Els draps bruts del rei emèrit: "M'és igual si té la tita bruta, són pitjors els negocis a l'Aràbia"

Falten tres minuts per dos quarts de dotze del matí. Avui, a aquesta hora, una mica més tard del que és habitual, baixem al bar. Això sí que és habitual, a fer tertúlia sobre el que importa o no importa tant. Amors, desamors, fames, segones oportunitats. Qui en sortirà més malparat de la tertúlia dels draps bruts?

Draps bruts.

Avui amb l'Elisenda Pineda, ben tornada. Què tal, bon dia. En Joan Callarissa també el tenim aquí fent tertúlia amb nosaltres. I avui també baixem al bar amb la Carla. Rubio, què tal? Molt benvinguda. Bon dia, com esteu? Doncs mira, aquí estupendament, en un matí una mica pendents de tots aquests aiguats, però sempre hi ha temps també per treure uns drops bruts i sobretot per demanar-vos, ja sabeu, què voleu esmorzar. Avui hi ha molt soroll al bar, avui hi ha molta gent, eh? Ha sortit la gent, es nota que és a gos, es nota que és a gos, i el bar s'ha omplert. Què voleu per esmorzar, Elisenda? Va, comencem per tu.

Doncs mira, jo aprofitaré una mica de rampoina. Vaig estar aquesta setmana a les Cols i vaig poder esmorzar una cosa que et posa meravellosa, és una mica d'embotit de la zona de la Garrotxa. I què tal? Meravellós, llangonissa, fuet, un formatge fantàstic, i a més tenen una cosa que és esplèndida, extraordinària, que és un pa de pessic que fa la iaia d'aquells pa de pessics que es flonjo, saps que respon que te posa la boca gairebé es desfà, una cosa boníssima. Doncs avui hi vaig forta amb això i amb un porronet de vi. Doncs no sé jo com en sortirà.

Hi heu estat o no vosaltres a les cols?

Jo no he estat a les cols, però no puc esmorzar gran cosa, perquè. Què ha passat, Joan Callarissa? Perquè em falta un quixal, que me'l van treure ahir. De fet, parlo amb la boca una mica. Ahir, eh? Sí, sí, això ho estem fent de miracle, avui. Porto dos punts a la boca, o sigui que líquids, líquids. Una mica d'aigua. Los últimos litros de horchata me los beberé este cap de semana. Però bé, no? Molt bé, sí, sí. Encantat de tornar-te a veure. Carla, què vols esmorzar?

Doncs jo, un cafè, això segur, sol no m'ho traigueu. I llavors, clar, jo tinc un problema, que és que soc celíaca, això sempre és una aventura. Aleshores, sent realista, probablement em tocarà esmorzar. Sabeu aquella magdalena que està allà al fons, tapada amb mil plàstics, que et diuen, mira, això és el que teniu sense gluten. Doncs jo crec que aquest haurà de ser el meu esmorzar. Oh! Mira, quan són.

Dos quarts de dotze del matí, anem preparant l'esmorzar i, mentrestant, fullegeu els diaris. I avui d'entrada us fixeu en els obituaris, perquè aquesta setmana ha mort Josep Cosí, fidel amic del rei emèrit, i Joan Carles I ha visitat Barcelona per acomiadar-lo. La vostra primera reacció és de sorpresa, no pas per la identitat del difunt, sinó perquè. Us ha sorprès que el rei Joan Carles tingui amics? I segons quin tipus d'amics? No ho sabíeu? Perfecte, hem après una cosa nova. Mireu de buscar una resposta tot plegat mentre observeu el vostre títol universitari que, per algun motiu que ens explicarem, perquè desconeixem absolutament, avui porteu al damunt. I que, a més, aquest títol universitari porta l'assignatura de l'aleshora rei Joan Carles. I follegent també la premsa rosa, us assabenteu que aquest estiu l'Amèrit ha fet un viatge a Llampec, a Mallorca, i s'ha deixat veure al Palau de Maribent, la residència d'estiu de la família reial espanyola.

Llegiu que feia set anys que no trepitjava el Palau, on resulta que va coincidir amb la reina Sofia i alguns dels seus nets, però no pas amb Felip VI ni tampoc amb Letícia, que casualment aquell dia no hi era. Sorpresa. Teniu conversa per estona, l'esmorzar a taula, segur que se us acaba fent l'hora del vermut. Avui calceu-vos i a sosec amb els draps bruts de Joan Carles I.

Jo vull ser rei Ser per collons cap de l'estat Tenir tot fet.

Elisenda, Joan, Carla, ¿algú de vosaltres vol ser rei?

Uf, quin silenci! Jo, claríssim, jo, gens.

Uf, quin silenci! Jo, claríssim, jo, gens. No em crida gens l'atenció. Crec que ha de ser una vida avorridíssima, a banda de que, per exemple, hi ha la Leonor i la Sofia, que tenen 15 anys i les fan vestir com si en tinguessin 64, que no poden ensenyar ni mig genoll, per mi seria una tortura. Entenc, eh?, que és molt llaminer, el poder i els diners, ja ho entenc. Però, fixa't, jo no. Jo és que a mi m'encanta

la democràcia, llavors això de que no et votin me resulta incòmode. Me resultaria incòmode ocupar un càrrec pel qual no m'ha avalat cap ciutadà. Tindries càrrec de consciència,

una mica et pesaria, tu et pesaria, tu no viuries tranquil.

Jo pensaria, o sigui, no mereixo la cadira que ocupo, saps? Quan has fet tot des de la meritocràcia, quan t'has fet una carrera perquè t'has esforçat, has trobat una feina per no sé què, has aprovat una oposició perquè t'ho has currat, etcètera, Crec que estic diametralment al lloc contrari on m'agrada estar, si fos rei al lloc contrari on m'agrada estar.

Jo porto la contrària als meus companys. El meu sí és rotund i sòlid. Sí, m'agradaria formar part d'una família reial, no de l'Espanyola burbònica. A mi, si em posa a triar, doncs me'n vaig amb els britànics, que també n'hi seran molt més. I, si em permeteu, la meva història no seria amb una línia de successió clara, és a dir, no m'agradaria estar en la línia que et toca, de William, del seu fill. Si no, ser una coseta allò paral·lela, saps? Bueno, és un Freiland de torn. M'explico? Tu vols ser la número dos, clar, això. No, no, o la cinc. O la cinc, encara no és lluny. Una victòria federica. Home! Però, evidentment, m'haurien de lobotomitzar prèviament, perquè, si no, no pots exercir aquest lloc en el món si abans no t'han absorbit una part de les teves neurones, que també compro, perquè això et permet també ser més feliç, el no saber sempre et permet ser més feliç. Això vol dir una roba estupenda cada dia, vol dir anar de festa, vol dir tenir les amistats amb diners i vol dir tenir un avi que evidentment quan dius vull, tens.

De Joan Carles es poden dir moltíssimes coses, tenim una estoneta per fer-ho, però si hi ha una paraula que s'associa també a l'emèrit és la de campechano. Qui diríeu que és el més campechano d'aquesta taula? En la Pineda.

Una persona que s'alimenta d'orxata, vull dir, a mi em sembla la cosa més propera al poble.

Exacte. No es pot ser més popular, no? És veritat. Això és quasi populisme, no? A l'estiu dir que només menges orxata i gaspatxa com jo, ara mateix.

Jo crec que estàs fregant, o sigui, si hi haguessis anat al front ara mateix, estaries a la trinxera repartint tiros,

ja t'ho dic ara, sí, sí. Bueno, no sé, jo crec que. Clar, la Carla encara la va connectant, eh?

Estava patint perquè pensava que em diríeu a mi, perquè amb aquest accent de vi, que és veritat que és un accentot, normalment acostumo a tirar jo cap a lo campechano. Ets campechano, eh? Tu et consideres una persona campechano. Jo crec que la gent que estem condicionats de per vida a aquest accent és com una persona que txoni, que txoni neixes i és igual que ho vesteixis, que txoni seràs tota la vida, doncs és igual. Per molt que intenti anar de pija, al final jo sempre seré una pobra noia de Vic. Tu de què ets la reina, Carla? Ai, no ho sé de què podria ser la reina. Mira, fixa't, diré de procrastinar. Per tant, seria una gran reina de veritat,

si ho penses bé. Sí, això és delicat. Però és que ara estic. Se m'ha quedat el tema dels dialectes ara posat al cap, perquè vos coneixeu alguna persona de les Terres de l'Ebre que sigui antipàtica? No, no existeix. No existeix, tens tota la raó del món. Per què? Perquè els prejudicis associats al nostre dialecte són que som simpàtics, divertits, etcètera. Però és perquè ho sou, també. Sí, però dic jo que tots no, no? Home, per estadística, algun cabrón hi haurà. Clar, llavors és molt curiós este tema dialectal, perquè és com, sí, som tots campechanos, segur. Però sou els reis de Catalunya, això sí que és veritat.

Això sí que és veritat. Se us ha de reivindicar, com a tals.

Us llenço una pregunta, això són els draps bruts, però la pregunta que us vull fer avui és, el rei emèrit té draps nets?

Sí, algun en deu tenir. El que passa és que no el coneixem. Jo no dubto, per exemple, de l'amor que sent per les seves dues filles. Això està bé, no? El fill no, eh? S'ha deixat el fill aquí, eh? No, és que va amb el fill ja fa dies, que van partir peres, però bueno. És fill de sa mare. És fill de sa mare, ja se li veu també. Vull dir que, a més, hi ha dues branques en aquests fills com molt marcades, perquè, bueno, l'infant de Cristina està una miqueta amb un peu aquí i un peu enllà, però sí que veus a l'infant d'Helena i és burbona, burbona. I, a més, pobreta meva, amb tota la ideologia que carrega amb aquesta. Amb aquest tomb cap a la dreta i amb bandereta d'Espanya al canell.

Veig que estàs molt posada en la monarquia espanyola. T'atrau?

Sents algun tipus d'atracció per les monarquies? M'atrau com em pot atraure Paquirrín, saps? El baix fons, saps?

El que vindria a ser. Aquesta frase és contextualitzada. Sí. Tan forta.

Ui, ui, ui. Atenció a les xarxes, eh? El fang m'atrau, Joan Carles. Vosaltres també teniu aquesta cosa que us atrau la monarquia, potser no acabeu de saber ben bé per què, però hi ha alguna cosa que fa que vulguem llegir, que estiguem enganxats a totes aquestes picabaralles internes que es comencen i no s'acaben mai?

A mi em sorprèn que sent una cosa que a la teoria és tan important i té tant de poder com la monarquia, per mi són més personatges de la premsa del cor que no persones. I clar, em sembla molt fort com ha passat això, perquè jo penso que si fos una persona amb molta autoritat, l'últim que voldria és ser una mica un meme, que el rei emèrit és una mica. Bueno, tots hem regut bastant de les seves coses i no sé si ho fan una mica expressament perquè ara estiguem parlant de com d'infideles i de campechano i que divertit i així no parlem del que potser és més important o si de debò mirem girat la truita i són un quadro, saps?

És que realment ells, la premsa del cor que per a nosaltres és premsa del cor, per a ells és lo més proper a la democràcia que faran ells mai perquè a través de la premsa del cor intenten ser estimats pel poble, no? No és només exhibir-se, sinó en realitat és com que intenten seduir a les masses populars que no miren informatius, que no. Llavors, una altra cosa si ho aconsegueixen o no, eh? Però és veritat que normalment tu et penses que tothom és com tu i dius això no tindrà cap efecte. Hi ha molta gent que els té molta estima perquè van molt ben vestides elles, perquè ell va anar a visitar els que havien patit no sé quin desastre que havia passat, etcètera. Llavors, la prensa del cor és només un vehicle, jo crec, per.

Sí, però jo crec que en aquest sentit, i més, en el regnet actual, que és Felip Sisè i Letizia, perquè Letizia aquí té molta cosa a dir, han posat un cordó sanitari gruixut, gruixut, gruixut, gruixut, i la premsa no fan portades a la revista Hola. En fan una quan la nena va fer 18 anys, però perquè estan obligats, però no perquè a ells els interessi, és a dir, les aparicions públiques que ha fet l'actual família reial espanyola tenen molt més a veure amb feina que fan de, feina entre cometes, han anat a tal acta, han presentat això, estan al costat d'aquesta federació, d'aquesta associació, d'aquest teixit social, va perquè no pas la foto que els toca a Maribent perquè els toca o perquè hi hagi algun entramat amorós, perquè la nena ha conegut un noi. Això queda molt, molt, molt a banda.

És més la revista Hola que els va a fer les portades a ells,

que no ells qui busquen a Hola. Precisament per això crec que, com que han demostrat que tenen la capacitat de no ser personatges de premsa del cor, crec que és interessant la reflexió de per què el Riemere, per exemple, sí que ho era. Jo crec que sí que hi havia molt d'interès.

Que a mi de poca també, vull dir que ara mateix tenen xarxes, ara Letizia sap que no ha d'anar a trucar a la porta de cap mitjà perquè es fica de cop, no sé quin vestit, una mica estremat, i de cop ja està tot arreu de les xarxes present i és el tema del dia, no li cal anar a demanar si us plau si li podem fer una portada a la revista Hola.

Més enllà de totes aquestes portades i de totes aquestes revistes del cor, sí que és cert que la imatge de Joan Carles, vaja, es va atorsar, sobretot arran dels fets de Botswana, ho recordem tots, amb aquell famós elefant, amb una fractura de maluc, i amb unes disculpes que vull recuperar, que ja formen part dels anals de la història. Lo siento mucho.

Me he equivocado y no volverá a ocurrir.

Com demaneu perdó vosaltres? Quantes vegades heu fet servir esta frase? Demaneu perdó. Quan demanés disculpes així com de broma a algú. Aquí anava. És que són tan poc creïbles. De fet, recordo que estava treballant al diari en aquell moment quan va sortir ella a demanar les disculpes i recordo que quan ja ho havia pronunciat va ser, però exactament, per què s'ha disculpat? Concretament, de què està demanant disculpes, no? I ningú sabia. És que llueix com quan

en una llar d'infants es barallen dos nens i la mestra diu, va, demana-li perdó, que l'únic que diu el nen és, perdó. Exacte. No sap explicar més. Absolutament buides de contingut. Sí, com va, aquí em falta contingut, em falta substància. A més, el demanar perdó és una gran oportunitat. Equivocar-se la vida és un gran moment per rectificar bé.

El més fort de tot és que ell se pensava que estava fent un esforç enorme i que estava fent un sacrifici de la seva dignitat enorme per demanar perdó.

Jo crec que ell no pensava, que estava amb la ment en blanc. Absolutament. Estava desubicat, aquell senyor. Aquell senyor estava desorientat. No li havien pres la pressió abans de sortir, ni la temperatura. Jo crec que encara anava una miqueta amb un peu aquí i un peu allà.

Mai millor dit. Home, no s'havia disculpat mai en 70 anys que tenia

en aquells moments. És que potser per ell va ser un fet revelador. Va ser un fet que no havia experimentat mai. Jo crec que va ser allò de. Corre, corre, saps? Perquè ni la posada en escena va estar cuidada. Va estar allà amb una paret al darrere, mal il·luminat, ell desorientat completament, mirant el vent d'on ve, les galtes vermelles, i de cop i volta aquell senyor, el que li va sortir, lo siento, no passarà més, venga, va, va, va, cap a Palacio, i que ja està, saps?

Despertant d'una ressaca enorme i això és a dir és en sentit literal perquè si recordem el que va explicar Corina sobre l'accident a Botswana ell quan se va a aixecar el matí següent després d'haver caigut ell dia que no era conscient de si s'havia fet mal o no perquè segons Corina havia begut tant aquella nit una miqueta de ratafia típica de Botswana exacte. Ell no era conscient del que li havia passat, de l'accident, imagineu-vos-ho.

Sobre caigudes, ara tornem a Corina, que és una figura que m'interessa molt, però m'agradaria fer una aportació d'última hora. Avui he relliscat gràcies a. Rigueu. Avui he relliscat gràcies a Extraordinària caca de gos i ha anat per terra, un accident propi de senyora de 50 anys. Qui ho firma, això?

Ho firmo jo. I a més, he estat acusada d'edatista perquè hi ha gent que es pensa que no tinc 50 anys, que no els tinc, eh, me'n falten dos, però sí que és veritat que diuen, escolta, vostè què passa? Que les senyores de 50 anys no anem per terra.

Dic, bueno, jo sí. Elisenda Pineda ha explicat aquesta setmana en un tuit que ha caigut, doncs bé, com tu mateixa expliques, gràcies a l'extraordinària Caca de Gos. Qui cau amb més estil, la Mèrit o Elisenda Pineda?

No, home, sempre la Mèrit. Sempre la Mèrit cau esquiant. I jo trepitjo una merda de gos, vull dir que clar, és que només. Bueno, cadascú cau com li toca caure, i ja està. Vull dir, a mi Déu nostre Senyor em va fer de la Plebs, i la Plebs cau trepitjant una tifa a Castellfolit de la Roca, des d'aquí una salutació al propietari del gos, que va deixar el regal a terra i me'l vaig menjar, literalment, a més. Vosaltres heu tingut

caigudes d'aquestes en públic que fan moltíssima vergonya?

Gràcies a Déu, ara no en recordo cap. Però t'ha passat, Carla, t'ha passat. Segur que sí, segur que sí. Però és interessant, en aquests moments, la ment positiva, li deia l'Elisenda, fora d'antena. Això porta bona sort. I com més escandalosa és la caiguda, més bona sort tens, més dura. Sobretot si és aquelles caques que fan aquella pudor que la arrossegues tot el dia. Allò, allò, vas dir allò. Jo crec que tindràs un gran any.

Que bé, Carla, doncs no saps com t'ho agraeixo, perquè, escolta. En sortida aquí anem a fer un euromillón. Sí, bueno, o un whisky. Eh, home.

Sí, parlem del rei emèrit, però també hem de parlar, fet aquest apunt, de les seves arts, diguem-ho així, per la seducció.

Me siento mucho, me he equivocado Demasiadas mujeres reclamaban mi afecto. Quina gran lletra.

Bárbara Rey i Corina Larsen són dels personatges aquests que orbiten a prop de la monarquia que més us interessen? Joan Callarissa?

Mira, jo crec que Corina sí. Perquè Corina sí que. Bárbara Rey jo crec que és un caprici del rei que la va veure a la tele i va dir. Però no tan caprici, perquè va durar anys aquesta relació. Però no va ser en singularitat. Ah, no, clar. Quina ha tingut. No, cap ni una. Llavors, clar, però aquí el tema és menys especial. Jo crec que Corina sí que arriba en un moment de la Vila del Rei en què ell. De fet, sempre s'ha explicat que Corina havia sigut l'amant del rei per la qual ell ho volia inclús sacrificar tot. Dient això, quan diem tot, diem lo càrrec, i el matrimoni, eh? Llavors potser és la més especial, i sí que és veritat que ella té un perfil molt, molt, molt, molt discret, de sempre estar a les esferes de poder, perquè recordem que per el seu anterior matrimoni i per la vida que havia tingut sempre, sempre havia estat a prop de grans esferes de poder, però d'una forma molt discreta, i en pareix un personatge molt enigmàtic, i sobretot que s'ha sabut defensar molt bé, i ha sigut molt valenta, perquè tenia davant els serveis secrets, eh?

Ai, perdona. Digues, digues, endavant, tot teu. Que crec que han lluitat molt intel·ligentment totes dues, eh? Perquè Barbara Rey també es va endur una mossegada guapa de quartos. No només això, sinó que en el documental, faré un espòiler ara, eh? Però per qui no l'hagi vist, que està pel les orelles. Però el documental, ella deixa entreveure que encara guarda alguna cinta dins alguna capsa de sabates en un magatzem. Totalment. O sigui que ella encara té aquest as que es guarda a la màniga. I després hi ha una tercera amant que a mi també em té una miqueta intrigada, que és una senyora que es diu Marta, que ho va ser durant molts anys, una senyora de Mallorca també, de les altes esferes, etcètera, etcètera, que ha sigut constant en el temps. Vull dir, aquesta senyora està en la seva amant titular, em podríem dir, i consensuada també, m'atreveixo a dir, per la reina Sofia. Què creieu que li troben aquestes dones al rei emèrit? Home, era molt guapo el rei Emèrit. Evidentment, quin tubo retubo, no? Diuen, però aquest senyor tenia una bona planta, simpàtic, seductor. Sí, és burbó.

Jo crec que és l'atractiu del poder, una mica com l'efecte escenari. Quan vas a veure un concert que el cantant et sembla guapíssim i deus, oh, meu, potser no ho era tant, jo crec que és molt l'atractiu del poder. Ningú li treu el guapo o el lleig, a banda que la bellesa és subjectiva. Efectivament. Però. També és veritat que l'atractiu. Home, però hi havia planta, eh? Hi havia planta amb aquest senyor, eh? Bé, però també, de molt gran, ha continuat lligant molt, eh? Llavors sí que podem anar aquí. Clar, però l'atractiu, crec que més enllà del físic, és una cosa també de personalitat, de carisma, i és veritat, i no passa res, perquè jo no soc pas la més llesta, però el rei no és el llapis més afilat de l'estuig, no m'imagino un sopar amb una gran conversa. Llavors. No voldria menysprear-li tota la resta, però estic convençuda que el fet que sigui el rei és bastant important en tenir aquesta vida amorosa tan escandalosa.

Jo crec que és eròtica del poder, 100%, perquè és la mateixa persona, si li treus la corona, crec que hagués tingut un impacte bastant menor al cor de moltes dones, sincerament.

Hi ha un afegit aquí, que també comenta Bàrbara Rey. Bàrbara Rey, quan la Merit la truca per primera vegada a casa seva, hola, soc Juan Carlos, i ella diu, què Juan Carlos? I diu, jo el rei. Clar, quan al rei se li posa bé i li fa la proposta, a veure, d'una manera avalada, que vol tenir una relació amb ella, ella, que és una artista que fins al moment havia anat trampejant i que se n'havia anat sortint, diu de cop i volta, si li dic que no al rei, a mi se'm tanquen les portes de televisió, cinema, teatre, pa, pa. O sigui, que en certa manera, també jo crec que hi ha una cosa de, bueno, és que el rei em reclama, eh? I per l'època en què ell tenia relacions amb altres dones. I la típica anècdota que s'explica sempre, que ella està amb una modela en un vaixell a alta mar i arriba la reina Sofia amb una llanxa motora i ella empenta la modela i la llença per la borda perquè la reina Sofia no coincideixi amb aquesta noia.

De fet, una de les anècdotes, també, de la reina Sofia trobant-se en una amant, fa referència a una amant que sempre s'ha dit que podria ser una cantant que es dia La Polaca, tot i que es va rumorejar que era Marujita Díaz o Sara Montiel, també, que també hagués pogut ser perfectament igual, lo mateix que Bárbara Reis. La veig en la tele, m'agrada, li truco i l'altra vez i dius-li que no.

Quin creieu que és l'episodi més fosc de tots els que tenen el seu currículum al rei emèrit?

I els barrios de petroli. O en matèria de mans. No, no, en general. Jo crec que els negocis que fa l'Aràbia Saudita, sí, home, i tant. Mira, que ells. Ja em permetreu aquesta expressió, però tinc el pito brut. A mi és igual, que vagi amb qui vagi, i ja està. A banda que, evidentment, les relacions sentimentals dins d'una institució com una família monàrquica tenen. Se li ha de posar la lupa. Són polítiques, des que comencen. Però que evidentment facin uns negocis paral·lels i que d'aquí entregui uns diners amb els quals està finançant bé, doncs empreses sospitoses tothom sap que evidentment Urdangarín no va anar a la presó perquè sí doncs això jo crec que és el gran drap brut que té el rei en el seu calaix.

Sí, òbviament, per mi tot el tema de la corrupció i tot és un escàndol, però també voldria enfatitzar tot el tema de la vida amorosa, que amb això de les infidelitats ens fa molta gràcia i l'atractiu del poder i tal, però l'atractiu del poder té una part molt fosca que abans comentàveu, que és el que moltes vegades s'intenta deixar a totes aquestes amants com dones tontes que, com que era el rei, s'hi han agafat, i és el que dèiem, moltes vegades sents que no pots dir. Que no, i això en molts altres exemples de la vida de moltes relacions de poder, que per mi les amants tenen més un paper, potser víctima no acaba de ser la paraula, però de tonta segur que no, de tonta segur que no, perquè t'està trucant el rei.

No, i a més que les tria llestes, totes intel·ligents. No tria ties que no puguin tenir una conversa fent un arròs.

I en aquella època s'ha de dir que ell tenia moltíssim més poder que el que té ara. A Espanya tenia només un mitjà de comunicació a la pràctica i realment si tu et dedicaves al món de l'espectacle o del com una de les amants que va tindre que era fotoperiodista, doncs bueno, és que te podies quedar sense feina, poca broma. I a més a més te podies fer boicot a futurs, vull dir que no només al present, no només un càstig puntual, vull dir que realment cuidava.

Què és el que creieu que passarà més quan d'aquí uns anys mirem enrere i ens fixem en la figura de l'emèrit? Com creieu que serà recordat?

Que ha traït el poble espanyol, el poble espanyol que li feia tantíssima que fins i tot la gent que no era monàrquica deia que era juancarlista. L'ha traït perquè ha aprofitat el càrrec que li van cedir en tots els honors i en tot el poder, recordem que és una persona que segons la Constitució és inviolable per tant pot fer i desfer sense conseqüències penals i ell ha abusat d'aquest càrrec per fer-se presumptament milionari ell fent servir totes les estratègies possibles per a més a més de guanyar molts diners fora del lloc no tributar com tocaria perquè hi ha hagut regularitzacions que ho avalen. I tant.

Jo si em preguntes com crec que serà recordat, malauradament crec que serà recordat per el campechano, l'infidel i totes aquestes coses que han fet tanta broma i que tant han cridat l'atenció. Com crec que hauria de ser recordat? Doncs bueno, és veritat que mira, durant la transició a la democràcia, va tenir un paper molt important, no crec que fos perquè fos superprogressi, no, una mica per presió i context, però hi era i ho va fer, així que això és molt important, però també és molt curiós que és una persona que va néixer a l'exili, perquè va néixer a Portugal, perquè estaven exiliats, i de moment encara continua a l'exili. Llavors és com un cicle interessant d'analitzar, jo penso.

Espanya només ha sigut un tràmit, no? La seva vida va començar a l'exili i l'acabarà a l'exili, i això només ha sigut un tràmit per poder facturar. Sí, per molt que ell després

vagi dient que es mort de ganes de tornar, perquè este és su casa, su país, su pàtria. Bé, no, jo crec que passarà la història com passen tots els borbons, com va passar el seu avi i el seu pare, un pobre home, un pobre diablo. El seu avi, evidentment, també va haver de sortir per cames, Isabel també va haver de sortir per potes. És l'alacre que arrosseguen els Borbons i el seu fill i la seva neta, doncs ja ho veurem aviam com gestionen aquest futur de la monarquia a Espanya. No crec que hi hagi un referèndum, no crec que es pregunti al poble espanyol si vol seguir tenint monarquia. El que sí està clar és que aquí hi ha hagut un canvi d'etapa, un canvi d'era, les coses s'estan fent d'una altra manera, ni millor ni pitjor, és monarquia, o sigui, a partir d'aquí, però sí que és veritat que ell jo crec que és l'últim Borbó que fa honor als seus ancestres i a la seva família. I ara que parlava d'això

dels draps bruts, estava pensant també que té un drap brut que realment és com molt light i que ha passat molt inadvertit, però que és molt significatiu, que és que ell va acceptar el càrrec de rei saltant-se el seu propi pare. O sigui, ell va vendre el seu pare a Franco. Sí. Franco el va triar ell, però quan ell va tindre poder, ell hagués pogut dir, jo m'aparto de la monarquia perquè vull que regne el meu pare, perquè és a qui li toca dinàsticament, li toca a ell. Però havia de dir que no a Franco, que l'havia educat. No, però ja estava mort, saps com te vull dir? Sí, sí. Ell va vendre son pare, i a son pare va tindre, que quan ja era rei Joan Carles, son pare va haver de renunciar al càrrec davant del rei, este vídeo el podeu trobar a YouTube, i això és molt significatiu.

Sí, i és molt irònic també perquè ara ell tampoc no acaba de tenir la millor relació amb el seu fill i també s'ha sentit com apartat, llavors és tota l'estona un cicle.

Us faig una última pregunta que vull una resposta ràpida amb un parell de paraules i ara veureu per què. L'any 2025 va publicar Reconciliación, les seves memòries. Uf. Les vostres memòries, com es titularien?

Uf, uau, gran tema, eh? Jo crec que jo posaria merda per qui quedi. Exacte no m'he arrepentit de res jo crec que també aniria una mica per aquí sí,

alguna cosa així, jo igual molt bé, doncs escolta, queda dit tenim les mans molt netes i la consciència molt tranquil·la els draps bruts són per altres escolteu, Elisenda Pineda, Joan Calleri, Sacarla Rubia moltíssimes gràcies a tots tres amb aquests draps bruts de l'Amèrit que ens hi hauríem pogut estar una hora més però

l'estona dona el que dona es podria fer un monogràfic això el 23F quan ho explicaran? Apunta tu això per un altre dia. Aviam quan ens ho explicaran.

Queda apuntat. Sí, gràcies. Elisenda Pineda, Joan Callarissa, Carles Rubio, moltíssimes gràcies. Abraçada ben fortes.