De Freddy Krueger a Ghostface: les millors pel·lícules de terror

El suplement, amb Roger Escapa.

Ara al suplement passarem por, en l'enèsim any que a Catalunya ens discutim entre la castanyada, la festa nostrada i el Halloween, la imposició yankee, trenquem una llança a favor de tots aquells que aquesta nit passada us heu posat uns ullals falsos, heu agafat una destral de plàstic o heu lluit un barret negre acabat en punta. Alguns de vosaltres us passareu el cap de setmana al sofà en passar-vos una pel·lícula de terror rere l'altra i substituireu les crispetes pels panellets i les castanyes si esteu fent zapping per les categories de terror a les plataformes. Ara els suplements, recomanacions a la carta, clàssics de terror que molts de vosaltres voldreu revisitar per enèsima vegada o que mirareu com si fossin nous. L'Àlex Montoya és periodista especialitzat en cine, col·laborador a Time Out, a Fotogramas i a Best Movie. Hola, Àlex, bon dia, benvingut. Bon dia, moltes gràcies. I la Marta Ferrer, ja la coneixeu, Marta, benvinguda a Nadal. Què tal, bon dia. Avui comencem amb la vostra llista que ens proposeu, que sona així.

No me voy a involucrar con dos mujeres neeróticas en una sesión de mumbo jumbo. No, no.

Escucha, he estado intentando muy difícilmente quedarme a mí misma y olvidarme de lo que pasó, de.

Anem per ordre cronològic, comencem amb una recomanació de l'Àlex Montoya a Filmin, Amenazan la sombra, amenaça a l'ombra, una pelicula del 1973 protagonitzada per Donald Sutherland i Juli Cristi.

Sí senyor, és una peli que jo diria que juga a la lliga de pelis com. La llavor del diable o l'exorcista o els resplendors, vull dir, és a aquest nivell. És una pel·lícula que. Tots els llistats seriosos de les millors pel·lícules de terror de la història del cinema sempre hi és entre les deu primeres. De fet, hi ha una revista que publica el British Film Institute, que es diu Sight and Sound, que fa una llista cada deu anys de les millors pel·lícules, de les 100 millors pel·lícules de la història del cine. És una llista molt rigorosa, feta amb més de 1.500 historiadors, crítics, etcètera, que voten, I et dic que de 10 anys es fa aquesta llista, i també hi és. És a dir, que no només és referència dintre del món del cine de terror, sinó que és referència dintre del cinema en general. És una peli dirigida per Nicola Roig l'any 1973, explica la història d'un matrimoni que ha patit una sotragada bestial, va morir la seva filla, van perdre la seva filla, i aleshores ell és arquitecte, l'envien a Venècia a restaurar una església, i aquest viatge ha de servir una mica també perquè aquest matrimoni trencat d'alguna manera reforci llaços, o recrei llaços. Aleshores allà es troba amb unes ancianes que els expliquen que han tingut comunicació amb l'esperit de la nena i que hi ha un perill imminent que els espera. A partir d'aquí ja no explico res més de la trama. Tot es complica. Es complicada molt. Jo crec que és una de les pelis més malrolleres que he vist mai. És d'aquestes pelis que el terror no es sosté tant amb els censurs, que algun n'hi ha, sinó amb l'atmosfera. Una cosa perturbadora que t'enganxa, se't posa per dins i realment l'experiència és dura. I també us dic que és una peli boníssima, però que segurament si us plantegeu anar a Venècia, ho desestimareu ràpidament. Com us relacioneu amb

el gènere del terror? Perquè jo no el suporto. És a dir, jo el vaig deixar ja fa molts anys i no hi vaig tornar i segurament el vaig deixar per alguna de les pel·lícules que sortiran avui aquí. Després en parlarem.

A mi el terror d'ensurs és el que en el moment pitjor ho passo i és el que després em provoca malsons i és allò que dic no vull veure una pel·lícula d'aquestes de molts ensurs molt tard a la nit perquè després no podré dormir. Però realment el que més gaudeixo és aquest terror i avui parlarem d'unes quatre pel·lícules que són així. Aquell error que deia ara l'Àlex, que se't fica per dins, que és una cosa d'atmosfera, de mal rotllo general, i que sense adonar-te'n, pràcticament, acabes la pel·lícula amb molt, molt, molt mal cos. Llavors, estic en una barreja entre ho gaudeixo, però alhora ho passo bastant malament,

no és el meu gènere preferit. Em passa una mica igual. Jo crec que les que gaudeixo més són les que més aposten per la conya marinera. Després en parlarem d'alguna. Les que s'enriuen del gènere, d'alguna manera. Aquestes són perquè són més festives. Al final fan molt per aquesta nit passada. Però aquesta, per exemple, aquesta amenaça en l'ombra o aquestes pel·lícules que hem anomenat El resplandor, l'exorcista, que són, diguem-ne, les grans, grans pel·lícules. Tot temps. Les grans tot temps de terror, terror, de veritat, que sí que et generen por, aquestes són gaudibles d'una altra manera, però sí que és evident que aquestes et dificulten dormir després, sí.

Amb aquesta amenaça a l'ombra hi ha una escena que va aixecar polseguera per motius extracinematogràfics. Què va passar?

Sí, això els addictes al salseo us agradarà perquè hi ha una escena que gairebé ha agafat vida pròpia més enllà de la pròpia pel·lícula i és una escena d'intimitat sexual entre aquesta parella, entre el matrimoni protagonista. Hi ha un productor de la Paramount que va fer unes memòries i va explicar que aquí hi havia que l'escena de sexe va ser escena de sexe real entre Donald Sutherland. I Juli Cristi. És veritat que pels paràmetres de l'època és una escena. Bèstia. Sí, realista, explícita, però res a veure. No us imagineu que és una escena porno, que no ho és, eh? Els actors es van cansar de dir que això era mentida, que no hi havia hagut aquesta. Diguéssim que no hi havia hagut sexe real durant el rodatge d'aquesta escena, però els rumors es van quedar i ha passat una mica la llegenda del voltant d'Amenaça en l'Ombra.

Molt bé, doncs, Amenaça a l'ombre. El tindreu a Filmin. Més propostes per passar por.

Una pel·lícula que aquest any està d'aniversari,

que és una de les imperdibles de les listes de terror. Carrie, 50 anys ja ha fet la Carrie de Brian De Palma. Marta, és el clàssic basat en el llibre de Stephen King del 1974, que precisament aquest any ha tingut un remake que també es pot veure a Amazon Prime.

És que en aquesta llista havia d'estar la reina, perquè és la reina literal, és la reina, o una de les moltes reines del terror, i és la reina, com tots sabem, del ball de final de curs, que és aquella escena mítica que té aquesta pel·lícula de Brian De Palma. Clar, parlàvem d'Steven King, Stephen King, grandíssim i superprolífic autor de terror, ha. Ha estat el responsable de moltíssimes adaptacions mítiques. Ara parlàvem del Resplendor, per exemple, que és un altre clàssic. També It, que es va fer la sèrie, s'han fet les pel·lícules. Misery, que és una altra gran pel·lícula. Jo crec que ha nudrit el cinema de terror de manera infinita. Deu ser l'escriptor més adaptat de la història. Però clar, és que ha dit tants llibres i tantes novel·les i tants relats curts que serveixen per donar vida a molts personatges i moltes escenes, etcètera, que és impossible no basar-te en Stephen King. És curiós perquè,

per mi, la millor pelicula, la millor adaptació d'una novel·la de Stephen King no és de terror, que és Cadena Perpetua.

Sí, totalment, absolutament. Però clar, és un escriptor tan prolífic al final, no? Terror, ja de tot, una mica. Aleshores, Carrie la volíem mencionar no només per aquest aniversari, sinó també perquè és una d'aquelles pel·lícules que ha perdurat en la història perquè va saber ser molt icònica, que és una cosa que el cinema de terror ha trobat, sobretot en els dolents, i avui també repassarem alguns dels dolents més mítics del cinema de terror, però en aquest cas era amb aquesta. Dolenta que alhora era l'heroïna. Aquesta Carrie, que és aquesta jove que viu bàsicament maltractada per la seva mare i que arran de la mort del pare ha d'entrar a l'institut quan tota la vida ha tingut una educació a casa. I llavors és la rara a qui tota l'estona li fan bullying, a qui ningú acaba d'integrar en el seu grup d'amics. No deixa de ser una història de. Adolescents, convencional en aquest sentit, perquè la pel·lícula i la història de King es basa en aquesta idea de la nena que no encaixa, els que li fan bullying, qui és el popular i qui no, però li dona com aquest gir de poders. Mentals, telequinesis, i alhora aquest component de terror que ve donat sobretot per aquesta relació tòxica amb la mare, i la mare acaba sent aquest superdolent que la Carrie ha de confrontar d'alguna manera. Però a mi el que em sembla més interessant, tant de la història original de Stephen King com d'aquesta adaptació de Brian de Palma, és que la Carri és una protagonista molt difícil de suportar com a espectador. És molt difícil que tu vagis amb ella, perquè tu estàs veient que també és un bitxo raro i estàs pensant, realment, si estigués a la meva escola, potser em costaria acceptar-la. I això, aquesta ambventura,

Niños, ¿qué hacéis ahí? Vamos a lavarse, venga. Y vosotros dos, largaos a vuestra casa.

Bueno, pero no me estáis oyendo. També cinema espanyol

en aquesta llista pel terror amb la Marta Ferrer. A Espanya s'ha fet bon terror, sobretot de la mà d'un dels grans directors. Això és Chicho Ibáñez Serrador. ¿Quién puede matar a un niño que l'Àlex Montoya tu recomanes?

És una imprescindible, aquesta peli és imprescindible. També fa 50 anys ara, és de l'any 76, com Carri. Chicho Iván y Cerrador, que tothom identifica ràpidament per l'1, 2, 3, Responda otra vez, però que també tenia una carrera com a director de cinema molt curta, perquè clar, l'èxit de l'1, 2, 3 li va fer impossible recuperar-la. Té dues pel·lícules, només va fer dues pel·lícules, una era La Residencia, I l'altra és aquesta, ¿Quién puede matar a un niño?, que és una pel·lícula revolucionària a molts nivells i referencial per a tots els grans directors de cinema terror, els de l'estat espanyol, sens dubte. De fet, no sé si recordeu, quan li van donar el Goya honorífic al Chicho, no el va poder anar a recollir, li van donar uns dies abans, de fet, el Chicho estava molt malalt i va morir quatre mesos després, però a l'acta, durant la gala de cerimònia dels Goya, van aparèixer. Alejandro Menábar, Jaume Balagrador, Paco Plaza, Rodrigo Cortés, J. Bayona, van sortir tots allà a donar aquest homenatge al mestre. Ells sempre, sempre han parlat de Chicho com un mestre del gènere. De fet, no només aquí, hi ha directors estrangers, internacionals, nord-americans, que també tenen aquesta pel·lícula molt amunt en el seu imaginari. Hi ha una anècdota que explica Lely Roth, el director de Hostel, per exemple, que ell va posar la pel·lícula, els va posar la pel·lícula a uns amics seus, un és Edward Wright, el director de Fonby's Party, i l'altre és un tal Quentin Tarantino, que també. Un poc conegut. Sí, també és una mica conegut, i que ha parlat de la importància d'aquesta pel·li que ens ocupa. Té diverses coses que la fan diferent i revolucionària. Una és assimilar el mal a la figura dels nens. Aquesta és la història d'un matrimoni que va passar la lluna de mel, el viatge de noces, a un poble que no es diu mai de la costa mediterrània. La peli es va rodar amb pare Sitges, amb pare Fornells, a Menorca, i doncs se'n van en aquell poble. I en aquell poble no hi ha cap adulte. No troben cap adulte, només hi ha nens. A partir d'aquí tampoc us explicaré més, però diguem-ne que és bastant perturbador tot el que passa després. I hi ha una cosa molt interessant a la pel·lícula, que és que quan pensem en cinema de terror, pensem en foscor, pensem en racons, pensem en I aquí no, aquí és llum del sol, aquí és el blau del mar i del cel, aquí són les cases blanques esplendents, i clar, això és un contrast molt curiós, perquè estàs vivint. Com us dic, moments molt perturbadors, però en un entorn que no és precisament. Luminós. Exactament. I això també ho fa molt interessant. És una gran peli.

¿Quién puede matar a un niño? Movistar i RTV Play. També trobareu aquesta proposta de l'Alex Montoya.

Va, anem avançant. ¿Qué haces, madre? Unos de nosotros los padres lo trajeron después de que lo dejaron. Lo encontramos en un habitador abandonado antiguo donde solía llevar a sus hijos. Tomó gasolina, luego lo dejó todo y. Avui cinema de terror,

i si parlem d'històries per no dormir, Marta, ens va donar un dels moments més mítics de la història del gènere, Freddy Krueger, no podíem fer una llista de clàssics sense parlar de Malson, a Elm Street, és la pel·lícula del 1984, amb un joveníssim Johnny Depp. Es pot veure a Amazon i també en alguns cines.

Sí, l'han recuperat alguns a Cinesa i a Yelmo. Vull dir que si voleu veure Freddy Krueger en pantalla gran com es mereix aquesta pel·lícula de Wes Craven, doncs podeu anar al cinema també a veure-la. Ja sé que és un dels títols més trillats de la història del gènere, però és que jo crec que no s'entén la història del terror sense parlar de Wes Craven i sense parlar dels dolents. La història del cinema del terror s'escriu a base de dolents icònics, Jason de Divendres 13, el Leatherface de La Matanza de Texas, i, evidentment, el Freddy Krueger de Malsona Elm Street, que és un concepte molt senzill, però com molt radical en molts sentits, que és aquest dolent que et mata, o només et pot atacar en somnis, i que si et mata en somnis, et mata també a la vida real. I això dona per jugar molt, i és una cosa que Wes Craven, que ara, just després en parlarem, que és un director que li agrada molt jugar amb el format, que li agrada trencar esquemes, que li agrada confondre l'espectador, juga molt bé a la pel·lícula, perquè aquesta idea de la línia borrosa entre quina escena és somni, quina escena és realitat, quin dels protagonistes realment està en perill o no. És molt interessant i clar, als anys 80 també era una cosa bastant nova i bastant revolucionària. Jo la destaco precisament per això. És veritat que és una pel·lícula que si la recuperes ara potser no fa la por que feia als anys 80, perquè hi ha aquesta cosa com de la banda sonora de sintetitzador que també passa amb el Halloween de Carpenter, no? Sona aquesta música com de sintetitzador que dius, bé, amb això jo no amb els codis que tenim ara del terror actual, jo amb això no m'espanto, però clar, a l'època, evidentment sí. Per aquest Freddy Krueger, que jo només de veure algú amb un jersei de ratlles ja penso immediatament en ell, i pel crop top que porta Johnny Depp en una escena climàtica de la pel·lícula, un Johnny Depp molt jove però que ja apuntava maneres.

Molt bé, doncs Freddy Krueger reivindicat també en aquesta llista pel terror. Anem a la pel·lícula que a mi em va fer odiar el gènere.

Ensituem als anys 90, això es Scream 50 anys de Carrie, 30 anys d'aquesta mítica película de terror dels anys 90 que es reia precisament de las películas de terror y que también se va a dejar. Un dolent molt reconeixible amb aquestes caretes que hem continuat veient, no? Aquestes nits de castanyada, eh? Aquesta la portes tu. La podríem reivindicar els dos, en realitat. És el meu trauma, aquesta pel·lícula. Per què és el teu trauma? Primer perquè soc molt poruc i no m'agrada. Soc poc valent. No la fas al telèfon, no? No, i després jo crec que la vaig veure en una edat massa prematura. A mi també em va passar això. La vaig veure quan érem massa joves. És que sou molt joves. No, no, però és que et puc dir que des d'aleshores no he tornat a veure una peli de por. Mira fins on m'he quedat. L'any 96. No, no, tinc aquest trauma i ja no. És el 96, això. 30 anys. Vol dir que jo tenia 8 anys. Si només que la veies dos anys més tard en tenia 10.

No estava preparat. I això que aquesta és segurament una pel·lícula. És més comèdia, jo diria, que cinema de terror.

No estic gens d'acord, perquè després, com és la. Scary Movie. Scary Movie, ja, directament.

Sí, bueno, que allò ja és paròdia de la. De la paròdia, paròdia de la paròdia. Però jo crec que a Scream hi ha grans dosis de comèdia des de la seva estructura mateixa, no? La pel·lícula juga a enfotre-se'n o. Sí, en fotre-se del cinema de terror a parlar-ne, a proposar un joc metalingüístic entre la ficció que estem veient i el propi gènere. Els personatges de la pel·lícula constantment, hi ha un personatge sobretot que constantment està parlant de les regles del cinema de terror. Hi ha un moment que explica que si vols sobreviure no has de practicar sexe, no has ni de drogar ni d'emborratxar. I. No et pots separar, no? Quan marxes, no pots dir ara torno. Si marxes i dius ara torno, no tornes. Llavors, clar, això ho verbalitza un personatge i això ho fan personatges dintre de la pel·lícula. Per tant, hi ha tot aquest joc constant de fer picades d'ull, no?, l'espectador del gènere. La peli comença amb una primera escena que jo crec que s'ha convertit en icònica amb Drew Barrymore agafant el telèfon preparant-se unes crispetes per veure una peli de terror. I l'aparició de Ghostface. I a partir d'aquí, doncs, juga molt amb les mecàniques de l'Slasher, que és aquest subgènere del cine de terror, una mica el que pertany Divendres 13, és bàsicament un emmascarat amb un ganivet. I molta sang i fetge. I normalment víctimes adolescents. I noies. I noies, i noies. I també es parla aquí, i és una de les regles de l'Slasher, hi ha una supervivent sempre, que és allò que en diuen la Final Girl, i que aquí també es dona. Jo crec que la contribució de Wes Craven al cinema de terror, més de calfrets, però també més cachondo com aquest, és fonamental. I com a gràcia, si veieu la primera entrega de Scream, que se n'han fet set, jo crec que la primera i la segona són les bones, i després s'han dedicat a allargar una mica el xiclet, sempre amb pel·lícules que han funcionat més o menys bé, però les dues primeres jo crec que estan molt bé. I a la primera. Apareix un cameo de Wes Craven vestit de Freddy Krueger, precisament.

Scream, que a més a més després ha tingut la 1, la 2, la 3, la 4, la 5, fins a la 7, imagina't. I Scary Movie, que va fer també les seves versions amb Clau d'Humor. I que ha tornat fa poc. Amb segell català, va, també, cinema de terror.

Muy buenas noches, les habla Ángela Vidal. Hoy, mientras usted duerme, vamos a acompañar a una dotación de bomberos en su recorrido nocturno.

Jaume Balagueró i Paco Plaza van firmar aquesta història rec sobre una reportera de tele i un càmera que, a mig documental, es troben atrapats en un brot de virus mortal al centre de Barcelona i que va tenir una campanya de marketing brutal. Rec.

Una peli que es va rodar gairebé en secret. Jo recordo que no se n'havia assabentat ningú, ja la tenien feta i llavors vam començar a ensenyar-la a la premsa i vam començar a flipar, però ningú s'imaginava, ni ells ni la premsa que la vam veure llavors, que tindria l'impacte que ha acabat tenint. Perquè Rec és també una saga, sobretot la primera, però tota la saga, molt de referència aquí i a fora en el gènere. Era una pel·lícula que tenia com a innovació la cosa aquesta d'adaptar el llenguatge de la tele en directe al gènere de terror, perquè començava com si fos un programa de televisió, no? I era tot el que. Aquesta cosa també del found footage, que és el matratge trobat, no? Això que vam veure sobretot a The Blair Witch Project, que va ser la pel·lícula també referencial en aquest sentit. Troben aquestes gravacions fetes per la tele i s'entén o es juga que allò és real. Jo crec que qualsevol que hagi passat per la Rambla de Catalunya s'haurà parat a mirar l'edifici aquell mític on arriba l'equip de bombers i arriba la periodista aquesta televisiva i allà es troben, bueno, pitós fio, un fostio tremendo. La niña Medeiros. Jo crec que és una pel·lícula que fa moltíssima por i jo crec que Jaume Balagueró i Paco Plaza que són dos directors que a més a més per separat han fet pel·lícules que a mi em posen la pell de gallina el Jaume té una que es diu que es diu El Sense Nom que és una peli que realment dona calfrets i el Paco en té una que es diu Verònica. Que també fa moltíssima por. I jo crec que res, que està molt bé, i se n'han fet quatre parts. Per mi la xula, la que està millor de les continuacions, és la tercera, que potser recordeu la imatge icònica de la Letícia Dolera vestida de casament, vestida de núvia, amb la motosserra a les mans, i tota ensangonada.

Va, l'última proposta de la Marta.

Sobre possessions demoníacas. Aquesta és una de les pel·lícules que més he triomfat a les sales aquests últims anys. Es diu.

Incidius. Sí, perquè al final el terror continua sent un dels gèneres que més pasta fa la taquilla. Cada vegada que hi ha una pel·lícula de terror que sigui més o menys bona, la gent s'hi aboca en massa i Incidius és un d'aquests exemples. És el terror més comercial que s'ha fet els últims anys. Després. Tenim l'altre gènere o subgènere, que és el terror elevat, que ja no hi entrarem, però que és un tipus de cinema de terror que no depèn tant dels ensurts, sinó, com dèiem abans, d'aquest mal rotllo, que parla més de trastorns de salut mental, grans temes xungos, etc. Però Insidious és una pel·lícula del James Wan, que tampoc és que la premissa tingui molta història, és la típica casa encantada i una família que entra a una casa nova i no sap si els fantasmes són producte de la casa o són producte del nen de la família, resulta que, o sorpresa, són producte del nen de la família, i a partir d'allà s'exploren les típiques possessions demoníacas. El que passa és que James Wan és un gran director de terror, els ensurts estan molt ben treballats, però sobretot el que està molt ben treballat és allò que va abans de l'ensurt, que és el que a mi realment em fa mal rotllo. Aquest moment d'atenció que dius. En quin moment te la fotran? Ara saltarà algú, però no està saltant encara, doncs això és el que per mi té millor insidius i també té una segona part que recomano moltíssim.

Marta Ferrer, Àlex Montoya, un bon retrat també del cinema de terror històric, mirant cap endarrere i mirant també cap a una història més recent, per si voleu acabar de degustar la tarda de diumenge acabant de passar-vos panellets enmig d'aquests ensorts que també agraden a la gent que celebra Halloween. Gràcies a tots dos, que vagi bé. Pausa, es fa de nit el suplement, no per parlar de terror, sinó per fer l'eclipsi. Ara tornem.