
El suplement, de 10 a 11 h - 21/11/2026
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa. Pare, de què m'has fet l'entrepà avui? De pernil, realment bo. Realment? Sí, sí, esclar. De ral de vinyó. Carns i embotits de raça rústica, ral de vinyó. Mmm, realment. L'hora negra.
Baica Navarro. Maika Navarro, bon dia, honora.
Bueno, aquí estic amb el pa amb tomàquet. En calumplem ara el pa amb tomàquet aquest. Perquè he sentit una falca, però. Mira que m'han dit no comenteu la falca. Que deuen haver pagat molts diners per aquesta falca en la nostra secció, però un collons està.
No és un patrocini, és una falca que va fora de la secció. Quina és la diferència? No ho sé, perquè no soc del departament
comercial. O sigui. O sigui, jo m'hauria d'interessar aquells que entren dins
de quan jo ja he parlat. No ho sé, no en tinc ni idea. No en tinc ni idea, aleshores no em poso en aquest terreny perquè és que realment no ho sé.
Però tu em vas prometre que jo tindria aquí pernil. Això ens van dir, ja arribarà. I jo avui he portat tot el pa amb tomàquets i oli i sal. I què li fotem? Pa amb pa? Pa amb xocolata? Doncs mira, a mi,
veig que m'has portat aquí els tomàquets per sucar, el que no suporto és el O sigui, quan vas a segons quins càterings, o que et suquen el pa amb el tomàquet, com si fos suc de taronja que te l'has de posar amb una cullera. Això ho fan molt a Madrid. Això és lamentable.
Això no és pa'n tomàquet. Això és una altra cosa que no és pa'n tomàquet. Jo t'he portat el tomàquet sencer perquè tu freguis amb passió. Oli verge extra, que diu el Pep Nogué. Això sempre, sempre. De fet, ara aquesta és la setmana de. Em sembla que hi ha una fira a Barcelona. Sí, a Glòries, de la primera acollida d'oli que es fa aquests dies i que és un oli molt espès i molt especial. Aquesta és la setmana. Bueno, doncs res, pues nada. Ja arribarà. Ja anirem a menjar els croissants a l'escriva.
Sí, jo crec que deu haver pres nota després d'això que la Maika vol esmorzar els dissabtes a l'escriva. Si teníem algun dubte. Un moment, Maika. Avui et trobaràs, Mònica, t'arribes quan acabi l'hora negra. Està a punt d'arribar perquè just després de l'hora negra. Mònica, esmorza a casa perquè no hi ha res aquí. Deu estar al cotxe.
Ara deu fer marxa enrere. Reina, atura't en algun lloc a menjar alguna cosa perquè a aquesta casa som pobres. Som molt austres. El Roger és molt austre, filla meva. Molt bé, així m'agrada. O canvia d'emissora, que l'Altsars estan fotent una esmorzar de. No, home, no,
quede't aquí, Mònica, quede't aquí. Bueno, no sé. Mira, la Mònica vindrà acompanyada del Dani de la Orden, que ahir es va estrenar al cine el director. Dani, el mateix, estimat. El Dani. Esmorza a casa. El Dani no ve, és a casa seva perquè té un pinçament. Ben fet. Però tenim el Martí Cuní, que el sentirem bé. A veure, s'ha estrenat el director, que és aquesta pel·lícula, que aquesta setmana que s'ha parlat poc del diari El Mundo doncs retrata la història del David Jiménez, que en va ser director i va sortir amb la cua entre les cames al cap d'un any, aquesta relació entre poder i periodisme. T'he de dir que l'he vist la pel·lícula i que em va agradar. Havia llegit el llibre en el seu moment, ja. Sí, jo també l'he llegit el llibre. I és molt fidel al llibre, per tant, la història I què tal Albert Daguerre? Perquè deien que. Albert Daguerre a mi m'encanta. És que faci el que faci m'agrada. No soc objectiu. No, no, no.
A veure, jo tampoc. De fet, la meva falca és la seva veu. La veu del programa és el David. Tot és extraordinari. Però sí que és veritat que havia sentit algunes veus que no s'imaginaven el David fent aquest paper de director. Però vaja.
Te'l creus. Te'l creus i tant que te'l creus. Ves al cine perquè val la pena. Però abans, per sorpresa de ningú, avui l'Hora Negra de Maika Navarro amb El cas en dic. Que torna a ser protagonista de l'Hora Negra, avui ens centrem en la conxorxa d'Isaac Andik, pare, i la terapeuta Maria Júlia Luderwold per apartar Jonathan Andik de Mango. La Vanguardia publicava aquests dies amb la Maika novetats que tornen a posar de manifest que la professionalitat d'aquesta terapeuta està sota mínims i és que Isaac Andik li hauria demanat ajuda explícita a la terapeuta. A poc a poc, perquè Jonathan, en dic, s'apartés de Mango. Ella, que també era terapeuta de Jonathan, li havia d'anar posant aquesta idea al cap, però havia de semblar que fos decisió seva, decisió del propi Jonathan. A veure, Maika, desgrana'ns el que ha anat sortint aquests dies i què extraiem d'aquestes converses entre terapeuta i Isaac, en dic, pare, abans de la seva tràgica mort.
Primer, hem d'explicar als oients que totes aquestes novetats les hem sapigut per un informe, per un autor, una resolució de l'Audiència de Barcelona. I recordem, si posem amb antecedents, Jonathan és detingut el mes de maig i després d'aquesta detenció, la jutgessa de Martorell, que ha dirigit la investigació. Que han fet nous usos d'esquadra amb la fiscal, per enviar-lo a presó provisional amb una fiança d'un milió d'euros que va abonar aquella mateixa tarda, va fer un escrit, un autor de presó, amb tot un seguit d'indicis que ella considerava que eren els que incriminaven a Jonathan i que justificaven aquesta detenció i aquesta presó provisional amb fiança que va abonar. A la setmana, al cap de pocs dies, la defensa de Jonathan Handic, liderada per Cristóbal Martell i Sebastián de Juan, presenten un recurs d'apel·lació. És a dir, nosaltres estem un recurs d'apel·lació en contra de les mesures cautelars. És a dir, i que presentava, a més a més, a l'Audiència de Barcelona, en una sala, en una instància superior. I una mica el que Cristóbal Mardell era, anava contradint cada un dels indicis, rebatent cada un dels indicis i demanant que s'aixequessin aquestes mesures cautelars.
Mesures cautelars que és aquesta fiança d'un milió d'euros, retirar el passaport, prohibició de sortida del país i signatures setmanals amb un jutjat. Doncs bé. Durant tot aquest llarg període, tres magistrats de l'Audiència de Barcelona, de la secció novena, han estat debatent, estudiant, tot allò del mes de maig. Per tant, només els oients han de saber que entre maig. I a dia d'avui han passat moltes coses que aquests magistrats de l'audiència no han valorat perquè no han tingut a l'abast i perquè només es centren allò que sabia i que es tenia el mes de maig. Per això en algun moment. Perdó. Veu aigua. A les cròniques que hem fet amb el Toni Muñoz a l'avantguarda, diem que pels investigadors són conscients que aquest auto ha quedat, entre cometes, desfasat, perquè no té en compte molts elements que han sortit també com a novedosos. Però ens centrem. L'Audiència fa la seva resolució, que té un primer titular que és. Valida la investigació de la jutgessa de Martorell i ratifica que hi havia prous indicis per la detenció, per la fiança d'un milió d'euros i per totes aquestes mesures cautelars. Deixa com estava la situació processal de Jonathan Handic. Aquest milió d'euros de fiança està bé, la retirada del passaport, i per tant aquesta situació queda igual. Però en aquest escrit de 117 pàgines, primer, hi ha un vot particular del president que no està d'acord amb els altres dos companys i diu "Doncs jo crec que
hauríem d'aixecar les mesures cautelars". I, per exemple, tornar-li el millor d'euros i mantenir només la retirada del passaport i res més, perquè entenem que hi ha determinats indicis que s'han d'avaluar. I això és el que és la novetat. La novetat és O sigui, l'altre titular d'aquest escrit, més enllà dels detalls nous que hem conegut i que ara entrarem, que han estat també el gran titular d'aquesta setmana, és. Aquests tres magistres diuen. Home, considerem que algun dels indicis que enumera la magistrada per nosaltres no són tan rellevants. O sigui, no són. Es devaluem. Per nosaltres estan descafinats. El fet que Cristóbal Martell ha aplaudit, tot i que la situació processal de Jonathan és la mateixa, però considera que és molt positiu per la defensa que l'audiència endreci tota aquesta investigació fins al mes de maig i digui que hi ha determinades afirmacions per part dels investigadors que l'audiència no compra. I aquí és on ve això que tu explicaves.
La conxorxa entre Isaac Andik i la seva autoterapeuta. Exacte, la. La conxorxa perquè, d'alguna manera, el seu fill Jonathan s'apartés voluntàriament de Mango, primer en un any sabàtic i després ja definitivament. És a dir, el que trama el pare teòricament és que a través de la teràpia que fan conjuntament i també individualment, perquè recordem que Julia Ludewold és la terapeuta de tots dos. De tota la família. Tant de manera individual com grupal, és que indueixi a Jonathan a fer un pas al costat de Mango. Primer, potser en un any sabàtic, ja veurem quin futur tens. Després, de manera definitiva, el pare se'l tregui del damunt del tot. I que el que era molt
important era que Jonathan no en tingués coneixement de res. I sobretot era molt important que ell acabés. Prenent la decisió. Prenent la decisió com a pròpia, perquè no hagués acceptat una altra indicació del pare perquè s'hagués sentit novament humiliat. Apartat, no considerat, però sobretot més que apartat l'història personal de l'humiliació, d'una nova humiliació que ell ho hagués sentit comentar. Com hem sabut això? Perquè els magistrats, en aquest escrit de 117 pàgines, recuperen. Algunes de les converses que nosaltres, els periodistes, no havíem tingut accés, si els investigadors i si la defensa, entre Isaac Andik i la seva terapeuta. Recordem que en el moment de la mort d'Isaac Andik Mossos recupera aquest telèfon mòbil i per tant fan una primera criba amb autorització judicial. Amb un buidatge de tot el contingut d'aquest telèfon de sis mesos. I allà estan totes les converses amb el fill, amb la terapeuta i amb tots els personatges rellevants per aquesta investigació. Don i do tot el que va arribar a parlar amb la Maria Júlia i el que hem sabut era allò que havíem centrat molt la mirada en tot allò que la Maria Júlia feia amb el Jonathan i clar, ara entenem ara entenem per què ara entenem per què en un dels escrits de la magistrada ella mateixa assenyala una possible participació com a inductora. Amb aquest presumpte homicidi d'una tercera persona. Clar, ho entenem ara. Per què ho entenem? Perquè de sobte descobrim que Maria Júlia i Isaac volien apartar a Jonathan d'una manera progressiva, però retirar-lo completament de qualsevol responsabilitat a mango.
Jo una pregunta que tinc, i que deu ser clau per aquesta investigació, és Jonathan. Va ser conscient en algun moment d'aquesta conxorxa contra seu? Se n'assabenta en algun moment? Ho sabem? No ho sabem? És un misteri?
Bé, doncs aquest és el titular que vam fer servir, que vam publicar nosaltres a La Vanguardia ahir, i era el que em sap. Clar, l'altra pregunta és, recorda que Jonathan entrega el seu telèfon mòbil, el telèfon mòbil que portava el dia de la caiguda del pare a Montserrat, aquell 14 de desembre, li roben, ell explica que li roben a Quito i quan entrega el seu telèfon nou, que és en aquell moment que un mosso d'esquadra, l'investigador l'atura a la sortida de Palau de Plagamans a la seu de Mango, li entrega el telèfon i ja li adverteix, escolta'm, aquest no és el que. Tenia la muntanya i quan els Mossos comencen a investigar veuen que ell no es va fer còpia de seguretat, no es va fer còpia de O sigui, no estaven tots els whatsapps anteriors a la mort del pare. Que és un dels elements sospitosos pels investigadors. Per tant, Mossos no el té per allà, però sí que té el telèfon de la Maria Júlia, que li demanen en el seu judicial, el dia que va a declarar, i li demanen el mòbil per volcar. No tinc constància de si aquests whatsapps els conservava o no. Si sé per l'entorn de Jonathan Andik, el que em va preguntar, perquè vaig fer la mateixa pregunta, ¿És possible que aquella que Maria Júlia jugués a dues bandes i que mentre participava amb el pare en aquesta conxorxa, al mateix temps amb el Jonathan, li explicava allò que tremava el pare? Doncs jo no ho sé, però vaig preguntar a l'entorn de Jonathan de dir en quin moment Jonathan s'assabenta de la intenció, de la voluntat del pare. I m'asseguren que s'assabenta. Amb els informes que Mossos fa d'aquestes converses del pare amb ella i que,
per tant, ho va saber a posteriori. Sí, ho va saber a posteriori, però això és un argument que li interessa per la seva defensa, Maika. Home, clau.
Bueno, a veure, clar, és que ara hi ha una cosa molt important. Quan jo dic que tot aquest escrit està, entre cometes, desfasat, és perquè des d'aquell moment, en aquests mesos, han passat moltes coses que ni Martell va tenir en compte en el moment de presentar el seu recurs d'apel·lació ni l'audiència a l'hora de contestar. Què ha passat? Han anat declarant testimonis els jutjats de Martorell, i dos, i molt important, hi ha una investigació paral·lela, una peça secreta relacionada amb el paper de Maria Júlia, de la que a dia d'avui no tenim cap element perquè és secreta, no tenim cap element ni els periodistes, ni té cap element la defensa perquè no té. I per què és molt important? Dos, per dos raons. Una, perquè recordem que el mes d'agost va aparèixer un altre personatge, que és aquesta col·laboradora de la terapeuta, que és aquesta professora d'anglès, la Joana, que de sobte és la que li ensenya aquest camí. Perquè hi ha una cosa molt important d'aquestes converses pare-pare d'Isaac Andik amb la terapeuta, que són reveladores. És a dir, imagina't, hi ha un moment en què Maria Júlia li diu a Isaac, ostres, ara li explicarà, que sàpiga que Jonathan està entusiasmat i molt emocionat perquè vostè ha acceptat el fet de. D'anar a caminar junts, anar a caminar plegats, anar a caminar plegats perquè li expliqui la seva, perquè li expliqui la seva voluntat de fer d'un projecte uni,
d'aquest any sabàtic i tal, i diu, i a més, ostres, et felicito, Maria Júlia, que ho hagis aconseguit, i li diu, i a més a més, que sàpigues que et portarà a Montserrat, però en cap moment li diu. En cap moment li diu i li amaga que per cert que a mi que jo ja he fet i per cert que a mi que li ha ensenyat una col·laboradora meva que ha estat qui li ha portat aquest camí o sigui que aquests elements no li explica Maria Júlia al pare i de fet Maria Júlia quan és interrogada en seu policial i en el jutjat i li pregunten vostè sabia que perifil anaven a Montserrat? Respon que no. I no és veritat. És clar, aquesta dona havia anat a fer aquest camí amb una col·laboradora. I per què va aquest camí amb aquesta col·laboradora? Perquè necessita un camí que hi hagi barrancs per una teràpia de confrontació que vol fer un exercici amb un altre pacient. I de sobte, a més d'aquest, ja té el camí, li ha ensenyat la Johanna i li diu, per cert, Joana, ¿pots acompanyar en aquest mateix camí amb un altre pacient que tinc i ensenyar-li els barrans? I l'altre diu, vale, i fan el camí. També et dic que Jonathan no li han preguntat encara per això en el seu judicial,
però el seu entorn ha dit que ell va fer la caminata amb aquesta senyora, però que no li va ensenyar barrans ni res, ni estava interessat en barrans. Bueno, això és el que diu. Per tant. Ostres, hi ha molts elements que encara falten per encaixar en aquest putlet, a veure quina importància tenen. Però també és important una cosa, l'audiència el que diu és, creiem que hi ha encara elements importants per mantenir la investigació, per mantenir l'acusació, però vaja, no veiem el mòbil econòmic de moment, ni les relacions personals com a mòbil perquè al final és una relació complicada que s'arrossega la complicació des del 2015 quan tenen aquest problema que el pare va fer la volta al món i el fill es queda al capdavant de Mango i tenen aquest sotrac econòmic i ell torna i aquesta humiliació que el fill assegura sentir però vaja. Però una voluntat que aquí ho hem explicat moltes vegades de tots dos de pare i fill de refer la relació en el terreny personal i més o menys en aquell moment estaven bé, havien viatjat a Itàlia havien tota la família estaven bé per tant l'audiència diu reorganitzem tot això que han fet Mossos i el jutjat d'en Martorell considerem que hi ha marge encara per investigar i el que fa l'audiència centrar molt en el camí. El camí, aquell punt,
per intentar entendre com va poder caure en aquell punt, i sobretot el que per l'audiència és molt inexplicable és aquests viatges previs. O sigui, per què vostè va a aquell punt, aquella setmana, tants cops, tres cops, a fer què? I per què no ho explica amb normalitat, si tan normal era A fer aquelles excursions prèviament per conèixer el terreny, el territori. Bueno, que ho expliqui perquè no ho ha explicat mai amb prou convicció. I és una mica el que ha fet l'audiència centrar i desvelar-nos aquesta conxorja de que entenem una mica més també aquest paper del Jonathan quan la gent explica del seu entorn aquesta situació que també era complicada per ell perquè s'havia sentit, és un menys tingut en alguns moments, importants pel pare.
Passen cinc minuts d'un quart d'onze del matí, avui tens públic Maika Navarro. Mònica Terribas, bon dia, bona hora. Molt bon dia, molt bon dia.
Gràcies, Mònica, que ens ha portat per Nil!
La Mònica Terribas ens ha portat per Nil. No diem marques, sisplau, no cal. Però bé, com que la Mònica ens estava sentint, doncs ha estat a temps de. Podràs esmorzar a gust, Maika.
Sí senyora, sí senyora, així sí. M'ha semblat que teníeu aquesta necessitat. Home, clar.
A veure, no fos cas que alguna cosa. Heu compartit gaires estones de ràdio,
vosaltres dues, o de tele? De vida, sí, d'entorns i tot, i I d'amics, amb molts amics. Sí, sí. Però de la ràdio, no.
Potser no, eh? Mònica Terribas, Maika Navarro,
Maika Navarro, Mònica Terribas. T'haig de dir que quan l'he vist entrar m'he col·lapsat i he pensat, hòstia, ara ho he de fer, o sigui, em sentia superpressió. No, no, sí, bueno, tonta lo que vulguis, però és tan real, mira.
Ara estaves pressionada. Si ho has fet molt bé. Però esmorzaràs convidada per Mònica Terribas avui, Maika.
És complicadíssim el que explica i aquest cas és complicadíssim. Tu estàs tan enganxada com tothom. Jo estic tan enganxada com tothom perquè hi ha un factor que és el psicològic i la relació entre dues persones que són nucli directe. I aleshores. Clar, sempre penses, sempre s'ha parlat dels crims passionals, no? I aquí hi ha una relació d'afecte d'un fill que es deu sentir. Menstingut. Menstingut, un pare que veu que que l'estima molt però que no pot confiar 100% en ell pel que sigui i jo no dic que ells no tinc ni idea i que barrejar
negocis i família amb una família tan adinerada de les més riques de Catalunya és una combinació que no acostuma a sortir
bé i presumpció d'innocència absoluta però aquí hi ha una qüestió que és després de tot això que ara explicava la Maika i sobretot el dia que jo vaig saber dels viatges previs a la muntanya. Vaig pensar, qui fa això? Qui fa això, saps? Però potser hi ha una explicació. Però sempre hi ha un gir nou.
En aquest cas sempre acaba havent-hi un gir nou, perquè d'entrada aquesta Maria Luderwall no sabíem que existia. Hi ha hagut elements que van apareixent girs inesperats.
Però això que diu la Mònica, ¿és possible, com ell diu, que ell estava tan emocionat, era tan important per ell aquest passeig amb el pare, on li havia d'explicar tantes coses del seu futur professional més immediat, que ho volia preparar molt bé i mirar ben bé el terreny per portar-lo? Sí, que pot ser que aquesta sigui una explicació raonable, però que no va donar el primer dia, no va donar ni el primer dia, que tu pots pensar, bueno, és que el primer dia tu arribes a una comissaria i t'estan preguntant, i conya, el teu pare acaba de morir, pots estar sotmès en aquest estat de xoc, i és veritat que ell l'explica. M'explica al seu entorn que s'havia pres medicació para assimilar a la que ja prenia habitualment per les seves coses, com la prenc jo o qualsevol. Però després, tres mesos després, un mes després, torna a declarar, perquè els Mossos el tornen a citar una mica per aclarir aquests punts que no acaba d'entendre. Aquesta segona declaració se l'ha perdut. Parat amb el Cristóbal Martell, perquè se l'havia preparat, tot i que no havia una defensa, perquè no estava acusat de res, i anava com a testimoni, i en comptes d'aclarir ho torna a complicar. Si recordes, jo sempre oï un missatge que em van traslladar des de la investigació, i ho hem explicat aquí, i els oients ho saben, és no és que Mossos anés a buscar los cinco pies al gato, és que Jonathan. Cada cop que obria la boca es col·locava ell en el centre de la història. Sempre. Per omissió de no explicar coses, com per. Especialment, per què no expliques que has anat a Bolívia a fer un tema editorial de 24 hores i allà t'arroben el mòbil i encarregues un nou? Perquè aquest viatge no ho sabia ni la defensa. Que havia d'escriure per ser aquest llibre Maria Luberwol. No ho sabia ni la defensa. No ho sabia la defensa. I se s'aventen perquè en el moment del bolcatge dels e-mails descobreixen que li demana des del seu WhatsApp d'EPC a la secretària. O sigui, per què hem d'anar. Per què no expliques que el dia 10. O sigui, vas a fas aquest mateix camí amb una senyora que no és qualsevol que és treballadora que treballa per la teva terapeuta perquè tampoc ho sabien la defensa. I ens vam assabentar tots gairebé més d'un any i mig després. Per què no ho expliques? Tu pots pensar, a més, tu pots dir, collons, perquè jo no tinc per què explicar la meva vida, perquè si vostès em volen acusar, demostrin que soc culpable. Bueno, vale, és possible, és possible, però, ostres!
I que hi hagi un professional, un terapeuta, triangulant, en aquest cas, amb una relació entre dues persones tan complicada com aquesta, jo ho trobo normal, eh? El problema és que potser no és un professional. En aquest cas és raríssim el perfil d'aquesta persona, però ho trobo absolutament normal.
Precisament els col·legis professionals s'han encarregat de dir que aquesta dona de professional no entenia
res i que era una guru. Això ho he sentit aquí en entrevistes meravelloses que has fet per aclarir aquesta qüestió de la teràpia, però jo si fos aquesta dona, el primer dia me n'hauria anat a Mossos a dir, escolteu, que sapigueu que jo estic enmistat de tots dos
perquè he fet aquesta feina. De fet, recordem, i aquí l'hem tingut el doctor Boluena, el psiquiatre fantàstic, com ella, Maria Júlia, hi ha un moment en què se sent desbordada per uns elements que no han transcendit i que jo crec que que no venen al cas, i si algun dia toca ja s'explicaran, però ara jo crec que no són massa complicats, de tots aquests elements que amb dos dies de front jo crec que no s'han d'explicar, i Maria Júlia requereix l'ajuda i demana ajuda a Volvena per dir, tinc un cas d'un pare i un fill que no soc capaç de gestionar, estic preocupada, perquè estic molt preocupada i l'hi trasllada. I us recordo que volvent atén el C un dissabte durant gairebé sis hores, pare i fills conjuntament, pare i fill per separat, i que arriben a l'acord de. Ostres, doncs vinga, em quedo amb. Vinga. Ho faré jo, gestionaré jo aquesta relació aquest tema personal i professional i hi ha un moment en què clar, Jonathan era necessito determinats diners necessito determinats diners però perquè li demanava perquè la tenia a Maria Júlia que li estava indicant que sí que havia d'exigir aquests diners per emancipar-se, deixar de dependre econòmicament del pare. I sobretot perquè en aquesta relació pare-fil hi ha una cosa molt complicada que l'entorn d'aquesta família t'explica, que tu tenies un pare que era Déu. Déu. O sigui, guapo, immortal, admirat per tothom, que va venir aquí amb quatre camises i un cotxe destartelat i havia fet la fortuna més gran d'Espanya. I tu et senties cada cop més petit i el teu pare volia que tu fossis l'hereu i igual o millor que ell. I escolta, doncs no, era diferent, Jonathan és com és, i Jonathan no és com és a Càndic, ni volent, ni en quatre vides, i Jonathan se sentia constantment assenyalat i qüestionat, i això és així. Dit això, una frase de Volvena que jo crec que és molt important per entendre això tan complicat. I amb això acabem. Pare i fill s'estimaven molt i pare i fill tenien la voluntat real d'arreglar els seus problemes. Per això van estar tot un matí sis hores. Asseguts en un despatx d'aquí del carrer Valmès per intentar arreglar-lo. I aquesta voluntat existia, existia d'arreglar-lo amb les seues dificultats, però existia la voluntat del pare d'estimar i tenir una bona relació amb el seu fill, tot i que no el volia a l'empresa, el volia junt de l'empresa, i del fill d'intentar sanejar una relació amb el pare complicada per ell.
Maika Navarro, amb un nou capítol del Casandí, que a l'hora negra del suplement. Anem a menjar per Nil. Bon cap de setmana, Maika. Que no és de ral de vinyó. Moltes gràcies, Maika. Dos quarts d'onze del matí. Fem una pausa i amb la Mònica t'arribes. Arriba el Dani de l'Òrden per parlar del director. Fins ara.
El suplement, amb Roger Escapa.
Havia entrat a la protectora d'animals acompanyant un amic, res més. Però quan vaig veure l'Angie mirant-me, vaig saber que acabaria formant part de la meva vida. N'hi ha que em diuen instint, jo en dic premonició. Per això torno cada Nadal amb l'Angie, per compartir amb ells un dècim de loteria de Nadal.
Compartir ens dona la vida. 22 de desembre. Loteria de Navidad. El sorteig que ens uneix. Loteries et recorda que juguis amb responsabilitat i només si ets major d'edat.
Del 20 al 22 de novembre t'esperem al Mercat de l'Oli Nou i la Mel a la Plaça de les Glòries de Barcelona. Vine i descobreix l'excel·lència de l'oli i la mel dels nostres productors catalans. Més informació a mercatolino.cat, Generalitat de Catalunya.
Les ofertes només 3 dies en frescos duren això, només 3 dies. Per això són tan bones. I surten cada dimarts i divendres. I cal estar atent per comprar, per exemple, i només fins diumenge, pinya dolça a 2,25 euros al quilo. A la botiga web i app.
I percors Supercori Supermercat al Corte Inglés. Quan compres bé, ho trobes més bo.
Preus vàlids a la Península i Balears.
Oblidar que ens hem fet mal. Costa o crosta?
La pèrdua neuronal és present a la majoria de les malalties neurodegeneratives i neuromusculars que enguany centren la marató de 3CAT. El 13 de desembre, suma't a la marató que parla neuro.
Prepara't per un pla increïble. Aquest Black Friday, codi Gaudí a meitat de preu. Transforma estructures virtuals amb les teves pròpies mans i explora els projectes que Gaudí no va arribar a construir mai. Un pla sorprenent per a tota la família amb un descompte de fins al 50% per temps limitat. Compra les teves entrades
a codigaldi.com Ens estaves esperant. Torna a Cracòvia. Cracòvia? Por qui? Adri, què és Cracòvia? No sé, mullo, llumíster. Pregunta a l'Abraham Hansen. Cracòvia és un programació en què miro's televisivament de partició nojeta, sí? Torna al Cracòvia. Estou a ser el bomba. És gravíssim. Cada dilluns a la plataforma Trescat. És un programa que a mi me daria vergüenza de ver.
¿Con qué facilidad resolvió? Sin complicaciones. Venga por más.
En Guàrdia, amb Enric Calpena. El 2 de desembre de 1976, l'estrena de l'espectacle Camí de nit 1854 inaugurava el Teatre Lliure de Barcelona. Aquell teatre tan diferent a tots va ser un revulsiu en el panorama teatral català amb una influència que encara es percep avui en dia. En parlarem en el proper episodi de l'En Guàrdia, també disponible a la plataforma 3CAT. En Guàrdia, amb Enric Calpena.
Aquest dissabte a través del canal exclusiu digital de l'app i el web de Catalunya Radio.
Soc el Sergi Vicente. Retorno a la Xina per explicar-vos com canvia i com ens canviarà.
Després de més de 12 anys vivint a la Xina com a corresponsal, Sergi Vicente torna al país per descobrir com està canviant.
Shangai la sensació és que és una ciutat que funciona.
Què és avui la Xina i cap on va? I també disponible a la plataforma 3Cat. Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa. Passen quatre minuts de dos quarts d'onze del matí. Va, que ja tenim el Van Morrison aquí. Això vol dir que també tenim la Mònica Terribas des de fa una estona. Avui hem esmorzat exclusiu per Maika Navarro. Mònica, com estàs? Com estem? Molt bé, molt bé. Aquest divendres s'ha estrenat als cines el director dirigida pel Dani de la Orden i basada en el llibre i la història de l'exdirector del diari El Mundo, David Jiménez.
Quiero que seas el nuevo director. Director del segundo diario de España. Quiero que el poder vuelva a acojonarse con nuestras portadas. En algún momento veremos al presidente.
L'any 2015 David Jiménez va assumir la direcció del Mundo. Després de gairebé 20 anys com a corresponsal, va passar de fer cròniques des del front de guerra a la trinxera entre el periodisme i el poder. Arribava per reflotar un diari en Hores Baixes, en una època en què el govern del PP estava esquitzat per la corrupció i el periodisme per les retallades i l'ousa del món digital. El romanticisme del corresponsal li va durar ben poc, 13 mesos, 366 portades i molts disgustos. L'any 2019 ja va explicar la seva història en un llibre amb títol homònim d'aquesta pel·lícula, El director, un llibre que la Mònica avui el porta sota el braç, i ara aquesta història de periodisme, de poder i de pressions arriba a la gran pantalla. Mònica, has fet els deures, eh?
Sí. El llibre te'l vas llegir al teu moment, suposo. Sí, i ara. Per tant, he vist la pel·lícula amb una mirada fresca, perquè si revises el llibre i vas a la peli, doncs no, no? I volia veure quina mirada li havia fet el Dani en el llibre. I una cosa que m'interessa molt, que suposo que sortirà, segur que és la interrelació entre el David Jiménez i el Dani de la Orden a l'hora de plantejar la pel·lícula, no? Perquè perquè és complicat. És complicat perquè són moltes coses que estan passant a nivell geopolític i a nivell polític en aquell moment, durant aquell any, i l'exercici de convertir-ho en un thriller periodístic que no falti a la veritat, volguer-ho explicar tot, però que alhora t'apassioni, era un exercici molt complicat.
Té nassos que l'estrena coincideixi a una setmana del 29N i la setmana que el mundo és a l'ull de l'Horeca Catalunya per l'entrevista que ha fet
Carles Puigdemont. Sí, i que li ha fet un personatge que podria ser que és, vaja, és. El Vidal. El Vidal. I que és el del Castries, que per cert, vull dir, la peli passa una mica de puntetes sobre aquest tema, ho treu, però ho passa una mica de puntetes, perquè no pot, suposo, abordar totes les qüestions, però és això, no? Jo suposo que no és casual, eh?, que hagi coincidit l'estrena de la pel·lícula amb la campanya electoral, eh? No crec que sigui casual.
A veure, potser sí. Dani de la Orden, director de la pel·lícula El director. Dani, bon dia. Què tal, bon dia, com estàs? Bon dia, Dani. Amb el suport del Martí Cuní, amb el suport tècnic. Dani, què tal, com estàs? Ha coincidit? És casualitat o no és casualitat, això?
De fet, és casualitat perquè nosaltres no esperàvem que s'estrenessin eleccions i un cop vam veure que Pedro Sánchez posava eleccions el 29 de novembre, vam haver d'adelantar la pel·lícula. Però les estrenes de cinema espanyol després d'agost, és a dir, setembre, octubre, novembre, són molt típiques perquè surten de l'estiu, que és un estiu reservat sobretot per grans produccions, Spiderman, l'Odissea, I normalment hi ha el famós embut que diem a la indústria, que totes les pel·lícules de cine espanyol saben que un cop ja la gent va a l'escola i ja la gent torna de vacances, és una bona data per estrenar cinema, però llavors és quan es centren totes. Vull dir, jo vinc de el ser querido, ruega por nosotras, ara el director, ara es va estrenar també el mal padre, però ha sigut casual, sí que és veritat que quan vam veure que s'adalentaven les eleccions, a l'INCI va ser ostres, tenim un problema perquè vam haver d'avançar-ho tot, córrer amb la promoció, amb els materials promocionals, amb el tràiler, però alhora té algo molt positiu que si avui és el moment en què la gent està més pendent de la política i de l'actualitat que mai, i aquesta pel·lícula, tot i estar basada en un llibre que va passar al voltant del 2015, és totalment contemporània.
Absolutament contemporània, perquè, clar, la història és el govern de Mariano Rajoy, Soraya Sánchez de Santa María, Jorge Fernández Díaz, és tota aquesta etapa, i el David Jiménez es troba allà al mig d'un moment en què es pensa que l'utilitzaran i que podran fer-lo girar com ells vulguin i durar quatre dies.
Escolta'm, Dani, són dies, suposo, que a més estàs molt actiu a les xarxes, comentes les crítiques que fan de la pel·lícula, la que tenia molt morbo era saber si el diari El Mundo faria una crítica del director. No l'han fet, oi? Diria que no.
Diria que no. Vaig conèixer un dels crítics del Mundo que va veure la pel·lícula i em va dir, no, no, m'ha gustado, m'ha gustado, però crec que, no només al Mundo, crec que a varis medis, cosa que agraeixo que puguis estar aquí, perquè hi ha certa. Cobardia en alguns medis de dir no vull cotejar la pelicula, òbviament, sinó silenciar-la. I el fet de poder estar parlant en una ràdio, una pelicula, que critica d'una manera bastant dura i concisa el món del periodisme, em sembla com algú d'agrair perquè nosaltres teníem la por de dir hòstia, és que necessitem els medis per expressar aquesta pel·lícula i per fer arribar la gent però alhora és una pel·lícula que critica intrínsecament els medis i estàvem una mica collonits això de dir a veure si només la podrem promocionar a través de les nostres xarxes i d'algun youtuber allà apartat. No, no, afortunadament se n'està parlant, eh?
Tu, Mònica, que has estat directora de TV3 i del Matí de Catalunya Ràdio, no del Mundo, fins a quin punt t'has sentit interpel·lada pel que ens explica aquesta pel·lícula i pel cas del David Jiménez?
Home, jo no em considero com el cas del David, aquesta part heroica, no? De l'heroi solitari que lluita contra el sistema i tal. En cap moment he tingut aquesta sensació, ni molt menys. Ni he tingut aquesta experiència de ser traïda internament. Jo tenia un equip. Que quan jo dirigia TV3 que estava al meu costat 100% i mai ningú a les batalles que jo vaig plantar al govern i vaig plantar al Parlament mai ningú em va deixar tirada internament vull dir de mi cap a baix. Aleshores, per tant, el paper que fa el sotsdirector i la directora de Nacional i el David. Que li fan el llit, bàsicament. Tots van a la seva bola perquè saben una màxima que em va dir una vegada una persona propera en el lloc que jo havia ocupat, que és tu estàs aquí ara, el teu cadàver passarà i jo continuaré aquí. La filosofia amb la que la gent que porta 20 anys en una redacció es miren els directors. És aquesta. Tu vés a la guerra, vine amb les ferides que vulguis, que jo estaré aquí. I, per tant, jo faig la meva feina i a mi no m'emboliquis. Això, afortunadament, jo, quan vaig dirigir la tele. De mi cap avall mai m'ho vaig trobar, al contrari, em vaig trobar una casa amb ganes d'ajudar i de contribuir i a la qual jo la vaig fer partícip de tot el que estava passant. En el cas del David Jiménez, veient la peli i llegint el llibre tens la sensació. D'una solitud bastant bèstia, no?
També és un lloc solitari que a terra d'una corresponsalia després de 20 anys, vull dir que no sé si tenir el teixit i l'entorn aquí tan favorable.
No, no, segur, segur, i al principi es veu que, i el Dani ho retrata bé quan ell torna, no?, que es troba els amics de la redacció i tal i qual, però després, quan es produeix la batalla per l'ero, diguéssim, al final, bueno, no farem espòilers, Dani, no et puc fer espòil. El llibre està escrit, eh? Ja, però la gent anirà al cine. No tota la gent que va al cine. Jo crec que val la pena anar al cine, independentment de la història. Aquesta imatge d'ell sol contra el món, que és molt yanqui, també, en aquest sentit, jo crec que. Afortunadament, jo no ho he viscut mai. O sigui, saps? Perquè ha de ser impossible de lidiar.
Dani, jo tinc algunes preguntes sobre algunes decisions que heu pres fent la pel·lícula, que és, evidentment, David Jiménez conserva el seu nom i el personatge, sabem qui és. A l'hora de retratar la vicepresidenta del govern espanyol o el ministre de l'Interior, tots sabem, és que fins i tot es fa referència al Marcelo, que és aquell personatge misteriós que ajudava a aparcar el ministre Jorge Fernández Díaz, però aquí sí que poseu altres noms, pseudònims. Per què?
Són diverses raons. Hi ha una raó artística, que en el moment que tu poses noms reals, has de caure en un univers de caracterització, d'imitació, inclús de veritat. És a dir, tot i que ens inspirem en un llibre, llavors el llibre parli del Ministro Díaz, de la Soraya, a la pelicula hi ha concessions dramàtiques que a mi moralment se'm feia estrany dir, hòstia, estic explicant una pelicula de la veritat i jo estic aquí modificant algunes coses i algunes coses les deixo perquè hi hagi aquest joc de el quien es quien, no? Després hi havia una raó que estava tan lligada a la trama del David Jiménez. Amb l'etapa d'un determinat partit polític de dretes en aquell moment, que comença per P i acaba per P. Estava tan lligada. Està a punt de tenir majoria absoluta en Vox a les eleccions del 29. Que sembla que la cosa va per aquí. Estava tan lligada que jo tenia com certa por a que la pelicula es prengués com una crítica al partit polític, i no és una crítica als partits polítics, és una crítica al sistema. Aleshores, si tu estàs tota l'estona dient Partido Popularesto, la corrupción, el Bárcenas, el Tesorero, i tot aquest metaverso de la corrupció que vam viure d'una manera present durant el 2015-2016, la pelicula hauria agafat una trinxera concreta i la pelicula vol criticar el sistema de com el sistema fiscalitza la veritat i crec que això no està únicament vinculat
a la dreta, crec que qualsevol esfera del poder intenta contaminar o controlar el relat d'una manera més o menys i després hi ha una altra cosa que ja és la tercera que és que. Aviam, algun burofax ens ha arribat. Aleshores, en el moment que t'arriba un burofax. Tu vas una mica amb els peus de plom, perquè aquí a Espanya, a diferència dels Estats Units, hi ha una cosa que es diu, i ara estaria bé que hi hagués algun jurista a la sala perquè m'ho confirmés, però hi ha una cosa que es diu injúries a l'honor, o alguna cosa així, que tu pots convertir, pots cometre un delicte si estàs com afectant a l'honor d'una persona. Per això és com algo, perquè jo sincerament flipo com no s'ha fet una pel·lícula de la Casa Reial, O sigui, les pel·lícules que veiem sobre casos reals és gent que ja està morta o coses molt concretes, sobretot l'Alberto Rodríguez ha fet con El hombre de las mil caras o la última pel·lícula del llibre de cercas, doncs sí que ha explicat coses de la nostra història. Però és algo que si ens fixem es passa molt de puntetes. Als Estats Units, quan ja s'ha fet una pel·lícula del Trump, ja es va fer una pel·lícula del vicepresidente Bush. És com que estan més acostumats. I aquí sí que és veritat que, no us enganyaré, que hi ha una por a retratar
cinematogràficament determinades esferes.
No, no, té tota la raó. Jo he estat investigant temes que tenen a veure amb aquest món, on el Dani Derao, en la pel·lícula, retrata. Les clavegueres. Les clavegueres, etcètera. I no és que hi hagi por, és que senzillament ningú aposta per explicar aquesta realitat que va passar i que té noms i cognoms i que té una història recent que ha capgirat la història política en molts sentits. Aquí s'explica el cas Trias i hi ha quatre frases, però la. Diguéssim, la connivencia dels periodistes del mundo en aquest cas, en aquesta etapa, amb determinades gent de la policia patriòtica, amb jutges concrets de O sigui, el que ell en diu al sistema no és que el govern de Mariano Rajoy truqués al mundo i anés l'editor i digués m'hauries de fer això, m'hauries de fer allò, sinó què em dones tu, què et dono jo. És a dir, aquí hi ha un intercanvi, el sistema funciona així, a base de grups, i ja està documentat amb àudios que s'han publicat del comissari Villarejo, reunit amb aquest i amb l'altre, que hi ha televisió incorporada,
etcètera, etcètera. La policia patriòtica fabricava unes notícies falses que després aquests mitjans aparentment prestigiosos publicaven amb una veracitat que al cap del temps els desmentia. Jo el que trobo també curiós del cas del David Jiménez, que ja retratava el llibre, és que una capçalera conservadora com és el mundo de dretes que mai s'han amagat com a ideologia, escollís un director que podia votar a la dreta, segurament, no? I podia tenir una ideologia conservadora, però el que el sistema no li entén és que quan li arriben notícies que no són favorables a un partit conservador, com podia ser el PP aleshores, el que aplica el periodista, malgrat que ell és conservador, és dir, escolta'm, això és notícia, independentment del que jo pensi, m'és igual si et perjudico a tu, encara que potser et voti o estigui d'acord amb la teva ideologia. Perquè la professió va per davant. Això també és el que intenta retratar especialment la primera part de la pel·lícula, Dani. Sí, totalment.
De fet, independentment de la ideologia que té el personatge del David, al final ell té clar que la veritat és la veritat i ell es vol allunyar del periodisme, a la pel·lícula es diu el periodisme de trinxeres. I hi ha un moment que el personatge del cardenal, el director editorial, li diu, mira, los lectores, i crec que inclús jo, i tots ens podem sentir una mica identificats, que tots anem una mica, inconscientment, a llegir el titular que volem llegir. És a dir, si tu ets d'una ideologia més proper a l'esquerra, jo d'una manera sense pensar-ho, inconscientment, vaig a buscar notícies que deixin anar la dreta pitjor d'alguna manera. Crec que tots d'alguna manera ja anem a consumir allò que s'adequa a la nostra manera de pensar en alguns moments. I després hi ha una cosa, tornant una mica a lo que he dit a l'inici, que m'ha fet molta gràcia, perquè heu parlat del personatge de Vidal, interpretat per Willy Toledo, que heu fet referència que està inspirat en un redactor concret, que aviam digues el nom, que a mi sempre em costa dir-ho. Esteban Urreceta. Això. Però és que són dos. Sí, sí, ho són dos. És a dir, són dos i hi ha un. Eduardo Inda. Exactament. I hi ha una cosa molt graciosa que el Willy Toledo. Em va venir. Em va agradar molt que agafessis a Willy Toledo. Clar, i em va venir, i a Willy Toledo, que és una persona compromesa, d'esquerres i de més, diu, oi, una cosa, jo interpreto este, i jo amb un sombrío a la cara li vaig dir sí. I va dir, que guapo, tio, saps? Vull dir que és un metajoc de dir, hòstia, a inspirar-te en un personatge que està molt proper, o que sí, o que sí, instalat. En l'univers més de la dreta i que ha estat molt incisiu en publicar notícies que no són certes interpretades per una persona, William Toledo, que és d'una gestió completament oposada. Però, valga la contradicció, aquestes dues persones són les que van treure els papers del Tesorero i els pagaments en bé de la
Caixa del Partit, no? Sí, el que passa és que no van. És a dir. No, van treure ells, van treure. Molt ajudats per l'estructura policial, perquè les persones que els interessava que Cas Bárcenas arribés a saber-se per protegir el Partit Popular van començar a activar mecanismes perquè ells tinguessin aquesta informació, és a dir. No és que ells, investigadors intrépids, en sortissin de sinó que aquí hi havia tota una estratègia perquè això passés i per protegir la cúpula, etc. I el que et demostra la setmana política que acabem de viure després de veure el director és que mai els passa res. És a dir, continuen fent la feina que fan. I judicialment això no els passa factura.
No els ha penalitzat el fet de publicar a portada notícies falses que van condicionar unes eleccions. Perquè s'arxiven. I que Xavier Trias segurament va perdre l'alcaldia i aquelles eleccions de banda de
Colau per aquella portada. Aleshores, el sistema, efectivament, com diu el Dani, no és només el periodisme tal, no, no, és un determinat periodisme, no el periodisme en general, un determinat periodisme més una suma de contextos, més un partit amb tendència, perquè això ho ha fet el PSOE i el PP en el sentit de voler controlar els mitjans i ho han fet els convergents aquí i tot, és a dir, això forma part de la gent que ocupa el poder. Que si no els hi fas la farina plana i si no els hi llisques l'esquena, doncs hi ha un dia que et preparen la caixa, la van encarregant, i la van, poquet en poquet, fins que tu estàs a dins, no te n'adones, i viu, saps? Fas la rampa i caus al mar. Que és el que li va passar al David, en aquest cas. Exactament. Aleshores, això no és una exclusiva d'un partit que comença per P i acaba per P, això és una pràctica habitual de la gent que està acostumada a manar molt. I després venen els partits en coalició petits que es pensen que, com els altres ho fan, jo també ho faré. És a dir, jo havia tingut trucades quan era director de la tele, tipus, és que sortim dos segons menys que no sé quin tall de no sé quina altra força política, perquè. Però quina paranoia és aquesta? Penses que per dos segons. Parlem de dos segons de diferència. Aquestes coses jo penso que estan ben retratades d'una època concreta, però podrien haver escrit aquest llibre segurament altres directors d'altres mitjans en èpoques socialistes, convergents, d'esquerra, etc. Perquè quan toquen poder els agrada aixecar els telèfons i ara que és més fàcil enviar missatges i ara que és més fàcil enviar àudios i ni es mullen.
6 minuts per arribar a les 11. El director ja el teniu al Cines. S'ha estrenat aquest cap de setmana, dirigida pel Dani de la Orden, amb un repartiment amb un accent d'allò més català, perquè tenim el David Verdaguer de protagonista. Repeteixen alguns de Casa en Flames. He vist el repartiment, també, Dani. T'agrada treballar amb valors segurs, com l'Imma Vilarassau, que fa un paperet també molt interessant, en aquest cas. I la Míriam Iscla. La Míriam Iscla. En fi, pràcticament. La Joan Carreras. Molta quota catalana, també, Dani, aquí, eh, veig. Home, és que on vols que rodi millor? On l'heu rodat, la pel·lícula? No, està rodada en unes oficines
a Cornellà, i jo tenia molt clar que aquesta pel·lícula és una pel·lícula d'oficines, i de fet és una decisió. Molt sorkin, també, no? Sí, hi ha una decisió, digue-li artística, digue-li creativa o com vulguis, que només hi ha un exterior que és un parc on és quan es relaxa parlant amb el seu mentor, que és un Fernando Colombo que està esplèndid. Però com jo tenia molt clar que veia ser una pel·lícula claustrofòbica on el director no veiés la llum del dia, que em semblava com molt interessant, saps? Doncs vam decidir per ubicar-nos a despatxos. I després és que aquí a casa es roda molt bé, més enllà de la conciliació familiar i que no m'agrada estar lluny de la meva gossa, més enllà d'això. Això condiciona, també. Això condiciona molt. Més enllà d'això, crec que el que m'he trobat aquí és una manera de treballar. Molt centrada, molt ordenada. He trobat uns equips de rodatges que tenen una dedicació per a pel·lícula absoluta. I això, és que a Catalunya es roda increïblement bé. Amb permisos, crec que sempre costen una miqueta més d'aconseguir alguns permisos.
La IOSO ho posa potser més fàcil. Hem d'anar acabant, que tinc els espais de propaganda electoral. Digues, Mònica.
Una pregunta, el David quina incidència ha tingut en el rodatge?
Ha sigut un pesao que ha estat tot el dia allà amb mi al rodatge, però com assessor, o sigui, ho dic d'una manera carinyosa, perquè ella em va dir, no vull que cap periodista que vegi aquesta pel·lícula, li agradi o no, pugui dir que no funciona això en la redacció o que el món del periodisme no va així. Aleshores va ser com si fas una pel·lícula de metges que tens un doctor assessorant, va fer això.
El director, ja als cinemes, amb el Dani de la Orden, que té un munt de projectes per començar a la casa nostra, que deu haver rodat ja aquestes temporades que aviat s'estrenaran a aquesta casa. Dani, una abraçada, moltes gràcies, fins aviat.
Una abraçada, felicitats. Gràcies, macos.
Adéu. Mònica, t'arribes, cuida't.
I tu també. Ara fem una pausa i continuem el suplement amb el tercer Gasol, l'Adrià Gasol. Avui una història d'alçada, també, vinculada al bàsquet d'una manera diferent.
Hola a tots i benvinguts al paradís de la relaxació. Relaxa't. Ets un arbre. El vent flueix a través de les teves branques. Estàs con. Imposible concentrar-se amb els Lion Days. Gaudeix dels Lion Days de Peugeot amb fins a 7.000 euros d'avantatge exclusiu en tota la gamba amb lliurament immediat. Només fins a final de mes.
Al Perinau i les Terres de Lleida vivim la tardor d'una manera diferent. Ens agrada córrer, pedalar o volar, però també aturar-nos a connectar amb el paisatge i el patrimoni. Tot i saber d'on venim, cada any els sabors i els colors de la terra ens tornen a sorprendre. Una terra cuidada és una terra que et cuida. Ara Lleida, amb tota naturalitat. Patronat de Turisme. Diputació de Lleida.
Per fi ve a tocar el meu grup preferit de K-pop. Jo volia fer cua des del matí, però el concert coincideix amb un examen de la selectivitat. Vaig trucar al 012 perquè canviessin la data de l'examen. Es veu que no es pot. Però em van informar sobre cultura jove i els seus avantatges i m'hi vaig registrar. Per sort, la meva àvia m'ha dit que farà cua mentre faig l'examen si jo li faig cua perquè li signin un llibre dels seus per Sant Jordi. Al final, cadascuna té el seu fandom.
Amb cultura jove, les persones de 18 a 30 anys poden gaudir de concerts, festivals i espectacles amb preus especials. Truca al 012. Davant del dubte, la millor resposta. Generalitat de Catalunya.
Si el teu somni és un iPhone 18 Pro de 256 GB, ja el pots fer realitat.
Fins al 22 de novembre en compras superiors a 200 euros. Finançament ofert per financiera al Corte Inglés i subjecte a aprovació.
Diumenge és el vèrtex de la setmana, el punt en què una s'acaba i l'altra tot just comença, per fer pausa i analitzar a fons el que ha passat. Per contrastar els relats que circulen per les xarxes i com ens influencien.
Per parlar amb els protagonistes de l'actualitat i descobrir les històries que hi ha al darrere. Per sortir al carrer i veure què hi passa i com ens afecta.
Perquè entendre l'actualitat és mirar-la des de tots els punts de vista.
Junts i Esquerra s'han rendit al PSOE i a Espanya. Tu no t'has rendit i jo tampoc. Soc Jordi Graupera, candidat de l'Hora, l'únic partit independentista d'aquestes eleccions. Boicotegem els seus pactes. Ja hem presentat una llei per fer fora Renfe de Catalunya. Entreu a alhora.cat. Fora Renfe. Fora Espanya.
Tenim un repte com una casa. I al davant tenim poders molt grans. Però quan ens ajuntem, podem ser gegants. Som els del dret a l'habitatge. Els que volem sous i pensions dignes. Això és el front ampli. Això som els comuns. La força que ens ha fet avançar. I la força per guanyar el que ens falta.
Vota Comuns Front Ampli. Un vot com una casa.