"Em vaig posar de part prematur a casa i la criatura venia de cul"

El suplement, amb Roger Escapa.

Diuen que els embarassos duren 9 mesos, però hi ha criatures que arriben passades les 40 setmanes d'embaràs. N'hi ha d'altres que vénen molt abans, de manera prematura, i d'altres que ho fan tan ràpid que no hi ha temps ni d'arribar a l'hospital. El 8 d'agost, una parella de Sabadell va veure com la seva filla, la Clara, naixia de cop i volta a l'apartament de la platja de Roses, on passaven el cap de setmana. Era un part imprevist, encara no els tocava, rapidíssim, només va durar 18 minuts, 18, i això que la Clara havia de néixer pels vols de la Diada i s'havia de col·locar bé perquè venia de Natges. Ara el suplement quan són dos quarts d'onze, la història del Carles, de la Maria, però sobretot de la Clara, i una trucada al 112 que els va canviar, però sobretot salvar la vida. Carles Otero, Maria Camps, bon dia, bona tarda. Bon dia. Bon dia, com esteu? Bé, ara millor. Recuperats ja de l'ensurt. Crec que la Clara és la convidada més jove que hem tingut mai al suplement. No té ni un mes. Exacte. La tens al pit? Per tant, aquí som quatre en aquest estudi. 8 d'agost, què passa?

Doncs el 8 d'agost estàvem a Roses, passant el cap de setmana. Nosaltres volíem tenir una mica de vacances abans del parc i així, però també estàvem preocupats per si s'avançava, perquè el nostre primer fill es va avançar, va néixer la setmana 37. Però clar, la setmana 35 em semblava que teníem prou marge com per poder tornar a casa, si feia falta, i que encara faltava molt per la data del part. I bé, estàvem allà i es va precipitar tot molt.

Aquell dia vau anar a la platja, a passar el dia amb la vostra criatura de dos anys ja, l'Àlex, que ara el tenim amb els avis. I a la platja què va passar, Maria, com et trobaves?

Jo de tant en tant anava sentint molèsties, així com el ventre baix, però pensava que s'estava col·locant, perquè ja sabíem que venia d'anatges, i de fet li vaig dir al Carles, dic, mira, crec que ja s'està col·locant, o sigui, tot va bé, no? I resulta que, bueno, ja va arribar un punt que vaig dir, començo a monitoritzar una mica, perquè vaig notant molt aquestes molèsties, i m'anava apuntant quan sentia mal. I ja va arribar un punt que li vaig dir al Carles, escolta, jo això no sé si és normal. Sí, cada cop semblava que

seies un patró i XatGPT em deia, cap problema, això és que s'està col·locant, però estaria bé que ho consultéssiu.

XatGPT, eh? Sí. La llevadora us havia dit, i les metgesses, que venia de Natges, com expliqueu, però aquestes molèsties, la consulta típica del moment, al XatGPT li vas fer una pregunteta. Sí, des de la platja,

i li vaig dir, si et torna a passar, recollim i anem tranquil·lament al taulí, a Sabadell, i ja està. De Roses a Sabadell comptaves, eh? Un parell d'horetes. Sí, sí, i no ens pensàvem mai que tot es precipitaria tant i vam arribar a l'apartament i allà que

vas patir ja la primera contracció. Un moment, un moment. Som a la platja, per tant, no et trobes bé. El xat GPT tampoc t'acaba de dir què és. Fes consultes, aneu ràpidament cap a l'apartament de Roses amb la intenció d'anar fins a Sabadell, al taulí on havia de néixer, i a dins l'apartament, un cop hi arribeu, què passa?

Doncs ja pujant les escales per arribar a l'apartament jo ja vaig tenir una contracció allà, bueno un dolor molt fort que jo encara no associava a contracció, no ho associava perquè jo estava amb negació total, de que no pot ser, jo encara tinc cinc setmanes. I aquell dolor ja em va deixar com una mica clavada, de que em costava ja caminar una mica. Quan arribem dins el pis, també li dic al Carles, em dutxo ràpid, em rento el cabell, o sigui, jo totalment em rento el cabell,

me la seco totalment. Negant l'evidència. Negació, sí, sí. Tot i que en aquell moment, ja et vaig comentar, no anem al taulí, anem a l'hospital de Figueres, perquè jo ja ho veia clar que dues hores potser era massa,

i anem al més proper. Exacte, i ja després estàvem allà dins el pis i ja vaig tenir una contracció que ja em va sortir un crit de dolor.

Qui hi havia dins l'apartament a banda de vosaltres dos? I la Clara que encara la duies dins la panxa. L'Àlex i el Brownie, el nostre gos. O sigui, una criatura de dos anys,

el vostre altre fill, i a sobre un gos. I teníem el gos, i en aquell moment la segona contracció forta et va deixar clavada. Jo estava a dins la dutxa amb l'Àlex, però ja amb aquell esperit d'anar ràpid, d'anar ràpid perquè algú no pinta bé. I quan et va venir la segona contracció ja vaig sortir corrents i vaig dir, doncs, ara sí, truquem al 112 perquè em sembla que no arribem ni al cotxe. Truques al 112, Carles, tu. Truco al 112 i llavors, en seguida els explico, dic, mira, és el nostre segon fill, 35 setmanes, crec que no arribem ni a l'hospital de Figueres, s'està posant de part i em passen amb serveis sanitaris, em diuen no pengis, Sí que se'm va fer una mica etern, jo estava bastant nerviós en aquell moment, al cap d'un minut, no em passava ningú, vaig penjar la trucada, dic, bueno, els truco al 061, passen amb un noi, començo a explicar també un altre cop la història, estem de 35 setmanes, sembla que estem de part, Rebo una trucada entrant, que vaig interpretar que era del previ al 112, que s'estan posant en contacte amb mi. Jo els vaig despensar la trucada i era una senyora que, no sé si era infermera o metgessa, que ens va dir, jo us acompanyaré durant tot el procés, no pengis. I a partir d'aquí, doncs. Maria, continua el relat.

Bueno, jo mentre tot això estava passant, ell és veritat que tenia el mòbil amb mans lliures, jo anava sentint de fons, i jo tinc una mica la sensació com que anava connectant i desconnectant del que passava fora i el que passava dins. O sigui, el que m'estava passant a mi i el que estava passant al voltant, no?

Tu estaves en plenes contraccions d'expulsió ja. Sí. Amb crits, crits. L'Àlex O sigui, completament dilatada també, no? Entenc. Entenc que sí. I. I clar, hi ha un element molt important que és que la criatura, la Clara, la tenim aquí, venia de Natges. Tu això ho dius al 112, Carles.

Els hi vaig explicar que venia de Natges perquè dos dies abans a l'última ecografia del tercer trimestre ens havien dit va de Natges, tenia mort el taulí perquè practiquessin una maniobra per intentar girar a la Clara i a més ens van dir si això són 10-15 minuts, si això no funciona haurem de programar una cesàrea perquè és el protocol actual.

O si no, ser derivats a Vall d'Hebron, perquè allà sí que fan parts d'anatge.

Els parts d'anatges no els fan a tots els hospitals de Catalunya, només alguns de molt concrets. Deu a tot Espanya. A Catalunya, tres. Imagina't. Per tant, o Cesària o havíeu d'anar a un d'aquests hospitals, el Taulí, ni tampoc el de Figueres, estaven preparats. Sí, i el que has comentat,

sí que és cert que estàvem en total negació. I, de fet, no vam identificar les contraccions perquè, en part, ens pensàvem que era perquè s'estava recol·locant. Bueno, clar, setmana 35.

I quan tu al 112 li dius que la Clara ve de natges, com reacciona el 112?

Clar, sí que això li va sorprendre. En aquell moment em deia, bueno, primer de tot vés a agafar tovalloles, intenta que la mare estigui el més còmode possible, mantingueu la calma. Era un entorn bastant caòtic, hi havia bastant soroll, el gos bordant, l'Àlex plorant perquè no acabava d'entendre bé el que estava passant, i tu Maria ja estaves amb contraccions fortes, i. Llavors sí que quan em va dir, ves mirant una d'aquestes, va començar a sortir la Clara i li vaig dir, confirmo que ve de cul. Què veies? Llavors allà vaig veure que exclamava i deia, ostres, i això em va fer encara a mi entendre que la cosa era més sèria del que jo em pensava. I que no era potser conscient que la cosa es podia complicar bastant. Llavors vam confirmar que sí, que efectivament no s'havia recol·locat, que estava sortint d'anatges i aquí tu estaves.

Jo no veia res, ho veia ell. Sí, al principi, òbviament, jo no ho veia per la posició en la que estava.

Què us deien des del 112?

Doncs, tovalloles, jo anava amb l'Àlex en braços, anava a l'apartament.

Tu havies de gestionar la trucada del 112. La Maria, l'Àlex i el gos. Sí.

Clar, el gos, amb una d'aquestes el vaig tancar en una habitació. L'Àlex volia estar amb la seva mare en tot moment, perquè veia que tenia dolor. De fet, anava dient mal, mal. Anava assenyalant. Dos anys, eh?, dos anys. Sí. I llavors jo l'agafava amb braços perquè ell es volia aproximar a la Maria. Era el vostre dormitori. Sí, aquí et vaig preguntar Maria, vols anar al menjador, que hi haurà una mica més d'espai? Perquè realment vas escollir el forat més estret i petit de l'apartament.

Sí, és com que. Bueno, no sé, això, pensar en tu després, no? Són decisions que en el moment surten, i a mi em va sortir de. L'estim. Sí, vaig anar a l'habitació, em vaig posar de quatre potes, perquè és el que, no sé, el que havia vist i així, però clarament el cos em deia, així no. O sigui, va ser molt, si no sé, molt instantani de, no, aquesta posició segur que no. Sobre el llit em vaig posar així, i vaig anar als peus del llit, entre el llit i la paret, que era com l'espai més petit del pis, efectivament, i em vaig posar allà com si fos com un animalet dins la cova. Un mamífer.

Exacte. I, Carles, quines indicacions us donaven? Què havies de fer a banda de les tovalloles? Clar, en el moment de l'expulsió, si va ser un part-en-ràpid amb 15 minuts, de seguida devia sortir, però tot i que anava de natges.

Sí, a part d'indicacions era agafa tovalloles sobretot quan surti intenta embolicar la clara perquè no perdi calor que no caigui i després em deia vés obrint la porta per quan vingui l'ambulància deixa'ns la porta oberta de l'apartament i poca cosa més, realment aquí la feina era més d'intentar que el gos no s'escapés que una d'aquestes també se'm va escapar vaig haver de tornar a entrar i. I ja està, i que tu, Maria, estiguis el més concentrada o tranquil·la, no sé com dir-ho.

Què més va passar, Maria? Com va anar avançant al parc?

Doncs jo estava allà a terra, és veritat, el Carles un parell de cops em va dir però no vols anar al menjador? I a la segona ja em va sortir de dir que no, deixa'm tranquil·la, estic aquí i és que és on haig d'estar.

Home, si no perds els nervis en una situació com així.

Sí, però sí que és veritat que com que jo estava molt concentrada, et dic, molt recollida amb el que jo estava fent, amb el que m'estava passant, i molta connexió amb el cos en aquell moment, que realment el cos és que em guiava, doncs tampoc. Bueno, sí, no sé, estava molt en lo meu, no? I, de fet, després ell també em va dir, ostres, la posició en la que t'has posat, com sabies que t'havies de posar així? Perquè em vaig posar un genoll a terra i a l'altre camp el peu a terra, de forma simètrica, que després llegint hem vist que això és com s'obre més el canal de part.

Hi ha un moment en què la Clara surt.

Sí, estava. El 112 m'anava dient també, diu, ves sobretot mirant quan vas sortint, no? I al principi li vaig dir, comences a sortir. Sortia el cul, sortia l'esquena. Sortia plegada amb el cul, després, clar, va començar a sortir més, arriba un punt que jo tenia amb les dues mans agafada a la clara, faltava el cap. Ella estava una mica.

Que primer va sortir el cul i després les cames. Es va desplegar i van sortir les cames.

I li vaig dir al 112, li dic, escolta, què haig de fer? Diu, perquè està ja pràcticament tot fora i dic, no sé si haig d'acabar d'estirar. I jo dic, no, no. La 112 em va dir, no, no, no,

digue-li a la teva dona que empenyi fort. Clar, perquè hi deu haver risc d'ofegament en aquest moment. És el que pensàvem. Diga-li a la teva dona que empenyi fort. Exacte.

Però jo sé que jo sentia quan havia d'empenyar, era claríssim. I de fet, el que jo deia abans, que estava en negació tota l'estona, que estava de part, jo ja vaig connectar, vaig acceptar que estava de part en el moment en què vaig sentir que havia d'empenyar i a l'empenyar vaig trencar aigua. I llavors, després de trencar aigües, vaig seguir, jo crec que va ser com vaig empènyer tres vegades, ja va començar a sortir, i efectivament es va quedar el cap dins, i en aquell moment aquesta preocupació del nostre desconeixement, perquè havíem anat a cursos prepar, però això no sortia al tamari.

No et fan la classe de parir un nen de natges, o una nena en aquest cas. Com acaba naixent, finalment, la Clara, i en quin moment arriba l'ambulància del SEM a l'apartament? En aquest moment.

Just, va ser quasi com un miracle, perquè no sabia jo què fer, estava tranquil·lament tot el cos fora, jo ja estava bastant nerviós en aquell moment, i entra la primera ambulància, o sigui, els primers tècnics per la porta, i allà vaig cedir ja el lloc a l'infermer, que li estic profundament agraït, perquè en seguida ella es va posar allà amb tu i.

Quan faltava el cap per sortir.

Què van dir aquests infermers, aquests metges del SEM, quan van veure el panorama?

És que van entrar en acció superràpid. Va venir l'infermer i va dir té part de les vies respiratòries fora ja. I clar, això em va tranquil·litzar perquè la meva por era això, que s'asfixiés dins.

I el cas és que quan va acabar de sortir tenia el cordó umbilical lligat i la imatge que tinc guardada i suposo que la guardaré tota la vida és molt impactant és la Clara que no es movia pas estava lila i que el primer que digués fos no respirar i li va dir al seu company el company va agafar el walkie talkie i va dir tenim un codi no sé què va dir però allà en aquell moment. Se em va caure el món a sobre i vaig pensar, això no està anant gens bé. I aquí va passar un impàs de temps que no sé exactament quan va ser, però es va fer etern, etern, i fins que al cap de, no sé, un temps va dir, comença a respirar.

Sí, la va estimular. La va estimular. Amb un massatge cardíac. Exacte, sí.

Tu vas veure també que no respirava, que tenia un color estrany quan va néixer?

Jo, la veritat, no tinc la. En el meu cap li deia al Carles, és estrany, perquè no tinc la memòria de pensar, ai, mira-li la cara, a veure quina cara fa, a veure que. No, era com que estava segrestada per l'emoció de la situació, no? I jo no tinc tant aquesta imatge gravada que té el Carles.

Sí, jo sí, recordo que em miraves i em vas dir, cridant des de l'altra punta de l'habitació, em dius, Carles, que no respira, que no respira. Mentre els tècnics estaven allà fent la seva feina. I quan va començar a respirar, al cap de també uns segons més, ja va començar a plorar. Allà sí que va ser un alivi, no?, de. Això comencem a estabilitzar-ho, no? I a partir d'allà ja va ser tot més tranquil. Quant va durar la trucada amb el SEM? Això van ser 18 minuts, que ho vam comprovar més tard, i amb el SEM vam penjar la trucada al cap de dos o tres minuts, crec, que naixés la clara. Per tant, crec que el pare va, diguem-ne, uns 15 minuts. Enseguida, quan ja estava més o menys estable la Clara, van entrar els tècnics de la segona i tercera ambulància, van venir fins a tres ambulàncies, amb el metge, aquí ja sí que hi anava el metge, i ja va ser una qüestió d'estabilitzar-te tu, la nena i. Tallar el cordó. Tallar el cordó i. Vas arribar a tallar el cordó tu? Ell i l'Àlex.

Jo i l'Àlex, sí, sí, l'Àlex en tot moment em va acompanyar. Quins contrastos amb tants pocs minuts de pensar que la teva filla que acaba de néixer potser no censura fins i tot poder tallar el cordó. Sí, això. Recordeu com es deia aquella infermera que durant aquests 18 minuts us va guiar per telèfon per com operar un par d'anatges a casa?

No, sé que en un moment donat em diu algo així com, Carles, estarem una estona, bueno, no em va dir Carles, em diu, estarem una estona, digue'm com et dius, i jo li vaig dir, em diu Carles, i em diu, doncs jo em dic, no sé. No recordes, has oblidat el nom. No, no ho recordo. Què li diries si poguéssiu parlar amb ella? Gràcies en primer lloc. Gràcies en primer lloc.

No sé, una mica com. Ella com ho va viure, no? Perquè al final són professionals, però també són persones que entenc que en aquell moment es poden també posar més o menys nervioses, no? En un cas que potser no és tan comú.

Potser l'hi pots preguntar avui. Maria Ballester, bon dia. Hola, bon dia. La Maria Ballester és la infermera de la central de coordinació sanitària del SEM, que va assistir durant aquests 18 minuts el part de la Maria, que juntament amb el Carles van aconseguir que la Clara un mes després estigui sana i estalvia. Endavant. Ostres, té un nom fàcil per recordar-te. És el mateix que el de la meva dona.

Moltes gràcies Maria el que he explicat des d'aquest últim mes quan ho he explicat a familiars i amics que em van dir com ho has fet i dic realment jo no vaig haver de fer gran cosa perquè anava acompanyat en tot moment del 112 i el que els hi dic és que vaig passar de ser algú que havia de prendre decisions i que amb tant d'estrès podia prendre molt males decisions gràcies a la teva feina doncs algú que només havia de seguir unes instruccions molt clares i fàcils d'entendre. I això a mi, sembla mentida, però a mi em va servir moltíssim, moltíssim per no bloquejar-me i que tot anés de manera ordenada, no? Així que, moltes gràcies. No, de res.

Jo la veritat és que sí que et vaig veure així molt predisposat, no?, amb la situació que. Que tu vas explicant que hi havia el gos, el bebè, ella, i jo tot això s'anava sentint. I jo pensava, ostres, quin xou que té! I jo pensava, pobre, però que dins d'aquest caos estàs bastant sencer i dient, vale, què fem, no? Què he de fer? Així com superdisposat.

Sí, sí, recordo que em vas preguntar en un moment donat, sento que no estàs sol, i jo et vaig dir mig cridant, perquè m'anava allunyant del telèfon per anar a buscar coses, i dic, sí, sí, aquí hi ha un gos, hi ha un nen de dos anys, i inclús també un moment donat, l'Àlex va apretar el silenciador de la trucada, i tu anaves dient algo així, hola, hola, i jo no em vaig adonar, i tu, Maria, vas dir, el mòbil, el mòbil, que està a punt de penjar la trucada, l'Àlex, perquè anava apretant botons i el vaig poder desmontejar.

Estem donant molt mèrit al Carles, però aquí l'heroïna és la Maria.

I tant, i tant, sí, sí. I, bueno, a més que jo sabia, clar, que un par d'anatges no era un par.

Tu realment ho vas veure molt pelut quan et van trucar i et van explicar el panorama, Maria Ballester?

Clar, jo dic, ostres, pot anar bé, però també hi ha més possibilitats que es compliqui la cosa, perquè no és un part que surt del cap i surt més natural, no? Però bueno, m'alegro saber que al final tot bé, que la nena està bé, que els pares també, i que ho van fer el millor que van poder, la veritat. Ho van fer superbé.

Moltíssimes gràcies també per part meva. Sí que ens vam sentir molt acompanyats. Moltes gràcies.

I moltes gràcies també segurament al metge o l'infermer del SEM. Que ja hem pogut contactar, no tenia ganes de sortir públicament, perquè diu que la seva feina és una altra, però que segurament va servir per reanimar la Clara i que avui estiguem tots aquí explicant aquesta història, amb aquest final feliç. Molt agraïts, també.

Sí, sí. Sí, jo quan va arribar crec que vaig parlar amb ell l'últim segons, vaig parlar amb ell en parlant com està el bebè, i ja em va dir, bueno, crec que em va dir que ja respirava, llavors vaig dir, vale, llavors ja em quedo més tranquil·la, ja puc penjar, que almenys ja estan allà.

Maria, del SEM, eh? És gaire habitual. Clar, entenc que tu formes part d'aquest central de coordinació sanitària, precisament, com distribuir les trucades i quin grau d'importància tenen. És a dir, si truquem al 112, tu no ens respons directament. Aquí hi ha un clivatge, prèviament.

Clar, primer ho agafen els operadors, agafen les dades, tot. Després depèn d'uns criteris, si és més emergent o és més consulta, es distribueix la trucada a diferents persones que treballem allà. Llavors, la meva posició és on em passen les trucades de màxima emergència. A les quals s'ha d'actuar ràpid, i és el cas d'ells.

Tens una formació d'infermera, però, clar, dones servei a través de la comunicació telefònica, no? Vull dir que has de fer servir una tècnica de comunicació molt precisa, molt concreta, amb instruccions que gent que no tenim formació sanitària siguem capaços d'aplicar.

Clar, això és el complicat, que nosaltres com que no veiem la persona, no ho veiem exactament amb els nostres ulls, hem de fer preguntes, també amb el que escoltes de fons, et pots anar imaginant una mica l'estat i sobretot això, fem unes preguntes concretes per saber què està passant i en què els podem ajudar fins que arribi l'ambulància.

En cas d'ells. No, anava a preguntar com d'habitual és si n'has assistit gaire de parts a casa d'aquests d'emergència en tants pocs minuts. Et toca sovint?

No, no, la veritat que això és una cosa bastant peculiar, vull dir que no passa gairebé mai. Justament la setmana que els vaig atendre ells el dia anterior havia atès un altre, també, a casa, però que això no passa, potser te passen un a l'any i gràcies. I encara menys d'anatges, suposo, no? No, no, clar, d'anatges encara és el primer, sí, sí. És el primer d'anatges que assisteixes, eh? Sí, que jo atenc, sí, sí, sí.

Doncs ets talismà perquè va acabar bé. I tant.

Sí, sí, i en aquests moments, bueno, també la nostra funció ja no és donar algunes indicacions, que podem donar això aquestes vegades a les tovalloles o a la porta, això, però realment hi ha trucades que ja nosaltres ens quedem més que res per donar suport. A la persona que en aquell moment això és una situació que normalment no dominen i és un acompanyament també fins que arriba l'ambulància. No és només enviar l'ambulància i ja està, si no ens quedem allà, si necessiten alguna cosa, el que sigui.

Perquè si haguéssim tingut temps d'arribar a un hospital, crec que són tres els hospitals de Catalunya que poden assistir un part d'aquesta mena, no?

Doncs no sé exactament, però segurament, no sé exactament, però com heu comentat abans, sí que hi ha ara, bueno, si ve de natges, en general el fan cesària. I bueno, una cosa curiosa és que jo també vaig néixer de natges. Va ser com, ostres, va ser molta, no sé, com casualitat.

Tanques el cercle amb la Clara. Sí. Us vull preguntar, Maria, Carles, com està l'Àlex, el vostre fill de dos anys, que ara és amb els avis, com li heu explicat tot això que va passar? Veure la mare cridant? Ha assistit l'Àlex al part de la seva germana, la Clara?

Exacte. Sí, de fet,

Exacte. Sí, de fet, ens explicaven els meus pares, que van venir a Roses per acompanyar-nos, ajudar-nos amb l'Àlex, quan la Clara ja havia nascut, i els meus pares ens deien que a l'apartament, quan l'Àlex entrava a l'habitació on es va produir el part, assenyalava el terra i deia, nena, nena. Vull dir que ell, dins de tot el que ha de viure, suposo que, clar, ho processa a la seva manera i ara està una mica excitat en general. Sí. Digerint-ho encara.

Ha de compartir els pares, ara, d'aprendre a saber que ja no és el centre, no? Això mateix. I allò que tenia el 100% ara el té el 50%, o una mica menys, potser. Ara una mica menys. I aquesta sensació d'intuïció, també és el més fascinant de la condició humana de les dones, quan us poseu a parir, I d'això que ens connecta amb ser mamífers.

Exacte. Jo, de fet, el dia abans, és curiós perquè li vaig dir al Carles, em preocupa que s'adelanti. I ell em va dir, no et preocupis, a partir de la setmana 35 ja. Si estàs a la setmana 35 és completament. Compatible amb la vida. Exacte. I jo vaig buscar si a la setmana 35 un nen o nena havia d'anar a la incubadora. O sigui, ja estava com preocupada una mica, i no sé ben bé per què, però crec que realment és aquesta intuïció. I després el que tu dius, o sigui, la intuïció d'això del cos, de saber com t'has de col·locar. Tu t'havies plantejat mai un parc natural, Maria? Bueno, de fet, això el Carles ho resumeix molt bé perquè jo tenia curiositat. Havia llegit sobre el tema dels parts naturals i així. Potser a casa no, però sense epidural a l'hospital, tot el més natural possible. I el Carles em va dir, finalment la vida t'ha regalat un part natural. I realment és així. Efectivament,

no el podries haver planificat, aquest. Exacte. I en algun moment tu paties, Carles, perquè ets patidor i se't veu i t'estàs emocionant, no només per la salut de la teva filla Clara, sinó per la salut de la teva dona, també, de veure-la en aquest estat?

Doncs, la veritat és que l'adrenalina no et deixa donar-hi gaires voltes i en aquell moment estàs pel que pots i no hi penses gaire, que això crec que va ser una cosa a favor, no?, de que fos tot tan ràpid. Però sí, en general pateixes molt perquè primer la meva dona estigui bé i el millor possible i després que la Clara naixés i naixés i anés tot bé, sí, sí, el patiment. I era, i jo crec que encara ja és una mica, eh? Encara ets de.

Processar tot això que heu passat, clar. És que l'adrenalina potser ho tapa tot, però després deu sortir, no? També ho has de treure per alguna banda. I suposo que cada vegada que ho vas explicant també t'adones de la magnitud del que heu viscut. Sí, sí, sí.

I que pots planificar moltíssim les coses, però després la naturalesa et pot posar al teu lloc ràpidament, eh? Mhm. Maria Ballester,

la infermera de la central de coordinació sanitària del SEM que va assistir aquest part a través del telèfon i que va provocar també que aquest final fos feliç. Una abraçada, moltes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres. I als pares també.

I al Carles Otero, la Maria Camps i la Clara Otero o Camps? Camps. Ah, mira, la Clara Camps, que portarà el cognom de la mare, se l'ha guanyat. Segurament. La Clara Canzotero, la convidada més jove de la història del suplement, jo crec, amb aquest mes que encara no fa de vida. Gràcies a tots tres i una abraçada també per l'Àlex i pel Brownie, el gosset. Moltes gràcies. Fem una pausa, ens actualitzem amb les notícies de les 11 del matí i de seguida debuta en part Moliner com a col·laboradora del suplement. Fins ara.