El rebuig a l'excés arquitectònic encarnat en les remuntes
La falta de sòl urbà per construir nous edificis i l'alta demanda de pisos va posar de moda l'aparició de noves plantes en edificis, coneguda amb el nom tècnic de remunta.
La remunta és, en essència, construir en vertical un pis extra --o més d'un-- al damunt dels pisos existents en un edifici.
La moda va proliferar ràpidament a la segona meitat del segle XX, especialment en conurbacions, per atendre les necessitats d'habitatge, sovint d'ús social.
Però també es va criticar l'abús d'aquesta pràctica, que els seus crítics atribueixen a la voluntat de treure el màxim rendiment econòmic de l'escàs sòl edificable en ciutats com Barcelona.
I en la majoria de blocs de pisos afectats és molt fàcil detectar l'afegit, que ha generat un debat encès a les xarxes socials, que s'han fet ressò d'aquest fenomen amb al·lusions al que es considera mal gust i poc respecte per l'arquitectura original de l'edifici.
Els usuaris també demanen una normativa més estricta per part de l'administració per evitar les remuntes, tot i que l'activitat està avui dia altament regulada, a diferència de dècades enrere.
Un problema d'integració a l'espai
Pau de Solà-Morales, president de l'Associació Interdisciplinària de Disseny de l'Espai del FAD, Foment de les Arts i el Disseny, parlava a Catalunya Ràdio de l'arrel del problema:
El problema és més com les remuntes s'integren a l'edifici existent i al paisatge urbà.
Algunes remuntes són molt contundents i són gairebé contradictòries amb l'edifici que tenen a sota.
Solà-Morales afegia que des del punt de vista del criteri arquitectònic la remunta i l'edifici no tenen per què ser iguals, però que a vegades la disparitat genera problemes:
Sí que hi ha remuntes que miren de maximitzar l'espai habitable, i utilitzen espais més senzills que els de l'edifici original, i resulta molt evident que es busca més maximitzar el benefici que una integració arquitectònica.
Solà-Morales sosté que la regulació de les remuntes és molt estricta perquè té a veure amb la legislació urbanística.
Però admetia que uns promotors determinats tenien antigament més privilegis que altres, i que, en conseqüència, es van cometre excessos.
Opcions de tirar enrere
Només cal fer un tomb per l'Eixample per descobrir aquestes extensions antinatura que hi ha a les parts altes dels edificis, molt dels quals de gran valor artístic i patrimonial.
La regulació de la pràctica no comporta, tanmateix, que es pugui revertir el que ja hi ha fet, com deia Solà-Morales:
Seria desitjable poder-ho fer, però tota la normativa que hi ha al voltant de la propietat immobiliària és molt lenta, i els canvis es produeixen molt a poc a poc.
I tampoc es mira si l'edifici és lleig o maco. Es guien a partir de la bona voluntat dels arquitectes i tècnics. Desfer-ho seria un procés molt lent que voldria dir també canviar la urbanística i les ordenances.
Solà-Morales considera que cal defensar la densitat de ciutats com Barcelona per garantir una bona activitat econòmica, per aconseguir una ciutat amb més centralitat.
