El suplement, d'11 a 12 h - 01/11/2026

Catalunya Ràdio. Les notícies de les 11.

Bon dia, us informa Eva Comte Martí. El macrodispositiu policial per neutralitzar les convocatòries de blocos ahir a Barcelona i altres ciutats catalanes s'ha tancat amb més de 2.200 identificacions. També s'han presentat 181 denúncies per possessió d'arma blanca i s'han fet 3 detencions. Ho ha confirmat en una entrevista al suplement de Catalunya Ràdio la consellera d'Interior, Núria Parlón. Que ha qualificat el dispositiu de proporcionat i ha negat racisme en les identificacions policials. Asegura que es van fer a menors d'edat, vestits de negre i amb caputxa. El perfil diu dels que van provocar el derull dissabte de la setmana passada a la capital catalana. Parlant, també ha detallat que els Mossos seguiran pendents de possibles convocatòries de blocos.

Continuarem monitoritzant aquestes xarxes, continuarem insistint en que les plataformes també s'han de comprometre. Divendres passat vam fer una reunió amb aquestes plataformes per dir-los que s'han de comprometre i que quan detectin aquests moviments amb les seves xarxes ho han d'aturar i han de tancar aquests canals. I per altra banda estarem tota l'estona veient què passa amb aquest blocus i què podem esbrinar també.

Més notícies amb en Joan Aleix Matà. Baixa el nombre de ferits en l'accident de Toledo que continuen hospitalitzats.

Hi ha hagut tres altes des d'ahir i ara queden 31 ingressats en quatre hospitals, dels quals 13 són a l'UCI i 18 en llits convencionals. D'altra banda, ja hi ha identificades 56 de les 69 víctimes mortals. I la Guàrdia Civil manté les tasques d'identificació mitjançant empremtes dactilars i proves d'ADN. Les 13 identificacions pendents corresponen a víctimes estrangeres i depenen de comprovacions i cooperació internacional. Per la seva banda, Renfe defensa en un comunicat que ni l'accident d'Urda ni el de Damús del gener són responsabilitat seva. Segura que les tasques de manteniment, conservació i gestió de la infraestructura no li corresponen i que la seva funció és exclusivament el transport de viatgers i mercaderies.

El president del PP, Alberto Núñez Feijó, reitera la responsabilitat del govern espanyol en l'accident ferroviari de Toledo i torna a demanar la dimissió del ministre Óscar Puente.

En una entrevista a La Vanguardia, Feijó assumeix el compromís, si és president espanyol, de visita a Catalunya cada tres mesos per fiscalitzar les inversions de l'Estat.

També en Rodalies. Estoy de acuerdo que el sistema de Rodalies en Cataluña no cumple el mínimo de calidad y exigencia para el millón y pico de pasajeros que transporta diariamente y por eso lo mejor es ser transparentes y venir a Cataluña y dar la cara.

A partir d'avui entra a vigor una nova taxa de dos euros per cada producte que es compri fora de la Unió Europea.

Se sumarà un altre gravament de tres euros que ja existeix des d'aquest estiu i que només s'aplica en aquest cas als articles barats que venen de fora. Tot plegat pretén frenar l'allau de paquets xinesos que es compren per internet i que s'acumulen a les duanes europees.

I avui, diada de tots sants, milers de persones s'acosten als cementiris per recordar els seus difunts. A Barcelona hi ha nous cementiris que avui han obert a les 8 del matí. Cementiri de les Corts, Maria Guixà, bon dia. Què tal?

Bon dia. Avui és la jornada de més afluència aquí als cementiris municipals de Barcelona, on la fotografia clàssica del dia és familiars, per exemple, netejant els nínxols o bé portant flors als seus difunts. La Carme mai falla per tots sants.

El primer és vindre a visitar els meus pares. Jo, avui, netejar la làpida, posar flors noves i, bueno, rezar una mica, perquè soc creient i ja està.

Avui, els nous cementiris de Barcelona han obert a les 8 del matí i tanquen a les 6 de la tarda. Maria Guixart, Catalunya Ràdio, Cementiri de les Corts.

Marc Márquez guanya la cursa llarga del Gran Premi de Malàisia de MotoGP i marxarà a Qatar el cap de setmana que ve amb opcions de tornar-se a proclamar campió del món. El pilot de Cervera ha estat primer al davant de Pedro Acosta i Àlex Márquez i ara té 44 punts més que Jorge Martín i 67 més que Marco Bergequi. El Barça es retrova amb la seva millor versió i recupera confiança amb una nova golejada per 6 a 1 al Camp Nou contra l'Alavés, tot plegat a les portes d'una altra setmana complicada, dimarts. Partit de Champions contra l'Aston Villa al Camp Nou i diumenge que ve visita el Metropolitano per enfrontar-se a l'Atlètic de Madrid, que és segon de la Lliga a dos punts del Barça. Avui és el torn del Madrid, que juga un quart de cinc al camp del Racing i també juguen el Getafe-Seville a les dues, l'Ells-València dos quarts de set i el Reial Societat d'Atlètic Club a les nou. A segona, el migcampista del Sabadell Quadri ha rebut l'alta després de perdre el coneixement ahi per un fort cop al cap durant la derrota per 2 a 1 al camp de l'Alba Fete. A la Lliga F avui el duel català entre el Badalona Women i el Barça, Palamós a dos quarts d'una en directe per TV3. Quique Nazaret es baixa per una lesió al recte anterior de la cama dreta que la tindrà entre 4 i 5 setmanes allunada dels terrenys de joc. I en bàsquet a l'ACB avui es juguen el Penya Bilbao a les 12, a les 5 Bascón i a Manresa i a les 7 Unicaja Barça.

Fins aquí, les notícies.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana.

Amb Roger Escapa. Passen 5 minuts de les 11 del matí.

Empar Moliner, bon dia, bona hora. Bon dia, estic una mica. Ostres, tots esteu igual, eh? A veure, treu la veu. Ai, la veu no, la música.

Estic una mica fònica. Això és degut al fet que ahir. Vas celebrar Castaway. No. Jo feia la castanyada, avorrida. Vaig prohibir als meus amics que riguessin. Però van venir uns nens de diverses urbanitzacions amb la pretensió que els donés caramels. I els crits que els vaig fotre em van perjudicar. I així estàs. Fas bona cara, per això. Van plorar, van plorar els nens aquests.

Sí? Sí, home. O sigui, els vas fer plorar tu amb ells. L'ensurt se'l van emportar ells. Ensurt, perdoneu, nens. Per tant, castanyes, moniatos, una mica de birranci, potser? Evidentment.

El ranci és la nostra joia oblidada, eh? Sí, sí, i tant, i tant. Vam fer ranci. És el dia, no?

Si hi ha un dia a l'any que es fa ranci, jo crec que és castanyada.

Però penseu una cosa amb el ranci, eh? Agafeu pernil, anchoves, coses salades, i marideu-les amb ranci. Us morireu de plaer.

Mm-hm. Avui l'Empar Munir ve acompanyada d'un convidat. Encara no et revelarem qui és. Només et preguntaré quants cops has quedat amb aquesta persona d'aquest estudi els últims anys de la teva vida. Moltíssims, i no per fer el vermut. Ni tampoc per una cita romàntica, que diguem, eh? No. No li vull tan mal, pobre home. Res que acabi amb irranci. Ni bidols.

No, perquè per ranci allò, ja ho saps.

Això és Cartes de l'Emparra. Ja ho sabeu, la idea d'aquest espai que hem estrenat aquesta temporada és que vosaltres, els oients, pugueu traslladar a l'empart totes aquelles inquietuds de la vostra vida quotidiana que considereu que tenen gràcia de ser compartides, relacions de parella, de família, animals de companyia, hàbits saludables. Gràcies. O bé també amb el vostre nom i cognom i el text i la comunicació correspondència corresponent a diagonal 614 de Barcelona en format físic en nom d'en Parc Moliner. En bona lletra, per favor. Sí, hem rebut moltes cartes. Que no s'entenen. Amb una cal·ligrafia horrible. Jo també és veritat que. Mira, últimament he hagut de fer una mica de neteja d'alguns calaixos de quan era petit i tal, i m'he sorprès de la bona lletra que feia. De com de lletja s'ha tornat la lletra.

A tu et sortia una durícia el dit anular?

Sí, perquè això quan en ploma d'aquella escala tinta l'havies de canviar i tota aquella història, els rotring i tots aquests, era molt incòmode. A mi em van ensenyar a escriure en ploma. Perquè quan feies la comunió et donaven una ploma en càrrec. No estic ni batejat, vull dir que tot això no. Bé, jo sí, però soc apòstata. Ja ho veig. Va, anem a la primera carta, que és vesperon un Josep Maria.

Apreciada en part, em dic Josep Maria, he suspès 34 vegades les proves del carnet de conduir. L'última per arrencar sense lligar-me al cinturó de seguretat. Oh, no! Penso que el principal damnificat d'aquesta estadística no som jo i la meva butxaca, sinó el meu estimat professor. M'explico. Abans que això trepitgés l'autoescola per fer el ridícul, aquest professor tenia la taxa d'aprovats la primera més alta i amb diferència. Si visqués als Estats Units, l'haurien nomenat empleat del mes cada mes. Però aleshores vaig arribar jo per contaminar la seva bona imatge i ara em sento endeut amb ell. En part, soc una persona obstinada i estic convençut, t'ho dic amb cor, que la 35a serà la bona, aquesta sí. Un cop tingui el carnet, m'agradaria portar-lo a sopar a algun lloc per expiar els meus pecats. És una bona idea, en part, i posats a dir, em podries donar algun detall o algun consell per com aprovar aquest carnet de conduir, en part, sisplau, i de passada també digue'm a quin restaurant me l'emporto a dinar o a sopar, una abraçada del Josep Maria.

Però pensa una cosa, Josep Maria, si condueixes tu, hauràs de beure allò que en diuen vi sense alcohol, eh? Ara és tan de moda. És tan de moda perquè. No t'agrada ni ho veig. És que no és vi, però és igual. Vi sense alcohol és una altra cosa meravellosa, que no és vi. És un suc de raïm o. Sí, exactament. Ah, llavors, quan fas servir el cotxe, no has de beure alcohol, com sap tothom. Josep Maria. Josep Maria, 34 vegades sospesa. La Copolo diria que va per aquest camí. La Copolo. La Copolo. Ha suspès moltes vegades. 34 no. Moltes, moltes, eh? Moltes, moltes. Pobre còpulo, ara dir-ho aquí sense que tingui dret a rèplica. Pobre dona ja ho diu, truqueu a la còpulo.

I va acabar aprovant? Sí, sí, sí, sí. O sigui, el té. Sí, sí, sí, sí. Va pintar la còpulo d'anar amb un descapotable. Jo també ho penso, això. Sí o no? Sí, sí, sí, sí. Un descapotable vermell o de color groc, eh? Amb unes ulleres. Sí, sí, sí.

Aixugant-se els cabells, molt bé. Què li diem al Josep Maria? Josep Maria, això del cinturó, que això és una de les coses que et poden passar. Que et descuidis el cinturó. El meu profe sempre deia, perquè jo la segona vaig suspendre, entre altres coses, per sortir amb el fred a mà posat. Vaja. Que el senyor em va dir, diu, esto es falta grave. Si se llega usted a dar cuenta, es falta leve, pero como no se ha dado cuenta. Sí, abans de començar l'examen, abans de circular, sospesa. Jo no sabia. No, no, no, me'n quedava una, de falta grave,

que vaig cometre O sigui, amb una falta greu no et suspenen directament l'examen? No, no, no. Encara no, encara no. Ara hi anirem, ara hi anirem. Tenim un convidat misteriós aquí, que de faltes greus. Que no presentem, que no presentem. El presento? Va, sí, per favor. A veure, el Gil Babià. És professor d'autoscola d'Empar Moliner. Gil, bon dia, benvingut. Hola, bon dia. Moltes gràcies per acompanyar-nos.

I moltes gràcies, Gil, per ajudar-me a provar.

Gil, d'on vens, tu? Jo vinc d'un poblet petit que es diu Castellbell i Alvilar, molt a prop de Manresa, 10 minuts amb cotxe, i molt a prop de Montserrat, a un minut amb cotxe.

Què tal l'experiència d'ensenyar a conduir

a l'Empar Moliner, Gil? Home, ha sigut gratificant. A mi, molt gratificant. El camí ha sigut llarg, dur, però he après moltes coses de l'Empar. Ara, Empar,

jo li faré tres preguntes seguides al Gil. Tu no tens dret a rèplica, per tant, micròfon tancat, i després dius ja el que tu vulguis. A veure, Gil, quan dius que ha estat un camí llarg, com de llarg ha estat aquest camí?

Bueno, a veure, aprendre a conduir una persona, no t'enfadis, en part, una persona gran. No dret a rèplica, en part. Aprendre a conduir una persona gran és totalment diferent l'ensenyança que una persona jove. Una persona gran té unes certes. Tenim certes limitacions físiques, com són el sentit de la vista, el sentit de l'anticipació, el saber tenir mirada llarga, que sempre li comentava l'Empar. El saber interioritzar els espais des de dins l'habitacle del vehicle, el tenir disciplina de carril, que també li sona molt a l'empar això.

Disciplina de carril. Disciplina de carril. Això vol dir, bàsicament. M'ho vull tatuar. No t'estampis, no surtis del carrer. No, no, no, no.

És més complicat que això. Ah, sí? Autopista, tu t'has de sentir al centre del carril i deixar més espai cap a la dreta. Però la ciutat és al revés. Exacte. Per si hi ha els retrovisors.

Jo així tinc ganes d'abraçar-te i dir-te quina santa paciència que has de tenir.

Es requereix molta paciència perquè ella hi posava molt d'esforç. Però tu també. Però jo també. No, no. Molta, molta paciència. Però clar, si ens quedéssim només amb això, també amb això natural de l'edat, penso que seria una mica simplista. Seria una mica simplista perquè també hi ha motius de caire una mica més psicològics, si tu vols, i és, per exemple, que, clar, una persona jove, que es treu el canet de conduir jove, a veure, s'ho treu als 18 anys o 20 anys, ja té una gran il·lusió per conduir, i això facilita molt la tasca del professor, perquè ja vol aprendre una cosa que li fa molta il·lusió tenir. En canvi, una persona gran. Segurament ha anat posposant, no? Exacte. O ho fa per una necessitat sobrevinguda. Tens tota la raó. Es treu el canet a conduir per motius aliens, aquesta il·lusió del jovent. En el cas de l'Empar.

Per exemple, a l'autoscola del Gil hi havia una persona que ja ha aprovat. Que es va quedar vídua, una persona que es va quedar vídua i que va necessitar el carnet. Casos com aquest, a mi em semblen emocionants, no? I ja està, ja té el carnet. I tant, i tant.

Casos com el teu, inclús, que vas a. No, digues, digues. Sí, sí, que vas a. Bé, que vens de la ciutat, que tens tots els serveis públics a l'abast i vas a viure a la muntanya. Però et veus gairebé obligada a treure el carnet del conduït.

Has estat de les alumnes més difícils que has tingut, l'Empar?

Mira, jo, el meu pare ja era professor i estic bastant curat d'espants. Poder la més difícil, no. He fet inclús gent discapacitada, gent d'això. Ara ha estat difícil perquè ve d'un món, ella, que està a anys llum del que és la conducció. Ara t'ho has passat bé, eh? Home! Molt bé. I he après moltes coses d'ella. Què has après d'ella? He après, per exemple, que encara que vinguis d'un món que està anys llum de la conducció, amb esforç pots conduir. Pots treure't el permís de conducció. Que una persona intensa, que jo la defineixo com a intensa, i alguns cops dispersa, com l'Empar. Què dius ara? Aconsegueixi treure's el carnet amb certa facilitat, perquè és amb certa facilitat. Ostres, diu molt d'ella, diu molt d'ella.

Coses que ha après de mi. Tu què has après del Gil? Mira, he après que els senyors de la DGT no et posen allà les ratlles i els stops per fotre't. No, és al revés. Ho fan. Perquè conduir és un contracte social. Conduir és ajudar-se i facilitar-se les coses, com la vida. Llavors, per tant, ostres, deixa'm passar, que a tu no et costa res. No cal que pitis, no et posis nerviós, tot això. Però també tinc una cosa. De les coses que el Gil ha après o recordat, llengua. Perquè ara el Gil ja diu un cediu,

eh? Gràcies a l'empat, no dic un ceda, dic un cediu. Cediu.

Cuidado amb el cediu. S'està perdent molt, el cediu, eh? Home. Digues, digues.

Jo he après molt de l'Empar una frase que últimament me la diu molt per WhatsApp, me la diu per telèfon, i és que, a part de moltes coses, conduir em fa molt feliç. És que és meravellós. Això és l'única persona que m'ho ha dit. Sensibilitat per part de l'Empar.

Clar, els professors d'autoscola teniu aquests pedals complementaris, que suposo que amb ell el de tant en tant l'has d'haver fet servir. El que no tens és un volant, per això és important disciplina de carril. Ostres. I tant, i tant. Molt important. De la cúpula que deies, Empar, abans?

Que se l'ha tret, però no sé quantes vegades. Ja tenim la cúpula. Sí, la cúpula. Bon dia. Hola, bon dia. Còpulo, Còpulo, Còpulo. Bon dia. Còpulo, tu quantes vegades vas anar a examen?

Ai, jo ho he explicat alguna vegada, perquè crec que s'ho val ser persistent i analitzar què és el que et passa, perquè és l'única manera que puguis tirar endavant. Jo no tenia aquesta edat que diu ara el teu professor, que llavors ja, esclar, tot et costa tant, sinó que jo seria la vessant contrària, tenia 18 o 19 anys. Quantes vegades hi vaig anar? 20. Molt mèrit, molt mèrit. Bravo. 20 vegades.

18 anys, 20, molt bé, molt bé. Sí. Déu-n'hi-do, quin pressupost, eh?

Sí, em va costar més treure'm el carnet de conduir que el que llavors valia comprar-te uns 600. I a més, jo soc de les poques persones que he aprovat dues vegades la teòrica, perquè al cap de mig any. Ah, perquè et va caducar? Em va caducar. I llavors, que jo això ho vaig fer en castellà a més, et donaven l'oportunitat de fer-ho amb. Jo era universitària en aquell moment, amb la gent que li costava més, i aquesta gent que els costava més, tenia molta dificultat per entendre els anunciats, els donaven el doble de temps, el doble era una hora. I me'n recordo dient-me, senyorita, ¿usted va con los de la hora? I jo dient, sí, sí, sí, sí, sí. I el que vaig aprendre, me'n recordo que llavors a una classe de psicologia experimental, un professor, professor Tous, em va dir, de la manera que tu respons, que tu dius, a tu et costaria molt aprovar el carnet de conduir. I això em va fer rumiar sobre qui ets tu, que són les normes, com volen que facis la L, no com tu vols, sinó com ells volen, encara que arribis al mateix lloc, no? Com has de fer les maniobres per aparcar el cotxe, no com tu vols, sinó com et diuen, encara que arribis al mateix lloc.

Però és molta màgia, eh? És màgia. Això d'aparcar, com ells diuen, és pura màgia i geometria. És meravellós.

Sí, però més enllà d'això. Per mi el que significava era, aquí no només has d'arribar on vols arribar, sinó que hi has d'arribar de la manera que volen. Si no, no t'aproven, encara que arribis. I això per mi va ser una lliçó de vida molt important.

A tu et deu haver agradat sovint saltar-te les normes, còpulo. Home, imagina't.

Bueno, la cúpula diríem el que pensa és quin és l'objectiu, aquell és l'objectiu, jo hi aniré pel camí que pugui anar-hi. I si aquestes normes tenen un sentit, doncs les assegueixo. Si no, doncs en fi, les tinc en compte,

que no és el mateix. És a dir, tu devies discutir amb el professor que et sostenia, no tinc cap dubte que el professor devia quedar planxat després de la suspensió.

Si va a enterar usted de quién soy yo. Bueno, no. Clar, quan vaig arribar a l'última targeta, cada targeta servia per tres vegades que t'examinaves. I jo recordo quan li vaig dir a l'instructor, amb l'última, amb aquesta aprovaré. Perquè el que jo estava veient era com el canvi interior que estava fent. No soc una crac, conduint, i hi ha un dia a l'any que les columnes del pàrquing se'm tiren a sobre. Un dia a l'any. Cabrones, dolentes. Ja saps que aquell dia que tu estàs que ja no pots més, vés en compte amb les columnes, perquè ho noten. Però per la resta a mi em va ser molt útil per saber, per entendre per què cal ser persistent, de quina manera has d'analitzar la teva pròpia conducta i entendre que el context de vegades t'ha d'indicar el text. Ja sé que és molt teòric tot això, però no em fa cap vergonya. Al contrari, diria a la gent que els costa pel motiu que sigui que tirin endavant. I no estic gaire d'acord amb el que deia el professor. Segur que a la gent més gran els costa més, però també tenen una capacitat de veure tot l'entorn i d'atorgar-li significat. Que quan tens 18 o 19 anys, eh?

Metafòricament hi ha la vida. Clar, ell deia que, per exemple, imaginem, quan estàs fent pràctiques i et diu, ara t'has d'incorporar, accelera. El de 18 diu, boi, i el de 59 diu, perd un moment, perd un moment, que no ens estampem. Llavors, això és boi dolent quan ja tens el carnet, el del 59 segueix dient, espera un moment, i el de 18 potser no ho diu. No, Gil? Jo això no ho vaig dir així perquè.

Que la inconsciència d'una persona jove. És perfecta per aprendre a conduir ràpid. En canvi, el seny d'una persona gran, doncs, ostres, ralentitza poder una mica més el treus del carnet a conduir ràpid, però, esclar, això se li gira en contra, aquesta inconsciència del jove se li gira en contra quan el Gil no hi és, quan el professor no hi és. Per això, malauradament, hi ha tants accidents amb gent jove, diguéssim. En canvi. Jo la setmana passada em vas dir, em vas dir, arrel d'això del seny de la persona gran, em vas dir, ostres, jo amb tu, amb tu al costat, em veia que era una patata, però ara un cop he provat, és que veig que ho faig bé, que ho faig molt bé. Jo no estava convençut que seria així.

Perquè. Tu en part saps conduir sense el teu professor al costat?

Estàs alliberat? Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Però ara vull preguntar-li, escolta una cosa, amb el cotxe aquest, com era la màgia aquella d'aparcar al darrere? Que això. Sí, ara que un cotxe és diferent, però bé, les referències són bastant universals. Copoló, tens descapotable? Tens un descapotable?

Allà no. Oh! Ho veus? L'ha tingut. L'has tingut. Clar, perquè saps què passa? És que a banda d'això, diríem, tinc un net, i llavors, doncs, quan el Nil era petit, no el podia dur al davant, amb aquest cotxe que era de dues places, i llavors vaig considerar que havia de tenir un cotxe com que pogués anar buscant el Nil a l'escola i posar-lo al darrere i tot això. Ah, i el teu instructor, que ens digui que les dones conduïm més bé. No només una qüestió d'edat, eh?, De gènere. Falta dels auriculars.

Pregunta sobre el tòpic aquest de com condueixen les dones. La cúpula diu que reivindiquis que les dones condueixen tant o millor que els homes. No, no, tant o millor no.

Millor. Depèn, depèn.

Genèricament, una persona dona, no és masclisme ni res, li costa una mica més aprendre a conduir. Aprendre. Però un cop ja ha après a conduir, condueix millor que els homes, ho puc dir. Aplica molt més les normes i és molt més conscient del que porta. És la meva experiència.

Les asseguradores arriben a fer preus més barats a les dones justament perquè això són xifres. Escolta, i en part, l'enhorabona, eh? Home, gràcies, Còpulo.

Súper l'enhorabona, eh? Còpulo, l'altre dia vaig anar a dinar a Balaguer. Vinga. I tant. Molt bé. I vaig per Manresa i algú que em coneix, en Pita, i penso, què hauré fet?

Doncs que et veuen en cotxe i ho celebren, que diuen, mira l'Empar, allò que va explicar el suplement de que s'havia tret el carnet era veritat. Sí, és meravellós. Sílvia Copolo, un plaer saludar-te. Sabíem que hi havia alguna història d'un descapotable, ens hauria agradat pujar-hi, de copilota.

Però era de dues places. De quin color era? Era un gris platejat. Llàstima, no era vermell. No ho tenien, ja el vaig demanar. Veus?

Copolo, una abraçada, gràcies. Adéu, Copolo. Una abraçada, adéu-siau. La Copolo, que sempre que apareix alegra l'antena, eh? Sempre, la Copolo, és així. A veure, al Josep Maria què li hem de dir? Diu, com el puc convèncer perquè torni a la consulta? Ens diu.

No, el. No, perdó, perdó. El Josep Maria demanava. Estic llegint una altra. Per aprovar. Que això del cinturó, jo sempre li deia, i si em descuido el cinturó? Llavors, el Gil sempre em deia, tu, si te l'has descuidat, digue-li, voy a parar, un momento, con el intermitent. Fes-ho bé, fes-ho bé. Nosaltres, et dic una cosa, el dia de l'examen. Tot va anar molt bé. Jo li vaig dir al Gil, que em faries senyals, per si de cas? Però em va dir no. Per què? No, perquè girava massa el cap. No, no, no. No, no, no.

Perquè durant l'examen, no recordo si l'examinador va davant. Va davant.

No, no, l'examinador darrere. El copilot com a les pràctiques. D'acord, d'acord.

I llavors, tot va anar molt bé. Llavors vam arribar a això que se'n diu pistes. Llavors va dir, estacione. Que això és bon senyal. Ui, tant. Perquè vol dir que és la difícil.

Perquè l'examen no el pots fer en català a Catalunya? El pràctic?

Tu contestes com et dóna la gana, jo vaig contestar en català, però el senyor era castellà. Estacione. Estacione. I jo dic boi. Vamos allà. Home, si li vas dir boi no vas contestar en castellà. No, no, vaig dir-m'ho a mi mateixa. Llavors, per estacionar, hi ha un sistema que és màgia pura, si ara algú ens està sentint, i després s'apuntarà el babià, ja ho veurà, que tu, per exemple, tens els aparcaments amb bateria, amb les seves ratlles blanques, no? Doncs, si tu vols estacionar a l'aparcament A, Tu vas amb el teu cotxe, et passes l'aparcament A, el B i t'atures el C. I la ratlla del C la col·loques a la teva finestreta del darrere. I fent això, fent això és màgia. Llavors arribem a pistes i jo dic, ai, cau l'hòstia, ara hi haurà cotxes per aquí, ara no comptaré tres ratlles sinó sis, les tamparé contra el I llavors me'n vaig anar al final de tot, de les pistes, que hi havia 200 llocs lliures. I vaig aparcar allà on Nostro Senyor em va donar a entendre. Tot bé, tot correcte. Però jo tinc una cosa que és una mena de toc, que és que a mi m'agrada tot molt geomètric, molt recte. Estava el cotxe aparcat. I dic, no està perfecte. Vaig a col·locar-lo bé.

Tu, Gil, allà la volies matar.

La volia matar, perquè estava bé una mica tort, però estava dins de les dues ratlles. Estava bé, em para, estava bé. Li vaig fer un gesto i li vaig dir, prou, prou. Amb l'examina del darrere. Perquè l'espatllava, l'estava espatllant. Jo plorava, quasi. El dia que va provar el carnet, vas celebrar-ho molt més tu que ella.

Mira, podés ser. Va ser tant, tant. No, sí, sí, perquè jo li deia, no li direm a ningú perquè suspendré.

I bé, ja està. A veure, jo és que estic encantat d'haver conegut la persona amb més paciència de tot Catalunya, que és el Gil Bavià, que és aquest professor d'autoscola. Mira, m'agradaria dir una cosa. Que a partir d'ara estarà ultrasolicitat, després d'aquesta conversa. Mira, m'agradaria dir una cosa que no és menor. Per anar tancant, eh?

Va, d'acord. Quan jo estava fent la teòrica, que això sí que és fàcil, nens, doncs hi havia un noi que es volia examinar per treure el carnet, i que tenia Asperger, que ja el té el carnet. Hi havia els seus pares, també. Llavors, hi ha moltes persones al món que poden conduir amb seguretat i que tenen tot el dret del món a conduir per la ciutat, i això és una gran satisfacció pels seus pares, etcètera, etcètera. I aquest noi potser va necessitar més classes o una altra manera d'aprendre. I en aquest sentit sí que trobo que professors com aquest fan un bé social. Només això. És a dir, al món som molts i aquest noi, que a més jo me'l trobo. Condueix amb gran seguretat i moltes coses les fa molt millor que els que tenen carnet des de fa temps.

L'Empar Moliner i el Xil Bavial, professor d'autoscola de l'Empar, a tocar de Manresa, que ha fet possible que tinguem una conductora excel·lent. Xil, un plaer enorme. Abans de marxar, ens ajudaràs a resoldre l'enigma criminal, que és un espai del suplement que estrenem aquesta temporada. Ara ve l'orella. Perfecte. Moltes gràcies. Enigmes. Criminals.

José Mourinho va rebre una pilotada a l'ull d'un entrenament i va anar directe a l'oftalmòleg. Però el portuguès va tenir poca vista a l'hora d'escollir l'hospital i em va sortir mal parat. Què ha passat? Kemper, tu que ahir vas fer aquest crit a aquests alumnes,

aquests conciutadans que et van venir a tocar els nassos a casa i nit de Halloween?

Jo diria que a l'hospital on va anar el nostre estimat i enyorat Mourinho. Pertanyia a un oftalmòleg que tenia clares algunes imatges, una d'elles amb un dit a l'ull, de fa temps.

Mira, el Josep Manyou ens ha enviat la resposta més original a suplementarroba.cat. Ell ha proposat, com que no hi veia bé perquè tenia un cop a l'ull, Mourinho, es va equivocar de consulta i va anar a parar a l'otorinolaringòleg. Allà li van arrencar les amígdoles i ja no va poder criticar mai més els àrbitres. Oh! Per ell s'emporta aquest premi de 4 entrades per visitar la Sagrada Família, Josep Mainou. Gràcies. Ampar, Gil, una abraçada. Moltíssimes gràcies. Ara tornem al suplement.

El suplement, amb Roger Escapa.

No és només un reality. Aquí hem vingut aquí. A guanyar! Tampoc una cursa més. És la travessa que posarà els nostres vips al límit. Vaig al límit amb tu.

La travessa Expedició Tramuntana. Ja disponible a la plataforma 3Cat.

Podríem tenir son. Mentre Marta Diana i Lara García s'estan traient les llaganyes dels ulls, poques ganes de treballar.

Ah, és que tinc molta feina. I jo què penses, que estic aquí creuant de braços?

Dilluns a divendres i de 5 a 6 del matí, els matinets amb Xavi Canalies. Som pura cafeïna. Avui hem quedat a les 4. Sí, cada tarda a les 4 tens una cita amb el Francesc Garriga.

T'imagines que amb la Ia poguessis trobar la teva mitja taronja dins de Trescat? I si el teu gran amor està en aquesta casa? Home, tan de bo!

Tenim que. Per què em mires amb aquesta mirada de.

És la cara, Francesc, de qui descobreix un amor. Perquè ara feia tant que no venia que t'estic redescobrint.

Garriga, el que sí que t'haig de dir és que surts molt bé a la foto que hem fet d'aquesta nova temporada. La tarda de Catalunya Ràdio.

Tot amb aquesta música, no sé si ens posarem a plorar o no sé què acabarem fent, eh?

Acabarem com el perfum aquí tots. Un programa per trobar la teva mitja taronja.

Per tots sants, castanyes, panellets, moniatos.

Panellets, àpat funerari, sempre al voltant d'un mort, se'ls recorda. Abans, la família, els amics, el veïnat, celebra una festa menjant per compartir el dolor i per compartir l'alegria.

I a Mèxic, el Dia de Morts, que és tot una festa.

En México somos muy allegados a la muerte. Cuando tú montas el altar, si le gustaba el pollo con mole, pues se le hacía el pollo y se le ponía el mole. Se tiene la leyenda de que los difuntos vuelven ese día a probar.

Un restaurant caníbal a Berlín. Aquest diumenge, a partir de la una del migdia, en Paula Molés.

Donald Trump se la juga a les eleccions de mig mandat. El futur de la guerra de l'Iran, els aranzels, el preu de la benzina. Tot això pot canviar. Perdarà el control del Congrés? O els nord-americans reforçaran el president?

És una nova forma d'imperialisme per explotar països i territoris menys poderosos però que tenen molts recursos.

I el corresponsal als Estats Units, Oriol Serra.

Un dels objectius de Trump és acabar amb el control electoral que tenen els estats nord-americans per davant del govern federal.

A més, amb edicions especials de la tarda de Catalunya Ràdio del Capitol i a la Casa Blanca. I connexions al Suplement, al Matí de Catalunya Ràdio, al Catalunya Migdia i al Catalunya Nit. Els Estats Units voten. Els seus efectes els viurem tots i els explicarem en català. Les eleccions de mig mandat a Catalunya Ràdio. La Ràdio Nacional de Catalunya.

El suplement, amb Roger Escapa.

Ara al suplement passarem por en l'anèsim any que a Catalunya ens discutim entre la castanyada, la festa nostrada i el Halloween, la imposició yanqui, trenquem una llança a favor de tots aquells que aquesta nit passada us heu posat uns ullals falsos, heu agafat una destral de plàstic o heu lluit un barret negre acabat en punta. Alguns de vosaltres us passareu el cap de setmana al sofà en passar-vos una pel·lícula de terror rere l'altra i substituireu les crispetes pels panellets i les castanyes si esteu fent zapping per les categories de terror a les plataformes. Ara els suplements, recomanacions a la carta, clàssics de terror que molts de vosaltres voldreu revisitar per enèsima vegada o que mirareu com si fossin nous. L'Àlex Montoy és periodista especialitzat en cine, col·laborador a Time Out, a Fotogramas i a Best Movie. Hola, Àlex, bon dia, benvingut. Bon dia, moltes gràcies. I la Marta Ferreira, la coneixeu, Marta? Benvinguda a Nadal. Què tal, bon dia. Avui comencem amb la vostra llista que ens proposeu, que sona així.

Anem per ordre cronològic, comencem amb una recomanació de l'Àlex Montoya a Filmin, Amenazan la sombra, Amenaza a l'ombra, una pelicula del 1973 protagonitzada per Donald Sutherland i Juli Cristi.

Sí senyor, és una peli que jo diria que juga a la lliga de pelis com. La llavor del diable o l'exorcista o el resplendor, vull dir, és a aquest nivell. És una pel·lícula que. Tots els llistats seriosos de les millors pel·lícules de terror de la història del cinema sempre hi és entre les 10 primeres. De fet, hi ha una revista que publica el British Film Institute que es diu Sight and Sound, que fa una llista cada 10 anys de les millors pel·lícules, de les 100 millors pel·lícules de la història del cine. És una llista molt rigorosa, feta amb més de 1.500 historiadors, crítics, etcètera, que voten, I et dic que de 10 anys es fa aquesta llista, i també hi és. És a dir, que no només és referència dintre del món del cine de terror, sinó que és referència dintre del cinema en general. És una peli dirigida per Nicola Roig l'any 1973, explica la història d'un matrimoni que ha patit una sotragada bestial, va morir la seva filla, van perdre la seva filla, i aleshores ell és arquitecte, l'envien a Venècia a restaurar una església, i aquest viatge ha de servir una mica també perquè aquest matrimoni trencat d'alguna manera reforci llaços, o recrei llaços. Aleshores allà es troben unes ancianes que els expliquen que han tingut comunicació amb l'esperit de la nena i que hi ha un perill imminent que els espera. A partir d'aquí ja no explico res més de la trama. Tot es complica. Es una de les pelis més malrulleres que he vist mai. És d'aquestes pelis que el terror no es sosté tant amb els censurs, que algun n'hi ha, sinó amb l'atmosfera. Una cosa perturbadora que t'enganxa, se't posa per dins i realment l'experiència és dura. I també us dic que és una peli boníssima, però que segurament si us plantegeu anar a Venècia, ho desestimareu ràpidament.

Com us relacioneu amb el gènere del terror? Perquè jo no el suporto, és a dir, jo el vaig deixar ja fa molts anys i no hi vaig tornar, i segurament el vaig deixar per alguna de les pel·lícules que sortiran avui aquí, després en parlarem.

A mi, el terror d'ensurs és el que en el moment pitjor ho passo, i és el que després em provoca malsons, i és allò que dic, no vull veure una pel·lícula d'aquestes de molts ensurs molt tard a la nit, perquè després no podré dormir. Però realment, el que més gaudeixo és aquest terror, i avui parlarem d'unes quatre pel·lícules que són així, Aquell error que deia ara l'Àlex, que se't fica per dins, que és una cosa d'atmosfera, de mal rotllo general, i que sense adonar-te'n, pràcticament, acabes la pel·lícula amb molt, molt, molt mal cos. Llavors, estic en una barreja entre ho gaudeixo, però alhora ho passo bastant malament,

no és el meu gènere preferit. Em passa una mica igual. Jo crec que les que gaudeixo més són les que més aposten per la conya marinera. Després en parlarem d'alguna. Les que s'enriuen del gènere d'alguna manera. Aquestes són perquè són més festives. Al final fan molt per aquesta nit passada. Però aquesta, per exemple, aquesta amenaça en l'ombra o aquestes pel·lícules que hem anomenat El resplandor, l'exorcista, que són, diguem-ne, les grans, grans pel·lícules. Tot temps. Els grans tot temps de terror, terror, de veritat, que sí que et generen por, aquestes són gaudibles d'una altra manera, però sí que és evident que aquestes et dificulten dormir després, sí. Amb aquesta amenaça a

l'ombra hi ha una escena que va aixecar polseguera per motius extracinematogràfics. Què va passar?

Sí, això els addictes al salseo us agradarà perquè hi ha una escena que gairebé ha agafat vida pròpia més enllà de la pròpia pel·lícula i és una escena d'intimitat sexual entre aquesta parella, entre el matrimoni protagonista. Hi ha un productor de la Paramount que va fer unes memòries i va explicar que aquí hi havia que l'escena de sexe va ser escena de sexe real entre Donald Sutherland i Julie Christie. És veritat que pels paràmetres de l'època és una escena. Bèstia. Sí, realista, explícita, però res a veure. No us imagineu que és una escena porno, que no ho és, eh? Els actors es van cansar de dir que això era mentida, que no hi havia hagut aquesta. Diguéssim que no havia hagut sexe real durant el rodatge d'aquesta escena, però els rumors es van quedar i ha passat una mica la llegenda del voltant d'Amenaça en l'ombra.

Molt bé, doncs, Amenaça en l'ombra el tindreu a Filmin. Més propostes per passar por.

Una pel·lícula que aquest any està d'aniversari, que és una de les imperdibles de les listes de terror. Carrie, 50 anys ja fet, la Carrie de Brian De Palma. Marta, és el clàssic basat en el llibre de Stephen King del 1974, que precisament aquest any ha tingut un remake que també es pot veure a Amazon Prime.

Que en aquesta llista havia d'estar la reina, perquè és la reina literal, és la reina, o una de les moltes reines del terror, i és la reina, com tots sabem, del ball de final de curs, que és aquella escena mítica que té aquesta pel·lícula de Brian de Palma. Clar, parlàvem de Stephen King, Stephen King, grandíssim i superprolífic autor de terror, ha. Ha estat el responsable de moltíssimes adaptacions mítiques. Ara parlàvem del Resplendor, per exemple, que és un altre clàssic. També It, que es va fer la sèrie, s'han fet les pel·lícules. Misery, que és una altra gran pel·lícula. Jo crec que ha nudrit el cinema de terror de manera infinita. Deu ser l'escriptor més adaptat de la història. Però clar, és que ha dit tants llibres i tantes novel·les i tants relats curts que serveixen per donar vida a molts personatges i moltes escenes, etcètera, que és impossible no basar-te en Stephen King. És curiós perquè,

per mi, La millor pelicula, la millor adaptació d'una novel·la de Stephen King no és de terror, que és Cadena Perpetua.

Sí, totalment, absolutament. Però clar, és un escriptor tan prolífic al final, no? Terror, ja de tot, una mica. Aleshores, Carrie la volíem mencionar no només per aquest aniversari, sinó també perquè és una d'aquelles pel·lícules que ha perdurat en la història perquè va saber ser molt icònica, que és una cosa que el cinema de terror ha trobat, sobretot en els dolents, i avui també repassarem alguns dels dolents més mítics del cinema de terror, però en aquest cas era amb aquesta. Dolenta que alhora era l'heroïna. Aquesta Carrie, que és aquesta jove que viu bàsicament maltractada per la seva mare i que arran de la mort del pare ha d'entrar a l'institut quan tota la vida ha tingut una educació a casa. I llavors és la rara, aquí tota l'estona li fan bullying, aquí ningú acaba d'integrar en el seu grup d'amics. No deixa de ser una història de. Adolescents, convencional en aquest sentit, perquè la pel·lícula i la història de King es basa en aquesta idea de la nena que no encaixa, els que li fan bullying, qui és el popular i qui no, però li dona com aquest gir de poders. Mentals, telequinesis, i alhora aquest component de terror que ve donat sobretot per aquesta relació tòxica amb la mare, i la mare acaba sent aquest superdolent que la Carrie ha de confrontar d'alguna manera. Però a mi el que em sembla més interessant, tant de la història original de Stephen King com d'aquesta adaptació de Brian de Palma, és que la Carrie és una protagonista molt difícil de de suportar com a espectador. És molt difícil que tu vagis amb ella, perquè tu estàs veient que també és un bitxo raro i estàs pensant, realment, si estigués a la meva escola, potser em costaria acceptar-la. I això, aquesta ambigüitat que alhora proporciona el terror de la pel·lícula, és molt interessant i crec que en les altres adaptacions que s'han fet de Carrie no s'acaba de fer de la mateixa manera.

Carrie a Prime Video i també a Amazon Prime.

Niños, ¿qué hacéis ahí? Vamos a lavarse, venga. Y vosotros dos, largaos a vuestra casa. Bueno, pero no me estáis oyendo. També cinema espanyol

en aquesta llista pel terror amb la Marta Ferrer. A Espanya s'ha fet bon terror, sobretot de la mà d'un dels grans diracos. Això és Chicho Ibáñez Serrador. ¿Quién puede matar a un niño que l'Àlex Montoya tu recomanes?

És una imprescindible, aquesta peli és imprescindible. També fa 50 anys, és de l'any 76, com Carri. Chicho Iván y Cerrador, que tothom identifica ràpidament per l'1, 2, 3, Responda otra vez, però que també tenia una carrera com a director de cinema molt curta, perquè l'èxit de l'1, 2, 3 li va fer impossible recuperar-la. Té dues pel·lícules, només va fer dues pel·lícules, una era La Residencia, I l'altra és aquesta, ¿Quién puede matar a un niño?, que és una pel·lícula revolucionària a molts nivells i referencial per a tots els grans directors de cinema terror, els de l'estat espanyol, sens dubte. De fet, no sé si recordeu, quan li van donar el Goya honorífic al Chicho, no el va poder anar a recollir, li van donar uns dies abans, de fet, el Chicho estava molt malalt i va morir quatre mesos després, però a l'acta, durant la gala de cerimònia dels Goya, van aparèixer. Alejandro Menabar, Jaume Balaguer, Paco Plaza, Rodrigo Cortés, J. Bayona, van sortir tots allà a donar aquest homenatge al mestre. Ells sempre, sempre han parlat de Chicho com un mestre del gènere. De fet, no només aquí, hi ha directors estrangers, internacionals, nord-americans, que també tenen aquesta pel·lícula molt amunt en el seu imaginari. Hi ha una anècdota que explica Lely Roth, el director de Hostel, per exemple, que ell va posar la pel·lícula, els va posar la pel·lícula a uns amics seus, un és Edward Wright, el director de Fonby's Party, i l'altre és un tal Quentin Tarantino, que també. Un poc conegut. Sí, també és una mica conegut, i que ha parlat de la importància d'aquesta pel·li que ens ocupa. Té diverses coses que la fan diferent i revolucionària. Una és assimilar el mal a la figura dels nens. Aquesta és la història d'un matrimoni que va passar la lluna de mel, el viatge de noces, a un poble que no es diu mai de la costa mediterrània. La peli es va rodar en Parasitges, en Parafornells, a Menorca, i doncs se'n van en aquell poble. I en aquell poble no hi ha cap adulte. No troben cap adulte, només hi ha nens. A partir d'aquí tampoc us explicaré més, però diguem-ne que és bastant perturbador tot el que passa després. I hi ha una cosa molt interessant a la pel·lícula, que és que quan pensem en cinema de terror, pensem en foscor, pensem en racons, pensem en I aquí no, aquí és llum del sol, aquí és el blau del mar i del cel, aquí són les cases blanques, esplendents, i clar, això és un contrast molt curiós, perquè estàs vivint. Com us dic, moments molt perturbadors, però en un entorn que no és precisament. Luminós. Exactament. I això també ho fa molt interessant. És una gran peli.

¿Quién puede matar a un niño? Movistar i RTV Play. També el trobareu, aquesta proposta de l'Alex Montoya.

Va, anem avançant. ¿Qué haces, madre? Unos de nosotros los padres lo trajeron después de que lo dejaron. Lo encontramos en un habitador abandonado antiguo donde se llevaban a sus hijos. Le tomaron gasolina y lo dejaron todo abajo.

Avui cinema de terror, i si parlem d'històries per no dormir, Marta ens va donar un dels moments més mítics de la història del gènere, Freddy Krueger, no podíem fer una llista de clàssics sense parlar de Malson, a Elm Street, és la pel·lícula del 1984, amb un joveníssim Johnny Depp. Es pot veure a Amazon i també en alguns cines.

Sí, l'han recuperat alguns cinés a Yelmo, vull dir que si voleu veure Freddy Krueger en pantalla gran com es mereix aquesta pel·lícula de Wes Craven, doncs podeu anar al cinema també a veure-la. Ja sé que és un dels títols més trillats de la història del gènere, però és que jo crec que no s'entén la història del terror sense parlar de Wes Craven i sense parlar dels dolents. La història del cinema del terror s'escriu a base de dolents icònics, Jason de Divendres 13, Leatherface de La Matanza de Texas i evidentment Freddy Krueger de Malsona Elm Street, que és un concepte molt senzill però com molt radical en molts sentits, que és aquest dolent que et mata o només et pot atacar en somnis i que si et mata en somnis, et mata també a la vida real. I això dona per jugar molt, i és una cosa que Wes Craven, que ara, just després en parlarem, que és un director que li agrada molt jugar amb el format, que li agrada trencar esquemes, que li agrada confondre l'espectador, juga molt bé a la pel·lícula, perquè aquesta idea de la línia borrosa entre quina escena és somni, quina escena és realitat, quin dels protagonistes realment està en perill o no, és molt interessant i, clar, als anys 80 també era una cosa bastant nova i bastant revolucionària. Jo la destaco precisament per això. És veritat que és una pel·lícula que, si la recuperes ara, potser no fa la por que feia als anys 80, perquè hi ha aquesta cosa com de la banda sonora de sintetitzador, que també passa amb el Halloween de Carpenter, no?, Sona aquesta música com de sintetitzador que dius, bé, amb això jo no amb els codis que tenim ara del terror actual, jo amb això no m'espanto, però clar, a l'època, evidentment sí. Per aquest Freddy Krueger, que jo, només de veure algú amb un jersei de ratlles, ja penso immediatament en ell. I pel crop top que porta Johnny Depp en una escena climàtica de la pel·lícula, un Johnny Depp molt jove, però que ja apuntava maneres.

Molt bé, doncs Freddy Krueger reivindicat també en aquesta llista pel terror. Anem a la pel·lícula que a mi em va fer odiar el gènere.

Ensituem als anys 90, això es Scream 50 anys de Carrie, 30 anys d'aquesta mítica película de terror dels anys 90 que es reia precisament de les películas de terror i que també ens va deixar. Un dolent molt reconeixible amb aquestes caretes que hem continuat veient, no? Aquestes nits de castanyada, eh? Aquesta la portes tu. La podríem reivindicar els dos, en realitat, eh? És el meu trauma, aquesta pel·lícula. Per què és el teu trauma? Primer, perquè soc molt poruc i no m'agrada. Soc poc valent. No agafaves el telèfon, no? No, i després jo crec que la vaig veure en una edat massa prematura. A mi també em va passar això. La vaig veure quan érem més joves. És que sou molt joves. No, no, però és que et puc dir que des d'aleshores m'he tornat a veure una peli de por. Mira fins on m'he quedat. L'any 96. No, no, tinc aquest trauma i ja no. O sigui, és el 96, això. 30 anys. 30 anys, sí, sí. Vol dir que jo tenia 8 anys. Si només que la veies dos anys més tard en tenia 10.

No estava preparat. I això que aquesta és segurament una pel·lícula. És més comèdia, jo diria, que cinema de ternura.

No estic gens d'acord, perquè després com és la. Scary movie. Scary movie, ja, directament.

Sí, bueno, que allò ja és paròdia de la. De la paròdia, paròdia de la paròdia. Però jo crec que a Scream hi ha grans dosis de comèdia des de la seva estructura mateixa, no? La pel·lícula juga a enfotre-se'n o. Sí, en fotre-se del cinema de terror a parlar-ne, a proposar un joc metalingüístic entre la ficció que estem veient i el propi gènere. Els personatges de la pel·lícula constantment, hi ha un personatge sobretot que constantment està parlant de les regles del cinema de terror. Hi ha un moment que explica que si vols sobreviure no has de practicar sexe, no has ni de drogar ni d'emborratxar. I. No et pots separar, no? Quan marxes, no pots dir ara torno. Si marxes i dius ara torno, no tornes. Llavors, clar, això ho verbalitza un personatge, i això ho fan personatges dintre de la pel·lícula. Per tant, hi ha tot aquest joc constant de fer picades d'ull, l'espectador del gènere. La peli comença amb una primera escena que jo crec que s'ha convertit en icònica, amb Drew Barrymore agafant el telèfon, preparant-se unes crispetes per veure una peli de terror, i l'aparició de Ghostface. I a partir d'aquí, doncs, juga molt amb les mecàniques de les slasher, que és aquest subgènere del cine de terror, una mica el que pertany Divendres 13, és bàsicament un emmascarat amb un ganivet. I molta sang i fege. I normalment víctimes adolescents. I noies. I noies, i noies. I també es parla aquí, i és una de les regles de les slasher, hi ha una supervivent sempre, que és allò que en diuen la final girl, i que aquí també es dona. Jo crec que la contribució de Wes Craven al cinema de terror, més de calfrets, però també més cachondo com aquest, és fonamental. I com a gràcia, si veieu la primera entrega de Scream, que se n'han fet set, jo crec que la primera i la segona són les bones, i després s'han dedicat a allargar una mica el xiclet, sempre amb pel·lícules que han funcionat més o menys bé, però les dues primeres jo crec que estan molt bé. I a la primera. Apareix un cameo de Wes Craven vestit de Freddy Krueger, precisament.

Scream, que, a més a més, després ha tingut, doncs, la 1, la 2, la 3, la 4, la 5, fins a la 7, imagina't. I Scary Movie, que va fer també les seves versions amb Clau d'Humor. I que ha tornat fa poc. Amb segell català, va, també, cinema de terror.

Muy buenas noches, les habla Ángela Vidal. Hoy, mientras usted duerme, vamos a acompañar a una dotación de bomberos en su recorrido nocturno.

Jaume Balagueró i Paco Plaza van firmar aquesta història rec sobre una reportera de tele i un càmera que, a mig documental, es troben atrapats en un brot de virus mortal al centre de Barcelona i que va tenir una campanya de màrqueting brutal. Rec.

Una peli que es va rodar gairebé en secret. Jo recordo que no se n'havia assabentat ningú, ja la tenien feta i llavors vam començar a ensenyar-la a la premsa i vam començar a flipar, però ningú s'imaginava, ni ells ni la premsa que la vam veure llavors, que tindria l'impacte que ha acabat tenint. Perquè Rec és també una saga, sobretot la primera, però tota la saga, molt de referència aquí i a fora en el gènere. Era una pel·lícula que tenia com a innovació la cosa aquesta d'adaptar el llenguatge de la tele en directe al gènere de terror, perquè començava com si fos un programa de televisió, no? I era tot el que. Aquesta cosa també del found footage, que és el matratge trobat, no? Això que vam veure sobretot a The Blair Witch Project, que va ser la pel·lícula també referencial en aquest sentit. Troben aquestes gravacions fetes per la tele i s'entén o es juga que allò és real. Jo crec que qualsevol que hagi passat per la Rambla de Catalunya s'haurà parat a mirar l'edifici aquell mític on arriba l'equip de bombers i arriba la periodista aquesta televisiva i allà es troben, bueno, pitós fio, un fostio tremendo. La niña Medeiros. Jo crec que és una pel·lícula que fa moltíssima por. I jo crec que Jaume Balagueró i Paco Plaza, que són dos directors que, a més a més, per separat, han fet pel·lícules que a mi em posen la pell de gallina. El Jaume té una que es diu El Sense Nom, que és una peli que realment dóna calfrets, i el Paco en té una que es diu Verònica. Que també fa moltíssima por. I jo crec que res, que està molt bé, i se n'han fet quatre parts. Per mi la xula, la que està millor de les continuacions, és la tercera, que potser recordeu la imatge icònica de la Letizia Dolera vestida de casament, vestida de núvia, amb la motosserra a les mans, i tota ensangonada.

Va, l'última proposta de la Marta.

Sobre possessions demoníacas. Aquesta és una de les pel·lícules que més ha triomfat a les sales aquests últims anys. Es diu.

Incidius. Sí, perquè al final el terror continua sent un dels gèneres que més pasta fa la taquilla. Cada vegada que hi ha una pel·lícula de terror que sigui més o menys bona, la gent s'hi aboca en massa i Incidius és un d'aquests exemples. És el terror més comercial que s'ha fet els últims anys. Després tenim l'altre subgènere, que és el terror elevat, que ja no hi entrarem, però que és un tipus de cinema de terror que no depèn tant dels ensurts, sinó, com dèiem abans, d'aquest mal rotllo, que parla més de trastorns de salut mental, grans temes xungos, etc. Però Insidious és una pel·lícula del James Wan, que tampoc és que la premissa tingui molta història. És la típica casa encantada i una família que entra a una casa nova i no sap si. Els fantasmes són producte de la casa o són producte del nen de la família. Resulta que, oh sorpresa, són producte del nen de la família. I a partir d'allà s'exploren les típiques possessions demoníacas. El que passa és que James Wan és un gran director de terror. Els ensurts estan molt ben treballats, però sobretot el que està molt ben treballat és allò que va abans de l'ensurt, que és el que a mi realment em fa mal rotllo. Aquest moment d'atenció que dius. En quin moment te la fotran, eh? Ara saltarà algú, però no està saltant encara, doncs això és el que per mi té millor insidius i també té una segona part que recomano moltíssim.

Marta Ferrer, Àlex Montoya, un bon retrat també del cinema de terror històric, mirant cap enrere i mirant també cap a una història més recent, per si voleu acabar de degustar la tarda de diumenge acabant de passar-vos panellets enmig d'aquests ensorts que també agraden a la gent que celebra Halloween. Gràcies a tots dos, que vagi bé. Pausa, es fa de nit el suplement, no per parlar de terror, sinó per fer l'eclipsi. Ara tornem.

El país està trencat. Els dos últims anys de

Trump han marcat els Estats Units. Ho diu el president. M'encanta el president Trump. L'equip de TV3 a Washington recorre la ruta 66 per fer un retrat del país abans de les eleccions de mig mandat.

Abans de ser republicà, abans de ser demòcrata, primer som persones humanes.

Ruta 66, escoltant els Estats Units. 30 minuts, aquesta nit a TV3 i a la plataforma 3CAT.

Arriba la gala de lliurament dels Premis Capital de la Sardana 2026 el dissabte 14 de novembre. La gala tindrà lloc a l'Auditori del Tíboli del Vendrell amb un espectacle de mims i la copla marinada. Més informació a somsardana.cat Recomanat per Catalunya Ràdio.

El Teatre Nacional de Catalunya presenta Barcelona Calling l'Orient Mitjà, amb companyies del Líban, Síria, l'Iran i Palestina. Una oportunitat per descobrir altres mirades i reivindicar l'art com a necessitat. Barcelona Calling l'Orient Mitjà, del 10 al 15 de novembre al TNC. Recomanat per Catalunya Ràdio.

El món de demà es construeix avui i nosaltres us l'expliquem. Com serà treballar? Com viurem? Com ens relacionarem? Com emprendrem? Com estudiarem? Com ens estimarem? Com ens connectarem? El futur cap al 2040 comença avui. No te'l perdis. Revolució 4.0. El món de demà a Catalunya Ràdio.

Dos dies. Dissabte sempre a l'app i al web. I els diumenges de 10 a 11 de la nit a Catalunya Ràdio. El suplement. Amb Roger Escapa.