Els meus ídols: "Whitney Houston és una llegenda absoluta"

Son dos quarts de vuit del matí.

Should stay I would only be in your way so I'll go but I know I'll think of you every step of the way. And I

will

always love you Will always love you.

Ens hem passat amb el sucre del cafè aquest matí. Som els suplements, som a Catalunya Ràdio i això són els meus ídols. Cada dissabte a l'hora que surt el sol, Blay, Mercè, Olga, Avalos. Bon dia, bona hora a tots dos. Molt bon dia. Bon dia, bon dia. Il·lustrant-nos. Estàs plorant, Olga?

Tinc una cosa aquí a la gola.

No m'estranya. Ara mateix. Va, una mica més, Blay.

We both know I'm not what you think.

Sembla mentida que encara no haguéssim dedicat els meus ídols a Whitney Houston, i de fet, si avui parlem d'ella, també és que perquè vam arrencar la temporada reivindicant Dolly Parton, que feia quatre dies que ens havia deixat, i precisament aquesta peça originalment, Olga, crec que és de la Dolly Parton.

Efectivament, i de fet, sí, sí, la va compondre Dolly Parton l'any 73. I era una peça que Dolly Parton va escriure per un dels seus mentors que va morir als anys 70 i no va ser fins a l'any 92, us en recordar la pel·lícula El guardaespatlles, que Winnie Houston la va recuperar. I

would only be in you. Pero sé que pensaré en ti cada paso del camino.

Imagineu-vos el que li va passar a la Dolly Parton i és que el Kevin Costner i el seu equip li van demanar la cançó perquè creien que podria encaixar al guardaespatlles i ella li va dir sí, sí, us la passo. I va seguir amb la seva vida fins que un dia anava conduint. Va posar la ràdio i sent la versió de la Whitney Houston. Es veu que la Dolly Parton es va emocionar tant que va estar a punt de xocar amb el cotxe quan va sentir la Whitney Houston cantant-la. No sé si per la qualitat de la cançó sinó perquè potser es van sumar que això es traduiria en milions i milions i milions de drets d'autor. Tants diners va arribar a cobrar la Dolly Parton de drets d'autor que va construir un edifici a Nashville, en una zona afroamericana, que la va anomenar la casa que la Whitney va construir.

Avui els meus ídols del suplement, Whitney Houston.

Amb l'Olga Avalos i el Blai Mercè aparcant per uns instants l'actualitat frenètica per començar el cap de setmana d'una manera una mica diferent i refugiar-nos també amb grans cançons, no? Perquè la Winning té un pou de cançons.

Té moltíssims èxits i de fet hem escoltat abans I Will Always Love You, però aquest, el I Wanna Dance With You, podríem dir que va ser el seu primer gran hit, primer número 1, totes les llistes, el Billboard, etc. I va ser el tema que la va col·locar en l'espectre de gran estrella de pop. És un tema que jo crec que tothom en algun moment de la seva vida ha ballat.

I crec que té tants èxits, la Whitney Houston, que és la quarta dona que ha venut més discos de la història. I si ens centrem en un disc en concret, el que escoltàvem abans, la banda sonora del Guarda Espatlles, és el disc d'una cantant femenina que ha venut més discos de la història. Per tant, estem parlant aquí d'una llegenda absoluta.

I si després hi ha gent com David Byrne, el cantant dels Talking Heads, que fins i tot fa una versió en directe, llavors ja et posen el segell d'approved.

Enough time to figure out how to chase my blues away I've done all I had up till now it's the light of the day that shows me how when the night falls my loneliness comes I want to dance with somebody.

Costa quedar-te amb l'original o la versió, realment, eh? Jo amb la versió, eh?

Jo em quedo amb la versió. És molt xula. A més, David Byrne, podem sentir que és una versió en directe perquè és que només la toca en directe, David Byrne, aquest tema. O sigui, i és un moment àlgid del concert de David Byrne.

A veure, expliqueu-me què és això que sona. Aquestes veuetes que sentiu de fons, eh?

Ara hi haurà un raper que s'hi posarà a sobre, un raper canadenc molt famós, que es diu Drake. Mira, mira, yeah, yeah. Aquest és el Drake.

Ens quedarem amb aquestes veuetes, que sembla com una cinta rebobinada ràpida de fons. És un sampler, una mostra d'una cançó, d'un altre hit de la Whitney Houston, I Have Nothing, i és una mostra de com la Whitney Houston segueix estant present en els nous creadors, en les figures més importants del món de la música, de qualsevol estil. Pero el que volíem és posar l'original, que és I Have Nothing, i sona així.

Irreconeixible, el sampleig de l'altra cançó.

Si no ho haguessis dit, no ho hagués descobert mai. Sí, sí, a veure,

vaig buscar informació, però si m'hi posen les dues i hagués d'apostar alguna cosa, jo diria que no és la mateixa cançó. Però bé, mira, m'han volgut fer així el Drake y compañía.

Tu creus que Drake ha pagat drets d'autor? Home, sí. Segurament sí, no? Sí, però és que no li és igual. Vale. Veig que Whitney Houston

va morir amb 48 anys només.

Només. I farà 15 anys ara el 2027, per tant en tornarem a parlar bastant, suposo.

Sí, i va morir en circumstàncies una mica estranyes, perquè se la van trobar ofegada en la banyera. Però després van i van fer l'autòpsia i llavors van veure que a la sang tenia diverses un còctel de substàncies, tot i que semblava que els darrers anys havia aconseguit rehabilitar-se i netejar-se de l'addicció a les drogues. No se sap si va ser fortuit o va ser intencionat.

Quins finals tan tràgics per tantes estrelles i tantes històries comunes.

I a més, dona la casualitat que la seva filla, l'única filla que va tenir Bobby Brown, que era aquest altre raper productor també dels anys 80 i 90, que es deia Bobby Cristina Brown, va morir en circumstàncies gairebé iguals. És a dir, també va morir ofegada en una banyera amb un còctel de substàncies a la sang. És com, no sé. Té un punt de destí, de destí tràgic, fins i tot, tota aquesta família Houston.

O potser que no havia pogut superar la tragèdia de la seva mare i al final va acabar seguint els seus passos per motius que se'ns escapen.

Sí, perquè a més a la Bob i Cristina no se li coneix una professió, diguem, crec. O sigui, era un personatge televisiu, sortia, se li feien entrevistes, però suposo que no devia ser fàcil créixer en aquest ambient.

Déu-n'hi-do. Amb què continuem?

Continuem amb la que jo crec que és la gran areva de les qualitats vocals de Whitney Houston a la música actual.

Jo recordo quan va arribar a la redacció d'ICAT el disc 21 de Adele, que va ser aquest segon disc que va triomfar tant, i me'l vaig escoltar i vaig pensar, és una que vol imitar la Whitney Houston, no farà gran cosa. Mira la tornada, mira la tornada, mira la tornada. I te la vas creure al cap de poc, eh? Per això ja. Sí, sí, totalment. M'ha semblat tan ensucrat que vaig dir, va. En sèrio?

Jo vaig tenir la sensació totalment oposada. Vaig dir, aquesta noia recupera tota l'esperit de les grans cantants de sou, no?, dels 60, la modernitza i ho porta una mica al seu terreny i sobretot amb un. A mi em va agradar molt que ella dignifiqués també el seu aspecte, perquè llavors li sobraven uns quilos, podríem dir-ho així, i ella reivindicava també la seva imatge i poder ser cantant.

Va patir molt, per això, precisament. No crec que fos un camí fàcil per ella, precisament, i l'hi van fer passar molt malament.

I és curiós perquè va ser un disc que va sortir

I és curiós perquè va ser un disc que va sortir el mateix any de la mort d'Amy Winehouse, perquè en aquell moment es deia molt que Amy Winehouse era la gran esperança del soul, de la música negra i tot plegat. I el mateix any, 2011, va sortir l'Adele i crec que s'ha emportat tot el pastís que es podria haver menjat Amy Winehouse si no s'hagués mort.

Parlant de grans veus, aquí tenim l'altra gran veu del sol, que és Aretha Franklin, la reina, fent aquest duet amb Whitney Houston. Avui estic fatal, eh? Des que he escoltat el We'll Always Love You, tinc una cosa a la gola. Whitney Houston. I és un d'aquests temes, òbviament, amb producció vuitantera, és una producció molt encaixada amb una època molt determinada del rítim en blues, però és com aquests duets que és com la reina passa el relleu a l'areva, en aquest cas Whitney Houston.

Bly, quina elegància, eh? T'imagines aquí una dona desfilant, realment.

Totalment, totalment. I a més, em fa molta pena aquesta cançó perquè va ser un dels seus últims èxits, això. Forma part d'aquest disc, I Look To You, del 2009, que semblava que revifava Whitney Houston, que tornaria a començar, que tornaria a fer coses interessants, i al cap de molt poc, doncs.

Sí, tres anys més tard va morir. És un disc, jo crec que és molt especial perquè d'alguna forma hi va haver molts compositors que van contribuir a escriure totes aquestes cançons, entre elles Alicia Keys, que forma part de tot el grup de persones que van escriure les cançons d'aquest disc per reflutar la cançó de la gran reina del soul americà i desgraciadament no van aconseguir-ho. Olga Avalos, Blyde Mercé,

avui aquest recorregut a través de Whitney Houston, els meus ídols del suplement, per despertar-nos també en aquest dissabte. Farem una petita pausa. Moltes gràcies a tots dos. Gràcies a vosaltres. Bon dia, bon dia. I recuperem els titulars del dia. Ara tornem. Fins ara.

El suplement. Amb Roger Escapa.