"'Gènesi' és un retrat molt ben fet i molt fidel de la història del Bulli i Ferran Adrià"

El suplement. Amb Roger Escapa.

Al suplement, quan són dos quarts de dotze tocats, la Rosa Rodón i la Marta Ferrer, amb recomanacions de tota mena, comencem a la petita pantalla amb una gran estrena que tenim demà a TV3, demà dilluns, Gènesi. Hem tocat sort, Albert. El Puig ha convertit en una bèstia.

Haureu de matar la bèstia en algun moment, si no voleu que la bèstia us mate a vosaltres.

Com en dius? Peren Andria. Quina és la teva experiència com a cuiner? Has estat a alguna escola? Has tingut algun mestre? Això és una altra lliga. Això són dos estrelles Michelin. Primer il·lusió, després passió, i al final, obsessió.

Demà s'estrenen dos capítols a TV3, també disponibles a la plataforma 3CAT. Això és Gènesi, la història del Ferran Adrià, que arriba aquest dilluns a la plataforma. També s'estrena el Festival de Sant Sebastià, i va dilluns, una sèrie de sis capítols que repassa la trajectòria d'uns dels millors cuiners del món des que arriba el bulli fins que tanca el restaurant. De fet, el suplement. Hem pogut veure això els dos primers capítols perquè ahir vam conversar amb el Ferran Adrià, el de Davó, i el Miquel Fernández, que és l'actor que l'interpreta de Sina.

El tema con Pablo tiene una virtud indefecta que estoy pensando en. Ahora estoy pensando en cuatro cosas. I és una virtut per un defecte, perquè a vegades, sobretot la meva dona, cabreixa, saps? En raó, perquè no posa l'atenció, que sí que posa l'atenció. I això l'ha fet increïble.

O sigui, tu no pots dir, mira, me como esta o me como la otra. No, perquè potser estàs pensant, o sigui, vols arribar abans a acabar la frase perquè ja estàs pensant en una altra cosa, llavors se les menja, però no se les menja perquè no sàpiga parlar, se les menja perquè ja vol arribar a un altre lloc. T'ha passat sempre això, Ferran?

O se t'ha accentuat també amb l'edat, el tema de que. Perquè tu de debò. Des de petit t'ho devien dir,

no, Ferran? No, no, no. Jo de petit era un tio molt normal, i tant no, això ha sigut. Saps que quan tu tens molt coneixement, això és un problema.

Quan tu tens molt coneixement, això és un problema, diu Ferran Adrià. No li van faltar padrins amb aquesta resposta. En qualsevol cas, és una conversa que podeu recuperar, que a radio.cat barra el suplement. La Marta Ferrer també ha vist aquests dos primers capítols de la sèrie. Marta, què tal això? Doncs mira, molt bé.

Ha fet el millor que poden fer els primers dos capítols d'una sèrie, que és deixar-me amb ganes de més. Que això. Em sembla que és fàcil, però no ho és tant, perquè hem de que no sabem sèries que diuen, bueno, el primer capítol una mica fluix, si aguantes fins al cinquè, llavors és quan. Jo al cinquè ja l'he deixada, em sap molt de greu, jo no arribo mai al cinquè, si és que els primers quatre són molt dolents. Aleshores, amb aquests dos primers capítols, jo ja estic dins del que proposa Génesi, que crec que ha estat molt intel·ligent, perquè en una època en què estan molt de moda les sèries, les pel·lícules sobre cuiners, i sobretot el món de l'alta gastronomia, perquè hi ha Boiling Point, hi ha Rebellejar, que l'hem vist aquí a casa nostra, The Bear, que segurament és la que ha tingut més èxit els últims anys, totes aquestes sempre se centren en l'atenció, els nervis, Ara anem cap aquí, ara anem cap allà, ara no arriba, no surt el plat, ara què fem? Hi ha molta ansietat tota l'estona. I, en canvi, a Gènesi, de moment, el que hem vist en aquests dos primers capítols, és una cosa bastant més tranquil·la, és una cosa bastant més calmada. Opta per la ruta del biopic típic, és a dir, expliquem qui és aquest personatge famós, com va començar, com va acabar una mica què li passa pel cap, això que ens explicava també a nosaltres a l'entrevista, i llavors divideix la sèrie en dues trames. Una que és, i aquí és l'única petita pega que li trobo a la sèrie, que és que hi ha una trama que m'interessa bastant més que l'altra, l'altra també m'interessa, però la que m'interessa de debò és la de Ferran Adrià. És a dir, aquest senyor. No acabem de saber encara com lliguen les dues trames, no? S'intueix.

Primer hi ha la trama del Ferran Adrià amb el seu germà, que l'interpreta el Carlos Cuevas, que el càsting, en el cas del Miquel Fernández, jo crec que és una meravella com ho fa. Amb el cas del Carlos Cuevas, clar, el Carlos Cuevas físicament el té tan ubicat i sempre fa tant, tant, tant, tant, tant, perquè és molt guapo. Jo tenia aquesta sensació,

jo tenia aquesta sensació, i jo deia, com pot ser que hagin agafat Carlos Cuevas per fer d'Albert Adrià, que no se li sembla gens. I llavors, us veu que dels crèdits dels capítols, en els crèdits hi ha unes fotografies d'Albert

Adrià de jove, i s'hi assembla molt. Una de les coses extraordinàries d'aquesta sèrie, precisament, és quedar-se els crèdits, perquè és quan t'adones que eren nens. O sigui, tu els veus i són nens en una cuina. Impressiona.

Bé, l'Albert Adrià, que és el germà petit, era menor d'edat quan entra a la cuina del Bulli. Però menor d'edat vol dir 15 anys, crec, una cosa així. Era un bala perduda, el germà se l'emporta a Cala Montjoi i li diu, vinga, va, tu fes les postres. I es converteix en un dels millors fent les postres.

El Bulli és l'èxit de l'improbable. A mi jo haig de dir que vaig acostar-me a aquesta sèrie amb un punt de recel, com em va passar també, que després vaig acabar plorant com una madalena al cine, quan el David Verdagui va fer d'Eugenio, que vaig pensar, bueno, a veure què. I després vaig dir, però com ho ha fet? Doncs m'ha passat exactament el mateix, jo he vist només aquests dos capítols, que són els que ens han avançat amb generositat, i tenia com, a veure què? Bueno, en un minut jo estava absolutament dins la sèrie. Home, és que són els teus pals, eh? Però precisament hauria pogut trobar més coses que em grinyolaven i m'ha passat tot el contrari, perquè hi trobes 30.000 referents, ha estat trufat de referents, a banda de com de bé ho fan. O sigui, hem comentat com de bé ho fa Miquel Fernández, però com de bé ho fa Iván Massagué. Amb la sorna de Juli Soler, el mateix estiu de bromes.

Explica'ns una mica el personatge del Juli Soler, que clar, ja fa molts anys que es va morir, no? Sí, va morir. El pal Ivan Massaguer, i és el soci del Ferran Adrià, ell ja tenia el bulli, i potser és un personatge que. Va tenir un pes molt específic amb tota la trajectòria del Ferran Adrià, però clar, com que se'n va anar, potser la història està menys explicada, no?

Sí, el Bulli no s'entén sense el Juli Soler. El Juli era el director. Realment, el restaurant era d'un matrimoni, el Schilling, el Hans i la Marqueta Schilling, a la Marqueta Laveus, amb els seus dos bulldogs francesos, que els deia bulli. D'aquí el nom del restaurant, per un gos. De fet, el símbol és un gos. Tots els referents els vas veient. I hi ha un moment, a l'any 90, que els ofereixen. La Marqueta els diu, us venc al restaurant. I el compren el Ferran i el Juli. Li ofereixen a l'Albert i l'Albert Adrià, en moltes entrevistes, quan li diuen quina és la cosa que més et sap greu de la teva carrera. Diu, no haver-me posat allà i haver tingut una part del restaurant. Llavors, a partir d'aquell moment, passes a ser seu, el restaurant, i a partir d'aquell moment ja havien començat, però hi ha la gran eclosió. Però és absolutament com us deia, és un restaurant que està, no direm al cul del món, però sí, arribar-hi no era fàcil. Que és un lloc impressionant, un lloc que no en trobaràs un de més bonic. Havies de fer una carretera de corbes que potser arribaves marejat. Exacte, però no és un lloc cèntric. Per tant, jo crec que això va acabar jugant-los a favor, perquè van aconseguir també crear un microclima. Penseu que aquesta gent vivien junts. A la sèrie veiem una caravana. Amb una rulota al principi. Vivien junts, hi havia gent que dormia allà, gent que dormia a roses, però era una mena de gran hermano, on tot és molt intens. Doncs tot això va contribuir que ells visquessin per això. I va ajuntar gent que en un principi. El Ferran Adrià no estava destinat a ser el cap de cuina del Bulli, ja ho veiem com arriba, és l'inici de la sèrie, no espatllem res. Ell va fer la mili amb Fermí Puig, i és Fermí Puig, una altra fantàstica coincidència, qui el recomana, però ell arriba allà sense saber pràcticament res.

I el Fermí Puig també el veus i també tota aquesta rivalitat amb el Santi Santamaría una llàstima perquè tant el Fermí Puig com el Santi Santamaría tots ja morts el Jul i Soler aquesta rivalitat com era? realment ho intuïm en els dos primers capítols acaba sent una rivalitat o es van ajudar com aquesta relació d'ells dos?

A veure, certament hi va haver-hi un conflicte molt gros que va dividir la cuina catalana. Aquest punt, en els dos capítols que hem vist, no hi hem arribat, però sí que hi va haver-hi un conflicte que va ser molt dolorós, perquè hi havia coses que eren perfectament compatibles, però que va ser en un enfrontament públic. I aquest any, aquest any, Quins anys més tard que morís el Santi i Santa Maria, es va produir la reconciliació, es va fer un acte molt bonic, on va participar tothom, el va organitzar el Pau Santa Maria, que és el fill del Santi, i va anar el Ferran Adrià i va tenir unes paraules superboniques pel Santi, i una mica de manera apòstoma es van reconciliar aquestes dues grans famílies, però això va ser molt

dur i molt difícil. Era un tema de rivalitat perquè eren els dos millors cuiners de Catalunya i del món?

A veure, ara és difícil explicar-ho ràpid, però el Santi era, en aquell moment ja la re hòstia, perdoneu que ho digui així, però era un tio consagrat, un tio reputat, era probablement el millor cuiner del moment, i arriba una cosa totalment nova, disruptiva, em comencen a dir la cuina molecular, que després aquest nom no ha agradat gaire. I ell va considerar que s'havia de fer una defensa a la cuina tradicional i va fer servir el terme que aquella cuina podia ser no prou saludable o que podia enverinar la gent. I això va generar un conflicte públic, obert, amb ponències i tal. Altres coses que es veuen a la sèrie que potser no són tan conegudes. Surt Rafael García Santos. Aquest senyor va ser fonamental per entendre que tot això passés. Era el terror de les cuines. Va ser durant 30 anys el crític gastronòmic del diari basc. Un senyor. Intens, per dir-ho així, em va fer de l'alçada d'un campanat d'arreu. Tenia un poder inconmensurable que ara no té cap periodista en aquest sector. I aquest senyor va crear un congrés a Vitòria. Els congressos en aquell moment eren molt importants perquè s'estaven creant coses i l'única manera de conèixer-les i provar-les eren anti. Ara tenim Instagram, sabem què fan tots els restaurants, fins i tot sense haver-hi anat. Abans no, i aquests congressos eren superimportants per ser-hi, per aprendre, i aquesta figura va ser molt important, que aquest senyor, quan es va jubilar, s'ha dedicat a buscar la millor truita de patates d'Espanya i ara és el que fa.

Carai. Marta, què més? Què més podem explicar d'aquest gènere que s'estrena demà a la tele?

Clar, el que dèiem és que hi ha aquestes dues trames, que evidentment la que ens interessa més és la del Ferran Adrià, després hi ha la que protagonitza la Mònica López, que és d'una crítica gastronòmica que té un conflicte familiar i que sembla que la portarà a obrir o reobrir un negoci familiar amb la seva neboda. Que és veritat que es van entrellaçant de tant en tant, però no s'acaba d'entendre ben bé com acabaran confluint les trames. Jo confio que en algun moment confluiran per dir alguna cosa més de la que ja està dient. Però vaja, jo crec que el que realment val la pena és tota aquesta trama de Fernan Adrià, sobretot perquè és veritat que hi ha tots aquests personatges secundaris que, en el meu cas, per exemple, que soc bastant desconeixedora de tot aquest món i de qui eren exactament aquests personatges, com crec que serà el cas de la major part de la gent que vegi aquesta sèrie, que hi entri bàsicament per Ferran Adrià, i això és molt interessant perquè, justament, amb Santi Santamaría, clar, mirant-ho des d'un punt de vista narratiu, tota bona història ha de tenir un dolent, entre cometes, ha de tenir un antagonista al protagonista, en aquest cas és Ferran Adrià. Hi ha poc conflicte, de moment, en aquests dos primers capítols. Clar, però veiem que la cosa anirà una mica per aquí i també suposo que el gran conflicte serà amb Ferran Adrià, amb ell mateix, perquè ja intuïm aquest personatge que ja hem vist també en les entrevistes, que ens va deixar entreveure també en l'entrevista que li vam fer ahir, que crec que és el gran reclam i que a mi en aquest sentit em va recordar una mica a la pel·lícula que van fer de Bob Dylan fa uns anys, ha complit amb Noun, amb el Timothy Chalamet, que tu com a espectador tota l'estona estàs pensant, jo conec Bob Dylan, jo conec Ferran Adrià, sé que allà, en aquell cap, hi ha moltes coses que jo seré incapaç de comprendre, que és el que diu Ferran Adrià que li va dir Leo Messi, ningú sap què està passant

en el meu cap. Saps què em va dir Messi? Nadie está en mi cabeza. ¿Tu que li vas a respondre? Ni la mia tampoc. No, no, no. Va a entendre molt. Tu no saps. En todo cariño. Nadie no sap lo que es. La pressió d'una persona que ve, que vol tardar tres anys en tindre una taula i vol que sigui l'experiència de la seva vida a nivell, no solo gastronòmic, i tal. I tindre un respecte brutal per això. Jo fa falta, en 27 anys, 25 dies. I 15 perquè em vaig casar al juliol, no sé molt bé per què. I tal, perquè jo tenia un respecte brutal, jo sempre estava al restaurant. Tu t'has sentit el Messi de la cuina? No, yo, ¿sabes quién es? Uno es lo que los demás dicen que es.

¿Tens la sensación de Bentes com funciona el seu cap, el seu cervell? No, com diu el Messi, jo no estic en la seva cabeça.

No, no, no, no, per suposat. Jo tinc un apropament a ell, aprenc cada cop que estic amb ell, però no, no tinc ni idea, això, ell té el seu cap i jo tinc el meu, no té res a veure.

És que el Ferran Adrià pensa diferent. Clar, però això és el que jo vull saber.

És a dir, això no és un plat, és un concepte. De fet, com que pensa diferent i va tenir una aproximació diferent i per això va fer un canvi tan fonamental, no només en els plats, en les tècniques, en la manera de treballar, en la manera d'atendre la sala. Després ell ho ha pogut exportar en altres àmbits, va fer el mètode Sapiens, perquè ell després ha continuat en l'àmbit del coneixement, amb el Bulli Foundation, i ho aplica en altres àmbits, perquè considera que aquesta manera d'abordar qualsevol cosa que et puguis plantejar de l'àmbit del coneixement és vàlida. I deixa'm dir una cosa, és súper evident que hi ha hagut molta gent del seu equip implicada en aquest projecte, perquè el rigor és extraordinari.

I que els plats els cuinava gent que va participar de debò al Bulli. La pregunta que em vaig descuidar de fer, que hi vaig pensar després, és qui es menjava aquests plats.

Això és el que t'ho dic, Teresa. Doncs probablement l'Ivan Massagué, que és un gran gastrònom. Probablement. Bé, ara estic trenant a la piscina, si l'Ivan Massagué no s'ho menjava, però segur que ho van tastar. I deixa'm dir que també és molt bonic que hi hagi homenatges i es posi al seu lloc persones com Xavier Sagristà, que també van ser fonamentals i potser són noms que no coneixem tant. També va morir fa uns anys, bastant jove, de càncer. Treballava amb el Toni Jerez, que ara el podeu trobar al Castell de Paralada. Encara hi ha moltes coses vives d'aquell bulli.

Doncs Genesi s'estrena demà a TV3, també a la plataforma, i això serà un èxit que farà la volta al món, perquè ho ha comprat Netflix, i crec que d'aquí un mes estarà també a la plataforma a tots els països on Netflix també opera. Per tant, Genesi, també avui una de les estrenes i de les propostes amb la Rosa i amb la Marta. Ara anem al cine. Genesi.

Això que sentim és una nova adaptació de Resident Evil, la mítica saga de videojocs que no ha tingut gaire èxit, ara però la reimagina el director de Weapons, la pelicula de terror que l'any passat va causar furor i que fins i tot va arribar a guanyar un Oscar Marta.

Sí, és veritat que a la gran pantalla Resident Evil sempre era una mica sinònim de coses que no acabaven de sortir bé, de pel·lícules més aviat dolentotes. Aleshores, quan van anunciar que Zack Kreger, que clar, ja venia validat per Weapons, que és una grandíssima pel·lícula, però també per Barbarian, que si no l'heu vist us la recomano moltíssim, que s'anuncies que ell anava a fer com aquesta mena de revival d'aquesta saga que és conegudíssima pels fanàtics dels videojocs, jo no hi he jugat mai, però sí que és veritat que a la marca em sonava moltíssim, doncs va donar una mica d'ombri d'esperança per aquest fandom, diguéssim, aquesta gent que li agrada molt el videojoc, I ara per fi ja hem aconseguit una bona adaptació de Resident Evil. Ja us ho puc certificar. És a dir, és una bona adaptació en tant que és una adaptació i és una bona pel·lícula. Ara, si vosaltres busqueu les històries del videojoc, els personatges del videojoc, això no ho trobareu. Ho dic perquè hi ha hagut molta confusió, hi ha molta gent que s'està queixant de, no, és que no és ben bé la història, és que no, aquest personatge no surt, és que no es fa referència a això. Clar, això no ho trobareu. El que passa és que sí que és, agafant tota la idea del videojoc Resident Evil, doncs s'ha creat una nova pel·lícula, una nova història, que en aquest cas la protagonista Austin Abrams, que ja sortia a Weapons, I que la història és molt senzilla, és un noi que ha d'anar d'un punt A a un punt B, ell és un missatger mèdic, ha de portar un paquet molt, molt important a un hospital i ha d'arribar. És una odissea, també podríem dir que és una altra adaptació de l'odissea. I llavors de camí es va trobant amb diferents obstacles de caràcter més aviat sobrenatural. Perquè la gràcia de Resident Evil és que és una pel·lícula de terror, però que té molta comèdia, us ho passareu molt, molt bé. Si sou d'aquests que us agrada riure, però passar por, la barreja està feta perfecta. Això ja passava una mica a Weapons, que hi havia aquesta cosa que ho passaves molt malament i feia molta por. Però hi havia molts gags. A Resident Evil encara hi ha més gags, i ho passes malament alhora que rius moltíssim. Llavors, és molt disfrutona, en aquest sentit, que és un adjectiu que a mi m'agrada molt. És disfrutona, tu vas al cinema, una hora i mitja, saps que t'ho passaràs molt, molt, molt bé, però alhora també és un gran homenatge al que seria, primer, el llenguatge dels videojocs. Si heu jugat mai a aquests videojocs en què tu estàs amb una pistola apuntant, trobareu moltíssimes referències, molts planos que són exactament això, i que estan molt ben fets i que no són gratuïts, sinó que estan molt ben incorporats en el llenguatge de la pel·lícula, i després també és un gran homenatge a altres pel·lícules de terror, és a dir, hi ha una part que és més pel·lícula de zombis, hi ha una part que és més pel·lícula d'esdeveniments estranys que passen en una casa, de fantasmes, és a dir, és una mica un poti-poti de tot, però molt ben barrejat, molt ben rodat i molt ben actuat.

Alcina, Resident Evil, aquesta proposta de la Marta. 4 minuts passen de 3 quarts de 12. Anem fins a Andorra, Rosa. Us suggereix 4 restaurants per dinar o per sopar. El primer es diu Incha. Sí, he passat uns dies a

Andorra aquesta setmana en un congrés. Tot el dia voltem, tot el dia voltem. Ara anirem cap a Sabadell, però escapa. Avui juguen a les dues contra l'Ubiedo. Sí, senyor. Ubiedo. En directe pel Tot Gira, també. Ja hem embolicat l'entrepà.

La Rosa hem d'explicar que ha vingut a fer avui la seva secció amb la samarreta arlequinada, eh? Home, anem equipats. Portes dorsal, Rosa, no m'he recordat de preguntar. A Badalona també teniu la final a les 7 contra el Barça de bàsquet, no? Sí, sí, sí, partidàs. Primer Sabadell i després

Badalona o ja és? En realitat, després de Sabadell hem d'anar al diari ara, que em toca guàrdia de cap de setmana i ho veuré feliçment des de la redacció amb els meus companys. Andorra, restaurant Inxa. Anem amb la penya, no, Escapa? Difícil. Ara no es vol mullar. Bueno, Inxa, Andorra. Endavant. Endavant. Quatre restaurants a Andorra, sé que la Marta n'hi ha alguns que hi ha anat, ara ens ho comentes. Comencem per l'Incha. L'Incha és el restaurant que té el Nando Jubany. En té un altre, que es diu Diamant, que també és molt top i és molt recomanable. En el cas de l'Incha és un que ha triomfat a SAC, perquè a més a més està associat amb un nom que potser et sona, que és Lionel Messi. I té un plat que és estrella, en ven quantitats increïbles, que són les pizzes. Especialment m'agrada la pizza de carbonara de l'Incha i és un dels llocs que és un èxit absolut a Andorra i molt, molt, molt recomanable. Després, si les pizzes no són el que us acaba de moure, una altra recomanació és una borda, una borda renovada, preciosa, que es diu Les Pardines. Qui porta Les Pardines és un deixeble de l'Oriol Rovira, dels Casals, que havia sigut assessor d'aquest restaurant, l'Òscar Vilalba, i fa la típica cuina que us podeu imaginar de borda. Molt ben feta. O sigui, fa un caneló, però és un caneló extraordinari. És exactament el que penseu que serà, però molt i molt ben fet i en un paratge brutal. És d'aquelles que queda perfectament emmarcat entre muntanyes. A Andorra l'hivern és preciós, està tot nevat, però a mi ara també m'agrada molt, jo cada esquiar no en sé, tant de bo algun dia n'aprengui, però són bons moments des del meu punt de vista per anar a aquests llocs.

És un gran refugi climàtic, quan aquí estàs a 36 graus, allà estan a 21 i és meravellós.

I vas amb màniga curta durant el dia perquè fa aquell sol de muntanya extraordinari, però després ja t'has d'abrigar una mica, és una època fantàstica per pujar-hi. Després, l'altre restaurant que us vull recomanar es diu Bes, Bes s'escriu amb B alta i amb C trencada final. Aquest restaurant m'agrada molt perquè jo vaig pujar cada any a Andorra en aquest congrés gastronòmic que fan cada any, que es diu Andorra Taste. A Andorra el que ha fet és és conscient que potser no podrà viure sempre de la neu, o que potser hi haurà anys que no seran tan bons, no cal que us expliqui per què, i han invertit moltíssim en gastronomia. I fan aquest congrés cada any, en el qual han intentat cada dia anar a pujar al llistó de la gastronomia local. I en aquest restaurant del Rodrigo Martínez Vés és un dels llocs on he vist més clarament una fantàstica evolució al llarg dels cinc anys que ha durat aquest congrés, de mica en mica aprenent de cuiners molt bons que els porten allà per ensenyar-los, i també d'aquells que han fet xarxa entre els propis cuiners andorrans per ajudar-se i créixer tots junts. Molt recomanable. És potser una mica més fusió, més treballat, més gastronòmic, diríem, en el sector. I finalment, si aneu grossos, aquí penso que la Marta també hi ha anat, oi? Saps què diré, no? Quin és? L'Ibaya. L'Ibaya. L'Ibaya és l'estrella Michelin que hi ha a Andorra. Està a l'hotel Hermitage, també a Sineu Grossos, un lloc fantàstic per dormir. El cuiner és el Jordi Grau, que és supertalentós, és absolutament boníssim. Té l'ajuda i el suport del Francis Paniego, de l'Etsaurren, i és un restaurantàs.

Doncs l'hotel Hermitage de Soldeu, l'Ibaya, amb aquesta recomanació de la Rosa Rodón, si voleu passar uns dies d'aquesta manera tan platòrica a Andorra i ens gratem una mica la butxaca.

Marta, tu hi vas anar a l'Ibaya.

Qui va pagar? Jo no, ja t'ho dic. Jo no perquè no tinc la butxaca tan grossa, però és una grandíssima experiència i vaig anar amb el nas una mica arrufat al principi, però després vaig sortir-ne molt, molt contenta.

6 minuts per les 12, la Rosa Rodón, just després de la nova Creu Alta, estarà molt pendent del que passi al pavelló olímpic de Badalona aquesta tarda final Penya-Barça, Supercopa, en aquest cas d'Espanya, i la cosa no pintava que seria una final catalana, però, per sorpresa de tots, Penya-Barça a la final. Ernest Macià, com esteu?

Bé, molt bé, molt bé, contents. Contra pronòstic, una mica, això, oi? A veure, contra pronòstic, és que era molt oberta, aquesta Supercopa. Jo crec que la penya estava clar que podia passar a la final, perquè el Baskonia té molts problemes entre l'entrenador i la junta directiva, que han fet l'equip a esquena seva i no hi ha bon rotllo. La veritat és que no hi ha bona relació. En el cas del Barça, sí que jo crec que el València tenia millor equip i està una miqueta més rodat, i, per tant, sí que podem dir una mica, una mica, tampoc molta sorpresa, perquè el Barça no deixa de ser un equip que competirà a l'Eurolliga.

Final molt ajustat ahir, el Barça que va guanyar d'un i que es cola també en aquesta final. Avui la penya juga a casa, per tant, hi haurà guanyador català, però pronostiques que serà una final ajustada, Ernest?

Sí, jo crec que sí. Jo crec que el Barça pot guanyar i la penya. Jo crec que també fàcilment pot somiar en aixecar aquest títol i com que jugarà a casa davant de 7.000, 8.000, 9.000, 10.000 persones, jo crec que seran 10.000 més que no 7.000 perquè del Barça en viatjaran menys, doncs s'equilibrarà molt tot i realment amb la Provit o la Enrique Rubio s'equilibra bastant la cosa.

Quins dos veterans han estat de gràcia, realment, eh? I quins grans moments, no sé si aguantaran tota la temporada, però moments de glòria en tindrà la penya, aquest any. Aquesta és la clau.

Si el Lapro no es lesiona, la penya pot repetir una temporada o millorar l'Europa, com la passada. La passada va ser tercer de Lliga, a l'ACB, que està molt bé, però Europa va quedar eliminat a quarts. Jo crec que aquest any poden aspirar a fer-ho encara millor. I el Barça comença a carburar amb tanta novetat? A veure, com t'ho diria? Té baixes, eh? Recordem que té baixes a dintre. Jo encara no el veig ni molt menys madur i em fa patir de vegades. Ahir, de fet, pensava que el València, i de fet va estar a punt de remuntar el partit, crec que encara li falta bastant a aquest Barça.

L'Ernest Macià, aquesta tarda el tot gira. El partit és a les 7, oi? A les 7. A les 7. I la Lliga se ve quan comença, Ernest?

Doncs el cap de setmana que ve. De fet, l'Euroliga ja comença dijous, però la Lliga se ve el cap de setmana que ve.

Doncs el cap de setmana que ve, amb un munt d'elicients. Suposo que el favorit torna a ser el Madrid, per pressupost i per tot. Però mira, l'any passat el València els hi va passar la mà per la cara, al final.

Sí, però l'entrenador del València de l'any passat és el del Madrid aquest any, i ha guanyat la Supercopa d'Europa ahir. O sigui que el Madrid és favoritíssim, i la resta, doncs, a roda. Bastant a roda. Ernest, una abraçada també per

la Lloberes aquesta tarda. Cuideu-vos. De part Eva Roger. Tres minuts per les dotze. Rosa Rodón, Marta Ferrer, moltes gràcies. Que vagi bé. Adéu. Farem una pausa, ens actualitzem amb les notícies de les dotze i el suplement es fa de nit. Arriba l'eclipsi del suplement avui amb l'actor Carles Franzino. De seguida hi xerrem. I també la Marina Laminos amb el Malalts de Ràdio. Fem recerca a través de l'arxiu d'aquesta casa. Una pausa i de seguida tornem.