Els bodegons de la Laura Ponts i la Teresa Pinós Vilalta

Pep Noguer, bon dia.

Molt bon dia, com esteu? Molt bé, i tu on pares avui? Doncs mira, a casa, entre fent escudella i carrandolla i intentant ajudar el meu sogre, que ens està arreglant un rebentón de l'aigua, tu, que, esclar, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Què ha passat, què ha passat? Ja saps tu que aquí l'aigua ens ve de la muntanya i de tant en tant, saps allò, les arrels dels arbres fan la seva feina i ens escanyen els tubos, no? I hem d'anar a passejar per la muntanya aquí arreglant-nos d'allò. Sort que tinc aquest home aquí al costat, que és un encanto. El convidaràs a dinar a Escudella i Cardolla, eh? Home, i tant que sí, i tant. El que passa que no li agrada el morro i l'orella, eh? Me la foto tu i jo. El meu xocre és més fi, saps? Li agrada més allò, el bressol de xai, els ossos d'espinada, la pilota, la botifarra negra, això sí, això sí. Però el morro i l'orella no li agrada gaire, el punyetero.

He vist a les xarxes que t'has fet un fart de tastar canelons aquesta setmana.

Hosti, si tu. Aquesta setmana ja he fet el cupo del canelons, eh? Vam haver de. Bueno, mira, 12 canelons de cop, bueno, d'allò, una darrere l'altra.

Però això no forma part de la dieta de l'Osenpic que estàs fent, eh, Nogué?

Bueno, clar, llavors què haig de fer aquell dia? Doncs bueno, haig de compensar, saps? Haig de vacilar una miqueta, haig de caminar més perquè. Perquè, clar I això que era la tercera edició del concurs Millor Caneló Tradicional. Sí, i t'haig de dir una cosa, i fem-ho seriosament, no em vaig menjar els 12 canelons sencers. Els vas tastar. Els vaig tastar. I si vols saber qui va guanyar, doncs vine aquesta setmana que ve a les fires de Girona, que llavors ho direm. Fins llavors, secret de sumari.

Avui amb el Pep Noguer revisem la tradició, intentarem demostrar que és possible casar tradició i modernitat amb bon producte, amb temps, amb dedicació, amb paciència, i ho fem amb dues persones conversant amb elles que en saben molt de cuina catalana, de talent, de cultura, perquè la cuina també és cultura. Elles són la Laura López Pinos, més coneguda a les xarxes com la Laura Pons, xef, fotògrafa, estilista gastronòmica, hola Laura, què tal? Hola, què tal? Com estàs? I la Teresa Pinos Vilalta, que és la mare de la Laura, i qui va estar al capdavant de la cancel·ladaria Vilalta de Pons, especialitzada en embotits artesans i plats preparats. Teresa, benvinguda. Ben trobat. Com esteu? Com anem? Molt bé, molt bé. Sí? És la teva primera vegada aquí?

Sí. A Catalunya Ràdio sí, he anat a la competència d'altres vegades. Ah, doncs no,

a la competència no t'hi volem. No me vau avisar abans. L'hem de tractar de meravella perquè es quedi aquí.

La ràdio de totes vegades

va una mica tard. Escolta'm, Teresa, el plat preferit que fa la teva filla, quin és?

Mira, el plat preferit de la Laura en fa molts, en sap molt. Val a dir que jo soc un aprenent a la seva vora. Però si te n'he de dir algun, la Laura fa un pollastre de Nadal, Però per. Doncs mira, ara que estem començant a preparar. Aquell dia t'has de mudar per menjar-lo. Què porta? A veure, Laura, què hi poses? Fem un pollastre d'aquells que en diuen de pagès. Amb orellanes, amb poma, amb botifarra, amb pinyons, amb una bona picada.

No farcit, eh? Fiquem tot fora. Boníssim, espectacular.

I quan l'hem de començar a preparar abans del dia? Si ens el volem menjar el dia de Nadal. No, pots preparar el dia abans. Sempre és més bo, sí. Tu ja tens menú aquest any a Nogué o què? Jo, pollastre farcit.

Tu el farceixes aquí, eh? Sí, sí, sí, jo el farceixo. Jo tinc la paciència aquella de farcir-lo, saps? Allò de sucetet i així. I tu, Laura, de la teva mare, què.

La meva mare fa el millor caldo del món mundial. Un espectacle.

Pep, nosaltres ja ens mengem lo morro i l'orella, eh? Ara, ara. Lo teu sogre, perdona'm, sabrà molt d'arreglar tuberies i tot això. I, bueno, canonades, però de gastronomia no s'hi entén gaire.

Morro i orella. Pep, saps què estem fent avui? Avui hem deixat una recepta miges a casa. Estem fent cua de porc amb llanegues. Si vols vindre a dinar. Cua de porc amb llanegues. Sí. Sí, tenim moltes cues a casa ara mateix, ja les hem ficat a l'olla.

Sí, no tinc consciència d'haver tastat gaires vegades la cua de porc. Saps què passa?

Que estem una mica cansats de beure morros, orelles, la careta i tal, i avui hem dit, va, per què no ho fem amb cua, que és boníssima.

Sí, la cua, quina diferència hi ha de textura amb la resta de.

De totes maneres, la cua, ara que està tan de moda el col·lagen, el col·lagen en porta moltíssim, perquè és l'acabament de la columna vertebral, de l'espinada, diguéssim, és l'acabament, i llavors és deliciós. Jo, per mi, que juntament amb la galta, eh, Laura? Sí. És la millor carn que hi ha al port. I em sembla que la farem increïble.

Anar-te menjant aquesta cua i anar desussant la cua a dins la boca

quina delícia en tenim moltes avui sí, sí, les hem tancat el foc ara abans de venir i ara quan marxem d'aquí mos hi tornarem a posar Teresa, vosaltres teniu el negoci

familiar que era la cancel·ladoria Vilalta quatre generacions, fa tres anys que et vas jubilar tu, la vas traspassar ja, crec quatre generacions perquè la Laura no va voler ser la cinquena. Bueno, perquè la Laura ja té prou de feina, en aquest cas a Barcelona tu vas deixar Pons i t'has instalat aquí, però has entès la gastronomia d'una altra manera com ho feia la teva mare, no?

Sí, trobo a faltar molt la botiga, la trobo a faltar molt. Jo he crescut allà, sí, que la trobo a faltar. Saps què passava? Que jo els caps de setmana treballava molt, i ara els caps de setmana no treballo, i m'he de buscar com ocupar-los. I ara què hi fas els caps de setmana? Doncs faig receptes. Ah, mira, veus?

Amb la mare. La mare amunt, la mare avall.

Ah, sí, et mous tu. O sigui, l'has de venir a veure tu. Clar, perquè tota la instal·lació, tot el programa, totes les llums.

S'ha de cuinar aquí a casa. O algun dia ho hem fet a Ponsa, també. Però normalment aquí a Barcelona hi ha totes les eines i és tot. I la saviesa popular de la mare.

El que passa és que tu, Teresa, tu no ets cuinera, cuinera. Tu eres botiguera, cansaladera, d'alguna manera. El que passa és que cuinaves tan bé que vas fer la

sortida de plats preparats. Jo sempre dic el mateix. Jo com que no sabia cuinar, només tenia una opció. Feu bé. No en tenia cap més, perquè clar, una persona que sap cuinar, sap donar-li joc i jo, com que no en sabia, vaig pensar, si ho fas bé, si ho fas molt bé, te'n sortiràs. I em penso que ho feia bé, ho feia molt bé. Aquest era un dels eslògans que portàvem escrits a la jaqueta de treball. Ara ja pots fer la propaganda que vulguis, que ja és a la història. No, però ara faig la propaganda als que em tenen la botiga. Em van agafar la botiga uns nois de la pobla de Segur, que es diuen Carles Bastús, i la veritat n'estic super contenta perquè ho fan molt bé. O sigui, la idea de la botiga

entenc que era que ensaladarien botigues artesans, etc. I vas acabar fent plats preparats. Exacte. Que en un moment avui dia, com que el dissabte, ostres, avui que tinc, que tinc, que tinc, vaig a calar Teresa perquè m'emporto, no?

Perquè la vida t'ho demanava, exacte, perquè igual que a les ciutats, als pobles, la gent treballa, va de presa, estan estressats i totes aquestes històries. I llavors vam començar, jo vaig ser de les primeres que va començar i després al final ja en fa tothom, eh? I això que et dic, doncs, he intentat fer-ho bé perquè jo soc molt crític amb mi. I em sembla que me'n vaig sortir, però clar, va arribar un moment que la cosa no podia ser. La Laura la feia pujar el cap de setmana i teníem la guerra cridada i a l'últim. Penso que per les xarxes.

Em deia que la de les xarxes socials era una tonteria.

I mira ara. Mira, es guanyar bé la vida la Laura, eh? Bueno, treballant també, eh? Sí, clar. Doncs ja està. Bueno, però tant bé la vida a les xarxes com. Més bé te la guanyes treballant que ella. Bueno, però ella també treballa. El que fa a les xarxes és feina.

Ara no. Ara no et guanyes la vida, ara la gent no es guanya la vida. Però abans que jo que vinc, jo la setmana que ve aniré al Fòrum Gastronòmic amb una taula redonda i ahir vam tenir una primera trobada amb les noies que hi participaran i els hi vaig dir, jo sabeu d'on vinc? Vinc del patir i de la pena. Saps què vol dir? Que jo me n'anava a les 5 del matí a la botiga, jo muntava el taulet, jo cuinava, jo feia embotits, jo feia botifarres, jo anava a Lleida a comprar, jo ho feia tot. Bueno, evidentment que tenia ajuda, no? Però clar, jo ho feia tot. Llavors, clar, llavors guanyes la vida. Era molt dur. Avui ja no se la guanya la gent la vida.

Tu allò no ho volies per tu, Laura.

No, no ho volia. M'agradava, eh? És a dir, ho disfrutava i era molt feliç, però al final em quedava a pons. És una nena de passeig de gràcia.

No. Bé, això és el que és avui dia, però. Jo el que em pregunto és, d'alguna manera la cuina també ha servit i la gastronomia, vull dir que el llegat continua, però ha tardat el 2026, Laura, no? Exacte. Tens mig miler de seguidors.

Exacte, i qui m'ho hagués dit a mi que hagués acabat com estic ara? Jo al final treballo amb molta gent, treballo amb cuiners, faig receptes per marques, faig mil històries i ho disfruto molt i m'agrada molt i penso que tinc sort, també m'ho he treballat. La Teresa la fa sortir als vídeos. Sí, ara sí. És que és l'artista. Pensa que la gent m'espera a mi. L'estrella és ella? Sí, ara sí.

Els agrada molt. Saps què passa? Que la gent de Lleida tenim aquell tarannà que per la gent d'aquí baix ens veu una mica exòtics. La manera de parlar, la manera de fer. Però, escolta, sabem passar el semàfor, eh? El sabem passar. Però llavors aquell tarannà ha de ser de poble, els agrada molt a la

gent de Barcelona. Pep, escolta'm, què t'atrau tu de la història de la Laura, de la Teresa? Què els vols demanar?

Home, jo soc un fidel seguidor de la Teresa. Tu pregunta-li a la Teresa qui és que fa les botifarres quan en Nando Juball fa la matança del porc. No, però Pep, t'he portat un fuet.

Hòstia! Ja li faré arribar, no pateixis que ja me n'encarrego jo. Jo abans cada setmana feia fuets, ara també en faig. I ara els faig només per nosaltres i pels amics. I avui te n'he portat un i resulta que no hi eres. Ja el donaran.

Sí, tranquil, tu demà quedem, Pep. Sí, demà no, dilluns, dilluns.

Guarda'l aquí al calaix.

Doncs escolta, Pep, el que sí que jo t'invito des d'aquí, que vinguis un dia a casa a fer una recepta amb nosaltres. Oh, i tant. Però a Pons, no? Bueno, a Pons o a Barcelona. Jo ja et convido a Barcelona perquè ho trobis a mig camí.

No, home, no. A mi em va més bé cap a Pons. A Pons.

Laura, i què passa amb els arrossos quan els has de retratar i penjar-los a les xarxes?

Ui, em costa molt. Per què? Sí, em costa molt i no en faig, eh? Bueno, és que jo al final, ja tothom ho sap, jo cuido molt l'estètica, a mi m'agrada molt la preparació, tota l'organització, arregla-ho molt bé, jo al final, pues. No em considero una cuinera, em considero un estilista, i també faig moltes feines per moltíssima gent relacionades amb posar-ho tot maco. I els arrossos, això crec que ja ho vaig dir a la primera vegada que vaig vindre a Catalunya Ràdio, va ser amb el Nando i el Joan. Imagina't. Imagina't, i t'estic parlant de fa 13 o 14 anys, i allà ja ho vaig dir, a mi em costava molt de fotografiar els arrossos, perquè jo al final treballo amb el mòbil.

I perquè no són tan visuals, potser de color,

que no criden tant l'atenció. Sí, exacte, que després els podem adornar i podem posar mil coses a sobre, però jo ara ja tinc el truc que és posar l'arròs una miqueta al forn perquè em quedi. Comenci a brillar. Sí, perquè la foto em quedi més bé. Però sí que és veritat que hi ha moltes coses que em costen molt. I és per això també que ara també feia molts vídeos. Que hem deixat una mica de banda les fotos, que al final a mi el que em fa feliç és la fotografia. Però ja no existeix gairebé.

I per exemple, per aquestes cues de porc que feu avui amb que era?

Avui fem unes cues de porc rostides amb llanegues. Bueno, nosaltres en diem mocoses allà dalt, però vosaltres coneixeu per llanega. Això deu ser un dia de feina. Un dia, sí, la veritat. Avui acabarem a les 8 de la tarda. Ara les hem tingut I qui se'l menja el plat? Bueno, a la tarda espero que baixi el meu germà de Pons. Sí, ve la família. Quan avisem, sobretot al meu germà, que demà fem recepta i ja baixen. Bueno, i suposo que el meu nebot, nosaltres tenim un nebot que és cantant, el Pau, i també deu estar per aquí a Barcelona avui, no ho sé, no sé on és ell.

De menjar en sobre, eh, si el repartim.

No. I veieu allò d'ostres, mira, avui que faig aquest plat o aquesta recepta, això tindrà més sortida que d'altres, però hi aposto? És a dir,

els universals que sempre funcionen? Sí, però sempre m'equivoco. Jo sempre m'equivoco. Sí? Fa tants anys i encara no. Sí, sí, sí. Jo me'n recordo fa un parell d'anys que li vaig dir a la meva mare, ostres, això no triomfarà, estava que em queia la llàgrima. Havia fet un gazpacho a casa. Boníssima, emburrada, amb mango, bueno, va quedar increïble, però no em va agradar. A mi no em va agradar i pensava que a la gent no els agradaria. Un millor. Sempre ens equivoquem. I les receptes de la mare triomfen un molt.

No, els meus macarrons, la primera recepta que vaig fer de macarrons, em sembla que estic a 950.000. Sí, també un millor.

I què, com els fas els teus macarrons, ara que tothom es posa els macarrons a la boca?

Sí, ara fot libre. Els teus com són? Mira, els macarrons de les mares són els més bons de tots, sempre. Però aleshores els de la Teresa? Els meus, jo tinc un truquet final, que pot ser el de molta gent, a veure, els has de fer allò que tothom diu, no, moure'm en carinyo, amb tota aquesta història, però jo els feia amb botifarra. Nosaltres hi posem carn de botifarra, que com que som cansaladers. Moixernó o no? Moixernó o els macarrons. Bueno, també n'hi pots posar, però això és el fricandó. No, hi ha els macarrons també, sí. No, no, clar, pots fer macarrons amb bolets. Però cadascú té la seva. Pots fer macarrons amb la cua que hem fet avui. Evidentment, pots fer amb el que et doni la gana. Però, bueno, els macarrons tradicionals és el sofregit de botifarra, se beben cuita la botifarra, i després, al final de tot, hi posem formatge amb ou batut. I ho tirem per sobre. Llavors ho posem a coure al forn. O sigui, no hi posem bechamel, hi posem el formatge amb l'ou. Ho posem al forn i allò és brutal.

A l'hostal dels Ossos Nogué hi posen formatge d'aquella La Chiquella per sobre, eh?

Sí, sí, sí, el xiroi, el xiroi, que escolta, allò, com enfilegar-se aquell formatge, eh? Clar, aquí hi ha una cosa important amb això dels macarrons, jo sempre dic, Teresa, que jo no sé si tu ho fas, però jo soc d'aquells que a mi els macarrons m'agrada coure'ls amb el conjunt, és a dir, com si fes uns fideus. Jo això de bullir els macarrons amb aigua i barrejar-los amb el sofregit i tot, no.

Mira, val a dir una cosa, que no ho he fet mai, això, jo. Amb els fideus, sí, però amb els macarrons no ho he fet mai. Però t'agafo l'invent i segur que ho faré. Escolta, Pep, i també saps què volia dir, ara aprofitant els micròfons de Catalunya Ràdio? Que amb això dels formatges, que l'altre dia ho comentava la nostra veïna i amiga, l'Ada Parellada, estic cansada de formatges italians, boníssims, eh? Formatges italians, formatges francesos, perquè tenim una riquesa de formatges aquí a Catalunya increïble. Increïble, l'altre dia vaig fer jo uns macarrons amb formatge a ovella, del tros de sort, increïbles, o de la Garrotxa, o d'Osona, o de la Terra Alta, o d'allà on siguis igual, però increïbles, i llavors hauríem de reivindicar i posar més en valor lo d'aquí. La Laura se me'n riu, però sempre quan acabo una recepta jo dic. Cuina de casa, cuina del país territori i moment també perquè la gent vol fer carxofes a la gust i això no pot ser qui de les dues té més caràcter? ella jo diuen que tinc caràcter té una mala bava la Laura que no es pot aguantar. Però té una mala bava increïble. Quan li surt la mala bava a la Laura? A mi sempre. A mi sempre. Ah, sí? Mira, aquest matí, quan baixava, em truca i diu, on ets? Dic, a Martorell. Diu, ostres, que t'estic esperant, que t'estic esperant.

Dic, sóc a Martorell. Ella també té mala bava, eh?

Dic, sóc a Martorell. Ella també té mala bava, eh? La Teresa també té mala bava, eh? Sí, no, la veritat, jo tinc més paciència que ella. Ah, sí?

Sí. Deixem-ho aquí. Doncs a la cuina s'ha de tenir paciència, eh? A la cuina. No, no, és veritat. No, perquè si no estàs espatllat, eh? La cuina que nosaltres fem, la cuina que a mi m'agrada fer, és de temps, de paciència. Això del carinyo i l'amor, evidentment, no? Però és de temps. I bon producte, perquè si no tens bon producte, ja pots A vegades amb el marit també s'ha de tenir paciència, eh? Ui, amb el marit molt. Sí, sí. Molt, molt amb el marit. La vida, eh, Nogué? Que és més important,

amb les relacions de parella o amb la cuina,

la paciència, Nogué? Amb tot plegat, amb tot plegat. El que passa que jo vaig dir que la cuina, per exemple, mira, jo aquest matí. No m'ha driblat, eh, aquí, el Pep? No, jo he començat a fer l'oscurit carrandolla a les 5 del dematí. Avui no em preguntis per què, perquè. Però què?

Escolta'm una cosa, un moment, un moment. Vosaltres que podeu dormir el cap de setmana, és a dir, vosaltres que el cap de setmana us podeu llevar a les 7, que aquí us explicarem les notícies, poseu una estona el suplement, torneu a fer una estona més al llit, una revolcadeta allò de fons amb la tertúlia. I a les 5 del matí us soteu el despertador de fred,

escudera i carn d'olla. Però què us heu pres, home? Ja veuràs que tinguis la nostra edat. Escoltes, escoltes. Clar, però aquí el kit de la qüestió és el següent. No és posar-se la cuinesta, és. Tu t'aixeques, comences a posar l'escudera i carn d'olla a fer, després fas un cafè de filtre, saps? Tranquil·litat, desescumes després te'n vas a la nevera vas a mirar les verdures avui hi fotré també moniato i també hi posaré carbassa perquè no hi ha una escudella i carn d'olla única pots fer moltes versions després ja agafes, fas la torrada vas aquí al rebost i mires a veure quina bufa agafaràs què esmorzaré avui? la bufa de llot negre o la bufa d'allí julivert t'ho agafes amb persimònia amb tranquil·litat. Sí, sí, sí. Tots volem ser Pep Muguet.

I dels galets a l'hora de fer el vermut.

Ah, mira. Ah, exacte. Bé, avui què dinareu?

Doncs què, la cua? Home, avui hem de menjar cua. Sí, però dinarem a les 6 de la tarda, com sempre, que fem una recepta. Allà a les 5, a les 5.

Són la Teresa Pinos Vilalta, la mare de la Laura López Pinos, que és la Laura Pons, i que la podem seguir a les xarxes, la podem seguir amb tota la il·lusió. Pep, una abraçada, cuida't. Que vagi molt bé.

Demà com anirà això del Clàssic Noguer? Home, mira, jo he demanat. Precisament he anat a l'Hostal dels Ossos avui i en Kel m'ha dit 6 a 4, a tu. A mi em va bé, 6 a 4.

Vaig passar per l'Hostal dels Ossos i vaig dir a el Pep i dic, ve de tant en tant. Diu, no, no, de tant en tant no, ve cada setmana. T'estic vigilant, que ho sàpigues.

Quan he posat la carn a fer, llavors he anat cap allà i he anat fent.

Una abraçada, Pep, gràcies. Adéu-siau. Moltes gràcies. Adéu.