El suplement, d'11 a 12 h - 31/10/2026

Catalunya Ràdio. Les notícies de les 11. Bon dia, us informa Eva Comte Martí. Molts dels comerços del centre de Barcelona es blinden davant les noves convocatòries de blocos previstes per aquesta tarda i per la por que repeteixen els actes vandàlics del cap de setmana passat. Les associacions de comerciants, però, fan una crida a la calma i a obrir botigues amb normalitat. Sentim Gabriel Gené, president de Barcelona Oberta, amb declaracions a 3Cat Info.

Els cossos garanteixen la màxima normalitat i sobre això, tot i la prevenció que pugui haver-hi per part d'alguns establiments de protegir els seus aparadors, creiem que hem de treballar amb la màxima normalitat, obrint els establiments i només actuant de manera diferent si rebem alguna consigna per part de Mossos d'Esquadra o de l'autoritat municipal.

Els Mossos han preparat un dispositiu policial de màxims per protegir les zones comercials i evitar nous episodis de violència. Preparen aquest dispositiu amb més de 300 agents que faran controls preventius, també el transport públic per comissaris perillosos i pirotècnic. El president de la Generalitat, Salvador Illa, en una piulada ha assegurat que qui surti a saquejar respondrà davant la justícia com ja estan responent els detinguts del dia 24 i afegeix que ningú és culpable pel seu origen.

Més notícies amb en Joan Aleix Mata. A Polònia, greus incidents a Varsovia en plena batalla judicial pel control del Tribunal Constitucional.

Sí, simpatitzants del Partit Conservador Populista, Llei i Justícia van intentar accedir ahir per la força a la seu del Tribunal per impedir el relleu de la cúpula judicial amb els magistrats proposats pel Parlament, ara de majoria liberal i proeuropea. El conflicte evidencia la creixent polarització política al país entre els dos principals blocs, la dreta populista i euroesèptica, que ha governat durant anys i segueix controlant diverses institucions, i el bloc de centre liberal, que controla el govern i el Parlament, i és partidari de tornar a acostar posicions en Brussel·les.

Segons dades de la Fiscalia de Barcelona, els discursos d'odi islamofòbics van créixer a prop d'un 80% el 2025 i la pràctica totalitat d'aquests missatges es difonen a través d'internet i les xarxes socials. La Fiscalia considera que aquest increment es deu a la tensió social creixent que ha fet proliferar els discursos discriminatoris.

L'equip de la Universitat de Barcelona, que des de fa tres anys busca permafrost al Pirineu, n'ha trobat al Bessiberri, la Pica d'Estats, Grau Roig

i la Neto. Són els primers resultats del projecte Permapirinís, que ha perforat diferents macissos de la serralada per instal·lar-hi sensors que confirmin si el subsol està congelat, com a mínim durant dos anys. Marc Oliva és el coordinador científic del projecte.

Hi ha sectors que no esperàvem que hi hagués el sol congelat. Per exemple, a Andorra, el sit de Grau Roig, detectat per Matrosa, quanta molt baixa. En canvi, a dalt de la Pica d'Estats, tenim una perforació per sobre dels 2.900 metres i no hem trobat presència de sol congelat.

Cada uno da lo que recibe.

Sentim todo se transforma del compositor i cantant uruguai Jorge Drexler que actua aquest vespre al Palau Sant Jordi de Barcelona. Serà el concert més gran que farà Europa i presentarà el seu últim treball discogràfic, Taracà. És el seu quinze àlbum d'estudi i el dedica a la memòria del seu pare, mort recentment en aquest treball. Ha volgut fer un cant a la vida, segons acaba d'explicar en una entrevista al suplement de Catalunya Ràdio.

Extrañamente es un disco de duelo porque no lo parece, es un disco muy festivo. Cuando terminé de escribir el disco me di cuenta que no tenía ninguna canción dedicada específicamente, escrita para lo que es perder un padre. Y sentí que tenía que ir y conectarme de alguna manera con Uruguay. Y el disco lo que me dio, más que por estar triste, me dio por celebrar la vida.

Jorge Drexler també repassarà èxits de la seva trajectòria artística marcada per 17 gremis llatins i un Òscar. El concert serà a les 9 del vespre al Palau Sant Jordi en el marc del Festival Guitar BCN.

I l'actualitat esportiva ens l'apropa a aquesta hora el nostre company en Biel Cadilla. Biel, molt bon dia.

Bon dia, i amb Marc Márquez, que amplia el seu avantatge al Mundial de MotoGP respecte a Jorge Martín. I és que el pilot de Cervera ha estat segon a la cursa sprint del Gran Premi de Malàisia d'aquest matí, una cursa que ha guanyat Pedro Acosta i en què Marco Betzecchi ha estat tercer. Amb aquest segon lloc Marc Márquez és més líder perquè suma 9 punts a la general i ja en té 19 més que Martín que s'ha hagut de retirar per la fractura que es va fer la setmana passada al braç dret. Demà a les 8 del matí curs s'allarga en directe a l'univers MotoGP al web i a l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat. En futbol l'Espanyol ressuscita en el primer partit sense Manolo González a la banqueta. Els blanquilobos van guanyar 0-1 al camp del Villarreal amb un gol de Cabrera, tres punts que els permeten sortir de la zona de descens. Avui a les 9 del vespre, Barça a la ves del Camp Nou. Els nobranes es volen refer de les derrotes contra el PSG i el Madrid amb una defensa de circumstàncies. Flick no podrà comptar amb Eric, Aspart, Christensen ni Koundé, a més dels també lesionats Olmo i Vardagi. Aquest Barça a la ves el podreu seguir des de les 8 a la TDT de Catalunya Ràdio.

Fins aquí, les notícies.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana.

Amb Roger Escapa. Passen 6 minuts de les 11.

Sona, van morir sols al suplement, això vol dir que ja tenim la Mònica Terribas de tornada en aquest programa. Hola, Mònica, què tal? Hola, molt bé. Com estàs? Com va aquest refredat de tardor, ja? Doncs aquí està. Ja el tenim, eh? Està, està. Tenim la campanya de vacunació en marxa, ja. Sí, sí, però no tinc gana fins d'aquí tres setmanes. Doncs mira, hem fet tard, ja, aquesta temporada hem fet tard. Déu-n'hi-do quin cap de setmana que ens espera. Avui la cosa sembla acabar de protestes. Sí. I ara parlarem d'un altre tipus de protestes, farem una mica de memòria. Exacte. Posarem una banda sonora, primer va.

Hay gente de todas partes y estoy viniendo de singerlín hay gente de todas partes y estoy viniendo de singerlín unos morenos los otros menos en el fondo se

dan la mano unos morenos los otros menos en el fondo se dan la mano.

Avui al Suplement viatgem en el temps per parlar de protestes, de lluites ben diferents que perseguien una vida millor. Tots recordareu la pel·lícula del 47 del Marcel Barrena, que va protagonitzar l'Eduard Fernández, molt recent. Donava vida al Manolo Vital, l'home que va segrestar un autobús per fer-lo arribar al barri de Torre Baró. De seguida vam saber que Manolo Vital no va ser el primer ni l'únic segrestador d'autobusos. Allò no va ser una anècdota, sinó que als anys 70 segrestar busos es va convertir en la protesta tossuda d'una època pels drets dels que vivien als barris més humils. Ara, la periodista Odei Echearte ha fet una reconstrucció periodística d'aquesta memòria col·lectiva, el llibre Les Sagrastadores, memòria oblidada de l'extraradi, que es publica ben aviat, el dia 9 de novembre, amb l'editorial Segona Perifèria, perquè sí, sovint ha estat una lluita silenciada, però les pioneres, dones del barri de Camp Franquesa, de Santa Coloma, de Gramenet, tenen nom i cognom, i l'Odei les ha trobat. Odei, què tal? Bon dia. I ben tornada al suplement. Moltes gràcies, molt contenta de ser aquí. Com va la vida? Molt bé, enfeinada, però bé. Ja ho veig, quina feinada, quin llibre, que al final parla de la memòria del teu barri, de la teva ciutat on vas néixer, on vas créixer, i has tornat a les arrels també per reconstruir la teva història d'alguna manera. Sí, sí, la meva història i la

de molts altres, perquè la gràcia és que és una història col·lectiva i sobretot perquè els segrestos d'autobusos s'havien oblidat moltíssim, que és curiós també. Però té a veure, penso, en que es produïen en barris de la perifèria, de la perifèria, perquè són en uns pisos que es van construir a la muntanya. En una maniobra especulativa en el franquisme i el fet que també fossin barris aïllats i que aquestes coses es fessin amb naturalitat sense pensar que estaven fent història realment doncs va contribuir suposo també a que s'anessin oblidant a mesura que la gent anava morint o anava canviant de barri

Tu has documentat des dels 73 per tant finalíssims del franquisme fins al 85 una trentena de segrestos.

Hi ha de convois, de cotxes segrestats, n'hi ha un centenar. I llavors, de tongades diferents, hi ha moltes jornades diferents. Jo he comptat una quinzena de cicles diferents, però hi ha cicles que duren deu dies, o que duren a vegades tres dies seguits de segrestos continuats. Són diferents moments, no són normalment fets aïllats, de vegades sí que és només un dia, però normalment són diversos dies que segresten autobusos i en segresten uns quants cada vegada. Què demanaven? Què volien? Sobretot al barri de Can Franquesa, que són aquests pisos de la muntanya, i al barri de les Oliveres, que són pisos construïts a l'altre vessant de la muntanya de la Guinardidera, que són aquestes muntanyes que, si aneu per la Bevin o pel Nus de la Trinitat, veureu que hi ha uns edificis enormes a dalt de la muntanya, i algú us preguntarà què feien aquells edificis allà. Doncs allà hi vivia gent. Van ser uns pisos que van construir en el règim de protecció oficial de les hores, i van viure tot de gent que es va trobar que no tenia transport públic, que no tenia autobusos per moure's, i. En el cas de les segrestadores del carrer Menorca, que són els pisos que estaven més amunt de la muntanya, que són al cim de la muntanya, si pugeu algun dia veureu que és espectacular on vivien, perquè a més a més, si veu tot Barcelona, hi ha potser les millors vistes de l'àrea metropolitana. Doncs es van trobar que els havien dit que hi hauria autobusos i no n'hi havia. I llavors què van començar a fer? Segrestar-los.

La història del Manolo Vidal s'ha fet universal també per la pel·lícula del 47. Sabem que ell volia fer arribar l'autobús a Torre Baró perquè allà no hi havia autobús ni tan sols els carrers estaven asfaltats. Aquí la particularitat de les segrestadores és que aquests autobusos les segresten dones, moltes vegades anònimes, i que això no havia estat documentat. Per què creus que la història del Manolo Vital A banda de la pel·lícula abans, la seva història ja era coneguda, no? El Maragall s'hi va instal·lar a casa seva. Per què el Manolo Vital s'ha fet tan popular i aquestes dones són anònimes? Doncs, per una banda,

aquestes dones no militaven a cap partit polític. Que això ja crec que és important, perquè a vegades els partits polítics se senten hereus de les seves pròpies històries i reivindiquen els seus propis militants. Aquestes dones eren dones de barri, i ja està. Després també eren dones, que això. Tampoc crec que no ha ajudat a la transmissió en general, la història, la transmissió de la memòria de les dones, que sovint són les grans oblidades de la història i en aquest cas va ser així. I després perquè tampoc eren dones joves. Una de les protagonistes d'aquestes dones tenia 50 anys. Llavors tampoc era el prototip de dona jove lluitadora, militant, antifranquista. Eren senzillament dones que vivien a casa seva, que eren mestresses de casa. Moltes d'elles treballaven en negre netejant cases o. O cosín, i es manifestaven s'agrasten autobusos perquè no tenien més alternativa, no? Però a mi em semblava que aquesta història tenia molta força justament per això, perquè eren dones que en qualsevol, si tu mires la història en general, són persones que no existeixen, que són gent que es dedica a les cures, bàsicament, de la seva família i en realitat sosté barris sencers, no? I aquest era el cas d'aquestes dones.

I això fa que hi hagi en aquest llibre moments meravellosos com aquest. Una tal Gabriela va i romple els despatxos de la cotxera de la Tussa, acompanyada de dos conductors. I un dels responsables li va engegar. Ja deu saber que hem vingut a portar-nos tres autobusos. No surti de l'oficina perquè el lligaran. I la Odey li pregunta, Gabriela, vas ser tu? Això vas fer la nit del 5 de març del 79? Diu, no me'n recordo, podria ser. La Gabriela Serra també em va dir que aquell estudiant basc que seria el meu pare havia arribat al suburbia Roig a fer el mateix que ella, proletaritzar-se. És a dir, l'Odey retrata d'una manera magistral en aquest llibre de les Sagrastadores com tota una generació també de dones. Com ella ara deia, dones del barri, dones que es cuidaven de les seves famílies, es converteixen també en militants de causes justes, per dir-ho d'alguna manera, que tenen a veure amb la ideologia que sosté aquestes protestes i amb aquests entorns on no arribava el bus ni arribava la dignitat. Més enllà de la que li donaven els habitants que hi vivien. A mi em va encantar aquest retrat perquè la Gabriela Serra, com saben molts oients del suplement, és una militant de causes. Va ser diputada de la CUP recentment. I la Gabriela diu, no me'n recordo, podria ser. Què vol dir això? Que la Gabriela estava fotuda en tantes causes que no se'n recorda si va participar en aquesta. I això vol dir que estava. 100% implicada en totes les causes de protestes d'aquella època, d'aquest tardofranquisme. A mi em sembla una meravella això.

Sí, clar, aquesta frase la vaig treure de l'expedient judicial perquè va anar a judici per aquests segrestos. Això van ser uns segrestos de l'any 79 que van durar 10 dies. Durant 10 dies al barri de Can Franquesa van tenir tres autobusos segrestats, autogestionats, que continuaven funcionant, servint el barri, perquè els treballadors de la TUSA, que era Transportes Urbanos S.A., que era l'empresa que vestia aquestes rutes d'autobusos, que era una empresa ubicada a Badalona, estaven en vaga, i llavors van arribar a una mena d'acord amb els conductors perquè els barris més aïllats, que eren el de Can Franquesa, però també a Badalona, el barri del Canyet i de Bona Vista, que es van endur quatre autobusos més, els conductors i els veïns feien funcionar els autobusos de manera autogestionada i recollien la voluntat a la gent que pujava a l'autobús. I clar, aquests segrestos havien estat absolutament esborrats, ningú se'n recordava d'aquests segrestos. Clar, la Gabriela em va dir, és que jo recordava que havia estat en un segrest, que recollíem els diners, i quin any, Gabriela? Ostres, no ho sé, i buscant, buscant, buscant, vaig trobar tot el segresto.

És un quart de dotze, estem parlant amb la Mònica Terribas i l'Odea Echearte de Les segrestadores, aquest llibre que retrata la memòria històrica de Santa Coloma de Gramenet, d'aquestes dones que van segrestar autobusos per aconseguir millores a l'extraradi i en zones que tot estava per fer i tot semblava que era possible. Santa Coloma aquells anys també va estar marcada per un episodi polític, un dels episodis més recordats també, de la presidència de Jordi Pujol. És aquest.

Oiga, ese señor ha tirado una piedra contra mi coche. El que se ha puesto delante del coche con voluntad de provocar. Por lo tanto, cállese usted. Luego le daré la palabra. No le corresponde ahora. Aquí tenemos que aprender a convivir, a hablar entre la gente, no hacer el acto que han hecho ustedes. És un document memorable

que és molt més llarg i que ha estat comentat, parodiat moltes vegades. Posa context, Odei, què va passar i com es va emprendre aquest episodi de Jordi Pujol? Quin any era i com va impactar això a Santa Coloma? Perquè 40 anys després encara el recordem.

Sí, això era el novembre de l'any 88, Jordi Pujol anava a la inauguració del GR92, que és un camí que arriba al poblat iberi Puig Castellà, que és justament el cim que hi ha al costat del barri de Can Franquesa, a les muntanyes de la Serralada Marina, i els veïns de Can Franquesa van aprofitar que venia el president de la Generalitat per anar a protestar. Entre altres coses, demanaven murs de contenció perquè els queia la terra per la carretera, demanaven neteja, demanaven millores en el transport, i van anar a abordar el president Pujol. Llavors el president Pujol no tenia ganes en aquell moment de parlar amb els veïns i es va produir un enfrontament amb els veïns. Li van tirar una pedra al cotxe? Es va publicar que li havien tirat una pedra al cotxe i el mateix Pujol va dir m'han tirat un roc al cotxe, però després quan. 40 anys després vaig a parlar amb els veïns, per preguntar-los sobre els segrestos d'autobusos, em diuen, no hi va haver cap pedra. 40 anys després, ells defensen que no hi va haver cap pedra, que un dels veïns, el més estigmatitzat, que era un senyor que portava un jersei vermell, i li dic un capítol al senyor del jersei vermell, explicava que havia tirat un terros de sorra perquè li havien atropellat el peu. Però no es va poder explicar, perquè tot va anar molt ràpid, es va accelerar. Ara hi hauria 40 vídeos d'això. Clar, en aquell moment hi havia televisió espanyola i TV3 i van gravar unes imatges, però els veïns no van poder parlar. És curiós perquè Jordi Pujol en altres ocasions sí que ho feia, de parlar molt amb els veïns. I al mateix barri de Can Franquesa hi havia anat.

I va baixar del cotxe a parlar amb ells. I que aquest espig dura 3 minuts o més.

Però els vas broncar en comptes d'escoltar-los i després se'n van a casa seva. I allò després va ser un gran símbol de l'autoritat que sabia exercir Jordi Pujol per defensar la Generalitat.

Però fixa't una cosa, que ara que estem, i aquesta nit estem pendents del que pugui passar amb les escurrialles de blocos, i després en parlem si voleu, aquesta confrontació. Que no era el primer episodi que tenia el president Pujol, perquè el president Pujol es passava el dia al territori i aquestes confrontacions acabaven sent, no hi havia el nivell de protecció institucional entre la gent i les persones, i això es podia produir. I això es podia produir. Amb el nivell d'atenció que hi ha a dia d'avui. Ens costa molt trobar moments on un ministre es digui Puente, es digui Sánchez o es digui president Illa es pugui trobar amb la gent confrontant-lo perquè està tot protegidíssim i és curiós i a mi m'ha agradat molt que ho recordessis perquè al final aquests episodis el que fos més afortunat o menys el president Puigdemont en aquell moment fa que a posteriori es prengui consciència. Dels ulls d'aquella gent que t'estan increpant i t'estan dient ei posa

les piles Odey, expliques també en aquest llibre buscant les vides dels altres trobava la dels meus tu vas créixer i vas néixer a Santa Coloma de Gramenet, de fet la teva carrera periodística comença a la revista Grama què has descobert del teu passat de la història dels teus pares que t'hagi fascinat també escrivint la història de les segrestadores.

És que a mi em va passar que quan vaig començar a fer investigació sobre els moviments veïnals, vaig descobrir que el meu pare era un militant clandestí d'un partit que es deia Moviment Comunista. Jo no ho sabia, el meu pare era. Per mi tota la vida havia estat un mestre que havia vingut a estudiar a Barcelona, primer arquitectura, després va fer magisteri, i ja està. I llavors la gent em va començar a dir, ah, però si tu ets aquesta és la filla del negro, tu ets la filla del negro. I jo, el negro, qui és el negro? I el negro era el meu pare, era el nom de clandestinitat del meu pare. I llavors. D'alguna manera, això també era un element que em col·locava a mi i a la història com a filla d'aquestes lluites que s'havien produït, perquè al final la lluita política que feien molts d'aquests militants eren els barris, i tenia molt a veure això amb la dignitat dels autobusos, amb la dignitat de la plaça, del mercat, de tot. I em va semblar també curiós perquè jo justament que soc periodista i que d'alguna manera volia que aquestes històries no es perdessin, m'adonava que sabia tan poques coses de la meva i de la meva família perquè el meu pare, tota aquesta part de la clandestinitat, no me l'havia explicat gairebé mai, no? I a més es va morir. I tot aquest bagatge, moltes preguntes que em van quedar per fer, no li vaig poder fer mai.

El moviment comunista anteriorment era ETA-BERRI, no?

La scissió comunista d'ETA, no? Exacte, sí, sí, sí. Això tampoc ho sabies? Sí, sí, això sí que ho sabia. O sigui, només sabia que ell havia estat militant d'aquest espai polític, però no sabia anècdotes que fins i tot m'han explicat com accions que havien fet d'anar a penjar cartells, de repartir octavetes, d'anar a pintar, de fer una pintada amb un altre militant que els van enganxar i va haver de marxar a Tarragona durant una setmana a protegir-se perquè si hi havia la cèl·lula els podien detenir a tots perquè havien detingut un parell que havia format part del piquet que havia fet. O sigui, anècdotes que al final també.

I com és que va anar a parar a Santa Coloma i a Catalunya el teu pare? Com és que va atarrar aquí?

Doncs justament per això, perquè Santa Coloma era un nucli que militants dels partits revolucionaris d'aquella època identificaven com un lloc amb molta classe obrera on es podia fer la revolució entre cometes, no? És a dir, lluitar per derrocar el franquisme amb. Les masses, que deien ells, que eren aquesta gent. I a Santa Coloma venia molta gent a proletaritzar-se, que és això que abans deia la Mònica, que eren estudiants, moltes vegades, que no formaven part de la classe obrera, però que molts eren comunistes i tenien aquesta consciència que calia anar a fer feina amb aquesta gent. I per això va arribar el meu pare a Santa Coloma, perquè si no, el meu pare, per estudiar arquitectura, hagués anat a parar a la residència. De fet, va estar un temps a Sarrià, amb els jesuïtes. Perquè ell venia d'un internat dels Jesuites a Tudela i aquest era una mica el seu entorn, no? I en canvi va acabar a l'extraradi, com molts altres que després es van quedar perquè van trobar llocs on enamorar-se, on teixir amistats, on fer una vida més ajustada al que ells pensaven.

Ah, jo vull tornar a posar en valor el llibre de les segrestadores per aquesta part més personal, sens dubte, però sobretot per la part col·lectiva, perquè en dies com avui, que estem parlant molt del sense sentit, de lluites pràcticament nihilistes, no?, d'avui aquest matí ho explicàveu molt bé i aquesta entrevista que li has fet amb un mestre. Ho ha exemplificat que dius han de ser-hi perquè queda guai haver estat allà alerta amb això jo m'agafaria el llibre de les agrestadores de l'Audey a tots els instituts i llegiria dos paràgrafs cada dia perquè se n'adonin que hi ha lluites que valen la pena que responen a realitats i hi ha performances que no responen a això.

Però és que això d'avui no és una protesta, no hi ha una ideologia, no hi ha política al darrere. Aquí sí que hi havia política. Aquí hi ha política al darrere.

Per això et dic que jo crec que una manera d'explicar i traslladar aquesta memòria, aquest coneixement que l'ODI ha recollit a les segrestadores, és compartir-lo amb els joves que avui poden pensar que aquestes protestes formen part de la impotència que ells senten legítimament que el món no els està donant tot el que ells esperen. Però moltes vegades això no vol dir trencar, vol dir construir. I les segrestadores és una història de construcció col·lectiva. I en protesta, i contra el franquisme, i en el tardofranquisme, i en els inicis d'una democràcia que no ho era, i amb amnèsia, i amb tot, és construcció. I l'altra és destrucció.

Sí, puc dir una cosa? Que les segrestadores, les primeres, les que identifico com les dones que van segrestar el primer autobús l'any 73 a Can Franquesa, les de dalt de tot del carrer, van trigar 16 anys a tenir l'autobús. Vull dir, que no és que s'agrestessin un autobús i al cap de dos mesos el tinguessin. Va trigar 16 anys. Amb aquest accident del Pujol, l'autobús encara no hi pujava, va pujar l'any següent. Vull dir, que van perseverar moltíssim, que són una gent que estava absolutament conscienciada que sabia el que feia i que s'assaltava les normes per un bé superior, que era que si no feien això no obtenien res i quedaven abandonats i absolutament marginats socialment i culturalment.

Més enllà de la història dels teus pares, tu què has redescobert de la teva pròpia història, del teu vincle amb Santa Coloma, el lloc on descobreixes també que t'interessa el periodisme i ara aquí això també és la constatació de que ha valgut la pena aquest trajecte, et connecta també amb els orígens. Totalment.

Jo sento molt orgull de venir d'on vinc i penso que aquestes històries oblidades formen part de la història col·lectiva de Catalunya i que moltes vegades no les tenim presents o se simplifiquen molt. La gent té idees com molt prefixades sobre coses que no acaben sent certes, no? També he volgut fer en el llibre una mena de lligam i explicar o reconciliació, diguem, amb la gent del poble antic que va veure d'un dia per l'altre destrossat el seu poble i convertit en un soborbi que va perdre els seus paisatges de joventut, no?, o el seu paradís perdut, diguem-ne. Perquè penso que tot és més complex del que sembla. La maniobra especulativa que va permetre que es construïssin pisos a la muntanya estava feta per les elites del franquisme. No eren uns senyors que de sobte són a l'Ajuntament i pensen aquí va haver un procés d'urbanització i requalificació de sols que va fer que grans dirigents del franquisme s'enriquissin.

La història recent dels últims 50 anys de Santa Coloma tampoc s'entendria sense la figura de Justo Molinero. Aquesta setmana en parlàvem a TV3 amb aquest documental i és importantíssim com retrata la gestió del Justo Molinero com a empresari de la comunicació, la gestió amb el poder, amb Jordi Pujol, amb tots els ajuntaments socialistes, amb Esquerra Republicana, quan Oriol Junqueras agafa el timó i també té un pes important, amb com Justo Molinero. Intenta aprofitar-se dels polítics, però és que els polítics també s'intenten aprofitar-se i molt d'ell per la capacitat que tenia de comunicar-se amb una comunitat nova a Catalunya que també votava, que tenia moltes demandes i moltes necessitats, no? Sí. I hi ha un moment d'un míting especial en què Jordi Pujol se'n va a Santa Coloma i acaba dalt d'un escenari cantant amb els chunguitos. Sí, sí, sí.

Jo, la veritat és que aquest documental cal posar-lo un valor i la vida del Justo, que, per exemple, el Tom per la vida, t'estic parlant de principis dels 90, ja se li van dedicar 4 hores de tele en el Justo, eh? Com qualsevol estrella, diguéssim, es digués Cruyff, es digués en aquell moment Judit Mascó i Justo Molinero en el sentit. Que el Puyala el va voler posar en valor com un exemple del que havia construït el Justo. I el Justo, la història del Justo Molinero, la biografia del Justo Molinero no està molt lluny d'això que explica l'Audei, és un migrant, va arribar amb autobús en comptes amb el tren del Transmissarià, però va arribar. De Villanueva de Córdoba, sí. I va arribar arreglant l'autobús de Villanueva, que suposo. Que molta gent que ens està escoltant, ell i el seu germà van arreglar autos per poder arribar aquí a Catalunya i després tota la seva història és la història d'algú que ha sapigut treure-li partit a les seves circumstàncies, també políticament. Però alhora això ha volgut dir un assemblatge, una integració dins del nostre panorama mediàtic per descomptat, vull dir que molt ben retratat.

Hoy vengo a cantarla mi ciudad y me llena de alegría, de orgullo y felicidad, mi casa, mi día a día. Mucha juventud y mucha tercera edad que hacen de Santaco imposible de igualar. Barrios de bares, bares de barrios, varias amistades con sueños de millonarios. Vivo orgulloso de la tierra donde yo nací, Santa Coloma, yo me quedo aquí.

Les segrestadores de l'ODI, ets certa? Memòria oblidada de l'extraradi. Un llibre que ens connecta també amb el que pot passar aquesta tarda a Barcelona, amb aquestes concentracions que no protesten per reclamar res polític, sinó concentracions que algú intenta pilotar. Per intentar alterar l'ordre públic, ja sigui a través del pillatge, a través dels aldarulls, a través dels saquejos. Veurem amb aquest ampli desplegament policial si és que acaba amb alguna cosa o acaba amb no res, perquè hi ha diverses convocatòries a diferents punts de Catalunya. Clar, és que no és comparable amb res recent que hem viscut a casa nostra, no, Mònica? No.

No, perquè no, no, les coses, tu pots batallar contra les coses que tenen una lògica, la especulativa contra, no? Ara ho deia l'Odei, no? És a dir, el que fa que en el seu dia Marcel Barrena, animat evidentment per la producció, del Jaume, i això posar un valor, perquè són aquells trusquistes, aquells extrusquistes, diguéssim, o trusquistes encara, que estan fent cinema a través dels 47 i després les segrestadores, això té un sentit, és una batalla que té un sentit. A quin sentit té això a part d'expressar no sé quina frustració perquè tots ens podem sentir molt frustrats de tot el que està passant al món però no ho expressem a base de destruir les coses del nostre entorn aleshores és molt diferent perquè no saps com combatre-ho això. No saps com combatre-ho, perquè no hi ha una lògica ideològica aquí al darrere. No hi ha una batalla entre faccions interessades a una banda o a l'altra. I aleshores, atrapar en una agulla, en un paller, que per cert ho estan fent molt bé, perquè han detingut una part de blocus, no? Què hi ha al darrere de tot això? I després. Les edats, no? 14 anys. El fet que siguin menors. És a dir, algú ahir deia, bueno, els pares, però és que els pares. Escolta, tu t'hi trobaràs d'aquí quatre dies, Roger, els nanos es passen amb una part important de les seves hores de lleure enganxats en una pantalla que tu no els fiscalitzes perquè consideres que és la seva vida privada o la seva intimitat o el que sigui a partir de l'edat adolescent, que és una edat. Ho heu dit aquest matí, a la tertúlia complicadíssima de gestionar. I ara és molt difícil posar-li vigilància, entre cometes, i raonament en això. Perquè els alumnes que nosaltres ens trobem pocs anys després, amb 18 anys a la universitat, et diuen que estan 5 hores enganxats en una xarxa. Doncs això, si troben la manera d'entrar-hi.

És que el problema, crec que aquest abús de les xarxes el que fa és alienar-los, perquè al final acaben consumint porqueria, ho sento molt, és així. Llavors acaben sent unes protestes buides de contingut, sense fonament, sòlids, crec. I és justament el contrari de tota aquesta gent que dèiem que lluitava als anys 70, que estava absolutament conscienciada amb fonaments ideològics que podien ser més o menys ajustats, això crec que és igual, però que els feia. A prendre consciencia de la seva situació i saber que fins i tot s'incomplien lleis franquistes, que fins i tot les lleis franquistes que no eren democràtiques s'incomplien perquè vivien d'una manera absolutament deixada de la mà de Déu en tots els sentits, sense cap servei, etc. I per mi tot això és el contrari. Aquell procés va fer que gent analfabeta pogués formar-se culturalment a través d'aquests partits polítics i d'aquesta formació que, per exemple, feien els capellans rojos. I ara tenim gent. Que no sap gairebé ni el món on viu. Sí, una coseta només.

Això que diu l'Aude i Somali, el fet que aquella gent admirava i buscava referents. Estem en una generació on els referents s'han desconnectat. I això, hi ha una part que sí, una part petita que sí, però hi ha una gran part que no. I quan tu no tens referents és molt difícil tenir un nord de batalla.

Mónica Terribas, Odietxe Arte, Las Sagrastadoras, no us el perdeu. Moltes, moltes gràcies, que tingueu bona setmana. A tu, cuida't. Fem una pausa i anem cap als Estats Units. Allà ens hi espera Lídia Heredia, perquè també van fent xup-xup de cara a aquest esmitterm de dimarts. Ara tornem.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa. Torna un any més Gastronòmic Fòrum Barcelona.

Si formes part de la restauració, l'alimentació o el food service, no et pots perdre l'esdeveniment de referència del sector.

Més de 450 empreses expositores, demostracions en directe, ponències, debats i les veus més influents de la gastronomia. Gastronòmic Fòrum Barcelona,

del 2 al 4 de novembre, al recinte de Gran Via de Fira de Barcelona. Realment, aquestes últimes setmanes

el grau està com molt canviat, no trobeu?

No és ben vell, sembla un altre. Està com estrany. Sí. Com menys rondinaire i més encantador.

És com un grau millorat. Més amable, més atent, més simpàtic. Un grau perfecte. Ei, com va, amics? Tot bé? Puc fer res per vosaltres?

Al Pirineu i les Terres de Lleida vivim la tardor d'una manera diferent. Ens agrada córrer, pedalar o volar, però també aturar-nos a connectar amb el paisatge i el patrimoni. Tot i saber d'on venim, cada any els sabors i els colors de la terra ens tornen a sorprendre. Una terra cuidada és una terra que et cuida. Ara Lleida, amb tota naturalitat. Patronat de Turisme. Diputació de Lleida.

Si el món cada vegada sembla més una distopia, potser és hora d'escoltar els quifanys que l'estan imaginant.

Més d'un centenar d'autors i autores t'esperen a la sisena edició del 42, el Festival Literari de Gèneres Fantàstics de Barcelona. Del 4 al 8 de novembre a la Fabra i Coats. Hi ha altres mons. I tots són el 42. Ajuntament de Barcelona.

Tot és possible un dia de partit.

És hora de connectar amb la TDT, la transmissió d'en Torquemada. Avui, a partir de les 8, la TDT del Barça a la ves a Catalunya Ràdio.

La narració del partit és una exclusiva de CaixaBank. CaixaBank dona suport a l'esport.

Al 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres. La TVT de Catalunya Ràdio té el suport comercial de Cupra, Fundació MGC i MGC Mutua, Estrella Damm i CaixaBank.

Arriba al Gran Teatre del Liceu i Capuletia i Montecchi de Bellini, una obra mestra del Belcanto. La tragèdia romàntica més immortal amb les veus d'Elisè Tropeça i Rafaela Lupinacci. Del 30 d'octubre a l'11 de novembre. Entrades a liceu.cat.

Hay mucho nivel sobre el terreno de fondo en ocasión, Bruce David. Esto promete, mano. Ya lo creo.

Necesito una oferta ganadora. Puede comprar, Marta. Va, va, va, Marta. 24 horas. ¿Con qué facilidad resolvió? Sin complicaciones. Ven a por más. Venga.

La nit dels ignorants és un programa que relaxa. De 12 a 2 és la meva isla de pau. Un espai que els fills han heretat dels pares encara que ara visquin molt lluny. Ara sense els pares vius, però sempre molt presents,

us agraeixo per haver mimat i mantingut aquest pont.

La nit dels ignorants. De diumenge a dijous, de 12 a 2 de la matinada, amb Marta Romagosa.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana.

A ritme dels Beach Boys, demà diumenge a la nit, el 30 Minuts estrena el reportatge Ruta 66, escoltant els Estats Units, una feinada de la corresponsal de TV3 a Washington, la nostra Lidia Heredia, per uns dies ha deixat d'escoltar Donald Trump per posar el micròfon a aquells a qui Trump condiciona la vida a cop de titular, els ciutadans.

En aquest reportatge, la Lidia ha abandonat la moqueta de Washington per endinsar-se allò que en diem l'América profunda, 15 dies de carretera imanta pels 4.000 kilómetros de la famosa ruta 66, de Chicago fins a Los Ángeles, de punta a punta del país per parar l'orella als nord-americans de tot tipus d'origen, d'estatus social, de género, de religió. El resultat és el retrat d'un país que mai ha baixat el cap, però que ha entès que alguna cosa ha de canviar. El resultat el tindrem aquest dimarts en unes eleccions de mig mandat en què Trump, malgrat no tenir cap papereta amb el seu nom, mai s'hi havia jugat tant, o almenys s'hi juga tant o més que les últimes vegades. Des de Washington, Lidia Heredia. Bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora, com esteu? Molt bé, Déu-n'hi-do quina excursió, Lídia.

Sí, deixa'm. El primer que vull dir és que l'he fet amb el Guillem Ayats i l'Emili Legren, eh? Que això això és una feina I tant. Una feinada, com tu has dit, això és així, però d'equip, si no, impossible. Qui són, qui són, eh? El càmera, entenc, la productora? El Guillem és el càmera, el meu partner in crime des de fa quatre anys i pico aquí, i l'Emili és la productora. Vull dir que sense ells dos això això no surt. Però sí, sí, sí.

Ho hem fet. Per tant, entenc, la ruta 66 amb tots els tòpics que envolta, no? I també per captar com està el país de cara a aquest moment també tan decisiu, eh, Lídia?

Mira, ens va passar allò que a vegades ens passa als periodistes, que quan veiem quatre xifres rodones ja ens excitem, no? Llavors dius, ostres, dos anys de trama a la Casa Blanca, unes eleccions de mig mandat aquí a la cantonada. Un país que aquest any ha celebrat el seu 250 aniversari, que sempre és un motiu per posar-se davant del mirall, i una carretera mítica, que és aquesta 66, que a més a més, ara, al novembre, fa 100 anys. Llavors, jo vaig veure tots aquests números rodons i vaig dir, escolta, em va fer pronunciar aquella famosa frase que diuen que et passa alguna vegada a la vida, que és, això té un 30 minuts. I ho vaig proposar un cop ho vaig proposar em va agafar tots els mals de dir, però a veure, tu qui t'has pensat que ets? com has de fer un 30 minuts? com has d'explicar un país de 350 milions d'habitants? t'entra la síndrome de la impostora un darrere l'altre. Però ho hem fet, ho hem fet i si ens n'hem sortit, doncs jo crec que és el retrat d'un país en un moment molt concret, a través de les experiències i de les vides dels seus ciutadans, i sobretot jo crec que responem a una necessitat que jo aquesta sí que la sentia als budells des de fa molt temps, que és hem de deixar en algun moment, hem de marxar a la Casa Blanca perquè aquest president també viu de tenir-nos allà lligats, no?, i de tenir-nos ofegats amb titulars tot el dia i ocupats, llavors. Això sí que ho sentia des de feia molts mesos, et diria que des de feia ben bé un any, de dir, hem de marxar, en algun moment hem d'anar a parlar amb la gent, perquè estem explicant Trump, però aquí hi ha tot un país que, a més a més, és enorme, i hem d'entendre com estan, tant els que estan a gust com els que estan a disgust, com els molts que ho viuen amb indiferència, eh, Roger?

Clar, perquè sempre hi ha la gent que sembla que això no vagi amb ell. Des de Chicago fins a Santa Mónica, passant per Illinois, Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, New Mexico, Arizona, California, país de punta a punta. Heu dormit en aquests famosos motels de carretera que també serveixen, entenc, dins de la ruta del 66 per copsar com està l'ambient?

Hem dormit on hem pogut. Aquestes coses sempre sonen més glamuroses, allò, quan veus el resultat final que quan hi ets. Però jo sentia que l'havíem de fer sencera, perquè en algun moment vam dir, pues fem-la a trossos o. Però saps aquella sensació de dir, no, no, no, l'hem de fer i ens ha d'entrar tot pel poro, també, no? No només pel cervell. I la ruta també va ser una manera, perquè clar, és que poca broma, és a dir, com pretens explicar un país tan gran, no? I en cap cas has de pensar que el resultat serà la veritat absoluta o definitiva. I al final vam dir, aquesta ruta passa, és prou llarga, passa per prou llocs diferents, travessa zones molt rurals, però també travessa ciutats, és a dir. Al final, el mètode va ser, amb tota la humilitat, però amb l'ambició de triar una ruta que ens garanteixi diversitat. I això és el que vam fer, aprofitant que, a més a més, és una ruta centenària, que està en l'imaginari de tothom, que tothom la reconeixerà, i que la diversitat del país, política, social, econòmica, cultural, ens la donarà el fet que la travessem de punta a punta, perquè això era una mica el que sempre fan gúnia. I llavors dius, escolta'm, això no és la veritat absoluta. Però el que hi veureu és veritat, perquè és la veritat crua, arran de carretera, que ens vam trobar.

De fet, has fet un exercici, que és un pacto bàsic, el tornar als bàsics, per llegir als entrevistats el preàmbul de declaració d'independència que assumeix la igualtat entre tots els homes, i la reacció passa això.

Aquí una dona negra s'emociona al llegir-ho i admet que no se sent gent seva a aquesta Constitució,

que ella no la representa. Saps què passa? Realment, una de les lliçons que m'emporto de que la tele ens hagi sigut prou generosa com per deixar-nos fer aquests 30 minuts, és que al final, quan vas al carrer, és un recordatori d'aquell bàsic del periodisme, de dir, no t'entestis a trobar el que volies explicar, sinó explica el que et trobes. Que a vegades ens n'anem amb unes tesis preconcebudes que t'ofusquen una mica i has llegit molt i assajos molt profuns de com està políticament el país. Al final, quan surts al carrer i dius, a veure què em trobo. Això va ser una idea d'aquelles que jo hi crec molt en televisió quan treus un objecte. Quan tu li dones a la gent una cosa perquè toqui amb les mans, passen coses. I a mi això m'agrada. I vam pensar, mira, en Dunguerra, ja que han fet ara 250 anys com a país. I per als americans aquestes coses són bastant sagrades. Jo no sé què passaria si féssim aquest experiment a Espanya, si tu donessis la Constitució a la gent, o l'Estatut a Catalunya. No sé què passaria. Però aquí, com que tenen aquesta cosa tan patriòtica i ho mamen a l'escola. Per ells és important. I ens vam trobar reaccions de tota mena. I aquestes perruqueres afroamericanes de Tulsa es van posar a plorar. I això sí que no estava preparat, perquè jo no els avisava. Al final de l'entrevista, la majoria els deia, mira, us volem fer llegir aquesta primera frase que tothom sap, aquella de tots els homes han estat creats iguals i tenen dret a perseguir la felicitat, la llibertat. I ella es va posar a plorar i fa un discurs preciós de nosaltres aquí no hi vam estar mai inclosos. Mai. I encara ara, quan ens atura la policia, sabem que la nostra llibertat s'acaba quan hem de posar les mans a sobre el cotxe abans de dir el nom. Vull dir que ha sigut un experiment que jo crec que ha reixit. Ja m'ho sabràs dir.

Aquí la reacció d'una dona blanca.

Aquí reconeix aquesta

dona que la Constitució està dissenyada per les elites, però no pels immigrants ni per les dones, no?

Sí, aquesta és una dona que vam conèixer a Los Álamos, que a Los Álamos la gent li sonarà perquè és on hi ha el laboratori de seguretat nacional nord-americà i on abans de la Segona Guerra Mundial es va inventar la bomba atòmica, Oppenheimer, on treballava qui tingui la pel·lícula al cap. I sí, ella, per exemple, estava molt preocupada pels drets reproductius i pels drets que s'han anat perdent aquests últims anys als Estats Units. I aquesta cosa de, no ens enganyem, aquest país, per més que va ser una revolució per la llibertat i per la independència dels britànics, és un país fundat també per les elites en aquell moment. Van deixar de dependre de les elites britàniques per dependre. Aprendre de les elites nord-americanes, per més que després se n'hagin fet moltes pel·lícules de Hollywood.

Ara parlarem també d'aquest capítol de Penheimer, d'aquesta visita a Los Álamos, però continuant amb aquest exercici de fer llegir el preàmbul de la Declaració d'Independència. Mira la reacció que ha trobat la Lidia amb els indígenas de la nació Navajo, que sí que l'accepten com a pròpia.

Clar,

aquí és curiós que els indígenas que se sentin seva aquesta declaració d'un país que d'alguna manera es va apropiar de la seva terra i fins i tot els va aniquilar, no?

Aquí ens va passar això que et deia, que teníem claríssim que l'any en què havíem fet 250 anys com a país havíem de passar, i a més a més la ruta 66 hi passa, per la zona on fa 250 anys no només ja hi eren, és que se'ls van carregar un darrere l'altre. En moltes d'aquestes àrees van cometre genocidis i, si no, unes massacres terribles. Òbviament aquest 30 no el podem generalitzar, segurament no tots els navajos o tots els nadius americans opinen això, però aquest concretament, que era un agent de la policia tribal navaja, ho tenia claríssim, i per tant no ens va donar l'incert amb el que nosaltres anàvem cap allà, de dir, bueno, això serà una crítica absoluta, a l'imperi nord-americà? Doncs no, no, no, no. Aquest nano, que era jove, que és d'aquests que havia sortit de la reserva per formar-se fora i havia tornat, tenia claríssim que que permés que que tingués clar que el conqueridor blanc els va aniquilar. Ell no volia passar-se la vida mirant enrere i llepant ferides. Volia mirar endavant, sense renunciar, òbviament, als seus orígens, però ell. Ell se sent en aquest país absolutament seu. A veure, és que de fet ho és, i de fet ho era de seu abans que els pioners conquerissin l'Oest.

I escolta'm, aquesta aturada que explicaves de Los Álamos, conegut, com dius, per la pel·lícula Oppenheimer, per la creació d'aquesta bomba atòmica, no forma part de la ruta 66, però tu tenies clar que hi volies fer parada. Per què, tenint en compte també com va arribar aquesta història al cine i que al final Oppenheimer no es pensava que el seu invent servís per destruir part de la humanitat, eh?

Doncs justament per això també, perquè tenia molta curiositat de veure qui eren els que vivien allà, que hi treballaven i com gestionaven aquesta contradicció de, d'una banda, un orgull científic absolut d'haver-la inventat i després aquest trauma, per molts, no per tots, d'haver-la utilitzat contra el Japó. No passa per la ruta, però en el procés de remenar, buscant històries al llarg de la ruta, perquè el resultat del 30. Que ja t'aviso que no és un 30, eh? És gairebé un 40. Això passa amb tots, ja, eh?

Deus haver acabat de brallar, allà dins. Ha sigut com si ens arrenquessin una cama. No li pots treure tres minutets més? Patapam. No,

i a més a més t'haig de dir que no. Deixa'm agrair també l'equip del 30 i de documentals de la tele, perquè la versió que quedarà penjada a la plataforma és de 55, que és la que nosaltres defensem. Aquesta és la que heu de mirar. Exacte. No, heu de mirar els 30 minuts, això també. Però si us ha quedat ganes, que sapigueu que a la plataforma, la de 55, hi ha alguna història, hi ha algun bonus track. I jo crec que sembla que ens sentim allò més còmodes. Però, buscant històries, vaig acabar parlant amb algú que treballava al Laboratori Nacional, que em van dir que ells no tenien permís per parlar amb la premsa, però em va dir, mira, aquí hi ha tota una comunitat d'extreballadors que estan jubilats alguns, que potser s'avindrien, que es troben per fer tertúlia habitualment. I el lloc era molt llaminer. Per tant, els vam proposar i de seguida ens van dir que sí. I s'ha d'agrair la generositat de tothom, perquè tothom va quedar molt encuriosit que un equip de televisió europea, d'una tele relativament petita, respecte a les televisions que a vegades tenen equips aquí. Estiguéssim interessats en parlar amb ell, i tothom ens va obrir casa seva, els seus cors, els seus caps, i vam parlar amb molta llibertat, amb molta tranquil·litat, i agraïts també que algú els escoltés, perquè al final el títol és aquest, Escoltant els Estats Units, que pot ser un verb poc ambiciós, però que jo el defenso perquè és imprescindible per qualsevol exercici que vulguis fer després.

Amb la Lídia Heredia xerrant d'aquest 30 minuts que veurem demà a TV3, titulat Ruta 66, escoltant els Estats Units.

A veure, Lídia, ¿tu creus que a Donald Trump li agradaria aquest reportatge que heu preparat?

A veure, per què no? Jo he intentat. És a dir, una de les coses que sí que teníem clar és que aquí no cal anar a preguntar a la gent ni què vota, perquè primer, que la gent t'ho diu bastant a la primera. I segona, que la nostra idea era fer un retrat. Tampoc O sigui, que està lligat a l'actualitat, perquè Trump sobrevola tota la ruta, les eleccions també la sobrevolen, la guerra a l'Iran, el preu de la vida. Tot això hi és. Però. Però jo volia realment escoltar sense priorismes i també per entendre'ls, per mirar d'entendre'ls, no? Perquè en un moment en que el món sencer es pregunta cap a on van els Estats Units, dic, escolta'm, preguntem-los i amb ells també, no? I com ho viuen? I quines sensacions tenen? I aquest era una mica l'esperit que ens movia, eh?, quan vam tenir aquesta idea una mica boja. Diria que per exemple fins i tot els votants de Trump troben que en aquest segon mandat està sent excèntric fins i tot per ells i per ell les corrupteles, el fer-se construir monuments homenatges, en general hem detectat que això no agrada, ara bé claríssimament això no vol dir. Que dimarts que ve aquesta gent vagin a votar un candidat demòcrata. És a dir, això és una idea potser més des del nostre punt de vista, de dir, ah, però com el poden votar? No, senzillament potser el deixaran de votar, però no crec que canviïn partits tampoc, perquè també és veritat que al mig d'Amèrica, allà al mig, la gent se sent molt lluny de Washington. Alguns molt lluny i alguns directament abandonats.

El que pasa es que la autoestima al norteamericano la acostuma a tener alta. I love this country,

but there are some things that have to be changed.

I think America in an aspect, in theory, is beautiful. I like America. Yeah, I love my country. God bless America. Nice to meet you. Thank you, guys.

És a dir, aquest sentiment de pertinença el mantenen. Absolut. I això no se'n va, diria. Per molt Donald Trump que tinguin, eh?

No, no, és que això està per sobre de partits i de presidents. Això sí que es palpa, aquesta confiança, aquesta seguretat, aquesta sensació que ells. Que el seu destí universal és dominar el món, però alhora també aquesta necessitat de dir que el govern no es posi en la meva vida. És veritat que potser la sensació que hi ha alguna cosa una mica tocada, aquest orgull que tenen sempre, potser està un palet ferit, però un palet, saps? I després és veritat que a ells no els agrada sentir que estan fracturats. Curiós, perquè és una república que es va unir per voluntat pròpia, les 13 colònies inicials i després. Però ells, sentir que estan fracturats, que això tots ho reconeixen i els preocupa, els preocupa molt. Ells voldrien estar units i tenen un punt de no, com abans, com abans que estàvem units, però alhora. Un camioner fantàstic que ens vam trobar per casualitat en una benzínera, d'aquests que omple els dipòsits de les benzineres, al final ens ho deia, diu, a veure, és que geogràficament som uns privilegiats, no ens afecta res. En el fons ens venia a dir, res del que fem, el món, ens afecta, perquè és que estem entre dos oceans, tenim un parell de fronteres, que sí, la sud potser ens dona algun problema, però la nord, bé, ara amb el Canadà, perquè Trump s'ha entestat en enfrontar-s'hi, però. Ells mateixos són conscients que tenen una posició econòmica, geogràfica fins i tot, i política privilegiada, i els agrada que s'hi sigui. Aquesta cosa del declivi de l'imperi americà, de si ha començat, de si la Xina. Jo crec que això ens passa que que, a més a més, ara que tenen un president amb molts aires d'emperador, per tant, l'imperi està present, però tinc la sensació, en aquests quatre anys, com a mínim que porto així, que els que el desitgen, aquest declivi, el veuen més imminent del que és. I els que no el contemplen, sobretot ells mateixos, n'ignoren els senyals, que també hi són, d'aquest declivi, i són, i bastant clars. Vull dir que ens passa una mica això, que aquí voldria que els americans potser ja deixessin de dominar el món. Confonen els desitjos amb la realitat i ells mateixos, i alguns ens ho reconeixen, fan veure que tot sortirà bé, que dèiem, i no, hi ha senyals que hi ha algunes coses en aquest país que òbviament no funcionen o que no funcionen com abans, està claríssim.

Veurem què passa aquest dimarts, demà també saludarem el Garriga, de camí també cap als Estats Units per explicar-nos a través de Catalunya Ràdio com acaben desenvolupant-se aquestes midterm i com acaba tot plegat.

Aquesta serà una de les coses que sabrem dimarts, no? És a dir, aquesta implicació de Donald Trump, que en el fons no es presenta a les eleccions, Ha afavorit o ha perjudicat els candidats republicans? Perquè n'hi ha que el necessiten, però n'hi ha que miren de no apropar-s'hi perquè els perjudica. Però alhora necessiten que la seva base. Aquesta base que nosaltres vam trobar, el mig oest nord-americà, que en un moment donat, en unes eleccions de mig mandat, que no trien president i que ells se senten molt lluny del Congrés de Washington, decideixen no anar a votar, ell fa aquests mítings perquè aquesta gent no es quedi a casa, també. Veurem, veurem si ha estat un encert o ha estat un error.

Demà, diumenge, 1 de novembre, a les 10 de la nit, Ruta 66, escoltant els Estats Units, ha portat-se Lidia Aridial, 30 minuts, i de tot aquest equip tan fantàstic que l'ha acompanyat amb aquests 4.000 quilòmetres, també disponible la plataforma 3CAT en versió extesa, si el voleu degustar, doncs, encara amb més detall. Una abraçada ben forta, Lidia, moltes gràcies, felicitats. Gràcies a vosaltres. Que vagi bé. Adéu. Ara tornem al suplement.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.

Imagina entrar en un edifici que no existeix. Imagina entendre com creava Gaudí. Entra per primer cop dins les obres que mai es van construir, com el legendari Hotel Attraction de Nova York o la Font de la Plaça Catalunya, i descobreix el codi que ho connecta tot. Codi Gaudí. L'experiència inèdita. Entrades a la web d'Espai Imagina.

No te encallis amb les mates, amb la història, amb la química. No te encallis amb les llengües, amb l'economia, amb la literatura. Sigui quin sigui el dubte, repte o problema, tens vídeos que t'ho expliquen de manera fàcil, ràpida i en català i supervisats per mestres i professor. A l'ESO i al batxillerat no te encallis. Amb 3CAT Campus. Disponible a la plataforma 3CAT, a YouTube i a les xarxes socials.

Dolores Redondo, Quim Masfarré, María Fernández i Manuel Delgado a Colapsa, amb Jordi González. Aquesta nit a TV3 i a la plataforma 3CAT. Menjar bé, dormir en un lloc especial i repetir 150 vegades.

Aconsegueix amb el periòdico.

La guia amb 150 hotels gastronòmics per gaudir el Nadal i durant tot l'any. Diumenge 1 de novembre amb el periòdico. El teu quiosque al periòdico.com. Amb el patrocini d'Espresso for Business.

Oriol Genís protagonitza Com tocar de passa meva sobre la terra, un text de Lluís Acuniller, amb direcció de Xavier Albertí, que ha avalgut a l'actor el Premi de la Crítica 2025 a millor intèrpret principal i dues nominacions als Premis Max, del 12 al 29 de novembre, a la Sala Becket. Més informació a salabecket.cat. Recomanat per Catalunya Ràdio.

Temporada Alta porta a Girona els millors noms de l'escena nacional i internacional. Pipping Tom, Baró de Bel, Cristian Jatahy, Sergi López, Rocío Molina, Pere Arquilloe, Irene Escolar, Romeu Castellucci i molts més. Temporada Alta,

fins al 8 de desembre. Més informació a temporadaguioalta.com.

Recomanat per Catalunya Ràdio.

L'Inca, a Catalunya Ràdio.

Som Trescat Som Trescat El

suplement, amb Roger Escapa.