
Ferran Adrià: "Parlo com parlo perquè sempre penso quatre coses a la vegada"
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Aquests últims anys, els cuiners, els chefs, s'han convertit en les noves estrelles del rock amb el permís dels estons. Una bona mostra d'això és el que passarà aquest dilluns, 21 de setembre, data marcada en vermell al calendari dels amants de l'audiovisual i de la gastronomia. És el dia que s'estrena Genesis, la nova sèrie de 3Cat dirigida pel David Pujol i que farà la volta al món perquè Netflix l'ha comprada. Una sèrie que a ras i curt narra la revolució gastronòmica que es va gestar en un petit restaurant de Cala Montjoi, el Bulli. Una revolució encapçalada per un Ferran Adrià que interpreta de manera magistral el Miquel Fernández. Ara els suplemento una conversa regida per la il·lusió, per la passió i per l'obsessió des dels cinemes Fenòmena de Barcelona i amb dos Ferrans Adrià com a protagonistes, el de la ficció i el de la vida real.
Ferran Adrià i Miquel Fernández, bon dia i bona hora. Bon dia. Bueno, són dos Ferran Adrià, no? Avui. Dos Ferrans Adrià. Exacte. Avui sí, sí. T'has agradat, Ferran? T'ha agradat?
Sí, ha fet un treball brutal, ja ho dic. I tothom sap que jo soc una persona molt clara. És brutal. És brutal el que. Explica'ns l'anècdota que veiem tot el tema de la cuina, tal, que no l'he vist 40 vegades. Estava la meva dona a 10 metres i estava parlant, jo estava escoltant, i la meva dona diu, què dius, Ferran? El tema comparro, jo tinc una virtud indefensa que estic pensant en, ara estic pensant en quatre coses, i és una virtud, però és una defensa, perquè a vegades, sobretot la meva dona, cabreja, en raó, perquè no posa l'atenció, que sí que posa l'atenció, i això l'ha fet increïble. I després, que és el més difícil. Sembla un cuiner. ¿Tú has vist películas de Hollywood? ¿De Bradley Cooper? No, no, de estas películas una que diría con la que tenía Y es que no te lo creus. No creus. ¿Y al Miquel sí que te lo creus, fent de cuiner? No, no lo dic yo, lo dic tothom. Y el primer capítol va tal, pero no aporta. Bueno, quan està. La primera escena, el Buji treballant, això és una obra d'art.
Jo he vist els dos primers capítols, he de dir que m'ha encantat, crec que el Miquel fa una feina extraordinària, i no és per fer pilota, perquè, clar, el Ferran Adrià l'han imitat tantes vegades que crec que el risc que hi havia aquí era fer-li una caricatura, no?, i convertir-ho en una cosa còmica que a tots ens fa riure, però ha passat tantes vegades, també per culpa del Polònia i de tots els que han vingut al darrere. Culpa no. Gràcies al Polònia. Gràcies al Polònia. Però tu, Miquel, t'hi apropes, el claves, li fas la veu d'una manera extraordinària, però, en canvi, sense caure la caricatura.
Com t'ho has fet? Bueno, molta feina, molta feina, perquè al final. Hi ha una cosa, per exemple, de la cuina i del món de l'astronomia, que és. Hi ha una rigorositat absoluta amb tot el que fas. Això ho pot extrapolar a nivell actoral, igual que fas una pel·lícula, prepares un personatge, prepares una obra de teatre, i penso que aquest rigor i aquesta feina i aquesta capacitat d'esforçar-se i treballar crec que és el que hem de fer. Llavors, què volíem? No caure en la caricatura, i òbviament perquè durant aquests sis capítols hi ha una evolució d'aquest personatge que entra amb una timidesa brutal, no timidesa, sinó com que mira, estic aquí per casualitat i perquè sí, i acaba amb, bueno, doncs això, amb el que és ara, no? Que és una persona que pot parlar davant de 200, 300, 400 mil persones i té un magnetisme que és increïble, que ara s'ha posat a parlar aquí i estava en el conseller de tal, la directora de tal, i quan ha arribat el torn del Ferran la gent el mirava així, saps? I deia, què estàs dient? Com? Com? Perdona? I aquesta capacitat és brutal. I a més a més, no, a més a més hi ha una cosa que admiro molt de tu i és l'autenticitat. Aquest home és un autèntic. I a mi, les persones autèntiques em flipen. Aleshores, a banda d'això, hem fet molta feina. No volíem, o sigui, volia fer un personatge creïble i no cabran la paròdia. Què passa? Per fer això havia de fer una construcció. Al principi era obvi que havia d'imitar. I per poder. És fàcil imitar-lo? No, no és fàcil. Gens fàcil. Quines lletres es menja, ell? És que és el que diu. Ell pensa tan ràpid que. No pots, o sigui, tu no pots dir, mira, me como esta o me como la otra, no, perquè potser estàs pensant, o sigui, vols arribar abans a acabar la frase perquè ja estàs pensant en una altra cosa, llavors se les menja, però no se les menja perquè no sàpiga parlar, se les menja perquè, o sigui, és que ja vol arribar a un altre lloc.
T'ha passat sempre això, Ferran? O se t'ha accentuat també amb l'edat el tema de que, perquè t'ho deuen haver dit, des de petit t'ho devien dir,
no, Ferran? No, no, no, jo de petit era un tio molt normal i tant, no, això ha sigut, saps que, quan tu tens. Molt coneixement això és un problema perquè pots explicar tot jo faig conferències, jo foto 150 l'any a foros increïbles la majoria jo el que vull és que reflexionen. Quan surten dic, hòstia, no sé res, o vi que un matris, tal. I va ser molt divertit, perquè me'n van a sopar dos o tres vegades. Per preparar el personatge. Jo li vaig dir, mira, li dic, saps què farem? Li preguntaré al meu entorn, la meva dona, tal, les meves virtuts i els meus defectes. Perquè sàpigues com em veu la gent, no com em veig jo. I ja ni debatiré si és veritat o no i això m'he estat parlant del paper molta cosa i això era molt important i després gent de l'equip amb el que és moure tal, no sé si l'he explicat abans la pelicula aquesta del Brad Pitt de Fórmula 1 és una obra d'art, saps per què? perquè el Hamilton i tal van treballar quan és un projecte. Molt de sector, una pelicula, és vital que estiguin els millors professionals que puguin ser.
Clar, surten molts plats, no? Més de 100. Com els preparàveu aquests plats? Com de fidels eren aquells inicis del Bulli?
Això s'aixecaven a les 4, a les 5 del matí. I qui els preparava? Marcos Pineda, cap del guanyador del Bulli, de Guarabos, cap del guanyador del Bulli, a l'Alent, a l'Andrés. Gent que l'havia fet. És que si tu tens que agafar. Nosotros nos anem tots i vols agafar un altre, això és quasi impossible. Tardaries una brutalitat per ells. És que han fet aquests plats.
I has connectat amb el Ferran més jove, anònim, que arribava a Cala Montjó i que no sabia que es menjaria al món, que sortia de festa. És que ells senten igual.
Una de les coses que han tingut sort és que la meva dona, el meu germà, i els amics m'han dit "Escolta, noi, menys lobo que producita". Porque, claro, los reconocieron. Yo digo, si se es permiso, si se ha sido portada y tal, es difícil que no se te vaya. Crec que ets l'únic català
i espanyol que ha estat portada al New York Times. Sí, sí. Ni Pau Gasol.
No, al Dominicano no. Porque social sí que han sortit en el diari, però. Però. Però clar. Se te pot anar el cap, eh? Una cosa que he après que és molt important. Jo ara estic aquí, aquí, eh? Treballar profesional, estic, estic. Vale? No. Però jo acabo i me'n vaig a prendre una serveja amb tu, com vull dir. És a dir, s'ha parat molt bé que el Ferran, no com un personatge, això de personatge, perquè jo soc un professional. Sóc un professional que estic fent una feina pa' recolzar pa' la sèrie i tot. I aleshores, quan uno és capaç de fer això. Jo, a més, tinc una popularitat molt agradable. No sóc una persona que vaig a parar al carrer i se me mengen. Me demanen fotos i tal. Depèn, eh? Depèn a on. I això fa que, com a persona. Pues es que me hemos armado y soy mejor que yo en eso. Son gente que no Y eso ha servido mucho para las nuevas generaciones. El Joan Roca, toda esta gente, que son igual.
Per fer el teu germà també han triat un actor molt guapo i un gran actor com és el Carlos Cuevas. Molt guapo. Bueno, el Miquel també és un guapo.
Crec que la versió actual és a dir, que és molt del càsting. Té un bon gust, el càsting. El Miquel ja és un mig sènior. Jo sé. El Carles, que és un tio, jo no el coneixia, fantàstic. I també és que els encanta cuinar a casa.
Tu saps cuinar, Miguel? Sí, sí, sí. Bueno, sé cuinar.
N'has après una mica més o no? He après. A veure, he après. La truita de patates amb xips. Bueno, això, per suposar. Aquesta ja la sabia fer, jo. Jo aquesta història la sabia, i em va agradar molt que sortís. És molt xulo, però al moment era molt difícil. Et treu de molts apuros, eh? En un camping gas, allà, a la Cala Montjoi, que tot el rato hi ha vent, era impossible que allò funcionés, i tot i així vaig poder fer la truita, vaig poder fer l'escena, i va ser increïble. És que jo hi ha moltes coses d'aquesta sèrie que estic tan orgullós, però sí, m'agrada molt cuinar.
També et diuen, Ferran, que apuntaves moltes maneres perquè eres dels cuiners d'aquella època que aguantaves millor les ressakes. Això ho diuen a la ficció. Això és veritat o no?
Home, si als 17 anys no te vas de festa, tens un problema. O no aguantes una ressaca, tens un problema. Lo de la ressaca era molt fàcil, saps què feien? Va en sèrio, eh? No es posaven, arribaven, que venien dies que empalmaven, eh? Com es veu. Però no un dia, no. Molts. I entraven a la nevera, gran. Y nos quedábamos allí al ventilador de un minut para espabilarnos. Es que era molt naif, la gent no se lo creu. Tot això era molt naif. Bueno, antes no teníais ni idea. Yo això de la Michelin, ya veu, ¿no?, cómo queda. El llorín, no. Jo amb 22 anys, com la Michirino, no era conscient de tot això. Després sí que vaig creant un coneixement, una estratègia, era molt naïf tot això. Si jo expliquéssim de veritat una setmana del bugi aquests anys per la nit, me sembla que nos teníem que quedar fora de Catalunya.
Amb què més et vas fixar, Miquel, del Ferran, més enllà del parlar que ja el coneixíem? Aquestes trobades prèvies, aquests sopars, abans de posar-te davant de la càmera?
Jo vaig fer la feina, ja que estem parlant de gastronomia, de construir, és el que et deia, d'imitar, i a partir d'aquí de construir aquesta imitació i construir el personatge. Llavors volia fer alguna cosa creïble que. Òbviament, tu el veus i dius, mira, és ell, però no volia fer una imitació. I a partir d'aquí, doncs clar, tot el que vaig mamar dels documentals, de les entrevistes, tot el que vaig pillar, jo ho veia cada dia, cada dia, cada dia, cada dia. Vaig tenir la sort d'entrevistar-lo a ell durant una hora, em va deixar que el gravés amb àudio, i això era un mantra per mi, les primeres setmanes jo m'ho posava cada dia, la seva veu.
Abans de rodar te'l posaves. I una cosa molt important, per a la Miquel, és la mirada. La mirada, per exemple, tu no veuràs moltes fotos meves que estigui somrient. Poquíssimes. I saps que me va ensenyar? Estic jo. No, no, no, no, coña. Jo la vaig preguntar, vaig estar un dia amb ell, dos anys abans de morir, un any. I li vaig preguntar, tu por què no surts? Digo, no és creïble si parles d'innovació. A vegades jo parlo de plaer, de felicitat, i la mirada que té, ja veuràs que va pujant, és molt la mirada que jo tinc. Hi havia una estratègia allà. Sí, sí, sí, però és que no és creïble. Jo soc una persona treballant, eh? Vull dir, molt pragmàtica i molt analista, molt freda, però molt. Però això és normal. I si gent, tu no pots arribar on vam arribar nosaltres, Si no és així. Jo no conec cap persona al món, vale, tal. I a vegades això vull dir, clar.
Però va ser un propòsit amb què t'hi vas anar trobant, no? Perquè tu volies ser futbolista,
en realitat. Ja quan arriba. Saps què em va dir Messi? Nadie està en mi cabeça. Tu què li vas respondre? Ni a la mía tampoco. No, no, no. Va dir, clar, vaig entendre molt. Tu no saps. Nadie no sap lo que és futbolista. La presión de una persona que ve, que tarda tres años en extender una tabla. I vol que sigui l'experiència de la sala de vida a nivell, no solo gastronòmic, i tal. I no. Tinc un respecte brutal per això. Jo fa falta, en 27 anys, 25 dies. I 15, perquè me'n vaig a casa al juliol, no sé molt bé per què. I tal, perquè jo tenia un respecte brutal, jo sempre estava al restaurant. Jo, a la bufa, tenia una situació. I això no és fàcil. I explicar-ho de veritat, perquè. Moltes vegades això de les bronques i tal, en el món actual no existeix, en l'alta cuina. Te prometo que no existeix. Això són pel·lícules que. Sí, abans, sí, abans també anava en burro. Tu t'has sentit el Messi de la cuina? No, saps qui és? Uno es lo que los demás diuen que ets. I el Xavi, el futbolista, me va dir, de toda la raó, solo pots treballar. Para cambiar esta opinión. Pero uno es lo que además dicen que es. ¿Vale? Cuando digan, usted es el mejor cuiner del mundo, el mejor restaurante del mundo. No sé quién lo dice. Los 20 cuineros más importantes del mundo. Hombre, pues igual es verdad. No, lo dice mi tía, el meu cosí y el meu amig, que son. No, es que lo digo yo. Bueno, si se lo dius tu, això que estem veient de l'Embapé i de la Miniamal, que entenc que és un tema de màrqueting, de comunicació, doncs entenc que vostè aquí és per dir que se odiarà lo de més.
I el teu antagonista, el teu Embapé, qui era? Si tu eres la Miniamal.
Era el Santi Santamaría? No, no, no, és otra història. Seria més lo que significa la alta cuina francesa, d'allà, que era jo contra. Contra la cuina francesa. Contra tot. No, però jo sempre, jo soc qui soc per la cuina francesa. Tu ten en compte que abans de lo que va passar a finales del 90, tothom que venia a Europa anava a França. Aquí no venia ni el gat. Un estranyo venia de vacances i tenia que menjar. Però expressament, valeu I de fet,
al principi es feia cuina francesa. Miquel, com és la cuina de casa teva? Petita. Com és la cuina? I has anat a menjar mai a casa seva o no, Ferran? No. Què li faries?
Mira, coses senzilles, perquè sé que a ell li agrada menjar senzill. O amb bon producte, per suposat, i ja està.
Jo crec que els últims 15 anys m'han convidat dues persones a casa seva. A veure qui té nació de convidar-te a casa. No, el meu cunyat. El cuñado, ¿no? El cuñado o el meu germà. Però jo soc molt fàcil. Jo, per exemple, soc una persona molt positiva quan vaig als restaurants. I pateixo molt, però molt, quan vaig a un restaurant de gent jove que l'han muntat i que jo sé. El 90%, que no se'n sortiran.
I aquesta passió que es desprèn a Gènesi, i que també t'obliga a haver fet aquest exercici, a mirar una mica enrere i en perspectiva la teva vida, ara amb què la trobes, aquesta passió? Ara que t'ha tocat fer aquest exercici de. Ostres, guau, d'on vinc? Sí, no, no, la passió.
Jo estic fent 20 projectes ara. 20, la fundació. ¿Qué pasa? El Bulli va començar el 87. La portada es 2003 del New York Times, que podían dir abans ni després. Són set anys, ¿no? 17. ¿Com portem de la fundació? 2003 te porten tres anys. Nos faltan tres anys per arribar al cicle i tots els projectes que tenim, que alguno els puc explicar o un altre no, o no són clars, i tals, haurem acabat i començarem. I ara què?
Tu creus que la gent, el gran públic, va entendre per què vas decidir fer aquest pas? Perquè també vas ser pioner en això.
No, no, no, gran públic. Ni els empresaris ni ningú. Però és molt fàcil. Eh. Quan tu fas vanguarda, vanguarda en el món de los negocios et diu innovació disruptiva. L'iPhone 1, per allò que no entenguis, disruptiu. El 2, 3, 4, 5, 6, pues ja podríem dir que és conseqüencial. Diu incremental en el món. En el món de la cuina et diu vanguarda. Saps què és la vanguarda, no? Los que van davant i maten. A qui vol que lo matin? Cap. La vanguardia de debilitat es cuando tú eres capaz de continuar en la teva filosofía, aunque tengas que tancar. Al món n'hi ha quatre llocs, deu, en els 40 anys que he estat en la professió, al món n'hi ha més de vuit milions de restaurants. Això és el que buscàvem. Tu et sents en un restaurant, quins són els límits físics i mentals en una experiència gastronòmica? El màxim nivell d'innovació. I el 2009, no podem anar més enllà. Nos costará, ¿para qué? Si el Bulli estuviese a ver, estaría ple. El Bulli del 2008 no lo veo. Ankara sería uno de los restaurantes más vanguardistas del mundo. Pero no era honesto, y les ponía un tema importante, que a nivel económico tenía la vida solucionada, claro. Otra, no va a despedir a ninguno. Un altre, no tinc fills. Per això sempre explico que cada història, cada persona és una història, i jo puc explicar la meva, el Miguel puc explicar la seva, tu la teva, que no val. Bueno, hostia, i com ho vas a fer? Doncs 14 anys de paciència. En el món actual, 14 anys cobrant el que seria ara 2.000 euros siguem propietari del Bull amb el Juli. Això ara no té sentit.
Tu, Miquel, després d'haver-lo representat d'aquesta manera i d'havert-hi fixat tant, tens la sensació de ben tes com funciona el seu cap, el seu cervell?
No, com diu el Messi, jo no estic en la seva cabeça. No, no, no, per suposat. Jo tinc un apropament a ell, aprenc cada cop que estic amb ell, però no, no tinc ni idea. Això ell té el seu cap i jo tinc el meu, no té res a veure. On vius, Ferran?
¿Cuántas nits a l'any dorms al que seria casa teva?
No ho sé. Seria. Foto 80 viatges a l'any. Però perquè puguis, eh? Però potser casa teva és una mica això, ja, no? Sí, no, no, a mi m'agrada estar a casa. A Montjoi me l'ha passat pipa dos mesos i mig, treballant molt al matí, a la hora i mitja, tal, cuinant, i tal. Llavors, saps que parà que això que deies, jo he après, vale, dius, el meu cap. El que jo he après, no el que jo pensi, eh? El talent, n'hi ha molta gent en talent. Molta, eh? Estudia no tanta gent. Y eso, lo que hemos explicado antes, es algo que yo he visto en la gente más importante del mundo, que he conozco. Estudia, estudia, cada día. Y la tercera. Que seguramente es la més important, es ser valent. Ideas tenim tots. I tal, el risc, no volem ningú. Solo gent que a vegades és inconscient. A vegades és consciència. Gent que diu, bueno, si vaig cap allà i tiro endavant, ni a poc.
Volar, lo que se dice volar,
Génesi, a TV3 aquest dilluns, a la plataforma també a partir d'aquest dilluns, i anirem desgranant aquest cervell, aquest caparró tan ben posat que ens ha donat tantes alegries i també tants bons àpats. Miquel Fernández, l'enhorabona una altra vegada, que la gent no s'ho perdi, i Ferran Adrià, també, crec que t'has fet entendre. Lo más importante,
le digo en relación a Buscata, es que esteu. Toda la gente que trabaja en la colaboración tiene que estar orgullosos. Porque això era a la Xina, era a Nova York, i tenia que estar. No, no, lo dic en sèrio. No és tan fàcil, perquè has de saber no sé quantes preguntes audiovisuals. Han sortit a tot el món, a Catalunya. Molt difícil. La Xina, tot això. Perquè se l'ha quedat Netflix, també. Sí, no, no, clar. I això és molt important. Jo aquesta frase, no sé si és de Clinton o Obama, se puede, no, aquello. Es pot. Obama, sí que es pot. Sí, és que es pot. Si uns nois de Sant Torre d'Hospitalet. Uno de Rubí, que era de jockey, que volvís que era fritat, i tal. Hem pogut. Molto i en pot. Salut i bon profit. Moltes gràcies. Moltes gràcies.
Catalunya Ràdio. El suplement. Roger Escapa.