El suplement, d'11 a 12 h - 07/11/2026

Catalunya Ràdio. Les notícies de les 11.

Bon dia, us informa Eva Comte Martí. Els Mossos d'Esquadra han desmantellat una xarxa criminal que gestionava l'entrada irregular de persones immigrants a Catalunya. S'han detingut una cinquantena de persones i, segons els Mossos, es tracta de la investigació més gran feta fins ara en l'àmbit de la immigració irregular. La xarxa captava ciutadans paquistanesos que volien obtenir permisos de residència i treball a l'estat espanyol. Oferia a aquestes persones la possibilitat de feina i residència a canvi de quantitats econòmiques molt elevades, que podien arribar als 30.000 euros. A més, també s'adreçava a persones que ja vivien a l'estat en situació irregular i que buscaven regularitzar la seva situació a través de contractes laborals simulats. Els empresaris, en canvi, rebien contraprestacions econòmiques. De la cinquantena de detinguts, 43 són empresaris i els altres 7 presumptes membres de l'organització criminal. Segons els Mossos, entre els mesos de març del 2022 i juliol del 23, l'organització hauria tramitat 224 expedients de contractació en origen, dels quals 108 havien tingut una resolució favorable i pels quals els investigadors calculen que l'organització podria haver obtingut més de 3.200.000 euros. La majoria de les detencions s'han fet a Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Als membres de l'organització se'ls atribueixen els delictes de pertinença a organització criminal contra els drets dels ciutadans estrangers i falsedat documental. I als empresaris detinguts se'ls acusa de delictes contra els drets dels ciutadans estrangers i de falsedat documental.

Sí, és el primer canvi al govern nord-americà després de la contundent derrota dels republicans a les eleccions de mig mandat. Stephen Miller serà el nou cap de gabinet i

la Susi passarà a l'àrea política. Volia fer un canvi i la Susi ha fet una molt bona feina, una feina excel·lent, però cal fer un moviment i de vegades a la vida cal fer canvis.

El responsable del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, Joan Ramon Grífols, defensa que la seguretat dels components sanguinis a casa nostra està garantida.

Ho afirma després que aquesta setmana un ciberatac frustrat va intentar pujar la temperatura dels sistemes de refrigeració dels bancs de sang de França. Aquí ara s'han pres mesures per evitar incidents similars i assegura que aquí els filtres de seguretat són nombrosos.

Tot el que són les nostres sortides informàtiques, totes prèviament passen per el filtre i el canal de TIC Salut, el qual ja és un altre filtre de seguretat que garanteix intentar evitar totes aquestes incidències.

Matí complicat a Rodalies, amb retards en diverses línies.

Brilla, bollón. I l'Atlantida estrena aquest cap de setmana un musical ambientat en una fàbrica de pells de Vic i amb la Guerra Civil de taló de fons. Tots els colors del riu. És l'òpera prima d'Edu Bargés i Arnau Moles, ideada arran de la restauració de les adobaderies de la ciutat. Anem a Vic Natiadell, bon dia.

Bon dia. Es tracta d'una història d'amor, esperança i misèria a les portes de la Guerra Civil, l'any 36. La protagonista és la Neus, la maia Vilarrasa Cubí, amb 22 anys, la més jove del repartiment, és qui fa el paper protagonista. Té la mare malalta, el pare va tenir un accident fa uns anys i s'ha de buscar la vida per pagar-li el tractament a la seva mare. La direcció escènica va càrrec de l'Arnau Moles.

Com posem en escena aquesta podor? Des del moviment que ens ha fet la Paula Ramírez, a l'esografia que tenim d'en Pep Coll, que són tot d'elements que al final estan distorsionats, i sobretot el trobem a través de l'argument d'uns personatges que, igual que la pell, per tal de conservar una matèria en putrefacció, s'han de podrir encara més per tal de sobreviure.

El musical s'estrena aquest vespre a l'Atlàntida de Vic, amb una segona sessió diumenge, amb la idea de fer gira després per Catalunya. Nati Adell, Catalunya Ràdio, Vic.

Esports, Marc Andrés. Ahir va començar la dotzena jornada de Lliga a la primera divisió amb un empate zero entre el Sevilla i l'Alavés, un duel que va ser el primer a encetar els homenatges al futbolista Jesús de Miguel. Avui juga l'Espanyol Carrebral Deportivo de la Coruña un quart de cinc de la tarda i en directe del Tot Gira. Els blanquiblaus encara sense Eder Sarabi a la banqueta que complirà l'últim partit d'ascensió que li queda. Més tard, a les 9 del vespre, València reial Madrid i el Barça tancarà la jornada demà al camp de l'Atlètic de Madrid. A la 1, avui, parlarà Hansi Flick. I també en futbol, d'aquí menys d'una hora, a partir de les 12 del migdia, l'Espanyol visita el Granada, en partit corresponent a la Lliga F. En MotoGP, a les 5 de la tarda es farà la cursa sprint del Gran Premi de Qatar en directe a l'Univers MotoGP. Marc Márquez pot sortir campió del Mundial aquest cap de setmana. En bàsquet, avui juguen tres equips catalans. A les 6, Quízenes, Manresa, Obradoiro. A dos quarts de 8, Fiac, Girona, Bilbao. I a les 9, Hilerna, Lleida, Bascònia. I en futbol sala, Espanya i el Brasil jugaran la finalíssima després de desfer-se de Portugal i l'Argentina, respectivament tots dos a la tanda de penals.

Fins aquí, les notícies.

El suplement Ràdio amb esperit de cap de setmana Amb Roger

Escapa Passen 6 minuts de les 11.

La setmana que Donald Trump ha quedat retratat a les urnes, a aquesta hora al suplement fem tertúlia de corresponsals, pilotada, com sempre, per l'Albert Elfa. Albert, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Ha estat una bona setmana, no, per tu? Bona, distreta. Pel món mundial, segurament. Ha estat una bona setmana. Avui, tertúlia amb l'Albert Elfa, acompanyat d'un dels grans referents del periodisme internacional a casa nostra, 30 anys dedicats en cos i ànima a l'ofici, a través del qual ha vist canviar el món des de la caiguda del mur de Berlín fins a l'atemptat de l'11S als Estats Units, així com les guerres del Golf, dels Balcans, Líbia, Ucraïna i l'eter conflicte entre Israel i Palestina, del qual pronostica que no en veurà el final. És el Xavier Mas de Xaixàs, corresponsal diplomàtic de La Vanguardia. Bon dia i benvingut. Hola, bon dia, gràcies. Professor Mas de Xaixàs, té de saludar jo. Tu vas ser professor a l'Autònoma, evidentment no em recordes, però jo estava a les teves classes allà prenent apunts. Doncs ho vaig fer bé, no? Vaig aprovar, no? Suposo que em vas aprovar. Ja no ets profe? No, ja no soc profe. Vas deixar l'Autònoma. Vaig deixar l'Autònoma

una mica decebut també amb l'ensenyança perquè hi havia, éreu masses alumnes per molt pocs recursos educatius.

Què vol dir això de corresponsal diplomàtic de l'avantguàrdia? No vol dir res,

és un títol honorífic que tenia el Carlos Nadal i després va tenir el Xavier Batalla i altres grans analistes internacionals del diari i sí que existeix altres diaris internacionals i demostra una mica el compromís del mitjà amb la política internacional i una cosa que l'avantguàrdia sempre ha cuidat molt bé.

A veure, sincerament, ¿us esperàveu la patacada monumental, la bufetada mà oberta que s'ha emportat Donald Trump aquesta setmana d'aquestes dimensions, Elfa? No me l'esperava de cap de les maneres.

Jo donava per segur que guanyaria la House, el Congrés, la Casa de Representants, però no el Senat. La cambra de representants, però no el Senat. El Senat, en teoria, estava en molta disputa, que potser podrien arribar al 51, però ja en porten 54, i encara en queden dos més, el d'Alaska i el de Mississippi, que sembla que també podrien caure pel costat demòcrata, 56. I a la House tenen 100 representants més que els republicans, una bestiesa, una cosa que no m'hauria imaginat mai.

Jo la victòria dels demòcrates sí que l'havia anticipada, no per aquest marge, i el que jo sí que m'ha sorprès molt, i jo crec que és la millor notícia que podem tenir, és que la democràcia ha resistit, que les institucions han aguantat. Pensàvem que Trump faria una ofensiva per desprestigiar el procés electoral amb crides al frau i a la mobilització dels seus partidaris. Fins i tot s'havia parlat que potser la Guàrdia Nacional, que és aquest grup de l'exèrcit que està als Estats, podria haver-se desplegat per impedir el vot. Res d'això va passar. Els perdedors, en aquest cas els republicans, començant pel mateix tram, han reconegut la derrota, han admès els resultats. I això és una boníssima notícia. La primera democràcia del món que nosaltres vèiem tan enfablida, tan amenaçada, i que ara ha reixit, i és una bona notícia per Europa.

La derrota ha estat tan aclaparadora que evidentment Trump no ha pogut parlar de frau i tot allò que especulàvem que no reconeixeria una derrota, o fins i tot l'escena del Capitoli que es va produir fa uns anys. Però cal veure també. En fred, com ho paeix? I què passa aquests dos anys? Avui també obriríem l'informatiu explicant que comença a moure algunes peces després de la paràlisi inicial i que ha anomenat com a cap de gabinet aquest Stephen Miller, que és una bona peça, és l'arquitecte de la dura política migratòria de l'actual administració. Per tant, a veure com ho paeix això, Elfa.

Jo crec que ho pairà malament. Al principi, els primers resultats, com que eren tan aclaparadors, eren tan bèsties, havien girat el mitjó d'una manera tan rotunda, no va tenir més remei que reconèixer la derrota. Els republicans diuen que no han guanyat els demòcrates, sinó que han perdut els republicans. I que han perdut per culpa, sobretot, de la guerra de l'Iran. I el que ha representat la guerra de l'Iran, que ha estat, doncs, augments de preus de la gasolina. Ja us he dit algunes vegades que per les vendes dels americans no hi corre la sang, sinó la gasolina. I, clar, aquestes coses els han afectat moltíssim. L'augment del preu dels fertilitzants, per exemple, a Kansas, que ha guanyat un senador demòcrata. Demòcrata, però exrepublicà i molt conservador, un bisbe, un capellà presbiterià, etcètera. Donald Trump, davant de tot això, davant d'aquesta desfeta tan gran, i amb la retallada de poders que li suposarà que el Congrés i el Senat siguin contraris, li queda el que li queda. Li queden les relacions internacionals i li queden algunes altres coses. I aquí, potser sí. Que podrà incidir i podrà demostrar la seva ràbia i per això Europa té por que encara els arancels i les disputes i l'OTAN i Ucraïna empitjori.

Li queda la seva fortuna, l'enriquiment personal, també a través de la presidència dels Estats Units. Dos de cada tres nord-americans consideren que Trump ha aprofitat la Casa Blanca pels seus negocis personals. Xavier, m'has deixat això. Descriu-me una mica com ha estat, a través de què Donald Trump s'ha enriquit tant, tant, tant, tant i ho ha fet tant a cara descoberta.

Bueno, Trump, com sabem, i no descobrim res, és un capo de la màfia, és un líder mafiós, ell ha fet una fortuna col·laborant amb la màfia a Nova York per aixecar gratacels, i aquest aprenentatge d'aquests gànsters l'ha portat a la Casa Blanca. Això va afegir també amb una ideologia feixista. Aquest còctel li ha permès a ell enriquir-se moltíssim a través de les relacions internacionals, sobretot. Recordem, per exemple, els acords amb els Emirats. Recordem que el Qatar li va regalar un avió, un 747, valorat a més de 400 milions de dòlars. Tot això a canvi de què? Ell ha aconseguit milers de milions de dòlars d'inversió amb la seva empresa de criptomonedes. Amb aquesta empresa de criptomonedes, on hi té una moneda amb el seu nom, i la seva dona també té una altra moneda amb el seu nom, ha guanyat més de 1.400 milions de dòlars en un any. Tot aquest diners, el primer any de aquest segon mandat, va guanyar 2.200 milions de dòlars que van anar a parar a la Trump Organization, que és el holding de les seves empreses que porten els seus fills. Fills i gendres, els gendres Kushner, que són negociadors diplomàtics en nom de l'estat nord-americà, que estan anant de capital en capital a Moscou, als Emirats, a Qatar, etc. A l'àvia saudita també, sobretot per fer negocis més que diplomàcia.

Tots dos heu estat corresponsals a Washington tu durant el primer mandat i tot el segon mandat de Bill Clinton Xavier per tant et va agafar tota la història de la Monica Levinsky i tu Albert també anteriorment posteriorment no? el segon de George Bush fill i el començament d'Obama diríeu que els Estats Units que vau veure vosaltres en primera persona tenen alguna cosa a veure amb els que expliqueu ara?

No, ha evolucionat moltíssim. Jo recordo que durant l'afer Levinsky, que és aquella becària que va patir un assexament sexual a la Casa Blanca per part del president, tothom parlava, diguem-ne, va ser un escàndol que costava molt entendre a Europa, no? El puritanisme, la mentida, un afer privat, que era sobretot un afer privat de la família, va esdevenir un impeachment pel Bill Clinton i va ser condemnat, encara que va mantenir el càrrec. Després, jo vaig viure l'11 de setembre, un país totalment desfet, amb un George Bush que va iniciar una guerra contra el terror, de venjança, on va començar gran part del que ara ens està succeint. Però avui el que hem vist amb Donald Trump és que s'han trencat unes barreres, fins i tot, que pensàvem que eren molt sòlides, com és, com us deia abans, la ingerència en els negocis privats, com això marca en el rumb de la diplomàcia, També la gestió de la justícia, com el poder executiu ha cooptat la justícia, com el cap del Departament de Justícia, és a dir, el ministre de Justícia, ha estat l'advocat del Donald Trump, el que li ha tret de molts i molts problemes, i aquest ús partidista i personalista del sistema no havia succeït abans.

Jo, en el meu cas, vaig coincidir amb el segon mandat de George Bush, ja quan el poble nord-americà es va adonar que els havien enganyat, que havien entregat les seves llibertats a canvi per lluitar contra unes armes de destrucció massiva que no existien. I la decepció va ser brutal i llavors vaig coincidir en un moment molt bo, en un moment d'aixecament contra això i el sorgiment de Barack Obama com a líder que representava una mica la lluita contra tot això i en aquell moment. Potser una de les diferències més grans amb el Donald Trump és el protagonisme dels presidents. Mira que George Bush ho era, eh?

Tots ho han estat. Obama també. Bill Clinton també. Potser Biden d'aquests últims anys ha estat el menys protagonista.

Però Donald Trump ho és encara més i encisa a la premsa precisament per totes aquestes histrionades que fa, aquests insults, aquests maltractaments a la premsa, a les nacions, aquests anuncis, aquestes amenaces, tot això és molt atractiu per la premsa, no?

La història s'ha repetit perquè parlàveu del fet de George Bush, en aquest cas, quan va parlar i va justificar la guerra amb l'Iraq amb les armes de destrucció massiva, que mai van aparèixer perquè mai van existir, que Tony Blair s'hi va sumar, que José María Aznar s'hi va sumar, i tots dos també van pactar la seva factura a les urnes, la van pagar. Però és que Donald Trump, l'argument també per la guerra de l'Iran, És exactament el mateix, en aquest cas un arma nuclear que potser sí que existeix o sembla que la tenen a prop, però no sé si fins al punt de justificar una guerra des del punt de vista de l'opinió pública nord-americana, que és evident que aquesta guerra sembla que no la vol pel que ha votat ara a les urnes.

No la vol, però Trump la necessita. La necessita per als seus negocis amb Israel i la necessita per mantenir la base electoral unida. El poc que li queda després d'aquestes eleccions. Hem d'entendre que Trump és un home de negocis. El primer és ell, sempre ell. Aquests insults que ara deia l'Albert, etcètera, que ens hissen a la premsa, són estratègies de distracció. Aquí l'important és el que va per sota. I per sota hi va. Per una banda, tot el que és el business, que és per ell, i després tot el moviment maga, que és un canvi ideològic molt important, perquè això suposa una erosió del poder democràtic. Mentre el president va cridant i va fent bajenades, per sota el Departament de Justícia i altres institucions van erosionant els pilars de la democràcia. Hem d'entendre Trump com el cap visible d'un moviment que jo crec que va molt més enllà que ell, no? I si ara ha posat aquest, el Miller, com a cap de gabinet és perquè vol que aquest moviment el sobrevisqui. Que d'aquí dos anys, quan ell hagi de deixar la Casa Blanca, tinguin un reemplaç, no?

Jo crec també que el que ha aconseguit Donald Trump amb la guerra de l'Iran és trencar un tabú internacional que era el de no poder-se ficar amb Israel i sobretot amb els Estats Units. Està clar que ha anat a la guerra una mica en pes per Israel, en pes pel Netanyahu. Netanyahu necessita guerres per sobreviure. Doncs el fracàs de la guerra a l'Iran ha fet que la població nord-americana per primera vegada es comenci a plantejar que què fem finançant a un estat que a sobre tenen la sanitat universal i ho estem pagant nosaltres, no? I a sobre ens estan ficant en guerres que nosaltres no volem, que són guerres de fora. Ha baixat tant el canvi d'opinió que hi ha una enquesta del Chicago Council of Global Affairs, publicada el mes passat, que diu que entre els demòcrates, L'opinió favorable a Israel ha baixat del 52% al 30%. I entre els republicans ha baixat una miqueta menys, del 69% al 62%. Però que la majoria de la població dels Estats Units vol que es revisi l'ajuda militar a Israel. El 56% dels nord-americans vol reduir o eliminar l'ajuda militar a Israel. Això no sé si pot donar gasolina a l'oposició per atrevir-se a Israel, vull dir, ara que estan mirant de pactar un nou govern, per atrevir-se a pactar amb els àrabs o no,

no sé què et sembla a tu. L'ajuda l'ha d'aprovar el Congrés, i el Congrés estarà amb els demòcrates. Són 4.000 milions d'euros l'any, 2 dòlars, perdó, 4.000 milions de dòlars l'any que Israel no es necessita, perquè Israel és una nació molt potent i una economia que va molt bé.

Som els suplements, som a Catalunya Ràdio, tertulià corresponsals amb l'Albert Elfa i el Xavier Masdeixas.

On the boats and on the planes. Coming to America Never looking back again.

A ritme de Neil Diamond d'Amèrica, parlant de Donald Trump, d'aquestes midterm amb bufetada als Estats Units per Donald Trump, bufetada també que s'han portat en pocs dies de diferència Bolsonaro al Brasil, Netanyahu a Israel, també veurem si es pot mantenir d'alguna manera o no. Per tant, aquesta ultradreta que queda retratada a les urnes. Parleu una mica més d'aquests vincles entre Estats Units i Israel, aquesta relació entre Netanyahu i com pot canviar el panorama també amb el que està passant a la Franja, amb aquesta altra guerra, que tu dius, Xavier, no li veuràs un final.

No, és un conflicte. Per moltes generacions, és un conflicte que després sobretot de la massacre de Hamas el 7 d'octubre encara s'ha agreujat més. Veiem uns israelians que no volen reconèixer el poble palestí, però ja no només la territorialitat del poble palestí, si Jordà ni Gaza, sinó la mena existència d'un poble palestí, per ells no n'hi ha palestins. Són àrabs que han de viure a Jordània o Egipte, són àrabs que han de fugir, han de ser, diguem-ne, expulsats d'uns territoris que Israel considera propis. Aquest és Netanyahu i aquesta és l'opció que ara està, diguem-ne, sobre les cordes. No sabem si tirarà endavant o no, però jo el que sí que sé molt bé és que una massacre com la del 7 d'octubre i les guerres successives han canviat el caràcter dels israelians. I ara als israelians els costa veure que hi ha innocents a Gaza i confonen constantment un terrorista amb un innocent. I això, aquest canvi de caràcter, jo crec que portarà moltes generacions de revertir.

Jo vaig arribar a Jerusalem en l'any 2009 amb Obama a la Casablanca i recordo que el cap de premsa o de relacions que hi havia en el govern de Palestina, el govern palestí, a Ramallah, Xavier Abueid, no sé si vas coincidir amb ell, que era a Xile, a Xile hi ha molts palestins que es van exiliar allà. I aquest em deia ara amb Obama tu Alberto veràs l'estat palestino perquè clar era Obama i Obama havia promès mil coses etc i jo recordo visites del Netanyahu a la Casa Blanca amb una resolució de les Nacions Unides prohibint la creació de nous assentaments i mentre entrava a la Casa Blanca a veure Obama des de Tel Aviv anunciaven la construcció de 20 assentaments nous i l'Obama se'ls empassava per tant. Passi el que passi els Estats Units, jo crec que Israel és el díscol i és el. Bueno, jo crec que Donald Trump s'ha fixat molt en Israel a l'hora de trencar l'ordre internacional, de fer el que els dona la gana i d'anar a la seva. Bueno, no es dañar otro de polleguera

a tothom. A tothom. Jo recordo que vaig negociar amb Netanyahu perquè vaig portar el Barça una vegada el 2013 en un tour per la pau i vaig haver de negociar amb ell. Vam anar amb Messi, amb Neymar, amb tots els jugadors. Va ser molt polèmic aquell moment. Quin paper jugaves tu allà? Jo vaig muntar-ho perquè jo sortint de Gaza una vegada i veient els nens de Gaza portant les samarretes del Barça vaig anar al Barça on llavors el presidia Sandro Rossell i li vaig dir Sandro, hem de fer alguna cosa. I el Sandro va acceptar. I el seu vicepresident, el Javier Faust, també, i vam anar a Gaza, no a Gaza, no, perdó, vam anar a Cisjordània i a Tel Aviv. I tu vas fer d'intermediari

entre el govern de Netanyahu i el Barça. Sí. I vas tenir fil directe relació amb Netanyahu?

I amb el seu cap de gabinet, sí. El vas tractar personalment? Amb Netanyahu, personalment, no. Sí que vaig negociar amb ell, però no vam tenir. Era més salutacions. I després ells delegàvem al seu cap de gabinet I com va anar la negociació? Què demanaves tu i què volien ells? Bueno, la negociació duríssima. Ell, el que volia Netanyahu, sobretot, era que no anéssim a Palestina. Que només féssim un acte a Israel i que no anéssim a l'altra banda. El projecte inicial era fer un partit en un combinat Israel-Palestí, que va ser impossible. El Netanyahu va prohibir la sortida de jugadors palestins de Gaza perquè poguessin anar a Hebron, a Cisjordània, on van fer al final un entrenament amb nens, perquè tot ho van voltar amb els nens. L'estadi ple de nens, els jugadors del Barça jugant amb nens, a palestins després jueus, també a Tel Aviv, i el que ens va ajudar moltíssim va ser Simón Pérez, el president d'Israel, que era enemic de Netanyahu, i per això Netanyahu estava molt gelós, i recordo una anècdota que explica molt bé el Netanyahu, estaven els jugadors del Barça en un hotel de Tel Aviv esperant a l'hora d'entrar a l'estadi, descansant, fent una migdiada i berenant, i havien pactat que el Netanyahu arribaria amb la seva família perquè volia un encontre petit i privat amb els jugadors del Barça, perquè a Messi els signés unes samarretes. Amb càmeres, per això. Això era sense càmeres. Van pactar que era sense càmeres. Llavors va aterrar amb un helicòpter des de Jerusalem a Tel Aviv, al costat de l'hotel, Van sortir d'aquell helicòpter 20 persones, tots els nebots i nets i les no sé, com una família impressionant, i l'acte privat va durar com 10-15 minuts. Quan va acabar, van sortir els jugadors, van dir adeu, adeu, llavors va tornar el cap de gabinet i va dir, mira, Xavier, és que el president voldria si el Messi, el Piqué, el Neymar, algun jugador podria venir només a que els vol fer un obsequi. I això va ser una trampa perquè no hi havia cap obsequi. Ens vam portar amb aquests jugadors, el Messi, el capdavant, en un camp de futbol allà al prop de l'hotel, on hi havia totes les càmeres, hi havia nens de càncer. El Netanyahu s'havia posat de curt, recordo al Xavi dient, però aquest és el primer ministre que acabem de saludar, sí, sí, és el mateix primer ministre, va intentar jugar a futbol amb el Messi, el Messi no li va tornar la pilota, el Messi i el Xavi i el Piqué es van fer unes fotos, i el Neymar unes fotos amb els nens, i van marxar molt equipats. I Messi no va voler fer-se la foto. Amb el Netanyahu no. Uau, quina emboscada. Quina història més extraordinària. Aquest és el seu tarannà. Però defineix el personatge de manera memorable. Nitram l'aguanta, eh? Nitram l'aguanta. Sí, estem en aquest punt ara, que Nitram aguanta Netanyahu. Hi ha un trencament aquí. S'ha sent molt traït després d'Iran, no? Sí, sí.

Bueno, i a més jo crec que ell està fent un xantatge continu amb mil coses, es diu de tot, des d'Epstein fins a altres coses, i el xantatge és o vas amb mi o actuo jo pel meu compte i et poso en un apuro. I jo també el vaig conèixer, el Netanyahu, una vegada, que van portar tot el cos diplomàtic a Ashdod, que és una població que està a prop de Gaza, a ensenyar al cos diplomàtic com jamás els estava bombardejant, els estava tirant míssils, i la població d'Ashdod estava molt mal fedida, etc. I vam anar nosaltres de premsa allà a seguir l'acte. I m'agafa a mi, en un moment donat, la cap de premsa del Netanyahu i em porten a dins d'una habitació, a mi i a dos corresponsals més. Jo no sé si per casualitat em va agafar a mi o tenien alguna intenció. No van poder entrar en càmera, però entres en una habitació i et trobes amb un munt de guardaespatlles que et miren malament i entra Netanyahu, s'asseu al davant nostre i jo li vaig fer fins i tot dues fotos, no em vaig tallar ni un pèl. I ens va explicar que l'endemà atacarien Gaza i que matarien uns membres de Hamas i que nosaltres no ho podíem dir i clar, dius, hòstia no m'ho expliquis i ho vam dir i a més a més jo me'n vaig anar a Gaza i l'endemà va començar la guerra això era el 2014.

Fa la sensació, pel que expliqueu, que l'Iran és a tram el que l'Iraq va acabar sent a Bush, no? També, i aquesta setmana això s'ha certificat a les urnes.

Sí, sí, és molt bona definició aquesta, Roger, perquè recordo com el Bush pare li deia al Bush fill no entris a l'Iraq, no entris a l'Iraq, no ataquis l'Iraq, que serà una guerra desastrosa com ho va ser, no? I jo crec que ara passa el mateix. L'Iran serà, jo crec, una tomba per Trump. Sí, sí, sí. Ha fet pujar els preus

de la majoria de coses, ha entrat en una guerra en un país que ells en principi no hi tenien res a veure, en principi per defensar les llibertats del món mundial, per impedir que tinguin armament nuclear, o sigui, són unes coses que el públic americà no es creu. I a sobre no en treuen res a canvi. L'únic que en treuen és que veuen com els hi puja el cos de la vida. I això és el que l'ha marcat.

Aquest retrat del que ha donat de sí aquesta setmana a la Crònica Internacional amb l'Albert Elfa, històric corresponsal d'aquesta casa, i el Xavier Mas de Xaixas, corresponsal diplomàtic de La Vanguardia. Professor Mas de Xaixas, ben retruat. Moltes gràcies avui per haver-nos acompanyat. Molt interessant. Farem una pausa i el suplement ajuntarem en aquest estudi Max i Mercè Sanpietro, net i àvia, una històrica actriu que també va guiant els primers passos del seu net, que té un talent extraordinari dalt dels escenaris. Ara els ajuntarem també en una conversa. Ben emotiva. I anirem fent camí cap al Fantastics. Avui acabarem el programa a partir de les 12 al carrer Rosselló de Barcelona. Allà ens hi esperen uns oients del suplement, un grup reduït privilegiat que ha pogut degustar o està degustant a aquesta hora de la primera funció del secret lluminós del Super3, aquest nou espectacle escrit pel Marc Artigau. De seguida, d'aquí una estona en parlarem. Ara tornem al suplement.

The captain is down, but still believing that his love would be repaid. They shaved her head. Shaved her head. She was torn between Jupiter and Apollo. A messenger arrived. Messenger arrived. With a blade.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa. Motley Crue per primera vegada a Barcelona. Dissabte 3 de juliol al Barcelona Rockfest. De l'1 al 4 de juliol, al Parc de Can Sam de Santa Coloma de Gramenet. Entrades a barcelonarockfest.com.

El millor de ser un pro és que no hi ha dos dies iguals. Diversos clients, projectes I el pitjor de ser un pro és que no hi ha dos dies iguals. Diverses rutes, necessitats. Quan tot depèn de l'inesperat, has de tenir un vehicle que t'ho posi fàcil. Ara, els dies ploujot professional, condicions especials en tota la gamba només fins al 15 de novembre. L'inesperat fet fàcil.

Diumenge és el vèrtex de la setmana, el punt en què una s'acaba i l'altra tot just comença, per fer pausa i analitzar a fons el que ha passat. Per contrastar els relats que circulen per les xarxes i com ens influencien.

Per parlar amb els protagonistes de l'actualitat i descobrir les històries que hi ha al darrere. Per sortir al carrer i veure què hi passa i com ens afecta.

Perquè entendre l'actualitat és mirar-la des de tots els punts de vista. Vèrtex amb Ramon Pellicer.

Diumenge a la nit a TV3 i a la plataforma 3Cat. Hi ha dos tipus de persones. Les que miren la travessa i les que hi participen. Apunta't a una ruta extrema per Catalunya amb la nova edició de La Travessa. Busca una parella que s'atreveixi a acompanyar-te.

Prepara't per l'aventura més extrema. Ja el tenim. Fins al 25 de novembre, un 25% de regal en totes les joguines a Hipercor i al Corte Inglés. Les Barbies,

la casa de nines de Gabi, els Lego, els superherois de Marvel, totes les joguines fins i tot les més buscades de les grans marques. Amb un 25% de regal. Perquè puguis comprar més joguines del 17 de desembre al 5 de gener.

A Hipercor i al Corte Inglés, a la botiga Web i App. Agafem aquesta dressera que arribarem abans. Te la saps totes, eh? Una que ja ha fet moltes voltes.

Potser els teus pneumàtics també. Sigui quina sigui la marca del teu vehicle, vine a Opel Service i renova els pneumàtics al millor preu. I si els trobes més barats, et tornem la diferència. Garantit. Condicions a Opel.es.

L'informació

del cap de setmana. Els 10 anys d'Odisseu per tornar a Ítaca. Els 10 per 10 cants de la Divina Comèdia. Les 10 jornades i els 10 narradors del Decameró. Les 10 pometes del Pomer. 10 temporades de llibres i ràdio per seguir sumant històries, personatges i emocions. Ciutat Maragda. 10 anys compartint literatura. Dissabtes a la una del migdia a Catalunya Ràdio. Amb David Guzmán. Lectures per a tots els gustos.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.

Som els suplements, som a Catalunya Ràdio. El món de la interpretació és ple de nissagues familiars que han deixat empremta i a Catalunya ara en podem presumir d'un altre. El San Pietro, la Mercè, la gran dama del teatre, del cine i de la tele, a Catalunya i a més enllà, i el seu net, el Max, que tot just comença a fer els primers passos molt prometedors darrere l'estela de la seva àvia. Ara el suplement, dues generacions d'actors, dos intèrprets que demostren que la passió per l'art es porta a la sang. Una àvia i el seu net, la Mercè, i el Max, San Pietro. Bon dia, bon hora a tots dos. Hola, bon dia. Com esteu? Doncs molt bé, molt bé. Escolta'm, ha costat molt això perquè l'àvia viu a Madrid i costa, no?, ajuntar-vos i trobar-vos aquí a Catalunya.

Sí, sí, ens costa fins i tot a nosaltres per aquests dinars familiars i tot.

Max, presenta'm la teva àvia, va. La teva àvia, eh? No la Mercè Sanpietro.

La meva àvia. Doncs, jo com presentaré la meva àvia? Jo la meva àvia la presentaria com com una àvia molt molt activa, molt molt maca, molt xerraira, molt energètica. No sé, molt emblemàtica, també, per mi. És una cosa no sé. I l'has hagut de compartir amb tot Catalunya, segurament, no? Sí, sí. Bueno, he de dir que canvia una mica. O sigui, la meva àvia és més personal que la Mercè Santpietro, que coneix tothom. I el teu net, el Max?

Presenta'm el Mercè.

Un trasto, un trasto total. El Max. El Max jo crec que és fonamentalment una persona que s'està desenvolupant molt bé. M'agrada molt el. El cervell que té, m'agrada molt com amb els pocs anys que té i la poca informació que es té en aquesta edat, com analitza les coses i com es forma una. Ell vol formar-se una opinió, jo vol informar de les coses per tenir una opinió, i això encara que l'opinió ara sigui o no equivocada o diferent de la que pot ser d'aquí, lògicament, quan passi més temps, no? Però m'agrada molt aquesta tendència d'ell d'analitzar molt bé les coses, de que sap sobretot el que no li agrada, i això em sembla que és important. Quants anys tens tu ara, Max?

Jo ara tinc 16. 16 anys? Estic a punt de fer 17. A punt de fer 17 anys.

Clar, però has començat a fer coses serioses, perquè tens a punt d'estrenar una sèrie de Netflix que es diu La Cusación, i que és una superproducció, això, i no tens un paperet, és a dir, ets un personatge important d'aquesta sèrie. Aleshores. No vas per actor, sinó que ets actor, ja. Es podria dir així, sí. Clar, 16 anys vol dir que estàs fent primer o segon de batxillerat? Estic fent segon de batxillerat. Segon de batxillerat. On estudies? Estudio a l'ITAEP. A l'ITAEP, això. Està a Marina, davant del Razmataz. Aquí a Barcelona. Sí. I quin batxillerat fas?

Jo faig el batxillerat de modalitat escènica. Ah. Que és un batxillerat enfocat en arts escèniques, principalment. I es tractant des de cant fins a arts escèniques, teatre, interpretació en general.

I suposo que has hagut de fer moltes campanes per gravar l'acusació a Netflix.

Doncs sí, vam tenir un últim tercer trimestre de primer de batxillerat amb bastantes absències al col·le. I ho has pogut trampejar? Sí, ho vaig poder salvar al final. On s'ha rodat aquesta sèrie? Es va rodar a Madrid i a Santander. A Madrid i Santander i tu a l'escola a Barcelona. Sí, sí, sí. Com t'ho vas fer? Doncs aves i aves i aves. A dalt, a baix, a dalt, a baix. Tot el dia. De fet,

se't va quedar una cara d'ave, que jo ho sabia, ho veia.

La teva àvia sap de què va l'ave, també, no? Sí, també, també. Tu, Mercè, com és que has decidit establir-te a Madrid?

Roger, d'això fa molts anys no va ser una cosa pensada ni voluntària, sinó com la majoria de coses o la majoria de les que em passen a mi és una mica per casualitat, per l'atzar. Exactament l'any 70. Ja fa temps d'això, i vaig anar per fer una obra de teatre amb l'Emilio Gutiérrez Cava, amb el Juan Diego, amb gent molt interessant d'aquell moment, gent jove molt interessant, fer una funció i vaig anar perquè m'agradava el teatre i perquè, bueno, una experiència, això durarà dos o tres mesos i ja està, no? I va durar tota la vida, perquè allò va tenir un èxit brutal, que era Olvida los tambores, que era la primera funció d'Ana Diosdado, que en aquell moment era la nòvia de Juan Diego, i era gent jove, un grup que no tenien ni un duro, i que van fer aquesta cooperativa per muntar aquesta obra. Aquesta obra va tenir un èxit brutal, Va estar anys en cartell. Vam anar a Buenos Aires. Bueno, vull dir que allò es va allargar i d'allà van anar sortint coses. La televisió, els famosos Estudio Uno. Llavors els directors de televisió anaven molt al teatre i hi havia molt trasbassament de relació entre teatre i televisió. I així es va anar. I això va fer que em quedés allà i que. Desarrolleix gairebé tot la meva feina allà, a Madrid.

Però clar, també has hagut de venir molt a Barcelona, no només perquè la família se t'ha establert aquí, no? I el fill, no?

La família sempre. Bueno, sí, l'Emili es va establir aquí, sí. De fet, va començar professionalment a treballar. El papa va començar aquí, a Barcelona. Que també treballa. Hi ha Madrid, però. Audiovisuals, no sé ara mateix com es deia en aquell moment. O sigui, també treballa en el món audiovisual, no com a actor, no? No, no, no,

ell és realitzador de televisió. Hi ha una generació al mig que també forma part del Grammy, però no ben bé. Exacte, exacte, exacte. Clar, Mercè, Max, jo amb 16 anys no sabia que volia ser periodista i també és un camí que m'hi vaig anar trobant una mica més enllà, no gaire més. Tu tens clar que vols ser actor, Max?

Doncs jo ho tinc clar, jo ho tinc clar. També és veritat que estic en una edat que estic bastant perdut, segon de batxillerat, no sé per on vull anar, també vull intentar estudiar un plan B. Una comunicació audiovisual, per si de cas, però jo tinc clar que vull ser actor. Què et diu l'àvia? L'àvia em diu que em llenço la piscina. Ah, sí?

L'àvia li diu que, sobretot, Si li agrada molt, que és el més important. Si de veritat li agrada, que va, té que fer el que vulgui, intentant-ho naturalment. Li veus fusta? Sí, li veig fusta, sí, sí. Al principi no ho sabia, em va fer molta il·lusió, molta gràcia, era molt petitó quan va començar.

Clar, és que jo he vist que vas començar amb La llum d'Elna. La llum d'Elna. Que això és una pel·lícula que aquí no sabies ni llegir ni escriure. Quants anys tenies?

No, no, jo tenia 6 anys i per aprendre el guió la meva mare m'havia d'ajudar. Ella em llegia el que jo havia de dir i jo ho repetia. Clar, ho memoritzaves oralment amb la mare, no? Sí, sí. Amb la Marta. De fet, amb la Marta, de fet, mentre jo jugava la pilota. O sigui, era un nen que no parava, estava tot el rato movent-me. El futbol també t'ha agradat, eh?

El futbol m'ha agradat sempre. El Sant Andreu. El Sant Andreu també m'ha agradat molt. Però és més del Sant Andreu o més del Barça? Doncs mira,

ha canviat molt en els últims temps, però jo ara mateix soc més del Sant Andreu.

I a l'àvia li interessa el futbol? Sí. Si t'ho has de pensar és que no, no passa res. No, és que no ho sap.

Si t'ho has de pensar és que no. Però he de dir que mentre

jo vaig estar a Madrid vam estar veient molt futbol i ella també el mirava i també s'interessava.

No, jo vaig anar a molts partits quan ell estava jugant de petit allà a Sant Andreu. Però a mi el futbol com a esport m'agrada molt, m'agrada molt. I veig, però no soc seguidora i no veig els partits, veig els partits aquests emocionants, no? Dius, finals de no sé què, Madrid-Barça, o el que sigui, no? Però coses que I com a joc m'agrada molt, sí.

Quan dius que li veus fusta al Max Sampietro, el teu net d'actor, què li veus?

Li veig que té una cosa essencial, que és que és molt de veritat quan es posa a interpretar. I és fonamental, fonamental, per fer verosímil qualsevol cosa que facis en aquesta feina. Llavors no és gens impostat. Ja des de molt petit era com. Bueno, això que no es pot explicar gaire, que dius, hi ha una sinceritat, hi ha una cosa creïble allà, sobretot li agrada molt, ho analitza bé, ho disfruta, s'ho passa molt bé, ja que té tots els ingredients, i el resultat crec que és bo. Hi ha una cosa que també és molt important per la imatge, en el teatre menys, que és extraordinàriament fotogènic. Té una llum brutal i això és importantíssim en el cine o la televisió digueu és guapo, és guapo també no, no, és molt guapo és el més guapo del món sencer això t'ho diu com àvia no, perdona, Roger és guapo o no és guapo? és un guapo. Però que no li pugin gaire els fons.

Jo també ets guapo, veus? Aquí estic rodejada de guapos. No com el Max Sampietz. No, no. És un altre guapo. Jo per això m'he quedat a la ràdio i ell l'audiovisual

l'estima més. Tal qual, vale. I és molt guapo, però no té res a veure amb la fotogènia. A més, és fotogènic.

La càmera l'estima. Sí. Max, i l'àvia? Clar, l'àvia tens un fart aquí, també, no? Sí, sí, sí, sí. No sé si és un pes, també, perquè he de dir, ostres, clar, a més em dic San Pietro, el Cognom, el Llegat, no?

Doncs, clar, com que jo vaig començar tan petit, jo no ho veia així. Jo vaig començar l'actuació, de fet, jo quan era petit no sabia que la meva àvia era la Mercè San Pietro, era la meva àvia. Era l'àvia amb la que jugava, amb la que reia i amb la que tot. Però cada cop que m'he anat fent més gran, m'he adonat que sí. I que potser té més pes, tinc un cognom que és bastant important en aquest sector, i tot, però no és un pes dolent, per dir-ho d'alguna manera, sinó que és un pes que em genera tranquil·litat, és un pes que. No sé, em sembla bonic poder tenir aquest cognom i poder compartir aquestes

coses amb ella. Sí, perquè un pes jo crec que seria, en aquest cas no ho és, crec jo, en absolut. Sí, no, no, la Paula no és pes. Perquè no és dir, és que bueno, tens aquestes càrregues d'un pare, una mare, el que sigui, absolutament popular i famosíssim, llavors sí que pels altres que venen darrere pot ser més complicat perquè els pot afectar per lo bo i per lo dolent. En el meu cas no és aquest, vull dir, soc una professional que he fet una feina més o menys coherent i que, bueno, però jo crec que això no li pot pesar de cap de les maneres, no? Almenys jo no ho veig, no ho veig així.

Per ser algú. Però jo a l'escola jo no soc ningú. I m'aconsella sobre com vestir i els mòbils i les feires que haurien d'assumir. Vull ser, no sap ningú el que yo. Vull ser i ser com tu. Jo vull ser la meva iaia, caminar sense bastó, sense pressa per viure, fer un menjar deliciós. Jo vull ser. ¿De què rieu?

T'agrada menjar, doncs. M'agrada molt menjar. Molt, molt. I la bona cuina m'agrada molt.

Perquè quan rodes a Madrid, Max, et quedes a casa l'àvia o a l'allotjament, quin és?

Sí, em quedo a casa l'àvia. La iaia. És la iaia, eh? Sí, és la iaia. I tinc la gran sort que em cuina ella i tinc aquest menú especial de casa la iaia. Menú gairebé el mateix,

gairebé de cada dia és el mateix. Quin és el menú? Turista de patata, arròs, puc dir-ho? Sí. Arròs amb solís, que és com un pecat mortal.

Arròs a la cubana ens ha sortit de molts.

Però això és que no falti mai. Després, bueno, el que anem arreplegant.

També, clar, Max, estàs en aquesta època adolescent, postadolescent, no? Hi haurà un dia que et faràs gran i que l'àvia potser l'aniràs a veure i que tu ja t'emanciparàs d'alguna manera, no?, també. Sí. Però, mentrestant, que duri. Que duri. Ai, sí. I tant, per molts anys. I tu què li veus a la bàbia quan la veus actuar dalt d'un escenari a l'audiovisual? Així com tu et deia que ets tan fotogènic i que la càmera t'estima?

Doncs sí que és veritat que jo em costa diferenciar-la perquè com he dit abans és la meva àvia i la segueixo veient com la meva àvia fins i tot a dia d'avui. Però jo quan la veig, és que clar, jo ho veig com una cosa admirable, és que no sé com descriure'l.

Però li han fet papers molt durs, de dona dura, amb mala llet a vegades. Recordo, clar, durant molts anys aquí a Catalunya, amb la telenovela, ens va acompanyar amb la Riera, amb aquesta donassa. Que encara t'ho deuen recordar, no? Sí, sí, sí, sí, bueno,

és que el poder de la televisió, tu fas una cosa, i vam durar bastants anys, i molts anys, i va agradar molt, i va tenir èxit, i estava molt bé la d'allò, el programa, i sí, sí, m'ho recorden, m'ho recorden, molt més que amb coses, amb altres coses de teatre, per descomptat, o de, inclús de cinema, que no he fet mai coses massa populars, ni allò, ni comèdies, que és per lo que la gent. No et va trucar Clint Eastwood que hagués estat el teu somni? Escolta, mira, jo mira que hi he estat esperant, eh? Però ara ja ens hem fet grans els dos dies. Està grandet, està grandet. Estem grandets. No, tu estàs bé. Ell està molt gran ja. És que és més gran que jo. Sí, clar. M'hauria agradat.

Sí, hagués estat la teva il·lusió. Com a director, com a actor, com a tot.

Com a director, per descomptat, com a director. I com a mi el trobo també guapíssim, tan guapo com el Max, no sé com dir-te, per mi és superatractiu. I m'ha agradat molt sempre ell. Després crec que és un actor que resulta bé, és un tio intel·ligent i està bé. No és un gran actor. També es fa les pel·lícules a Mita, naturalment. Vull dir que no intenta mai vendre't una moto, que no pot d'allò, no? Però com a director crec que és un dels millors directors vius.

Per què creus, Mercè, que sempre t'han vingut a buscar per fer papers tan temperamentals de dona dura?

Jo crec que és perquè jo vaig començar l'any 80, que era molt diferent del cine que es fa ara, i allà era una mica més estereotipat tot, el cine també, i vaig fer un paper, que va sortir molt bé, que va agradar molt, amb unes característiques, no? I llavors repeteixen. Els directors és com un d'allò, dius, aquesta dona que és forta, independent, autosuficient, no sé què, una mica d'usta, aquesta ho ha fet molt bé, aquesta. Llavors vas començant a repetir els papers, en aquella època passava molt, això, no? Excepte tres, tres. Grans, excepcionals, que podien fer, que també era difícil, però Landa, per exemple, Alfredo Landa, va aconseguir fer un salt i sortir d'aquell estereotip a fer coses diferents, però això no era l'habitual. I suposo que és per això, falta d'imaginació, eh, en definitiva. Vull dir, dient, ei, aquesta, mira, aquesta, què és que hi ha? Jo, allò, quan obro un guió, obria un guió, i dic, mujer, tal, no sé què, independent, autoritària, amb aire de. És el meu personatge, ja ho sabia, no? Vull dir. M'hauria agradat molt fer coses més diferents.

Comèdia, fonamental. Comèdia. N'has fet poca, de comèdia.

M'he fet molt poca, molt poca, i m'he estat arrastrant davant dels directors per dir, per favor, per favor, vull fer comèdia. Un dels que em va escoltar va ser el Joaquim Uristrell, que vam fer alguna cosa, i ell em va dir, vale, vale, sí, sí, sí, i em va fer cas. Però, en general, no m'han fet cas. La Judit Colell, també. Vaig fer una cosa que era mig comèdia, Però vaja, no n'he fet i m'hauria agradat molt.

I mira, Clint Eastwood no s'ha acabat de jubilar mai, no? Continua fent pel·lícules. No, perquè ell pensa que treballarem junts i ens tocarà un dia d'aquests. I tu, tens pensat un dia deixar-ho córrer o vols estar als escenaris?

Això de morir-me a l'escenari? Jo no tinc aquesta afició, no. Soc molt impacient, molt. I per temperament, el teatre em cansa. La repetició del teatre em cansa molt. A part que el teatre necessites, per aquesta feina en general, però pel teatre en particular, necessites tenir molt bona salut. Molta energia i molt bona salut, en tots els sentits, de cap i de físic. El teatre ja són paraures maures i és molt complicat. Però jo, dèiem de la impaciència meva, a mi em va més bé per caràcter el cine que el teatre, però és per les repeticions, perquè al cap de 15 dies ja no puc més. Ai, no, per favor, no, no, no.

Jo sé que ara estàs cansada segur que et proposin fer papers d'àvia, precisament, però estaria molt bé que algun director hi caigués, que potser a la ficció també us fes fer de net i d'àvia aquí. Ha passat, això?

No ha passat. No. I mira que jo sempre dic que és un dels meus somnis. Ah, sí? Treballar amb la meva àvia.

Home, a mi m'encantaria treballar junts. I el que estic cansada de papers d'àvia, no. Ojalà tingués papers d'àvia, que és el que em toca. Però és que el que m'ha arribat no són papers. Vull dir, és una aparició de. Posa't la bufanda i no agafis fred. Això no és un personatge. A mi m'encantaria si hi ha una cosa bona per fer. Però no, no, no. No m'ha arribat.

Però bé, m'arribarà amb el Max. Mira, doncs és una bona. Home, clar, diuen que barrejar família i feina a vegades no pot sortir del tot bé, però bé, en aquest cas, jo crec que sí, eh?

Mira, tu vols un tigre d'escava. Escolta'm, han barrejat tota la vida feina i família i són encantadors i es porten molt bé.

Què voldríeu que us passés aquests propers anys, a tu, Max?

Doncs jo, a veure, m'agradaria principalment poder seguir estudiant alguna cosa, no sé el què, però seguir estudiant alguna cosa i anar treballant, o sigui, poder-me. Muntar per poder treballar i estudiar. I que el Sant Andreu pugi, no? Home, això també és un somni. Un somni que és bastant anual. Vas al camp? Vaig al camp, sempre que puc. Amb qui? Doncs vaig amb uns amics. Vaig sempre amb el meu grup d'amics i amb la meva nòvia. Sempre. Molt bé.

Coneixes la parella del Max, Mercè? Sí.

Sí, sí, la conec. És moníssima, per cert. Vinga, va. Escolta, és que és veritat. Si no, no ho diria. Jo amb 16 anys crec que no m'atrevia encara a portar les nòvies a casa. Doncs mira, el màxim.

Ha canviat molt, això, afortunadament. Tinc una germana. Tenia el camí fet. Ella té nòvio, llavors no em va costar gens. Molt bé. I tu, Mercè, què voldries que passés?

Quina pregunta, Roger. Quina pregunta. Jo què voldria que passés? Tenir molt bona salut. Aquesta alçada ja és només una de les coses més importants que penses, no? La més important. I respecte a l'altre, sempre espero que arribarà alguna feina que m'encantarà, perquè m'ho passo molt bé, em diverteix molt el treball. I no, i res més. I veure què fa el Max, i l'Abril, i m'agradaria veure els fills que tenen, o no, i m'agradaria no morir-me mai. Però això són tonteries. O sigui, de moment, no futuritzo gens, i el que penso, per favor, per favor, que no em posi malalta.

Són la Mercè Sanpietro i el Max Sanpietro, àvia i net, dos talentassos dalt dels escenaris, dos actorassos que avui han volgut compartir la seva història i la seva saga també aquí amb els oients del suplement. Moltes gràcies i molta sort. Gràcies a tu. Ara tornem.

Potser que el teu primer cotxe fos un Opel Corsa. I segur que en tenies algun molt a prop. Aprofita els Black Days d'Opel i torna a posar-te al volant d'un Corsa amb una oferta que mereix un gran yes! I gaudeix de tota l'enginyeria alemanya d'Opel. Opel Corsa, la icona que continua conquerint generacions. Més a Opel.es.

Les guerres, els nous feixismes, la IA. Hem entrat en un punt de no retorn per la humanitat i el planeta? Emmy Internacional 2024 a la millor sèrie documental de format curt. Punt de no retorn, de Raúl Gallego Avellan. Tercera temporada disponible a la plataforma 3CAT.

Motley Crue per primera vegada a Barcelona. Dissabte 3 de juliol al Barcelona Rockfest. De l'1 al 4 de juliol, al Parc de Can Sam de Santa Coloma de Gramenet. Entrades a barcelonarockfest.com Havia entrat a la protectora

d'animals acompanyant un amic, res més. Però quan vaig veure l'Angie mirant-me, vaig saber que acabaria formant part de la meva vida. N'hi ha que em diuen instint, jo en dic premonició. Per això torno cada Nadal amb l'Angie, per compartir amb ells un dècim de loteria de Nadal.

Compartir ens dona la vida. 22 de desembre. Loteria de Navidad. El sorteig que ens uneix. Loteries et recorda que juguis amb responsabilitat i només si ets major d'arat.

Emilio Duró. Lucía Farré. Pilar Eire. I Carlos Latre. A Colapsa, amb Jordi González. Aquesta nit a TV3 i a la plataforma 3CAT.

El teu enllaç amb la cultura a Catalunya Ràdio.

El Teatre Nacional de Catalunya presenta Barcelona Calling l'Orient Mitjà, amb companyies del Líban, Síria, l'Iran i Palestina. Una oportunitat per descobrir altres mirades i reivindicar l'art com a necessitat. Barcelona Calling l'Orient Mitjà, del 10 al 15 de novembre, al TNC. Recomanat per Catalunya Ràdio. L'aclamat cantant portuguès Salvador Sobral arriba a l'Auditori de Girona per estrenar el seu nou disc, A flor do Recomesso. Un retorn a les seves arrels, amb cançons escrites especialment per a ell, d'Adriana Calcañoto o Arnaudo Antunes, entre d'altres. Un homenatge a la música brasilera que oferirà en primícia a Catalunya el 27 de novembre. Més informació a auditori.girona.cat Recomanat per Catalunya Ràdio.