Eduard Voltas: "Soc fill de catalans exiliats que es van conèixer ballant sardanes a Sao Paulo"

El Suplement, amb Roger Escapa. Quan es fa fosc, molta gent dorm. D'altres, però, aprofiten la nit per ballar, mamar o, simplement, treballar. N'hi ha també que donen el pit o preparen biberons. I, fins i tot, n'hi ha que fan l'amor. Els diumenges al migdia, el Suplement de Catalunya Ràdio es fa de nit.

L'eclipsi amb Roger Escapa.

Si vols que surti el sol abans s'haurà de fer de nit.

Passant 6 minuts de les 12 s'ha fet fosca l'estudi de Catalunya Ràdio. Quan la llum s'apaga es desperta un nou món. Cada diumenge al migdia fem l'eclipsi i perquè torni a sortir el sol abans s'haurà de fer de nit.

Avui a l'Eclipsi, un taure que va arribar al món un divendres de lluna minvant, un home que va néixer l'1 de maig, 1 de maig del 1970, i aleshores la cançó número 1 de totes les llistes era aquesta.

1, 2, 3.

A ritme del Jackson 5, avui a l'Eclipsi del Suplement, el periodista, editor i director de Pròxima Estació, tertulià del Suplement, Eduard Voltes. Bon dia, bona hora. Bon dia. Bona nit, t'he de dir. Se m'ha despistat, ara. Com estàs, Eduard? Home, una mica. Espantat. T'ho hem proposat nosaltres, això, eh? Això és un context. Diferent. Desconegut per mi, sí. Però jo crec que els oients també us celebraran avui sentir-te en un context una mica diferent. Primer de tot, què fem amb els nostres ídols que tenen tants draps bruts i tantes ombres, com els Jackson 5? Dic aquí, el dia que vas néixer, el Jackson 5 era la cançó més escoltada. Michael Jackson.

M'agraden molt els Jackson 5, però sobretot agraden molt les meves germanes grans. Ara quan les he exposat he pensat en elles i en la meva dona també, que li agrada molt. Jo crec que està perdonadíssim, per com veig que la seva obra perdura. Crec que aquest senyor està perdonadíssim.

Ets un taure que vas néixer l'1 de maig, per tant, sempre en festiu, no? Sí. Sempre el dia del treballador.

Sí, llavors a mi em tocava portar els sucos a l'escola l'endemà.

I recordes el dia del teu aniversari anant a les manifestacions de l'1 de maig?

No, no. He anat a un parell o tres, però no és una manifestació a la qual vagi habitualment. Així com l'11 de setembre, reconec que intento no fallar. La de l'1 de maig, i no perquè no m'identifiqui amb les reivindicacions.

Però bé, en fi. D'on et ve, tu, la consciència política?

Jo crec que vaig començar. No sé, crec que la primera manifestació on vaig anar, crec que tenia 14 anys, 1984. Havia nascut una cosa molt cridanera, que era un moviment polític, que es deia Moviment de Defensa de la Terra, MDT, que era independentista i tenia una estètica molt particular i un pèl agressiva, molt atractiva per a un adolescent. I jo m'apuntava a les manis perquè hi havia un punt de risc i de trencament i d'aquesta idea de la independència que en aquell moment eren realment equatregats. I que, no sé, allò on va. Les meves primeres lectures, diguéssim, polítiques, etcètera, van tenir a veure ja directament amb l'esquerra independentista, sí. A què es dedicaven els teus pares? Doncs mira, el meu pare, un cop va tornar del Brasil, bueno, diguéssim, això és una història, però bueno, ell al Brasil va ser periodista i aquí publicitari. Els teus pares no són brasilers. No, els meus pares són catalans. I es van conèixer i casar al Brasil. És a dir, la família Voltes, jo soc Voltes Poll, de segon cognom, i la família Voltes va arribar al Brasil abans de la Guerra Civil, perquè el meu avi patern el van enviar a l'empresa on treballava, a un laboratori farmacèutic, el van enviar a Sao Paulo a crear l'empresa allà. Un èxpat, diguem-ne, de l'època, i ell va anar sol i quan va veure que les coses es complicaven a Espanya i les notícies arribaven

que la cosa s'estava escalfant, doncs va cridar la família i va fer anar la família al Brasil, que van agafar un vaixell i se'n van anar tots els voltes cap al Brasil abans de la guerra, diguem-ne, com una mesura preventiva. I en canvi els Poll van arribar a São Paulo després de la guerra com a exiliats. I com es van conèixer? En el casal català de Sao Paulo, ballant sardanes. Ballant sardanes, eh? Sí, bueno, el que feia un casal català. Un poll i un voltes, català a Sao Paulo, ballant sardanes. Un voltes i una poll. Els teus pares. Els meus pares es van conèixer en el casal català de Sao Paulo, fent les coses que fa un casal català, o que feia un casal català a finals dels anys 30, a comissaris dels 40. I sé que també no només ballaven sardanes sinó que van crear un club de futbol que es deia Barcelona Juvenil i que van demanar les samarretes del Barça al club i el club les hi va enviar des de Barcelona fins al Brasil i jugaven amb unes samarretes del Barça enviades pel club. En aquest ambient de catalans al Brasil es van conèixer els meus pares i es van casar. Quants fills van tenir? Allà al Brasil dos, i un cop van tornar a Barcelona, que van tornar crec que l'any 1963, dos més.

Tu vas néixer aquí ja? Jo vaig néixer aquí, sí. I dius que sou quatre. Érem quatre. El meu germà gran, per desgràcia deu anys més gran que jo, va morir l'any 91 víctima de la sida. Va ser una de les víctimes de la carnisseria de la sida als anys 90 a Barcelona. No ho sabia. Doncs sí, diguem-ne que és el gran esdeveniment familiar, no? El gran esdeveniment, en aquest cas, òbviament negatiu, que ha marcat la nostra família, va marcar els meus pares, que van perdre un fill, i que és un dolor que és inimaginable, que intento no imaginar-me'l. Quants anys tenies, tu, quan el vas perdre? Ell en tenia 31, jo 21. I va estar molt malalt o va ser de cop? Bueno, va estar malalt, no sé, diria que quatre anys, i l'ha caiguda fins. Ell era ell era toxicòman, heroinòman, va, diguéssim, des dels 17 anys, a més a més, vull dir que va començar molt aviat, una desgràcia, una vida molt desgraciada, i ja et dic, va durar fins als 31. Els últims quatre anys sabíem que. Estava malalt, que tenia la sida, i al final. Però no el va matar la sida. Això, mira, ara, això no sé si ho he explicat mai en públic, però per mi és important perquè per ell era important. Ell, dos dies abans de morir, els va dir als meus pares que ell estava ingressat al clínic, en fase terminal.

Pesava, no sé, devia pesar 30 quilos, ja. I els va dir als meus pares, aquest bitxo no em matarà. I els meus pares ho van interpretar en aquell moment com una voluntat de lluita, no? De dir, no, no, jo d'aquesta no em moro, no? Però no ho van saber interpretar bé. Aquella mateixa nit o l'endemà es va aixecar del llit, es va arrencar les vies, se'n va anar a la finestra i es va tirar de la vall. És a dir, va acabar ell amb la seva vida i no va deixar que fos la sida. I bueno, doncs, aquell bitxo no el va matar.

Realment, va ser una pandèmia que els que som una mica més joves. Hem recordat d'una altra manera a través de les pel·lícules. Penso, per exemple, en la romeria de la Carla Simón, que fa poc va retratar la història dels seus pares, precisament amb un final semblant al que expliques. També víctimes de les drogues, en aquest cas. Et vas atrevir a anar-la a veure? No. No, no, intento.

Et fa molt mal encara. Fujo, fujo d'aquest tipus de continguts. Sí, sí, és una cosa que no. Hi ha prou dolor portes, no? I prou dol portes com per a sobrenar, rebussar-te, recordant i. Bueno, no cal. Deus parlar portuguès, tu. Sí. No l'he estudiat mai, però el parlo, sobretot el parla molt bé la meva germana gran, que és nascuda allà, però bueno, va tornar a Barcelona, que devia tenir ja, no sé, tres anys. Tu ja vas néixer aquí. Jo ja vaig néixer aquí, sí, però ella ha mantingut, té el passaport brasiler, i ha mantingut, diguéssim, el contacte al Brasil, amb la família, amb tot. I tu com el vas aprendre? A casa, perquè els meus pares, quan no volien que ens enteréssim de què deien, parlaven entre ells en portuguès. El que no saben és que els nens són molt espavilats. Al final, de tant parlar en portuguès, doncs el vam acabar, vam agafar la música, diguem-ne, i de l'idioma, i aleshores també venien molts amics del Brasil a veure els meus pares. Digues que els meus pares, a veure, el meu pare, tècnicament era català, però en realitat ell era brasiler, va arribar al Brasil amb tres anys. I va tornar amb 35. Tu d'on ets? El país on has estat fins als 35 anys, no? I allò ens va fer. Els seus amics eren allà. I has anat al Brasil? Sí, i tenim família, i I t'has emportat els teus fills? És un viatge car. Un dels meus fills ja hi ha anat, el petit. L'hi has explicat tu, vens d'aquí, no? Sí, home, i tant. I hem anat a veure la família, i hem estat amb la família Voltes i amb la família Poll, perquè encara hi ha encara hi ha descendants de famílies de voltes i descendants de poll, que pas que no parlen català ja, i amb ells els comuniquem en portuguès, lògicament, sí.

En un Brasil-Argentina, ja no et pregunto, amb la selecció espanyola. Brasil.

Contra Messi, eh? Sí, home, sí. És a dir, Messi és sempre en l'Argentina, contra tothom, per Messi. Quan desaparegui Messi, ja no, perquè no és una selecció que em caigui especialment bé, eh? Però si juguen contra Brasil, és Brasil. Brasil és la pàtria dels meus pares, diguem-ne, no? I. I bé, no sé, és un país molt especial per nosaltres.

Eduard, a l'Eclipsi sempre fem explicar als convidats una nit memorable de la seva vida. Endavant. Una nit memorable. O la millor nit, el que et vingui de gust.

A veure, la millor nit de la meva vida. Doncs vinga, va, fa una mica de vergonyeta explicar això. És una nit del mes de novembre de 1997, que és la nit que ens vam fer el primer petó amb la meva dona. Tal com jo la recordo, ara que arribaré a casa ja em dirà, no van així! Però bueno, recordo que vam fer una festa a casa, tot de colla, de la festa de casa, casa meva, eh? A la Barceloneta, en aquell moment vivia. D'allà ens en vam anar a la sala de plataforma, al Poble Sec. Encara existeix. Que encara existeix. I allà, diguéssim, arrembats a una columna, va caure el primer petó. Fins avui. I quan van tancar el plataforma, que ja era de dia, es feia de dia, vam començar a caminar així, sense destí massa, és a dir, bueno, sí, cap a la Barceloneta, perquè jo vivia a la Barceloneta, jo no recordo si en aquell moment tenia l'esperança de fer-la pujar a casa, ja et dic jo que no hi va pujar, i vam arribar fins la platja, caminant, i se'ns va fer de dia d'aquesta manera. I d'alguna manera és una nit que tinc la sensació que va ser un abans i un després a la meva vida, lògicament, ha sigut la meva dona la mare dels meus fills.

Per una nit de festa l'Eduard ha escoltat una cançó que ens lliga amb el retrat que acaba de fer.

Això a plataforma en aquella època no sonava, eh?

No, no. Em feu triar un tema per una nit de festa i, clar, de cançons n'hi ha hagut moltes en diferents etapes de la meva vida, però jo diria que. Aquesta cançó, La revolución sexual, després del primer cubata, diguem-ne, estem parlant d'una nit de festa, s'hi sona, a mi m'entra, entro en un estat d'eufòria que poques cançons m'hi fan entrar. El Guillemil que ho ha dit ha aquesta capacitat. D'eufòria i com de comunió amb la gent amb la qual estic ballant, diguem-ne, no? És a dir, com que de sobte els estimo a tots. No sé si és la cançó o el cubata.

La combinació de les dues coses, moltes vegades, i de la nit i de la foscor, de l'eclipsi, no?

I és tan optimista, la cançó, no?

És única. En canvi, per l'insomni.

Fos de baladra en un torrent, però no passa mai sa gent, amb poca cosa treu.

Això és Flors de Baladra?

Flors de Baladra, d'UC, el grup UC a Evisenc. Això em porta a Formentera, és una cançó preciosa, preciosa, que parla d'això, de les flors de baladra. El baladra és un arbust que creix en els torrents. I la flor de baladra és una flor molt delicada, però al mateix temps molt resistent, perquè necessita molt poca aigua per viure, i això és el que explica la cançó, la modèstia i la humilitat d'una flor de baladra. I també és un manifest polític, perquè diu que les flors de baladra no es venen ni per 10 ni per 100, que és una manera de dir que la terra no es ven. I aquesta cançó d'UC cantada per l'Isidore Marí sempre m'ha acompanyat i en una nit d'insomni me la posaria. I deixa'm explicar una cosa que em fa il·lusió. Això d'UC, el grup es diu UC, però no és una combinació ràndom de lletres, una U i una C. Un UC és una cosa, és una cosa concreta, un UC és un crit. És un crit que antigament feien els pagesos d'Eivissa i de Formentera per comunicar-se de lluny entre ells, per avisar-se que ha passat alguna cosa, diguem-ne. El luc significava que hi havia alguna novetat en aquella casa, o per avisar que hi havia un atac pirata, o per avisar que hi havia hagut un naixement, o per avisar que el que fos, diguem-ne, d'acord? I em fa il·lusió que Catalunya escolti un luc. I l'he demanat. Ah, sí? Sí, l'he demanat. No el faré jo, òbviament. El tenim preparat? Això no ho sabia. O sigui, m'has fet una sorpresa. M'has fet una sorpresa jo, tu.

Som-hi, va. A tu! Ja! Uau. Això és un uc.

I el meu fill es dibuix. Ah, tot lliga aquí. Tot lliga.

Amb l'Eduard Voltes a l'eclipsi del suplement parlant d'una nit d'insomni Uc, flors de baladra suposo Eduard que ara el que et fa perdre el son deu ser Pròxima Estació que és el teu projecte professional periodístic últim sí,

sí et treu el son? deixa'm dir una cosa no he mencionat una cosa i és que m'està parlant de la meva dona m'està parlant d'Uc i tal que tot això és el que em connecta amb Formentera que la meva dona és de Formentera i me vaig conèixer, ella va venir a estudiar aquí, i bueno, res, que allà és on he fet alguns dels meus millors amics, que probablement ara estan escoltant l'entrevista i que me'ls estimo moltíssim. Va, ja està, vinga.

Brasil, Formentera, Sants, Poblenou, Pròxima Estació. Pròxima Estació.

A veure, Pròxima Estació és un mitjà de comunicació que he creat, he creat amb en Quim Campa, el meu soci, Que està molt ben fet, deixa-m'ho dir. Moltes gràcies, i que és pròximaestació.cat, qui vulgui pot anar i visitar-lo. És un mitjà que em cremava per dins, que és un projecte que el portava en el cap feia molt de temps, perquè jo estic patint, com crec que molts barcelonins patim molt, pel que veiem a Barcelona. Tenim la sensació que estem perdent la ciutat. A Barcelona estan passant com a mínim tres coses que són molt greus, que són típiques d'una ciutat que no es respecta a si mateixa. La primera és que els nostres fills no s'hi podran quedar a viure. O les coses canvien radicalment o els nostres fills no podran viure a Barcelona. Això és gravíssim. És una ciutat que no respecta a si mateixa perquè és incapaç de retenir els seus fills. En segon lloc, una substitució comercial engalopant. Estem perdent el comerç tradicional, el comerç de sempre, el comerç de barri. Està sent substituït per un comerç clònic, intercanviable, cada cantonada és igual que la següent.

Això que dibuixes, que tens raó, no és res que no passi en cap altre gran capital europea.

La tercera cosa que et diré sí que només ens passa a nosaltres, que és el retrocés de la llengua pròpia, d'una manera galopant. I estem per sota del 30% en l'ús del català. Per tant, una ciutat que permet que els seus fills no s'hi puguin quedar a viure, que permet que el comerç tradicional i de sempre sigui substituït i desaparegui, i permet que la seva llengua pròpia històrica retrocedeixi d'aquesta manera. És una ciutat que no es respecta a si mateixa i necessita coses, necessita acció, necessita que ens hi posem, llavors necessita, lògicament, necessita política, però jo d'això no en sé fer, Barcelona necessita polítics catalanistes competents i valents, però també necessita una altra cosa que és periodisme, i necessita periodisme desconnectat del poder. Un periodisme que sigui lliure, completament lliure, i que depengui només dels lectors. Pròxima Estació és un mitjà de comunicació sobre Barcelona, sobre tots aquests temes, que renuncia, una mica de manera suïcida, a la publicitat i a les subvencions.

Per tant, aspira a viure només dels subscriptors, només dels lectors.

Si la gent vol que Pròxima Estació existeixi, existirà. I si la gent no ho vol, doncs haurà de tancar.

Tu dius que el periodisme ha d'estar desconnectat del govern i del poder, de la política, però tu vas treballar pel costat fosc d'alguna manera també en el teu moment, no?

El periodisme ha d'estar desconnectat del poder públic i del privat. Alerta. No només de la política, sinó del poder privat i del poder dels diners.

Tu vas formar part també del Poder Públic, no? Vas ser secretari de Cultura amb el Tresserres, amb el tripartit, amb Montilla de president.

Correcte. I això va anar de la següent manera. Són quatre anys que jo, si ara m'ho tornessin a proposar, tornaria a dir que sí, perquè van ser un màster en moltes coses. Un dia em truca en Joan Manuel Tresserres, que havia sigut profe meu a l'Autònoma, profe de comunicació, a Història de la Comunicació de Massa, és el millor profe que he tingut mai. El meu també, el meu també, sí, sí. No sé si encara ho és, deu haver jubilat ja, jo crec. Està jubilat. I em truca i em diu, escolta'm, Eduard, que t'he de dir una cosa, i és que d'aquí tres dies. No ho sap ningú, però em fan conseller de cultura. Hi havia hagut eleccions, hi havia hagut majoria, diguéssim, del tripartit. Això és després del Maragall, eh? Després del Maragall. I dic, hòstia, felicitats, no? Et fan conseller de cultura i diu, no, no, felicitats, no, et truco perquè vull que vinguis amb mi. I, hòstia, doncs vaig tenir dos dies per pensar-m'ho. I li vaig dir que sí, i vaig anar com a secretari de. Sí, el número dos, diguem-ne, de la Conselleria, com a secretari de Cultura, i van ser quatre anys superintensos, molt xulos, on vaig aprendre moltíssim sobre la política cultural, sobre el sistema cultural del país, sobre com funciona l'administració també, i de la mateixa manera que et dic que si ara em torno enrere i rebo la trucada d'en Joan Manuel, diguem-me si vull anar amb ell, tornaria a dir-li que sí, Si ara algú em proposés anar a la política una altra vegada, li diria que no. Perquè és molt frustrant per la gent que estem acostumats a treballar en el sector privat, on més o menys quan decideixes una cosa es pot fer, es fa, doncs és molt frustrant veure la lentitud amb què les coses es poden fer i es poden transformar en el sector públic, que és molt desesperant. I la burocràcia? Bueno, no voldria caure en el discurs anti. Antiburocracia sí, antisector públic no. Crec que el sector públic té un repte per ser més àgil i perquè quan arriba algú amb ganes de transformar. Nosaltres teníem una empenta brutal en aquella conselleria. Era un equip molt jove, amb moltíssimes ganes, tots molt enganxats al líder, diguem-ne que era el conseller, que ens l'estimava molt i el respectava molt intel·lectualment i ens inspirava. I teníem unes ganes enormes de fer coses i impulsàvem, impulsàvem, impulsàvem i quan mires realment què vam poder acabar, en 4 anys, malgrat la joventut, l'energia, etc. i l'empenta que vam posar, dius, hòstia, en sèrio? En sèrio que en 4 anys només hem pogut fer això? És frustrant. Per què vas plegar? Perquè es va acabar el tripartit? Sí, perquè hi va haver eleccions i va guanyar Convergència i aleshores, doncs, adéu, ja està.

El suplement xerrant amb la Eduard Voltes, una cançó va.

Torno a casa, estic cansat, si algú m'estés esperant. I aquest bany no es vol obrir, aquí tot s'està espallant. No pot ser estar tan sol, aquí està fallant qualcom. Ja em començo a posar trist, ai, si em veiés algú. La calor m'està matant.

Per una nit tòrrida, San Josex, Fem l'Amor, un altre clàssic. Molt bona elecció aquí, Eduard. El deuen haver dit altres convidats. No ho sé. San Josex segur que sí. Aquest Fem l'Amor no ho sé, però em sembla una bona tria.

He de dir que jo mai de la vida, ni amb la meva senyora, ni abans de la meva senyora, m'he posat música per fer sexe. Silenci. Ho trobo espantós, això de posar-se música per per tenir sexe. O escoltes música o fas sexe. Jo no he sigut mai capaç de fer les dues coses alhora. Dit això, aquesta cançó em sembla especialment suggerent i explica el sexe d'una manera que m'agrada molt. Perquè si t'hi fixes en la lletra, a ell no li ha anat bé el dia. No li ha anat res. Fins i tot el pany de la porta se li ha. Se li ha espatllat i el llit està fred i tal té com un desassosec intern i aleshores ell busca el sexe com una manera de calmar-se d'acabar d'estar tranquil fem l'amor aquesta nit i queda't a dormir i estiguem tranquils i aquesta manera d'enfocar el sexe m'agrada

la conseqüència del sexe és que un 25 de desembre dia de Nadal te'l vas passar a l'hospital.

Sí, sí, jo tinc dos fills, una noia de 21 que es diu Saona i un noi de 17 que es diu Hug i que és del dia de Nadal, efectivament. I va néixer el dia de Nadal i aquell dia a la cafeteria de l'hospital tenien una mena d'escudella de galets i amb unes pilotetes allà flotant. I bueno, diguem-ne, va ser el meu dinar aquell dia. Vaig dinar tot sol perquè vaig enviar la família, els vaig dir, feu el favor. Aneu a casa i feu el dinar de Nadal tots junts a casa, i jo ja em quedo aquí, que és el que em toca. A quina hora va néixer? Doncs devia néixer a primera hora del matí, Luc. Diria que sí, que ben d'hora al matí, sí. Sí, perquè recordo que, com que era el segon, la cosa anava molt ràpida, i em recordo a mi mateix conduint, saltant massa màfios de casa fins a l'Hospital del Mar a les sis del matí, i a les vuit ja havia nascut, sí. Per tant, el dia de Nadal, doble celebració. Sí, sí, el pobre, el seu aniversari com queda tapat per les festes, diguem-ne, no? Però bé, sempre hem intentat que noti que és el seu aniversari.

Avui a l'Eclipsi del Suplement, l'Obert Voltes, aquest any sempre acabem amb la mateixa pregunta, que és què faries l'última nit de la teva vida?

Uau, això, quan em veu fer arribar aquesta pregunta, vaig dir, ostres, quin mal rotllo, no? Mira, si sapigués que tal nit és la nit de la meva vida, o que l'última nit de la meva vida, o m'ho diguessin el mateix dia, el que faria seria tancar-me amb l'ordinador i escriure cartes. Escriuria cartes a totes les persones a les que he estimat. I per deixar-los com un últim missatge, diguem-ne, no? I per dir-los d'alguna manera que han sigut importants per mi. Això, si ho sapigués. Perdó, això si no pogués, és a dir, si m'ho diguessin a última hora. Aquesta nit és l'última, faria això. En canvi, si m'ho diguessin amb temps i pogués planificar, aleshores segurament buscaria, també la voldria passar sol. Les cartes ja les tindries escrites. Les cartes ja les tindria escrites, perquè m'ho haurien dit amb temps. I aleshores buscaria un restaurant que m'agradés molt, faria un àpat que m'agradés moltíssim, en l'àpat m'emborratxaria, beuria tant com pogués, per arribar a casa, ficar-me al llit ben borratxo i ja no tornar-me a despertar. Dormir la mona i. Sí. Morir dormint la mona. Sense ressaca, en aquest cas. Sí, efectivament. Eduard Voltes.

Un plaer, t'esperem dissabte que ve a la tertúlia del suplement. Moltes gràcies, Roger. Ara tornem.

Pot sortir el sol.