"Als Mourinhos de la vida se'ls ha de donar una mica de corda perquè facin el ridícul"

El suplement, amb Roger Escapa.

Atenció, empate a cero el marcador, Rashford cap a la pilota, pica, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol, gol. Final, final, final final, final el Barça és campió de Lliga i ho ha aconseguit davant del seu etern i màxim rival el Real Madrid.

25 d'octubre del 2026, 9 del vespre, Spotify Camp Nou, un instant per la història, perquè Mourinho és com aquells tiets que no vols veure els dinars de Nadal, que la diuen grossa, que pixen fora de test, que en definitiva són insuportables, però molt, molt, molt, molt, en el fons, els seus deliris de grandesa de tant en tant fan que se t'escapi un somriure per sota el nas. Un clàssic és un clàssic perquè és el que té avui un dels alicients més grans, Mourinho. Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón, s'enfronta per primera vegada al Barça de Hansi Flick i posats a dir la grossa, qui sap si la Lliga el 25 d'octubre pot quedar vista per sentència. En parlem a aquesta hora. Amb dos escriptors, són el Jordi Puntí i l'Anna Vallbona. Bon dia i bona hora a tots dos. Bon dia. I el company periodista de La Vanguardia, company viatger, el Xavier Aldecoa. Bon dia i bona hora. Ben tornat al suplement, Xavier. Com va la vida, els viatges? Molt bé, viatjant i content. Així que tot bé. Qui dels tres és més optimista pel que passarà aquesta nit?

Jo crec que el Xavier, amb els cinc minuts que

hem parlat aquí fora, ho hem tingut clar. És que és el millor moment per enfrontar-se al Madrid, perquè a més ells van una mica crescuts després d'això, però si mirem el que ha fet el Madrid, el Madrid només ha estat capaç de guanyar fora de casa a l'Elche i a l'Espanyol a l'últim minut. Aquells gols del 90, el 92, que ha parat contra el Betis i contra l'Atlètic de Madrid fora de casa. I que vegin una miqueta crescuts i aquí amb l'eufòria rebaixada jo crec que és la millor notícia que podíem tenir. Estem davant del millor Barça de la història, diuen les xifres, ara mateix.

Clar, per mi és veritat que aquesta última setmana de Champions ens ha rebaixat l'eufòria. Allò de manera obligada. És veritat que el Madrid treu els partits en pentes i rodolons i jo he tret una lectura positiva d'aquestes últimes victòries en pentes i rodolons del Madrid, que sí que estic d'acord amb la idea que arribin, que a mig s'ho creuen, perquè s'hi agafen com un ferro roent, i que deixin al Barça, diguéssim, la possibilitat de retratar-los, que no ho faci algú altre. Això sí que ho compro com a idea.

Sí, a veure, si agafem l'experiència del Barça de Flick els últims partits contra el Madrid, i ara traieu el gol del Rashford, per exemple, i dius, hòstia, Rashford, ja no. Fa cinc mesos d'això, no fa tant, eh? Ja, ja, però clar, l'equip ha evolucionat prou i hem fitxat jugadors tan bons que tot això ens queda una mica lluny, no? Però jo crec que si comparem, l'únic factor que pot haver-ho fet canviar, dos, si vols, on és Mourinho, que jo crec que no serà un factor positiu en aquest sentit, o sigui, no crec que estigui fent el Madrid millor, i l'altre és que no jugarà Vinicius, diguem, que això a nosaltres ens hauria anat bé que jugués Vinicius. Sí, perquè està tan malament que. Exacte, i llavors aquest fitxatge que es diu Mande, doncs penses, bueno, potser sí que ens pot ens pot crear algun element de problema. Penso també en el primer partit de Flick quan va començar amb Mbappé, que va començar a fer la línia aquella del fora de joc tan avançada, que era jugar amb molt de risc, i per sort ara juguem amb menys de risc. O sigui, crec que hem après a valorar el Barça, i en concret Flick ha après a valorar fins a quin punt val la pena arriscar-se o no.

Vosaltres què feu amb els mourinhos de la vida? Els incorporeu, els abraceu, els feu fora de casa, els eviteu? Fora, fora. Us enrieu?

A mi no m'agrada gens aquest tipus de poca esportivitat, fora, i si pots, els matxaques.

Sí, és que jo. No, digues, digues, Anna. Deixa'm pensar una mica. Digue-ho, Anna, va, digue-ho.

No, aviam, jo crec que els dones una mica de joc, jo ho admeto, potser, per acabar de veure de quin peu calcen, per acabar de veure, donar-los la possibilitat que facin el ridícul, i ha arribat el moment, doncs, al Mastagot. Sí, bueno, Mastagot, no. O sigui, avui seria el Mastagot, no? Avui seria el Mastagot, però jo crec que una estona d'acord està bé, perquè estem a la comèdia humana, són tipus, és una mena d'arquetipus enormement literari, trobo, i que dona joc, no?, i. Però fins a un punt, i ara ja d'acord, la gràcia ja l'hem entès, ja sabem de què va, d'acord, quedes tu soleta allà en un racó de pensar o de la calma amb les teves rebequeries, i ja anem a demostrar el que és el futbol.

Jo crec que el model Mourinho, esclar, no és el mateix el Mourinho que va venir fa 10 anys o 15 i que tenia totes aquelles trifulques amb guardiola i companyia quan li dèiem era el puto amo. Avui dia la frase era el puto amo està passada de moda, ja no ho diu ningú. Crec que és una persona que ha claudicat, que ja no és, continua en una mena de núvol, diguem-ne, que ells creu, probablement, que creu molt poca gent i que en realitat forma part d'un món de desesperació que és el món del Madrid ara mateix i per tant em costa molt veure Mourinhos avui dia crec que evidentment a la vida quotidiana tots en trobem però és un model i una manera de ser que ha quedat antic. Jo crec que avui el veurem,

perquè avui si al partit li costa, al Madrid se li fot pujada, veurem molta polèmica, que el Mourinho surt a fer polèmica després del partit. Jo crec que una de les eines o armes del Madrid avui, si les coses li van malament, és la polèmica.

Sí, però fixa't que, perdona, que quan el Mourinho ja era així, no hi havia el VAR. El VAR ha tallat de so carrel un 90% de la polèmica. Te'n queda un 10% que és imprevisible, que també té a veure amb els errors, i evidentment ell s'agafa aquest 10%, però això fa que encara sigui molt més desesperat. O sigui, quan el veus justificant errors arbitrals d'aquella manera. I dius, però perdona, és que això el que estàs fent ja és fake news hem entrat en una altra dimensió perquè justament podem demostrar en un tant per cent molt alt de les situacions que no és veritat i per tant la figura ha de ser molt més patètica i fins i tot et diria una caricatura jo crec que és evident que s'hi agafarà, s'hi perden i buscarà excuses perquè és el que ha fet sempre i perquè d'alguna manera és el que jo crec que el Madrid. En concret, Florentino espera d'ell crear aquest debat que és un debat que t'allunya del futbol i del joc, i t'allunya de parlar de qui ha jugat millor.

Dos quarts i mig d'onze.

Catalunya és un país de cultura, vosotros sabeis perfectamente lo que és teatro y del bueno. ¿Por qué? No sé si es la publicidad a UNICEF, no sé si es el poder del señor Villar en UEFA, no sé si son muy simpáticos, no entiendo. Josep Guardiola es un entrenador fantástico de fútbol, un entrenador fantástico de fútbol, yo repito, pero ha ganado una Champions que a mí me daría vergüenza de ganarla, porque la ganó con el escándalo de Stamford Bridge. Y si este año gana la segunda, gana con el escándalo del Bernabéu. La pregunta que me hace de Pito Villanova, como se llama este, que no sé cómo se llama, no tengo nada que comentar. El árbitro que comente, el cuarto árbitro, las cámaras de televisión, yo no tengo nada que comentar. Con las declaraciones de Pepo otro día, entramos en una nueva era, que es la era de un tercer grupo, que es el grupo que en este momento solo tiene una persona, que es él, que es criticar el acierto del árbitro. Esto yo nunca había visto, el mundo del fútbol nunca había visto. Y si tengo que meter una nota a mi año 2010, desde el punto de vista profesional, de 1 a 10, 11. Soy campeón europeo, así que no soy uno de los botones. Creo que soy uno especial. Això, bueno, és veritat. Què? Quins records, eh?

M'ha encantat la música de circ. De los payasos de la tele. Aquesta música de darrere. Jo crec que avui tindrem un nou capítol per aquesta sèrie de Mourinho. Tinc l'esperança, perquè això seran bones notícies pel Barça. Si el Mourinho surt a la roda de premsa a fer. Que aquí també faltaria allò del dit, allò del Tito Vilanova, però clar, no és sonor. Bueno, li va dir Pito Vilanova, et sembla poc. Sí, sí, sí. Però aquesta sensació que si avui Mourinho surt a dir una de les seves, a fer un capítol més d'aquest circ, seran molt bones notícies pel Barça. Jo tinc la sensació, ho deia abans, que avui ho veurem, perquè s'aferrarà moltíssim aquest intent de polèmica per justificar coses tan de bo, això serien bones notícies pel Barça.

Amb el Xavier Aldecoa, amb l'Anna Vallbona, amb el Jordi Puntí, com sempre que tenim un clàssic i els reunim al voltant d'una taula, els demanem un llibre i una cançó que il·lustrin el moment en què arriba el Barça, en què arriba aquest partit. Comencem amb el Rolling Stones.

A glass of wine in her hand I knew she was gonna meet her connection At her feet was a footloose man You can't always get what you want.

Punti, tu què els dius,

el rolling o els estons? Jo els he dit, bueno, jo els he dit els estons. Tu els dius els estons. Però si no, aquí sempre se'ls ha dit el rolling, és veritat. No, el tarda-tardada i els estons, no? Va intentar-ho durant molts i molts anys i la gent continuava dient els rolling. Paraula d'estons. Paraula d'estons. I són els estons. I es Mick Jagger cantant You can't always get what you want. No sempre pots tenir el que vols. El vaig triar per la figura de Rodri, que jo crec que serà clau en aquest partit i que segurament al final de la temporada serà una figura clau en el sentit que. Que nosaltres el tenim i ells no, i que tot comença amb aquesta mena de col·laborat de l'estiu, de vaig amb ells, no vaig amb ells, ells sense pronunciar-se mai, i de Madrid convençuts que simplement perquè és el Madrid i perquè ell es diu Rodrigo, aquell senyor aniria a jugar amb el Madrid, sense comptar que porta molts anys jugant amb Guardiola. Llavors, per mi, d'alguna manera, si ja no hi ha Guardiola contra Mourinho, sí que avui hi ha Rodri, contra Mourinho.

I què vas pensar dimarts quan vas veure que no sortia de l'onze inicial contra el PSG, Rodri?

Doncs el primer instint és pensar que és un error. Com pot ser? Què ha passat? S'ha lesionat? No. Veure que no i llavors intentar explicar-m'ho. I també en parlàvem abans d'entrar. Per mi l'explicació és que és una tàctica del flic pensant en més endavant, en un altre partit que hi podrà haver algun dia. En fase classificatòria contra el PSG de dir no us ensenyo totes les cartes. O sigui, ara us ensenyo com juguem però sé que podem jugar millor si posem Rodri i Pedri junts i segurament hauríem sigut un altre partit, hauríem vist un altre partit. Quin llibre ens portes? El llibre és. Una confabulació d'imbècils, que en castellà és més conegut per La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, que és una novela divertidíssima, meravellosa, on hi ha un personatge estrambòtic que és Ignatius J. Reilly. Que és aquest pobre noi que ja està una mica fora del món, perdut, emmarat, i que un bon dia ha de posar-se a treballar, perquè si no treballa no pot pagar els deutes familiars, i aleshores el seu món d'alguna manera comença. Escardar-se i, sobretot, a través de la seva mirada estrambòtica, exòtica, mourinhista, fins i tot, podríem dir, provoca una debacle absoluta en la societat que l'envolta, que en aquest cas jo ho projecto en el Madrid, per jo, una confabulació d'imbècils.

Una confabulació d'imbècils de John Kennedy Tool. La recomanació del Jordi Puntí després de la cançó del Rolling Stones per il·lustrar aquest clàssic. Anem amb la cançó de l'Anna Vallbona.

Això que sona és Carolina Durante i aquesta cançó es titula Cayetano. Ana Vallbon, endavant.

A veure, és una cançó del 2017 que té potser algun petit detall de context que ja no funciona, perquè hi ha un cert moment que diu que todos mis amigos votan Ciudadanos, això ja no pot ser, però he triat aquesta cançó perquè em sembla que allà on diu Cayetano, podria dir todos mis amigos votan Florentino o Mourinho. Ho dic en el sentit que per mi el Madrid Arriba ha abraçat com a ferro roent la religió maurinyista-florentinista. És una mena de fe, que ho dèiem abans, és a dir, sí, Mourinho, depèn de com vagi el partit, farà un remake del que ha fet sempre. Però el curiós del cas és que fins avui, com a mínim, la premsa de Madrid encara compra aquest discurs de d'acord els àrbitres, d'acord les culpes són dels altres i tot això. És a dir, hi ha una mena de fer cega encara perquè s'hi han d'agafar això, a un cert ambient que és Florentino, és Mourinho, és només això i ells ens salvaran. Però crec que avui pot obrir-se una esquerda en això, perquè sí que crec que depèn del joc que es vegi i de com vagi el partit, sobretot, i el resultat passarà, però depèn del joc que es vegi, potser todos mis amigos ja no seran Cayetanos.

Ara m'he començat a posar nerviós, veus? Fins ara tenia el cap a una altra banda. Amb tots els aldarulls, tot el que havia passat. No havia tingut temps encara de processar que avui hi havia un clàssic. I ara, amb aquesta possibilitat d'obrir aquesta esquerda, l'Anna, jo dic, mira, ostres, i si la deixem? És que seria tan propi del Barça. I del tribunero que porto dins, deixar escapar aquesta possibilitat,

Anna? No, jo crec que no. No la deixaré. El Barça no la deixarà escapar perquè. Tu signes avui un 1-0 de panel injust a favor del Barça? No, home, no, això no passarà. No anem així. Aquesta no és l'actitud. No, massa tribunero, eh?

No, no, jo et pregunto si ho signes. Jo tampoc ho firmo, eh? Jo tampoc ho firmo, això.

Pensa que Flick no té pietat. O sigui, Flick és aquest ésser fred, calculador, calvinista. O sigui, dos a vuit. Barça a dos, Bayern a vuit.

I que Júlia de Rodríguez és una gran cosa i un gran senyal d'aquest element calculador. D'acord. El llibre? El llibre és El refugi del temps, de Gorgi Gospodinov. És un escriptor búlgar. Per entendre'ns i explicar-ho ràpid, és l'escriptor que va guanyar el Booker l'any que Evo Baltasar va quedar finalista. I aquest llibre es va publicar en català el 2024 en traducció, ja us ho diré, sí, ara no ho tinc aquí, però a Periscopi. I per què ho he triat? Perquè és una novel·la en què un psiquiatre bastant estrambòtic també obre una clínica del passat, és a dir. En aquesta clínica van gent gran que pateix demències, Alzheimer, a refugiar-se en passats. I és una clínica on recreen diferents dècades i la gent, per estar millor a l'època en què van viure i recordar-la millor, s'instal·len en els anys que siguin, a la dècada dels 60, dels 50. La novela avança per una veta terrorífica que és que ens alerta dels perills de voler-nos refugiar constantment en el passat, i per tant de la veta, l'onada reaccionària que estem vivint. Una onada reaccionària que en certa manera tampoc estaria tan lluny d'aquest instint de refugiar-se en el passat. En el qual ara mateix viu al Madrid, que és el refugi del que va ser Mourinho pel Madrid.

Sí, però és que el Mourinho pel Madrid va durar tres anys i va guanyar només tres títols.

Exacte. És una memòria esbiaixada, que això també apareix a la novel·la. És edulcorar un passat perquè sigui per pintar-te el bé i per fer-te anar tu al present com vulguis. És una memòria edulcorada, la que ara s'està agafant al Madrid per sobreviure, Amb un entrenador que jo també crec que ja no és el que era i que fa anys que va quedar descatalogat a nivell tàctic, a nivell de discurs, els discursos que fa ara no deixen d'anyolar. I de provocar alguna cosa de dir, és que això ara ja no s'aguanta. I per tant, això, he triat aquest llibre perquè per mi el Madrid d'una manera molt estranya, és a dir, sempre ha estat un club nostàlgic, diria, des de Bernabéu cap aquí, i reaccionar-hi en aquesta relació amb el passat, però el nivell d'instal·lar-se en el passat que està vivint ara, jo no el recordava.

Passen cinc minuts de tres quarts d'onze del matí. El llibre de l'Anna Vallbona és El refugi del temps de. Gorgi Kospodinov. Molt bé. Molt ben pronunciat. Escriptor vulgar. Traducció en català de Marc Casals, editat per Periscopi, si la voleu trobar. Ens queda la cançó i el llibre del Xavier Aldecoa. Som-hi. Carai, tu. Si alguno s'havia programat el canvi d'hora, ara s'ha despertat de cop. Puja.

Hem tornat a l'època en què Xavier Legó aportava rastres i escoltava. Això és Metallica, no? Això és Metallica.

Una de les primeres cançons de Metallica. De fet, surt el seu primer àlbum i parla de cercar i destruir. Ara mateix deies, és que no els hem de deixar. No els hem de deixar, és el moment d'enxafar-los sense misericòrdia. I aquesta cançó, de fet, és una de les primeres que composa el leader de Metallica, que ella explica, surt el 1982 de la fàbrica, amb una ràbia per la societat, cansadíssim, i a la mateixa furgoneta, al pàrquing de la fàbrica, agafa la guitarra i fa aquest riff, que és un dels més mítics de Metallica, i la cançó parla d'un grup de joves que surt a la nit a barallar-se amb algú. Clar, jo m'imagino aquesta cançó, mentre escolta aquesta cançó, potser amb lo de la bruixa avui no. No, encaixa, encaixa, mira. Però m'imagino a uns fermins rafinyes, amb unes ganes de matxacar el Madrid, el rival, i després. Que és el moment de cercar i destruir que tenim el millor l'Emil Llamal. O sigui, l'Emil Llamal, que és el millor jugador del món, està en el seu millor moment. Va marcar contra el Betis la passada jornada un dels seus millors gols, a la Champions també un golaç. Estem en un moment que els hem de matxacar. I una altra cosa, sempre, sempre que el Madrid ha vingut amb un equip molt fort, i ara el té, va bé, té el Bellingham, té a Guller, però els hem escaldat, perquè jo recordo un 5-0 contra Mourinho, i van venir amb Benzema, van venir amb Ronaldo, van venir amb Xavi Alonso, amb Pepe, amb Ramos, amb Casillas, vull dir, quan venen amb un equip peble, normalment les coses s'igualen més. Ara jo crec que el Barça donarà un cop, però ja he dit que venia molt calent i ja se'n veu avui.

Hansi, Hansi, posa'ls Metallica abans de començar a sortir. Exacte, que sortiran.

Sí que en destrói, a veure com surt l'equip. A veure, i el llibre?

Doncs la Ilia de Daumer, perquè, mira, me la vaig llegir l'altre dia, vaig anar a la cabanya i em vaig posar a llegir aquest llibre, sobretot perquè hi ha un moment que crec que va en aquesta direcció, que és la batalla d'Aquiles contra Héctor. Aquiles, hi ha un moment, li va donar el seu amic, el Paracle, i va amb una ràbia contra Héctor, Al respecte, o sigui, a Héctor tothom sap que és un dels majors guerrers de Troia i és un mite, i va amb una ràbia a matxacar-lo, i quan l'Héctor pensa, no, no, li plantaré cara i el veu venir Aquiles amb aquesta ràbia descomunal, el que fa l'Héctor és començar a córrer al voltant de la muralla de Troia fins que l'Aquiles l'enxampa i el matxaca. Llavors, això, que vinc tan animat, jo crec que avui hem de donar un cop d'autoritat a la taula. Crec que ho exemplifica més que mai aquesta batalla de qui l'és contradictor.

Veig que la derrota contra el PSG no ha provocat gens d'humilitat dins de les files blaugrana de la moral continua altíssima, eh? Amb tots vosaltres.

A veure, perquè jo crec que, a veure, el partit del PSG és un partit, a la tardor, a l'octubre, jo compro. El relat del punti. I del flic. I del tot poderós narrador omniscient flic, que és que no, els títols no es guanyen, no es guanya res en la tardor. Per tant, no passa res d'haver perdut amb el PSG, és més, crec que és una derrota que farà bé, que calia. I sí que compra, en canvi, la idea. És a dir, jo crec que el Flick, estem veient la millor versió del Barça de Flick i segurament un dels millors Barça de la història, a falta de confirmar-ho en una Champions, segurament. Però aquesta generació de jugadors amb què ja fa temps que va cubant la gana, crec que sí que li falta, i seria la cirereta ara, un cop de puny sobre la taula en forma de victòria molt, molt contundent, allò inenarrable amb el Madrid. I sí que fins al dia del PSG jo crec que s'estava cubant aquesta enviena amb l'inici de Lliga, que encara no s'ha perdut, vull dir que no s'ha perdut ni un partit. Per tant. Ara, sí que he de dir jo tinc l'únic prou és el dubte de la defensa que això sí perquè són aquestes baixes d'última hora és veritat que poden que els 5 a 0 no serà serà impossible perquè

marcaran i perquè són molt bons, tenen endavanters Mbappé, Bellingham, tenen endavanters molt bons, però, bueno, potser.

No oblidem que, a més, avui, si el Barça guanya, que és una cosa que no ens interessa gaire, els rècords a nosaltres, però si el Barça guanya, va del rècord, no? De part de victòries seguides a la Lliga, em sembla que el té el Madrid, i ara el tindria el Barça, que ja et dic, no ens interessa, eh, tot això. Nosaltres som honestos i humils. Som honestos, humils. O sigui, no som caetanos. Estem comprant un relat,

un relat odisseic. És així, sí.

4 minuts per les 11, per tancar un resultat. 2 a 0. Carai! Tu creus que el Barça no encaixarà? No. D'acord, d'acord. 2 a 0. 5 a 2. 5 a 2. 5 a 3. 5 a 3! Jo prefereixo el vostre. Jo estic molt més a prop de l'Anna i de l'Aldecoa. Veig impossible que el Barça primer es quedi només amb dos gols. Crec que en marcarà més de dos i també crec que n'encaixarà algun més. La mitjana de gols és 4 per partit. Sí, sí, però tenim la defensa que tenim. Sí, escolta, moltes, moltes gràcies per haver-nos acompanyat, el Jordi Puntí, el Xavier Aldecoa, l'Anna Vallbona. Avui, a partir de les 11 del Madrid, esperem, de la nit, esperem que aneu a dormir tranquils i contents. I tant. I tant. Contents, sí, i tant que és, espero que no.

Fem una pausa. Perdona, només, és que si perdem, els continuarem tenint, què, 3 punts o 4? 3 punts o 3. És igual, si això és el de menys. Som a octubre, encara.

Què m'has posat aquí? Què m'has posat, Blai?

D'un cel seré princesa

d'un

cel seré princesa.

Gaietà, renom per portar sort també per aquest clàssic. Gràcies a tots tres. Ara tornem amb l'Empar Moliner.