"Dolce vita", "Vamos a la playa", "Boys", "No tengo dinero"...:El so d'un estiu infinit que venia d'Itàlia
"Italo disco, el so dels 80" submergeix l'espectador en l'univers musical d'una època, en què milions de joves europeus es van abandonar al ritme salvatge d'una música feta de melodies sintètiques i encomanadisses, amb lletres angleses més o menys estranyes, ritmes electrònics atractius i videoclips visionaris.
Eren cançons cibernètiques, alimentades pels somnis i esperances de joves músics capaços de produir un pop sorprenent, sempre movent-se a cavall entre el so escombraria i l'excel·lència. Era el món de l'Italo disco: nascut a Itàlia, reforçat a Alemanya i que va fer ballar tot el planeta. El so d'una època del qual es parla sovint, però que no sempre s'entén realment.
El documental relata el naixement i el desenvolupament d'un gènere musical amb moltes ànimes i aprofundeix en els aspectes creatius, econòmics i productius del que també va ser una indústria musical i un fenomen social. Per fer-ho, combina una investigació arxivística en profunditat amb entrevistes a artistes i protagonistes de l'època.
"Vamos a la playa": El naixement d'un nou gènere musical
L'italo disco és un gènere musical que va esclatar una mica per casualitat i va marcar el moment en què Itàlia va exportar el major nombre de discos al món.
L'any 1983, el tema "Vamos a la playa" es va convertir en una tempesta d'estiu d'abast mundial. Va néixer de la col·laboració entre la creativitat dels Righeira i l'olfacte dels germans La Bionda. Aquesta cançó era completament diferent al que hi havia en aquella època, i l'impacte que va tenir en el públic i en el mercat va ser impressionant.
Un altre factor que va contribuir a l'èxit de l'italo disco van ser les grans discoteques que es van muntar arreu d'Itàlia, seguint l'estela de La Baia degli Angeli, i el nou paper dels discjòqueis, que no es limitaven a punxar discos, sinó que es van convertir en creadors de mons sonors completament nous.
Múnic, un epicentre de la música disco
La música disco i Múnic van juntes des de mitjans dels anys 70 i va ser una de les primeres ciutats on va esclatar la moda de les discoteques. I a Múnic, els germans La Bionda hi van trobar el so revolucionari d'un altre italià que havia travessat els Alps abans que ells, ajudat pel fet que la seva llengua materna era l'alemany: Giorgio Moroder, el creador del Munich Sound.
En l'italo disco, l'ús de la tecnologia electrònica és fonamental. I això, en el panorama italià, era una novetat. L'ús d'aquests instruments obliga el compositor a crear una música feta expressament per a aquesta mena de so. Hi conviuen dues ànimes: una és la tècnica de l'arranjament i de les sonoritats, que provenen sobretot dels instruments electrònics, i l'altra és l'ànima romàntica que tenia la música italo disco. Per això moltes cançons van tenir un èxit tan extraordinari: perquè la barreja entre la part electrònica i la màgia melòdica va permetre arribar a un públic molt nombrós.
Els èxits de "Dolce vita", "No tengo dinero" o "Boys"
Al començament, molts segells discogràfics van rebutjar "Dolce vita", composta per Pierluigi Giombini. Finalment, interpretada per Ryan Paris (Fabio Roscioli), es va convertir en un èxit del qual se'n van editar quatre milions de discos.
Altres èxits del moment van ser "No tengo dinero", de nou una col·laboració entre La Bionda i els Righeira, i amb un videoclip força particular, o "Don't Cry Tonight", de Savage.
I entre els artistes que van triomfar amb el so Italo disco, cal destacar Sabrina Salerno, que, amb el tema "Boys", es va convertir en tota una icona.
A finals dels anys 80, l'interès de la gent per l'italo disco comença a baixar. I aquella música que havia estat una dècada omplint d'un so espurnejant els estius italians i els hiverns més enllà dels Alps desapareix de l'escena musical internacional. Però després de la calma dels anys 90, amb l'arribada d'internet al començament del mil·lenni, l'italo disco torna a inflamar el cor de fans d'arreu del món de manera inesperada.
Fitxa tècnica:
Direcció, guio i producció: Alessandro Melazzini
Fotografia: Alexander Vexler
Muntatge: Massimiliano Cecchini
Il·lustracions: Flavio Rosati
Música original: Luca Vasco
"Italo disco, el so dels 80" ("Italo disco, Il suono scintillante degli anni 80") és una producció d'Alpenway Media Gmbh, en coproducció amb la RAI i BR i la col·laboració d'ARTE.
