El suplement, de 9 a 10 h - 24/10/2026

A Catalunya Ràdio, El Suplement.

Pedro Sánchez a la revuelta del Broncano, el youtuber Jordi Wild confirmant que ja té tancats el mateix Pedro Sánchez, però també Feijó, Abascal i fins i tot Colau, que ves per on aquests dies ha tornat a Twitter. O X, com us vingui de gust. Teòricament s'ha de dir X. Ibai Llanos preparant un debat amb els principals candidats són la prova de l'enorme necessitat dels polítics d'arribar als nous votants, els més joves, i especialment també les poques ganes que tenen els DIRCOM dels partits d'enfrontar-se a les entrevistes convencionals del periodisme que, a priori, ha de fiscalitzar la feina dels nostres polítics. El descrèdit que han patit els últims anys els mitjans tradicionals en té part de culpa i segur que nosaltres també hem fet moltes coses malament. Perquè no té res a veure anar amb el broncano i ser ocurrent quan et pregunten pels diners i pel sexe que quedant evidència de Benaimar Bretos a la SER que ho preguntin a Alberto Núñez Feijó que al pas que va la campanya se li farà molt, molt, molt llarga i això que encara no ha començat.

¿Mantendrà el Ministerio de Igualdad? No, no, no, se lo va a cargar, no. Lo voy a meter dentro de otros ministerios o no voy a mantener 22 ministerios. O sea, que elimine el Ministerio de Igualdad. No, no, no elimino el Ministerio de Igualdad. ¿Y si no lo mantiene? No, le voy a decir a la ministra o al ministro que lleve Igualdad que se encargue de otras cosas. Entre otras cosas. Que se encargue de otras cosas, no solamente Igualdad. Es que la ministra de Igualdad no puede trabajar de 8 a 3 e irse a Valladolid en el AVE a pasar la tarde. ¿Se considera feminista usted, señor Fijo? ¿Cómo no voy a ser feminista si me he criado en mi casa con muchas más mujeres que hombres?

Bé, la resposta del candidat del PP per argumentar que sí que és feminista és pèsima i terrible. I sembla mentida que el seu equip, que segur que és molt bo, no hagi estat capaç de preparar-li res millor. El PSOE ha aprofitat, evidentment ha assenyalat que criar-se entre dones no converteix ningú en feminista, però és que clar, si rasques una miqueta, t'adones que José Luis Ábalos també té vídeos de Maruteca celebrant el 8M.

Avui a la tertúlia del suplement hi tenim l'Olga Ruiz, que és periodista, l'Eduard Voltes, que és director de Pròxima Estació, i el Jaume Clotet, que és periodista i escriptor. Bon dia, bona hora a tots tres. Bon dia. Què tal? Bon dia. Com esteu? Molt bé. Distrets. Sí. Com van els nervis, Eduard? Es farà llarg fins demà a les 9, això. Se m'està fent molt llarg. De fet, les setmanes se m'està fent llarg. Al suplement et donarem tot el que necessites. Avui serem conservadors, encara no anirem fent xup-xup, però demà sí que us hem preparat un programa de. Que estàs nerviós pel TN de demà a les 9, no? Sí, el TN, em té preocupadíssim. Raquel Sanz. Mira, Raquel Sanz, busquem la cançó, sisplau. Tu també te la saps? No me la sé, no, però. Avui, ara vull saber si Raquel Sanz fa el programa, perquè no sé si fa el TN avui a les 9 del vespre. Mira, mira.

Avui el Miki Núñez actua a la sala Resmatàs en el marc de la seva gira i és evident que estic convençut, m'ho estic inventant això, eh? Cap prova, cap dubte, cap prova, cap dubte, que hi haurà un cameo dels tiets a l'escenari i que cantaran Raquel Sanz amb tot el Resmatàs aplaudint. I fins i tot m'atreveixo a dir que Raquel Sanz. És que m'han dit que els de la travessa VIP hi van de públic. I jo suposo que Raquel Sanz també hi serà. Però clar, té telenotícies. Aleshores hem d'esbrinar si vull faltena o no faltena. Si s'ha demanat festa. Els visos sortiran. Els visos. Clar, li dóna temps. Telenotícies i se'n van els resmatats pels visos. I també van bé aquestes notícies per desengreixar una mica i per cap de setmana i per. Mira, doncs l'atreveix a Vip que està funcionant i amb la Raquel Sanz al capdavant. No sé si ha guanyat. Se sap ja qui ha guanyat. És que no ho he vist. No, diuen que no. Encara que no. Ah. Qui és el vostre presentador d'Atena preferit? Ostres. El bon meló obert ara, eh? Sí, has obert un meló. A mi ella m'agrada molt. A mi m'agrada molt el Xavi Coral. Ah, mira.

Jo no sabria què dir-te, eh? És que m'agrada. Faria com una barreja de tots. Faria un Frankenstein.

Mira, aquí s'ha mullat. Raquel Sanz, Xavi Coral. És que no puc. Va, jo voto el Cruanyes. Home, clar, mític, també. Pots acabar-ne un de vintage, eh? Pots recuperar Francino.

Què vols dir amb això? Què has volgut dir, exactament?

No, però. Francino, per exemple, va presentar Atenas molts anys, no?

Sí, sí, sí. Vinga, deixa'm pensar, no sé.

Sí. Elsius, elsius. Elsius, salud, elsius. Anava sense prompter, crec, l'Elzius. I Enric Alpena. Enric Alpena, sí senyor. Podríem estar així? Sí, sí. 932017474, qui és el vostre presentador de telenotícies preferit? Telèfon del directe, endavant oients. Som-hi, va, comencem el cap de setmana. Jordi Guai, l'us l'imagineu presentant un telenotícies? No. No. Bé, escolta'm, no falta gaire, eh? Perquè passi. A la pública no,

però a la privada és possible que sí, que algú ja s'ho estigui plantejant.

Home, si Ibai Llanos prepara un debat amb els principals candidats, si Jordi Weil ha de fer les entrevistes als quatre candidats principals, que són Feijó, Abascal, Colau i I quin deixo? I Pedro Sánchez? I els té tots quatre? Els ha confirmat ja tots quatre? Sí. Bé, és que i després de l'exitas que va fer Pedro Sánchez a la revolta que va estar sensacional, les coses com són doncs clar, veus per on va la campanya i després veus Alberto Núñez Feijó amb la Imar Bretos a la serra ficant la pota i enfonsant-se. Dius, bé, clar, és que els TIRCOMs només volen anar a llocs plàcids i a massatges. O on hi ha la gent.

O on hi ha molta gent. Perquè aquesta és la realitat, també. És a dir, aquests programes i aquests presentadors o aquests youtubers, digue com vulguis, tenen moltíssima audiència que no consumeixen mitjans tradicionals, especialment la gent jove. I, per tant, jo crec que s'ha de combinar tot, evidentment, els mitjans tradicionals i els mitjans públics, per la part de seriositat i de rigor que ha de tenir una campanya, Però també, si jo fos a dir com d'una campanya, anar a aquest tipus de personatges, jo també diria que sí.

Per mi té un perill, té molts perills, però hi ha un que és important destacar, que és que és veritat que la gent jove no veu la tele, no consumeix els mitjans tradicionals, ni res que tingui a veure, i és veritat que el públic està allà on van, que és intel·ligent des d'aquest punt de vista. Però també em semblaria tractar els joves de ximplets, si aquests mitjans o les persones que estan al front o que han de fer aquests debats no confronten i no afronten els temes que els importen als joves. És a dir, jo no sé fins a quin punt és sortir victoriós de. Un debat d'aquestes característiques si no ets capaç d'anar al moll de l'os dels temes que realment habitatge, falta de futur, feines precàries, educació en un estat, en fi, en fi I aquí és on està el perill. Fins a quin punt aquests youtubers, aquests comunicadors de masses estan preparats per afrontar un debat d'aquestes característiques. Perquè és molt fàcil anar a un lloc que saps que es tractaran temes per damunt, passant una mica per sobre, sense entrar en detalls, sense repreguntar, que jo crec que tots coincidirem que la repregunta és una de les claus del periodisme incisiu. Però estan preparats per després de la broma, després del massatge, després de l'humor, anar a allò que també importa als joves? Això és el que haurem de veure.

A mi tota aquesta situació he de confessar que em genera desassosseg perquè ja ho veig que és imparable no hi ha manera d'evitar això d'aturar aquesta banalització de la cosa pública i de la política perquè si hi ha uns que conviden. I els altres que es deixen convidar, això no ho pots evitar de cap de les maneres, diguem-ne, no? És obvi que per un polític és molt millor anar al Jordi Wild que al Bretos, al Zina o al Roger Escapa, perquè saben que hi haurà repreguntes, que és gent que té un background, que té un ofici, que no els deixarà mentir perquè se saben els temes, etcètera, etcètera. I bé doncs m'entristeix m'entristeix sobretot no el que convida sinó el que accepta la invitació aquest és el que m'entristeix l'entenc. Però m'entristeix perquè està renunciant a la funció mediadora del periodisme, que és bàsica en una democràcia.

Però, per exemple, i tampoc tinc ganes de parlar del que fa la competència, però en clau catalana hi ha hagut dues entrevistes molt importants d'autoritats d'aquest país, una de molt recent, de Carles Puigdemont, al Pla Sequència del 2CAT amb el Jordi Basté, que també va fer el mateix amb el president Salvador Illa, just després de, quan s'incorporava, després de passar per aquell procés de malaltia, que són dues entrevistes que tenen molt valor testimonial, totes dues, i crec. Jo les vaig mirar de dalt a baix i em van agradar i les vaig trobar interessant des del punt de vista de l'espectador. Però són terrenys còmodes pels convidats. És a dir, Carles Puigdemont feia molt de temps que no feia una entrevista en català per Catalunya i va escollir, que d'ofertes, evidentment, en té a tot arreu, a TV3, a Catalunya Ràdio, segur que el matí de Catalunya Ràdio l'ha perseguit, segur que a TV3 l'àrea naltre l'ha perseguit, i va escollir un format amable per ell. Fins i tot el Jordi Basté ja explicava, ja justificava l'entrevista dient, ei, és una conversa, no estic fiscalitzant aquí Carles Puigdemont, quan jo crec que també Puigdemont i evidentment el president de la Generalitat, Salvador Illa, han de respondre preguntes sobre la seva feina bastant fiscalitzadores. Aleshores, crec que. Aquesta entrevista que va fer Puigdemont en necessita una altra que doni explicacions sobre moltes coses que l'han vinculat sense treure l'altra. I Jaume, t'ho pregunto tu, que ja has treballat i que segur que també saps com ha anat la cuina d'aquesta entrevista.

Mira, jo crec que els dos casos són semblants però diferents. És a dir, en el cas del president Puigdemont, jo entenc que ell vol fer un missatge polític política estrictament del que tu estàs dient, de la seva feina i què vol fer quan torni i per tant segurament l'entrevista que ara ha fet sobre com ha viscut o el vessant personal l'ha volgut separar del missatge polític estrictament. A part d'això hi ha un factor que no ens oblidem, és un país del nostre petit, ens coneixem tots i per tant segurament el factor personal que hi ha entre Jordi Basté i el president Puigdemont existeix i per tant segurament. S'ha sentit d'alguna manera, ostres, alguna cosa de fer amb el vestir, segurament. I això en aquest país passa i és així. En el cas del president Illa, la primera entrevista que tu has dit amb el mateix programa, crec que aquí, a banda del que he dit ara mateix també, el factor personal i el factor d'explicar un vessant diferent del president, que no sigui estrictament polític, també en aquest cas estic convençut que hi ha el factor de donar suport, impulsar o projectar. La televisió pública espanyola a Catalunya del 2CAT. I segurament aquest factor segurament va pesar. O sigui, estic segur que si Jordi Basté fes aquest mateix programa igual en pla seqüència amb una televisió privada estrictament, segurament el president Illa no l'hauria fet aquesta primera entrevista en aquest mitjà. Per tant, segurament hi ha diversos factors en els dos casos. Però crec que segurament va per aquí en tots dos.

Però en tots dos són entrevistes en què poden lluir-se, ells, perquè l'important és el relat, i en el cas del president Illa, en aquell moment hi havia un relat important personal seu a explicar, que és que s'incorporava com a president de la Generalitat després d'una baixa mèdica sobrevinguda, i en el cas de Puigdemont, fa molt poques entrevistes en català, tots l'hem perseguit i sabem com costa. I després, entrar dins del lloc on ha viscut, que era el format del programa, tenia un valor afegit també d'afecte tafaní.

Sí, jo és que faig una diferenciació entre les entrevistes del president Puigdemont i del president Illa i l'entrevista del president Sánchez. Per mi són dos escenaris absolutament diferents. És a dir, en una estem venent un relat personal en un moment determinat, després de sortir d'una baixa, d'una malaltia, que una una malaltia, un problema de salut que tots ens va tenir dient que li passa al president i l'altra després d'un exili o a punt d'acabar-se aquest exili. Per tant, el tema personal diguem que és protagonista perquè centra la vida d'aquella persona. Llavors, tot el que envolta aquell tema personal ha de ser agradable, ha de ser agradable perquè la situació d'exili és injusta absolutament i després d'una malaltia. O d'un problema de salut, doncs la situació també és més còmoda i més relaxada pel president. Jo això ho vull diferenciar totalment del que significa, per exemple, exposar-se al que va fer el president Sánchez a la revolta de Broncano, en aquest cas a Televisió Espanyola. I per què? Eh. Mireu, és una opinió absolutament personal i vull centrar-la només en el tema de comunicació, vull que m'entengueu només amb aquestes coordenades. És molt difícil, molt difícil aguantar una hora 45 minuts d'entrevista on saps que rebràs de forma suau, però rebràs, on saps que es faran bromes amb la teva persona. On saps que el públic que t'està veient és un determinat públic que el que busca és una mica de salseo,

i sortir victoriós d'aquella entrevista. És a dir, has de tenir, i això ho deia jo l'altre dia, has de tenir un equip de comunicació que sigui el millor per fer això. O sigui, que et sàpiga trobar el punt per riure't de tu mateix, només començar l'entrevista, però sense passar-te, sense passar-te en cap moment, per trobar-te un vestuari que sigui adient. No podia anar més ajustat. El president Sánchez no podia portar uns taxans més ajustats que ens pensem que és casualitat que portés aquests taxans ajustats ens pensem que és casualitat que va haver-hi un punt que es va girar per ajupir-se per agafar no sé què del sofà on havia de seure i que la imatge fos amb perdó. Cul, sí, no? Aquell cul perfecte. Què ens pensem que és casualitat quan parlem de política? Mira, va a parlar de la flor al cul que té també Pedro Sánchez amb l'error de la reforma laboral. Vull dir, és que no ho és. Què ens pensem que és casualitat que ell mateix s'anomeni Pedro Sánchez? Res és casualitat. Ara bé, jo que aquell dia vaig ser crítica pensant no entenc per què Feijó no accepta una entrevista d'aquest estil, no s'està adonant que la política és això, especialment, i aquí és on està l'incís, especialment quan hi ha gent indecisa. És a dir, quan hi ha molta gent que ara mateix no sap exactament què fer, la comunicació passa per damunt de la gestió.

És una llàstima, eh? És una llàstima, però passa per damunt de la gestió. I jo l'altre dia criticava que el president Feijó no fos capaç. Ai, el president Feijó, bueno, sí, el president del Partit Popular, no fos capaç d'anar en un programa d'aquestes característiques, i després el dia següent vaig dir, però com em plantejo que vagi en un programa d'aquestes característiques? Ens imaginem si aguantaria.

De seguida de dues voltes, és que estem obrint melons interessants sobre la cosificació del president del govern espanyol que ha començat Olga Ruiz atenció a aquest moment de la revuelta amb Candela Peña, l'actriu. ¿Pero me queda bien o no?

Súper, súper. Súper, súper. Estábamos, gordo, estábamos las tías de atrás solo marujeando, tipo, tú hablando de tus mierdacas, no, tal, igual, y nosotros, está bueno, ¿no? Pues está blanco. O sea, hemos dicho groserías tipo. Yo no lo voy a decir. No lo voy a decir por respeto también a Bego, pero hemos dicho. Ya dilo, ya claro, ya sí, ¿no? Bueno, que nos hemos fijado en todo de ti.

Dile algo a David, que si no se me va a poner celoso.

A David, ¿cómo se va a poner celoso? Es que sí, está pelusona. Está pelusona David últimamente. Porque estoy yo muy golosona. Estoy yo muy Peter, que mira.

Jo no recordo precedents d'aquesta mena, de cap manera, i s'ha traspassat unes quantes línies, perquè no t'ho imagines. Per mi és excessiu, eh? A mi no m'agrades. Bueno, no, però ella està encantada perquè se'n surt molt bé. Tu t'ho imagines això amb Feijó, o t'ho imagines això amb el president Illa, o amb Carles Puigdemont. Potser t'ho pots imaginar amb Rufián, però estàs parlant del president del govern espanyol. Sí, possiblement és excessiu. En una televisió pública.

Eduard. Sí, a veure, el periodisme té gèneres i dins de cada gènere hi ha subgèneres. Primer vam ser estudiants i després vam ser professors. L'entrevista és un gènere i dins de l'entrevista hi ha. Diferents maneres, l'entrevista humana i l'entrevista política, això de tu acabes el polític o el cap de gabinet del polític o el dir com és, vull fer una entrevista però tranquil entrevista humana vol dir, anirem a conèixer la persona però no li farem preguntes complicades això forma part de la professió i de l'ofici no hi ha d'haver problema i tu mateix Roger, no entrevistaries igual el Carles Puigdemont a les 9 del matí. Que a les 11 a l'Eclipsi serien dues entrevistes completament diferents i les dues són bones, les dues són periodístiques i les dues ens diran coses sobre el personatge, sobre el polític la persona que aspira a ser el nostre representant jo, a mi el que m'amoïnaria i m'amoïna és la tendència a rebutjar l'entrevista política. És a dir, i a centrar-se només en l'entrevista humana, en el format de l'entreteniment, en aquell format on jo sé que no em repreguntaran, on jo sé probablement que la persona no està preparada per repreguntar-me. Que no és periodista, perquè no segueix els temes d'actualitat com Déu mana, perquè no té aquest disc dur al cap que tenen els periodistes que porten anys seguint l'actualitat i que saben detectar perfectament quan un polític no els està dient la veritat i tenen record de com van anar les coses, etcètera, etcètera, etcètera. Llavors, el que no hauríem de permetre, escolta, que vagin on vulguin, el que no poden fer és deixar d'anar on toca.

Bé, el que passa és que quan van on toca, passa el que passa en Feijóo, que és que fica la pota i en la campanya electoral.

Per què no té autoritat, aquest home, per ser president d'un país?

No la té. Dues coses. Primera, en relació al PSOE i Pedro Sánchez, és normal que a l'entrevista ni surtin aquests temes o aquests enfocaments, que jo també trobo que és anar molt lluny, Però el mateix Pedro Sánchez juga amb això quan el seu partit fa uns tuits dient la fuerza de l'amor on la foto és ell, amb perdó, morreixen-se a la seva dona. Això és de República Bananera. Llavors, si el mateix president del govern ja juga amb això, se'n va a un programa com aquest i llavors els col·laboradors del programa el defineixen pel seu físic, doncs ell juga amb això. I juga amb això d'una manera totalment intencionada a buscar un tipus de vot. I ens agradarà o no, però ell hi juga i, per tant, en aquest programa. Ells creuen que tenen molta més marge per fer aquest tipus de bromes perquè el mateix president hi juga. I la segona cosa I que va aconseguint molts vots aquest dijous de la nit. Efectivament, efectivament. O com fan aquest tuit previ dient David, te jugas el programa en esta entrevista. Aquest tipus de comentaris que a mi no m'agraden gens alimenten un relat o una entrevista que després va per aquest camí. I després, en relació a les entrevistes formals, a mitjans formals, Com que la part política difícilment ens sorprendrà, perquè ja sabem que si li pregunten al president del govern espanyol, per habitatge, ja sabem el que dirà, o qualsevol altre tema, ja sabem el que dirà, quan vas en una entrevista amb un mitjà convencional o públic o privat, l'objectiu acaba sent, com tu ara més crec, a no cagar-la. Perquè, evidentment, el que digui Feijó sobre el seu problema polític, més o menys, ja el podem intuir. Llavors, vas a sortir viu, que això és llenguatge periodístic. Hem d'intentar sortir vius d'aquesta entrevista, no?, En el cas de Fejó, evidentment, no va a sortir viu d'aquesta entrevista. I té molta menys audiència perquè la gent més o menys ja sap el que diran previsiblement els polítics. Per tant, a nivell d'espectacle polític, que és on ens han portat entre uns i altres, entrevistes com les de la rebota o les que vindran ara amb aquests formats que dèiem, doncs, evidentment, tenen molt més interès perquè la part convencional del programa polític de les eleccions a la gent o li interessa menys o ja se'l sap.

Sí, un parell de punts breus. Primer, jo crec que el Partit Socialista ha fixat quin és el leitmotiv de la seva campanya i ho ha fet molt bé. És a dir, al final, tot el que pensàvem que serien els temes principals, habitatge i tots els problemes que té el país en aquests moments, estan dins d'un sac. Que maximitza aquesta campanya, que és l'amor guanya l'odi. És a dir, han trobat el seu què de campanya? I és aquest, l'amor guanya l'odi. Llavors, han vist què hi ha a l'altre costat, de quina forma queden enfront, de quina forma hi juguen, de quina forma ataquen, i han dit, vale, nosaltres jugarem a tot el contrari, a sempre, a l'amor, amb un excés, és a dir, estan hiperbòlics amb aquest tema, no? Però jo crec que és l'eix de campanya i els està funcionant. Quan el tema de Candela Peña. Jo que a mi soc una admiradora en fi plena de Candela Peña crec que és el moment més polític del programa fixa't el que et dic Pedro Sánchez que va sortir absolutament amb tot l'aire del món i que va patinar amb temes fixeu-vos en quins temes va patinar Zapatero. Una patinada increïble, quan es va referir al seu germà, una patinada increïble, i quan es va referir a temes d'habitatge que va ser incapaç d'explicar com i per què tot havia arribat tan tard. És a dir, els tres temes polítics que la gent estava, no sé si esperant, però que aquells que ens agrada la política volíem saber quina és la seva explicació. Tots tres sense repreguntes. Va patinar i es va passar a un altre tema amb to humorístic. Per tant, fixem-nos. Després entra Candela Peña. Jo crec que Candela Peña el que fa, a part de ser l'única que va dir que no s'havia parlat de dones en cap moment, I fer aquest discurs, que va estar molt bé. El que va fer, des d'un personatge, òbviament, és posar-se a la pell d'allà on està el vot del Partit Socialista. És a dir, és que a mi em va semblar la part més política en aquest sentit, en el sentit de dir, vaig directament. Evidentment, el vot femení i el vot que continua pensant, i ho sento, però si voleu s'ha simplificat al màxim la política, però que continua pensant que no hi haurà un president amb la talla, amb la soltura, amb la forma de somriure i amb la forma de fer relacions internacionals i nacionals, com en Pedro Sánchez, i que a més és guapo. Hi ha una part de l'electorat que pensa això, i quan Candela Peña, i una part de gent indecisa també, que diu, què tenim? És igual, ja ens està bé. I quan la Candela Peña surt allà i fa aquest discurs, jo crec que està anant directament a aquest vot, està apel·lant directament a aquest vot. Per tant, per això dic que em va semblar la part més manipulada, més política, inclús.

Eduard, Jaume, i farem una pausa per anar a París.

Bueno, diguéssim, una campanya electoral té una part de publicitat i una part de respondre davant dels mitjans i del periodisme. Jo tot això ho poso en el capítol de la publicitat. L'anada al Jordi Wild o l'anada a la revuelta o l'anada. Tot això és publicitat, no és periodisme, és una altra cosa i haurien d'haver pagat.

Perquè la publicitat es paga. Tot i així, veient com estan en aquesta precampanya, recordem que encara estem en precampanya, i tenint en compte les ficades de pota que està fent Feijo, creieu que hi ha partit encara, Jaume? O tot i que hi hagi remuntada, que hi hagi partit, és molt complicat precisament per la suma que necessita Pedro Sánchez?

Depèn del partit i del subpartit. És a dir, jo crec que és molt difícil que pugui revalidar el govern. És a dir, jo crec que PP i Vox sumaran d'alguna manera. El que pensava jo fa 15 dies és que guanyaria el PP les eleccions i ara començo a pensar que guanyarà el PSOE. És a dir, no només perquè. Estic d'acord amb el que deia l'Olga. El president de la CUP en espanyol és molt bo comunicativament. No hi ha ningú que el superi. Està a galàxies de la resta. I a l'altra banda hi ha un feijó, que és incomprensible que tinguin un candidat com aquest, que publica notícies falses, que diu el que diu, que diu una cosa que no pot estar més tronada de. Jo soc feminista perquè visc envoltat de dones, però això què és? No pots tenir aquesta resposta el 2026 de caminar. Bé, això em recorda quan aquell, qui era un ministre que va dir, mis mujeres catalanes se llaman Montserrat i per tant com he de ser anticatalà, no? O sigui, això hauria d'estar superat, no? Jo tinc dos filles i no aniré dient que soc familiar que tinc dues filles, que això és penós el 2026, i ja ho hauria de saber. I jo crec, i acabo, que té a veure amb un tema. Aquí depèn molt dels candidats i molt dels seus equips de comunicació. I el PSOE té un equip de comunicació que és evident que tira la corda i que el president Sánchez ho accepta, i en el cas del PP, deuen tenir un equip de comunicació totalment subjugat a la direcció política.

Tres minuts per dos quarts de deu. Farem una pausa per la vostra tranquil·litat. Avui Raquel Sanz serà a la sala Rasmatàs de Barcelona. Al concert de Miki Núñez no falta de notícies, el fa el Joan Reventós, que és garantia, també, ho sabeu. Però Raquel Sanz A veure si puja a l'escenari demà, el que doni de sí aquesta nit. A veure, a les 12 saludarem el Miki Núñez, a veure què ens pot explicar. Ara tornem.

El suplement, amb Roger Escapa.

Quan arriba el moment de pensar en regals d'empresa, la resposta és tan clara que gairebé es canta sola.

Per agrair el meu aquí, lotsdenedal.cat.

Per agrair el meu aquí, lotsdenedal.cat. Per sorprendre els meus clients, lotsdenedal.cat. Aquest Nadal la solució és lotsdenedal.cat. Entra al nostre web i descobreix l'ampli catàleg d'Arco Gourmet farcit de productes de proximitat que us hem preparat.

lotsdenedal.cat. Tens un cotxe al cap? Del 22 al 25 d'octubre, troba-la al Saló Ocasió a Fira Gran Via i pots guanyar un nou iPhone 18. Més de 2.500 cotxes de totes les marques, amb la garantia dels professionals del gremi del motor i descomptes de fins al 40%. Compra la teva entrada a salonocacion.com. Troba el cotxe que tens al cap. Ser agent rural

és molt més que una feina. És conèixer el territori, protegir el medi natural i estar al servei de les persones. Si tens vocació de servei públic i vols formar part d'un cos operatiu especialitzat, proper i arrelat al país, festa agent rural. Nova convocatòria de 100 places. Tota la informació a gent.cat barra festa gent rural. Generalitat de Catalunya.

Aprofita els supertecnopreus del Corte Inglés amb fins a un 20% de descompte en les millors marques d'electrònica

i electrodomèstics. Equipa't amb els nous televisors, portàtils, mòbils, neveres, rentadores, forns I tot amb els nostres tecnobantatges, com l'assegurança gratis de 3 mesos. Fins diumenge 25 d'octubre,

supertecnopreus del Corte Inglés. També a la web API i per cor.

Consulta models i marques qui participen. Imagina entrar en un edifici que no existeix. Imagina entendre com creava Gaudí. Entra per primer cop dins les obres que mai es van construir, com el legendari Hotel Attraction de Nova York o la Font de la Plaça Catalunya, i descobreix el codi que ho connecta tot. Codi Gaudí. L'experiència inèdita. Entrades a la web d'Espai Imagina.

El seu déu, la llibertat. A les escoles s'ensenyen coses que no vull que ensenyin els meus fills. L'enemic que cal combatre, l'estat.

I recordeu que estem aquí per lluitar contra l'estat dels collons.

Des dels Estats Units, els llibertaris lluiten per fer-se un món a mida. Libertaris, l'amenaça ultra. 30 minuts, diumenge a la nit a TV3 i a la plataforma 3Cat.

Per tu, que sempre compres el mateix al supermercat. I per tu, que mires a veure si hi ha alguna novetat. Gaudeix a Capravo de l'oli d'oliva d'un grau o l'ilan d'un litre per 3,90 euros. Vols estar al dia amb mi? Capravo.

Com és que treballes en una petita clínica de fertilitat en comptes de treballar a estampo?

Perquè jo no soc investigador. A mi el que més m'agrada de tu són els teus òvuls. Què? Tens uns òvuls realment preciosos. Entre ella i jo no hi haurà sexe, ni amor. És perfecte, no trobes? Héctor, tu et sents?

L'art es mou, l'art ens emociona, l'art ens convida a mirar el món amb uns altres ulls. El podcast Inclassificables descobreix l'art contemporani allà on neix, als museus, a les fundacions, al centre d'art i al costat dels creadors.

No ens quedem en un estudi, sinó que volem descobrir, enflairar, veure aquests espais tan increïbles.

Inclassificables, amb Ricard Planes, a l'app i al web de Catalunya Ràdio.

I també disponible a la plataforma 3Cat.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.

Dos quarts tocats de deu del matí, som al suplement, som a Catalunya Ràdio, amb l'Olga Ruiz, el Jaume Clotet, l'Eduard Voltes, Tertúlia, que també mira cap a França, contenen la respiració davant d'una nova jornada de mobilitzacions d'estudiants i dels armilles grogues. El nivell de menaça continuarà sent alt, deia el primer ministre Sebastien Lecornier, avui amb la petita diferència que el govern ha prohibit aquestes marxes justament per evitar els aldarulls. Sí que ha permès, però, les manifestacions dels sindicats. També s'espera un dia mogut a Milà, a Itàlia, on fa dies que també hi ha protestes, no només en format del Darulls al carrer, que també, sinó protestes de transportistes que han deixat els lineals dels supermercats ben buits al sud del país. Protestes més silencioses, però també amb fort impacte. Comencem aquest recorregut primer a París. Allà hi tenim la Isabel Galí, corresponsal de Trescat a París. Isabel, què tal? Bon dia. Què tal? Bon dia. Com es presenta aquesta jornada?

Complicada, complicada. Hi ha moltes incògnites. Representa que tot hauria d'estar controlat segons el govern, però no està gens clar què és el que pot acabar passant.

A veure, la manifestació a quina hora és l'oficial, la dels sindicats?

Aquest és una mica el problema, perquè ni tan sols amb això estan d'acord, depèn de qui ho preguntis. L'hora ordenada per la prefectura és a la una, i a més a la porta d'Itali, i en canvi la intersindical insisteix que la manifestació comença a les dues a la plaça de la Bastilla. El context és que Prefectura i la Intersindical, que inclou 8 o 9 sindicats, havien pactat en reunions prèvies recorregut i hora per aquesta manifestació autoritzada, i ahir a la nit la Prefectura, amb una certa traïdoria, jo crec, va canviar el recorregut i l'hora, i els sindicats, sense temps de recórrer judicialment aquesta decisió d'última hora, insisteixen que no, que ells aniran allà on s'havia pactat i s'havia signat, perquè això és un document signat entre totes les parts. Per tant, a la plaça de la Bastilla, a les dues, o entre una i dues, sempre arriben una mica abans. Què passarà? Doncs no en tinc ni idea. El que és cert és que aquest canvi d'última hora que la prefectura, que seria com els governs civils aquí, ho justifica perquè és més fàcil controlar una manifestació gairebé als afores de París. Seria com una manifestació, diguem, per les rondes, pel lateral de les rondes, i en canvi la intersindical diu no, nosaltres volem fer-les com sempre, entre Bastilla i Nació, com la que es va fer fa dues setmanes.

Impressiona realment veure tots els comerciants preparant els aparadors, tapiant-los d'alguna manera, protegint-los, traient i amagant tot el mobiliari i evidentment tot el producte davant del que pugui passar i entenc també ben previnguts després de les pèrdues que devien tenir fa tot just una setmana.

Sí, és cert que aquest ha estat el gran tema que subjau amb tota aquesta tensió que hi ha, perquè realment es van veure molt desvalguts el cap de setmana passada els comerciants. Ningú els protegia. Quan ells van intentar protegir alguns van ser agredits. No va passar res. En fi, gairebé va ser un miracle. Però el nivell de violència que es va exercir, sobretot sobre comerciants, que. Que al final tenen petits negocis i que viuen d'això, doncs era certament incomprensible. Hi ha no només els saquejos, sinó també les violències, els tacks, i efectivament no només a París, sinó a totes les grans ciutats, i petites i mitjanes ciutats, on es creu que hi pugui haver incidents, han protegit i fins i tot han buidat. Els seus magatzems en cas que algú o algunes persones puguin entrar. Jo vull pensar que aquest cop la intel·ligència del Ministeri de l'Interior funcionarà, que saben on poden haver-hi incidents, però és realment difícil de controlar.

Un parell de qüestions més, Isabel. A veure, qui són tota aquesta gent que es manifesta, qui són els violents, tenint en compte que per part de les autoritats apunten molt a l'esquerra, a l'extrema esquerra, realment és aquests grups d'extrema esquerra o hi ha molts més matisos aquí? Perquè recordem que representa que el motiu de la protesta és l'encariment del cos de la vida, l'empobriment, bàsicament, la dificultat d'accedir a un habitatge, o sigui que el rerefons és aquest, eh?

Efectivament, el rerefons és aquest i en nom d'aquest encariment de la vida també es fan destrosses i es pillen. Es fa molt difícil diferenciar entre manifestants i manifestants que després acaben pillant o saquejant. Efectivament, hi ha un gran gruix de les persones que protesten, que són pacífiques, que no tenen res a veure. Amb aquestes violències, però també és cert que al final de les manifestacions sempre hi ha grupúsculs, que hi han sigut sempre, no pensem que és una cosa nova d'ara, que els agrada una mica enfrontar-se amb la policia i que el dissabte passat el que tenien intenció de fer era directament intentar desbordar la policia i es van organitzar. A través de les xarxes, en diferents punts de la ciutat, no només de la ciutat, de tot el país, per anar o bé a cremar algun edifici públic, o enfrontar-se amb la policia, o anar a fer pillatges. Hi ha zones on això va passar d'una manera més evident, i són aquestes zones on hi ha hagut els tocs de queda, que aquí són, no són l'esquerra, no ens confonguem, no és l'esquerra, el govern els ha qualificat d'ultraesquerra, i són grups fora del sistema. Podem parlar dels Black Box, que sempre hi han sigut, és un moviment europeu que fa anys que existeix, que una mica són els que posen la violència, després potser els que saquejaven eren joves, més joves, potser alguns d'ells estudiants, per què no, que en un moment donat van decidir, vinga, estem aquí en grup, en col·lectiu i amb aquella en aquella situació entren i agafen roba, llaunes de Coca-Cola, capses de galeta o en algun cas algun electrodomèstic petitó. Hi ha una mica de tot, es fa molt difícil distingir els perfils perquè en aquesta situació s'hi pot trobar qualsevol jove que no té prou consciència del que està fent i en pesa una mica per la massa i pel moment. Acaba fent coses que potser després se'n penedeix. Ha donat algun cas de joves que han anat a tornar una peça de roba, per exemple, que van robar. Això ha passat.

Vull acabar preguntant-te per com es desperta avui França i París tenint en compte aquest atemptat que el govern investiga com un acte terrorista, racista, un mort sin ferits, perdoneu. Macron deia que és un punt d'inflexió. Què va passar exactament i quina és la motivació si realment és un atac racista davant del que va passar ahir?

La veritat és que sí, és un punt d'inflexió perquè es considera el primer atemptat de caràcter obertament racista si es descarta l'antisemitisme com a tal. L'autor, a més, hauria confessat que l'objectiu eren persones pel seu color de pell i religió. Són detalls que va avançar Emmanuel Macron des de Trapp, on va passar abans que s'hagin pogut corroborar aquests detalls en els interrogatoris. En tot cas, aquest home de 39 anys. Conegut per la policia per conduir per excés de velocitat o amb taxes d'alcohol elevades no tenia cap problema més enllà d'això. Fins i tot va arribar a posar una trampa a casa seva amb bombones de botar per quan la anessin a buscar. Per tant, hauria pogut ser molt pitjor el resultat final. I és un atemptat que sí, que impacta en aquest moment en què la societat francesa ja es veu estar molt dividida, a sis mesos per les presidencials, amb un augment molt creixent de l'extrema dreta i de l'ultradreta. I en aquest sentit el president Macron no va esgrimir crítiques a alguns discursos que se senten. Sobretot de l'ultradreta que assenyalen migrants, els francesos d'orígens colonials, sobretot d'origen africà, com a causa de tots els mals. I aquest atemptat, efectivament, ha impactat moltíssim aquest dia d'ahir, aquesta vigília d'aquesta gran manifestació.

París, Isabel Gali, gràcies. Estarem pendents del que ens vagis explicant avui i demà. Una abraçada. Una abraçada, gràcies a vosaltres. Tot això pel que fa a la capital francesa, però és que avui les protestes s'extenen també, especialment mirades posades a Itàlia. Itàlia, especialment Turí, Roma i Milà. A Milà hi tenim l'ambient especial al Jordi Regàs. Bon dia, Jordi. Hola, bon dia. Què ha de passar avui a Milà?

Jo crec que la situació s'assembla una mica al que acaba d'explicar ara mateix la Isabel, perquè igual que a París aquí les manifestacions inicialment semblava que havia de ser a les 3 de la tarda aquí a la platja del Duomo de Milà, Però, finalment, aquest moviment que s'articula a través de les xarxes, aquest moviment del 17 d'octubre, van comunicar ahir que, finalment, per evitar aquests bloquejos, òbviament, que hi hauria diversos punts de concentració que s'anunciarien a xarxes, i això serà avui, a dos quarts de tres. S'anunciaran els punts als quals arrenquen les manifestacions, o el punt de trobada, entre cometes, que seran diversos, per fer-ho encara més complicat, per aturar el pas. I després, a dos quarts de quatre, s'anunciarà, quan ja tothom estigui concentrat, s'anunciarà cap a on van. Però està autoritzada aquí la manifestació, la marxa? Pel que jo tinc entès, autoritzada no està, o sigui, és convocada per xarxes i directament la gent es pensava que s'havien de trobar aquí a la plaça del Duomo de Milà. Bueno, veurem una mica què és el que passa, perquè certament tots estan jugant al joc aquest del gat i la rata entre policia, militars, en aquest cas aquí a Milà, a més a més, i els manifestants.

Has tingut l'oportunitat d'anar al supermercat? Realment hi ha desabastiment d'alguns productes per les protestes dels transportistes, també?

Aquí a Milà, realment, l'impacte ha sigut molt baix, per no dir inexistent. Això ha afectat sobretot el sud, el sud d'Itàlia, la zona de la Campania, la Puglia, Sicília, òbviament, però conforme un anava pujant, entre cometes, per la bota italiana, la cosa ha anat a menys, i per tant, en el cas de Milà, realment, L'impacte jo crec que no es veu. Certament no hi ha problemes de vestiment. Els punts on es va tallar el pas del transport estan més al sud del país. I val a dir també que aquests bloquejos entre ahir i avui s'han aixecat i, per tant, a poc a poc es comencen a reabastir tots aquests supermercats de la resta d'Itàlia. Per tant, la cosa en aquest aspecte, com a mínim, estaria millorant.

Els motius de la protesta dels italians són els mateixos que dels francesos? És l'encariment del cos de la vida?

Sí, sí, sí, certament. Bé, tenim una situació en el cas de Milà, per exemple. Milà és una ciutat que té un centre que és un aparador preciós, però després al voltant de Milà hi ha l'àrea metropolitana on, entre cometes, estan a patar tota aquesta gent que ja no pot viure al centre de la ciutat. I per tant, aquests motius, el dels preus dels lloguers, el de la gentrificació, també l'estat de les infraestructures de les escoles, serien el que hi ha al darrere d'aquestes protestes.

El Jordi Regas, l'ambient espacial a Milà, pendent avui també del que passi a Itàlia. Una abraçada, Jordi, gràcies. Igualment a vosaltres. Bé, doncs ja ho veieu, tenim Europa una mica potes en l'aire i pendent del que passa a França, a Milà, també a Portugal amb algunes protestes, fins i tot a Albània. Veurem què és el que acaba passant també a l'Estat i si això s'extén com un atacadoli i arriba fins a casa nostra. Com ho veieu, Eduard?

Doncs mira, fa dies que penso i llegeixo i reflexiono que el pacte social s'ha trencat, que a Europa hi havia un pacte que sorgeix de després de la Segona Guerra Mundial, que més o menys venia a dir que tindràs feina, amb el salari et podràs pagar les necessitats bàsiques, I encara et sobrarà per estalviar o per viatjar. I els serveis públics que pagaràs amb els teus impostos funcionaran i els tindràs per quan els necessitis. Llavors, a canvi d'això, els rics serem més rics. És a dir, és un sistema en el qual els rics poden acumular més riquesa i garanteixen, un sistema que garanteix que uns poden acumular cada vegada més riquesa i els altres poden tenir una vida digna, que és la que acabo de definir, la vida digna, i això s'ha trencat. Perquè els rics cada vegada acumulen més riquesa, però l'altra part de la promesa, l'altra cara de la moneda, no està funcionant. I això genera frustració. Ira, radicalització i violència. I aleshores, si ens volem fixar en el símptoma, diguéssim, que és la violència, doncs endavant, fixem-nos en el símptoma i en la violència, que és més espectacular, però jo diria que hem d'anar a la malaltia, i la malaltia és que s'ha trencat el pacte. Jaume. Bueno, jo discrepo amb un punt,

és a dir, la violència, com ha dit, ha explicat molt bé l'Isabel Galí, la violència no forma part del bloc de les protestes, és a dir, ha dit l'Isabel que han vingut grups de fora, delinqüents professionals, gent que va a saquejar, a lluitar amb la policia, i per tant, jo separaria la part de la violència de la part de la protesta legítima, estic d'acord amb la resta del que ha dit l'Eduard, i, per exemple, a l'estat espanyol veiem també ara protestes per l'habitatge en el format de les acampades que ja hem vist en altres moments de la història. A mi el que em preocupa de tot això, sobretot a banda del conflicte de fons, és la traslació política d'aquestes situacions. És a dir, a França hi ha un conflicte social derivat de que tothom sap que els fills ja viuran pitjor que els pares, però els pares vivien millor que els avis, i per tant hi ha hagut una fractura d'una cosa que és ben natural, que és que cada generació ha de viure millor que l'anterior, suma-li l'angoixa social, pel canvi climàtic, el futur, la inseguretat, la incertesa, etc. I això porta, com que els partits normals centrals del carril principal, perquè Macron és una persona dels partits centrals de França, són incapaços de resoldre-ho, ens trobarem d'aquí poc amb unes eleccions franceses a la presidència en les quals a la segona volta hi haurà els extremistes de dreta i d'esquerra i sembla que els partits normals siguin incapaços de resoldre-ho. Jo dubto molt que els partits extremistes també siguin incapaços de resoldre-ho. I per tant, no veig com això es pot resoldre i el que em preocupa de debò és la incapacitat de qui ha fet la política europea els últims 60 anys de trobar una solució. A Itàlia, per exemple, l'altre cas que parlàvem, amb el Jordi Regàs, ja tenim un govern que prové dels marges de la política central. És a dir, Giorgia Meloni agradarà molt o poc, però ve del neofascisme. I, per tant, tampoc sembla que les seves receptes o la seva manera d'actuar resolguin els problemes de fons, que són uns altres. I, per tant, no sé cap on va tot això, però no soc gaire optimista cap al futur.

Sí, jo no és que hagi anat variant la meva opinió ni molt menys, però sí que l'he anat perfilant escoltant gent que viu allà. Jo tinc família que viu a França des de fa molts anys, francesos ja de tercera generació, els fills d'aquesta família, i m'han fet caure en algunes coses que possiblement des de lluny jo no havia caigut, o almenys m'han fet reflexionar. En qualsevol cas, i abans d'entrar en això. De vegades els polítics es passen de sinceritat els hi critiquem al contrari però recordava aquests dies que Macron en una entrevista a l'escriptor Emanuel Carrer que li va fer un seguiment va dir textualment no m'agraden els adolescents no els entenc, a la meva dona sí és una declaració d'intencions de com passes absolutament de la política d'aquells que després seran joves i d'aquells que després seran els que han de conformar el teu país i. I jo crec que Macron ha fet una cosa que és a la inversa de les seves polítiques. Es va envoltar, si recordeu, de gent molt jove per fer tot el tema de política comunicativa i així tot ha desconnectat dels joves totalment. Ha desconnectat absolutament dels joves. I això ha comportat un estat absolutament fallit, cabrat, un estat que no té solució possible almenys de moment. Les conseqüències de les protestes són criticables, censurables, injustificables. Això jo crec que tots estem d'acord. Les causes d'aquestes protestes són les que tenen a veure amb una qüestió política de desencantament, d'una gestió pèssima, d'un estat de desconexió absoluta amb la realitat. L'altra dia també ho explicava. El dia que es coneixen les protestes, que existiran aquestes protestes, Macron se'n va al Consell de Céline Dion. El mateix dia se'n va al concert de Celine Dion. Però, i ara que parlava de com es viu la realitat quan estàs allà, l'altre dia, en una publicació sobre aquest tema, m'escrivia una persona que viu allà, em diu, a banda de l'actitud de Macron en aquest cas precís i de la seva incompetència per portar a terme un bon estat francès des de fa molt de temps, no hem d'oblidar un jovent que s'ha posat al marge de la societat i que odia el país en el que es troben. La majoria d'ells són francesos, però també tenen la doble nacionalitat del país dels seus pares o avis. Estem parlant d'una tercera generació i molts d'ells no acaben d'integrar-se perquè no s'hi senten part del país del qual formen part. I aquí és on ens hauríem de preguntar políticament per què, tot i ser francesos, en el cas de França de tercera generació, no es poden sentir part del país en el que ja han nascut.

És que, a veure, si el país d'on ets, on has nascut, no t'ofereix futur, i tens alternativa identitària, és a dir, els meus fills, per exemple, imagina't, ells potser arriben a la conclusió que el país en el qual viuen no els ofereix futur. Però no tenen alternativa identitària. Són catalans, fills de catalans, nens de catalans, etc. No poden ser una altra cosa. Però si el país en el que has nascut no t'ofereix futur i tens alternativa identitària, perquè els teus pares, els teus avis, etc., són de fora, no de fora d'aquí al costat, a més a més, sinó d'un sistema cultural, religiós, etc., alternatiu, al qual vius doncs aleshores és molt fàcil que te'n vagis cap a l'alternativa i que no sentis el país en el que has nascut i que acabis odiant el país en el que has nascut perquè tens alternativa identitària i jo crec que això explica moltes de les coses que passen per tant, quina és la solució? oferir futur i això és el que s'ha trencat.

Jo compto amb això perquè França precisament és un país on l'ascensor social ha funcionat i funciona molt bé, i poso molts exemples. L'alcaldessa de París és de pares espanyols, la ministra de Cultura d'abans, Rachida Dati, és de pares, crec que un tunisià i l'altre és algerià, parlo de memòria, el Sarkozy, el seu pare era hongarès, o sigui, si hi ha un país, diguem, a Europa, que. Assimila les identitats d'allà on vinguis i et converteix en un ciutadà que és una crítica que jo li faig a aquest país i converteix les persones en ciutadans és França i per tant és veritat que el sistema no funciona i és veritat que segurament llavors hi ha gent que té una frustració i mira cap als seus països d'origen. Això és veritat. També és veritat que França és un país on les coses funcionen i si vols progressar, progresses a l'administració i a la vida, diguem, social, cultural i econòmica del país. Això no ho sembla. Si no progresses és perquè no volen. Jo no dic que no vulguin. Si vols progressar, progresses. Si tu ets un ciutadà francès i vols ser funcionari, doncs ho pots fer. El sistema dic que no impedeix, perquè ha demostrat sobradament, que el sistema, si vols, funciona. Això no treu que hi ha, evidentment, grans barriades dels afores de París, de les grans ciutats que no funcionen, on l'Estat no hi entra, on els serveis socials no funcionen, on les oportunitats estan quebrades. Només dic que no és un sistema muntat perquè la gent que vulgui no pugui progressar de manera estructural.

Has tornat a dir. Vulgui. És a dir, estàs, de la manera que ho expliques, i segur que no és el que vols dir, el que estàs dient és que els que no progresen és perquè no volen.

No, jo dic que hi ha una part de gent que no volen sentir-se francesos, segurament perquè, per les raons que siguin, i que no volen participar d'aquesta societat. I això també s'ha de poder dir, perquè és la veritat.

Jo crec que estàs anant al símptoma i no a la malaltia. Jaume, el que tu expliques és el símptoma, que és evident que és així, perquè és alta a la vista, però crec honestament que això és el símptoma, no és la malaltia.

Sí, jo és que parteixo de la màxima que no m'agrada el discurs de que si un no progresa és perquè no vol. Vull dir, no m'instal·laré mai en aquest discurs. Jo penso que si un no progresa és perquè no se li donen la igualtat de condicions per poder progressar en determinats llocs. Després hi ha gent que no vol progressar perquè

no vol fer res a la vida. Si dius això vols dir que a tothom que se li donen les condicions progressa? No, evidentment que no.

Però si no te les donen segur que no pots avançar. Tampoc. Ja està. Llavors, per molt que t'obliguis a progressar, si no te les donen segur que no pots progressar. Per tant, jo crec que amb uns sistemes públics absolutament buits a França, amb una caixa que rasques i no trobes res A veure,

esteu parlant de França com si fos Burkina Faso. No, estem parlant de les barriades on hi ha el problema. Però França és un país que funciona. Home, és un país que molta gent voldria tenir.

Havia deixat les dades a banda, però les retrobaré.

Estem parlant de les barriades d'on surt la ira, la frustració i el malestar.

La gent que s'està protestant a França no venen de les barriades. El deute de França és del 119%. D'acord, però la gent que s'està protestant als estudiants dels liceus no venen de les barriades, venen de tot arreu de França. I què els passa als estudiants

dels liceus? Que estan frustrats pel futur. Que a tot Europa s'ha trencat el pacte social, perquè no veuen futur, no tenen expectatives, siguin o no de les barriades. Se'ls ha enganyat. I se'ls ha enganyat. I al mateix temps veuen. Que l'altra cara del pacte. Que era els rics podran ser més rics perquè tu tindràs una vida digna, aquella no es trenca. Aquell pacte no es trenca. Els rics són cada vegada més rics. L'acumulació de riquesa no para de disparar-se. I a la classe mitjana i les classes populars se'ls demana sacrificis, i se'ls conté el salari, i se'ls perjudiquen els serveis públics, etcètera, etcètera, etcètera. També hi ha altres qüestions, eh?

S'ha portat durant dècades en els drets i poc en els deures, també, de la gent. O sigui, tu estic d'acord amb el que dius, eh? Però també hi ha una part que la gent sembla que tingui dret a tot i no tingui cap obligació de res.

No sé què vol dir, això. Sí, molt curt. Deixa'm que faci un incís, sisplau, perquè no té res a veure amb el tema, eh? El feminisme es practica, no només es predica, i jo avui l'he predicat en el sentit contrari del que l'intento practicar cada dia. No es pot cosificar. Quan hem parlat del cul de Pedro Sánchez. No es pot cosificar un home i parlar del seu cul perquè immediatament després he pensat que aquest mateix és el que estava fent referència.

Sí, aquest comentari si el fèiem al revés i el feia un home en referència al cul de la vicepresidenta del govern espanyol.

Llavors, una cosa és que el sistema que ells han muntat ens vulgui portar cap allà, cap a comentar aquestes coses, i altra cosa és que una persona com jo, precisament, hi caigui de ple amb aquests comentaris. Així que, sisplau, demano disculpes, perquè m'he sentit després. No, posa-li les culpes a Candela Peña. També.

Bona sortida, aquesta.

Escolta, 4 minuts per les 10. Estàs disculpadíssima, Olga Rubí. Només faltaria Jaume Clotet i Eduard Voltes. Gràcies a tots tres. Bon dia. Escolta'm, demà a les 9, enteniment, a poc a poc, calma, valeriana. Eduard, anirà molt bé, ja ho veuràs. Pausa a les 10, Maika Navarro. Fins ara. El suplement amb Roger Escapa.

9, 3, 2, 40, 38. Et saps de memòria el fix on truques un cop cada 5 anys. Però saps també que en determinades situacions econòmiques o familiars pots beneficiar-te del bosc social que ofereix un descompte en la factura de la llum? A l'Agència Catalana del Consum t'ajudem a conèixer els teus drets perquè te'ls sàpigues tan bé com el primer telèfon que et vas a prendre. Troba't més informació a consum.gencat.cat Els teus drets de memòria. Generalitat de Catalunya.

I aquest cap de setmana arriba una forta baixada de les temperatures. La previsió. No vols saber quan baixaran? Aquest any prefereixo comprovar-ho. Comprovar què? Comprovar que bé que s'està a casa.

Prepara casa teva per gaudir del fred. Fes teu l'hivern amb Bauhaus, el lloc on els millors productes costen menys. Bauhaus, ben fet.

Un esplè de sorpreses. La trafa música. I el tercer et porta d'excursió a la granja amb en Titor. Són els nous llibres d'en Titor i els fa l'alà. A jugar amb la pluja. Marrameu Torrecastanyes i Titor. Excursió a la granja. Obre'ls i passa-t'ho d'allò més bé. A la venda als punts habituals.

Quan dones importància al menjar que portes a casa, busques. Quan busques, repeteixes. Vens al Corte Inglés i trobes la safata de dues unitats de morguesa nostra per mesar o Bou Selection amb un 50% de descompte en la segona unitat. I les pots combinar com vulguis.

Hipercor, Supercor i Supermercat al Corte Inglés. Quan compres bé, ho trobes més bo.

A Westfield Glories ens sumem a la festa major de Clot, Camp de l'Arpa. Del 30 d'octubre al 14 de novembre t'esperem amb bingo musical, karaoke, jocs tradicionals en família, concurs de ball i conte-contes pels petits. Activitats per a totes les edats, per a trobar-nos, gaudir junts i continuar fent barri. Westfield Glories, que comenci la festa!

Primark abaixa els preus dels nostres articles favorits. Pijamas a 9 euros. Dessuadores per ell, 11 euros. Taxans per ella, a 10 euros. I pantalons de xandall per nens, a només 4 euros. Això té un nom. Iconic Value. Peces icòniques a preus icònics. Datsou Primark.

Podríem tenir son. Mentre Marta Diana i Lara García s'estan traient les llaganyes dels ulls, poques ganes de treballar.

Ah, és que tinc molta feina. I jo què penses, que estic aquí creuant de braços?

De 11 a divendres i de 5 a 6 del matí, els matiners amb Xavi Canalies. Som pura cafeïna.

Ens estaves esperant. Torna a Cracòvia. Cracòvia? Por què?

Adri, què és Cracòvia? No sé, mulladio míster. Pregunta a l'Abraham Hansen. Cracòvia és un programació que mires televisivament de partitiu nojeta, sí? Torna al Cracòvia.

Estou a ser el bomba. És gravíssim. Cada dilluns a la plataforma 3CAT. És un programa que a mi me daria vergüenza de ver.

Soc francesa i fa sis anys que visc a Catalunya. Tinc un fill petit, però quan el renyo en francès no em fa ni cas. Un dia li dic en català, prou, no toquis això. I es va quedar parat, com dient, això ha de ser important. Aleshores ho vaig entendre. El català és un poder. I em vaig apuntar a un curs per adults. Ahir em van posar una multa i crido al policia, prou, no faci això. I em diu, el català molt bé. La zona hablava, no tant.

Som 3CAT. Som 3CAT.