Els draps bruts de Ferran Torres: "Dir-te tauró a tu mateix és de tenir un ego desmesurat"

Són les 11 i 6 minuts del matí, aquest estiu al suplement, més draps bruts. Cada dissabte a aquesta hora baixarem al bar a fer tertúlia sobre allò que importa o que no importa tant. Amors, desamors, fama, segones oportunitats. Qui en sortirà més malparat de la tertúlia dels draps bruts?

Draps bruts.

Un dissabte més amb l'Elisenda Pineda. Molt bon dia. Ben tornada un estiu més al Suclament d'Estiu. Bon dia, bon dia. Com estem? Doncs mira, aquí, de vos.

Esteu molt bé aquí dins, perquè jo he vingut caminant des de l'Hospital Clínic, que he vingut aquí fent un passeig que m'he dit jo a mi mateixa. Mira, Elisenda, gaudeix d'aquest matí d'estiu? I ha arribat que gairebé hem de trucar al 112. Quina gran idea. Sort de l'Estònia que ens ha donat aigua, perquè si no, sí, quina gran idea, ja pots dir.

També la Paula Seuma, què tal? Benvinguda. Hola, bona tarda. També has vingut caminant des de l'Hospital Clínic. Jo he vingut amb moto. Veus? Em sap, em sap. M'han portat. Ai, i a sobre de paquet, perfecte. No has de preparar on aparcar-la ni res, molt bé. M'han portat. I l'Edu Boada, molt bon dia i molt ben tornat, Edu. Gràcies a tu per convidar-me. Ja sabeu que som al bar del suplement i que la primera pregunta és obligada. Què voleu esmorzar, a veure, primer de tot?

A veure, jo vaig amb un clàssic, el fufu, fent honor a la gala Castell Tort, que, bueno, això, aquest fuet formatge que no pot faltar i un cafè amb llet.

Molt bé, un fufu. Un fufu, això va causar sensació, eh? M'ha encantat. Vosaltres sou de fufu? No. De fet,

crec que no ho he barrejat mai. Fuet formatge. Combinació excel·lent. Sí, fuet i formatge, eh? Caram, doncs ho provaré, ho provaré. Anem-hi ara. Doncs mira,

m'ha fotut un altre fufu per mi. Una altra fufu per mi. Quina gràcia, el fufu. Fufu, sabeu què? És un menjar típic àfrica. És que estava flipant quan has dit fufú. Perdó. Ah, sí? I en què consisteix? No deu ser fuet i formatge? No, no, no, no. Llàstima. No sé dir exactament què és, però és com algun tipus de vegetal, estil yuca, algo així. Ah, no és per mi. No, no, no. A ver, he de dir que no fa bona pinta. Quede como gomós, ¿no? No, no, no. Pero si es fresa es bo, ojo. Bueno, crec que jo no ho provaré.

La Paula, per esmorzar, què fa normalment? Jo et faria un vegetal i un suquet de taronja. Perfecte, doncs ho tenim. Mentre esperem l'esmorzar, fullegeu els diaris. Avui toquen els esportius, els únics que trobeu a la barra. Quina mandra, ja hi tornem a ser amb el futbol. Un tal Rodri, que ha plantat el Madrid i podria acabar les ordres de Hansi Flick. Un tal Ferran, amb mentalitat de tauró. Més i més pàgines. Ferran Torres, que no se sent estimat pel Barça. Us sona, això de no sentir-vos gaire valorats. I ara el davanter es deixa estimar per un dels grans rivals culers a Europa, el PSG de Luis Enrique. És ben bé que la cosa va d'amors i desamors perquè la temporada que ve el Tauró podria refer la seva vida a París.

Teniu conversa per llarg i l'esmorzar ja sí a taula. Som ràpids al suplement d'estiu. Segur que se us acaba fent l'hora del vermut avui amb els draps bruts de Ferran Torres.

I la primera pregunta és obligada. Algú d'aquesta taula considera que té mentalitat de tauró?

I és que, pobret meu, saps el que vull dir? No m'agradaria faltar a ningú, però potser una bullideta sí que li falta, eh? No voldria faltar, però estàs gallera. És que, clar, evidentment no. Jo crec que és un noi que s'ha deixat endur per. Per aquesta fama de cop i volta, quan no l'havien tractat gaire bé, que l'havien menys tingut en algun sentit, i de cop i volta ha tingut un punt de fama arran de marcar el gol que porta la victòria de la selecció espanyola, i a partir d'aquí està desfermat, però no crec que les decisions es facin amb

el cap ara mateix. Jo penso al revés. Jo penso que va tenir una època molt de tenir l'autoestima pel terra, totalment, i que ara ha pogut construir de nou aquest autoamor, aquest, ostres, jo soc vàlid, jo ho veig al revés.

Sí, no, no veus que hi ha un punt desfermat que ara mateix no toca veure's? A veure, que pot ser, eh?

El que dius que al final el fet d'haver fet el gol guanyador, no? Ah, clar, és que. Òbviament això t'ha de descol·locar perquè et poses en una posició superior a la resta. En part. Sí,

i perquè no és un gol qualsevol, eh? És el Mundial. Vull dir, feia quants anys que l'Espanya no guanyava el Mundial 16,

fixa't. Però clarament és una cosa que passa molt poc, vull dir, en 16 eleccions que l'hagin guanyat.

Correcte. Aleshores, clar, no és un gol qualsevol, és un gol que a tu et posa en un altar completament. Aleshores, la distorsió de la realitat.

És que, a més a més, que ell comença el campionat i en el primer partit li anul·len un gol i hi ha aquell vídeo d'ell dient, por favor, que sea gol, por favor, que sea gol.

També feia una mica patir, i més sabent això que apuntava la Paula, que és que Ferran Torres sempre ha parlat molt de salut mental i sabem que ha tingut, vaja, certs problemes i que una mica ell fa bandera d'aquesta mentalitat de tauró per refer-se a tot el que li ha anat passant i de cop i volta ens arriba aquella imatge d'ell demanant, si us plau, que sigui gol i dius, fa patir una mica això.

Exacte, per mi, llavors em fa pensar que mentalitat de Tauró, no gaire. És a dir, la té en moments àlgids, quan ha sent fort i valent, sí, però al Mundial són 30 dies.

Està en construcció. Tota l'estona està en construcció. Ja tenim una edat, eh? Antinacanes, ja gairebé aquest noi.

Però és que aquest noi també és un nen. No deixa de ser molt jove, fa molts anys que està en el món del futbol. I quina edat té? 26. 26 anys, ja té edat, eh?

De saber anar pel món, una mica. Però clar, ja vius des de tan jove,

no sé si des dels set anys que està en el món professional del futbol, clar, això en part no et deixa viure una vida a l'ús, perquè sempre estàs en el focus.

Estàs en el focus i tampoc no. No tens una vida normal, en el sentit que no poden anar al cinema, o sí, però, evidentment, ja saben que s'exposen d'una manera pública, que els demanin fotografies, autògrafs, si van a dinar en un lloc i no van en un reservat, doncs, evidentment, la seva vida, com bé dius, parteix d'una especificitat que no té res a veure amb les vides que podríem tenir nosaltres. Però sí que és veritat que jo crec que li falta un moment de madurar.

Hi ha molta pressió, perquè abans ho parlàvem, de fet, amb el Biosca, que el futbol és només futbol i no n'hi hauria d'haver per tant. Què passa? Que la gent viu el futbol d'una determinada manera, que quan ets futbolista t'exposes a uns focus i a una pressió i a unes emocions que la gent sent i que a més volquen en la teva figura, que allò vulguis o no, doncs.

Els enaltim nosaltres mateixos, i llavors ja estàs creant el monstre.

I que realment el Ferran jo crec que és un futbolista que necessita molta validació constantment i la validació en el futbol arriba o amb gols o amb estima. L'altre dia que deia, necessito que m'estimin més.

Bueno, no ho sé. No ho sé, a casa teva tens un pare i una mare, potser.

Qui és qui t'ha d'estimar, no? A la feina, que no t'ha d'estimar ningú, la feina. Clar, però al final per ell tota aquesta validació ha de venir de forma externa. De tots els que t'aplaudeixen, tots els que et volen, els equips que es barallen per tu. Clar, per ell és molt externa aquesta validació. I aquesta mentalitat de tauró el que fa és que tingui locus de control

intern per ell. Ja t'entenc, però jo crec que potser la paraula no seria tauró. Perquè un tauró és una persona que té les idees molt clares, és una persona que es fixa en uns objectius, unes estratègies, no crec que hi hagi estratègia, no hi ha res sòlid. En aquesta persona de cop i volta han bogit, saps? I que ell mateix atribueixi també aquesta paraula, no diu gaire d'una persona que. T'ho han de dir els altres si ets un tauró.

Si jo penso en un mentalitat de tauró i penso en el Haaland, que hem tingut en aquest Mundial, tothom li diu al zíborg perquè és això, perquè és molt calculador, molt fred, tal, doncs jo m'encaixaria més un tauró com en Haaland que no com en Ferran, que té aquestes anades i vingudes i aquest reforç tota l'estona positiu, que ja està bé, si és una mentida aquesta que tu et tires a tu mateix per intentar estar millor endavant.

Però tu creus que és això, eh, Paula? Que ell, d'alguna manera, doncs, ha construït aquest personatge, aquesta mentalitat de tauró, per una mica en moments de feblesa poder-se agafar

aquesta idea que més ha projectat tant. Sí, és com, jo soc aquest tauró, per tant, jo em crec aquesta identitat i jo he de ser aquesta identitat. Per tant, bueno, doncs externament puc exterioritzar que soc ferm, que vaig pels meus objectius. Al final és.

Però això és molt perillós, no, Paula? Perquè en el moment que això es desinfli, perquè es desinflarà, perquè és extern, vull dir, és superficial completament. Les coses es construeixen des de l'interior, no des de la imatge que tu vulguis donar. Tartadora, això se li desinflarà. Llavors, com el recorrirem, aquest xiquet?

Aquí hi ha una feina de treball intern molt forta que ha de fer. Que en part jo crec que la podrà aconseguir, però perquè ell obertament ja explica que fa bastant treball amb psicòlegs i que, segons el que ha explicat, és una feina que fan bastant a suït. Diu que no sé si es veuen cada setmana, no sé si actualment segueixen així, però que setmanalment estiguis treballant a consulta. Si tens ganes, fas feina. Sí, sí. Espero que es vegi.

Per cert, Edu, un gol que tu vas veure

i viure en directe I celebrar, el vas celebrar molt, Edu.

De aquella manera, o sigui. El que estàvem fent de periodista. Ara que estem en família, clarament. Vaig celebrar dues coses d'aquell partit. Em vaig aixecar de la cadira quan li van donar la puntada de peu al cobercí, que va donar quasi la volta, que em vaig aixecar. Sí, sí. Què acaba de passar? Perquè és nostre.

I a l'estadi, la gent com ho va viure? Hi va haver aquell moment de. Uau! La qüestió és que. Ni una d'aquelles persones que fa els efectes especials, que són dobladors d'actors i fa les escenes de risc, jo crec que no és capaç de fer aquesta tombarella.

Sí, sí, o sigui, realment va haver-hi aquest punt de, val, o sigui, això que acaba de passar canvia una mica cap on va la final, no? De sobte hem pujat un nivell de violència que el partit estava sent molt lent, estava sent bastant avorrit, llavors de sobte era com, bueno, ara els argentins han ficat una marxa més i això pot ser complicat. I després amb el gol va passar una mica com, ja està, ha arribat el moment que tocava, o sigui, Van marcar, perquè era una qüestió de minuts que Espanya acabés fent el gol, i va marcar Ferran i va ser com, mira, havia de ser Ferran.

Perquè passava per allà. Li va posar el peu i li va entrar la pilota.

El relat era com, marcarà Ferran. I va acabar marcant Ferran i sí, va estar bé. També t'he de dir que a Nova York hauria estat millor la victòria d'Argentina. Hi havia tants argentins que haguessin cremat la ciutat. La celebració hauria estat. Increíble.

I un gol que fa Ferran Torres i que el celebra, no sé si dir que el celebra com cal o més aviat com no cal.

Algú de qui ha tingut unes vacances de superestrella a Eivissa, a Ushuaia, en llocs privats, i alguna cosa similar a les que hem vist que ha fet Ferran Torres aquest estiu per celebrar aquest gol al Mundial? Ostres, tant de bo. Per descomptat. Les hauríeu filmat? Home. Heu tingut una mica d'enveja de pensar. Jo, si pogués. Jo sempre. Sí? Us atreu aquesta idea d'Ushuaia, de. Exacte, enveja no diria,

perquè em faria una mica de mandra, la veritat. L'altre dia l'Eric també va penjar fotos de tot el que ha fet a Eivissa i era com, quanta festa. Hi ha un punt que em cansaria de sortir de festa cada dia.

Totalment, jo no tinc edat d'això ja. A mi dóna'm una font d'Europa granollers i jo soc feliç, és que et vull dir. Una caleta, ni caleta si hi ha pedres tampoc te la compro. Ha de ser una cosa amb molta sorra, tranquil·litat, una hora de platja i un arros. El vaixell sí. No, no, no, ni parlar-ne de vaixells ni un. No vull saber-ne res. No vull saber-ne res de vaixells. Imagina que de cop i volta et trobes malament. I t'han de portar a córrer cuita. No, no, no. Però si a vosaltres us

passés una cosa tan bona com per Ferran Torra, segur que ha estat aquest gol a la final del Mundial, que ell segur que ho havia somiat milers de vegades. Si us passa una cosa que per vosaltres, a nivell personal, professional, és tan i tan bona, potser és el vostre somni directament, com ho celebraríeu? Perquè. No sé si és força comprensible que ell digui, després d'un gol així, tocar de peus a terra, és difícil, l'estiu de la meva vida.

És que jo, vamos, ho tiraria la casa per la finestra. S'ha de celebrar, no? No tothom pot dir que ha aconseguit el que ell ha aconseguit.

És que és el nivell també del que ha aconseguit. Jo, si tinc un bon dia a la feina, com a molt, li aniré a fotre uns macarrons. Però són molt catalans a casa jo la celebració és justa com a molt amb una pleg de sardanes donem coses d'aquestes aquest despilfarro que és una paraula molt catalana no hi cumbreu gaire.

Però també s'hi ajunta que jo no sé si està, o sigui, per mi està sent més especial fins i tot tota aquesta tornada que està fent pels mitjans americans, nord-americans sobretot, que no tant les festes, perquè al final els futbolistes quasi bé cada estiu fan això mateix. Quan ho poden fer també. Guanyin o perdin títols, sempre tinc la sensació que se'n van a Ibiza, potser pengen menys fotos.

I no us semblen una mica artificials aquestes vacances? Envoltats de tanta gent. Però qui són aquestes persones que els envolten?

Sí, són els seus amics.

Sí, són els seus amics. Són amics, família I quins col·legues són? O sigui, des de quan són col·legues? Clar, però és que això depèn

tant de cada un dels personatges, com hem vist en l'Amin, que estava a Colòmbia amb els dos col·legues de tota la vida, mira que ells saps que des del principi, però la resta de futbolistes ha de ser molt complicat també aquest entorn.

Clar, i qui saps, evidentment, això passa a gent molt famosa, que se'ls acosten persones i no saps amb quina intenció, perquè ja no et veuen com una persona a l'ús, que poden conèixer un inventor, un bar, t'han vist a la televisió, ja tenen una informació de tu que tu no tens d'aquestes persones, per tant, el punt de partida no és el mateix. I després, quin interès hi ha a l'hora de relacionar-te amb aquesta persona, no? Bueno, si tens 25 anys, et ve de gust gastar-te la pasta amb gent que dius, pues mira, avui aquí, tios i ties, de tots els colors i totes les alçades i de totes les mides, i m'ho vull passar bé i els vull convidar a un bitter cinzano, doncs mira, tot això que tens les patates i unes blives, saps? Perfecte, un bitter cinzano, boníssim. Veus? No sabeu res, la gent jove no sabeu res. Ara sí que tenim una edat, eh? El bitter cinzano és el bitter cas, però porta alcohol.

Ah! Clar, és a dir. Víter Cas ja és prou amarg.

Es nota que és gairebé l'hora del vermut. La combinació és. Un fofón Víter Cas.

A veure, Paula, endavant. Sí, no, jo crec que, clar, això que exposaves, ostres, que dur, no? Perquè el fet de dir quanta gent del meu voltant realment està aquí perquè m'estima de veritat i perquè vol estar aquí i no per interès, clar, això ha de ser a nivell mental una constant, un rec-rec d'estar analitzant. Tot el que hi ha al teu voltant i això ja us dic que fa un mal de cap és increïble creus que ells ho analitzen

per això constantment estan pendents o al final ells viuen una mica en aquesta bombolla i ni tan sols s'adonen i aquesta és una reflexió que fem més nosaltres de manera externa.

Jo crec que és més això, que nosaltres de forma externa potser ho veiem més, però ells en aquest auge, en aquest anem a viure la vida, potser no són tan conscients d'aquesta situació. Que potser, ojo, potser realment aquesta gent que hi ha al voltant sí que són persones que estan allí perquè l'estimen i que han estat allí tota la vida i que ells són suficientment madurs com per saber posar el marge. Però clar, jo crec que és complicat, sobretot quan estàs en aquesta bombolla d'èxit, de felicitat, que tothom se t'acoste, però clar, el problema està quan aquesta bombolla, pam, rebenta i qui hi alabora. Però jo també crec que té a veure amb l'edat, eh?

Això, és a dir, si tu ets una persona jove, que estàs a la vintena, per exemple, tens aquest nivell adquisitiu altíssim, èxit, fama, tothom et coneix, has marcat el gol del Mundial, a tu en aquest moment crec que t'importa. Ben poc, sí. Ben poc, sí. La gent se t'acosta per interès. Tu el que vols és passar-t'ho bé, anar-te'n de festa, conèixer gent. Tant és. El problema és quan et fas més gran, que és quan A mi m'ha passat conèixer gent que, evidentment, estan en un estatus elevat i que són famosos I quan es fan grans, a partir dels 30 i tants, 40, 50 anys, que potser ja busquen aquesta vida més normal, aquesta vida de família, una cosa més recollida, més íntima. Els costa aleshores relacionar-se, perquè aleshores és quan apareixen els fantasmes, de, ep, ojo, tu per què vols parlar amb mi, perquè tinc la butxaca

plena o perquè I la fama mica en mica va desapareixent en el cas dels futbolistes i també baixen els ingressos.

Clar, sí, sí, si no inverteixes, si no ets que solen de obrir, què però amb això també

d'aquests entorns jo també una cosa que penso és que al final ells tenen un espai de temps d'oci molt limitat, vull dir, ells entrenen cada dia de la setmana llavors que se t'acosti gent només per continuar de festa i tal si tu ja estàs en aquest plan d'anem a sortir de festa ho compres, ja et sembla bé al final és com de tornem-hi, ara tornen la setmana que ve de la segona d'agost al 30 de maig segur que no podrem fer això llavors que aquestes tres setmanes. Coneguem a tot Déu i fem el burro tot el que es pugui,

doncs mira I estem segurs que no fan res durant la temporada? És a dir, no surten. No poden.

Bueno, clar, però. Són molt estrictes. Bueno. És relatiu, però crec que al final surten molt més amb coses internes, l'equip, o sigui, que no poden fer tantes bogeries o no han quedat tants dies seguits, com així, de festa. Però que surten de festa, això és seguríssim.

I després ha passat una cosa molt interessant a aquestes vacances i que crec que també estarà molt bé posada damunt la taula perquè Ferran Torres ha marxat de vacances amb aquest jugador de l'Atlético de Madrid tan polèmic que és Marcos Llorente, que si voleu després també podem entrar en tota aquesta derivada, però es van filtrar unes imatges o van fer públiques unes imatges en què ells dos s'abraçaven. I està, vaja, d'una manera carinyosa l'una amb l'altra, i això va aixecar moltíssima pulseguera, sobretot, a més, en un entorn com el del futbol, que ja sabem que les noves masculinitats, doncs, poden costar una mica, i fins i tot Marcos Llorente va haver de sortir a dir, em sorprèn que generi aquest debat, que en ple 2026 dos homes es demostrin estima. I s'ha posat damunt la taula un debat molt interessant, que és com els homes, amics, es demostren aquest efecte si es diuen, si no es diuen t'estimo, les abraçades, els petons i tot l'odi que s'ha volcat a més pel fet que dos homes s'abracin.

Que trist que això continuï sent un problema. Que dos homes es puguin mostrar estima, de veritat. I més, clar, en el món del futbol això ja és complicadíssim, perquè sempre ha sigut un tabú. De fet, quants futbolistes hi ha que hagin sortit públicament. Bueno, no explicar, perquè no és una cosa que s'hagi d'explicar com a tal, però que s'hagin mostrat públicament homosexuals, quants n'hi ha?

El més conegut és en Jos Caballo, que és un carabent que, arran d'això, també ha tingut moltes complicacions a la seva carrera, o sigui que realment n'hi ha molt pocs. I al revés, que es posicionin, no fa falta que siguin homosexuals, sinó, per exemple, en aquesta selecció, el Borja Iglesias, que sempre s'ha posicionat a favor de tots els drets i tal. Ha rebut una crítica. O sigui, constantment, sempre que diu alguna cosa, l'únic que rep són insults. Llavors és com, si aquest pensament, i ell molts cops simplement és un pensament d'esquerres, obert, que tampoc és que sigui la cosa més transgressora del món, i ha rep tots aquests comentaris, doncs una cosa tan simple que és com donar-se amor entre dos amics, que tothom pugui posar-se així, és una llàstima i posa I per mi és com el que dèiem abans de l'Argentina, no? Posa el futbol en un lloc. Molt lleig, o no vull dir un renec,

però sí, perquè. Bueno, jo crec que. Perdona. No, digues, digues. No, només que no crec que sigui el futbol, és segons quines aficions. Llavors, és el que comporta el futbol. El futbol és una cosa estupenda. El problema és, evidentment, com es viu el futbol i què és el que estem

transmetent amb el futbol. És que és això, al final, clar, el futbol aplega a aficionats de moltes edats. I què estàs ensenyant a les noves generacions? Perpetuant aquest tipus de comportaments, el que els estàs ensenyant és que un home i un home no es poden mostrar carinyo de cap forma, perquè, clar, està mal vist, perquè ho assenyales, doncs els crios que aprenen que no està bé, i més un referent com aquest tipus.

Diríeu, que els costa cada vegada més o cada vegada menys de mostrar-se i mostrar-se carinyosos amb els seus amics?

Jo et voldria dir que cada vegada costa menys. Però clar, veient el comportament d'aquest tipus, ho dubto una altra vegada. Tu, per exemple, als teus amics els dius t'estimo,

abraçades, petons. Els meus amics són molt carinyosos, sí, sí, és una cosa que sempre ha estat allà i que crec que. Quan és una cosa que ve de baix, que ho has fet des de petits, que hi ha com la confiança i parles una mica de les emocions i tot això, llavors quan et vas fent gran és molt més senzill. Aquell cap de setmana vaig estar amb ells per Tabascan en un càmping i van ser uns dies supermacos i dir-te t'estimo i fer-te una bona abraçada i tal, és com, ostres, és el més normal del món perquè hem passat una experiència junts. És una cosa senzilla.

Clar, no costa de fer, no? Vull dir que hauria de ser. Jo també penso que és generacional, i torno. La generació dels nostres pares, parlo dels nostres pares, vull dir dels meus, eh? Que són gent nascuda a la postguerra, evidentment, no hi havia testimonis, però és que no hi havia testimonis per ningú. Després, clar, vull dir, els que som nascuts al boom dels anys 70. Aquesta gent, bueno, mira, fem el que podem, saps? I a més, clar, tenim aquesta evolució, no? Que hem rebut a casa una educació en la qual no hi havia petons i abraçades ni un testimonis, Però sí que després hem hagut de conviure al segle XXI en que tot això a les noves generacions ja veniu de sèrie amb això. Llavors, clar, nosaltres tot això ens hem d'adaptar a tot això. I els meus amics nois, entre ells, heterosexuals, el t'estimo és una cosa que de tant en tant, saps? Però petons pocs, abraçades sí, però és aquella abraçada de picar-se així. La típica abraçada de homes que dius, Déu meu, senyor. Però té certa màgia, eh?

Però és una abraçada distanciada, com que no s'apropa.

Sí, és la pelvis, sobretot. Quan tu veus que a la pelvis hi ha aquells centímetres de diferència, penses, nascut als 70. I després hi ha els que sou més joves, que sí que és veritat que teniu més facilitat perquè ja veniu de sèrie amb aquesta història. Però després també he detectat amb els nens. Clar, i jo a casa convisc amb un nen de 12 anys, i sí que és veritat que els nens, nois, que ara tenen aquesta edat, hem fet un pas enrere. Sí, eh? Sí. Però veus,

una cosa que ha fet bé el futbol, o que es veu molt en els camps de futbol, és que els jugadors es fan molts petons i moltes abraçades dins del partit. O sigui, és a dir, el més normal del món és que un camp es canviï per l'altre, i li fas una abraçada i li fas un petó. I toques el cul, també, eh? Sí, sí. I que. Jo crec que això també, en els meus amics, que hem jugat tota la vida a futbol, hi ha també un autoreflex de dir, com, si ara hi ha aquesta celebració, doncs si jo t'abraço i et faig un petó a l'altre tampoc és raro, perquè si ho fa en Messi. Però perquè hi ha una celebració. Exacte, el problema és aquest. Hi ha un motiu per fer-ho. És com una llavor, jo he fet això en aquest context, però no és raro. En aquest context està ok, però si ho faig en un altre context, ja ho he fet abans, tampoc serà tan raro, llavors és com que. Va creixent com aquesta dinàmica, però bueno, que sí, que una cosa, o sigui, un festival.

Que són dos quarts de dotze del migdia.

Perquè ha estat l'altra polèmica, que envoltat Ferran Torres va aparèixer a la celebració amb aquesta gorra de Make Spain Great Again, òbviament fent al·lusió al lema de Donald Trump, i després ha aparegut aquests dies en diverses entrevistes dient que ell, això de la política, que no, que ell ho va fer una mica, doncs, per fer perquè li feia gràcia que ell de política no en sap. És que.

I jo m'ho crec, o sigui, de fet, vaig tenir un petit dit, com a periodista em van preguntar per això després d'un mitjà brasiler, una hora després que passés, i era com, és que jo crec que ho ha fet de broma, el problema és que hem d'entendre que les bromes tenen una repercussió, i que tu, el que dèiem els dits de o sigui, ser conscient de les coses, tu no pots sortir a la celebració més important de la història de la teva selecció amb una gorra així. També em sorprèn que ningú l'hi digués. Arran, això potser no ho hem de treure. I després que tu ara et vulguis desmarcar, clar, la Casa Blanca ha fet tuits dient que tothom vol formar part del moviment clar, i què significa? l'Espanya d'abans de què?

de quan era great? i a més en anglès, que realment si tens un sentiment d'ultradretra perquè això evidentment és feixisme posem les paraules que pertoquen i realment vols que Espanya torni a ser gran, que a més que ens porta uns lemes de meitat del segle XX cuideu amb això. Si realment ho vols, doncs t'ho pos en castellà, no? A la gorra, vull dir, és el desconeixement absolut de tot, i és com s'ha arribat a filtrar el feixisme en el dia a dia, que ho ha impregnat absolutament tot, i aquesta tonteria de, jo és que la política no, doncs miri, sí, la política sí, perquè la política és tot, la política és el que val una barra de pa. I si vostè té aquest desconeixement i aquesta distorsió de la realitat, home, potser li cal un mastegot d'algú que sigui una miqueta més gran i el posi a puesto. Clar, és que aquest és el problema.

O sigui, al final, l'avui que està tot O sigui, és fàcil parlar, és fàcil que els discursos s'emprenyin fàcilment i que arribin. Clar, també hem de desenvolupar una mica de consciència de com fem les coses i amb quin objectiu. Perquè al final, si no, passen coses com aquestes, que el pobre xiquet, per inconsciència i per innocència,

ho ha fet que. És que jo, innocència, i amb 26 anys, aquest discurs.

Però és que, clar, dintre dels 26 anys que té, és innocent, perquè potser no ha arribat a desenvolupar aquesta maduresa necessària, com per pensar, hòstia, aquesta gorra no toque. És llegir un diari, Paula.

Ja m'estàs dient quin tipus de persona ets. Clar, és aquest el punt que no ha arribat. Aquests tipus de persones són el que ens porta, vinga, cada cop més, a una societat que s'aguanta amb imperdibles. No s'aguanta.

Són persones que necessiten un recolzament, no? I de dir-los, mira Ferran, això no. O potser hauries de llegir una mica més sobre això.

També amb el tema de Llorente, eh? Vull dir que va amb una persona que és terraplanista. A mi que es faci patons amb el Llorente m'és igual. Però, home, vull dir, que deuen parlar, no? Aquelles converses deuen ser interessantíssimes.

La veritat és que, Déu-n'hi-do, podríem estar estona a parlar-ne, però deixeu-me un segon, perquè ja que parlem de Ferran Torres, a veure. Més enllà de totes aquestes polèmiques, és un nom que està a l'ordre del dia, bàsicament, perquè no sabrem si continuarà bastant de blaugrana o no. Deixeu-me connectar un segon amb en Roger Bosà, des de la concentració del Barça a Udinés. Roger, què tal? Bon dia, com estàs? Com esteu? Bon dia. Ja veus que aquí tenim el debat ben servit. No sé si hi ha alguna informació, novetat o no, de Ferran Torres i el seu futur, però en tot cas, d'aquí sí que tenim novetats. Estan d'araujo, com em sembla, també aquestes últimes hores de caçador?

Sí, l'última hora seria aquesta, la de Marc Casador, que hem sabut ara fa pocs minuts que finalment no viatja amb l'equip aquí a Itàlia, que Hansi Flick ha decidit que es quedi a Barcelona, Marc Casador està pendent de resoldre el seu futur, i el que ha decidit Hansi Flick avui, aquest matí, és que finalment no pugi a l'avió, així evitem també riscos de lesions, tant de Casador com de Bardagy, que també és l'altre jugador que està pendent de trobar una sortida, i aquesta és l'última hora. El Barça no ha fet pública la llista de convocats, però sí que hem sabut que Marc Asadó i Rony Bardacci finalment no viatjaran perquè estan pendents de resoldre el seu futur. I Ferran, què, Roger?

Quina sensació tens tu?

A veure, jo tinc la sensació de desconcert que també té el club, perquè dins del club continuen molt desconcertats amb l'actitud i amb com està funcionant i gestionant aquests dies i el seu futur al davanter. No saben res, a hores d'ara no saben res. L'esperen la setmana que ve, que és quan tornarà de les seves vacances, s'ha d'incorporar entre dilluns i dimecres, i ara mateix el que diuen des del Barça és que no tenen cap oferta. Sí que pel que sabem, Ferran té l'oferta del PSG, ja té l'oferta del club francès, Luis Enrique Albol, això ja ho sabem, però el Barça diu que de moment ells no han rebut res, que l'esperen la setmana que ve, no perdran el cul per Ferran, el volen renovar amb una millora substancial del contracte, però tampoc res de l'altre món, i si Ferran diu que vol marxar, doncs el deixaran marxar i si es queda, perfecte, però el Barça el veu com un suplent i no perdrà el cap al davanter. Ferran ja veurem què vol fer, si es queda, si se'n va, això només ho sap ella a hores d'ara, però ara mateix el Barça

no sap què vol fer. Ferran ara mateix té moltes carpetes damunt la taula, ja ho estem veient, i a veure com es va desllodrigant tot plegat. Arbosa, una abraçada ben forta cap a Odine. Vinga, que vagi molt bé. Doncs és l'última hora de Ferran Torres, el protagonista dels draps bruts d'avui. S'acosta l'hora del vermut, amb l'Elisenda Pineda, l'Edu Boada i la Paula Seuma. Moltíssimes gràcies a tots tres.

Hi ha una cosa que m'agradaria afegir, Marina. Vinga. I és que seria meravellós, perquè, clar, hem de recordar que Ferran Torres és l'ex-gendre de Luis Enrique. Sí, sí. I a mi és l'única història que em fascina de tot aquest bum-bum. Sí, per què? Home, perquè seria meravellós. De cop i volta tens el gendre un altre cop a casa, saps? I l'has de manar, i t'hi has d'enfadar, i ets un patata. Tornarà a ser Gil Amor? No. Ah, alerta, aquí, alerta, aquí.

Aquí la setmana que ve els draps bruts, treballar amb la família. Elisenda Pineda, Edu Bada, Paula Sebo, moltes gràcies a tots tres, que vagi molt bé. Petita pausa i tornem de seguida al suplement d'estiu.