Gabriel Ventura: "És una sort haver col·laborat amb Rosalía o Albert Serra"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora, entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació a la imaginació i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort, perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'Altre Barri amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a L'Altre Barri, un lloc amb superpoblació on hi trobareu més de 100.000 milions de persones de vacances indefinides. Ni cel ni infern. L'altre barri. O un buit indeterminat de l'Espai Temps, on hi abunden preguntes sense resposta a la nostra preferida. I a música després de la mort. Us acompanya en Blai Mercè, porter DJ i casarber de l'altre barri, avui amb Marc Peiron, els Sons Celestials.

Llega a la puerta del cielo.

Coño, el espíritu santo de los cojones. Llama. Dindo.

Avui rebem a l'Altre Barri un savi, un savi de les lletres i de les idees, la persona que tots els artistes voldrien tenir sempre al costat per aquells moments en què la inspiració faci figa. I com que nosaltres potser ara no estem del tot inspirats per presentar-lo, li demanarem ajuda. Benvinguda a l'Altre Barri, convidat del qual encara no rebem el nom. Hola, bon dia. Encantat, un plaer estar aquí. Sí, ara farem allò que anem durant pistes sobre qui ets, però que volem mantenir una mica el misteri, tot i que per la gent que ens escolti en podcast no té cap sentit, perquè ja hem vist el teu nom, però ho intentem. Avui ens visita un poeta i traductor de Granollers, sí? Sí, sí, sí. Director artístic del Festival Poesia i Més. Efectivament. Es fa en diverses poblacions del Maresme. Sí. És així, cap a l'estiu.

Al juliol, sobretot, i a la Fundació Palau, perquè té com a, diguem-ne, com aquest festival neix per Palau i Fabra, poeta que també va tocar altres disciplines, el món de l'art i tal, sempre a l'avantguarda.

També ets autor de la microòpera Aura, al costat d'aquí sentim de fons la Marina Herlop, i també de la Rosa Terrats.

I autor de l'assaig El millor dels mons possibles, amb anagrama, també has escrit llibres de poemes, Apunts per a un incendi dels ulls, documenta 2020?

Documents documenta 2020, que ara l'hem traduït a la vella Varsovia, que just aquests dies l'estem presentant per Madrid i altres espais, a Granada, que ho vam presentar amb un gran amic guitarrista de flamenc increïble, Carlos de Jacoba, y apuntes para un incendio de los ojos. Jo crec que sona millor en català, però. Sí, sí.

I la nit portuguesa. I la nit portuguesa, també, sí. I també el diari de rodatge de Liberté, del teu amic Albert Serra. Sí. Podem dir amic. I tant, home, jo me l'estimo moltíssim. I ara ja et podem saludar, Gabriel Ventura. Hola, què tal? Ens deixem alguna cosa important amb tot això?

Jo intento no fer jerarquies perquè treballo amb molta gent diferent i per mi tots els projectes, tots, són igual d'emocionants i d'importants.

Si et pregunto qui ets i què has fet, La resposta és la mateixa? Tu creus o no? Eh.

Sí, m'agrada, m'agrada molt, soc una persona de fer, d'imaginar i de fer, d'intentar convertir els meus somnis i les meves imaginacions en realitats. Ja des de petit tenia aquesta obsessió de connectar les imatges interiors amb l'exterior. I sí, jo crec que sí, que m'agrada, és una bona definició.

Sí, sí. I a tu la gent, és veritat que et ve, no?, i et ve a demanar ajuda. Com van? Això passa habitualment i amb creadors. Molt coneguts.

Sí, sí. Ara en parlarem. Molta gent, sí, sí. I és curiós, mira, em va passant. Jo no sé per què, la veritat que no. Amb molts artistes i últimament bastants músics també, doncs mira, ara recentment amb El Ciutat, que aviat sortirà un disc al novembre amb el Carlos de Jacoba, Blanco Envidia, on he tingut la sort d'escriure un parell de lletres amb el Carlos i El Ciutat i. Fer un petit making of que també estarà en el disc i sempre jo crec que parteix de no ho sé, de l'alegria de trobar-se i de compartir i de compartir idees compartir intuïcions. I que per mi l'art és una forma de viure, no m'he sentit mai un professional de l'art. Més aviat m'agrada el que deia Robert Fillú i altres artistes que admiro moltíssim. Yoko, per exemple, que tothom la critica, però és un artista. És, eh? Encara no s'ha d'altre barri. Sí, sí, és veritat. És un artista immensa i aquí tenim molts altres exemples, també en Brossa, que eren gent que per ells l'art era la vida, era un joc. Llavors, doncs, jo crec que potser és aquesta actitud la que fa que alguns diguin, ah, doncs mira, ella és juganera.

Aquesta roja i rodona, qui l'endevina? Òbviament és la poma, que està prohibida. I si només la mires, et salvarías, però sense mossegar. These ghosts are still alive Am I still alive? Still miss me, where am I? Miss me, where am I? Sí sí.

Ha passat aproximadament un any d'aquesta nova etapa, de l'inici d'aquesta nova etapa de la Rosalia, i a la que començaves a mirar una mica els crèdits, després sobretot amb la gira, amb aquell lookzine, aquell fanzine, el nom del Gabriel Ventura estava per allà. Per tant, jo tinc molta curiositat per saber com va començar tot, com va començar aquesta relació amb la Rosalía. Tinc entès que la coneixies des de feia molts anys, no? I com s'acaba traslladant en aquesta col·laboració.

Doncs sí, amb la Rosalía ens coneixíem de fa bastant temps, molt temps, de fet, la meva època universitària i més o menys la seva, ella és més jove que jo i ja estava al taller de músics en aquella època, i per la Pili, perquè la Pili Vila i jo vam estudiar junts i. I doncs, sí, era com una cosa molt orgànica, no? En aquella època, doncs, que la Pilins parlava de sa germana, un cop haguem anat als seus concerts, que feia ja mítics concerts, al taller o per allà pel Raval, i bueno, doncs. Ja, sí, no? Sí, sí, inclús al carrer, algun cop, sí, no sé, jo la vaig conèixer allà al Raval, per exemple, sí.

I suposo que ella comença a cuinar luxe i suposo que et contacta la Pili i et diu.

Sí, va ser també un procés orgànic, elles estaven a la investigació, tenien unes idees molt clares i la Rosalía sempre és una artista que. Jo he treballat, com et dic, amb molts artistes diferents fent aquests processos, a vegades, com conceptuals o creatius, inicials, de disparar idees, i la Rosalía és una de les persones més brillants i amb les idees més clares amb qui he treballat. Elles ja sabien molt bé el que volien, i jo, com que tinc aquesta vessant humanista, diguem-ne, i de l'actor, i. I això em van proposar que els acompanyés en el procés d'investigació literària del disc i tal.

I llavors tu fas això abans d'escoltar el disc? O primer diuen mira, el disc és aquest i a partir d'aquí. No, no. Abans, no? Suposo, perquè clar, és com perquè ella pugui impregnar-se d'aquests coneixements, sobretot d'aquestes místiques, d'aquestes santes.

Sí, era un procés paral·lel. Que anàvem llegint i anàvem apareixent referents, idees, i va ser un procés d'investigació molt fascinant per mi. La meva relació també, la meva poesia, precisament els apunts per un incendi dels ulls ja s'hi veuen aquests dies que la presento, també la presentava a Granada o a Madrid. Hi ha alguna gent del públic o els lectors em diuen, ostres, és que si veu un element místic, no? Jo dic, bueno, és que per mi la poesia sempre ha tingut aquest element diguem-ne de transcendència o si vols dir-li de. De connexió amb unes forces que no només són les pròpies de l'escriptor, sinó que a vegades hi ha un element mediúmnic, no? I llavors, doncs, moltes de les lectures i les idees que hi havia, que estàvem treballant, a mi ja hi havia un interès, no? Suposo que també per això, doncs, hi havia aquesta entesa en comú, sí, sí.

Personatges com, per exemple, Hildegard von Wingen.

I amb l'excusa del luxe i d'aquest imaginari, doncs t'aproximes a aquesta mística feminista de l'edat mitjana, la Hildegarda, una de les primeres compositores, també, com que sapiguem que.

Sí, Hildegard von Wingen, per nosaltres, o sigui, jo i la Pili ja la coneixíem perquè havíem tingut de professora la Victoria Sirlot, que va ser un referent important durant tota la investigació del disc, en el fanzine, de fet, diguem-ne, en aquesta, en aquest, el fanzine de Lux és s'hi veu com la punta de l'iceberg d'una investigació molt llarga que vam fer i alguns es citen algunes obres entre elles la mirada interior de Victoria Sirlotti Blanca Garí i allà s'hi parla de Hildegard von Wingen nosaltres vam assistir quan estudiàvem Humanitats a les seves classes sobre els trobadors provençals sobre Hildegard von Wingen sobre la mística femenina medieval. I llavors vam descobrir, jo crec que els que teníem una mica més de curiositat vam començar a indagar. A mi la música coral de Hildegard von Wingen em fascina, la veritat que I a la seva figura, és increïble, no? Com aquesta dona, aquesta monja que amb 42 anys té aquesta espècie d'il·luminació, que és literalment atrevessada, com diu ella, per unes llengües de foc. Que em sembla una imatge que per mi s'apropa molt al que és la poesia. La bona poesia, que no, la bona poesia té aquest element igni, aquest element de foc, no? Que una mica delirant. I sí, sí. Llavors, és interessant ara que de cop aquesta figura quindegui una mica més en el disc, o. Pues jo crec que sí, que pot apropar-s'hi i pot descriure una figura que. Que bueno, que per als que vam estudiar humanitats o venim de la Pompeu ja potser és una. És una figura coneguda, però cap al món pop no ho és tant. També hi ha ara grups com Tartarrelena, que jo crec que ens han apropat a universos musicals fascinants que es desconeixien només en la cultura general, i també, per exemple, elles són meravelloses, també, la música fan.

Sí, en tots els sentits. M'encanta. Sí, sí, sí. Suposo que quan fas una investigació d'aquest tipus sempre hi ha idees o personatges en aquest sentit que queden al marge o queden fora, no? I suposo que al final la investigació acaba superant tot els límits del projecte en si i no sé si tot això podràs tu canalitzar cap a un altre lloc, saps? No sé, cap al. Amb ella o sense, eh?

No ho sé. A veure, jo crec que. Suposo que. No ho sé. Jo estic ja immers amb els meus nous llibres, que sí que d'alguna manera poden tenir relació amb alguns elements. De la mística i tal, tot i que van per altres bandes, més tenen a veure més aviat amb elements ocultistes o com la telepatia i altres pràctiques més estranyes, més del segle XX, més contemporànies, podríem dir. Però sempre queden allà un bagatge, unes històries que sobretot t'acompanyen en el dia a dia, perquè a mi les vides dels sants, tot i que jo no estic ni batejat, vull dir que vinc d'un context bastant anàrquic i anarquista, molt anarquista però m'interessen perquè eren gent que per exemple ara en aquesta època que estem vivint que confiaven en la transformació per exemple la idea de conversió per exemple són molt interessants les històries de conversió d'alguns sants de santes. Com després d'una vida de pecat podríem dir veuen la llum i la idea el convers també és aquest que canvia va per un camí i fa un canvi literalment la etimologia de conversió i ve d'aquí de fer com una espècie de canvi en el camí i són figures que m'interessen també per com relliguen com lliguen diguem de. Al seu món interior amb el món exterior, no? Santa Teresa. Tothom. Santa Teresa era una figura que una dona, doncs, també, que inundada de visions, però alhora amb unes virtuts polítiques increïbles,

és a dir, que d'això no se n'ha parlat prou a vegades, que sembla que. Oh, Hildegard von Wingen, també, va ser una dona. Plena de poesia, però també una poesia que tenia un component polític, era una dona que va escriure el papa, que es relacionava amb altres figures, amb altres figures, diguem-ne, de la jerarquia eclesiàstica en aquella època, era una cosa estranya que una dona tingués accés, no? Evidentment, hi havia tots uns protocols, en el cas de Hildegarda, o en el cas de les místiques, això ho explica molt bé Victoria Sirlot, sempre havien d'anar, diguem-ne, que les seves visions, fins que no eren confirmades per. Uns capellans o uns monjos mascles que estaven al costat que les transcrivien, perquè clar, les dones eren analfabetes, i que confirmaven que aquestes visions eren d'origen realment diví, havien de passar per aquest filtre masculí, diguem, i per aquest protocol eclesiàstic, Però tot i això, tot i aquests filtres, acabaven sent persones que transformaven la seva realitat política del moment, i això és una cosa que m'interessa d'aquestes figures, que em fascina, i que crec que. Que no sé, que m'inspiren al dia a dia no sé, a la llarga jo no soc molt utilitarista, a vegades investigo les coses les llegeixo, soc caòtic i me n'oblido no tinc aquesta això d'ara trauré, ara que he investigat tot això faré un llibre d'això i després el documental no,

ara estic immers just tinc una exposició aquests dies a Fuga, en un espai aquí a Lluís Alpiadors que és una exposició que es diu Front per l'Emancipació i el Delirio Col·lectiu. Que és un grup activista ficcional que hem inventat i que té a veure amb un llibre que estic escrivint que també serà una obra de teatre. Vull dir que estic immers. Doncs mira, una mica sí que en aquest sentit sí que això sí que ho exprimiràs. Aquí sí, aquí sí que estic fent una expansió, diguem-ne, de tota una investigació per a la que estic fent, però bé, no ho sé, mai se sap. Potser en el futur sí que m'agradaria retornar perquè m'interessa molt l'època medieval, sí, sí.

Som a l'altre barri amb el poeta Gabriel Ventura i ara viatgem per les espècies dels espais. Espècies d'espais.

Ara farem

un petit joc que anirem de l'espai més gran a l'espai més petit i anirem escoltant cançons i el que et demanarem és que ens diguis molt breument què et suggereix cada espai. Comencem per l'univers i a l'univers li posem una banda sonora d'una cançó que crec que t'agrada, que és aquesta.

With my pencil turning moments. A silent silver flame It draws a golden chain One by one All the stars appear As the great winds of the planets fly.

Spining Away, Brian Eno i John Cale. Quins dos gegants, per favor.

Dos figures molt delicades. Gegants i petits. És veritat. Perquè no eren.

Tens raó, perquè sempre n'estàs en un segon pla, no? Brian Eno, sempre aquell productor que està tallat darrere de grans artistes, grans hits i això. I John Cale a l'ombra de l'horrit, a la velvet.

Sí, era potser de A mi, John Cale. Com et dic, jo soc anàrquic i caòtic amb tots els meus gustos literaris i musicals, però John Cale sempre m'ha fascinat també la història que tenia. Surt de la velvet, l'Hurrit es converteix en la gran figura, potser més del rock poètic, i Cale queda en un segueix, fa el seu camí, també treu els seus discos importants i delicats, però quan vaig descobrir aquesta col·laboració entre Eno i John Cale, em va encantar aquest disc, que el vaig descobrir per la meva parella, la Rosa Terrats, que ella té un gust sofisticadíssim musical, sempre em descobreix les millors coses, i em va semblar com una col·lisió de dos ments brutals, que dic, va, va. I el de grans i petits ho deia també, perquè són com gent que han fet coses increïbles a nivell musical, però que sempre ho han fet amb una actitud gens com èpica, saps? Com camarada aquesta actitud, i m'hi sento a prop, no?

I si et dic univers, he llegit que en una entrevista tu explicaves que és més fàcil imaginar un univers paral·lel que la fi del capitalisme. Crec que parafrasjaves algú dir això,

penso. Sí, sí, sí. Em sembla molt ocurrent. És una parafrasi de la mítica frase de Frederick Jameson, aquest pensador de la postmodernitat filosòfica. Que deia que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Després s'ha repetit tant aquesta frase que hi ha gent que la atribueix a Gizeh, que després Mark Fisher també la va convertir en un dels seus mantres. I no sé, és com una de les frases, crec, de la nostra generació, que tots hem sentit aquí o allà, que hi ha aquestes frases que no sabem ni on vénen, però aplicada en el llibre del millor dels mons impossibles, doncs bé, crec que tenia sentit i sobretot crec que l'havia dit en algun context allà que bé, aquesta gent que intenta viure tant en la ficció, en l'evasió. Aquesta època de lulo que vivim, que és com tot és delusional, tot és una espècie d'il·lusió en què és més accessible viure en aquests mons ficticis que intentar comprendre o adaptar-se o viure en aquesta realitat tan absolutament delirant.

I tu, on poses el límit d'això? Tu sempre defenses que hem de continuar imaginant, imaginant. Però clar.

Potser acabarem d'imaginar tant, no? No ho sé. No ho sé, jo. Jo sempre. Mira, he viscut als llibres i a les pel·lícules i a les cançons, i això. I amb la relació que tinc amb el meu entorn artístic, amorós, familiar, doncs es mou per aquestes coordenades. No ho sé, jo sé que d'aquests mons de ficció, els que jo he accedit i que m'han interessat, he trobat portes que m'han portat a. Poder imaginar la meva realitat de nou i que han sigut formes de transformació, no sé si de transformació, de veure el món d'una manera diferent, tampoc és com que calgui transformar molt, simplement és com canviar el punt de vista. I això ho he après molt a la literatura.

Ara aquest punt de vista el posem a l'horitzó i sentim això de fons.

I de sobte ens hem d'imaginar que som al mar, al mig del mar, i a tu, Gabriel, aquest so, com et fa sentir?

Home, sí, m'encanta. Per mi, que abans ho comentàvem, ho dèieu, el so de les onades. Jo vaig néixer a Granollers, que posa a totes les meves biografies que vaig néixer allà, però en realitat em vaig criar i vaig créixer a Colera, que és un poble que hi ha a l'Alt Empordà, entre Portbou i Llançà, un poble petit, estimat, que forma part de la meva. Sí, de la meva mitologia infantil personal sempre que hi torno m'agrada tornar-hi i ara tinc bons amics que curiosament hi viuen allà. Viuen allà, però bé, és el so del mar de Colira, no del Mediterrani. Jo vaig fer tota l'escola primària allà, en una escola que érem 40 nens, en tota l'escola, era genial, no hi havia distinció entre a vegades l'escola i el carrer, sortíem, teníem un pati, al pati de l'escola hi havia una pista de futbol, i quan tocaven les 5 i havíem de tornar, bueno, anàvem, les mares ens donaven l'entrapada, de xocolata, allò, la bagueta amb xocolata o amb fuet, era com un clàssic, i ho recollíem i ja tornavem a entrar perquè jugàvem a futbol a la pista, vull dir que era brutal, o jugàvem a polis i a cacos pel carrer tot l'estiu, tot formava. Fèiem una vida molt idíl·lica, en què les cases estaven obertes, era un món que. Que no sé, màgic. I el mar era un dels sons habituals. Al mar i a Colera, qui ho conegui, hi ha un. Hi ha un pont, un pont que va fer l'empresa d'Eiffel, el pont d'Eiffel, de fet, que travessa tot el poble perquè passi el tren i està just sobre de l'escola. I també, quan em pregunteu quin és el so de la teva infància, vaig estar a punt de posar el so del tren, també, perquè aquell tren va res amb les onades de mar. Des de l'escola no se sentia el mar, però bueno, el mar. Formava part del nostre dia a dia i també en les meves etapes posteriors sempre hi ha estat a prop.

Un mar al costat d'una casa a la platja, que si ho traduïm a l'anglès ens surt Beach House.

Beach House, ens estem posant una mica nostàlgics, Gabriel, o què? Sí, ostres. Una mica tristons?

No, és com una, és que, és una cançó aquesta que em porta als inicis de la relació més important de la meva vida, que encara hi soc, no amb la Rosa. I em porta molt aquells inicis de quan ens vam conèixer i la Rosa sempre la posava, aquesta cançó, i encara la posa molt. I l'únic que ara quan la i em porta una època preciosa de la vida en què, no sé, com que no hi havia temps, saps? Només era l'enamorament i tot el que passava al voltant i quan l'escolto, doncs, wow, torno a aquell. Aquesta cançó em transporta molt a aquell espai i és genial, sí, sí.

Aquella època dels 20 als 30, no? Sí, sí, sí, total. Encara no tens el pes o aquesta responsabilitat que. Total. Que ara ja potser hi arriba, no? O ja fa uns quants anys que ha arribat.

Que no miraves tant l'agenda, saps? Ara és com, ostres, l'agenda, tal, no sé què. És ridícul. Crec que avui a poc a poc tornar com a aquell moment de no mirar tant l'agenda i. I d'això a poc a poc ho aconseguirem. Sí, perquè no sé si et passa a tu,

de vegades ens obsessionem a omplir el calendari. Si veiem un calendari buit, dius, ai, ai, ai, què està passant aquí?

Encara m'avorriré. Per escriure el necessites buit, eh? Sí, sí, és veritat. En realitat, vull dir, però totalment, l'objectiu és intentar treure coses, buidar coses, no? Però bé, sempre n'hi ha. I sí, amb la Rosa ens vam conèixer a Cadaqués i una primavera i uau, era una època. Encara vull dir que no és que hagi passat una vida millor jo, però com que era una altra època en molts sentits també, culturals, socials, perquè és que parlo del 2014, clar, era abans del Covid. Com si tot el món ha canviat tant com abans de Trump. Era una altra època, realment.

M'estàs fent sentir allò de. De que els temps d'abans eren millors, aquells discurs que a vegades fa una mica de ràbia. Hòstia, sí, sí. Que segurament tens raó, eh? No ho sé. Gabriel, dona'm motius per creure en el present.

No, i crec en el present i en la. Sí, sí, com deia. Tu que ets humanista. No hi ha cap temps que sigui millor. El d'ara és el millor temps que hi ha, sempre. Però sí que la vivència de la temporalitat potser, o en el meu cas, de la meva biografia personal era diferent. Que també ha afectat aquesta immersió cada vegada més profunda en el món de les pantalles, que ens ha transformat la nostra idea de temporalitat, de tensió, etc. I era un món encara híbrid, on la pantalla era una cosa que no era tan present. No sé si era millor, eh, tampoc, però bueno, era diferent, i aquesta cançó em recorda una època. I et puc preguntar com us vau conèixer amb la Rosa? Ens vam conèixer al corral de la Gala, a Cadaqués, que era una és una antiga com una mena de casa que tenia la Gala per portar els seus amants, i hi havia una presentació d'un llibre allà, i. I ja ens vam conèixer i vam posar l'Elvis Presley quan ens vam conèixer perquè els dos ens agradava molt mira, sí, sí, van parlant i va ser molt bonic inesperat perquè jo no volia anar a Cadaqués era com, jo no vull anar a Cadaqués ja m'ho conec, eh és un poble de burgesos, no sé què perquè jo era de colera, dic jo prefereixo colera i mira, al final ostres, la vida la vida et porta per camins inesperats.

Doncs sí, mira, ara que has dit Elvis Presley, acabarem el programa escoltant Elvis Presley. Ens ho guardem per després. Sí, please. Ara fem un altre viatge en el temps i viatgem fins a la teva infància.

Però sol s'avorria molt i sortia a jugar.

Això no ho aixequem, eh? Perquè el Paf encara és més trist.

Ua, és que era una cançó tan trista. Sí, quin farts de plorar, eh? No, no, és que quan em comentàveu quina és la teva cançó de la infància, m'acostava i vaig dir. Paf era un drag màgic, és una cançó que recordo amb una. Bueno, és que jo de petit crec que tenia. No m'agradava gens barallar-me amb els meus amics, per exemple, hi havia nens o amics que eren com molt de barallar-se. Més físics, no? Sí, jo era molt, molt, ja era de tendència melancòlica. I aquesta cançó, quan l'escoltava, és que em va. Em va trencar el cor. I la cantàvem, la cantàvem a l'escola, la cantàvem. Sí, com si res. Com si res, i era com. Ostres, però és una cançó de. No sé, ja em fa portar aquells temps també de. Sí, sí. No sé per què. També n'hi teníem una que la cantàvem a culera, que com que érem a prop de França, que era "A lueta gentil, a lueta", que érem francès. I aquesta era més alegre o graciosa, però. Posem-hi més cançons d'amor nostàlgic.

Marian Faithfull, que corre per aquí a l'altre barri, cantant una cançó dels Stones en aquella època, en què eren nòvios, crec, amb el Mick Jagger, que s'ensenyaven llibres l'un a l'altre, i el Mick Jagger s'inspirava, de fet hi ha una cançó que està inspirada amb el Mestre i Margarita, Ah, sí, és la del Diable, no?

Sí, sí, sí. Ara no ens suena el nom de la cançó, eh? Sí, sí, la cançó també mítica de la meva infància, perquè a casa meu van sonar. Sí, Empatí fort de Débil, ara. Sí, Empatí fort de Débil, i que encara és brutal, la lletra d'aquella cançó, és increïble. A veure, els estons, jo sempre tinc una relació d'amor, especialment amb Mick Jagger, que és una persona que. Tot i que aquesta cançó m'encanta, a mi dels estons amb Mick Jagger és el que m'agrada menys, perquè és el més businessman i el que va fer que s'aguantessin, perquè al final si no hagués estat per ell, per la seva insistència i la seva visió de de marketing. Bueno, de marketing o de. De futur, no? La capacitat d'un grup de música que aguanti tants anys. És estrany, ho sabem.

Posem-li més rock and roll i crec que un altre, que no sé si es va vendre l'ànima al diable, però. Segur que gairebé que és Jimi Hendrix.

All Along the Watchtower, aquesta versió de Bob Dylan, de Jimi Hendrix. Quina brutalitat, eh, Gabriel, això?

Sí, cançó mítica també de la meva infància, adolescència, que escoltava molt Jimi Hendrix a casa meua, a mon pare li encantava, i. I ens el posava a totes hores. A casa sonava sempre molta música, mon pare tocava i toca la guitarra encara. I llavors el blues i tal era com el pa de cada dia. Ma mare també tenia, té molta cultura musical més dels 80's, Dairy Streets, tots aquests grups. I eren, bueno, com aquesta generació que van créixer amb aquestes utopies, no de. Hippies. Hippies més avançats cap al punk, els meus pares, també, perquè generacionalment no eren tant hippies, eren més dels 80's i tal, però van viure molt aquesta música. I Jimi Hendrix, uau, també A vegades passa que amb la música que escoltes. No sé si és el teu cas, però el que et ve dels pares arriba a un punt, quan jo vaig arribar a la universitat, per exemple, ja a l'adolescència que comences a revelar, perquè dius, bueno, vull descobrir altres coses. Però amb Jimi Hendrix i els Stones i tal, mai els he deixat de costat, sempre els he anat escoltant. A épocas, però ostres sí, sí, i Pink Floyd i Pink Floyd ja per mi és com el grup també un grup mític també sí, sí, de la meva adolescència.

Your heroes for ghosts Hot ashes for trees Hot air for a cool breeze Cold comfort for change Did you exchange.

Wish You Were Here, un gran clàssic, i arriba un moment que el Gabriel Ventura jo crec que comença a escoltar música per la seva banda, em corregiràs si m'equivoco, i descobreix això.

Pura angoixa teenager, això.

Tu ja aquí amb el teu disman, o MP3. Tal qual, sí, sí. Allí t'escolten Linkin Park. I al cap d'uns anys crec que et reconectes amb tot allò que escoltaven els teus pares i ara ens ho explicaràs. Hi ha una cançó que t'arriba.

And here I sit and on the telephone Hearing a voice I'd known A couple of light years ago Heading straight for a fall.

Joan Baez. Una carta amb Bob Dylan, no?

Diuen, aquesta cançó que li va de dir que amb Bob Dylan. Ja, una Joan Baez, ja, bueno, era jove, però ja, a més, més endavant, crec que és dels setantes, la cançó, setanta, poc, setanta, no recordo exactament. Però és que la Joan Baez, jo la vaig descobrir més tard a la universitat, perquè a casa no l'escoltàvem. I vaig dir, qui és aquesta? No, sabia qui era i tot. I em va encantar la seva figura també i les lletres, la relació amb la poesia que tenia amb Neruda i aquesta cançó em porta molts records també d'una època, una escena artística, doncs mira quan estàvem rodant Liberté amb l'Albert Serra i tots aquests amb Underground sonava molt country, sonava. Gordon Lightfoot moltíssim al cotxe, perquè feia moltes hores de cotxe, i sonava a vegades la Joan Baez, i aquesta cançó, Diamonds and Rust, m'encanta el títol, també la imatge de Diamants i Òxid, la vida mateixa, que té aquests moments brillants, que són com joies i també als moments que tenia un valor es va oxidant i és una cançó també sobre la nostàlgia, potser, no ho sé. Estic nostàlgic.

Ara estava pensant que tu segurament ets el punt en comú dels dos genis més internacionals que tenim actualment en cinema, que seria l'Albert Serra, i en música, que seria la Rosalía. No sé si has provat mai de crossover, no? De instigar una trobada entre els dos i que. Jo sóc. No ho sé.

No sé si són gaire fans entre ells. No ho sé, no ho pregunto. Jo, també, amb aquestes coses sí que sento que és una. Una sort a nivell d'haver col·laborat amb gent així, que admiro molt i que m'ho passo, el temps que he col·laborat m'ho he passat molt bé, la veritat que han sigut processos increïbles i fascinants per la meva pròpia experiència artística. Però no m'agrada com fer de. Mira, jo soc molt també un flaner, saps? M'agrada passejar per aquí i per allà, però si es volen trobar o algú es vol trobar, ja es trobarà. No soc tant de A més que són universos molt diferents, no? Sí. Però, ostres, ja, quan hi penses dius. Curiós, no sé. Allà ha estat, mira. Eh. Algún dia hauré de fer una a la meva biografia dedicaré un capítol, a la meva autobiografia d'aquí uns anys, però bueno, és una mica tòpic això, haig de donar-li una volta, és massa poc original. Penses sovint en la mort? Doncs. Últimament, per exemple, la poesia, el títol d'aquest programa, L'altre barri, que per mi té a veure amb la poesia, perquè la poesia per mi a vegades és, tal com s'ha entès a la tradició occidental, a vegades penso en Rilke i altres poetes que admiro molt, Ha sigut una forma de diàleg amb els morts, la poesia sempre és un diàleg amb la tradició, amb els poetes que t'han precedit, i d'alguna manera totes aquelles veus que has llegit,

que t'han conformat, que t'han habitat, segueixen presents amb tu, i per tant és un diàleg directe. Amb els morts, la poesia, per mi, tal com l'entenc. Això no vol dir que hagi de ser una poesia funerària, però que, bé, parles perquè altres abans han parlat, i és en aquesta cadena, en aquesta anar-se lligant entre els vius i els morts que apareix la poesia. I penso en la mort. Sí, suposo que amb tothom també intento no pensar-hi gaire, perquè en el fons hi ha una part de mi que soc un gran vitalista, ni xia, podríem dir així, com molt, molt. M'agrada fer coses permanentment, estar en aquesta roda creativa, i suposo que és una forma d'intentar no pensar en la mort, però de cop. Ara, un dels últims llibres que he llegit, de Sara Manguso, que és una autora que no coneixia, nord-americana, es diu Los Guardianes, el vaig llegir en castellà, a Alfa de Cay, i és justament un el vaig llegir, me'l vaig acabar ahir, és molt ràpid, és una meravella de llibre que està dedicat a un amic seu que es va suïcidar. I és un llibre meravellós sobre el dol i sobre les memòries que acumulem i sobre la possibilitat, i sobre la mort també, sobre com la gent apareix i desapareix.

Quan tu desapareguis, quina cançó voldràs que soni?

Crec que la que he escollit és bastant, home, una cançó festiva. Jo sí que vull que sigui una cançó festiva, una cançó que recordi una vida plena, alegre, que crec que és la que de moment, tot i les aventures que puguem tenir, estic tenint. Sí, sí.

Hush now, child, and don't cry Your folks might understand you by and by Just move on up toward your destination Though you may find from time to time complications.

Sort entenim que aquí a l'altre barri hi ha Curtis Mayfield, aquí animant les ànimes que volten per aquí. Ara et farem dues preguntes que són. Una mica de funk. Sí, i tant, home. Aquí l'ànima, el soul i el funk hi ha de ser sempre. Et farem un parell de preguntes metafísiques que les fem a tothom. Després agafarem la jukebox, que és una màquina que tenim per aquí, i anirem de festa amb morts. Comencem per les preguntes.

Preguntas metafísicas.

Si des d'aquí a l'altre barri tinguessis l'oportunitat de tornar a començar des de zero, haguessis de tornar a néixer, què triaries? Tornar a repetir exactament tot, com a Gabriel Ventura, que t'ha fet arribar fins aquí, o fer una mena de reality shifting, que saps perfectament què és, tu, però de veritat, i provar de ser una altra persona, a un altre lloc, fins i tot a una altra època, Què triaries?

Home, la meva curiositat em portaria a triar una altra vida. No és perquè no m'agradi, però ja posats a escollir, doncs, escolliria una altra vida. Sempre m'ha fascinat la idea aquesta i en alguns poemes, i a vegades, i endago en aquesta idea, i a vegades perquè. Suposo que és una idea que a tothom li passa, que imatges que de cop tens o somnis recurrents o tal, a vegades penso, potser són memòries d'una altra vida que vaig tenir, i m'agrada la idea d'aquesta, la possibilitat, almenys com a idea de ficció, no dic tant com una realitat espiritual, que no sé qui sap, potser també. M'agrada la idea de poder reencarnar-nos i viure altres vides en el passat

o en el futur. I algun tipus de vida o alguna època passada o futura.

O a mi m'encantaria ver, no sé, com l'època de Caravaggio o el Renaixement, a Itàlia, aquesta època de transformació en què podies ser inventor, dibuixant, poeta, acabaves, anaves de cor en cor, la vida era perillosa o Casanova, la vida de Casanova també m'encanta, no? Com tota aquesta Europa de les aventures i d'això m'encanta, sí. I animal, si t'haguessis de reencarnar en un animal? Ostres, crec que. Una formiga. Una formiga, vaig dir. Però perquè m'agrada molt aquesta idea de. Sobretot em fa pensar en aquella escena mítica de David Lynch a Blue Velvet, quan comença, que de cop la cámara s'enfonsa i vas seguint, i tens com el punt de vista de les formigues. I les formigues, no sé, les formigues que és tan és tan un insecte tan petit per l'hora és tan particular, l'olor que fa, les formigues, m'agraden aquestes criatures allà que són incombustibles, saps? Que els talles el camí i després segueixen, segueixen allà, són tossudes, saps?

Sí, sí, molt tossudes, molt treballadores i el treball en equip entre les formigues, jo crec que. Deu ser algo allà. L'espècie humana mai podrem superar això. I tant, i tant, sí, sí, sí.

Quin dia vas néixer? Jo, 12 d'octubre de 1988. Bon dia per néixer, eh? Sempre faig la broma que dic un poeta català que va néixer el dia de la hispanitat. Sí, sí. Doncs aquell octubre

del 88 passava això. La jukebox.

El Camerón de la Isla va actuar a continuació, però encara que va cantar dues cançons, la sensació va ser la mateixa i això es va anar repetint fins que van arribar els duets en el primer dels quals Josep Carreras i Joan Manuel Serrat van interpretar Paraules d'Amor.

I per acabar un altre dels duos de la nit, el de Freddie Mercury i el de Montserrat Caballé que més ben conjuntats que mai van interpretar tres cançons tancant l'acta amb el tema Barcelona.

Doncs Gabriel, estaves a punt de, la teva mare a punt de parir, i totes aquestes estrelles actuant a Montjuic, presentant el que serien les Olimpiades al cap de 4 anys a Barcelona. Carreras i Serrat, Cavaller i Mercuri, Spandau Ballets, Usen Vega, Camerón de la Isla, per favor.

Enorme, enorme, mític. Ma mare sempre se'n recorda, em diu. És que jo me'n recordo que vas néixer un dijous perquè quan, jo vaig néixer pel matí, i perquè donàvem paella, saps? Era com el dijous sempre era paella. Dijous paella, no? I sempre me'n recordo d'això, d'aquestes que deia ma mare. I Camarón i tal, que guai, que sonés Camarón. Era com la presentació, no?

Dius dels Jocs Olímpics. Sí, sí, sí. I va coincidir amb el llançament d'aquesta cançó de Barcelona i del disc conjunt entre la Caballer i Freddy.

Per mi la meva infància, els Jocs Olímpics, crec que per tots és la nostra generació, me'n recordo menjant el gelat del Covid. Del Covid. Del Covid, això. Covid va venir després. He dit un lapsus lingüai. Menjant el gelat del Covid era com també un record que tinc de la infància, que dius, sí, sí, i les Olimpiades, el logo, tota una època. Sortim de festa? Vinga.

La festa morts.

Has de formar una banda amb totes aquestes celebritats que corren per l'altre barri. A qui aniries a buscar?

Doncs, mira, Chet Baker, que és que, o sigui, obra Chet Baker, quina vida, eh? Buf, quin final. Però quin paio, quan estava allà en el seu pic de l'èxit, m'encanta la seva vida a Itàlia, allà, personatge increïble, músic, que també a l'època de la universitat em va acompanyar molt els seus discos, la seva veu melancòlica, meravellosa. L'horrit, perquè era un capullo, però m'hagués agradat que fos el meu amic, el típic amic capullo que va de guais, però que sempre et porta bones festes, saps? Encara que després et passa per allà i ni et saluda, però tio guai. A més, li agradava molt la poesia catalana, eh? Sí, hòstia, jo me'n recordo que llegia un poema d'en Casasses, un poema mític de l'Enric, que es diu "Casa meva és Amèrica", o "Amèrica és casa meva", sempre ho lio, i que comença a dir noms de pobles catalans. I en un moment donat deia, Granollers, i imagina't el Llorit pronunciant Granollers, és que no podia, era molt graciós. I la Nina Simone també, que bueno, és que quin rock and roll de dona. És que fa poc veia un vídeo seu d'entrevista que deia, crec que, diu, en un productor, no sé com va anar, que va tenir un merder amb un productor que se li va quedar uns drets d'una cançó i tal, i. I la tia deia, diu, no, no, si vaig anar allà i vaig treure una pipa, una pistola, o diu,

si me l'arrivo a trobar, no, diu, si me l'arrivo a trobar li trec una pistola i el disparo, no? Com, aquestes dones de, també de, jo crec que amb aquests tres ens hauríem fet una bona festa. I tu recitant. I jo recitant. Tu recitant, no? Sí, sí, sí. No soc molt de recitar a les festes, no? Ho trobo de poeta pesat, això, saps? Una sobretaula. Sí, ah, una sobretaula, ostres, una sobretaula també, bueno, és que, bueno, penso, també, mira, músics, no? Brian Jones, dels Stones, que és el meu Stone preferit, perquè era el més. També va tenir una història tràgica i de fracàs, el van fer fora, però va ser el que es va inventar el nom, va ser com, no sé, la seva història de vida trepidant, Mick Jagger sempre diu, no? És que hi ha gent que està feta per tenir èxit i gent que no, i amb ell li va pujar l'èxit, no? Se li va anar l'èxit al cap, i jo sí, perquè potser si no hagués estat pel Mick Jagger els Stones no haguessin aguantat tant, però l'energia inicial i aquell rock and roll autèntic i tal, jo crec que el va portar. Barayan Jones i els seus experiments quan va anar al Marroc a tocar amb els Masters de Juju que eren uns músics que tocaven les flautes africans i no sé,

un personatge brutal que a mi sempre m'ha encantat, com amb una aura màgica, misteriosa. I amb qui més? Va, amb qui. Andy Warhol. Andy Warhol. Què li diries a l'Andy? És que l'Andy no li. M'agradaria estar allà al seu costat. L'Andy l'escoltaria. Sí, i estar a la mateixa taula que en Warhol a les festes i tal. Crec que era un personatge divertit també per fer una bona sobretaula allà. Una persona culta, refinada, superficial i profunda a la vegada. Cosa que costa de trobar avui dia. Sí, és veritat. I qui més va? I un escriptor, un Truman Capote, que és l'escriptor més malvat i més brillant que hi ha hagut al segle XX. Els contes que feia amb vint i pocs anyets eren tremendos. I a més un gran animal social, que també és el típic que t'explicaria algun gòssit. Bon partner de venir, jo crec. Un súper íntim. Un súper íntim, penso en Aleister Crowley, que és un mag i poeta del segle XIX, va néixer el mateix dia que jo també, 12 d'octubre de 1875. És un d'aquests personatges que surt al Sgt. Piper's Lonely Hearts Banner, en aquest mític. I és un dels que va generar més fascinació, perquè molts músics de l'època, els 60s i 70s, Led Zeppelin, molts altres músics, van estar molt fascinats per la seva figura, perquè deien que era on practicava la màgia,

i és un personatge que també va tenir una vida molt d'aventures que em fascina, i sí, seria interessant dinar amb ell o fer un sopar.

L'altre dia vaig veure a X, a Twitter, la portada d'aquest disc, però havien esborrat a tots els morts ja. Ah, val.

I quedaven, en queden tres. El del Sgt. Peepers, ja, que deu quedar en Bob Dylan.

En queda el Bob Dylan, el Ringo i el Paul McCartney, i dos o tres personatges més. Que bueno, el Paul McCartney és notable. Sí, sí. Canten aquestes conspiranoides. Sí, sí, brutal. I a qui t'emportaries? Des d'aquí a l'altre barri fins al món dels vius, l'agafaries de la mà i diries, va, vine.

He escollit la Clarice Lispector aquests dies que podem estar bastant de celebració, que ha guanyat l'ULA Brasil, una escriptora amb un talent per. És com si la O sigui, el que passa amb l'inspector és que la literatura escrivint-se ella mateixa. Era un canal tan transparent per la paraula. Té llibres meravellosos i llegir-la, doncs, ostres, m'agradaria portar-la al món dels vius i preguntar-li com ho feies. Però segurament em diria. No sé què em diria, però. Però, vaja, m'encantaria que tornés a viure, sí.

Ara comencem a sentir de fons unes campanes i això, Gabriel, vol dir que hem arribat al final i et donarem quatre opcions i tu triaràs què fas. Et quedes aquí a l'altre barri a fer d'assistent de l'arcàngel Gabriel que corre per aquí. Aquesta seria la primera opció. Opció B, t'has de reencarnar en una formiga i a canvi podràs concedir un desig col·lectiu, a nivell col·lectiu. Opció C, com que tu alguna vegada vas dir que cal viure la vida com si fos una ficció, doncs tornes al món dels vius, però cada dia seràs protagonista d'una pel·lícula o d'un llibre diferent. Cada dia seràs un personatge diferent. Com si fos el dia de la marmota, però no ben bé així, sinó que cada dia. Ets un personatge diferent. I opció D és tornar al món dels vius, però t'has de canviar de vida amb una altra persona que es digui com tu. Pots ser un polític, que suposo que ja et deus imaginar aquí, i també t'oferim canviar-te de vida amb el guitarrista de la Ludwig Band. Que es diu Gabri Bosch. Ostres. I també queda per allà per l'emportar això.

Sí, no, de la Ludmika hi ha en Lluc, que és d'Espolla, i el seu germà jo, en Gerard, vam estudiar junts. Ah, mira. Anava a la mateixa escola aquella que. Jo vaig estudiar segon de batxillerat a Figueres, amb en Gerard, que és músic també, un compositor molt interessant. I és una família musical, i en Lluc és una persona meravellosa, que ara ha tret 19 per cert. Sí, i tant, i tant. El recomanem des d'aquí. Sí, sí, és genial. Doncs, a veure, jo escolliria la C, que ja sé, m'agradaria lo del desig col·lectiu, m'agrada molt, lo de ser també estar aquí a l'altra barra, l'ajudant de l'Àngel m'encanta, però la possibilitat de viure una vida diferent cada dia, crec que és massa atractiva. Potser és una mica cansat, no?, però. Bueno, no, no, que va, que va. El més cansat de la vida és viure cada dia la nostra vida.

Hem dit que acabaríem amb Elvis Presley. Acabarem amb Elvis Presley molt gran i et volem donar les gràcies a Gabriel Ventura per aquesta conversa a vosaltres i aquestes reflexions i escoltar música plegats ha estat un plaer també un agraïment pel Nilvia a la producció com sempre i al Marc Peiron al Sons Celestials. I amb quina cançó acabem de Luis Presley?

Can't help falling in love with you que és una cançó d'amor preciosa i que d'una de les veus més inoblidables de la història i que estimo profundament i que cada cop que la sento. Em fa viure uns anys més i l'estimo, l'estimo l'Elvis, l'estimo molt. Doncs mira, si t'haguessis quedat

aquí a l'altra barca, el podries anar a buscar, però com que has decidit tornar al món dels vius, doncs jo me'l quedaré per mi. Moltes gràcies, que vagi bé, un abraçada.

Only fools rush in But I can't help falling in love with you Shall

I stay Would it be. If I can't help falling in love with you Like a river flows surely to the sea Darling, so it goes Some things are material.

Life too For I care.

Darling, so it goes Some things are meant to be.