Empar Moliner: "Si et presentes a l'escola amb paper de plata, et prenen la custòdia del fill"

El suplement, amb Roger Escapa. Vinga, inaugurem l'Empar Moliner.

La part Moliner que s'assuma també amb la Marta Ferrer i la Rosa Rodón. Bon dia, bon hora. Bon dia. Oficialment a totes tres. Avui, què fareu totes tres a les 9 del vespre? A veure, la Marta, no en tinc cap dubte, perquè crec que d'aquesta taula és de les més seguidores

del Barça. Sí, d'aquesta taula i potser de tot Catalunya, segurament.

I de tota la redacció, segur. Rosa Rodón,

Doncs jo avui tinc guàrdia al diari Ara, per tant seré la redacció tancant el diari en paper, esperant que tinguem la festa en pau i també molt pendents de les eleccions al Brasil. Per tant, avui tenim un tancament distret, com ahir, que també va ser força distret. A veure, has dit diari en paper, no diari en paper. És a dir, és una cosa molt diferent. Ostres, molt bé, aquesta referència, en part, que ràpida.

És a dir, jo et faig barcelonista.

Sí, però per si de cas, avui ha vingut amb la samarreta del Sabadell,

que juga les dues contra el Tenerife. A l'hora de dinar. El meu primer equip és el Sabadell. I sí, efectivament, avui anirem a la nova Creu Alta i després aniré ràpidament cap a la redacció que

tindrem altres negociats. Però, vas, havent dinat o dines després? Quin és el protocol d'ingerir?

Avui em temo que faré un extraordinari entrepà amb paper de plata del camp, que és el futbol de veritat.

Paper de plata que ja sabeu que està molt denostat.

No, no, a les escoles ja no es pot portar paper de plata. Has de portar carmanyola d'aquesta que cada dia la rentes i avances. És correcte. Tu et presentes a l'escola amb paper de plata i

expulsant el teu fill. No, ets un mal pare. Però a casa, els pastissos casolans que tot pare està obligat a fer, feu servir paper de plata, oi que sí?

No, a casa no en tinc de paper de plata. Tinc paper film, que és aquest transparent, com a substitut a vegades. Però el film no és millor

que el paper de plata. No, però queda bé. És impossible de reciclar, per exemple. Doncs també ho faig malament. En realitat, és veritat que hi ha uns papers fantàstics en forma d'entrepà, i després també hi ha aquesta mena de, no sé, tovalloles impermeables que tenen un vel que

els pots aplicar com si fos. Això no hi ha manera de fer-ho net. Això no m'agrada.

No ens agrada cap solució. Empar, no me'n resol, tu avui a les 9 del vespre què fas? Jo faré l'àpat. Pel sopar, perquè no hi ha res que m'agradi més que hi hagi un esdeveniment i llavors fer un àpat i unes menges. I què faràs? Per favor, truita de patates. Ah, sí? Sisplau, soc doctora en truita de patates. I el partit el miraràs? Sí, però és a dir, sense ànsia, però amb certa il·lusió.

Això és Cartes a l'Empart, aquest espai on els oients hi dieu la vostra. Podeu enviar les reflexions que us vinguin de gust a suplement.cat o fins i tot a 614 en format físic. Relacions de parella, de família, animals de companyia, hàbits saludables, qüestions al voltant de la salut del porter del Madrid, Tibó Courtois, que es perdrà aquest partit aquest vespre. Has celebrat que el Gusti és malalt com si fos un gol, eh? Sí, és veritat.

Mira, quan t'han dit la notícia d'última hora, que t'ho han dit, que estàveu encara aquí. Fent xerinola. Fent xerinola. A tu has preguntat, però ara ho diran. Això que en dieu el boleto. El bolletí de notícies.

El boleto. No ho han dit. No ho han dit. Perquè ha sortit al mig del bolletí.

Però et dic una cosa. Jo pensava, encara que ho diguin, Jo vull que ho tornin a dir. Llavors, la teva persona especial que ha de venir a dir l'última hora, això ens agrada. Llavors, encara que ho hagin dit, que ho torni a dir. Que entri i que ho digui un altre cop.

Per il·lusió màxima. Ho preparem i en tot cas al final de la secció

ho recordem, aquesta última hora. Sí, sí, però que entri. Que fa més. Amb els papers, allò. Aquesta setmana hem seleccionat

la carta de l'Eugeni. Va.

Estimada part, m'han dit que aquest vespre a les 9 tocades en passa una de grossa. M'agradaria no haver-me'n assabentat, però és impossible. De culpables n'hi ha molts i un d'ells el tens assegut al teu costat, Empar. Bé, em dono per aludit aquí. El que m'emprenya és que el futbol m'obliga a conèixer moltes coses contra la meva voluntat. No em calia saber qui és la mínima mal, ni que existeix una pilota d'or, com si amb les normals no en tinguessin prou. No em calia saber que hi ha alemanys que tenen sentiments, com aquest tal Hansi Flick, i no em calia tenir una parella hooligan que a mig dinar agafés la cetrillera per explicar-me el maleït fora de joc. En definitiva, empar, que no em calia saber que avui juga un Barça contra el Madrid. Saps què? Però tinc un pla. Avui que tothom estarà tenent el partit, aniré al cine, em compraré el bol de crispetes més gros que hi hagi a la venda i faré allò que mai em permet la societat, que és engolir les crispetes fent el màxim soroll possible. Sense ningú que em faci callar. I en aquell moment, en la foscor d'aquella sala, amb el plaer que pot generar la solitud, no descarto beneir el futbol i la mare que el va parir. Esperant que entenguis les meves contradiccions, signat Eugeni.

Eugeni, tu pensa una cosa. A nosaltres, avui, a la nit, després d'empallisser, ens tocava gent amb do. I no ens toca gent amb do perquè fan el futbol. Però jo ho entenc perquè la gent del vi. També li agrada el futbol. Llavors, ja el faran.

Hi ha programació alternativa avui també a TV3 coincidint amb el partit, que evidentment no tenen els drets, però sí que després hi haurà un postpartit.

A mi m'agrada molt això. Allò que fan, que estan mirant, és que ho trobo boníssim. Allò que.

Que no, que el postpartit està. El postpartit està molt bé, l'audiència va molt bé sempre i quan el Barça guanyi, si no acostuma a ser un desastre. Home, clar, pel mateix que. Ves que si el Barça perd no reprogramin el Pellicer i el Genendó.

No, perquè ara ja hem dit a tothom que no, tu. D'acord, d'acord, però que poden mirar TV3 igualment. No, no, perquè a més a més, si perd, res. No, no, res, res, res, no voldrem celebrar res. No, no, no, res a celebrar. Llavors, a mi m'agrada, Eugeni, ja entenc, això teu, eh? A mi, la gent. Que té una passió i que fa que aquesta passió el fa enfadar o alegrar molt per una cosa que no té cap importància, em sembla saníssim. Em sembla meravellós. O sigui, tu et pots emprenyar fins al punt de fotre un cop de peu a la taula. Per algú que està jugant. Uau, però quina sort. Vol dir que ho tens tot una mica resolt. Perquè, si no, no ho fas, això. És a dir, això que faràs tu avui, Eugeni, que és anar al cine, que això sí que és modern, eh? És un gran dia per anar al cine, avui a la nit. Sí. Bé, tots, perquè la gent no hi va gaire, diguéssim, eh? Pfff. Doncs, excepte la pelicula de los Javis, que hi ha pelicules que sí que s'hi ha d'anar, que dius aquesta, perquè si no, no quedes bé. Però altres que diuen, ja m'espero.

Ara em fa vergonya dir que no l'he vist encara. Jo tampoc l'he vist. Veus la reacció de la Rosa?

Avui no et va bé. I de què parlàveu amb la gent? Sí, exacte. Sort del clàssic, eh? És veritat, és veritat. Llavors, per exemple, anar al cine o anar a veure futbol és. Anar a veure jugar, anar a veure gent que diu, fem com si, i això és meravellós, perquè els grans juguem poc, en realitat, i jugar és divertit. El que passa, Eugeni, quan tu vagis al cine, hi has d'anar d'una determinada manera, o sigui, hi has d'anar a un punt enfadat, s'ha de notar una mica, que hi vas. En contra de. És, per exemple, la setmana que ve serà la castanyada. I també serà el gelagüí. Jo, a casa. El què, en part? El gelagüí. Que ja haureu vist que per algun forn emprenedor et posen castagüín. Castagüín. Vigileu aquests que poseu castagüín, perquè vindrem. Però gelagüí encara no ho havia sentit, eh? Gelagüí. Tu, si tens fills. La Marta fa Halloween, eh? Per què fa Halloween? Fa Halloween de buidar una carbassa, eh? Cada any fa una creativitat. Per què fa Halloween? Perquè és la part divertida. La castanyada, què és? És una festa avorridíssima. I em diverteixo molt menjant panellets, què vols dir? Rosa, no tens raó, em sap greu. Jo estic. Vaig amb tu. És avorrida, però la faré. Jo faré una castanyada molt avorrida si algú fa molta broma. El faré fora, al carrer, amb els que es diverteixen fent allò del trucotrato.

Que vinguin a casa meva els nens aquests. El gelauí d'aquí és bastant cutre. Les disfresses són que han anat al Tiger, han comprat quatre rotuladors, pinten els nens.

Això els més enrotllats, els de la destral de plàstic amb sang pintada, els més rates, que són multitud, agafen el nen, li arrenquen una samarreta vella, li fan quatre strips, li foten pintura o salsa de tomàquet, no li renten el cap aquell dia i al carrer. O sigui, és la disfressa més barata de la història. És el Txaki, no? Clar, ja està, el treus al carrer i dius, vinga, surt, ets un zombie. I això és divertit, més divertit que menjar panellets. Això és divertit potser pels nens. Si venen a casa meva no serà divertit. Serà el festival de Sitges. O si hi ha algun pare que em vol enviar un nen a escarmentar, que vingui.

Però realment és al·lucinant amb tot el tema de la castanyada com de ràpid s'ha imposat el Halloween, perquè. Perquè és divertit. No, però jo de petit realment no existia

Halloween a Catalunya. És a dir, és una cosa molt, molt nova. De les nostres festes, quina és la imbatible? El tió. No, i Sant Joan. Sant Joan també, però el tió, per què és bona? Perquè estàs cometent violència contra el tronc. O sigui, estàs fent coses divertides, que és pagar un tronc. Bueno, és bona perquè et dona regals. I hi ha escatologia. O sigui, el tió ho té tot. Ho té tot contra el senyor aquell del nas vermell.

Però també té la part de cures. Tu has d'anar alimentant el tio cada dia.

Tu has d'anar vetllant el tronc abans d'exigir. Té la part de cures, però llavors li exigeixes el que no ha de defecar. És a dir, no caguis arengades que són massa salades, però què és això? O sigui, fem un dia un capítol al Mangem de què se li demana al tio aquest. Pobre home. Caga torrons que són més bons. Escolta, una cosa. Però això és veritat, també, estarem d'acord. Sí, però li estàs pagant perquè ho faci. Escolta, doncs deixa que defequi el que vulgui. Per tant, la castanyera. La castanyera és molt avorrida. És molt avorrida. Tu has d'anar amb el sentiment que és avorrit. Has d'anar, com jo, criticant els que fan

el jaloí que sembla mentida, aquests nens que van vestits, jo no els odio els nens, fora la diversió, jo estic aquí menjant moniatos que no tenen cap gràcia, castanyes que a la següent ja estàs fins als ous, i fent veu de bruixa i explicant, mirant rils a la vora del foc.

I ja està. I això és la castanyada. Doncs aquest igual. Tu, avui, Eugeni, ves al cine, però. D'aquella manera que van els terraplanistes pels puestos. Tu t'has d'agafar i anar dient bé, bé, bé, sou un ramat, bé, bé, amb una balissa, si vols, perquè tots els terraplanistes també estan en contra de la balissa, no se sap per què.

Llavors, bé, bé, la balissa, vinga, tots ens ho fan comprar.

Llavors tu has d'anar així. Crispetes, no. Perquè crispetes et faria semblar una mica d'odzenat, una mica que vas amb el capital americà. Per què mengen crispetes els del cine, quan hi ha molta gent? Per no fer soroll, però fan olor. Llavors, vés amb un entrepà amb paper de plata. Com el Roger d'Escapa et deia, un entrepà bo. Vull dir, entrepà bo. No és difícil de fer, però es pot aconseguir, el que dèiem, eh? Vull dir, un entrepà de fuet, ben bo, i te l'emportes en paper de plata. Això sí que és contestatari. Grispetes no cal, Eugeni. Però, sobretot, molt enfadat.

Eugeni, molta sort. Una abraçada. Més cartes de l'Empara, suplementa robacatradio.cat i a Diagonal614 si és que les voleu fer arribar en format físic. La Maribel diu. Eh, alto les seques. En un pas de vianants. Em vaig disposar a travessar el carrer i a mig camí de la meva trajectòria va topar amb la d'una altra dona que travessava en sentit contrari. Ens vam veure venir i per evitar una desgràcia vam començar a moure'ns cap a un costat. Devíem ser dues mentalistes en potència perquè en aquella decisió que prenies en una mil·lésima de segon totes dues triàvem el mateix costat sistemàticament. Això quan et passes molt desagradable. Era com si m'hagués creuat amb la meva ombra. Allò es va convertir en un joc de fintes que devia ser sostingut de veure pels vehicles que es paraven amb el semàfor en vermell. Desesperada vaig provar d'emular un d'aquells retalls que feia Messi a Can Barça per desempallegar-se del rival. Vaig veure que anava a l'esquerra per acabar tirant cap a la dreta i automàticament al meu davant se'm va aparèixer la reencarnació de l'astre argentí. El semàfor, esclar, no tenia tot el temps del món per contemplar aquest llumaret i Albert es va posar a fer pampallugues. La meva ànima, Bessona i jo, per instint de supervivència, ens vam agafar de les mànigues i vam girar, dibuixant una circunferència fins que cadascuna va quedar a la banda oposada. Ara ja teníem via lliure, però em vaig haver de marcar un esprint fins a l'horera, que gairebé no l'explico perquè estava ja en vermell. Encara recuperant-me de l'ensurt, Maribel. Però a veure, no va culminar, eh? Sí, sí, cadascú al seu costat. El que no entenc és quina és la consulta aquí,

és a dir, hi ha una reflexió. Ànima bessona, però no van. Havien de topar i no van topar.

Passa allò tan desagradable que et trobes amb algú

però això en una pelicula que les nostres companyes no veuen perquè és dolenta ens ho peguen i ja queden per mi era l'inici d'una història romàntica i ara estic super decebuda. A veure, Maribel, i l'altra.

Com ho continuaríem, això, Marta? Clar, clar, és que a veure. Hi ha tantes maneres. A mi jo és que m'he quedat absolutament garrativada per la història perquè m'hi he vist. O sigui, m'ha passat tantes vegades, això. I després tens aquell riure nerviós de.

Que això no només passa de vianant a vianant passa de cotxe a vianant també és a dir, el cotxe li diu al vianant passa, passa, passa però el vianant li diu al cotxe passa, passa tu llavors tots dos intenten passar i tots dos frenen cada un amb els seus mètodes tornen a fer-ho i al final acaba amb un resultat nefast tu ara aquesta

experiència la veuràs com a conductora és a dir, fins ara només ho havies pogut degustar o com

a copilota o com a vianant l'altre dia en un carril d'espera. Un cotxe em va fer llums perquè passés i vaig pensar, oh, però que simpàtics que són els conductors de fora de Barcelona. No, perquè aquí van tots amb pressa, eh? Això aquí et piten que no vegis. Aquí sí. Però allà em va deixar passar. Llavors, clar. Maribel. Maribel, això passa també amb cotxe, i passa també de vianant a vianant, i passa també a la gran ciutat. És a dir, gran ciutat, imaginem, gran ciutat com Barcelona, Tarragona, després, ciutat que no té guiris, com l'Hospitalet, Sabadell. Alguns hi van, perquè ara el guiram que es vol fer el modern el guiram que com l'Eugeni no veurà el futbol avui diu, jo no soc un adult zenat de merda i me'n vaig a Sabadell te'ls trobes a la cimentera Aslan fent fotos, tenint síndrome d'Estandall a la cimentera d'Aslan i anant a llocs bons com Sabadell, com quan vas a Nova York i dius, ara jo aniré a Brooklyn. A veure les botiques de perruques, perquè soc un enrotllat.

Poca conya, eh? Que jo, al Nou Sardenya, per exemple, Partits de l'Europa ja havia començat a veure guiris que pensaven, no, per favor, aquí no vingueu. Aquí no vingueu, no vingueu. El terri el futbol, saps? Juga aquí i jo ja estic preocupada per quan vinguin a la nova Creu Alta. Sobretot que no vegin.

Que li prenguin el lloc a les capes. Que no vegin cap Instagram. Com aquells que van al polvorí. Que. La solució de l'Ajuntament és molt bona. Va ser treure la parada de bus de Google Maps. I trobo que, posats a fer-ho, bé, tu contractes quatre actors que facin de lladres, de guiri, allà a la marquesina. En part, alcaldessa seria potent, eh? Sí, home, i tant, això ho faríem. Llavors, total, per exemple, imaginem Barcelona. A Barcelona hi ha tres nivells de vianant. L'àrea amant, que en diuen en anglès, el local, que en diem aquí, el lugareño, que en diuen en castellà, que aquest va de pressa. Per què? Perquè no se'l confongui. Tu vas per Francesc Macià i et trobes àrea amants, o àrea girls, i van súper de pressa. I. Hi ha ària a mans que adelanten, i jo veig molt, que adelanten com si conduïssin, que fan una finta guapa, que el finta és la paraula que ha dit l'anterior senyora de la carta. La Maribel. M'agrada molt aquesta paraula, és molt bonica, aquest joc esportiu. És molt esportiva, sí. Hi ha gent que no li agrada perquè diu, és que això també sona igual en castellà. Sí, esclar, és que és italià, idiota. És com els que diuen, jo no dic taquilla, que em sona castellà. Doncs guixeta no existeix. Doncs. La part cobrant factures, eh? Vas posant parèntesis, eh? L'Ariaman 2 avança fent una finta que gairebé

amb la boca fa el soroll de l'intermitent, ho fan recorregut. Llavors hi ha l'Ariaman 2, que és, per exemple, en aquesta zona d'aquí, la senyora amb bata que passeja gossos que no són seus. Que aquesta. És una espècie que es veu. Sí, es veu aquí en bata. Us haig de dir una cosa, senyores de gos, senyores de gos petit de bolso, els maltracten molt, eh? Els estiren que no vegis. O sigui, no els deixen ni fer el pipí quiets, que ho sapigueu. Les senyores aquestes de gos de verdejito fresquito. Gos de mà. Gos de mà de senyora que demana verdejito fresquito. Sort. Llavors, la senyora, que no és la que passeja gos, que va amb el carrito de la compra, aquí no es veu, però es veu en altres barris de Barcelona, Tarragona, l'Hospitalet, que és una senyora que li hem de deixar tot, en aquesta senyora, que va més a poc a poc, i que li surt un api de la bossa. Això vol dir, vol dir, gràcies Déu meu, que no l'ha comprat plastificat i tallat per dalt, que el farà servir tot, senyora, gràcies, per ser-hi. Llavors, hi ha també. El que en diríem del territori. Si, per exemple, jo, el que ve del territori, és una parauleta repugnant, territori. Per no dir Catalunya, no? Sí. O país. La comarca, o que baixes d'Arbeca, no? Fora de Barcelona. Fora de Barcelona.

I aquest. Ve atabalat, aquest és d'aquí, no és del guiri, però ve atabalat, ve atabalat, veu que la gent, o sigui, veu que els guiris, perquè els guiris quan caminen van com si estiguessin rastrejant, buscant un cadàver, van tots en fila i s'ho troben. Per tant, estimada amiga, tu has de fer com els locals, adelantar.

Empar Moliner, cartes a l'Empar, suplement arroba catradio.cat, l'Empar Moliner que se suma ara amb la Rosa Rodón i la Marta Ferrer, una abraçada per la Maribel que ens havia. Per l'altra, si se dona.

Per l'Eugeni, per l'Eugeni. No, no, la que no sabem com se diu. La que era l'ànima bessona, porres, que potser està sentint la ràdio.

Empar, no marxis perquè després dels anuncis, la Marta Ferrer aquesta setmana ha conversat amb el creador de Sherlock i el showrunner del Doctor Who, es veu que és un mite de les arts. És l'embapé de la tele, o la minya mal de la tele, per mi. Aquests dies ha passat pels serialitzadors i sentirem aquesta conversa amb la Marta i la podrem comentar també en una de les sèries que va causar la sensació que és Sherlock, no? Sí, i tant. Molt aplaudida. Doncs farem una pausa i ara en parlarem. El suplement, amb Roger Escapa.