Els meus ídols: "L'origen 'pijo' dels Strokes ha estat una llosa per a ells"

El suplement amb Roger Escapa. Són dos quarts de vuit del matí.

Som els suplements, som a Catalunya Ràdio, això són els meus ídols, cada dissabte a l'hora que surt el sol, Blai, Mercè, Olga, Avalos, bon dia i bona hora. Bon dia, què tal? Avui els meus ídols, The Strokes, aquesta banda de rock que diuen que va salvar el rock i que aquest dimarts, dia 20, aterra al Palau Sant Jordi de Barcelona. Quina gran cançó, eh? A mi, clar, jo avui vinc amb. Quin gran disc. Jo avui vinc amb la samarreta dels Estroux posada, vull dir que no. Is this it?

Suposo que també per aquests lligams s'ha badalat.

Llencs, no? Clar, efectivament, pràcticament som família, Julian Casablanca. Segurament, sí. Julian Casablanca, que és el líder dels Strokes, el seu avi és Ferran Casablanca. Vasavi. Vasavi.

Vasavi. Vasavi.

Vasavi? Sí, sí. Tres generacions. Vasavi, Vasavi. Sí, sí, sí. I el pare de Julián Casablanca també va ser un personatge molt important.

Sí, era el fundador de l'agència Elite Model Management, on van sortir algunes de les models més conegudes

dels anys 90. Sí, dels anys 90. I també Uma Thurman, crec, que va passar per allà, Drew Barrymore, etcètera. O sigui, de Sabadell al món, d'alguna manera, no? Sí, sí, sí. Ara, jo crec que Julián Casablanca és català, el Déu toca poc, eh?

No el parla, però és conscient d'aquests avantpassats, perquè els que vau tenir la sort fa un parell d'anys de veure el Primavera Sound, hi va haver un moment del concert que es va posar a cridar Sabadell. Sí, i algun comentari, no sé si algun comentari

en català potser també va arribar a dir. Jo crec que ell, per una banda, és conscient de tot això, però per l'altra també ha renegat una mica. No n'ha volgut parlar mai.

És un nen de Casabona, el Ferran Casablanca. El Ferran Casablanca era un empresari textil que ja va fer molta pasta i, per tant, cada descendència ha fet més calés. Jo tinc un llibre que és la biografia seva. Hi ha un institut a Sabadil que és l'Institut Ferran Casablanca.

El que passa és que, com el seu pare, el Joan Casablanca, ha estat implicat en alguns temes polèmics, sobretot pel tema de la gestió i de la relació amb algunes models, jo crec que aquí hi ha un punt que no vol parlar gaire de la seva família.

Hard to explain dels Strokes, segur que sonarà aquest dimarts al Sant Jordi, aquesta banda que almenys porta un parell de dècades i han passat ja per tots els colors possibles i s'han barallat unes quantes vegades, com es van conèixer, com va néixer?

Es van conèixer, eren uns vales perdudes, els seus pares, que són, i no hem conegut un de pare, ara la següent cançó coneixerem l'altra pare de l'altre membre destacat dels Strokes, que és Albert Hammond Jr., els van enviar a Suïssa, a un institut d'aquests super exclusius, només a l'abast de gent molt rica, i allà es van fer amics, l'Albert Hamon Jr. i el Julián Casablancas, que podríem dir que són els dos membres, les dues cares visibles dels Strokes, I tot i que la banda ja no es va formar, es van tornar a juntar ja a Nova York i allà ja van néixer els Strokes, com que els coneixem.

I de fet, aquests orígens, diguem, pijos, ha estat una de les grans lloses que han tingut sempre els Strokes, perquè sempre se'ls ha criticat que ho han tingut una mica més fàcil a nivell d'industria musical que altres grups.

Sí, però després t'has de mantenir, també penso jo, perquè no n'hi ha prou amb tenir uns pares rics. Tot això ajuda per començar, però després mantenir-te en el temps i fer bones cançons i discos interessants.

Bueno, això ja té a veure amb el talent i la disciplina que li posis.

Que tampoc no crec que sigui el fort dels estrocs la disciplina, però bé, això seria un altre tema. Avui els estrocs també

amb la petjada no només de Julian Casablanca, sinó d'Albert Jamón.

Sabes mejor que nadie que me fallaste que lo

que prometiste se te olvidó.

Sabes a ciencia cierta que me engañaste Aunque nadie te amaba igual que yo. Que nos doy de razones pa' despreciar.

Segur que els nostres oients que tinguin més de 60 anys coneixen Albert Hammond.

Segur, i menys de 60, perquè té algunes cançons escrites. Mira, mira, aquí ve la tornada.

Desde infierno encuentres gloria y una nube de tú.

Cantant britànic, però que va cantar en castellà moltes de les seves cançons i això va fer que aquí tingués molt públic Albert Hammond en el seu moment.

Hi ha molta gent que el coneix per It Never Rains in Southern California, que és el seu gran hit, mil vegades versionat, però sí, sí, és un d'aquells artistes que. Si algú conserva discos dels anys 70, segurament hi ha un disc d'Albert Hammond regalat per alguna caixa d'estalvis en alguna estanteria.

Per tant, ja podem dir que el guitarrista dels Strokes va créixer amb això. No només hi havia diners a la casa, sinó que hi havia la música allà present. Però si haguéssim de buscar els referents directes, també a nivell estètic, de quan van sortir els Strokes a principis de segle, aniríem a parar a la Velvet Underground, no, Olga? Correcte.

De fet, una de les coses que també se'ls ha criticat als Strokes és que afusellaven directament riffs, maneres de cantar, tornades, estètica, com dius, de grups com Velvet Underground, Tom Petty, The Heartbreakers i molts altres. Però anem a escoltar la Velvet.

Jo me'n recordo quan van sortir els Strokes amb aquelles jaquetes de queer, amb aquest estil rocker, que semblava que tornava al rock, aquella època en què també començaven a sonar Franz Ferdinand, Arctic Monkeys I realment els Strokes eren els que tenien. Eren els que tenies més estil, fins i tot. Estilars impressionants.

També cal dir que Julián Casablanca es brotejava una mica.

Sí, jo jugava amb això. Aquells cabells no estan nets.

Mai estan nets. Els carrers de Nova York també són molt graciosos.

És la ciutat, és la duresa de la ciutat de Nova York. Però després del disc Is This It, que va ser com el seu gran èxit, clar, calia mantenir una mica el nivell, i el 2003 van publicar Room on Fire, on hi va haver temes com Reptilia, que recordo que que és un tema per mi és un tema, un gran tema i a més aquest tema els va recol·locar en un altre élit més intel·lectual també de la cultura americana perquè els còpules van començar a fer videoclips es van començar a situar en aquests nivells però allà també hi havia temes com aquest Meet me in the bathroom.

És l'Urrit o és. Bona pregunta. Julian Casablancas, no? Sembla molt aquí. Se sembla moltíssim. Ara que parlàvem de la Velvet Underground. Ara ha fet servir l'autotune als últims discos. Sí, és que ell experimenta molt des de fa molt de temps, també amb els seus discos en solitari. I crec que el Julián Casablanca és un gran investigador, està molt interessat en trobar.

Que li surti bé o no és una altra cosa, perquè els teus discos en solitari. Estan una mica fallits. Sí, una mica fallits. Clar, l'ús de l'autotune o d'ecos o alguna referència, sempre penses, és per amagar que realment no tens la veu adequada per ser estrella del rock o simplement és que vols vols tenir aquesta.

Al final crec que ara estem en un moment en què els Strokes són referents, ja no podem parlar, tot i que també en el seu moment es va parlar molt que copiaven els Television, a la Velvet, que hem sentit, però ara jo crec que estan en un altre punt, fins al punt que un dels caps de cartell de l'últim Primavera Sound, el grup també de Brooklyn G's, a mi em recorden molt, molt, molt, molt, molt, els Strokes.

You can stay with me. You can stay with me and nobody would care You can stay with me You can stay with me and just pretend I'm not there Like a sailor in a big green boat.

Si ara us dic que això és una cançó lenta dels Strokes, us ho creuríeu, no? Sí, és com si li haguéssim baixat el pitch, no? Sí, una mica. A alguna cançó.

Home, doncs es veu clarament la influència. Sí, eh? Sí, sí. Home, tot és com una cadena, no? O sigui, lo Rit influencia Julien Casablanca i Julien Casablanca a altres, no?

Hi ha un altre exemple que ens toca més de prop a l'escena catalana i que és una novetat de fa molt poc. Fixeu-vos en les guitarres, sobretot.

Un dia vaig anar amb un periodista que em va dir que era molt jove, molt guapa, molt artista. Quina veu tan fina i que bé que toqueu per ser tios.

A les tetes i no a la cara no faré saltets, no riuré al càmera. Tinc més pèls del conch que tu a la calva. Joder, Pau, quin fastig.

Les dades sí que es el polen amb aquest PPP. Déu-n'hi-do, aquesta cançó.

Saps que no havia escoltat mai la lletra amb tant d'ateniment?

Ara mateix sí. La cançó acaba amb una entrevista. Amb unes quantes entrevistes. No seràs tu el periodista. No, no, no. No he tingut la fortuna d'entrevistar-les encara. Però sí, sí, en què notes unes quantes veus conegudes fent preguntes que potser no estan a l'alçada de les seves expectatives. Va, tornem als estrucs. Sí.

Estem escoltant ara ja els strokes més contemporanis. Això està el 2020, amb un disc que es diu. The New Abnormal. Sí, produït, ara que parlàvem de productors, o les al·lèrgies del poli parlàvem d'aquests productors que els treuen les guitarras, Rick Rubin és el productor d'aquest disc, i gràcies a la producció de Rick Rubin van aconseguir un Grammy per aquest treball. Perquè els Estroks no han deixat de treure discos i el darrer és d'aquest mateix 2026 i sona així.

Estroks.

Vindreu dimarts o no? Si tu m'aconsegueixes una entrada, jo vinc. Jo vaig pagar religiosament, jo crec que almenys 80 euros. Es van acabar ràpid. Es van acabar molt ràpid fent cua, un divendres, recordo aquí, enmig d'una reunió del suplement, comprar l'entrada i pagar religiosament els 80-90 euros que deuen atracar els strokes, però hi anirem tota la il·lusió del món perquè no els he vist mai. A veure, l'últim disc, regular.

Sí, a mi no m'ha acabat d'entrar. És bastant irregular. Així com l'anterior sí, aquest no. No hi he entrat jo, no ho sé.

Doncs a veure què tal en directe, perquè en directe també són bastant irregulars. Ah, sí? Tenen algunes baixades.

Són capaços del millor i del pitjor. Però dins del mateix concert? Dins del mateix concert, sí. O sigui que hi ha moments en què es despisten.

Sí, es despisten, el Julian no sé què fa, té com, tots.

Fa la sensació de ser un noi una mica dispers, no? Bastant. Comencen una cançó i la tornen a començar. Sí, no sé. La relació amb les seves addiccions, no sé en quin punt estem.

No ho sé. Jo tampoc. Si l'entrevistes algun dia, l'hi haurem de preguntar.

Quantes coses que se'ns acumulen per preguntar-ne al Julien. Destrocs, avui els meus ídols. Blai, Mercè, Olga, Valós, moltes gràcies. Bon dia.