
Bebo Valdés a Antoni Bassas: "Quan ens vam casar, la meva dona tenia 18 anys i jo, 44"
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
El suplement, amb Roger Escapa.
Marina Laminos, bon dia de nou. Molt bon dia, Roger. Una temporada més al Suplement, cada diumenge un recorregut sonor a través de l'Arxiu de Catalunya Ràdio. Avui on ens aturem, Marina?
Doncs mira, anirem fins l'octubre del 2007. Potser algú recorda un documental, Old Man Bebo, òbviament sobre la vida i obra del pianista i compositor cubà Bebo Valdés, un documental que feia així.
Yo sigo tirando tiro, tiro de felicidad. Hay muchos músicos que son relativamente poco conocidos y que son muy importantes para la historia de la música cubana.
Aquell documental l'any 2007, concretament va ser un 25 d'octubre, entrevistat per Antoni Bassas al Matí de Catalunya Ràdio per fer promoció del documental i una mica per parlar de la vida de tot plegat. I recuperarem aquesta entrevista, però alerta, perquè la bona teca aquí arriba al principi. Escoltarem l'arrencada de l'entrevista, que no té pèrdua.
Jo nací el 9 d'octubre de 1918 a Quibicán. Es un pequeño pueblo que está a 37 kilómetros de La Habana. Hijo de Emilio Valdés y Caridad Amaro. Primer hijo, primer nieto.
Aquest que sentiu de fons parlant és Bebo Valdés. I aquesta música que sentiu de fons l'està interpretant en directe a l'estudi de Catalunya Ràdio Bebo Valdés, pianista cubà de 89 anys, protagonista de la pel·lícula All Man Bebo. Valdés encara actua en directe, després de 40 anys de carrera. De fet, va venir al matí de Catalunya Ràdio ja ha vingut en alguna ocasió i l'últim cop ens va interpretar la comparsa en directe, però ara no la punxarem perquè se la tenim en directe aquí al piano de l'estudio de Catalunya Ràdio. Ha sigut veure, li hem dit, home, l'hi hem preparat, potser s'animaria. Escolta, no ha calgut dir-li res més. Aquí està, l'home enjugassat. Fins i tot no sé si sap que ja estem parlant d'ell en directe, de manera que, aviam si me'l miro. Bebo! Buenos días. Buenos días. ¿Cómo estamos? Bien, ¿y tú? Yo bien, pero usted está encantado, me parece. Yo, el piano muy bueno,
sonó muy bonito. Ell va fent, ell va quedant encantat amb el piano de l'estudio de Catalunya Ràdio, i obreu que de tant en tant es posa a tocar el piano, i això que ho deia l'Antoni Bassas quan el presenta, Bebo Valdés ja era gran, bàsicament tenia 89 anys, i us avanço que sí que és cert que en algun moment de l'entrevista, doncs, podem dir que repapieja una mica, no passa res.
¿Cómo le va? Bien. Dios mediante. A los 89. Bueno, Dios mediante y sonrisa mediante también, ¿no? Bueno, es muy bueno. Es muy bueno también. Bé, pianista, compositor, arranjador de diferents orquestres, és un dels artífexs de la revolució del jazz afroclubà dels anys 50. Ara resulta que Olman Bebo, aquesta pel·lícula, explica la seva història, és la seva vida en forma de documental, inaugura aquesta nit el Festival de Cinema Documental
Musical. Per tant, 89 anys, va morir de fet 6 anys després, l'any 2013, i aquella de fet és l'última vegada que Bebo Valdés trepitja Catalunya Ràdio. No ho fa sol, a més ho fa també acompanyat de Carlos Carques, que és el director d'aquell documental d'Olma amb Bebo, que es presentava aquella mateixa nit al Festival de Cinema Documental Musical Inèdit. Però ja us deia que, a més allà del documental, és una entrevista per parlar de la vida de Bebo en general.
En la película sale un montón de cosas. Por ejemplo, usted cuenta cómo se conoció con su mujer. Sí. Y se recuerda como un buen recuerdo, me imagino.
Sí, porque existe todavía. Llevo 44 años casado con ella. ¿Cuál es el secreto? Ella está aquí, conmigo. ¿Ah, sí?
¿Aquí en Barcelona? Sí, en el hotel. ¿Y cuál es el secreto de los 44 años de felicidad?
Mira, digues, digues. No, no, digues, Roger. D'aquesta relació em va sortir Chucho Valdés, que el fill encara corre i ve actuar de tant en tant aquí a Barcelona, que és el fill, entenc, del Bebo Valdés i la seva dona. El secret quin és, diu?
No, que es posa aquí la cosa una mica. Espinosa. Espinosa, si diem així.
Chico, yo no sé y te diré una cosa todavía para que te asustes más. Ella tenía 18 años cuando nos casamos y yo tenía 44. Uf. Caramba. Y todavía. Y tenemos dos hijos y dos nietas. Bueno, bueno, bueno.
¿Y qué le dijo? ¿O qué le dio? Bueno, hasta ahora todo. Ah, todo. Hasta ahora todo.
Bueno, cierta diferència d'edat. Sí, sí.
Bé, el base és que s'hi va trobar en directe i també era una altra època.
Sí, no, i que insisteix. Vull dir que li demana també com es van conèixer.
¿Y usted la sedujo con el piano?
Bueno, en realidad sí y no, porque yo no tocaba muy. El director en ese momento, Armando Breveshi, que vivía aquí, un pianista muy bueno cubano, era el director de la Lecuna Cuban Boys. Se enfermó y yo llegué aquí con Lucho Dugatica.
En 1962. Ja anirem veient que ell es va desviat del tema, vull dir, se'n va una mica allò, es va embrencant. Bàsicament, el que expliques que va ser un amor a primera vista.
Estábamos tocando en Estocolmo y la veía y ahí empezó.
Se vieron y allí empezó todo. I així va començar tot,
i tot això recordem que és perquè estàvem presentant aquest documental Olman Bebo, tot i que és veritat que en algun moment ni ell mateix no acabava de tenir clar que realment venia a presentar el documental.
¿Cuántas veces ha visto la película?
¿Cuál? Esta una. Él la puso en la casa de él, pero no me la vi con él, pero no estaba completa. Pero ahora sí la vi entera. Es divina. Divina, que le Dios lo bendiga. Dice que el actor está muy bien. Sí, que Dios lo bendiga. Ahí está Carlos Caca.
Pero el actor, el protagonista, se ve que trabaja muy bien, ¿no? Yo no sé quién es ese señor. ¿Y el director cómo está? Ese es divino.
¿Por qué no hacemos un poco de maravillas, Don Bebo?
Te voy a decir una cosa. Te voy a tocar dos cosas de un hombre que yo admiro mucho, o admiré mucho, porque se murió, que se llamó José Simóns. Él nació en Cuba, pero hijo de una familia catalana. Y fue uno de los mejores compositores que tuvimos en los 40. Él hizo una composición que si yo te digo, tú no la crees. El Manicero. Pero va a tocar una cosa muy linda, un bolero que se llama Marta. Una mujer que a él no lo quiso. Él la enamoró. La letra que tiene es divina. Y óyelo para que tú veas. Una mica de música, doncs, en Bebo Valdés.
Estem parlant amb Bebo Valdés, que ens explica que ahora vive a medio camino entre Estocolmo, donde ha estado 44 años, y España también, ¿no? Buscando el sol, me imagino.
En Perón, no tanto yo, porque yo nací en el sol, yo nací en Cuba, pero mi mujer es loca, es loca por eso. Donde vivimos dice que no va. Hace 8 meses que no va a Suecia. Tenemos hijos, tenemos nietas, no he ido. Quiero estar aquí. I és un dels altres grans
moments de l'entrevista, quan es posen a parlar de Cuba.
Hem de dir als oients que des de 1960, quan la revolució castrista, Bebo Valdés no ha tornat al seu país. Tota esta història de la salida de Cuba s'explica en la pel·lícula també, m'imagino.
Yo no sé, no me recuerdo bien.
Hombre, sí, se toca un poco. En realidad, lo que se presenta es su historia, sin intentar, o sea, sin juzgarla. Simplemente esto es lo que ocurrió y.
Bebo, que diu que no recuerda de què parla la pel·lícula, el documental sobre la seva vida, però sí que és veritat que li demana bases i es pronuncia breument sobre la situació del seu país.
¿Siguen pensando en volver o no se piensa en eso?
Bueno, cuando haya democracia. Cuando haya democracia voy. Si no hay, no voy. Y així s'acomiada
Antoni Bassas de Bebo Valdés, también de Carlos Carcas. Pero abans.
Antes me ha hablado del Manicero y me ha dicho que lo compuso un catalán. Sí, ya se lo dije. Y es uno de los mejores
números que ha dado Cuba, porque este número es de los 30. Y yo sigo tocando en mis conciertos y siempre está en base este.
Doncs així, més música per tancar aquella entrevista.
Bravo. Bebo Valdés en directa. 89 años al contemplan. Se ha permitido hacer algunos arabescos aquí con la melodía. Qué bien. Muchas gracias por venir. Yo digo. Carlos Caca, muchas gracias.
Gracias a usted.
Doncs Albassa, si veu el des, 89 anys l'última vegada que va entrepitjar Catalunya Ràdio en aquell 25 d'octubre del 2007. Hem recuperat aquesta entrevista, aquesta actuació en directe amb la Marina Laminos. Marina, moltes gràcies. A vosaltres. Passen tres minuts de tres quarts d'una. Fem una pausa i també el Clupés aquí al suplement. Fins ara.