Alba Serra i Laura Pernía: ensenyar cuina catalana als joves

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast. La Federació Catalana d'EOP i IGP us ofereix la fonda de Catalunya Ràdio amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Sabíeu que el moniato es torna més dolç quan el cuinem lentament? La calor permet que els enzims transformin part del midó que conté en sucres. Per això, un moniato ben escalivat a baixa temperatura i durant molta estona pot arribar a tenir una textura gairebé cremosa i una dolçor espectacular.

Bon dia i benvinguts a la Fonda de Catalunya Ràdio. Avui obrim la fonda parlant de cuina quotidiana i d'excel·lència. Comencem! I ara és el moment d'anar cap als restaurants amb la guia que tenim aquí a la fonda de la cuina catalana. I aquí tenim, home, l'Òscar Gómez. Com anem? Hola, molt bon dia,

Pep, i molt bon dia, fonders. No sé com es podria dir als seguidors de la comunitat de gent que ens dona suport i ens segueix. Doncs molt bon dia a tots. T'hem trobat a faltar últimament, que no venies. Culpa meva, culpa de l'agenda complicada. Però m'estimo més pensar en positiu, ja soc aquí, no vull emular cap president de la Generalitat, però avui ens de la fonda, ja soc aquí.

Escolta, avui m'han dit un ocellet que portes un restaurant de mercat. Sí, de mercat, no de cuina de mercat,

que també, sinó de mercat perquè he estat dins d'un mercat, concretament del mercat del Ninot, a la parada 29-30, i es diu Tonet del Mercat. Dios mío, escolta,

¿y això és un restaurant nou? ¿És un restaurant que ja hi era?

És una parada degustació que ha obert aquest setembre del 2026, és a dir que té molt poques setmanes de vida i en canvi és un lloc espectacular, és un petit espai de restauració. De la carnisseria de Cruz Morales, amb la Marta Morales, que és la cap d'aquestes parades, tenia un espai i un cosí, que es diu Toni Díaz, que es dedica al món de la gastronomia. El Toni portava la sala de Can Marlau, ha participat també en el projecte del Mineral, i juntament amb el Toni, que porta la direcció, i el Xavi Soler a la cuina, que és també un cuiner que ve de restaurants d'alta gastronomia, diguéssim, ha obert aquest petit espai de vuit taules, on no hi ha parets, perquè és una parada de mercat, per tant estàs directament en la taula immers dintre del mercat, només hi ha una petita paret per separar la parada del costat, on hi ha les pissarres, on hi ha carta escrita, hi ha unes pissarres, i on es cuina molt, molt, molt plats de menuts. Ep, ep, ep, atenció, eh? Atenció, perquè plat de menú pràcticament vol dir automàticament que trobarem molta cuina catalana tradicional de perfil popular, accessible per preu i per tradició. Diguéssim que a més a més té un avantatge, que la cuina és totalment vista. Sí que és veritat que el Xavi està d'esquenes, perquè clar, ell està cuinant, però veus tota la cuina. Entre les taules i la cuina només hi ha uns vidres de dalt a baix, completament transparents, i per tant pots veure perfectament com cuina, que això a algunes persones com a mi ens resulta plen.

Això vol dir que ja hi podem anar a esmorzar? O és un lloc d'aquells que dius, va, està al mercat, però és dinar, és restaurant, restaurant?

És cuina contínua des que obren fins que tanquen. Per tant, pots anar a esmorzar, pots anar a fer el mig, esmorzar a mig matí, o un dinar ben d'hora, dinar, això sí, a les quatre, quatre i algo, quan tanquen el mercat, doncs tanquen la cuina i se'n van cap a casa a descansar. Amb un descans ben merescut, perquè cuinen molt bé, tenen una cuina molt intensa, molts sabors, i a part que tenen també aquesta finura de la gent que ve de l'alta gastronomia, de l'alta cuina, que fins i tot quan fan un plat de menuts saben trobar. Aquesta finura sense perdre l'essència, potent, que realment a mi és un equilibri que trobo deliciós. Per exemple, m'encanta que els lletons els facin primer baixar temperatura, després els passin per fer-li una crosta exterior a alta temperatura per la planxa i els serveixin sobre un picadillo vegetal, fresc, que no és molt habitual, que és una mica estomaca, ceba, picat, una mica com el pico de gallo mexicà, però sense el pebrot, i molt suau de vinagre. Llavors tenen aquesta forma juganera de presentar-te a l'astronomia, que està molt bé. Oh, fixa't, Pep, la llengua de vedella, una llengua espectacular. Que pots menjar-la en salpicón o en entrepà. És un entrepà de vedella meravellós, perquè el tallen molt finet, com si fos un pastrami. Llavors tens el pa, les capes de vedella, com si fos un pastrami molt tendres, i amb una salsa vinagreta vegetal, un punt cruixent, fresca, espectacular. És un dels entrepans més gloriosos que he tastat aquest 2026.

Comencem bé, eh? Llatons, llengua de vedilla, va, què més, què més?

Vinga, ronyonets ensabats que es fan amb birranci. En comptes de fer amoporto, que està molt bo, altres clàssics dels ronyonets ensabats, ells els fan amb birranci. Les mandonguilles, fixa't, les mandonguilles, com que és un espai d'agostació de carn, no poden servir peix. Són aquestes regulacions internes dels mercats. Llavors, què han fet? Les mandonguilles, que estan molt bones, amb un sofregit, bla, bla, bla, tot això, perfecte, tenen uns cups grans blancs que recorden a la sèpia, visualment. Dius, ostres, això que és sèpia? Si no podeu fer-ne saber, no, és cap de vedella. Amb la qual cosa, la mossegada aquesta elàstica del cap de vedella és una sorpresa que et trobes molt agradable quan una cosa que sembla realment unes mandonguilles amb sèpia, però no, és mandonguilles amb cap de vedella.

Un restaurant de mercat, suposo que també hi ha alguna truita de patates aquí, perquè si no, sembla que als mercats de Barcelona i de tot Catalunya sempre hi ha d'haver truita als restaurants o als bars dels mercats.

Sí, i a més a més te la fan al moment. És a dir, que això és un afegit també. Truita de patates, te la fa el Xavi al moment, i la posen en una pell de panxeta, mal donada. Cancelada. Cancelada, perdó, cancelada. Molt fina, que es queda així, diguéssim, el greix és cosa transparent amb el calor residual de la truita, Ells tu diuen, això ho fa el Borja Grangelena, també, el Borja Sierra, i és una mica fan homenatge a aquesta truita que fa el Borja. La fan a la seva manera, però no deixa de ser aquesta base, i ells no se n'amaguen. És homenatge a la que fan a Grangelena. Postres, què? No vaig fer postres, perquè era un esmorzar i aquell dia no vaig fer postres. Pep, ho sento molt.

Ah, però què vols dir, que pels esmorzars no es pot menjar una cosa dolça? Un tallet de coca, no sé.

Sí, sí, però aquell dia, després dels lletons, els ronyons, la llengua i les mandonguilles i la truita, em va semblar que el meu dietista em diria que aquell dia no feia falta postres.

Doncs escolteu, entra a la guia de la Fonda de Catalunya Ràdio el restaurant Tonet del Mercat del carrer Mallorca 133 en el lloc 2930 del Mercat del Ninot de Barcelona.

Entra per la porta gran, tot i que facin cuina de menuts.

Oh, cuina de menuts, que bo. Aquí, aquí, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.

Girona Excelent, el segell de qualitat alimentària de la Diputació de Girona, us ofereix aquest espai.

Avui farem taula per dos, bé, o per tres. Avui farem taula amb la Laura Pernia i l'Alba Serra, les dues creadores del perfil d'Instagram Taula per dos, que han aconseguit connectar la cuina tradicional catalana amb una nova generació, la generació del jovent. El fil conductor podríem dir d'alguna manera que són dues noies joves que decideixen recuperar la cuina de les àvies en un moment en què cada vegada la gent cuina menys a casa. O això és el que sembla. A veure si aquesta generació, que és la generació del tàper, la dels embotits pretallats, la del redituït, és una generació que ens sorprèn i que torna a agafar les cassoles de ferro colat. Les de terrissa, les de fang, les culleres de fusta i comença a cuinar aquells plats que feien les àvies. Alba Serra i Laura Pernià, com esteu? Molt bé, bona tarda. Moltes gràcies. A més a més, ho teniu allò de sincronitzar-vos? És de sempre o què?

No, però és que últimament passem molt de temps juntes, llavors ja estem connectades, saps?

Escolta, a veure, i qui va embolicar aquí? Com va anar la història vostra? Realment va ser l'Alba.

Em va escriure en plan, va, Laura, avui hem quedat per actualitzar-nos de la vida, però agafem l'ordinador i ens asseiem i parlem del projecte que portàvem temps ja donant-li alguna volta.

Perquè a veure, què fèieu vosaltres abans de fer això? A què us dedicàveu? A què dedicàveu el vostre temps lliure, com es diu?

Sí, no, les dues hem estudiat coses relacionades amb empresa, comunicació, màrqueting, etc. I estàvem treballant, doncs, cadascuna una empresa diferent, de tema màrqueting i ventes, o sigui, res a veure al final amb la gastronomia. Però sí que ho teníem molt com a hobby i ens agradava molt anar a menjar fora, cuinar plats a casa i era com una passió, bueno, és una passió que vam descobrir que compartíem i per això se'ns va ocórrer dur a terme això, perquè justament som. Som dues persones que consumim molt contingut a xarxes i ens cridava l'atenció i de fet vam veure que la cuina catalana, justament que era la nostra, no estava tan present a les xarxes ni en el nostre entorn. I mira, va ser una combinació de, mira, doncs ja que ens agrada tant, per què no comencem a fer-ho? Perquè vosaltres d'on sou a veure?

Les dues som de Barcelona. Barcelona, sí. Edat, més o menys, va. 25 i 26, ara. 25 i 26.

I què hi té a veure, els Països Baixos, amb vosaltres i el vostre. No sé si vau fer algun viatge o què.

Ens vam conèixer allà, perquè estàvem fent les dues un Erasmus, això farà ara 4 anys, va ser el 2022, i res, justament, des del primer dia vam coincidir a la residència d'estudiants, o sigui, vivíem al mateix lloc, i ens vam fer molt amigues des del primer dia, des de la primera nit, la primera festa, i allà va ser quan, amb el pas dels mesos, vam descobrir aquesta passió comuna, que és la cuina. Tot i que ho trobàvem bastant a faltar, perquè allà, als Països Baixos, costa trobar bon producte, Ara us dava a dir,

ostres, Déu-n'hi-do, un lloc bo per anar a parlar, no?

Justament, mal lloc per trobar-nos. A més, teníem una cuina d'aquestes de càmping, pràcticament, vull dir que tampoc podíem. No teníem ni congelador per tenir, vull dir. Fatal.

I què us diu les vostres famílies? Perquè, clar, que dues noies de 24, 25, 26 anys diguin, no saps què? En lloc de fer, que ho veus molt a les xarxes, eh, que si de dedicar-se a la moda, als viatges, al no sé què, no, a la cuina, no? I, a més a més, a la cuina de l'àvia, no?

Mm-hm. Sí, o sigui, és una cosa que a la nostra família ha sigut molt o sigui, és bastant clau, la gastronomia. El meu pare, per exemple, i la meva àvia cuinaven molt i sempre m'han transmès aquesta passió i la Laura. Sí, jo igual, les meves àvies, els meus pares també. Sí, per tant, com a tal no els va sorprendre el fet que, en comptes de penjar vídeos d'una altra temàtica, penjessin de cuina. Sinó que de fet els hi va fer bastanta il·lusió i res, al final és una manera de seguir transmetent, com no tenim fills, doncs ho seguim transmetent a la gent d'aquí.

Clar, és que ara has dit una cosa que has dit, no tenim fills, clar, jo ara pensava, bueno, clar, és que sou molt joves. Sí, per començar. Fa 40 anys la gent amb 25-26 anys ja podien tenir dos o tres, no? Ha canviat molt això amb els anys que ha.

Nosaltres ho veiem bastant lluny, crec. Sí, encara queda.

I quin és el primer record culinari-gastronòmic que teniu cadascuna de casa vostra? Quin és l'olor que recordeu?

Jo no sé si és el primer però sí que recordo amb molt carinyo quan amb el meu pare i els meus germans posàvem a fer mandonguilles a casa com si fos una activitat de lleure normal i res, sí que tinc de fet vídeos gravats de jo allà igual amb dos, tres anys fent mandonguilles. I de fet encara recordo que eren super senzilles, eren mandonguillas amb salsa de tomàquet i no ens complicaven més, però eren boníssimes i jo crec que gaudien més el moment de cuinar-ho i de fer-ho nosaltres mateixos que inclús menjar-ho. I la Laura?

A mi em ve sobretot el Nadal, el dia 25 i en el meu cas cada any ens tornavem, un any anàvem a casa d'una àvia i el següent de l'altra i en el meu cas tinc una àvia catalana i també tinc una àvia gallega. Llavors hi havia un any que era empanada gallega i pop a la gallega i un festival de cuina gallega i de l'altra banda uns canelons espectaculars que feia la meva àvia, que és el que, vamos, de les primeres potser coses que em vindrien al cap. Quina és la primera recepta que vau fer juntes? Un fumet? Bueno, clar, que estigui gravat és un fumet. Sí. Però junta-juntas una truita de patata, que no va sortir gaire bé, he de dir. No va sortir perfecta, però bona era.

Bona estava, sí, però ens va aturar una mica. Sí, el primer vídeo va ser un fumet de peix perquè vam pensar, va, per on comencem? I vam dir, doncs, per lo bàsic, no? Tothom hauria de saber fer un fumet de peix o. Perquè al final amb el fumet pots fer, tens la base per un bon arròs, un bon estofat, un bon estofat, un bon suquet i res, és el primer que vam gravar.

Quan vau començar, us imagineu que, per exemple, un escudella o un fricandó podria arribar a interessar a les xarxes socials i sobretot a la gent de la vostra edat?

Jo crec que, o sigui, jo tenia, òbviament, esperances que digués. Sí, esperances, sí. Vull dir, de fet, ho vèiem com algo com que no s'estava fent a xarxes, vèiem. Que hi havia una oportunitat. Una oportunitat d'ensenyar-ho i al final. Bé, a nosaltres, jo crec que com ens agrada tant, doncs ho veiem superinteressant, però jo també tinc amics que potser són zero apassionats de la cuina i no els interessa gens. Llavors, per gustos, tothom, però sí que teníem.

Esperanzas sí, no sé si. Intenció no teníem ni expectatives tampoc, però bueno, allò que dius, doncs espero que la gent el trobem interessant, no?

Clar, és que jo ara sí que penso que la vostra generació, per exemple, és una generació que o li agrada menjar per una banda, i evidentment que hi ha gent que no, però sí que és veritat que és una generació que. Que fa unes despeses, ja estic parlant d'una vessant genèrica, amb molt de lleure, més que diguem-ne, jo ho comparo que amb la meva edat, ja fa una bona colla d'anys, i penso que abans ens gastàvem molt menys diners per la part de la lleure. I dius, ostres, ara hi ha molta gent que va a menjar més restaurants més sovint que no pas a la nostra època. Però clar, és això també, saben cuinar, la gent es dedica a cuinar, Jo sempre dic que hi ha dos tipus de cuina, aquella cuina que s'utilitza i aquella cuina que es munta en una casa o en un pis per fer fotos, que queda molt bé, però que allà dius, ostres, es cuina molt poc. La vostra generació creieu que cuina molt?

Jo no crec que cuini. Cuinar. Crec que cada cop menys. Preparar plats. Exacte. Però, com a tal, sí cuinar en el sentit de sobreviure el dia a dia, però no necessàriament una cuina, doncs això, potser tan elaborada, no?

Sí. Si jo, per exemple, visc amb tres amics, i espero que no m'estiguin escoltant, però com a tal, no es posen a. Jo no els veig mai ni tallant verdura, ni res. Sempre els veig en una bossa de verdura congelada, que la posen a la paella, li posen uns fideus, i allà es fan un wok, per exemple. I clar, això és cuinar, i és vàlid igualment, però tot i així, una cuina així més profunda, amb més recepta i amb producte bo, que diguis, has anat al mercat a comprar les verdures, la carn, el peix, això sí que no ho veiem, i podria posar-me el foc que si tinc. Mira, tinc un amic que cuina molt, a banda de la Laura, però ja està. I sí que és això, creiem que hi ha una barrera en la nostra generació, tant per temps com per desconeixença, i res, això és el que intentem nosaltres comunicar, que al final és més fàcil del que sembla i del.

Clar, és que jo ara estava pensant una cosa, quan venia cap aquí avui a parlar amb vosaltres, estava mirant i passava pel carrer Aragó i veia restaurants, inclús, per exemple, molts restaurants en els quals, per exemple, hi surt la bandera italiana, perquè és un restaurant italian i pensava, ostres, tu veiem un restaurant amb una bandera italiana al. Cartell i ho veiem com normal, no? Passaria el mateix si veiéssim una bandera catalana o una bandera espanyola o una bandera argentina, no? O una bandera francesa, no? És a dir, veig que hi ha restaurants que s'han com normalitzat i en canvi d'altres que potser ens grinyolien una miqueta. Els joves avui en dia creieu que, per exemple, que consumeixen molt més cuina ètnica, no? Cuina japonesa, no? El ramen. La pizza, la cuina xinesa, la mexicana, no? La peruana, els últims 10-12 anys que no pas la cuina catalana. Menjar, anar a cuina catalana, a fer un restaurant de cuina catalana, no sé si és tan trending com una cuina ètnica, no?

Ja, no, sí, totalment d'acord. Sí que és cert que crec que en aquest últim dos anys potser sí que hi ha més oferta a nivell de cuina catalana i sí que crec que la gent. Almenys gent jove també, crec, li està donant suport, és a dir, està anant, però sí que a nivell de freqüència, doncs 100% diria jo, de gent prioritzar un altre tipus de cuina que no necessàriament la catalana o no li ve al cap d'entrada, potser, doncs anem a aquest restaurant català que acaba d'obrir.

Potser també perquè hi ha molts restaurants que fan una cuina bastant comercial, una cuina catalana comercial. Si trobem receptes o trobem preparacions que no cal que siguin noves, sinó que són desconegudes. Per exemple, ara estic pensant en un personatge que és bastant semblant a vosaltres també i que ho està petant molt, com és en Miquel, en Miquelíssim. Que està traient receptes antigues. Vosaltres feu això de cercar receptes de la cuina catalana més antiga, no? Sí, potser no arribem tan lluny.

En Miquelíssim fa receptes molt, molt, molt antigues. Però bé, no sé què anava a dir ara, però sí que vèiem que els restaurants de cuina catalana. Passa amb els de cuina catalana, jo crec que hi ha italiana, japonesa, que al final hi ha els plats més. Populars. Populars, no? Perquè al final també els restaurants són negoci, suposo que han de. Si poses un plat molt, molt estrany, doncs potser no et tira i. I tal, però bé, no sé què anava a dir,

la veritat, m'ho havia de preguntar. Hi ha una cosa que a vosaltres també, per exemple, es nota que veniu del món del marketing i esteu acostumades a menys del branding, aquestes coses, no? Teniu aquesta sèrie de, si fos català, es faria, i així, no? Això funciona, no? És a dir, enganxa la gent a les xarxes. Teniu un model concret, no?, de post?

Ah, sí, absolutament. Jo crec que al final el format de sèries, per dir-ne una forma, és una cosa que ha anat tirant molt els últims dos anys, diria, o any i mig o algo així. I bueno, nosaltres almenys tant amb la sèrie de No ets català com amb el Si fos català que el tenim una mica despatxada aquest, sí, abandonat, doncs en general hi ha hagut bona rebuda i crec que sí que al final és això, et crea una imatge. Que si la gent agrada, doncs, és fàcil que al tornar a penjar un altre vídeo, doncs. Sí, que et reconeguin i s'hi quedin.

També, si t'hi fixes, sempre comencem amb vídeos molt del plat, que siguin el més atractius possibles, perquè al final has de captar l'atenció els primers tres segons.

Heu notat que hi ha tipologies de receptes que ho peten més que altres per exemple, no sé, ara m'ho estic inventant però un postre millor que una sopa un plat de carn millor que una

amanida el peix com a tal potser no tira tant un suquet de peix ara hem pensat un carpaccio

de gamba que ha anat superbé però sí, com a tal com guisats de peix potser no tiren tant però un arròs funciona superbé un fricandó també funciona superbé.

Sí, un guisat de carn, també. Sí, en general. Un estofat, per exemple.

Mandonguilles. També és curiós que es veu que, per exemple, quan hi ha una tipologia de recepta que ho peta, llavors hi ha molta gent que duplica, triplica aquella recepta, potser amb variants, no? El pastís és el formatge. Hòstia, tu, ara amb el cotton cheesecake, o amb els blinis, no? Tothom fa blinis, no? Sí, jo ho he vist molt amb la aioli.

De fet, he vist molta gent fent aïllolis que els queden perfectes i brillants. Estilmicalíssim. Estilmicalíssim. Jo crec que ho ha posat de moda, allò de l'aïlloli. I bé, ja veus A mi s'ha omplert l'algoritme dels mateixos vídeos d'aïllolis.

Escolteu, vosaltres feu receptes antigues, receptes de cuina tradicional, però també interpreteu, feu interpretacions més contemporànies d'una recepta. Com us homenagueu això? És a dir, com decidiu el dia que graveu? No sé si graveu allò cada dia, cada setmana, quedeu per fer producció. Treballeu el vostre perfil d'Instagram com una feina o com un divertiment? Sí.

No, no, és com, o sigui, ens veiem cada dia, ens dediquem cada dia al perfil. Sí que ara, després de l'estiu, ens està costant com tenir una estructura marcada, però de normal, gravem com tres o quatre vegades a la setmana. I més enllà d'això, si no gravem, doncs sempre tenim gestions a fer i estem pensant idees.

Sí, al final també, a part de gravar, hem de fer els guions, perquè a banda de cuinar intentem sempre explicar d'on ve aquell plat, la seva història, o si no té història el plat, doncs parlar del producte. I el que tu deies de com decidim aquestes receptes, justament ens basem molt en la temporalitat del producte, en quina temporada estem i què tenim a mà. I també que tenim a la nevera, és a dir, a vegades ens ha sobrat. Mira, l'altre dia vam fer unes mandonguilles per un taller de cuina i ens va sobrar carn picada i botifarra. Doncs mira, vam dir, teníem pensat fer, no sé què teníem pensat fer, uns canelons, perquè ja comença la temporada dels canelons. I al final vam pivotar i vam fer unes mandonguilles i vam aprofitar el que teníem perquè no s'hi ha encès res. De fet, a casa meva tenim una habitació que és un rebost. Existeix el rebost, la taula per dos. Al final tenim frits secs, oli, molts productes que, doncs.

Els teus companys a pie suposo que deuen anar bé. No tinc això, doncs me'n vaig al rebost. No, és que això ho tenim

a casa del meu pare. Grava, grava, gravem a casa del meu pare. A mi em va bé perquè així surto de casa i no estic tot el dia tancada a casa. És com la nostra oficina.

El pare de l'Alba està molt content.

Aquí hi ha una cosa, jo crec que és un dia algú li neix una idea, li proposa a l'altre, decidiu crear, i és molt fàcil, jo sempre dic el mateix, fer un perfil d'Instagram o de TikTok o del que sigui és molt fàcil, però llavors s'ha d'emplenar, no? Quan vau veure que aquest perfil podia ser la vostra feina, que us hi podíeu dedicar el 100% o que a partir d'aquí podríeu treure una feina cadascú de vosaltres? A més a més ens hi guanyem la vida.

Sí que al principi, com hem dit, publicàvem vídeos, més que res, perquè ho gaudim molt. De fet, és una feina, però en el fons, per mi, com si no ho fos, perquè al final tenim la sort de poder treballar d'alguna cosa que ens agrada. I doncs primer ho feia amb això, com un hobby paral·lelament a les nostres feines i al cap de també et dic, vam tenir la sort que va anar bé bastant ràpid normalment aquestes coses costen més de tirar, o sigui, que tirin però cap al mes, dos mesos, ja ens va arribar com el primer correu oferint-nos una petita quantitat de diners per fer X vídeo o per assistir a X esdeveniment, perdó i res, va passar l'estiu. I va ser una mica orgànic, eh? Ja et dic, vam anar rebent correus de, mira, doncs aquí us podem pagar X per fer una recepta amb el nostre producte, perquè ens agrada molt com ho feu, tal. I a la que vam veure que ens estava costant compaginar la nostra feina amb el projecte, vam dir, mira, ara per ara tampoc ens estem guanyant la vida, no sabem si ens la guanyarem, però. Creiem en el projecte, apostem-hi, ens llancem a la piscina, vam deixar les feines i ja et dic, quan vam deixar les feines encara no ens guanyàvem la vida del tot. Així que ja et dic, comencem a tenir col·laboracions i a veure bona rebuda per part de la gent de les xarxes. I això i progressivament al final doncs ha anat bastant sola la cosa. Al final esguinyeu la vida, no? Sí, sí.

Clar, és que aquí hi ha una cosa i ara estava pensant que últimament també es veu i és que clar, aquest perfil que teniu vosaltres de les xarxes socials és un perfil que a vegades es barreja, no? Entre per una banda els periodistes d'universitat, no? No estic parlant ara de cuina, sinó més la part gastronòmica, eh? Parlar de gastronomia. I per l'altre, aquest concepte que se li diu de foodie, no? Que, clar, de foodies com tot, i com el món del periodisme i com el món de la cuina, eh? De tot n'hi ha de tot, no? Hi ha gent que és molt professional i gent que no és professional. A vosaltres us agrada que, entre cometes, us tillin de foodies? Us considereu foodies? Us considereu cuineres? On esteu més còmodes? A mi el concepte de foodie m'està bé,

em ressona, però perquè m'identifico en el sentit de m'agrada el menjar, m'agrada la gastronomia, o sigui, visc des d'aquesta perspectiva. Sí que per res som professionals, chefs, cuineres, ni molt menys. Som totalment amateurs, però ens agrada i, bueno, humilment se'ns dona prou bé, no? Vull dir, les receptes queden bones, però això que.

Sí, o sigui, és un mix també, perquè ja et dic, som per una banda foodies, com diu la Laura, però realment la majoria de vídeos estem cuinant. Que jo per mi foodies és més el que va al restaurant a menjar, que també ho fem, però ho fem més. Sí, ho sé. No ho sé, és que tampoc sé molt bé quin és el concepte de foodies. Com el definiries tu?

Per això us ho preguntava jo, és que clar, és un concepte que, com que veus molta gent que fa moltes coses diferents, i dius, ostres, per això paguen a la gent, són aquelles cosetes que et deixen així una mica, no?

Sí, no, sí, jo em podria, o sigui, foodie, sí, creadores de contingut, cuineres amateurs, i res, i divulgadores una mica de la cuina catalana, el producte i el territori, i ja està.

Avui parlem amb la Laura Pernia i l'Alba Serra, elles són Taula x2, són dues persones apassionades per la cuina, per la gastronomia, per la defensa d'aquest patrimoni gastroalimentari i culinari que tenim, i que una d'aquestes trucades, un bon dia, va ser segurament d'un editorial que us va dir, escolteu vosaltres dues, aquest perfil no podríem pas acabar-lo amb un llibre? Com va ser això?

Realmente va començar fa una cosa d'un any. Al principi vam rebre una trucada d'una altra editorial i vam estar tantejant la situació, molt il·lusionades la veritat, però vam acabar veient que no seria el llibre que nosaltres volíem del tot. Llavors, bueno, van acabar passant uns mesos, i finalment vam rebre una altra trucada, en aquest cas de l'Enric de Viena Edicions, que és l'editorial amb qui ho hem acabat fent, i amb l'Enric sí que de seguida va haver-hi connexió, ens l'havien també recomanat una persona que coneixem, i sí, sí, hem escrit un llibre tal com ens l'imaginàvem.

Clar, és que jo estic pensant que aquí hi ha una cosa, que quan ets jove, quan comences un projecte i, com diuen a pagès, allò que totes les gallines et ponen, És molt difícil, a vegades, tenir el criteri i saber dir que no, no? Perquè, clar, és molt més fàcil dir que sí, dir que sí, dir que sí, i llavors t'adones que dius, ostres, això hauria d'haver-me pensat diferent, no? Vosaltres teniu ja, per una altra banda, aquesta maduresa de dir, aviam, això està molt bé, però potser això no és el producte que jo tinc, no?

Sí, de fet, això ens passa, ens ha passat amb el llibre i també ens passa. Amb col·laboracions que hem de fer a xarxes amb marques, doncs hi ha marques que et venen i dius, ostres, igual els seus valors o el producte mateix no està alineat amb el que nosaltres defensem a xarxes. Llavors, també hem de saber dir que no perquè hi ha banda i ser coherents amb el que diem.

No dieu la marca, però dieu el producte. Quin és el producte que no us sentiu còmodes,

per exemple, de fer algun vídeo? Bueno, a veure. És que nosaltres a veure amb cuina, però un cop ens van contactar per un tema d'apostes, loteria, evidentment, doncs això no.

Clar, no té cap sentit. Sí, també algun cop alguna

beguda així que venen com a saludable, de sustitutiva, suplements. Coses així. Coses que dius, mira, deixem-ho córrer. Millor no. Sí, gràcies per. Pensar en nosaltres, però no. Ui, perdona.

Escolteu, què explica aquest llibre que heu fet que no us permet explicar en un vídeo d'un minut?

Doncs és un llibre que recull justament 60 receptes de cuina tradicional catalana que creiem que tot català hauria de saber cuinar. De fet, per això el llibre es diu que no ets català si això no saps cuinar. I això, és un recull de receptes tradicionals. Que, a part d'explicar la recepta, expliquem la història del plat. És a dir, el mateix que fem a xarxes, però, òbviament, amb més detall, perquè al final, la Laura i jo sempre ho diem, que les xarxes estan molt bé, són una eina molt potent per arribar a tothom, a qui vulguis, i per expressar-te lliurement, però sí que són molt limitants a l'hora de. En el detall. Sí, són imitants a l'hora de comunicar tot el que tu voldries. Al final tens un minut, has d'anar tot, ho has de dir tot molt ràpid, ho has de dir tot molt acotat, molt específic, i un llibre ens ha permès, doncs. Explaiar-nos. Explaiar-nos, donar detall del que volguéssim,

posar referències I com heu decidit les receptes? Perquè, clar, aquí sou dues persones, sou dues noies que, clar, que aquesta sí, aquesta també. Com heu delimitat? He de dir que ha estat bastant fàcil.

Ens vam posar un dia a fer una pluja d'idees juntes. Vam tenir molt clares les que 100% havien d'estar sí o sí, que, doncs, fricando, canalons, no? Vull dir, aquelles que 100% havien d'estar. I vam anar fent, doncs, això, pluja d'idees, també pensant en receptes que són potser més territorials, més arrelades, doncs, a una població en específic, a un territori específic, i potser no són tan populars com a nivell. De Catalunya en general, no sé com diria, a nivell de peu, no? I són receptes que hem anat també aprenent, o sigui, descobrint nosaltres al llarg de tot el projecte. Per tant, no ens va costar, és a dir, vam tenir bastant consensos.

Era com bastant evident quines realment havien d'estar en aquell llibre i també vam intentar que repartís a nivell territorial, és a dir, que hi haguessin receptes una mica de tot arreu i no concentrar-ho tot en una zona específica de Catalunya. I res, i això, el que ha dit la Laura.

A les receptes hi heu posat el toc de taula per dos o són receptes fidedignes que heu après i que us han agradat i que són allò que dius, mira, aquesta no la toco. O hi heu posat el vostre coqueta amb el melagona.

Jo és que crec que totes les receptes tenen moltes varietats diferents, és a dir, no és que siguin que, per exemple, al fricando no hi ha una recepta com a tal que diguis, mira, és així, hi ha gent que li posa pastanaga, hi ha gent que no. I podríem dir que és la. Tenen el nostre toc, però al final no deixen de ser les receptes de tota la vida.

De fet, aquesta és la grandesa de la cuina catalana, que són receptes que no tenen res a veure amb un fricandó que es pugui fer, per exemple, a la Vall d'Aran, aquí a Barcelona o a Torredembarra, estic pensant.

O entre famílies a la mateixa ciutat. Cada família, al final, també té el seu receptari, per tant.

Vosaltres teniu gustos semblants, o a una li agraden més les amanides i el peix, a l'altra les carns i els postres, o què? Com us veieu?

En general bastant igual.

Jo crec que també hem anat adaptant el nostre gust, perquè al final pensa que ens veiem de dilluns a divendres, hem de dinar juntes i hem de cuinar juntes sempre, aleshores. Ja tenim bastant consens en què dinem i què ens agrada menjar. Potser diria que. Bueno, és que no bastant. No, és que bastant igual.

Tu sí que t'agrada més la pasta, no? Ets més la pasta. Sóc menys de carn, també. Les dues són molt de verduretes i vull dir. Jo sóc molt de xocolata.

Clar, suposo que feu moltes receptes que són les que us agraden. Hi ha alguna cosa que no us agradi d'alguna recepta de la cuina catalana que diu això.

Jo he de dir que no sóc gaire fan, bueno, i l'Alba tampoc, dels cargols. No? No.

Sí, o sigui, en podem menjar, eh, però no és la nostra partitió, és a dir, si vaig a un restaurant, doncs potser em demano abans un fricandó, un capipò, tal, que sigui, però. Però bé, la salsa sí que ens agrada molt.

Sí, això sí. Això sí, és veritat. Clar, jo ara estava pensant que, per exemple, ara parla el bocadero com a perenins de cuinar, però veig que cuineu i que cuineu ja per gent allò que la toca molt. De fet, compartiu problemes. Amb un company comú d'aquí de la Font de Benjordiàvila. Ja heu cuinat per una bona colla de cuiners estrellats. Això no sé si us posa la pell de gallina o què.

Home, és un honor. És bastant surrealista, sí, sí, sí.

Sí, és un honor cuinar per aquests chefs, i de fet encara ens anima més a cuinar quan veiem que hi ha bona rebuda, que els agrada el que fem, i res, sempre és un plaer poder cuinar per ells, i mai ho hauríem imaginat,

la veritat. No, en absolut. Escolta, com us veieu d'aquí a 10 anys? Ui, bona pregunta. 35, 36, ja portareu uns quants anys del taula per dos.

Crec que has anat massa lluny. T'anava a dir, pregunta'ns de quin i dos anys, vull dir. Clar, perquè ara, quan porteu, estem a la tardor del 26? Res, un any i mig. Un any i mig, tiram. Sí, no, un any i mig.

Sí, aviam, jo crec que al mitjà plaç seguirem fent vídeos, contingut per xarxes, però sí que més endavant ens agradaria compaginar-ho amb un altre projecte més offline, que diguem. Bé, no ho sé, ja et dic, tampoc ho hem parlat gaire, però. Sempre ens agrada fer coses noves seguirem fent vídeos però també seguirem començarem altres projectes ara hem acabat aquest del llibre ja el tenim enllestit per tant toca pensar altres

coses ara fer presentacions exacte ara estàvem mirant una miqueta les vostres xarxes clar, lluny i do esteu ja a punt d'arribar als 80.000 en el moment que estem fent aquesta entrevista. Teniu un producte clarament diferenciat i molt personal. No sé si quan, per exemple, potser algú us demana, ostres, em podries ajudar? Si costa molt, diguem-ne, buscar o trobar un altre format de vídeo, per exemple, no? Ahir mateix estava amb una companya valenciana que té un format de vídeo també molt concret i ara ha de fer un altre vídeo. No sé si és el primer, no? Us sentiu còmodes amb el format de vídeo que feu?

Sí, et refereixes però de cara a treballar amb altres creadors, marques. No, en general sí, jo crec que no ens hem trobat, sempre que ha sigut una marca que al final nosaltres estiguem alineades amb els seus valors i tal, crec que no ens hem trobat mai en un cas d'estar molt incòmodes, o vol dir estar incòmodes en general, i de fet.

No, jo anava a dir que sí que a nivell format, doncs l'idioma sí que no es poca. Per exemple, ens han demanat de fer vídeos en castellà i hem hagut de dir que no i hem perdut que diguem, entre cometes, col·laboracions pel fet de l'idioma.

Sí, però més enllà d'això, no? Sí, més enllà d'això, el format, doncs I en tot cas, la gent, o sigui, normalment, quan treballes amb una marca, són super oberts a que ho facis amb l'estil que tu vulguis, per tant, en aquest sentit.

Clar, de fet, ells ja busquen que tinguis el teu estil. Sí, que sigui natural.

Que sigui un teatre o un guió, saps?

Laura, Alba, moltes vegades aquí a La Fonda fem una secció que és el Boccato di Cardinale. Són 10 preguntes en les que us haureu de mullar. Vinga, va, som-hi. Dani, fot-li.

Doncs avui passen pel Boccato di Cardinale l'Olva Serra i la Laura Pernia la taula per dos. A veure, va, per esmorzar, dolç o salat? Salat. Jo dolç. Caram, a veure, salat què?

Una torradeta, no sé, un gall d'indi o algo així, algun embotit.

I de dolç? Jo, pel matí, soc de iogurt amb alguna fruita i, doncs, frits secs o algun cereal, bueno, avena o així.

Del mar, què és el que us agrada més? Les gambes. Jaume Marisc, sí, anava a dir. El cap de les gambes. El cap de les gambes. I de la terra?

Doncs a mi m'agrada molt bé, a veure els cargols, no?

jo ara que estem en tardor t'anava a dir els bolets m'encanten jo soc molt de bolets jo diria la ceba però si m'haig de mullar més doncs un asbergini,

el tomàquet quin és el vostre plat preferit a l'hora de sopar? Jo, sopar entre setmana, així un dia tranquil, unes verduretes al forn, és que soc molt senzilla, eh, a casa, a casa. Doncs verduretes al forn amb un tall de carn. Si ha sobrat del que hem cuinat la Laura i jo algun guisat, doncs no li diré que no, no li faré el lleig.

Alba. No,

jo és que realment diria el mateix. Potser una, si estem en temporada, una amanilleta de tomàquet, tal, m'encanten també.

Quin producte no pot fallar mai a la vostra nevera?

A la nevera, eh? A la nevera. Joves.

Ah, doncs joves, realment. Un producte sobrevalorat. Sobrevalorat?

Un producte sobrevalorat. Ai, ai, ai.

Va, aquell que sempre pagueu de massa i penseu,

això no ho hauria de valer tant. És crepent, eh? A vegades, de vegades la tòfona, perquè a vegades no és tòfona, i diria, bueno, o a vegades la trobem a totes. Tot i que m'encanta, eh? També t'he de dir, però.

No, per mi, jo no soc gaire fan de la tòfona, així que. Però no et sabria dir

ara un producte sobrevalorat. Bé, ens quedem amb la tòfona. Escolteu, va, què us mengeu d'amagat?

D'amagat. Aviam, jo no amago res, però. Jo tampoc. Tampoc és un guilty pleasure, que li diuen, però m'encanten els bikinis. Sempre que puc, bikinis.

Però jo. Ai, jo no ho sé. Mira, l'altre dia em va donar per una cookie d'aquestes de xocolata, tres xocolates, doncs això et diria.

Un sabor o aroma de la vostra infància.

De la infancia, l'escudella de Nadal. Sí, els canelons.

Quin és el vostre restaurant de capçalera, aquell que hi aneu sempre que podeu?

No tenim un lloc específic. Jo tinc un que últimament estic repetint, però és un que hi ha a Joaquim Costa, que es diu Albert Laparra, que m'agrada molt, és maco, bueno, bueno, bonito, barato, saps?

Quin és el vostre bocato di cardinella, aquella mossegada que us posa la pell de gallina? Producte, eh? Un producte.

Jo crec que torno al marisc, potser.

I un producte que no seguroteu, part dels cargols?

És que ens agrada bastant tot, he de dir.

Jo potser tiraria per, com se diu en català, la casqueria, els menuts, això. Doncs no soc gaire fan. Però és que ens agrada tot. Ja, a mi m'està costant. Ens agrada tot, vull dir, som molt obertes.

Per acabar, què li donaríeu per menjar al vostre pitjor enemic?

El meu pitjor enemic? Doncs un English breakfast. Un brunch, una torrada del bocat. Un English breakfast i deprimeixo.

Laura Pernià i Alba Serra, taula per dos. De ben segur que aquest llibre serà molts prestatges de molta gent i sobretot del que és important, de molta gent jove que us segueixen a les xarxes i que diuen, si aquestes noies fan cuina catalana, doncs potser és que la cuina catalana també és trending topic, no?

Esperem que sí. L'altre dia, de fet, vam conèixer una noia. Vam fer un taller de cuina per presentar el llibre i ens va venir una noia de la nostra edat, que va comprar el llibre i tot, i ens va explicar que havia fet el Tortell de Reis, que mira, no li havia quedat de 10, però mira, el va fer, i nosaltres superorgulloses i contentes que la gent jove s'animi a cuinar. Ens va ensenyar fotòria, a més, li havia quedat molt bé. Sí, sí, no, no li quedem de broma, perquè ella mateixa deia, no m'ha quedat tal, i jo vaig dir, sí, sí, tranquil·la, que bé. Això amb la pràctica ja està. Sí, sí.

La cuina catalana, ja ho veieu, que no viu només als restaurants, viu també a les cases, a les cassoles, als mercats, als receptaris familiars, a la gent gran, a la gent de mitjana edat i també a la gent jove, perquè la memòria de les persones és la que ens precedeix d'aquesta cuina catalana que tenim. I perquè no s'oblidi mai d'on venim, què fem i, sobretot, què és el que podem regalar. Una cuina rica amb una infinitat de plats, que això és una delícia. Alba i Laura, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a tu, sí.

Gràcies per convidar-nos.

La Fonda de Catalunya Ràdio, amb Pep Nogué.

I ja ho sabeu que aquesta sintonia aquí a la Fonda ens agrada fer, Farming Carri, als mercats de Barcelona. Un cistell a la mà esquerra, un altre a la mà dreta, i anem amb un a un mercat i l'altre a l'altre. Mireu, avui al de l'esquerra anem fins al Mercat de la Llibertat. Que allà hi tenim en Carles, que té un restaurant que es diu Seny, que ara ens explicarà de què va la cosa, i és que està allò. Sabeu allò que fa poc que ha sortit del forn? Carles, molt bon dia. Bon dia. Què, com va, el seny? En tenim o no en tenim, de seny? En tenim, de seny. O hi ha més seny que rauxa o més rauxa que seny? La rauxa ve el client a posar-la, nosaltres posem el seny. Que bé, que bé. I a l'altra cistella, el de la mà dreta, avui anem cap al Mercat de les Tres Torres, que allà hi tenim la Clàudia de la Chiapateca. Clàudia, molt bon dia. Molt bon dia, moltes gràcies per la teva invitació. Ara, clar, l'anrevés, jo que estic molt content que vingueu aquí. Com va la cooperativa que teniu muntada vosaltres aquí a la parada de la Chiapateca?

Pues mira, vamos como todos los independientes y autónomos, un día a la vez.

Un día a la vez, així m'agrada. A veure, va, avui ho tinc clar. Per la banda d'en Carles haurem de parlar de peix, perquè vosaltres al Seny, o a la barra del Seny, el que feu què és? És un lloc on hi pots anar i menjar peix al mercat?

Peix i marisc. O sigui, el 100% del que serveim és peix i marisc. Déu-n'hi-do, no?

Això a les 8 del matí posar-te a menjar-te, doncs, no sé, un suquet o alguna cosa d'aquestes. Bueno, esmorzar en fem només

dos dies a la setmana, però, bueno, bàsicament estan basats en guisats i després ous amb peix i marisc. Una truita amb gambes, uns ous ferrats amb aquell alpipil. Si vull venir a Esmorzar, quin dia haig de venir? El divendres i dissabte. I la resta dels dies? Fem dinars fins a les 4 i mitja i després a la tarda una mica de. Carta freda i tardeo, ampolles de cava, vi, cervesa.

Suposo que això es deu semblar a aquesta teva parada de la Barra del Seny. Es deu semblar a aquests bars o aquests restaurants que hi ha als mercats de França. A mi m'agrada molt, perquè, clar, aquí, si tu vols menjar-te unes bones ostres, les has de comprar moltes vegades i te les has d'emportar. En canvi, a casa teva, les ostres del mercat I això sí que es diu proximitat, no? De la parada a la barra.

Total, total, total. Tot el que tenim exposat es pot demanar i es pot menjar com el client vulgui. Escolta'm, tu no fa quatre dies que t'has posat a cuinar, eh, Carles? No, no, fa un temps ja. D'on ets tu? Ets d'aquí Barcelona? Soc d'aquí Barcelona, fa 20 anys que cuino. I tenia fins a fa poc un parell de restaurants a Barcelona, el Vesta i el Batea, i ara mateix estic en solitari aquí a la barra del Seny.

Això és una delícia, poder tenir una barra i que la gent vagi passant per davant, i que sentin aquella flaire de calamarsets, de gambes que vaig fer. I tu sí que és allò, per una banda proximitat,

però a l'altra també temporalitat. Sí, intentem treballar els peixos. Intentar vestir-nos del peix que s'està acostant a la costa, que és més de temporada, intentar comprar-lo al millor preu per poder oferir-lo al millor preu. Al final intentem poder vendre uns preus raonables. Tots sabem que el peix avui en dia està a preus de joieria. I intentar posar a l'abast de tothom el fet de poder menjar bon peix.

Home, hi ha una cosa, i és que aquí sí que jo crec que és una manera de divulgar i defensar aquest patrimoni que tenim del mar, sobretot amb les varietats o amb les espècies més desconegudes o menys conegudes, perquè tu saps molt bé que hi ha molts peixos que van a uns preus que són allò de principi de mes i de quan has cobrat la paga doble, I en canvi, n'hi ha d'altres que, escolta'm, que a vegades es queden al mar perquè no hi ha consum, perquè la gent no els coneix i llavors la gent no els demana. Potser Casa Teva és una manera, això, d'arribar allà i de dir, Carles, escolta, va, què tens? Posa'm peixos i ja els tastarem.

Sí, sí, o sigui, sí que és veritat que a vegades agafem peixos més coneguts o que tothom els busca, però sí que intento tenir coses menys conegudes, calibres més petits, potser que són una mica més difícils de treballar, però des de tots els tipus de sarc que n'hi ha un fotimer i són bastant econòmics, no com eren fa deu anys, però són econòmics, o surelles, o peixos, bueno, més denostats una miqueta i que són gastronòmicament impecables.

Però a mi ja m'han dit que tu, evidentment, hi ha molts peixos que t'agraden molt, hi ha molts tipus de maris que t'agraden, però avui, avui, vens a parlar d'un peix, bé, de fet, són dos, no?, tot i que són bastant diferents, que són molt coneguts, sobretot a Barcelona, a mi m'agrada perquè a Girona els hi diem rogers, i vosaltres això de roger ni ho coneixeu allò, molls, no?

Molls, el moll de roca i el moll de fang. Ben diferents tots dos, cosits germans. Ben diferents en el preu, també. I el moll de roca, la veritat que el treballem molt bé, el fem com el client demani, insisteixo, que nosaltres el mètode de cocció l'escolleix el client, però sí que ens hem fet una petita brasa i estem fent el moll a la brasa oberta a l'esquena, sense espines, i està triomfant bastant.

Clar, una d'aquestes coses és que una cosa és triar el peix i l'altra és triar, com dius tu, com el vols. Si el vols amb una salsa, amb l'altra, només amb un raig d'oli. Això del dematí a vegades, a l'hora d'esmorzar, potser et ve més de gust allò, un peix més senzillet, allò amb un raig d'oli i un bon tall de pa amb tomata, perquè menjar-se uns molls al Mercat de la Llibertat de Barcelona, fets a la brasa, amb pa amb tomata i un bon raig d'oli d'oliva, verge extra. Bocato di cardinale, Carlos Ramon. Ho és, ho és.

Sí, sí, sens dubte. I un oli dels fetges per sobre, molt important. Oh, sí? Com ho fas, això? Li potencia molt el sabor a cranca i a gamba, que de per si té. Amb el fetge mateix del moll, agafar-los, confitar-los un momentet amb oli d'oliva, i després triturar, i amb aquest oli potencia el gust del moll per tres.

Llavors, tu com ho fas, això, allà a la barra del Seny? Tens una pissarra i la gent tria?

No, diàriament imprimeixo la carta on estan els peixos i amb el preu per pes. I a partir d'aquí, depèn del que pesi el peix, doncs és un preu o un altre. Sí que és veritat que, com és impossible posar-se al moment a desescatar, a pissarar i filetar els peixos, doncs el peix que tenim exposat avui. O està net del dia anterior o el netegem quan acaba el servei, perquè si no és totalment impossible al moment posar-se a filetejar i pinsejar els peixos.

Home, aquí a la fonda tenim un estagier, si vols, en pràctiques, en Dani Jiménez, que, a més a més de posar la música i aquestes coses, pot venir mentre estan escatant peixos. Em vindrien molt bé dues mans més, sí. Sí, eh? Dani, què? T'hi poses tu, es que tapeixos i. Sí, no? I has d'espinar una miqueta? Perquè, clar, depèn de quina mida les espines aquelles petitetes que el rugís una mica amb el quads, no?

Sí, sí, sí, pincetes, pincetes, com la dels cabells, però per les espines.

Sí. Doncs a veure si podrem combinar el peixos o aquest moll amb algun producte que ens porti la Clàudia, perquè Clàudia, vosaltres, com deies a la xapateca, vau muntar aquesta parada en format de cooperativa, també precisament per ajudar a cooperatives, en aquest cas de Mèxic, no? Com funciona això?

Así que tenemos la cooperativa La Chapaneca y la nueva pareja Admi. Ella hace seis años aquí en Barcelona y el motivo fue también para dar un poco más de visibilidad a las mujeres productoras de café, porque siempre se habla en lo general, en lo globalizado, pero es bien cierto que México no era tan reconocido a nivel de café de especialidad. Se conoce más por la gastronomía, el mezcal, el tequila, pero no se conoce mucho por la producción de café. Y de donde yo soy, que soy de Chiapas, que soy del sur, es el estado que a nivel nacional en México es el primer productor y que gana a nivel nacional en tasa de oro. Entonces sí tenemos una muy buena materia prima, pero desgraciadamente no se conocía a nivel internacional. Entonces nos dimos a la tarea, por medio de la cooperativa, expandirlo y dar a conocer a la mujer detrás del grano de café. Entonces trabajamos bajo la trazabilidad justa, el comercio justo y cinco años como distribuidores, que no solamente distribuimos aquí en Cataluña, sino también en España. Fuera Alemania, Suiza, Suecia, Bélgica, otros países que son más conocedores del tema ecológico, el comercio justo y que también nos aceptaron más rápido porque ya hay un trabajo más realizado en el tema del café de especialidad en cuanto mira con Latinoamérica.

Porque sí es bien cierto que a nivel internacional se ha posicionado otras marcas de café de Latinoamérica, pero México y otros países latinoamericanos todavía no son tan conocidos a nivel internacional. Entonces sí nos dimos como la bandera de abanderarlo. Y desde la cooperativa trabajar con esta trazabilidad, precisamente para no perder la esencia de la historia detrás del grano de café y que también se reconozca el trabajo que se hace dentro de las comunidades. Nosotros fuimos a convivir con las comunidades, estuvimos en el día a día de ellos para aprender sobre la producción, sobre el cultivo, sobre la cosecha, sobre todo el tema de la. Importación y exportación del café y también saber las necesidades que hay dentro de las comunidades productoras de café. Y hace dos años nos asentamos en el Mercado de las Tres Torres, donde ofrecemos obviamente una experiencia gastronómica en el caso de que tenemos productos seleccionados de calidad de México, aparte obviamente que nuestra bandera, que es el café de especialidad mexicano y latinoamericano, y más a más hacemos colaboraciones con cooperativas de aquí de Cataluña y cooperativas de España.

Escolta, ara que parlaves d'això, tortillas, què, en teniu de bones? Molt bé, hemos sacado nostra marca de tortillas. Què dius ara, sí? Home! Escolta'm, tortillas, la Chiapatica?

La Chiapaneca, la Chiapaneca. Chiapaneca. Sí, sabor a México. Que bé.

De blat? De blat de moro? De blat de moro. Oh, que bones. Mira, jo no sé com vas tu de cafè. Em fas de cafè a casa teva o encara no?

Això és un tema delicat. Perquè jo soc una peixateria amb llicència de degustació. Ah, punyeta. Així tu cafè no?

No puc servir cafè. Molt bé. La gent si et demana un cafè li dius aneu-vos a l'altre, al mercat de l'assessor. Bueno, o ja en altres bars, eh? Al mercat de la llibertat. Sí que és veritat per això, Carles Ramon, que el cafè moltes vegades sempre el prenem a l'hora de fer el cafè, fem un bon cafè, com ara ens parlava la Clàudia de la xapanica a l'hora del cafè, però el cafè a la cuina també combina molt bé. Sí, sí. Tu com l'has treballat,

el cafè a la cuina? Doncs. A veure, tot el que siguin greixos i tal, des d'olis de cafè per acabar alguna amanida, alguna carn, o una amanida de cafè és bastant brutal, també. Amb les mantegues funciona molt bé. Uns molls amb una mantega de cafè, eh? Ho veig. Els torrats sempre funcionen. La xocolata, que també és molt tradicional a les picades de la cuina catalana amb peix, a la sarsuela, per exemple. Sí, sí. Tot aquest tipus d'elements funcionen. He fet alguna prova, perquè teòricament. Tot el que serveixi de portar peix. He fet alguna prova una mica friquida, un caldo de peix amb un colbriu de peix i de moment no m'atreveixo. De mica en mica.

A veure, Clàudia, si venim aquesta setmana a comprar cafè a casa teva, quin cafè hi trobarem? Perquè, al ser una cooperativa, teniu diversos cafès o com funciona això?

El cafè siempre nuestro que nos acompaña, obviamente, es el origen de Chiapas. Y es el café mexicano, pero también tenemos el café peruano, el café de Costa Rica, sobre todo hemos añadido más orígenes precisamente por la demanda del mercado que la gente también a hacer los cafés mexicanos un poco más suaves o más cítricos, más frutales, entonces también querían un poco de matices de sabor diferente dentro del café de especialidad, la gente conocedora, entonces nos pedían como orígenes un poco más intensos y por eso metimos Perú porque Perú tiene esas notas de sabor que son más achocolatadas, más amaldadas y la gente que es muy amante de los espresos o los cortados como son aquí entonces queda muy bien para ese tipo de acompañamiento para que la gente pueda tener también otra experiencia y además es que los cafés son muy buenos yo siempre digo cuando tú ya. Cambias el concepto de tomar buenos productos de calidad, también empiezas a cuidar tu salud y ya no puedes retroceder a lo malo si ya estás acostumbrado a tu paladar a cosas gastronómicas mejores.

Mmm, qué bo. Un bon cafè, també, als mercats de Barcelona, que casa el mercat de Tres Torres amb aquesta xapanica de la Clàudia. Escolta, mira, mira, mira, posa't els cascos, posa't els cascos. I és que prendre's un cafè amb records a Mèxic.

En el estado de Chiapas, muy cerca de Guatemala, las masas de campesinos se han levantado en armas. El subcomandante Marcos se llama aquel que les manda y lucha junto a los indios para liberar la patria. Los milicos le persiguen y quisieran que acabara como aquel héroe del pueblo, comandante Che Guevara.

Clàudia de la Xapanyica del Mercat de Tres Torres i Carla Ramon de la Barra del Senyo o el Seny del Mercat de Llibertat. Escolteu, quan quedem i fem aquests molls a la brasa amb un oli de cafè de la Clàudia? Jo quan vulgueu. Sí? Doncs va, quedem d'acord i. Sí, sí, sí. Vinga, va. Endavant.

Productes catalans amb denominació d'origen. Aliments autòctons, excepcionals, únics i oficialment reconeguts per la Unió Europea per la seva alta qualitat. Arrelats a un territori que els proporciona un caràcter específic. Les denominacions d'origen són el resultat de l'estreta relació existent entre el producte, l'entorn geogràfic, el saber fer i el talent humà. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

I per acabar la fonda d'avui, una frase sobre la pagesia que diu així. Sense pagesia no hi ha relat gastronòmic. Esperem que us hagi agradat aquesta fonda i que ens trobem a trobar properament. Salut i bons aliments. Gràcies per ser-hi.

¡Solo una, solo una!