Eduard Voltas: "Tenir un pis llogat a tercers no és una cosa 'molt catalana'"

Totes i cadascuna de les votacions al Congrés de Diputats, la posició dels set diputats de Junts podia inclinar la balança cap a un costat o a l'altre. No val victimitzar-se quan tothom et critica. El protagonisme és sempre d'aquests set diputats, per bé i per mal. Llavors, hi ha un tema que és de filosòfic profund, que és la qüestió del petit propietari. Jo ho vaig dir la setmana passada, ho torno a dir, intento explicar-ho més clarament. Un petit propietari sóc jo, que visc en el pis que pago la hipoteca. I no tinc res més. No tinc res més. Tinc un pis on hi visc i estic pagant una hipoteca que em queden quatre anys per acabar-la de pagar. Això és un petit propietari. A partir del moment en què tu tens pisos que poses a la venda a lloguer, per treure't unes rendes, per mi no ets ja un petit propietari, ets un petit inversor, que és diferent. I això et converteix, i ara explicaré per què, en un petit black rock potencial. Per què? Perquè a partir del moment en què tu tens pisos que llogues a tercers, el que t'interessa, objectivament, és poder-los llogar el més alt possible. I el que no t'interessa és que hi hagi un topall en el preu dels lloguers. Perquè vols treure'n el màxim possible d'aquell pis que tens en aquell barri, que resulta que aquell barri s'ha revaloritzat i ara, com el carrer Consell de Cent, i ara en puc treure 2.000 al mes en comptes de 1.000 al mes com en treia abans. Ets un petit black rock amb potència, no ets un petit propietari, ets un petit inversor. I la prova està en que el lobby dels propietaris, que es diu Som Habitatge, a la seva web explica quines són les quotes pels seus associats. I els seus associats, ell contempla gent que tingui de un a quatre immobles. Una quota, la més barata. De 5 a 20 immobles, una altra quota. De 21 a 49 immobles, una altra quota. I més de 50 immobles, una altra quota, la més cara. És a dir, comparteixen lobby la gent que té un pis llogat de tercers i la gent que en té 200. La gent que en té 200, comparteixen lobby perquè comparteixen en el fons el mateix interès, que no hi hagi topall, que es pugui fer el màxim negoci possible amb l'habitatge.

I estàs d'acord amb això que diu l'Eduard, Jaume? Ho dic també perquè avui et llegia un article al País apuntant que aquesta decisió de Junts de tombar els dos decrets va en la línia d'aquest catalanet que té. Un altre pis a banda del que un viu. Per tant, l'Eduard posa el mateix sac. No, no, jo no. Som habitatges, posa el mateix sac.

Jo la majoria de gent que conec que té un pis o dos a banda del seu on estan vivint, eh? Un o dos que pot ser d'una herència o pot ser d'haver-lo comprat. Un taxista em deia que n'havia comprat dos al llarg dels anys 90 per invertir o per estalviar. Digue-li com vulguis, Eduard. Dit això, jo la gent que conec que té un pis llogat prefereix llogar-lo mil vegades a un conegut, un amic, un familiar, a un preu per sota del preu del mercat i que el tingui ben cuidat, que no, com dius tu, treure el màxim rendiment possible a qui sigui, a costa del que sigui. Per cert, tu has dit, si em pots treure dos mil, millor que mil. Està prohibit a Catalunya, tenim el topall.

Per cert, estic a favor del topall. Perdona, els del seu habitatge van intentar que no estigués

prohibit. Que vulguin. És a dir, el topall impedeix arribar a un punt que estigui molt per sobre del preu de mercat i, per tant, jo crec que I estic d'acord que hi ha, evidentment, gent que té molts pisos i empreses i fons voltor que, evidentment, tenen comportaments sense escròpols, però tothom que ens està escoltant, crec jo, la majoria de gent d'aquest país sap que el català mitjà té un pis en hipoteca, la majoria de gent viu en pisos en propietat i molta gent, per la tradició catalana, ha invertit a on? En un pis, si pot, dos. És la majoria de gent d'aquest país. No! No és la majoria, els números no ho diuen els números diuen tu creus que la majoria de gent els números diuen que a la província de Barcelona la immensa majoria de gent que té un pis llogat en tenen un a banda del que hi viuen o sigui, no vivim en un país que la gent té 15-20 pisos, la gent té un o màxim dos, tres és la societat d'ahir per cert, també d'Espanya i tu dius, la gent ha comprat un pis per invertir. És igual, digue-li invertir, digue-li prestar el viat. Evidentment, per què el compren? Per tenir-lo, per llogar-lo, pels fills, pel que pugui passar. És que és una cosa molt catalana. I la gent no. Jo no crec que ningú tingui 15, 20 o 40 pisos. No crec que a ningú. A veure una cosa.

Primer, això que és una cosa molt catalana. Tu saps que el salari mitjà. El salari més habitual a Barcelona és entre 20.000 i 24.000 euros. I ara la gent ja no pot comprar un pis. No, no, no. Són catalans, aquests, no? Per tant, és que no tenen un pis. No el tenen ni per ells. Imagina't si el tindran per llogar-ne un tercer. Aquesta cosa de una cosa molt catalana, què vol dir una cosa molt catalana? Seran les que fan els catalans, no? i la gran majoria de catalans no tenim un pis llogat a tercers. Ja està. Per tant, no és una cosa molt catalana. El que és una cosa molt catalana és tenir el teu pis en propietat o estar de lloguer. I ja està. I hi ha una cosa poc catalana que és tenir un pis llogat a tercers. Per què? Perquè és una minoria social la que té un pis llogat a tercers. I ja està. Una altra cosa és que aquesta minoria social tingui un vot determinat i que tingui tot el dret del món a tenir un partit polític que representi els seus interessos. Però no és una cosa molt catalana. Una cosa molt catalana seria una cosa que fessin la majoria dels catalans.

Sí, una cosa molt catalana és viure en un pis de propietat. Exacte, sí, però no tenir un pis llogat a tercers. No, però només dic. No, no, jo estic dient, llavors, que sí que la majoria de gent que té un pis llogat en tenen un o dos, màxim.

No, és que és molt diferent tenir-ne un que tenir-ne dos. Home, no està diferent. Perquè una cosa és tenir tu el pis on vius i l'altra cosa és tenir, a més a més, un pis. El canvi psicològic, es produeix quan tu a més a més de tenir el teu pis on tu vius en tens un altre per llogar molta gent ha rebut herència en aquest país i aquí es produeix el canvi psicològic. Perquè a partir d'aquell moment vols treure el màxim possible, el màxim rendiment possible d'aquella propietat, ja està. Normal. I no ho estic. Sí, normal, jo et diria legal. No, és com si jo compro accions d'una empresa, què vull? Obtenir el màxim rendiment. Correcte, però es que resulta que té una funció social aquell bé. I les accions de telefònica no tenen una funció social.

Evident, és que posar un pis a llogar és fer una acció social, o no?

Depèn de quin preu. Si em permeteu. Idale, que hi ha un topall. Un moment, un moment, que. Ho podem tancar? Sí. Olga i Marta.

Jo no sé quina Catalunya trepitja el Jaume en aquest cas, o quins són els seus amics, sí que sé quins són els meus. I els meus ni tenen un pis en propietat, la majoria d'ells, ni tan sols el pis en el que viuen, ni han heretat res que s'assembli a un pis. I t'asseguro i et ben asseguro que han hagut de canviar de pis en més de una, dos i tres ocasions perquè se'ls ha vençut el contracte del lloguer i els han fotut fora. I no t'estic parlant només de gent jove. Mira, et posaré un exemple. Crec que puc, si no, com no posaré noms, és igual. Una veïna de la meva escala, amb un lloguer de cinc anys, té la, pagant religiosament, una senyora amb un treball estable, té la mala sort que es mor el seu marit. I mesos després, dos mesos després de la mort del seu marit, li vens el contracte de lloguer on ha fet tota la seva vida. I la propietària del seu pis, una persona, una petita propietària, li envia un fax dient que no li renova el contracte. I diu "ha de ser un error, no deu conèixer la meva situació personal". Els de l'agència inclús li diuen "parla directament, envia-li un mail a la propietària". I li envia un mail a la propietària per explicar-li. I li és absolutament igual. Torna a llogar el pis per treure'n 300 euros més de benefici. I aquest és el problema, Jaume. Quan tu dius, és que és normal. Si jo tinc un pis, el que vull és treure el màxim rendiment. Ara imagina't que jo tinc dues barres de pa. I no hi ha pa. Hi ha necessitat de pa. Com que jo en tinc dues, la meva me la menjo i l'altra la venc per 25 euros. És el teu problema? Si tu no tens pa, compra mal. Jo te'l venc per 25 euros, el pa. És que no es pot jugar amb un dret fonamental com és l'habitatge. És que jo nego la major. No es pot fer negoci amb l'habitatge com no es fa negoci amb els medicaments, com no es fa negoci amb el pa. Que no es fa negoci amb els medicaments? Entenc-me. És el negoci més gran d'aquest país. Jo crec que quan tu vas a una farmàcia no pagues per comprar medicaments el que val el medicament, no? Però tu veus que a farmacèutiques no fan negoci? Mira, és un gran exemple. Com a usuari, jo crec que tu no pagues el preu habitual del medicament, no?

Perquè una solució, com va dir Carme Trilla a TV3 l'altre dia, és concertar el lloguer.

Sí, però per què no pagues el medicament? Perquè hi ha una intervenció del sistema públic que fa que tu no hagis de pagar. Si ho necessites. Si ho necessites, però és que aquí no. Si ho necessites, però aquí no necessita

viure en un pis digne a tothom. Si tu necessites un pis i no pots pagar-lo, l'administració, com els medicaments. Te l'ha de proveir. Estem d'acord en això? Sí. I això està passant?

No. I de qui és culpa? Ara anem. I ara anem al kit de la qüestió que parlàvem de la Míriam Nogueras. A mi el que no m'agrada és que em prenguin el pèl. I ara no estic parlant de la Míriam Nogueras, precisament. No m'agrada que em prenguin el pèl. I tinc la sensació constant que darrerament m'estan prenent el pèl de forma abusiva, per dir-ho d'alguna forma. A veure. Nosaltres tenim un govern d'esquerres al qual moltes persones han votat perquè suposadament aquest govern d'esquerres pren unes iniciatives que remen a favor de la classe treballadora i d'aquella gent que no arriba a final de mes, que no pot comprar un pis, que no pot. Vuit anys de govern d'esquerres. Sisplau, que ningú em vengui, que ningú em vengui, que ara els que estan solucionant o els que pretenen solucionar la crisi de l'habitatge és el mateix govern que en vuit anys no ha fet aquesta feina i que l'està fent pressionada, obligats i. En fi, obligats per la pressió social i per un cas determinat d'aquesta setmana. Perquè jo només faig una pregunta. I tot i estan d'acord, eh? Si a partir d'ara els desnonaments, els llançaments, han de portar l'assignatura del Partit Popular, Vox i Junts, que és una cosa que es va repetir molt ahir, els 250.000 desnonaments anteriors dels últims 8 anys, quina assignatura els hi posem, també?

Com que esteu interpel·lant directament el Jaume, si vols tens dret a rèplica i si no, passo la Marta. Marta, endavant.

Doncs mira, això que diu ara l'Olga, doncs jo ho compartís plenament, perquè a la fi, clar, aquest govern, aquests vuit anys, ha fet moltes coses, va aprovar la llei d'habitatge a l'anterior legislatura, en la majoria de comunitats autònomes, no l'apliquen, a Catalunya sí, però a la majoria, la resta, del país, no? I clar, ells pensaven que en això se sortirien, perquè a més, si recordeu, en aquella legislatura era l'Ábalos qui portava els temes d'habitatge i va dir una frase que encara ressona, jo crec que és molt il·lustrativa del posicionament que ha tingut el Partit Socialista fins a aquest moment, que és la vivienda es un bien de mercado, és a dir, ells mateixos saben quina utilitat té l'habitatge en. En una societat com l'espanyola i la catalana i són conscients d'això i saben també que part dels seus votants també utilitzen o tenen una vivenda que no només és en propietat sinó una altra que poden llogar a tercers i lucrar-se amb això. No tots els seus votants, per suposat, però sí una part. Que els tenen i això ha estat una clau de per què també el Partit Socialista no ha fet els esforços que hauria d'haver fet sobretot la primera legislatura i per què estic parlant d'aquesta legislatura? Perquè Junts no hi era l'equació, n'hi havia una majoria d'esquerres. Que permetria que tot el que està passant ara no passés perquè l'hagueren aprovat, hagueren aprovat mesures més contundents. Clar, què ha passat?

Doncs que aquesta legislatura tot s'ha anat complicant menys, els joguers ja han arribat a uns preus desorbitats, la compra d'habitatge també, etcètera, i clar, ara l'excusa, aquests quatre, tres anys i pico, ha estat que Junts, clar, no estava d'acord i que no es podia fer molta més cosa perquè, clar, Junts no deixava. Quan en altres coses, en altres qüestions que el govern si volia aprovar la part socialista, ha fet molts més esforços. Això per al costat més polític, i escoltant l'Anna Nogueras, a mi l'altre dia, clar, em semblava quasi, no sé, poètic, que un 1 d'octubre, que és quan ells van prendre la decisió de votar en contra dels regals secretaris del Congrés, això puga desembocar en un 1 d'octubre, que junts, provoque el que la dreta espanyola, PP i Vox, porten tres anys o vuit anys, millor dit, desitjant, que és que Pedro Sánchez convoque eleccions i, molt probablement, se'n vagi del govern espanyol perquè no té la majoria al seu favor. I em semblava això una mica poètic i crec que Junts ha tirat de victimisme, ha tirat de. D'alimentar aquest relat que això va contra els petits propietaris i el que ara explicava molt bé l'Eduard, que evidentment, això és un decret que jo crec que no foica als petits propietaris en una situació de vulnerabilitat perquè la majoria només té una casa, una propietat i no la ioga.

A banda d'això també penso que el tema de l'habitatge evidentment és el que definís ara totes les relacions socials. Ja no és el sou que tu guanyes ni els diners que tu pots guanyar amb la teua feina, sinó si tens accés a vivendes en propietat, perquè tu pots tindre un bon salari però no tindre habitatge i viceversa, i això et definís i definís la teua vida. Per la qual cosa la gent que és més jove, que no ha tingut accés a un habitatge, jo que per exemple ara tinc 32 anys i no tinc una vivenda en propietat, pensa que el que més me puc definir és si els meus pares entenen i si jo tinc la sort que els meus pares tinguen propietats o no les tinguen perquè això condiciona les meues condicions de vida. I això jo crec que és un canvi que s'ha produït a la societat des de la crisi de 2011 fins ara que molta gent i molts partits polítics encara crec que no sé si no ho entenen o no volen entendre perquè això els implica prendre una. Una sorda de decisions que no han presa aquests dos anys. I no dic ara els últims 8 anys, dic els últims 40 anys, que la política d'habitatge de tant PP com PSOE, com Convergència, com els governs que han estat governant molts anys, ha estat no tindre política

d'habitatge o, si la tenen, afavorir que es construirà les grans prioritats, el fosfor, etc. I ara s'han trobat en un problema perquè, clar, Això no funciona així i que potser haurien d'haver ficat mesures, no ara, sinó fa molts anys, perquè aquesta especulació brutal no es pugui fer els mateixos concisos que està fent ara, que és lliure mercat. Aleshores, jo crec que també tot ho definís la frase aquesta d'Aznar, d'Aznar no, d'Es el mercado amigo, doncs això és el que ha passat 40 anys i ara.

Ens trobem les conseqüències, no? Dos quarts i mig de deu, he de fer una pausa i continuarem aquí tots quatre i potser tindrem alguna sorpresa més perquè hi ha un element que vull preguntar-vos li ho he fet a Míriam Nogueras i crec que s'ha sorprès que és que aquesta possible convocatòria electoral coincidirà. Amb l'amnistia i amb el retorn en setmanes, en principi, de Carles Puigdemont. Aleshores, no és que hi hagi informacions que apuntin cap allà, és que és un fet que pot ser candidat si s'aplica l'amnistia i torna a Catalunya. Pot ser candidat a unes eleccions catalanes, pot ser candidat a unes eleccions espanyoles, el mateix passaria a Muriel Junqueras. Aleshores, jo només li he preguntat perquè a algú segurament dins del partit se li ha acudit aquesta idea. Ara tornem.