Erik Harley, urbanista: "Les rotondes es fan perquè algú la té petita"

El suplement, amb Roger Escapa.

Amb un clàssic de Madness us parlem ara d'una rotonda al mig d'un carrer on mai no passa ningú, d'una escultura al costat de la P7 que encara no sabeu exactament què ha de representar, d'un auditori gegantesc al poble de 300 habitants de la vostra mare que mai no s'ha fet servir però que sabeu que va costar un dineral. Un parc darrere de casa que han rehabilitat i que en lloc d'una caixa de sorra hi té asfalt i en lloc d'arbres i plantes hi té tendals de tela que gairebé no tapen el sol. Segur que molts de vosaltres us heu topat amb aquestes situacions, aquestes propostes urbanístiques que d'un dia per l'altre van aparèixer. I que no sabeu ben bé per què, ni quan, ni qui va donar-los el vistiplau. A Catalunya l'urbanisme continua estant en el punt de mira, més enllà de la crisi de l'habitatge que aquests dies anem explicant. El paisatge arquitectònic del nostre entorn sovint també està en qüestió. Avui posem fil a l'agulla amb una persona que fa divulgació sobre totes aquestes qüestions i que ha batejat el pormisuebismo com un nou moviment arquitectònic que triomfa a les xarxes amb molt sentit de l'humor. Eric Harley, bon dia i bona hora i benvingut. Bon dia, Roger, com estàs?

Molt bé, i tu? Molt bé, molt feliç d'estar aquí a casa. I quina bona cançó per rebre'm, no? El Housing the Middle of the Streets. Quant actual és ara mateix aquesta cançó?

L'Eric Harley és investigador, divulgador, artista català. Aquests últims temps s'ha dedicat a explicar, criticar i informar sobre arquitectura i urbanisme a través de les xarxes. Ha especialitzat en estudis urbans i en això que ell ha batejat com por misuebismo. A veure, com ho hem de definir, això?

Pots dir-li pels meus collonisme, si vols. A mi m'agrada dir que és un fals moviment artístic que em permet parlar de dues disciplines en les que Espanya arrasa, que són l'especulació i el salseig immobiliari. Perquè no hi ha especulació sense explicació, i l'explicació, si li foques una mica de salseig, fa xup-xup i és molt més graciosa.

No he de gratar gaire per imaginar que avui aniràs a la manifestació aquesta tarda, eh? Efectivament. És aplicable a casa nostra? És una cosa que només tenim els catalans, això? O passa a tota Europa? No, passa a tota Espanya,

passa a tota Europa. Sí que és veritat que els països del sud d'Europa són menys poca vergonya en aquest sentit, però el portmís ho he vist, me'l trobem a tot arreu. Tu on vas néixer? Jo a Terrassa, visc a la perifèria. Terrassa, el teu edifici preferit de Terrassa, quin és? Et parlaré d'una rotonda, si m'ho permets, que és la rotonda de la dona treballadora, que estava ben prop de casa meu, i a més a més és molt simbòlica per mi, perquè va ser el meu avi qui va esculpir la maqueta, o sigui que és doblement motivadora per mi.

Doncs ja hi cobres el maló de les rotondes. Per què es fa una rotonda, normalment? Perquè algú la té massa petita. Ja. Home, hi ha una voluntat sovint de reduir la velocitat dels cotxes, de crear un pas de vianants.

Sí, això és la intersecció giratòria, una glorieta et refereixes tu. Una rotonda, que és qualsevol intersecció que tingui un mondongo al mig, és més aviat una cosa que et permet. Sempre dic que és com una espècie de forat negre. I cap a qualsevol cosa. Des d'un bienvenido a no sé dónde, un tractor, un monument. La rotonda, lamentablement, és una cosa on s'han intentat ficar masses egos frustrats.

L'edifici millor, ja el conec, l'edifici que no suportes de Terrassa, quin seria?

No puc parlar malament de la meva terra, si no, no em donaran el pregó. Doncs de Sabadell. Ah, de Sabadell, tots. Ja sabeu que Terrassa i Sabadell són Springfield i Selbyville. Què ha de tenir una obra pública perquè realment millori la vida de les persones? Està pensada per, efectivament, això, millorar la vida de les persones i pensar en el manteniment, pensar en el cost. I pensar que no ha de suplir la necessitat d'una legislatura política, per exemple. Moltes vegades es projecten edificis, es projecten projectes constructius, pensant només en quatre anys, i la vida de la gent

no es limita a quatre anys. Tu en què et fixes? Quan et poses a criticar o a valorar o a elogiar una obra pública, què tens en compte?

La necessitat de millorar la vida de les persones, sens dubte, i sobretot el. Allò que permet realment no no millorar qualsevol altra cosa.

Va ser ràpid, m'estàs fent les preguntes, eh? No, home, no, anem a poc a poc. A veure, ens centrem a Barcelona, va. Tu imagina't que som una constructora que volem fer un bloc de pisos i que tenim un solar. Com ho hem de fer? Quins passos hauríem de seguir perquè aquest edifici s'acabi fent? Si vols fer-ho bé, no facis el mateix que en

Núñez i Navarro, per exemple. I si vols fer-ho correctament, el que has de fer és cedir el terreny per una cooperativa perquè es construeixi habitatge assequible. Habitat assequible, que és el que a vegades

fa falta en aquest país. A vegades sempre. Sí. Hi ha aquest mantra a vegades de ja no es construeix com abans, no? A què et refereixes, clar. Que hi ha molt nostàlgic, també.

Sí, però clar, nostàlgic de bandereta o nostàlgic de què? Perquè, malauradament, es pensa que construir com abans és fer mala pedagogia de la construcció. I una de les coses a les que hem caigut com a país és pensar que la crisi habitacional es soluciona construint més i no traient els pisos que, per exemple, estan en el sector turístic, no?, o els que estan dedicats als juguers de temporada o els que estan jugant per habitacions. Malauradament és una cosa que la dreta ens ha ficat per tot arreu i ara hem vist que la dreta no està a l'alçada de les necessitats d'aquest país i sobretot de l'estat espanyol. Hi ha milers de persones als carrers i hem de respondre a la seva necessitat. Però, per exemple, les superilles, què en penses tu de les superilles? Jo estic totalment a favor de les superilles. El que han fet ha sigut posar les persones al centre, però el que malauradament s'ha pensat és que era un projecte de la de Colau. Les superilles venen de fa 130 anys d'una persona que es deia Le Corbusier amb el gaté Pac. El que passa és que no va haver cap alcaldessa suficientment valenta com per dur o a terme, i com era una dona, el masclisme va atacar.

Hi ha molta gent que et dirà també que el que ha provocat les superilles és que s'ha encarit tot aquest entorn i especialment totes les plantes baixes, els preus han pujat moltíssim i els veïns de tota la vida que d'entrada han pogut gaudir d'aquestes superilles i d'aquestes zones que s'han fet peatonals o molt més habitables, el que acabarà provocant és que d'aquí dos o tres anys siguin expulsades perquè el preu del lloguer o aquell habitatge té un valor que fa un temps no tenia. I què fem, Roger?

Deixem de millorar els carrers? Continuem utilitzant els carrers com si fos un matxamatge de la crudometra? Que això són els cotxes. Jo tinc cotxe privat i estic molt content de pagar-me una plaça de pàrquing perquè la gent ha de tenir la necessitat de posar el cotxe al mig del carrer i no a un parc on jugui la canalla. Quant trist és tenir Barcelona seqüestrada pel tràfic, no? I s'ha millorat la vida de la gent amb respiració, amb vegetació. S'ha pujat el preu de l'habitatge i dels comerços? Sí, sens dubte, però això ve per l'especulació, no per la millora urbana.

Després també hi ha hagut tota aquesta cultura, especialment a casa nostra, de fer obres. Tens la sensació que tots els carrers estan aixecats. Ara la Rambla, passeges per la Rambla, està tota de potes en l'aire. Hem fet obres per sobre de les nostres necessitats, diries, Eric? No, jo crec que per sota. El que passa és que hem respost a les necessitats

d'altres persones, del capital, de l'especulació, altra vegada, de la generació d'íncoms econòmics, i no pensant en les persones, en els veïns, en els jugaters, en els petits comerços, no? Que trist i quanta vergonya és que les reformes urbanes només es facin sempre per projectar una imatge cap a l'exterior, per atraure més rentes, per atraure un altre tipus de persones que té un incom més gran. Això es diu nom i es diu substitució violenta de rentes, és a dir, gentrificació.

Precisament la gentrificació. És una cosa comuna, no de Barcelona, de tot el planeta. Es pot aturar d'alguna manera? Et sembla malament que. Depèn dels radicals que vulguem ser,

Roger. Tu què en penses? Home, jo crec que no es pot acabar si no acabes amb la lacra que ens atreveix a tots, que és el capitalisme, sens dubte. La gentrificació, a més a més, el que sí que es pot és paralitzar una mica o posar-li fred. Amb plans d'usos, per exemple, perquè ara en parlaves tu dels augments econòmics que han suposat quan s'ha fet una millora del carrer, per exemple, el carrer Consell de Cent, però això s'ha pogut parar amb el pla d'usos, que és dir, aquí no es posen ni botiques de souvenirs, ni terrasses infinites, ni cafès especialitats, i es defensa el teixit local, per exemple.

Som els sublements, som a Catalunya Ràdio, estem xerrant amb l'Eric Harley. S'apropen núvols vermells.

Que semblen bancs de corall. Però el vent que els porta els escampa i els bancs en segons es desfan. S'apropa un arc ben tensat. Potser és un cranc volador, però el vent que el porta en la pena i el cranc que es transforma en tauró.

Com vius ara, Eric, tu? A València, rodejat de fascistes. Home, a València també és un paradís urbanístic amb.

Amb l'element, no?, del promisorismo, et refereixes. Sí. Sí, és la ciutat que més que la traves té per metre quadrat, lo qual no sé si m'agrada o em fa feliç, la veritat.

Com és que vius a València? Perquè el meu marit és valencià. I explica'm què és el que et fascina també de l'urbanisme de la ciutat de València i amb quins monuments aquests últims temps has fixat la mirada. Doncs mira, Roger, a València tenim una

cosa que em fa molt feliç, que és la millor conquesta urbana de l'estat. I és que durant un temps, com saps, València estava atrevessada per un riu, que és el riu Túria. Ara ja no passa aigua per aquest riu, és un parc, són 14 quilòmetres de parc, és el parc més llarg d'Europa. I es va convertir en parc perquè la gent va defensar-lo. Quan va haver la crescuda de 1959, és que jo penso i parlo en castellà, llavors m'està costant molt aquesta entrevista, no et fas cap idea. Ja saps que es va construir un segon cauce, el nuevo cauce del río Túria, i va ser quan es va plantejar que es passés una autopista pel centre de València. La gent, a la meitat del franquisme, va sortir al carrer manifestant-se. Quan era totalment il·legal manifestar-se. I el claim, el que defensaven, era el llit és nostre i el volem verd. No demanaven drets, no demanaven acabar amb el feixisme, demanaven dret a la ciutat. Que maco és ser conscient que la ciutat és una extensió de casa teva, que cuidar-la, que tractar-la bé i que posar-hi verd, però no perquè faci maco, sinó per millorar la vida de tots nosaltres, és imprescindible. Quins desastres urbanístics s'han perpetrat a València? Ui, massa, esclar. Quantes hores tens, Roger? La Ciutat de les Ciències i València, per exemple, és una atrocitat. La destrucció del Parc de l'Albufera, que és un parc natural que tenim a València, també és una autèntica atrocitat. El circuit de Fórmula 1, ara que està tan de moda a Madrid parlar de Fórmula 1, doncs és una autèntica barbaritat. 307 milions d'euros públics en un circuit de Fórmula 1 que només va durar dos anys i que van dir que tindria un cost zero per la ciutadania valenciana. L'ampliació del port, també, amb aquesta lluita constant que tenen el port de València i el port de Barcelona. Per desgràcia, l'urbanisme valencià no respon pels valencians, sinó pel turisme i per

l'interès econòmic de les elites. Precisament al País Valencià l'urbanisme s'ha de fer tenint en compte el que vindrà amb totes les crisis climàtiques, especialment després del que va passar a la Dana. Ara també connectarem amb l'home del temps perquè ens actualitzi com pinta la cosa que aquest cap de setmana pinta malament. ¿És possible pensar un urbanisme tenint en compte com ens canviarà el dia a dia els fenòmens meteorològics? Sí, bueno, hem de recordar que en

aquest país encara tenim 3 milions d'habitatges que estan a zones inundables, llavors hem de buscar primer quin és el responsable. I sobretot, quina és la solució que se li dona a tota aquesta gent que viu en un territori que està en risc d'inundació constant, ja no només al País Valencià, sinó a tota la conca mediterrània, al Bacete, per exemple, aquests dies, que ha sigut totalment avarrant. Quina solució se li dona a aquesta gent? I quines solucions dona l'arquitectura? Aquesta situació o l'urbanisme. En aquest cas, l'arquitectura pot no construir plantes baixes per habitatges, com s'està fent ara mateix a molts llocs, i habitatges comercials, zones comercials que s'estan convertint en habitatges. Això no ho hauria de permetre l'urbanisme. Això està passant encara ara? Això està passant a la València. Aquest estiu ha sigut aberrant la quantitat de baixos turístics que de forma totalment il·legal s'han transformat en baixos turístics, o sobretot també en habitatges fora de normativa. Això no té cap tipus de sentit perquè va contra la vida humana. Com t'imagines aquestes ciutats d'aquí 10-15 anys? Me les imagino no arrasades, que això ja és tenir molt d'optimisme, no? Me les imagino sent resilients i posant les persones al centre, sobretot. És una cosa que hem de tenir en compte, per exemple, és un exercici molt fàcil, eliminar l'asfalt de la gran majoria de llocs on no sigui totalment necessari, perquè l'asfalt fa que les ciutats siguin impermeables, i l'aigua, si no hi ha asfalt, va cap a baix i és absorbida per els arbres, per les arrels. Ja ho teníem això fa 100 anys, el que passa és que vam confondre progrés amb modernitat. Què creus que estava fent Carlos Mazón el dia de l'Havana? Algo que no estava dins de la seva agenda política.

Eric Harley, moltes gràcies, molta sort i paraigües aquesta tarda a la manifestació, per si de cas. Us esperem tots a la manifestació d'habitatge. Farem una pausa i sabrem també quin temps ens espera en aquesta manifestació que, entre d'altres punts de convocatòria, evidentment també té Barcelona. Ara tornem.

Ai, Déu meu. Definitivament passen massa estona junts.