Empar Moliner: "De vegades vaig a sopar sola i em fotria mà"

El suplement, amb Roger Escapa.

Cada diumenge al suplement, la nostra candidata preferida d'aquesta campanya electoral, Empar Moliner, una dona al problema de la qual només hi consta una mesura, ajudar els nostres oients a resoldre les seves inquietuds quotidianes.

Bon dia, bon hora, Empar. Bon dia. No has dit el que deia l'entradeta que t'ha escrit aquesta persona, que escriu per no res? Sí, he llegit exactament això. No, hi havia una pregunta sobre t'agraden les eleccions? Encara no. Mai la fas.

Encara no, sempre t'ho salto, això. La estic saludant. Marta Ferrer, Rosa Rodón,

bon dia, bona hora. Bon dia, què tal? Ja t'ha enganyat, eh? Una persona escrivint, fent una feina, fent una feina que sembli improvisada.

En el cas d'aquestes seccions, l'Albert Postils, ¿com estàs en part interrogant?

A tu les campanyes electorals et divideixen o et fan mandra? L'Albert Postils m'ho envia, llavors jo dic, a veure, com estàs en part? Bé. Llavors jo m'ho escric, bé.

Bé. Sí, precisament et caracteritzes, fa poc que ens coneixem a nivell radiofònic de Compartir Estudi, per seguir els guions, en part, sobretot.

Sort que algú respecta el guionista. Jo faig uns guions i després no els segueixo, però ja els he fet. Això és veritat. Saps allò del Jordi Pujol que traia aquells paperets de la butxaca, aquella època? La campanya electoral en té emocionadíssima. Tinc una cosa que has de saber. Jo faig col·lecció de bolígrafs corporatius. Em fa una il·lusió màxima tenir bolis amb la marca. Vas als mítings perquè et regalin el boli? És a dir, jo tinc bolis de siu. Ah, molt bé. I això ja és. Aquest està en perill d'extinció, està en liquidació. Sí, sí, sí. Però, per exemple, no sé si el Pac-Man té. Aquest partit que tothom sempre diu, aquest any votaré el Pac-Man! I mai surt, però, vaja, sempre ho intenten.

Ara t'he de preguntar, segons el guionista, ¿se't fan curtes o se't fan llargues, les campanyes? Jo les vull perpètues. M'encanta. Estic emocionada. Ets, pregunta el guionista, ets dels que se'n passen tots els debats? Aquesta ja és igual. Aquesta no cal. Aquesta ja és igual. Atenció, perquè tenim un debut a l'antena del suplement de Catalunya Ràdio. Debat, debut. Jaume Alías, bon dia, bon hora. Bon dia, Roger. El Jaume Alías és el nostre estudiant en pràctiques. Endavant, Empar. Debutant, Empar Moliner, a l'estudi de Catalunya Ràdio. No és a l'abast de tothom, Jaume.

Has començat bé, perquè has dit bon dia, Roger. Que això. L'esclau. Ha de dir el nom del presentador. Si tu t'hi fixes, quan fan una connexió. Això ens infla molt l'ego. Saps? Allò. Hola, Susana. Mira, Susana. I llavors les trucades també.

Saps que això passa molt més a Madrid que a Catalunya? No és broma. No, no, no. Tu entrevistes un polític d'un ministre i. Molt sovint se't dirigeix a tu pel nom quan no et coneixes moltes vegades. El seu cap de premsa li ha fet la feina i li diu i t'interpel·la tota l'estona. Però es passen, eh? Sí, és exagerat. Però en canvi, això a Catalunya no passa tant. No passa tant, tot i que s'està començant a dubtar també, és a dir, t'estan colonitzant també alhora d'alguna manera.

A més, clar, quan vosaltres us pregunten on aneu a predicar, dieu Roger o dieu Escapa? Jo dic a l'Escapa, vaig a fer l'Escapa. És com a la perruqueria, que diu, vaig a fer una senyora, vaig a fer l'escapa. Tu, Marta, que portes més anys amb l'escapa, com hi vius?

Roger. Jo, normalment, al Roger li dic Roger, però quan parlo del Roger a altres persones, sempre dic el Roger escapa. El Roger escapa. A tot, eh? Sí, sí, sí.

Per allò de si algun dia truquen de l'EGM que diguin Roger escapa. Aquí hi ha un altre factor, eh? A mi em molesta molt la gent que parla de persones, per exemple, conegudes, com en Pat Moriner, i et diuen, perquè l'Empar,

l'Empar I tu no la coneixes, l'Empar. I pitjor quan diuen en Pitu. En Pitu. Això passa molt amb Josep Roca. No, perquè en Pitu. L'Álvaro. Et fas una mica l'enrotllat. Ara diu l'Álvaro Palacios. Et fas com l'enrotllat. No és que hem quedat amb en.

Bé, el Jaume Alías. Jaume Alías. Recuerda el seu nom. Esperem, sí. Que ve a resoldre l'enigma criminal. I que serà el proper director de Catalunya Ràdio. Doncs mira, escolta'm, per la porta gran. Comença a sonar, no, el nom de Jaume Alías? Saps, Roger, que sí. Tu li veus fusta, eh?

Tu si saps que si tens ganes de fer un motí, la redacció està amb tu, eh? Sí. Allà darrere també. Tu m'acompanyaries en part? Sens dubte. D'acord. Aquesta cadira, aquesta cadira preuada.

Té espines. Explica-li això.

Explica-li, punxa. La frase més divertida que sentiré avui és aquesta. Va, som-hi.

L'enigma criminal avui deia així. Enigmes criminals.

Julio Manrique va morir en estranyes circumstàncies en un jacuzzi, on s'estava relaxant després d'una jornada maratoniana al lliure. Al costat del jacuzzi van trobar una ampolla de cervesa de vidre feta en miques. Què ha passat? Ai, ai, ai.

Julio Manrique va morir en estranyes circumstàncies en un jacuzzi on s'estava relaxant després d'una jornada maratoniana al lliure. Al costat de l'jacuzzi van trobar una ampolla de cervesa de vidre feta a miques. Què ha passat? Hem rebut un munt de respostes. La més original, a suplement.radio.cat, Jaume Alías, és de. Marta Berench. I què ha proposat la Marta?

Demà a la tauleta del costat del jacuzzi, el mòbil d'en Julio Manrique va rebre un missatge que en Pere Arquilloe no va poder evitar llegir. Demà a les 8 et recollim per rodar l'espot de la nova 0-0, discapció absoluta. Era el director creatiu de la Cervesa Rival. En Pere es va apropar al jacuzzi, on el Julio descansava amb els ulls tancats. Demà a les 8 va preguntar en Pere Arquilloe amb la veu gelada. En Julio va obrir els ulls, va veure el mòbil a la mà del seu company i va suspirar sense penediment. Em paguen el doble, Pere, és negoci, tu faries el mateix. En Pere Arquilloé va agafar l'ampolla de cervesa que hi havia a la vora i la va estavallar contra el marbre omplint el terra de vidres trencats al costat del jacuzzi. Sense pensar-ho, es va llançar sobre en Julio Manrique i li va esforçar el cap sota l'aigua bullent amb totes les seves forces. En Pere Arquilloe es va eixugar les mans amb una tovallola, va mirar el cos flotant i els vidres escampats a terra, i va sortir del camerino sabent que aquell anunci no es rodaria mai.

Guanyadora Marta Berench amb aquest relat, una mica més llarg del que demanem habitualment. Moltes gràcies, Jaume Alías, per ella aquestes quatre entrades per visitar la Sagrada Família.

Això us passa per veure Llúpol. Per tu és més de vi. A vegades has robat l'anunci. Això és veritat.

Gràcies, Jaume, gran debut. Dissabte hi tornem, d'acord? Es pot quedar aquí, no? Jaume, que es quedi aquí. Vinga, va, així anem aprenent de l'Empar, tots. Som-hi, anem a les consultes. Cartes a l'Empar. Els oients envien cartes a suplement.com. I l'Empar Moliner hi diu la seva.

Ens ha escrit aquesta setmana l'Isidre, benvolguda en part, el meu somni seria viure en un món sense panys, ni candaus, ni caixes fortes. Cada vegada que veig algú lligant una bicicleta, posar una combinació numèrica a la seva guixeta del gimnàs o tancar amb clau la porta de casa, penso que hem percaçat com a societat. És la prova que no ens refiem dels altres i aquesta desconfiança generalitzada ens obliga a actuar de manera preventiva. Tinc tan assumida aquesta idea, en part, que quan estic sol a casa i he d'anar a la dutxa, em tanco amb pastell com si la meva intimitat estigués amenaçada. Faig el mateix quan he d'utilitzar el vàter, no fos cas que incomodés vés a saber qui. I estant tancat, amb la casa absolutament buida, no em puc evitar sentir-me la persona més ridícula del planeta. En el cas d'anar al vàter, en part, he de reconèixer que també ho faig per un trauma afegit. I és que quan vas al lavabo d'un restaurant i et tanques per fer les teves necessitats, la persona que espera a fora. És incapaç d'esperar amb els braços plegats. Al contrari, té la necessitat imperiosa d'agafar el pom i fer-lo girar per si de cas. Normalment amb una força excessiva que espanta qui està a dins i que obliga a cridar allò de. ¡Ocupat! Tu també ets de les que gires el pom, en part. Parlem-ne. I encara més important, et tanques en pastell quan estàs sola a casa, esperant el teu veredicte signat a Isidre.

Parlem-ne, Isidre, Isidre, Isidre. Ara parlarem dels lavabos, Isidre. Però primer hem de fer una menció a la persona que ha fet més perquè odiem els candaus d'aquesta vida, que és Federico Mocha. El fucking escriptor, diem d'escriptor, d'aquest ésser, que fa noveles de noi malote i noia mona, i que va posar de moda, en els ponts dels pobles, enganxar-hi candaus. Per culpa d'això, els ponts cauen per culpa del Federico Mocha i dels adonzenats, idiotes, que el van seguint per posar candauets. No ho has fet mai, tu? Abans me'n vaig a picar pedra a Sibèria. Que fer això. I que no se n'adonen

en part que el candau és la pitjor alegoria de l'amor. Precisament, l'amor t'hauria de fer lliure, no encadenar-te. I llavors tenim tot de

treballadors municipals retirant els candaus dels ponts.

Favor. Però a Barcelona, això no passa.

A Catalunya no tenim tanta aquesta tradició. Jo crec que és una tradició molt italiana. A París, a París i a C1. Pons d'aquests que són de ferro forjat. Nosaltres com que tenim el calatrava, llavors, clar, no hi ha qui posi un candau allà. També ens va bé. Llavors, clar, queden els altres candaus. Jo que sé, el de quan vas al bon preu. Que vas al bon preu, la gent agafa, com que és gratis aparcar, aparca, se'n va al poble a comprar el pa, torna, deixa el pa a la guixeta, prema els quatre números 0, 0, 0, 0, per recordar-se'n, que tot i així de vegades no se'n recorda, llavors va a comprar i gasta el pàrquing del bon preu. Que també et diré una cosa, el bon preu. El vigilant de seguretat del bon preu, que està allà per quan no te'n recordes dels candaus, o sigui, jo he vist que hi ha més vigilància en un bon preu que al Louvre, per exemple, després del robatori aquell que hi va haver. O sigui, aquell senyor com a mínim t'ajuda, i si pites li dius, he pitat, he pitat. Llavors, dit això, anem al lavabo. Clar, tu vas al lavabo i aquest senyor, com es diu el senyor? Isidre. Isidre pressuposa que el que està esperant té ganes de picar, però pot ser que hagi arribat. Vas al lavabo, vaig al lavabo un moment, entre plat i plat, truques a la porta, perquè clar, tu no has vist si hi ha algú. No es vist si algú. Aquí hi ha una derivada important. En molts restaurants, no se sap per què, el lavabo de dones té clau i el d'homes no. I la clau del lavabo de dones és una claueta amb una fusta de 6 quilos. Que posa senyores amb oli, guixat moltes vegades, i tu te l'has d'emportar. I això passa amb el lavabo de dones i amb els homes, no? Sí. Tu vas, per exemple, al Frankfurt Miquel, i el lavabo de dones té. Vas, per exemple, al Biduca, d'allà a l'Estació de Sants, que tenen vins molt bons. Té el lavabo de dones clau, l'altre no. Els homes no cal clau. Llavors, per exemple. Tu ara vas al de Catalunya Ràdio, al lavabo menstrual. Posa el lavabo menstrual, que vol dir que té una aixeta a dins. Sí, ho posa, ho posa. No, però vull dir, per què és un lavabo menstrual? Està pensat perquè puguis. Perquè té una aixeta a l'interior. Perquè si no. Sí, és per això un lavabo menstrual. Bueno, per la copa menstrual,

perquè seria molt desagradable que tu estiguessis allà rentant la teva copa i entrés una companya.

Clar, no, perquè hauries de sortir de l'interior del lavabo amb un tàper. Llavors, per això posen una aixeta a dins del lavabo, i per això és un lavabo menstrual. Tu ara imagina't que jo vull anar al lavabo menstrual. No tindria per què, però hi vull anar. Llavors, hi ha la rodona a dins. Jo no ho sé. Llavors, truques. Ocupat. Llavors, clar, però el que està a dins, que molt sovint està. Talla tot el rotllo. A veure, tu estàs allà en un lavabo que no és el de casa. Llavors, sovint la fembra. No s'asseu al lavabo, perquè li fa angúnia. Llavors, el pastell és amunt. Llavors, ha d'estar, imagineu-vos la persona a la gazoneta, amb la mà que aguanta el pastell, perquè el pastell no funciona bé, i exercint la micció. Llavors, en aquest moment, truca la persona, que diu I llavors tu has de dir, ocupat, però has de dir ocupat, espera't, Sí, sí. Estàs reproduint la posició. Estàs així. Estàs així. Em sento tan identificada en aquest moment, en part, ara mateix. La bossa no la deixes a terra perquè et fa angúnia. I no hi ha mai un penjador per la bossa. Llavors te l'has de penjar tu. L'abric, si tens valor. Allà a sobre de la tassa. Allà a sobre, si tens valor. Això és molt pipi d'aeroport, eh?

És el que passa als aeroports, que ets en l'alera, però hi ha l'aigua.

Quan tu dius aeroport, rosa, a terra, hi ha forat. Tardant se't veuen els peus, que encara és més vexatori. Llavors, la persona truca i tu has de dir un ocupat que no sembli que estàs en exercici. No pots dir, ocupat. Has de parar i dir, ocupat. Amb un to normal. I és per això. Llavors, què passa? La persona que ve, que estava al lavabo, estava aquí el Roger, diu, vaig, imaginem-nos que surts d'aquí i vas allà. Sí, no, jo fins al cap d'una estona no torno. Llavors truques. No saps si hi ha algú. Truques i no diuen res. Però tu truques, jo faig així amb el pom. Això és molt violent. Però què pot passar? Que no hagi tancat bé. Que no hagi tancat bé i obres. I has vist un ésser que coneixes en aquell moment. Jo he vist éssers d'aquests. A Catalunya Ràdio t'ha passat això? Sí, correcte. No ho puc dir. Va ser terrible. Alguna realitzadora? Correcte. Tampoc n'hi ha tantes, vull dir que sí. És veritat, és veritat. Llavors, tu mous el pany i no passa res, i tu penses, potser no m'ha dit que està ocupat, però està ocupat. Jo què faig? Faig veure que me'n vaig, faig soroll, i torno a entrar fent veure que soc un altre, perquè no es pensi que. Que no es pensi que sóc una impacient. Reincident. Sí, llavors torno, llavors truco, faig així. I aquest és el truc, tu has de fer veure, obres l'aixeta com si rentessis les mans, te'n vas, tanques la porta A mi, en part,

el que em va passar fa poc era, a un restaurant, vaig anar a la porta, vaig fer així amb el pom, em va semblar que estava tancat, em vaig esperar, vaig pensar, sí que triga aquesta persona, vaig començar a fer cua, va començar a venir gent darrere meu. I de cop em vaig pensar, ostres, és estrany, i no sento soroll. Perquè una de les coses que fas primer és parar l'orella. No sento soroll aquí dins.

Això és molt lleig, perquè la persona que està allà té por del soroll.

La qüestió és que no hi havia cap persona. Senzillament la porta pesava. Jo no ho havia fet amb prou intenció i havia fet una fantàstica cua de tres persones.

Vas dissimular, espero que dissimuleixis que fessis veure com una senyora.

Em va salvar que tenia molt de pipi i que, per tant, la vergonya que estava passant d'aquella gent que estava esperant darrere meu. I com que volia. El que sí que vaig ser és molt veloç.

Sí, això s'agraeix molt, s'agraeix molt. A més, segons quin restaurant és, ostres, tenen allà colònia, tàmpacs, compreses, tenen tot de coses que dius, mira, ara m'ho emportaré.

Per fer bé, bonic. Bé, ja que hi som, jo explicaré l'última anècdota. És que en aquesta emissora. Ara que sabem que no vas de cuiru. Una persona que encara treballa en aquest equip es va dormir a la tassa del vàter una vegada.

A veure, en quines condicions? Perquè això ha passat al matí de Catalunya Ràdio amb en Toni Bassas, però perquè veníem d'una nit complicada.

Això ha passat al suplement. Això ha passat al suplement a cap de setmana, a vegades treballant a cap de setmana. Es va dormir? Sí, de les primeres temporades. I jo vaig entrar a rescatar-la. No es van recordar de posar, en aquest cas, el candau. I havíem tingut una nit llarga. Però havíeu tingut una nit llarga treballant. No, jo no. Aquesta persona. Ella vol dir persona. Era un lavabo de nois i jo vaig entrar allà. Però bé, és una petita falta que vam perdonar. I com te'l vas trobar? Insisteixo, amb els pantalons? Molt perjudicat. No, no, els pantalons estaven ben posats. Però dormint.

Clar, perquè tot deu passar, que aquest equip jove.

Aquest equip jove a vegades hi ha nits que s'allarguen una mica més. Allò que passa. Ja no és tan jove, aquest equip. Perquè mira la Marta, 30 anys ahir. Són molts anys, Marta. 30 anys vas fer. Mira, la meitat Campart Moliner. És veritat.

És del novembre també, en part? No, del desembre, del dia dels sopars d'empresa. Estàs al caure, tu, eh? A punt dels 60, en part. Però no puc fer res perquè és el dia dels sopars d'empresa. Tothom té una festa aquell dia. No puc fer res. O sigui, no ho celebraràs. En la intimitat. Sempre ho intento, però.

Però a veure, els sopars d'empresa estan molt descentralitzats, ja.

Vull dir que comencen a haver-hi sopars d'empresa al novembre. A mi, el meu dia. És el 16. És a dir, tothom aquell dia, ostres, que, clar, ja ve Nadal, vulguis que. Ja està, ja no pots. Llavors haig de subornar. Aquest any subornaré amb grans cogombres, per dir-ho bé.

Va, 6 minuts per arribar als quarts de 12 del migdia. Fem una última consulta breument.

Sí, però això del cuiro m'interessa també teu, eh? La jaqueta de cuiro. No, la jaqueta de cuiro ja vaig quedar que no. Jo estic a favor de les persones que van amb jaqueta de cuiro i són boomers. Estàs a favor del. Quan comencen a dir no teniu jaqueta de cuiro, els hi fotria un hòstia a la boca.

Això ho dieu pel fundador d'Envidia, no?

És que el fundador d'Envidia. Clar, si ets un senyor amb tres amants, és diferent. El cuiro ja no queda bé. És un bon exemple, no? No, no.

Va, ràpidament, la consulta del Pol, l'apreciada emparri. Hi ha gent que ha nascut amb un pas sota l'aixella, però jo vaig néixer amb una cosa encara millor, soc guapo.

Mira, Pol, vés a la merda.

Vés a la merda, Pol. Ja està, va, va.

De jovenet tenia la sensació que la meva cara bonica em permetia obrir totes les portes d'aquest món, però amb el temps m'he acomodat amb la meva bellesa, espaterrani, i sento que serveixo per ben poca cosa més. Ara vull ser lletja amb totes les meves forces. Si t'hi pares a pensar, en part, els lletjos no deixen de ser persones a qui la genètica els ha obligat a buscar-se la vida, a saber fer alguna cosa de profit per pura supervivència, Déu-n'hi-do amb el pol. És per això que he decidit restringir la meva vida. Política social. Només m'ajuntaré amb gent que sigui més lletja que un pecat, a veure si se m'enganxa alguna cosa, i si no funciona em plantejaré ser el primer ésser humà que es posa en mans de la cirurgia estètica perquè l'empitjorin. Per bé que, com ja saps, la majoria dels qui recorren el bisturí per millorar-se en realitat en surten mal parats. Però almenys la seva voluntat és noble. No ho sé, Empar, tu què creus? Servim per alguna cosa als guapos?

A veure, tots els que estem en aquest estudi, ja ho sabem, el CIMS està molt sol. Estem condemnats. Jo, de vegades, vaig a sopar sola i em fotria a mà. Vull dir, saps? Amb la jaqueta de cuir. Sí, i no ho faig perquè jo no soc d'aquestes. Dic, no, no, si tu et vols fotre mà, maca, convida't primer a sopar i paga. Ja està. Llavors, mira, Pol, hi ha una cançó de Los Círex que es deia Que se mueren los feos, que la tenim, que és molt bonica, diu així, mira. Aquest és el Leslie, eh? M'encanta l'arranjament, m'encanta tot. M'agrada molt. M'agrada aquest catalanisme, aquest ninguno de feo. Jo, si fos ell, diria ninguno. Ninguno. La cançó té un gir de guió, que dirien aquí les meves estimades companyes, com a sèrie té un gir de guió, perquè al final ell diu, yo soy muy feo. O sigui, s'està demanant la pena de mort en Leslie. Llavors, jo crec, amic, com es diuen? Pol. Pol. Pol. Pol. Que tu tens una feina en aquesta vida. Ja us he explicat alguna vegada que tinc una ONG. Això és veritat, eh? Que es diu Precoit. L'ONG Precoit. Molts catalans han treballat per Precoit. Molts catalans han treballat per Precoit. Molts famosos, com tu, Roger, han treballat per Precoit. No em consta, però. No, però, és a dir, els famosos aneu buscats a Precoit, i llavors un dia, un dia necessitareu dels nostres serveis de Precoit. Precoit és una empresa que et busca figurants, una empresa sense ànim de lucre, que et dona figurants quan tu necessites. Tu ara imagina't que tens, Roger, un dinar, no amb el futur director de Catalunya Ràdio, que és el Jaume, sinó amb el nostre director, en Jordi Borda, que has de renovar, per exemple, els nostres sous, que vols demanar més caler per nosaltres, etcètera, etcètera. I que deu per dinar. Llavors tu necessites que hi hagi per allà uns quants oients de Catalunya Ràdio dinant casualment, que et facin molt la pilota. M'encanta el teu programa. Precoit el teu servei. Però un dia tu. Que vinguin a interrompre l'àpat, no? Clar, de dir, ostres, Roger, és que de veritat, és que m'encantes, no sé què, Roger escapa, ostres, de veritat. I sobretot quan surten aquelles tres, allà, que allò, opetes, de veritat, això. Ara. Però tu un dia hauràs de fer una feina, o sigui, hi haurà una persona que necessitarà una trucada del Roger Escapa. Llavors això és precoit. Molta gent ha treballat per precoit. El Pol, què? El Pol, com a guapo, doncs el necessitem, perquè sempre hi ha una escena de. No sé, tu has de fer un dia una escena de gelos, i et ve un inútil però guapo, i avui quedes bé, quedes bé. Llavors, Pol, et puc donar feina precoit, tot per el seu coit, però també per la seva empresa.

Cartes a l'Emparra, suplement arroba carradio.cat, cartes una mica més elaborades que la del Pol, que és un cregut.

Aquella carta que no en teníem. L'estem dexifrant, encara. Ens l'ha enviat a màquina, ja, aquest senyor.

La setmana que ve la resolem, d'acord? Fem una pausa i continuem el suplement amb la Rosa Rodón, la Marta Ferrer, l'Empar Moliner i el Jaume Alies. Jaume Alies. Jaume Alies. El suplement, amb Roger Escapa.