Clara Molins: "Després de parir li vaig escriure una cançó al meu fill"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a l'altre barri, un lloc amb superpoblació. Aquí trobareu més de 100.000 milions de persones de vacances indefinides. Ni cel ni infern, l'altre barri. Un buit indeterminat de l'espai-temps on hi abunden les preguntes sense resposta. La nostra preferida. Hi ha música després de la mort. Avui us acompanyem Blai Mercè, porter DJ que serve de l'altre barri, amb Dani Jiménez,

els Sons Celestials. Llega la puerta del cielo. Coño el espíritu santo de los cojones!

Llama. Dindo!

Avui ens visita una cantant periodista, periodista cantant, però que també podria ser ballarina o boxejadora.

Un bon dia i un bon vespre I em portis flors I em portis flors I em portis flors I em portis flors

Vull estar amb tu Vull estar amb tu Vull estar amb tu Vull estar amb tu.

Que partin les dones que flirtegen, que vigilin les fresques que et sedueixen, que faig kickball!

Ara ens aclariràs si encara fa kickboxing, si el barri va practicar o no, però avui visita l'altre barri una persona que quan tenia 9 anys, això ella ha explicat alguna vegada, es va perdre a l'estació de Sants i hagués pogut canviar de nom i de família, però afortunadament la van trobar i el seu destí no va quedar alterat per sempre. Aquella nena de 9 anys no sabia que al cap d'una mica acabaria formant una banda amb les seves amigues Montse i Núria.

La gent no.

I és que avui parlem amb la Clara Molins, que és la cantant d'aquest grup que sentim de fons. Rombo, què tal, Clara? Com estàs? Hola, què tal? Benvinguda a l'altre barri. Només per aquesta vessant musical ja seria justificat convidar-te aquí, tot i que podem convidar qui vulguem. Però és que, a part d'això, també ets la nova presentadora del programa Nervi.

Avui us volem convidar a una festa de benvinguda. Potser coneixeu el mite grec de Medusa, que és aquella figura monstruosa que té serps com a cabells i que petrifica tothom qui s'atreveix a mirar-la fixament. El que jo no sabia, no en tenia ni idea, és que, en realitat, Medusa era una sacerdotessa bellíssima, una te guapíssima, que va ser violada pel déu del mar, Poseidón. Quantes coses que estàs aprenent, eh? M'està agafant com una mena de vergonya de mi mateixa d'autoconsciència claparadora, que déu-n'hi-do.

Home, només has estat sonant la primera cançó i ja t'hem vist per aquí que t'ha pujat tot de cop, eh? Home, perquè has posat una cançó del primer disc de Rombo.

És prehistòria, això, eh? Sí, kickboxing, que no sé si ha envellit com a mi m'agradaria. Home, eren metàfores, no? Sí, metàfores, fantasies. Ho aplicaves, tot això? No ho aplicava, mai he fet kickboxing, la veritat. No ets tan gelosa. No, no, no va per aquí, no va per aquí. Com la protagonista de la cançó. No, no, és el jo poètic. Sí, sí, això era una amiga del poble d'on estive jo que sí que feia kickboxing i vaig dir, mira, això és material per fer una cançó sorneguera, podem dir, sí.

El poble on estigueixes no és Sant Feliu del Llobregat, que és el teu poble originari. No. Prepara't perquè hi estarem una estona, a Sant Feliu. Sí? Sí, sí. No farem cap connexió amb Sant Feliu ni res i això, però ja veuràs que t'hem preparat un joc una mica divertit sobre bandes de Sant Feliu del Llobregat. Ui, segurament perdré el joc. No, és que no és qüestió de guanyar o perdre. Ah, d'acord. Ara ho descobriràs, però abans una mica més de rombo.

Potser existeix, però d'una altra manera. Un autotransit de per allà on ho fa sempre. Hi ha dimensions que no s'han explicat.

Aquesta és una cançó amb els mujeres. Quin hit, eh? Brutal. M'encanta a mi mateix. Sí, sí, aquesta sí que ha ballat bé. Home, només té tres anys, però.

Segur que també en algun moment passarà de moda.

És del disc Plaers i Terrors del Comfort Domestic, com dèiem, editat el 2023. Quin és el moment actual de Rombo? Ara només et faltaria això, no?

Treure un disc amb Rombo. No, no, és que Rombo ara mateix està hivernant, que és la paraula. Sí, sí, perquè per la maternitat, perquè arriba un moment que en el nostre cas que hi ha com un boom, petit baby boom al grup i. És molt difícil perquè diguéssim que la vida dels grups és vida nocturna i tot passa a partir de les 8 del vespre, els assajos, els concerts, les birres per pensar idees i és un espai que ara mateix ha desaparegut de les nostres vides o com a mínim d'algunes de nosaltres. Llavors, fer tot això compatible amb tenir un fill, una feina, una feina nova, nervi, ara mateix és molt difícil. Tot i que t'he de dir que precisament aquesta setmana la Núria, la Núria Corral, la teclista, va enviar un missatge i va dir, escolta, per què no intentem fer alguna cosa? Sense ser vicioses, eh? No sé, quedem un dia, mirem a veure quines cançons tenim, desbossos, aquells que retalls o missatges d'àudio que a vegades t'envies amb tu mateixa, què podem fer d'això, no sé, prendre'ns-ho tranquil·lament però intentar mantenir-ho viu, perquè la idea seria, doncs, jubilar-nos amb rombo. Algunes amigues de tota la vida no sé,

feu cançons de maternitat o feu cançons per per nens alguna cançó de maternitat s'ha escrit això s'ha de canalitzar d'alguna manera això tan extrem potser fa mandra potser en el moment

et sembla que tens tanta intensitat dins que dius he d'escriure això i després tu mires i dius quina cosa més atrós quina cosa més lletja aquesta cançó. Mira, quan acaba de parir vaig escriure una cançó al meu fill, sorprenent-me que fos una persona diferent a mi, dedicada a ell, de dir, com pot ser que siguis algú diferent i tinguis vida. És molt sorprenent això, aquesta dissociació que destopta, no? Tots hem passat per aquí, però intentava capturar o explicar què significa que realment neix de tu i és un altre, i ho has de respectar i cada vegada serà més un altre això és fortíssim, tindrà la seva personalitat bueno, ja la té, que té un any i ell té molt clar on vol anar, ara que camina, i què vol fer tota l'estona.

És molt fort perquè néixer vol dir començar-se a separar de la mare i cada vegada una miqueta més,

més, més cada vegada més, i és és sorprenent, és cert és la vida mateixa, però no deixa de. Deixar-me atònita a la vegada.

I no sé fins a quins mesos és que el bebè

es pensa que és la mateixa persona. Sí, nou mesos dins, nou mesos fora. El meu ja ha après a dir que no, concretament diu ño, i tot el dia està dient que ño a tot el que li he dit jo, o sigui que està separadíssim ja. Estic molt graciós.

T'ha canviat una mica el concepte de la mort, això de ser mare? De la mort? Sí, també, sí, sí, no ho sé, el concepte de la vida i de la mort, parlant d'un part, que a vegades un part és com estar a l'altre barri. És totalment, un part.

Sí, sí, a més a mi em feia molta por el part, i crec que no m'ho vaig passar gens bé, després les coses van anar relativament bé, però el part, a mi em sembla que és un moment, jo no el vaig veure gens bé, perquè em pensava, o sigui, tenia la impressió que et posa al límit de la vida, i fa por de cap on es pot decantar la balança, no? Sí, sí. Afortunadament la ciència i els hospitals i les infermeres i ginecòlogues són meravelloses i tot generalment surt bé però sí que et poses en aquesta tessitura de dir potser desapareix demano i soc perquè això que estic vivint és molt bèstia i el lloc per on passa el meu cos és un escàndol però és aquesta sensació de no voler parir però dir home ara jo no hi marxo enrere, tinc una panxa normal això ha de sortir com sigui coratge i valentia sí.

I el primer que vas fer va ser escriure una cançó. Una de les primeres coses clar,

jo quan estava de permís de maternitat estava molt avorrida a mi això també em costa hi ha moments que m'avorreixo molt sent mare tu ets molt activa també soc molt activa, tinc moltes ganes de fer coses m'agrada molt la vida adulta i clar, un nen t'obliga a aturar-te a estar per ell que l'entretinguis, com la cançó del Guillem Gisbert que és boníssima, que és el punt de vista d'un nen que em sento tan identificada amb aquesta cançó. I clar, has de deixar-te a tu demanda i el que tu desitges en aquell moment per satisfer el que ell vol o per educar-lo, per acompanyar-lo. Per cuidar-lo. Llavors que jo passava moltes hores sola, com totes les dones que acaben de ser mares, i per entretenir-lo li tocava la guitarra i em va sortir una cançó, aquesta cançó que t'explicava abans d'això, del fet que és sorprenent que siguis tu mateix. No m'ho crec, saps?

Esperarem que algun dia la puguem gaudir la resta, també, no? Doncs hem d'entretenir-nos una mica primer fent un joc per les espècies dels espais. I com t'he avançat abans, ens aturarem a una localitat que tu coneixes molt bé. Ai. Espècies d'espais.

Pots cantar, pots cantar, si vols.

Tot això passava abans. És un gran tema aquesta cançó l'havia estudiat molt a l'escola a la meva escola feia un coral i a banda de les classes de música i sempre feia unes cançons tradicionals catalanes que eren molt boniques i les he recordat sempre i quan son és que m'encanten doncs

això ens serveix per fer aquests viatges pels espais, començarem pel més gran acabarem pel més petit, jo et dic un espai i tu em dius per tu què és o què et suggereix començant per l'univers per exemple l'univers? sí. Uf,

l'univers em suggereix l'eternitat, la infinitud i una mica la mort, perquè és una cosa tan inabastable que no entens i que tu et sents tan minúscul i tan com una merda, en realitat, que això et fa sentir la teva insignificància més pura. I el món? I el món? El món és més concret. El món em fa pensar en la fragilitat del planeta, de la situació climàtica que vivim, l'emergència climàtica, com de vulnerable és la nostra vida en aquest món, cada vegada més afectat per tota una sèrie de fets molt extrems que ens posen en dubte la nostra pròpia supervivència. El món per mi ara és una mica això. No sé si és viable, el món.

Fa patir molt. Sí, fa patir. Espanya.

El movimiento lo abandona todo al paso Así con el tiempo todo es abandonado Todo aquello que se da Todo aquello que se da Alguien nos cuidará.

Com hem canviat, eh?

Espanya. Difícil aquesta, eh? Per mi, Espanya, a priori, és l'estranger. Sí, ho visc així. Quan visito una ciutat espanyola fora de Catalunya, doncs em sento que no soc a casa. La llengua marca molt. Espanya també és una educació cultural que comença amb la música d'Operación Triunfo, que m'encantava, per exemple, ho mirava moltíssim. Però també amb les pel·lícules de Disney, que totes les mirava doblades al castellà. En realitat, al latinoamericà, podríem dir. Llavors, és això, és aquesta cosa tan pròpia, a la vegada tan llunyana. I aquesta cançó?

Després sento's implicades.

Sí, és una cançó que sonava molt als meus pares. Sí, no, és una cançó que sonava molt al cotxe quan anàvem de viatge o anàvem de vacances. Sí, és una cançó que els agradava molt, però tampoc sonava moltíssim amb música, eh? No? No, no. Tinc detectats molt uns grups concrets dels 90 que els encantaven, però que després tampoc els hi hagui la pista. Per tant, jo sento això i ja m'imagino la meva mare inventant-se una cançó que mai se sap una lletra sencera. I sentim-nos molt especials cantant-la. Catalunya.

Desperta el barri a cops d'escombra, tot cantant, les primeres persianes sobre el feixugues pedallant. Darrere el vidre enterrat, el cafeté assegura que no era penal, i es que es fa la conversa i volta el sucre del tallat.

Història de Catalunya.

Catalunya, que és Catalunya per mi. Facileta, aquesta, també. Catalunya és casa meva, és el lloc que estimo, és la gent que estimo i és la meva llengua. Per tant, si en parlo més, ploraré. T'ha quedat una mica coques grasses, això. Sí, la gent que estimo, no? Però és que és així, les veïnes prenent la fresca, és la meva àvia queixant-se del món i fent el tallat, és. Tot l'univers del meu poble també Catalunya també és una cosa que em fa patir com el món una mica em fa patir em fa patir el moment en què estem òbviament i per tot allò per on hem passat i perquè políticament trobo que no tenim rumb i això doncs em preocupa i m'afecta també Barcelona.

Et trobas a faltar l'olor de la nit. Molt, molt.

L'olor de l'enemic que s'estan en se misteri. Adéu sol. M'enterbuleix la ment, em desperto els sentits. Fa tant de temps que no em sentia tan sol. I baixo al carrer que he de treure diners i em cago en el caixer que em diu que no tinc. M'ha trucat el Miquel i que ell li cau en el cel i avui m'invita a volar, avui volarà.

Déu-n'hi-do el Miquel, eh? L'olor de la nit es troba

molt a faltar quan estàs adormint el nen i són les 7 de la tarda. Té un altre olor la nit té una olor molt diferent Barcelona és convertir-se en una persona adulta és la independència, independitzar-se compartir pis i buscar-te una mica la vida. També és la llibertat de poder disfrutar de sopars, de cerveses, de col·legues, i també ho relaciono molt amb. Quan vaig començar amb el grup, fer els assajos, fer concerts, conèixer gent nova, tot el vincle amb la cultura i amb l'art, també, ho relaciono molt amb Barcelona. I sortir del poble, que encara que se'n falli de Llobregat, doncs soc jo. Sí, però això és un problema, també, perquè això fa que la proximitat resti activitat cultural al mateix poble, perquè la gent ja se'n va a Barcelona, no?, a culturitzar-se o a distreure'ns. Llavors, per mi Barcelona és tot això. I ho enyoro, ho enyoro. No sé si enyoro aquestes activitats o directament la meva vida quan era més jove.

Segurament. Totes dues coses, molt probablement. Sí, sí, perquè al final sortir de festa torna sempre. Clar, els anys a la universitat, per exemple, sortir de festa. Però tu no seràs la mateixa, seràs una altra i ho disfrutaràs d'una altra manera.

Sí, probablement no voldria sortir a la festa perquè no m'hi trobaré tan bé com m'hi trobava, és que clar, forma part del passat també, no? I es viu amb enyorança moltes vegades, i cançons com aquesta clar, t'hi connecten perfectament, bàsicament perquè aquest disc és a l'Urdre i Aventura dels Mishima, que quan va sortir estava precisament en aquesta etapa, i la cançó també va una mica d'això Home, aquí unes farres que.

De sortir i volar i vaja.

I de sort de perdre i passejar per aquests carrers de l'Eixample, per exemple. De un lloc a l'altre.

Doncs de Barcelona passem a Sant Feliu del Llobregat. Ja hi som. Hem escoltat Rombo, però ara escoltarem uns quants grups de Sant Feliu del Llobregat. I el que et demanarem després, ens hem d'imaginar que tu ets l'encarregada, ets la delegada, l'encarregada de seleccionar una sèrie d'artistes de Sant Feliu del Llobregat. Jo soc la programadora, no? La curadora. Sí, en unes olimpiades musicals imaginàries de pobles catalans. I tu has de seleccionar artistes de Sant Feliu del Llobregat. Quants he de seleccionar? Has de seleccionar tres artistes. O sigui, de tots els que posarem, els que més m'agradin. Sí. Has de seleccionar tres i llavors en deixaràs fora quatre. D'acord. No s'hi val seleccionar rombo. Ah, d'acord. Ja, descartat. Comencem els primers. Vinga.

Sí, doncs. Aquests serien els primers.

El segon.

En Joan Dausà, segurament el més conegut, anava a dir el més internacional, però no, el més conegut a Catalunya actualment, segur. Vinga, un altre i molt vinculat amb Rombo.

Y que tu mundo es mejor Solo en el tuyo siento una fuerza en mi interior.

Así. Así.

Uns altres ara que també, sobretot, van ser molt, molt, molt, molt coneguts fa uns quants anys.

Mítics.

Són col·legues, també, els de BK? I ara

canviem radicalment

d'estil.

Paf, era un drac màgic que vivia al fons del mar. Però el sol s'avorria molt i sortia a jugar.

The Penguins, reggae per xics, també. I, finalment, he dit Joan Dausal, més conegut, però potser.

No, n'hi ha un encara més conegut. Amb el bona nit mirant el cel. Ens atrapava la son. A les nits de tabartet, veient el cel de fons.

És del Nil Moliner. País San Feliueng, també.

Ara hi he de triar, així, pim-pam, eh?

A veure, ha de tenir coherència aquesta programació suposada? No, no ho sé, ha de tenir la teva pròpia coherència, no ho sé.

A veure, si fos la meva pròpia coherència, em guiaria, diguéssim, per aquells grups amb qui he col·laborat d'alguna manera. Per exemple, clar, com que allà ens coneixem tots més si som músics, doncs mira, els Penguins, jo vaig començar a tocar amb els Penguins quan van sortir de l'escola de música d'allà, de l'aula, Sí, crec que és així. Quan eren un combo molt petit, jo feia unes col·laboracions amb ells i cantava. Després ja me'n vaig desvincular, però els estimo molt i són fantàstics i han sabut créixer d'una manera espectacular. Per tant, els Penguins els poso segur. Després, què més? Joan Dauzà. Amb el Joan Dauzà també vaig fer una col·laboració, vaig cantar unes segones veus. També és molt col·lega, molt amic, molt estimat.

És que tu i les segones veus, Déu n'hi do, eh? Sí, sí, tinc una mena de dir-li amb la segona veu. Després escoltarem alguna cosa de segones veus teves. És veritat.

Mira, i després, també, òbviament, l'estrella de David, com deies abans, el productor del grup, i perquè tinc una admiració i una fascinació per la seva figura i pel seu talent, que és indescriptible. Per tant, aquests tres segur que anirien a les Olimpíades Sant Feliu en cas de la música.

Molt bé. M'agrada, m'agrada. Ara me n'acabo de adonar que només t'he posat artistes masculins. Molt malament. Hi ha més cantants a Sant Felip del Llobregat o no?

Doncs és bastant masculí, ara que hi penso. Ostres, ara m'enganxes. Jo crec que no gaires, eh? No, no, no. O com a mínim els més coneguts o els que fa temps que són reconeguts i. No, no, no. Deixem-ho pensar, perquè potser se m'acota algú, però no, no, estava tan masculinitzat el tema.

També hauria pogut posar el Ramon Miravet, però és mig que a mi entre el Garraf i el Bas Llobregat i no el tenia gaire. Però és molt Sant Feliuen, que també. És més Sant Feliuen que Sitgetà, no? Crec que sí. Poder sí, poder sí. En fi, aquí ja teniu la selecció, també teniu la curator, Clara Molins, aquí a l'altre barri, i ara som-hi amb preguntes

metafísiques. Volem. Preguntas metafísicas.

La pregunta que fem sempre és que no ens en escapem d'aquesta, perquè és sorprenent que sempre les respostes són bastant diferents. Si ara des d'aquí a l'altre barri haguessis de tornar al món dels vius i haguessis de tornar a començar des de zero, haguessis de tornar a néixer, Què triaries, ser Clara Molins i repetir més o menys tot, o provar de ser algú totalment diferent? S'ha de justificar. Home, sí, és la gràcia, clar. A veure.

A veure, quina enyorança també tenir l'oportunitat de reviure coses boniques que has viscut. L'època aquella, el olor de la nit, tot això, un altre cop. Una cosa i una altra, i renunciar-hi, no? Que dur, que difícil, però per altra banda, que interessant poder ser algú altre, no? Escapar-te de tu mateix. Per tant, jo diria que intentaria ser algú altre. Tindria memòria de qui vaig ser? Algun record? Seria una reencarnació o seria algú totalment amb un reset mental?

Jo crec que et passaria que de tant en tant diries, ai, tindries déjà vist. Ah, tenia flashes, no? I no sabria venir novena, no? Que inquietant, que inquietant. Aquesta persona em resulta familiar, una mica això. Doncs no, no, seria una altra persona. Catalana o no?

Catalana. No, ja posem, no sé, podria ser Alemanya. Alemanya, eh? Et tira, Alemanya. Sí, m'encanta molt l'Alemanya i tota la cultura alemanya. Sí, sí, ho admiro molt i m'interessa molt i tant de bo saber parlar. En sé una mica, però m'agradaria molt. Sí, sí, m'agrada molt la sonoritat i tot plegat, sí.

En una època que no fos la Segona Guerra Mundial.

No, clar. L'actualitat, per exemple, m'agradaria. M'agradaria molt.

Molt bé. Animal. Si t'haguessis de reencarnar en un animal. En un cérvol. En un cérvol, com aquest. Això és allò de la brama del cérvol, saps? Sí. És el que és molt espectacular. No hi he anat mai, eh? Mira, mira. És besti, això, eh? Però això és un ritual de parellament? No ho tinc clar. Per què Brahman? Jo crec que sí.

Pot ser, pot ser. Un cérvol. Ah, quin somni esgotoral. Per què un cérvol? Un cérvol. Em sembla un animal preciós i una mica tímid i espantadís, i això em reconoce, em crea molta empatia. Em fa que genera molta simpatia. I també poder viure al bosc i perdre't per allà és meravellós. Abans parlaves de Disney. Sí, sí. És que fa no gaire vaig veure la pel·lícula de Bambi. Quina plorera. Sí, aquest, aquest. No, no, vaig plorar. És que és molt dura, és molt dura. És que això ho vèiem quan érem petits, eh? Mare meva. Maten a la mare, el nen es queda per allà, és que és terrible. I el pare, va estar en part absent, eh? No se n'ocupa gens, pobre Bambi. No, no, vaig plorar molt. Horrorosa. No la tornem a mirar, no ho feu. No, no la miris amb el teu fill, eh? No, clar, jo la vaig mirar perquè sense mirar, que ets mare, recupera alguna pel·lícula de la infantesa. No, no, ja passa això, eh?

Te tornes molt a la infantesa teva, no? Sí, exacte. I a vegades, no sé, em passa a mi, a vegades la idealitzo, no? I vull que els meus fills mirin. El que jo mirava, el que a mi m'agradava i que d'alguna manera tinguin els mateixos referents que tu vas tenir estem en una altra època però vaja, hi ha coses que tornen jo crec que el Bambi el podem mantenir mantenim el Bambi dues preguntes que no et faig jo sinó que et fa la veu de l'altre barri què li diries al teu jo del futur?

què li diria al meu jo del futur? Com diu una cançó del Pau Riba, estigues contenta.

Ah, està bé. Sí. Què li diries al teu jo del passat? Què li diria al meu jo del passat?

Nena, tens una vida fantàstica, aprofita-la. Què et sembla? M'agrada, m'agrada.

Jo al teu jo del passat li diria que mires per una bola de cristall.

Panderetes, serpentines, apa, nena, quines mitges. Hi som tots, sí, però fixa't bé com et miro, com em mires. Va, som-hi-mo, els dies bons, gairebé som invencibles. I ens crido, això és lamentable teatre mater. I no la vida que se'ns escapa a cada moment. Mira com els nervis no han volgut. Les paraules que buscàvem les diem i no fan por, les diem amb la veu alta. Amor meu, sempre hi seré. Amor meu. I enscriu, ja sé de què aneu i he perdut l'interès. Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix.

Les segones veus, eh? Tu el dit a la llaga, eh? No podia no posar això. Què? T'agraden les segones veus? Sí, però és que hi ha un moment que ets primera veu, eh?

Sí, que dic una frase i que veus i dius, mare meva, quina frase!

I la vida que ens hem perdut simplement no existeix, que encara. Uf!

No, no, aquesta cançó em costa escoltar-la sense emocionar-me. Sí, sí, sí, i tant. És que a més és,

clar, formes part de Rombo, però és que has participat al que és, i no ho dic jo, sinó que ho diu el número 400 de la revista Underrock. Ah! El segon millor disc en català dels primers 25 anys de segle. Sí, els millors professors europeus. Sí, el Déu Milles, és veritat, de tots dos. Sí, la cançó de Roma. Ah, és veritat.

Clar, jo a l'època formava part del cercle més proper i fins i tot íntim dels Manel i vaig veure tota la seva explosió. I clar, va ser meravellós i molt al principi, clar, ells. De fet ho han fet sempre, no? Que tenen molt clar qui és el seu cercle i sempre han intentat fer partícips de la seva música d'alguna manera, no? També molt el seu cercle han sigut músics. Llavors jo vaig fer unes veus perquè en aquell moment rondava per allà i em van proposar fer unes veus i això ho vam fer en un pis de l'Eixample. Són tres veus harmonitzades. A l'època, sí, sí. Molt emocionant. Molt bonic, aquest disc. És molt bonic, sí, sí. I aquell moment, que és que va ser tan increïble, jo no l'oblidaré mai, clar. Mm-hm.

La nostàlgia. Sí, la nostàlgia.

És que és molt dur el que m'acabes de fer.

Parlant de nostàlgia, ara obrirem una màquina, que és la Jukebox que tenim aquí, i posarem la teva data de naixement. Ui, cal posar-la. Sí, que la posem. Vinga. La diem? Sí, i tant. 21 d'agost de l'any 89. La Jukebox.

Hola, gent. Aneu bé per anar sants? Sí? Perfecte, perquè avui la cosa va de marxeta.

És un programa de ràdio presentat per la Núria Feliu. Què dius? Sí, que s'emetia aquell estiu a Catalunya Ràdio amb cor i ànima Núria Feliu. Què dius? M'encanta, no ho sabia. Sí, sí, amb guions del Rafael Vallbona i el muntatge musical de l'estimat Xavier Salva. Oh! I són algunes perles. Tu estaves arribant al món i a Catalunya Ràdio sonava Núria Feliu.

Què dius? És meravellós. Sí, sí, sí. I de què anava aquest programa?

Doncs de música, que li agradava a la Núria Feliu, que anava. De curator. Quina estupenda. M'encanta. Quina sort, m'agrada molt això. Per aquí a l'altre barri potser està posant cançons. Això esperem. Que posi rombo. Núria, si ens escoltes, posa rombo. Exacte. M'agrada molt perquè de la gent que va passant per l'altre barri, que sempre demanem a qui li agradaria conèixer, molta gent em diu la Núria Faliu. Ah, sí? Sí. M'agrada, però a la vegada em fa ràbia, perquè quan la Núria Faliu estava al Món dels Vius ningú li feia tant de cas. I ara de cop, oh, quin gran icona, Núria Faliu. Ara l'idealitzem i ara tothom la vol conèixer. Encara que en aquell moment a tothom li feia una mica de riure. Era com la tieta de Catalunya, no? Sí, i era una gran pionera. Però bé, doncs ja ho sabeu, amb cor i ànima, Núria Feliu es pot recuperar, si busqueu una mica, el nostre arxiu, que és una meravella, el nostre arxiu sonor. I ara el que farem, doncs, fer una mica de karaoke amb cançons que li agraden a la Clara, en algun moment de la seva vida, comencem per la seva primera infància.

Like the first morning Blackbird has spoken

Like the first bird

A part del Bon dia dels pets et posaven aquesta cançó per despertar-te? No me la posaven Te la cantaven?

Sí, la meva mare va reconvertir aquesta cançó en una cançó de bressol i va posar-hi una lletra que era Cuca bonica, nina de casa I repetia tota l'estona el mateix Cuca bonica. És molt bo perquè jo em pensava que se l'havia inventat ella i quan vaig ser més gran vaig conèixer l'original i vaig dir això és una versió lliure de la meva mare i ara li cantes tu al teu fill?

sí, de vegades sí et surt una mica el que et cantaven

et fa il·lusió reconnectar-ho tot jo també tinc el meu cançoner propi de Bressol què li cantes? El noi de la mare, tio, sí, és que el noi de la mare, vaig cometre l'error i no de cantar-li quan va néixer, i era l'única cançó que li cantava i automàticament es calmava, s'adormia, sí, sí, era molt fort. I ara ja no li fa tant de cas i he omplert el meu repertori, però sí, el noi de la mare funcionava com una seda, increïble.

Quins escolti, que ho provee a casa seva, el noi de la mare. Aquests pares que tenen problemes amb les criatures perquè dormin, doncs proveu al noi de la mare. Vinga, una cançó molt versionada, que també la podríem cantar tranquil·lament en un karaoke.

La cosa va de triangles amorosos. Però i la tornada, Blai? Espera't, ara estic parlant,

que hi ha la instrumental. Ah, disculpa, va! Tots noven, això de la ràdio, saps? Mira, mira.

Ara puc? Ara em deixes trepitjar la cançó? Et demanaré permís a partir d'ara. Envia una versió, la primera.

Every time I see you falling I get down on my knees and pray I'm waiting for that final moment You say the words that I can't say.

I jo te n'he facit un altre.

Cada instant que pensi en tu entraves a un tret perdits com un raig blau de llum. No és problema meu, és un problema trobat des d'una vida que no puc deixar. Sentir-me no té cap sentit, la ment d'un ignorant no et deixarà partir, però és així no com va, és el que ningú no sap, cada moment que passa estic més bloqueada. Cada volta que veig que te vas, me lleno y hay res y adiós, esperé fins l'últim dia.

Sandra Monfort, una adaptació meravellosa d'aquest estrany triangle amorós i ara posarem el Bizarre Love Triangle de la nostra generació que també és una de les teves cançons que t'han

marcat que és aquesta. Ella tiene todo lo que siempre soñé Es la chica que busqué. Mi primer amor, mi primera vez.

Elas el regalo que tanto esperé cuando no pensaba ya en volverme a enamorar. Kickboxing, eh? Vanessa,

em vaig inspirar amb aquesta cançó, eh? Uau! Mira, mira, mira.

Por el amor de esa mujer.

Somos dos hombres con un mismo destino. Pero yo sé que ella me quiere a mí y que juega contigo.

Ara m'he fixat al principi que deies el regalo que tanto esperé. És que està tot malament en aquesta cançó.

És que, mare meva, no sé per què no els van cancelar, perquè no existia la cancelació a l'època, però és terrible. 25 anys, eh? Jo era una fan de David Bustamante. Jo li vaig escriure una carta d'amor que mai li vaig arribar a enviar. Estava molt enamorada de David Bustamante i era una fan molt boja d'Operación Triunfo. T'agradava l'esperit working class, no? Ah, sí, això, sí. San Vicente de la Barquera.

Sí, allò que tots volíem anar allà, San Vicente de la Barquera. Exacte. Doncs mira, posats a fer confessions, jo vaig escriure una carta al diari de Vilanova, després que David Bisbal i Xenoa actuessin al camp del Vilanova, agraint-li a la Xenoa que parlés català. Molt bé, això és més elaborat. Aquí tots tenim les nostres coses. I es va arribar a publicar, eh? Sí, sí, tant, ho tinc, ho tinc. És que em va sorprendre molt. Home, allà és Mallorquina. Ens conformem amb les molles de pa, saps? Una mica tot això. Estàs parlant català al públic, no? Gràcies. Això sempre fa molta il·lusió. No havia fet aquesta connexió del Bizarre Love Triangle amb això, no sé, casualitats de la vida, no? Suposo, aquesta O sigui, per mi el Bizarre Love Triangle

és perquè és de la primera cançó que vaig tocar amb el meu primer grup, que es deia Provisionals, i no la vaig conèixer per New Order, o sigui, després quan vaig ser gran vaig descobrir que era New Order i vaig dir, clar, però això era tan bona la cançó. Sinó que la feien en un anunci i vaig dir, uau, m'agrada aquesta cançó i llavors la vam versionar però era una versió fuerte d'un altre grup, no recordo quin era i uau, en seriós, de debò, quan després vaig veure que era The New Order vaig pensar, ara ho entenc tot i que bé que aquesta educació musical m'arribés per aquesta banda, saps? que arribés per algun lloc.

Fantàstic. Ara escoltarem una altra cançó d'amor que en principi no és de cap triangle amorós, però que també déu-n'hi-do.

Em dius que el nostre amor va ser com un infant, que dones el teu cor als dies que vindran. Perdut i sense nord mirant de coses belles, em dius que el nostre amor aixecava les estrelles. Em dius que el nostre amor només era el primer, que un altre braç més fort t'abraçarà més bé. A punt de ser record claror de flor collida, em dius que el nostre amor no sap trobar la vida.

Em dius que plori si vull plorar. Em dius que mori fins a demà. No pots comprendre com el dolor dura per sempre si es fa cançó. No pots comprendre com

el dolor dura per sempre si es fa cançó. És que clar, és tan cert això.

És per aquest poder de la música i de les lletres de capturar un instant un sentiment, unes emocions i guardar-les, congelar-les en el temps i en l'espai temps i quan ho escoltes tornes a aquell moment amb una nitidesa més forta que qualsevol cosa que una foto, abans tinc l'impressió que és molt bestial com t'entra el cor i l'ànima no em vull posar cursi però. I aquesta cançó és que totes les imatges que té, la delicadesa del tot i soler, amb la manera de cantar-la i aquesta progressió de notes i punteig que fa. És molt emocionant.

Crec que és un poema del Joan Vergés, em penso. I el Tutti Soler no estava gaire content, eh? Si mai l'entrevisto o el conec, li diré que. Porta la nervi.

M'encantaria, m'encantaria portar-lo. A veure si ho aconsegueixo.

Què et penses, que no ho he proposat, ja? No, no ho dubtava. Parlant de tòtems, quina cançó ensenyaries a un extraterrestre? Si ara es presentés aquí i li diés, escolta, Clara, en català, eh? Quina cançó ensenyaríem? Digue'm una cançó per conèixer l'espècie humana.

Per exemple, Mercè. Ah, Mercè.

I un dels amallers, lluny d'aquells carrers.

¿Li has dedicat mai una cançó a la teva mare?

Sí, però no ha vist la llum i no veurà mai la llum. Perquè era terrible, però sí, sí. Aquesta cançó va de la mare del mar. No era com aquesta. No, estava molt lluny de ser tan preciosa, mare meva. Però em sembla que aquesta cançó descriu bastant bé el paisatge mediterrani i una mica el que som, i la llengua que té, les imatges, aquesta idea de voler marxar però enyorar casa teva, la idea també de fer-se gran. És la temàtica d'avui, eh? Sí, vaja, perquè ens estarem apropant perillosament a algun tipus de crisi. Jo ja ho he passat. Jo encara no, i no vull ni dir-ho. Encara et queda. Encara em queda, i tant, no m'has de parar. A vegades ve abans, eh? Sí, sí, o després.

És el que tenen les crisis, són imprevisibles. Exacte, exacte. Parlant de crisis, sempre estarem a temps de sortir de festa? Sí. Almenys amb morts. Vinga. Vinga, som-hi.

La festa morts.

Aquí tenim molts músics, aquí a l'altre barri. Clar, no, no.

I els millors músics són a l'altre barri. És tan injust, això. Cada vegada n'hi ha més.

Has de cantar més la balança cap a l'altre barri. No s'haurien de morir mai. També van naixent gent al món dels vius que seran grans músics. Qualsevol temps passat no va ser pitjor. És veritat. Aquesta és l'actitud. Exacte. Però, tot i això,

qui aniries a buscar? No va ser millor, perdó. Ja no sé ni què he dit. Qui aniria a buscar? Allò per fer un grup o per fer alguna història. O sigui, hauria de fer un grup, ara. Sí, un grup, sí, sí. A veure, puc triar o com ho he de fer, això? Pots buscar un amic del Tot i Soler, si vols. Ah, vale, home, doncs l'oblidi, millor. Un record d'infantes

sempre recordaré-la. Teresa, balla tu voz.

Potser fos l'últim. A l'Ovidio li podries ensenyar aquesta cançó.

Home, què passa?

Està molt bé aquesta versió, o no?

És de les millors coses que hem fet amb el grup, jo crec. A més, ara el remei de Calafresca també la fan. Sí, és veritat. També molt guapa la cançó. Potser es va inspirar en vosaltres. Mira, si va ser així, ho celebro moltíssim.

Doncs tenim l'Ovidi Molló. Si haguessis de buscar algú i dir-li, escolta'm, vull que cantis al meu funeral, a qui aniries a buscar? I també li pots dir que per a una part del grup, si vols.

Sens dubte, Franco Bateat.

¿Y una veu femenina?

Es que es siempre la Vic, pero la Nico, de la Velvetando del Gran.

I don't do too much talking these days, these days. These days I seem to think a lot about the things that I forgot to do.

¿Y el Andy Warhol? ¿També el convidaries? Que em convidi ell a la seva festa, millor, ¿no? Home, millor, sí.

En aquella època fantàstica i autodestructiva.

Mira, el Bobby cantant Andy Warhol, no? Per exemple.

Brutal. I un sopar íntim?

Un sopar íntim? Sí, un sopar, allò. Tu i una altra persona, sols. Ah, un sopar íntim.

Vale, un sopar íntim em sembla que el faria amb el meu estimat Pau Riba.

Ha plogut sobre el meu cap. I ha crescut herba molt fresca. He sortit a passejar la testa florida i verda,

parlàvem de segones veus si pares molt l'orella amb aquesta cançó hi ha una segona veu femenina i és la Mercè Pastor que és la parella del Pau Riba i la mare del Caim i el Pau Riba. Ostres, no sabia. Que va participar amb el Dioptria, també.

Amb Pau Riba, de tant en tant, penso, com pot ser que s'hagi mort? És que m'indigna molt que no hi sigui. Perquè és una pèrdua brutal i perquè el vaig conèixer en persona i encara me'n vaig enamorar més. I el vaig conèixer arran d'una entrevista. Jo treballava al FACS i el vam entrevistar al FACS. I clar, ella em va conèixer a mi com a periodista, però no sé com va anar que li vaig explicar que tenia un grup i un dia li vaig portar un dels discos que vam treure. I des d'aleshores, sempre que me'l trobava, deia, ah, aquesta és la noia del grup. O sigui, no se'n recordava de mi com a periodista, sinó com a música, com a persona que tenia en grup. I això em feia tan feliç. Sí, sí. Una persona genial, amb una ment única, o sigui. No sé. És que no sé com podem seguir existint sense ell, no? No, i va deixar un buit que.

Que costa d'omplir. Costa d'omplir.

A veure, té relleu, eh? Té relleu amb gent molt talentosa de casa nostra.

Sí, home, la Ludwig van sense anar més lluny, que l'estan petant. Però vaja, Pau Riba és únic. És únic, i ara millor. I a qui t'emportaries el món dels vius? Allò de dir, va, vine. No cal que sigui un músic, oi? No, pot ser qui vulguis. Anna Karina? Anna Karina també cantava, mira. Ah, sí? Amb el Serge Gainsbourg. Jo no ho sabia, eh? Ah, sí, jo tampoc ho tenia gaire clar. I per què l'Anna Karina?

És una actriu que m'agrada molt, que em fascina. La vaig descobrir quan estudiava Comunicació Audiovisual i m'ensenyaven la Nobel Bach i Godard i tota aquesta estela i moviment i em semblava una persona tan talentosa i tan bonica. Que no sé, m'encantaria que existís l'Anna Carina.

Doncs què he de dir? Clara, crec que arribem al final. Perquè em sembla sentir de fons unes campanes. Tornem al món dels vius, ara. No, ara tu triaràs què vols fer. I et dono tres opcions. Opció A és quedar-te aquí a l'altre barri i presentar un programa a l'estil Nervi, però serà un programa pels morts, on has d'explicar què passa al món dels vius. Pensant que el públic objectiu són ells, els morts. Opció B, reencarnar-te en un cèrvol i podràs fer realitat un desig col·lectiu que no podrà ser aquest.

Va, jo vull conquerir, vull ser l'art. Vull ser, vull ser, vull que em donis el.

De Bola de Drac miraves Bola de Drac? sí, aquest adulto és l'un? no, és el bolón, aquell porc és que tinc

un record molt difós perquè era petita i era molt estrany aquesta sèrie passaven moltes coses que han envellit precisament malament i opció C,

tornar al món dels vius però has de deixar de ser periodista i et convertiràs en cantant d'un grup tribut oh, això és molt dur el que tu vulguis, eh. Potser un grup tribut a Pau Riba. Doncs crec que em quedaria la C,

sí, sí, sí. Per començar, perquè puc tornar al món dels rius i viure està molt bé, perquè puc dedicar-me a la música, que això és una cosa que realment m'hauria agradat en algun moment. I mira, he de passar pel peatge que és un grup tribut, que no és la meva opció preferida, però si jo puc triar quin tipus de música puc fer, doncs mira, prefereixo això.

Com es diria un grup tribut a Pau Riba? Eh, no és mala idea, eh? Un grup tribut a Pau Riba. Pau Riberada. Te la regalo. Ah, gràcies, ho intentarem. Perquè quan ja tinguis més temps, eh? Sí, sí, ho tenim a tocar. O un dia la Rombos us disfresseu de grup tribut a Pau Riba.

Mira. En una festa així. Els comentaré, a veure si té èxit. A veure si volen, eh?

Doncs així, ja et quedes aquí al món dels vius. Bueno, ja et deixarem fer nervi de tant en tant. Va, vinga. Gràcies, que amable. Ara que has començat. Sí, tu, que acabem d'arrencar. No me facis això. Gràcies al Nilvia, a la producció, gràcies al Dani Jiménez, als Controls Celestials. Acabarem amb una cançó que triaràs tu, una cançó que et recordi un moment feliç de la teva vida. Clara Molins.

You will always on my mind. Pet Shop Boys. La versió de Les Presley.

Crec que no podíem acabar millor. Vinga.

If I made you feel sickness I'm so sorry I was violent You were always on my mind You were always on my mind Tell me

Tell me that your sweet love hasn't died Give me One more chance to keep you satisfied.

Un saludo.