"Celebrem l'obertura de Lluc Crusellas a Barcelona com una Champions"

El suplement, amb Roger Escapa. Ara, però, propostes per aquest cap de setmana amb la Marta Ferrer, la Rosa Rodón i l'Empar Moliner. Te van a castigar otra vez.

No, si tú no dices nada.

Documentación, por favor. De momento va a tener que acompañarnos. A dónde? Això ho trobareu al cine, Ruega por Nosotras. És una pel·lícula que ha fet el Daniel Monzón, que posa el focus en el patronato de protección a la mujer. És una institució que als anys 70 a Espanya va maltractar noies molt joves que ja estaven internades i la Marta Ferrer ja l'ha pogut veure.

Sí, de fet, no sé si vosaltres coneixíeu el Patronato de Protección a la Mujer, l'Empar i la Rosa segurament sí, perquè són dones molt llegides. Jo he de dir que desconeixia bastant l'existència d'aquesta institució i se'm va quedar la sang absolutament gelada quan vaig veure la pel·lícula, perquè bàsicament eren internats regentats per monges, on les noies joves, moltes d'elles eren joves, després n'hi havia de més adultes, però la majoria tenien entre 18 i 21 anys, anaven a parar per diversos motius. O bé perquè les seves famílies consideraven. Que s'estaven anant de les mans i que necessitaven ordre i seny o bé perquè les seves famílies se'n descuidaven o perquè havien tingut una vida traumàtica de diferent manera i no tenien on anar a parar, per dir-ho d'alguna manera. Aleshores, aquesta pel·lícula explora què passava dintre d'aquestes institucions, a què sometien les monges a aquestes pobres noies, que bàsicament, ja us ho dic ara, eren tortures. Perquè les maltractaven, o sigui, els feien fer coses absolutament impensables, que de fet una de les crítiques, entre cometes, que s'ha endut la pel·lícula és que no és prou greu el que s'hi retrata, perquè realment el que feien aquestes monges eren coses que el propi Daniel Monzón explica, no? Si les hagués retratat a la pel·lícula, la gent no se les hauria cregut, i segurament la gent s'hauria quedat amb aquesta part de la morbositat de què es feien en aquestes institucions. Aleshores, El que ell fa és, molt hàbilment, explicar la història de dues noies diferents. Una d'elles és la interpreta Zoe Bonafonte, que us sonarà per aquella escena meravellosa que té el 47.

Ella és l'Anna. Molt jove, no? Una actriu molt jove que va debutar el 47 amb molt bones crítiques.

Correcte, i que jo tenia ganes de veure exactament què feia, perquè clar, amb aquella escena, el 47 sobretot, que segurament si heu vist la pel·lícula la recordareu, prometia tenir una carrera molt, molt interessant, i amb això jo crec que certifica que efectivament és molt bona actriu. Ella fa d'una nena de Casa Bona de Barcelona que un dia s'escapa de casa, surt de festa, i el seu pare, ultracatòlic, que la pel·lícula deixa entendre que també té una gran connexió amb el règim franquista, decideix que ja n'ha tingut prou i la internarà en aquest lloc, i després paral·lelament hi ha l'altra història de la Sole, que la interpreta la Manuela Calle, que és una actriu també molt, molt jove, que és el primer gran paper que fa, i és al·lucinant com de bé ho fa, o sigui, és d'aquelles actrius que dius, bé, és que tens un talent que no es pot ensenyar a cap altra escola, és a dir, o ho tens o no ho tens, i aquesta noia ho té, i ella sí que és d'aquestes noies que diguéssim que no té família, no té realment un lloc on anar a parar i acaba, doncs, en aquesta institució. Llavors, elles dues es fan molt, molt amigues, es crea una relació molt, molt maca entre aquestes dues protagonistes, a través de la qual, bàsicament, han de sobreviure a totes aquestes coses absolutament horroroses que els passa. Jo la destaco perquè, per una banda, trobo que. Val molt la pena que posi en pantalla i que doni a conèixer aquesta història que potser a molts de nosaltres no ens sonava, però sobretot per aquestes dues grans actrius, perquè és una pel·lícula que recau tant en elles que si no tens dos personatges molt ben treballats i dues actrius a qui realment et creguis i que tinguin molt, molt bona química, no se sustenta la pel·lícula. I realment aquí hi ha una feina de càsting molt ben feta. Aquestes dues actrius estan. Espectaculars. A més, tenen tot un registre físic, perquè evidentment hi ha uns maltractaments que es noten també en el cos, hi ha una feina de maquillatge també brutal, que és molt difícil de posar en valor i de fer bé, i en canvi elles dues ho fan fantàsticament bé, i és una pel·lícula que trobo que té moltes reminiscències amb una altra pel·lícula de la qual, evidentment, en parlarem moltíssim, que és La bola negra, que és aquesta necessitat d'explicar totes aquestes històries que han acabat enterrades o soterrades pel règim feixista.

Ruga, per nosaltres, els cines del Daniel Monzón, pel que expliques i com les retrates, pot ser una de les favorites als Gaudí. Ara arribarà tot aquell capítol de l'any que comencen les nominacions, no?

Efectivament, el desembre, si no m'equivoco, seran les nominacions als Gaudí. Clar, roga per nosaltres, els Gaudí juga amb un avantatge molt important, que és que no hi pot haver nominada la bola negra, perquè els Goya.

Seran molt avorrits aquest any. El patronato aquest va durar fins als anys 80. Sí, fins al 85, si no m'equivoco. Va superar el franquisme. Sí, sí.

Però sí, dèiem això, que clar, els goyes seran molt avorrits, perquè molt malament hauria d'anar la cosa, perquè no es comportés tot la bola negra, els gaudir com la bola negra no és seleccionable, doncs jo crec que aquesta pel·lícula, que a banda és que està molt ben feta, però té aquesta cosa que agrada molt a l'Acadèmia del Cinema Català, que és el relat històric que posa en valor una història desconeguda, amb interpretacions molt bones, i que al final ressona molt amb l'actualitat, i que depèn del que passi el 29 de novembre, doncs serà encara més actual que mai.

Escolteu-me, totes heu vist ja La bola negra o encara no? Jo no Jo ho he fet aquesta setmana amb condicions

desfavorables Ara m'interessa la crítica de Roger Escapa de La bola negra Què vols dir

amb condicions desfavorables?

Primer que l'he vist a casa A veure, fas cara de tenir una pantalla una mica grossa Sí, però crec que és una pel·lícula per veure al cine Tens raó, com totes I què més ens vols dir? Que potser no n'hi havia per tant.

Però sempre passa igual. Sempre passa igual que tot el que puja i quan és a dalt, tothom es de set. És culpa nostra.

Jo no tinc ni molt menys el bagatge que té la Marta per fer una crítica de cinema. Simplement el que dic és que. Clar, les expectatives eren tan altes. Primer que l'he hagut de veure en dos dies diferents, perquè dura gairebé tres hores i les nits són com són a casa. No, però que no sé, no em va impactar de la manera que em va prometre. No em va impactar de la manera que em va prometre,

punt i final. És culpa nostra. Jo et vaig dir que era una bona pel·lícula, no que era la millor pel·lícula del cinema espanyol, però és una bona pel·lícula.

Perdó, o sigui, li veig les trampes, li veig el moment en què ara els directors diuen, mira, ara faré emocionar el públic.

Ara vull que aquí se li posi. Això em sembla interessant. Això a mi em passa amb. Ho he dit moltes vegades.

Crec que és una pel·lícula que s'ha de veure al cine, perquè és molt cinematogràfica. Hi ha pel·lícules que, mira, amb un bon televisor ja n'hi ha prou. Crec que aquella és una pel·li que s'ha de veure al cine. I ja et dic, el context no la faurà, però no sé, li vaig. Veig els Javis allà al darrere escrivint i projectant. Mira, aquí tindré una llàgrima, aquí una altra. Aquest actor li donaran el Goya perquè se'l mereix, perquè per bagatge que porta aquesta actriu, que porta temps, ara aquí li farem aquest paper.

Em passa això. És molt interessant, això que estàs dient. Potser n'havíem parlat massa. Sí, 100%.

Continua sent una gran pel·lícula, ja està. Dos quarts i mig de dotze. La notícia gastronòmica de la setmana, Rosa Rodón, la trobem amb l'assador Eche Barri, que passa a ser el nou millor restaurant del món. Això per què? Doncs perquè tots els que ja l'han guanyat no poden tornar a guanyar. Per tant, no participen. Aleshores, cada any. Ni el disfrutar, ni tota la resta de catalans que. Sí, aleshores, bueno, una gran notícia, no? Però. Ja has pogut menjar, Rosa?

Sí, fa un any vaig anar. Tu també, part? Sí, sí, però fa molt temps, eh? Marta, tu també? Vaig arribar, encara no era tanta cosa, i hi havia una senyora netejant, dic, hola, que tenim ta. Això segueix sent així. I diu, passen ustedes, pero voy a limpiar el lavabo primero.

Això segueix sent així. Sí. A veure, per ventilar-ho ràpid, això és una llista d'una empresa privada que decideix a través dels vots de 1.100 persones quins són els millors restaurants del món. Com ves dit, Roger, un cop tu ja has quedat en el número 1, surts. El concurs passes a ser una categoria the best of the best, on aquí hi teníem el bulli quan existia, però hi tenim també el celler i tenim el disfrutar. Per tant, aquests ja no hi podran tornar a quedar, i l'any vinent l'assador Etxebarri tampoc hi podrà quedar. Això si segueix obert, perquè no queden gaires anys d'assador Etxebarri. El seu propietari, el Vítor Arginzònitz, diu que allò s'acabarà amb ell. I té 66 anys. Vull dir, bueno, en queden uns quants. Sí, en queden uns quants, però no gaires. Penseu que, a més a més, és un lloc en què la seva cuina es basa en la brasa, el foc. És una feina dura, molt, molt dura. Per tant, queda temps de desenvolupar el seu barri? Sí, però no crec que en quedi gaire. Per altra banda, si voleu anar, deixeu-me dir-vos, estimats oients, que ho teniu molt difícil. És dels restaurants que és més difícil aconseguir una reserva. Per què? Perquè no hi ha un camí per fer una reserva. El camí són, principalment, els contactes. Si tu vas a la seva web

No em sembla bé això No, no, no, perquè al senyor li és igual O sigui,

ella només cuina pels amics A veure,

no, jo això no ho he dit, deixem acabar Són molt pocs començants, penso que són les 10 tauletes Potser 12 ara El cas és, tu pots enviar un correu electrònic Demanant taula per una data Allà posa que si en 7 dies no t'han contestat No la tens, no contesten els mails. Sobretot, qui té la clau de les reserves és el sommelier responsable de sala, el mojadet Benabdalà, més conegut en el sector com a moja directament. Aquest senyor l'any passat va ser reconegut com a millor sommelier per la mateixa llista i aquest any, quan va recollir el premi el Vítor Arquinzonis, ell va pujar amb ell. Per tant, és una cosa, bueno, és tan important pràcticament com la cuina, perquè aquest senyor el que fa és normalment donar les reserves. És una persona molt ben connectada amb el món del vin, sap una barbaritat de vins, de fet té un dels millors cellers que pot haver-hi a prop nostre, diguéssim. Per tant, la gent del món del Villa hi troba coses extraordinàries per veure. El menjar és boníssim, o sigui, realment aquest senyor, el Vítor, va aconseguir. Perfeccionar la cuina més ancestral, va crear artilugis per coure, i té, bé, el menjar és boníssim. Ara bé, no ens hem d'imaginar un lloc com el Celler, que sé que tu hi vas anar fa poc, Roger, no t'has d'imaginar un lloc on et donen la benvinguda, et diuen acompanyi'm a la taula, tal, no. Tu entres allà, a baix hi ha la barra de bar, que és on va la gent del poble, diguéssim, que és un poble diminut, Axpel, País Basc, a la vall de Chondo, llavors tu entres allà, i et poses allà a la barra, i va arribant la gent, diuen, al restaurant, dius, pugi-les, jo mateixa anava indicant a la gent on havia de pujar. No t'has d'imaginar un servei com en aquests llocs que et pots imaginar en el qual és exquisit. Ells, bàsicament, amb això no hi inverteixen ni creuen gaire, creuen que el seu menjar parla per ells mateixos i la reserva, certament, has d'aconseguir conèixer algú o conèixer el moja o caure en gràcia perquè et donin una taula.

Vosaltres com vau aconseguir taula, en part?

No, perquè quan jo hi vaig anar no era tan difícil. De tota manera, deixeu-me dir que la idea de rebre, que quan et reben, quan et diuen hola, benvingut a casa meva, és bonica. I aquests restaurants amb estrelles, la rebuda, jo trobo que.

Que és una rebuda informal i càlida. Quan vas a un restaurant d'aquests el tens agendat fa molt temps a l'agenda, fa il·lusió, és un dia especial,

normalment hi vas a celebrar alguna cosa. I és una inversió de recursos molt important.

I saben que a tu et fa il·lusió i a ells els fa il·lusió que et faci il·lusió. I escolta'm, un dia parlarem, suposo, del Xispa, que és el del davant. També en podem parlar, del Xispa. Voleu que parlem del Xispa? És que jo tinc aquí uns temes que m'han d'entrar avui. No tenim temes, no tenim temes. No, no, ja parlarem.

Bueno, el Xispa, molt ràpidament, per no deixar l'audiència així, el Tetsuro Maeda era el cap de cuina del Vítor, era la seva madreta, és un cuiner japonès, va estar 10 anys amb ell allà amb el foc i les brases, va haver-hi un moment que va voler volar per lliure i va muntar el seu restaurant, que es diu Xispa, el que passa que el va muntar al costat. I això va generar, primer, una mica d'impacte, perquè és un lloc tan diminut, tan diminut, és que és una pedania. O sigui, de dir, ostres, dos restaurants d'aquest nivell. Al principi va haver-hi una mica de dir, ostres, vols dir obrir el costat i fer el mateix? El que passa que jo, fa res, vaig anar al Chispa i el que em vaig trobar és que si bé et trobes aquell xuletón o aquella gamba molt ben feta a la brasa, la proposta no té absolutament res a veure amb el que trobem a Etxebarri des del punt de vista formal i de fet ell ho barreja molt també amb la seva cultura japonesa. Té un hort on cultiva els seus propis vegetals d'arrel japonès.

Tres quarts de dotze del migdia. Amb la Rosa Rodón també una estrena gastronòmica d'aquesta setmana, la del Lluc Roselles, el millor xocolater del món de l'any 2022 que ha recuperat la històrica xocolateria Fargas del barri gòtic de Barcelona per obrir-hi un nou local amb els seus productes. Una obertura que feia temps que se li reclamava.

Rosa, espera. Especialment Marta Ferrer. A casa meva s'ha celebrat com una Champions, això. Jo t'haig de dir que cada cop que el veia, o sigui, per encàrrec de la Marta, li deia, Lluc, Lluc Rossellas, quan obriràs a Barcelona? Em deia, tots m'ho pregunteu, tots m'ho pregunteu. La resposta era quan tingui sentit. I ell ha trobat el motiu, diguéssim, per obrir a Barcelona. Com bé deies, és aquesta xocolateria a Fargas. Aquest any vinent faria 200 anys. I era una xocolateria que l'haguessin pogut perdre per una botiga de carcasses, perquè el gòtic, que és on es troba, és una mica el fenomen que està a vent i es veu que la gent deu comprar moltes carcasses. Llavors, aquesta xocolateria, el Lluc l'ha comprat, fins ara només podíem comprar els productes del Lluc si anàvem a Vic, com a bonos nen que és, de Santa Eulàlia de Riu I, doncs ell tenia la botiga Vic, Eucària, i en canvi, aquí a Barcelona, no en podíem trobar. Llavors, hem parlat amb ell perquè ens expliqui una mica aquesta adquisició.

Vaig sentir que era l'oportunitat de tornar una mica a la xocolateria el que ens ha donat, que ha estat moltíssim, i a més a més una oportunitat i una entrada a la ciutat de Barcelona, i també poder seguir fent créixer aquest patrimoni i aquesta història de la ciutat que durant tants anys ha estat als carrers de Barcelona, la xocolateria, el suís, la xocolata a la tassa, el molí a la pedra, i realment em va captivar i no vaig saber dir que no.

Crec que era Manuel Valls, no?, que no havia mai desconnectat de Barcelona perquè anava a fer la xocolata al carrer. Patrichol.

Al carrer Patrichol. És el mateix que va anar a la mina a parlar amb unes persones pensant-se que estava a Barcelona.

Molt bé. Què hi trobarem en aquesta botiga, Marta? Marta Rosa.

T'has despistat, eh? Parles de Manuel Valls i et despistes.

Hola, Manuel Valls. Com l'anyoro. Què li deu estar passant ara a Manuel Valls?

Deixa'm parlar de Lluc Cruzelles, en part. Què hi trobarem a la nova botiga? Hi trobarem tots els productes que li agraden a la Marta Ferrer, o sigui, hi trobarem les seves rajoles de xocolata, la xocolata d'Uvai, hi trobarem les mones, hi trobarem els torrons, tot el que produeix Eucària Vic ho trobarem.

Puc dir una altra petita cosa sobre la xocolata d'Uvai?

També està sobrevalorada. Com la bola negra. Un moment, un moment.

Traigaré una llança. Déu me'n guarda defensar la xocolata a Dubai, però la del Lluc Rosellas sí que la defensaré. A mi que no m'agrada ni el pistacho ni la xocolata a Dubai, la del Lluc Rosellas és la millor que he tastat a la meva vida.

A veure, per al·lusions, el problema és que la majoria de xocolata a Dubai que mengeu és a escombraries, per dir-ho així, i de fet de pistatxo no en porta. El Lluc s'ho va estar rumiant molt, si fer-la o no fer-la, i al final va dir, si la fem, la fem bé. I jo et convido a tastar-la, o si el Lluc és tan amable, a posar-nos una rajola la setmana vinent. No, perquè el pistatxo va molt car, no? Va molt car. Evidentment, no pot ser. L'he tastat, l'he tastat. He tastat la del Lluc. I per què ara m'ho estàs aixafant? Que jo estava intentant que aquí ens enviés una rajola.

No. No, o sigui, perquè al Lluc ens l'estimem molt, però, i la xocolata que fa segur que és boníssima, però, és a dir, aquesta falera per la xocolata a Dubai no l'entenc.

Ho veus que primer et fa de crítica tu, ara m'estàs aixafant a mi l'homeu. Bueno, a veure, provarem els productes.

És que les faleres és com el cheesecake.

Trobarem els productes d'Eucària, però també hi trobarem productes emblemàtics que es feien a Fargas, llavors li hem preguntat una mica al Lluc que ens enumeri quins són.

La part clàssica dels productes Fargas, els productes més emblemàtics de Fargas, que com pot ser la xocolata a la pedra, el preparat per fer xocolata a la tassa a casa, les llengües de gat, evidentment, el suís, les trufes gelades, tots aquests elements que són tan clàssics i tan representatius de la xocolateria clàssica en general, però a més a més també de l'univers Fargas.

I llavors, Roger, això em sembla molt interessant perquè ella ens parla d'aquesta xocolata desfeta i dels suïssos per emportar, és un nou producte perquè allà no ho feien per emportar, que anirien amb melindros però no amb xurros. A mi em va interessar molt que em justifiqués una mica per què amb melindros i no amb xurros.

Caminar pel barri gòtic els dies de Nadal amb un suís a la mà és increïble. Un bon suís amb una bona xocolata, amb la nata ben muntada, sense sucre, amb una mica de vainilla, és increïble. A més a més, hem decidit que som de melindres perquè crec que és un producte molt més català, un producte molt més barceloní. Els xurros, al final, és una cosa que s'ha importat una mica d'alguna altra capital de l'estat, però si tenim molt clar que la xocolata, la tassa i els melindres havien de ser-hi, han de ser-hi, seran per emportar, però serà un dels nostres

productes estrella. Trugelles, ho tens tot pagat. Com una altra capital de l'estat, eh?

Per no dir Madrid, eh? Tot pagat, tot pagat ho té. Bueno, només Madrid, també altres llocs, Andalusia trobes molts xurros, etcètera, etcètera. En qualsevol cas, teniu aquesta botiga oberta des d'aquest divendres, ja hi podeu anar, al mateix lloc on estava la xocolateria Fargas, i trobareu aquesta xocolateria, que, per cert, n'ha mantingut el nom. Molt bé pel Lluc.

Molta sort al Lluc Rossellas, també, en aquesta aventura. Parlant de coses nostrades i de producte, Atenció, Empar, perquè. Què tal, tu, la Ratafia?

Jo en faig, sí, sí. No ho dubtava. Doncs aquest cap de setmana. T'has presentat el concurs o no? No, tinc una Noguera. Per tant, tinc l'element principal, que són les nous verdes. Les nous verdes. Cita,

imperdible Santa Coloma de Farners, on s'hi fa la 45a edició de la Festa de la Ratafia, on, entre altres coses, en coronen una com la millor del món.

Es diu ràpid, eh? 45a edició. Una de les coses que em diverteix molt d'aquesta fira és que les persones hi poden presentar, en aquesta festa de la ratafia, la seva ratafia casolana. Aquest any se n'han presentat 341, 341 persones, que com l'Empar Moliner fa la ratafia a casa, recordem, aiguardent, nous verdes, una sèrie d'herbes, arrels, etcètera, etcètera, cadascú té la seva recepta i 40 dies de sol i serena. I tenim les guanyadores, tenim les guanyadores. És una ratafia que no es comercialitza, heureu de ser amigues d'aquestes persones perquè us les deixessin tastar, perquè la gràcia és que és casolana i artesana. Les guanyadores són la Montse Ubiols, de Roda de Ter, la Rosa Girvent, de Sils, i la Teresa Ferragut Casas, de Santa Coloma de Ferrés. Que jugava a casa. Tu en saps bé, realment?

Hi ha dues escoles de ratafia, que és segons si poses un alcohol anisat o bé més neutre. Sempre en els concursos acaben guanyant les anisades, però a mi m'agrada més que no siguin anisades. Llavors, les herbes, les que tens per allà. I l'aroma de la nou verda, que és el que li dona el toc brutal.

Deixeu-me dir que la ratafia dona una ressaca terrible, això, jo ho he viscut, i crec que em veig amb l'obligació de dir-ho, per tant, beveu en moderació. I fa poc vaig provar un ratafia sour, un còctel que em van fer al restaurant Tru, de l'Artur Martínez, aquí a Barcelona, i vaig flipar de com de bo era, i em fa pensar una mica, també, de com podem agafar aquests productes nostrats, que són extraordinaris, i jugar-hi, per què no? Sour vol dir que és amb llimona. Per què provoca més ressac a la ratafia? Per la dolçor? Sí, jo em penso que és per la dolçor i també perquè

jo no tinc filtre. O potser perquè el dia. Tu recordes aquell dia de. Potser va ser la quantitat que vas ingerir.

No tinc cap mena de dubte que segurament per la responsabilitat és meva. La vas bevent fresqueta. El problema és la sobretaula. Que tu vas fent, vas fent via, i al final I és bona, és que és bona.

Un ratafia sour ho trobo molt, molt encertat.

Tres quarts i mig de dotze. This department has been working with the FBI. Avui acabem a Apple TV amb una estrena a la plataforma que es titula Nocturno, és una sèrie que entra de conya ara que per fi han baixat les temperatures, és una història típica d'un policia que ha atrapat un assassí en sèrie i que compta amb un enorme Stephen Graham, és el pare i co-creador de la sèrie Adolescents, que vam aplaudir tant, ara fa cosa d'una mica més d'un any.

Sempre ha estat un gran actor, Steven Graham, però jo crec que aquí li han donat un rol tan divertit de fer i que es nota que s'ho ha passat tan bé, perquè és aquest assassí en sèrie típic, però que sempre ens agrada, com l'Aníbal Lecter de El silenci dels anyells, que és una pel·lícula que en català sempre em costa pronunciar molt bé i no dir el senyor dels anells. I és una sèrie que entra molt bé si, com jo, esteu molt refredats perquè les temperatures estan boixes, perquè planta bàsicament en aquest típic poble dels Estats Units on sempre sembla que fa fred, fins i tot a l'estiu, i ens presenta aquest detectiu que està mig retirat, que l'interpreta Liv Schreiber, que també és un grandíssim actor i sempre és sinònim de qualitat. Bàsicament ell havia tancat aquest assassí en sèrie, psicòpat absolut, que interpreta l'Steven Graham, però hi ha un cas pel qual mai el va poder culpar, que és la desaparició de dos germans, dos nens, que no van aparèixer mai. Què passa? Que molts anys després, un d'aquests germans apareix i diu, escolta, que jo i la meva germana, evidentment, no estàvem morts i la meva germana encara està tancada en el lloc on em va tancar aquest assassí. Aleshores. El cas és, anem a resoldre on està, anem a trobar aquesta pobra nena, i alhora anem a intentar que aquest assassí, que sabem segur que va ser cosa seva, ens digui, ens ajudi a trobar aquesta noia. Llavors, sobren dues vies d'investigació, una, la de Liv Schreiber en aquest poblet, i l'altra és la d'una investigadora jove, que és la Zazie Beetz, que us sonarà, per exemple, d'haver-la vist a Joker. Que és una noia que, o per exemple a la sèrie Atlanta també, que ho fa molt bé, que ella s'infiltra en aquesta espècie de presó, d'institució, on tenen tancat a aquest psicòpata per veure si d'alguna manera en pot treure informació. La part de thriller funciona de traca, és a dir, És d'aquelles sèries que tota l'estona vols saber què està passant i què passarà a la següent escena. I us dic una cosa, jo vaig veure els tres primers capítols seguits, perquè la gent d'Apple TV són molt simpàtics i me'ls passen tots, però he decidit que a partir del tercer me la dosificaré setmana a setmana. Perquè crec que és d'aquells misteris. Que hi ha tanta informació, que la interpretació de l'Steven Graham, d'aquest gran psicòpata que ho té absolutament tot controlat, que promet aquesta partida d'escacs meravellosa entre tots aquests personatges, crec que és d'aquelles que guanya setmana a setmana. Ja sé que aquí no tots sou partidaris del setmana a setmana, perquè hi ha aquesta cosa de després no me'n recordo què va passar al capítol anterior, però jo amb aquesta me la dosificaré perquè

crec que guanyarà així. De sèries detectivestes n'hi ha molt, molt, i això vol dir també que funcionen i que el públic les reclama, no? True Detective s'ha continuat fent, no?

Correcte, True Detective, de fet ara em sembla que en faran una altra temporada. Aquesta veu molt d'això, vull dir, s'assembla a True Detective, s'assembla a Mero Vista, que és una altra sèrie que van coronar moltíssim, i jo sempre, ja sabeu que tot el que faci Apple TV ho recomano perquè ara per ara són la millor plataforma amb molta diferència.

La proposta de la Marta. Gràcies, Marta, Rosa Rodón, Empar Moliner, que tingueu bon diumenge. Fem una pausa i es fa de nit el suplement. Arriba l'eclipsi avui amb el president de The Project, el Tito Ramoneda, l'encarregat d'omplir quatre vegades l'Estadi Olímpic amb moques grasses i també l'oreja de banco que aquest cap de setmana al Palau Sant Jordi és el promotor del concert. Per tant, segur que té coses interessants a explicar. Ara tornem.