Guillem Roma i Adriano Galante: "Rescatem les cançons que sonaven a la cuina de la teva àvia"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a l'altre barri, un lloc amb superpoblació on hi ha més de 100.000 milions de persones de vacances indefinides. Ni cel ni infern, l'altre barri. O el que és el mateix, un buit indeterminat de l'espai-temps on hi abunden les preguntes sense resposta. La nostra preferida. Hi ha música després de la mort? ¿Creieu que hi ha música després de la mort, companys músics? Sí. Potser avui ho descobrirem. Us acompanya en Blai Mercè, porter DJ que serve de l'altre barri, avui amb Nil Hernández, el Sons Celestials.

Llega la puerta del cielo. Coño, el espíritu santo de los cojones. Llama Dindo. Ay, Dami y Aurora.

Llorona, tú eres mi chunca. Me quitarán de quererte, Llorona, pero de olvidarte nunca. Me quitarán de quererte, Llorona, pero de olvidarte nunca.

Avui l'objectiu és plorar. Plorar o fer plorar, ja sigui de pena, d'alegria o d'emoció. I és que avui celebrem tots sants amb un programa especial que serà més musical que mai. Altarem l'estructura habitual de l'altre barri per convertir-ho en una mena de versió radiofònica d'un espectacle titulat La Lloreria.

A un santo cristo de fierro llorona mis penas le conté yo. A un santo Cristo de fierro lloró, mis penas le conté yo.

La lloreria és un show que posa sobre la taula moltes preguntes, algunes sense resposta, altres amb resposta, com per exemple, amb quina cançó plores millor, com t'agradaria que et celebressin quan ja no hi fossis, podem inventar noves maneres d'acomiadar-nos i noves maneres de recordar i de celebrar, algunes preguntes que ens hem fet aquí a l'altre barri des que vam començar a fer aquest programa i que també s'ho han fet els nostres convidats d'avui, a qui saludem amb molta. Devoció i alegria, que són el Guillem Roma i l'Adriano Galante, com esteu? Hola, hola. Molt bé. També saludem el Giancarlo Arena, que allà on sigui, que havia de venir, però. L'hem perdut pel camí. L'heu perdut pel camí. Això vol dir que s'ha quedat al món dels vius

tranquil·lament? En un altre barri segur que està, no sé en quin. En un altre barri.

Sí. El que sí que farem és escoltar cançons que li agraden a ell o que han marcat la seva vida d'una manera o d'una altra. També les que us han marcat a vosaltres, i segons com potser acabeu fent una mica de concert o toqueu alguna cosa, no? La lloreria. Sí, sí,

sí, nos vinieramos aquí. ¿Qué sería el dolor de los cuerpos al reír? Si solo bailáramos así.

La lloreria és un muntatge que es va poder veure durant les festes de la Mercè i que precisament aquest dissabte, si ens estàs escoltant en directe i no en podcast, tens una nova oportunitat per veure-ho a la nit de tots sants el millor moment possible a la Fundació La Plana de Santa Maria d'Oló al Moianès i si ens escoltes en podcast ja fa uns quants dies doncs d'això no passa res perquè segur que més endavant hi haurà més ocasions com sorgeix això de la lloreria? doncs surt tot plegat aquest espectacle que personalment a mi m'ha robat el cor i que segur que tothom qui ho ha presenciat doncs també n'ha sortit encantat. Bueno, té a veure amb això que estàvem escoltant,

que no me'n recordava, i és una juntada entre l'Adriano, el Giancarlo i jo, que ens anàvem trobant perquè som una espècie d'enamorats dels boleros, de les ranxeres, d'aquest gènere passional de poder fer veus. Llavors, ens anàvem trobant i va ser com, això ho hem de compartir, ho hem de compartir d'una manera una mica més col·lectiva, no? Perquè són cançons que també es presten a ser cantades, a ser viscudes en comú. I llavors fa, no sé què, un parell, tres d'anys, coincidint amb el final d'any, vam dir, va, pues fem aquesta trobada i cantem aquest repertori d'aquestes cançons juntament. I es va anar fent una familieta que s'ha anat reproduint, ja portem tres anys fent-ho en moments molt concrets, entre ells el d'aquesta nit, celebrant aquest Dia de Tots Sants amb aquestes cançons que tenen a veure amb la vida, amb la mort, amb l'amor, amb el desamor.

És un ritual per no sé, per compartir tot, d'alguna manera per deixar-se anar treure-ho tot fora en què s'inspira la lloreria? no sé si en aquests bars a Mèxic, on la gent va allà a plorar, tu que coneixes millor Mèxic, Adriano sí, el Guillem també ha viscut

allà tu també hi has viscut, eh? sí, per això hi ha aquest amor comú per aquest reiper.

Sí, sempre, sempre amb un bon mescal a la taula per començar, però sí que és veritat que és una mena de rascar allà aquestes cançons, aquesta memòria col·lectiva que molta gent no sabia que recordava. Quan venen a la lloreria, sí, algunes persones venen perquè saben que són aquests boleros o han vingut a altres concerts. Pero lo bonito que es esta cosa de ahondar en la memoria de cada una. En las canciones que escuchaban a la cuina de su abuela o yo qué sé qué. Y, ostras, esta canción, no me la sabía. Y de alguna manera comienzan a cantar y comienzan a rir más que a llorar. Porque no saben cómo cantar. Y es muy bonito. Y también hacerlo en círculo. Es como. Que ajuda a que la gent haga parte del que està passant i que cantin amb nosaltres amb molta soltura i molta risa, també.

És molt bonic. Hi ha com una cosa de desfer els límits del que és l'escenari o el públic, llavors es van diluint aquestes coses i dilueix la barrera de la vergonya, també, una mica. I això que deies, Aquest desprendre's i aquest cantar conjuntament, que nosaltres ja ho fem perquè estem així en cercle i ja som com aquest minicol·lectiu, però això s'expandeix al públic que ve, que també s'assume en aquesta cosa.

I és trencat a gust, d'alguna manera, no?, també, per dir, anem a celebrar, una mica com fan el Dia dels Morts, no?, de.

Sí, també pensant que aquestes cançons s'han tocat moltíssimes vegades per tothom, per totes les veus conegudes de molts països, però visitar-les d'aquesta forma, com una mica més relaxada i tocant potser amb errors, entre cometes, o cantant com cadascú, perquè tothom que forma part de la lloreria és molt diferent a l'altre, o sigui, realment no. Mai ningú hagués pensat, ostres, aquesta gent farà un grup. Una unió de personatges. Crec que això també cadascú té el seu espai per cantar les seves cançons i després ho fem totes. I això trenca límits, com diu el Guillem.

Doncs aquí trenquem límits perquè intentarem fer com una adaptació radiofònica d'aquests rituals que feu. Amb cançons que han marcat la vostra vida, la del Giancarlo, també, i altres cançons que potser podrien formar part de la lloreria. Farem un ritual, i si dic ritual, a mi em ve al cap una cançó, que també aprofitarem per fer una mica de promoció, Guillem, del teu últim disc, que son així. Una estella que.

No sé si seria una cançó de lloreria. Podria ser-ho. Podria ser-ho, no? Vestida d'una altra manera, potser, no?

Però és que la música té aquest poder. Vull dir, la música en si ja té algo ritualístic, no? I quan ho barregem amb aquest amb aquesta espècie de misticisme, no? És una porta, és una finestra per passar d'una dimensió a l'altra. O sigui, al final, l'art, la poesia, no? És la que ens permet accedir a aquests misteris, no? A l'altre barri, d'alguna manera. I transformar-nos, diu la cançó, convertir-nos en branques del bosc, en onades. Al final, gràcies a l'art, els humans podem transcendir el que som tangiblement i passar a ser altres coses.

Aquest ritual d'expropiació on t'ha portat fins ara?

No ho sé, però sintonitza amb moltes coses, com amb la lloreria. Al final sintonitza amb el moment polític que també estem vivint, el concepte expropiar, sortir una mica d'aquest món egoista per buscar-lo col·lectiu, el que una mica és de tots. I crec que això ressona amb. Els missatges que hi ha en aquest disc ressonen en un moment que estem vivint que la gent busca aquesta comunió, aquesta col·lectivitat lluitar per alguna cosa que és de tots no només d'alguns i sento que és maco quan d'alguna manera allò que hi ha a les cançons ressona amb el que hi ha al voltant I tu Adriano,

ara mateix has anat entrant en alguna cançó aquest últim any però a part de la lloreria amb què estàs treballant? Estic fent bueno,

ja tinc acabat un disc nou que sortirà el febrer-març. Sí, sí. Amb moltes col·laboracions com l'anterior o no? No, justament és la primera vegada que ho faig tot sol, realment sol, tots els instruments, tot, tot. Diria que en 20 anys de carrera és la primera vegada que ho faig solet, realment i estic molt content, tinc moltes ganes de compartir-lo tenies aquesta

necessitat de fer una cosa, de tancar-te i de fer una cosa sol,

potser? m'imagino que sí, però ja estic pensant que no, que el directe serà col·lectiu i bla bla bla no ho pots evitar no puc, no puc, però sí que és veritat que estic. Tenía muchas ganas de hacerlo. Me he dado cuenta haciendolo. ¿Sabes cómo se dirá? De lo que podría ser. De lo que podría ser. ¿El febrero? ¿El febrero, marzo, primavera? El final o inicio de marzo. Sí, sí, sí.

Ho seguirem, ho seguirem. I l'escoltarem quan surti. Dit això, ara el que farem serà ens endinsarem en les vostres vides. Començarem per la primera infància i anirem avançant fins arribar, doncs, el final. El final. El que. No ho sé, el que tinguin preparat per nosaltres aquí el programa, que mai saps com comença però mai saps com acaba aquí a l'altre barri. Comencem per quan el Guillem i l'Adriano, doncs, eren bebès.

Duerme, duerme, negrí. Que tu mama está en el campo, negrito.

Duerme, duerme, negrito, que tu mama está en el campo, negrito.

Te va a traer codornices para ti, te va a traer zika fruta para ti, te va a traer carne de cerdo para ti. Te va a traer mucha cosa para ti. Y si negro no se duerme, viene el diablo blanco. Quizás le come la patita. Chocopumbo, chocopumbo, opumbo, chocopumbo, chocopumbo.

M'encanta aquesta versió, no l'havia sentit. T'havia sentit la Mercedes Sosa, però no la Tawalpa Yupanqui. No l'havia sentit i realment

és preciosa. Que bonita. Te la cantaven para dormir-te. Sí, sí, sí, la meva mare. Sí, a todas las horas. En muchos años, además. Es que suena como. Ya me recuerda el son de las llevaveos, me recuerda el son del vinil, ¿no? El crujido aquel, ¿no? O sea, ya suena eso, ¿no? Y es como casa, ¿no? Sí, infancia total.

Guillem, ara hem canviat una mica d'estil, eh? Sí, total. Aquesta com te la cantaven?

En realitat posaven una versió que era d'un quartet de trombons que jo he buscat després i no l'he trobat, deu estar en un vinil per casa, i a mi m'ho han explicat, o sigui, el meu pare sempre diu que ens posava aquesta cançó, i hi ha vídeos que se'ns veu dormint allà a l'espatlla de la meva mare i sonant això de fondo. Però record, record d'això jo no en tinc és tot el que m'han explicat en els vídeos aquests però ja ha quedat com la cançó que ens posaven per adormir-nos i es veu que era infal·lible o sigui, en la que començaven a sonar aquestes notes de Borjak ja era com a dormir a tu i a la teva germana ho diuen en plural, sí jo crec que es funcionava pels dos i així heu sortit els dos

avancem una mica més amb el temps.

Fue nuestro amor una ardiente pasión Radiante luz que llenaba mi sensible corazón No es posible, inconcebible que esa llama se apagó Quizás fue solamente. Una ilusión de los dos, ¿y qué más da? Si al final me enseñaste a querer entre tus brazos Vivir tantas noches de placer Y si el tiempo y la distancia nos ayudan a olvidar.

Aquesta sí que podria entrar a la lloreria.

Totalment. Sí, sí, sí. Per un bon final. Tothom ballant. Gloria Estefan. Sí, Gloria sonava aquest vinil també, sonava a todo volumen a casa, sí. Era increïble. O sigui, i crec que encara, no sé, és fent. Sí, sí. Encara sona, eh? Sí, jo no tinc tanta relació amb la Gloria, no conec la seva música, però aquest disc en concret sonava a casa sempre, cuinant pel matí i per la tarda, brutal. I jo lo sigo bailant també, sí, sí, sí. Vinga, Guillem,

contraataca, va, vinga.

Abans hem parlat de la teva germana, però no hem dit que la teva germana és la Marta Roma, violoncelista de la Sílvia Pérez Cruz, entre molts altres projectes. I potser aquesta també la compartiu, aquesta cançó, no?

Segurament també, segurament també, perquè hi havia una època a casa nostra que era l'època de la música celta, que només escoltàvem música celta, anàvem a concerts de música celta. M'ha passat també. I els Xiptits era un dels grups que sonaven, no? Llavors, hasta el meu pare havia comprat flautes d'aquestes Tim Whistles, no?, aquestes primetes, i les anava tocant per casa, o sigui, era com una època molt d'aquest rotllo. I nosaltres, clar, ho vam. Ho vam viure molt, ja havíem anat a concerts dels shiftins de Phil Cunningham, de Carlos Núñez, o sigui, tota la moguda aquesta la vam viure molt.

El Carlos Núñez va tocar amb ells, crec que en alguna ocasió ha tocat amb ells. Déu-n'hi-do, ens està quedant un programa bastant eclèctic, estem tocant tots els pals. És una playlist molt curiosa. Això ens agrada, això ens agrada. Com éreu de preadolescents, vosaltres?

Ah, Jo era bastant tímid, em sembla, molt tranquil·let. Anava a l'escola de música, saps? Tenia un punt nerd, jo crec.

Jo estava fascinat per l'esport, o sigui, feia tot el que podia, era capità de vòlei, portero de futbol sala, patines, tot, una mica tot, hasta que em vaig trencar tot i ja em vaig parar i. I ahir va començar la música, o sigui que. Bàsicament està obsessionat per això. La música no era tan important en aquell moment. La música va guanyar l'esport. A mi això també em va passar.

Ah, sí? Guau. Ja se sap. Jo feia futbol, tenis, escacs, alguna vegada també havia fet bàsquet, però sobretot futbol, tenis i escacs. I hi va haver un moment que es deia vull anar a concerts. Ja, totalment. I potser aquest moment, no, quan va sortir aquest grup, encara l'esport encara guanyava la música, però després va acabar imposant la música, però bé, escoltem-la i entendreu per què.

Voy a cantar el corrido de un hombre que fue a la guerra y anduvo en la sierra herido para conquistar su tierra. Lo conocí en la batalla Y entre tanta balacera El que es revolucionario Puede morir donde quiera El general nos decía Peleen con mucho valor Les vamos a dar parcela. Cuando haya repartición. No olvidaremos el valor de Víctor Jara dando la cara siempre a la represión. Le cortaron sus dedos y su lengua y hasta la muerte gritó revolución.

Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do, quin tros de cançó, i des d'aquí vull agrair als Escape per haver fet aquesta versió, perquè gràcies a això, jo, almenys jo, vaig saber qui era Víctor Jara, i vaig saber qui era Emiliano Zapata, i que hi havia un estil de música que era el corrido, també vaig saber. Sí, sí, totalment. Déu-n'hi-do, sí, sí.

Sí, a més és que Skape té el color d'aquella època total, eh? Jo també estava viciadíssim a Skape.

Sí, sí, sí. Conexió total. Sí, va ser com una epidèmia, no? Anaven gravant les cintes uns als altres i. Sobre todo los dos primeros, bueno, el segundo y el tercer, creo que el Vals del Obrero y Eurosis, creo que eso era del disc Eurosis.

Sí, además son canciones que tothom cantaba, o sigui, era, da igual la edad, era como, deías una frase y ya tothom respondía, ¿no? Sí, sí, sí. Sí, sí. Brutal.

Dando la cara siempre a la represión. Le cortaron sus dedos y su lengua y hasta la muerte gritó revolución. Revolución, revolución, revolución, y por Sara cantó.

Revolución, revolución, revolución, y todo.

I de Víctor Jara passem a Bob Dylan.

Abans que arribi a ser algú. Quants mars haurà de creuar un colom blanc per dormir a la platja segur? Quants canons més hauran de disparar abans que perfies quedin murs? Això, amic meu, només ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent. Hem dit Bob Dylan per la cançó,

però òbviament qui canta no és Bob Dylan, sinó que són Gerard Quintana i Jordi Batiste, els miralls de Dylan. Que en un disc on van gravar les adaptacions al català de Bob Dylan, que s'havien fet molts anys anterior, i que segurament et van arribar, no sé si a través de cançoners o com et van arribar a tu.

Sí, els meus pares venien d'aquest mundillo hippie, de cow, d'aquella època, i d'aquest folk, no?, catalanitzat, de Pete Seeger, Bob Dylan, les versions en català del grup de folk, dels Esquirols. Llavors aquesta música és la que a casa d'alguna manera tocàvem o cantàvem, no? I aquesta la recordo especialment perquè sempre amb la guitarra a vegades el meu pare la cantava llavors la vam aprendre a cantar nosaltres sense haver escoltat Bob Dylan era com la cançó aquella de la resposta en el vent m'encanta.

Aquests rituals familiars que al final que esteu fent vosaltres en la lloreria és una mica això. Jo també recordo a una de les meves dues famílies que també a les Nits de Reis s'allargaven i cantàvem tots amb la guitarra i fèiem actuacions i això s'ha perdut una mica potser i potser i vosaltres us reivindiqueu perquè sou com una família de músics i convideu el públic a participar.

Sí, és que no està molt lluny d'una sobretaula familiar en què flueix la música, no? Que és un espai maquíssim perquè flueixi, perquè és això, és sense pretensió, és sense escenari, és tots junts al voltant d'una taula,

no? Que bonic. Ara hem de tirar una mica endavant. Vosaltres feu viatges al cotxe amb els vostres pares? Sí, sí. Yo tren, no conduía ningú. A tren, eh?

Sí, el meu pare era de la Renfe, o sigui que no había coche. Era maquinista, el teu pare? No, era jefe d'estació. Ah, sí? Ah, cap d'estació. Sí, i tothom, bueno, de la família Galante, tothom. De quina estació? En un poble entre León i Palencia que es diu Sagún de Campos. Sagún de Campos. Només deu anys vam estar allà, de pas, per feina, però sí, vaig viure a l'estació. Sonaba el tren de mercancías pasando allá como un terremoto.

Dos cançons de viatges.

A long, long time ago I can still remember how that music used to make me smile And I knew if I had my chance that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver With every paper I'd deliver Bad news on the doorstep I couldn't take one more step I can't remember if I cried When I read about his widowed bride But something touched me deep inside the day. La música murió. So bye, bye Miss American Pie Drove my Chevy to the levee But the levee was dry And them good old boys Were drinking whiskey and rye Singing this'll be the day that I die This'll be the day that I die. Did you write the book of love? And do you have faith in God above? If the Bible tells you so.

Don McLean, American Pie. El dia que la música va morir. Sí, sí. Això sona del tren.

Sí, no, ha sonat moltes vegades, aquesta cançó, me la sé de memòria. Sí, sí. Sí que és veritat que ha sigut radiada moltes vegades, no? I versionada. Sí, sí, sí. Increíble. Però tot el disc és preciós. Aquest disc és una. No sé. A mí, crec que aquest i Neil Young, també havia pensat en Neil Young, però crec que són. Els dos discos d'aquest tipus de música d'aquesta època que més em van influir, jo crec. Sí, sí, sobretot Neil, també. És molt potent. Però bueno, aquest només tenia aquest disc com més joyeta, no? Així, pum.

De Don McLean a la Penguin Café Orquestra.

Hi havia un cotxe que sortia de Manlleu i que no sé on anava, on hi sonava la Penguin Café Orquestra.

Sí, sí, em transporta total aquella època. A més, tot el repertori, els discos de la Penguin Café Orquestra, és de les músiques a les que he tornat més. Sempre ha estat com. Ai, a veure, com. Fins i tot per fer servir d'influència, perquè a part de connectar-me amb aquell moment vital de preadolescència, hi ha alguna cosa de música, aquesta cosa com minimalista però molt orgànica, tots els temes que tenen, és un lloc on torno recurrentment. I aquelles portades, amb aquells dibuixos. Sí, amb aquells pingüins allà, el mateix univers, el nom, no? Pingüin Cafè Orquestra, no sé. I ja tot era com una espècie d'univers màgic que sempre l'he tingut en un lloc amb molt carinyo.

I el Giancarlo, que al final l'heu deixat. En un altre barri. ¿Què devia escoltar ell als seus viatges en cotxe allà per Itàlia? D'on és d'Itàlia ell? De Nàpols. De Nàpols, clar, m'imagineu allà. Sí, que l'escoltem entre aquí i a Nàpols, anant fent una mica aquí, una mica allà. Anant a la costa amb el Fitana, no? No ho sé. Mira, i sonava això.

Se voy a andar y te ir, capisco. Se me las y te tradisco.

Quin estil, eh? Mina. Molt forta. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Vinga, seguim amb cançons de la vostra vida.

Som a l'altre barri fent un especial tots sants amb l'Adriano Galante i el Guillem Roma, parlant d'aquest espectacle, la lloreria i també de les cançons de les seves vides. I ara sona Annie Di Franco. Sí. És un disc que vaig comprar

en un viatge amb amics de la universitat a Anglaterra, a visitar un tio que vivia allà. Y es el primer disc que crec que vaig comprar que em va xocar, que no me va a agradar res. O sigui, en plan, jo, ah sí, Ani Di Franco, de, no sé, leerlo en alguna revista o alguna cosa així. I vaig posar-lo i vaig, no sé, no sé quants anys, a veritablement gaudir-lo, no? Como que no, va a costar molt. Però lo tinc molt encaixat en aquella época, no? En aquel viatge i aquella sonoritat. Como anglesa, no? Aunque no és anglesa ella, pero. Pero creo que va a abrir una puerta, ¿no? Vale, se puede se puede hacer música así también, una mica con estructuras diferentes y una otra manera de composar, cantar y tocar la guitarra, ¿no? Y va a ser como el inicio de muchas cosas, yo creo, en este disco. Podría ser una de las grandes influencias de Siwar. Pues no lo sé. El teu grup. Sí, no sé si si soy tan fan de Ani Di Franco. No la conectan porque té molts discos pero sí que en aquel moment va a ser como un record después vaig trigar molt en escoltar música una mica més arriscada y tal como que yo era molt clásico y era eso Neil Young y todo eso pero bueno va a ser una llavo

mueren ya las ilusiones del ayer.

Buena Vista Social Club.

Guillem Roma sí que recordo no sé si no el vaig comprar jo però sí que recordo que és el primer CD que vaig gastar jo saps d'anar-lo posant i posant allà a la meva habitació i jo crec que també una mica com això que deies va ser un moment de porta perquè si les referències que he donat abans realment el món diguéssim latino i això que llavors m'ha interessat molt i que he viscut molt no apareixia i de cop. Recuerdo que el disc, viciarlo tant, Tinc una imatge també, que era el que deia a la meva finestra, que eren escales usades molt d'aquestes superhumils de Manlleu, amb la boira i les xamaneres de les altres. I amb aquesta música em sempre em dona un regust d'alguna cosa humil, però feliç, no? I no sé, quan escolto Compay Segundo, Buena Vista, em porta com aquesta sensació, no?, d'aquesta humilitat contenta.

Mueren ya las ilusiones del ayer. Es así, por uno su amor. Y mueren también con sus promesas dobles. La inspiración que un día le brindé.

I ara, senyores i senyors, passem a fer-nos unes quantes preguntes metafísiques.

Preguntes metafísiques.

Ara seguirem amb les cançons, però hem de fer un petit parèntesi per preguntar-vos el que preguntem a tots els passatgers que arriben aquí a l'altre barri, que és una pregunta d'aquestes transcendental, no? Torneu a néixer des del principi, torneu a començar, què voldríeu? Ser els mateixos que sou ara, Adriano Galante, Guillem Roma, tot igual, o voldríeu provar de ser altres persones, diferents?

Jo crec que em quedaria, repetiria sent jo, el que passa que potser ho faria una mica més tranquil. Diferent. No sé. Què vol dir una vinga més tranquil? No, sense pressa, sense estrès vull dir que a vegades aquesta expectativa d'aquesta pressa d'aquest món sembla que hagis de ser o sembla que hagis de voler o sembla que hagis d'arribar com que ja si tornem a repetir, com que ja és una repetició ja saps que no cal córrer llavors és com mira, tot està perfecte però fer-ho amb la calma, no?

Adriano. Yo creo que, no sé,

Adriano. Yo creo que, no sé, aprovecharía para demandar hacer como una molécula de agua o de aire o algo así, no sé, como algo así más de la natura, ¿no? Ni siquiera un animal. Un animal no, ¿eh? Creo que algo como así una mica más. Part d'alguna cosa ací més gran, no sé com dir-ho. Em sembla interessant. No sé si crec que m'agrada la idea de repetir. O si crec que seria bonic poder tenir un record de que, ostres, aquest era jo, ¿no? O saber que eras, i ara ser una altra dona, o, no sé, el que sigui, en un altre país, o jo què sé. Sí, seria molt divertit, també. Per exemple, quin país? No ho sé, no ho sé, realment. Bueno, Mèxic sempre el tenim allà, no? O sigui, m'agradaria. Una dona mexicana. Xabela. Mira, por què no? O sigui, ha de ser en el futur, la pregunta.

Pot ser el passat, també.

Pots reneixer en qualsevol moment. És a la carta, això. Partim de la premissa que et renaixeràs. Sí.

I si fóssiu animals. Que heu de ser un animal jo mira,

a casa meva amb la meva parella sempre fem la broma que ha de ser un somni reencarnar-se amb una rata jacarta perquè estàvem allà i als canals que és com el paradís de les rates.

Jo crec que sempre m'han agradat molt les balenes i crec que seria molt feliç. Mira, com aquesta. Sí, sí, sí, unos cantos d'aquests. I respirant, així.

Un parell de preguntes que us fa la veu de l'altre barri.

Quan va ser l'últim cop que vas plorar?

Jo ara fa res amb una sèrie. És que no recordo quina era, però. Però va ser com. No puc recordar quina ara, ja em sortirà. Però va ser com, vale, és molt maco això. D'emoció, eh? D'emoció, d'emoció, sí. Entre emoció. Sí. Ara ja em vindrà, eh? Ja em vindrà quina era, però. Fa res, aquesta setmana.

Sí, jo fa no sé quants dies un disc nou d'una persona que no coneixia de res que es diu. Daniel Ponder, una canción que es diu S-K-N, así sé siglas, y no sé, estaba allí escoltant-la súper tranquil, y bueno, aquestes coses que pasan, ¿no?, amb el plural.

Doncs ara la posem, ara la posem.

Déu-n'hi-do, eh? Sí, sí, sí. No, aquestes coses que t'agafen, no?, de repente. Igual que una pelicula, no saps si vols riure o plorar.

Següent pregunta. Quan va ser l'últim cop que vas plorar de riure? Ostras! Més difícil aquesta, eh?

Sí. Jo és molt trist, però estàvem ahir veient lo de l'isla de les tentacions. I t'ho juro que era una bogeria, perquè és un desastre això, però t'ho juro que et fa plorar de riure, però de la pena.

Jo no me'n recordo. Recordo fa uns mesos una risa d'aquestes que no pots parar i no pots parlar ni res amb un amic de Xile. I no me'n recordo ni la raó, sí, pero de horas ahí.

Te'n recordes de l'amic i del moment, que això és el més important. Seguim amb més cançons.

¡Muy bien!

Això sona molt potent, eh? M'agrada molt. No ho coneixia i. Sí, jo tampoc, que guai. I m'he fet fan de cop.

Sí, no, Mahmoud era como una leyenda ahí fa uns anys. No sé si va estar en una OT italiana o no sé què, però, bueno, de cop era com Razmataz Soldaut, aquest artista tal, i un amic. I bueno, conexió total, un moment de subidón total de temazos.

Veig el mar, sento els estels, Les arrels ja s'ha amagat el sol, la lluna està creixent, sento el cant d'un mussol, o potser és l'oreig del vent.

Però jo vull córrer amunt, jo vull anar amb el vent, vull conèixer altres terres, vull conèixer gent.

Gent com tu i com jo gent sense raó. I vols venir.

Joan Colom ens marca el camí i ara anirem a escoltar cançons que potser us faran una mica de mal potser haurem de treure la lloreria ja i els mocadors i començar a plorar comencem per tu Adrià Adrià, no va, vinga Guido pel mare

lucho e tira forte il vento su una vecchia terrazza davanti al golfo di surriente. Un uomo abrace una ragazza dopo che aveva pianto, poi si schiarisce la voce e ricomincia il canto. Te voglio bene assai, ma tanto tanto bene. A ver, ¿cómo se me ha hecho

el atrapillador de Pavarotti? No,

no, es que siempre me atraviesa de una forma, es increíble. No puc no plurar a maquete, ma, siempre es como. Se agarra de las piernas y.

És allò que no pot ser una altra cosa Sony Show has de parar màquina

i posar-te a cantar sí, sí, sí, increíble i tot, la lletra de la cançó l'oceano, tot sí, sí, molt fort què diu la lletra de la cançó? doncs estava pensant això i soc fatal amb el tema Wikipedia però és una història però és una història molt coneguda real però no recordo ara mateix, ho sento.

Passem a una altra veu d'aquelles que no sé on es posen de l'estómac, però que. Antoni.

When I die, will I go? I hope there's someone who'll set my heart free Nice to hold when I'm tired There's a ghost on the rise up when I go to bed. How can I fall asleep at night? How will I rest my head? Homescape, that middle place between life. En Noel.

Jo estic a punt de plorar, eh? No sé vosaltres, però.

És que baixa profund, aquesta, també. Molt potent. Sí, sí, sí. Quina cançó tan. Aquesta cosa com de. Com d'un llac verd-negre, no? Pero que entra algo de llum, pero que es allò. Entre barro y agua densa.

Total. I és un cantar plorant. Total, total. L'Andonín de Johnson, amb aquesta veu que no acabes de situar, de saber si és cantar un home, cantar una dona, cantar un àngel. Totalment. És una passada. Sí. Estàvem escoltant cançons que us fan mal ara et sents dolor, Guillem?

ara no, però aquesta cançó sí que connecta amb aquest sí, amb aquests llocs una mica més foscos molt de tardor, una espècie de nostàlgia estranya sí,

sí, sí ara hem d'imaginar quina cançó sonaria el vostre combinat comencem per tu, Adriano vinga.

Tengo un corazón mutilado de esperanza y de razón Tengo un corazón que madruga donde quiera Ese corazón se desnuda de impaciencia ante tu voz. Pobre corazón que no atrapa su cordura. Quisiera ser un pez para tocar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor por donde quiera. Pasarla.

Burbujas de amor. Sí, ¿por qué no? És que aquesta cançó, quan la vaig escoltar per primera vegada, ai mira, que voldria ser un peix, i no fa gaire, escoltant la llet atentament vaig dir, està parlant d'una altra cosa, aquí està parlant de. Coses bàsiques i importants. D'altres. Del desig, doncs, de vaja, si escolteu la lletra doncs ja ho entendreu perfectament no cal entrar en detalls i crec que és prou detallista Juan Lisguerra Sí,

té una màgia increïble escrivint coses que ningú podria escriure amb paraules que mai fa ningú fa servir per escriure cançons,

jo crec Una cançó d'amor com també ho és la que ens ha triat el Guillem Música.

You're just too good to be true Can't take my eyes off you You'd be like heaven to touch I wanna hold you so much At long last love has arrived And I thank God I'm alive You're just too good to be true Can't take my eyes off you. On the lonely night I

love you baby Trust in me when I say.

Déu-n'hi-do, quin himne, quin himne, quin himne per acomiadar el Guillem. Esperem que sigui d'aquí a molts anys, això. Que sigui d'aquí a anys, sí, sí. I ara us vull convidar a sortir de festa amb els difunts. Seria com una lloreria especial morts. Vale. Esteu preparats? Ui, sento una guitarra aquí. L'Adrià no s'ha tret una guitarra per preparar-se per aquesta festa. Donem entrada a la festa i a veure què surt.

La festa morts.

Aquí normalment jo us preguntaria amb qui voldríeu formar una banda, amb qui voldríeu formar una sobretaula, però aprofitant que porteu la guitarra i que fem una lloreria, el que ens hem d'imaginar és que anem a veure personatges de l'altre barri i els voleu homenatjar i els voleu fer una cançó o cantar una cançó seva. Per exemple, imagineu-vos Adriano, a qui t'agradaria trobar-te per aquí i cantar-li una cançó?

Uau, jo crec que cantarien, sí, que cantessin totes amb nosaltres, no? No sé, Xabela, Juan Gabriel. Què li cantaries? A la Xabela. Crec que a Xabela estem tots d'acord,

que volem fer alguna cosa amb ella. Crec que de seguida seria la primera que convidaríem a la taula. I m'agradaria també, penya random, que no fossin músics, no? Algun poeta, algun filòsof, algun polític. Aquí tothom està disponible. Clar, clar, per això, per això. Hitler, no? Per exemple. Dels bons, dels bons. Jo havia dit, home, que vinguís, però diria que Montseny, no? Ah, d'acord, d'acord.

Vinga, va, canteu alguna cançó.

Vale. Sabes mejor que nadie que me fallaste.

Que lo que prometiste se te olvidó.

Sabes a ciencia cierta que me fallaste.

Aunque nadie te amara igual que yo.

Lleno estoy de razones para despreciarte.

Y sin embargo quiero que seas.

Y allí en el otro mundo en vez de infierno encuentres gloria y que una nube de tu memoria me borre.

Uf! Jo crec que l'esperit de Xavier Labarga s'està apropant aquí i us està donant les gràcies per aquesta cançó que realment sí, sí, hem dit a l'inici del programa que l'objectiu era plorar i mira,

aquí estem que se'ns trenca la veu.

Us agraïm molt aquest viatge, Guillem Roma, Adriano Galante. Moltes gràcies. Per haver volgut jugar amb la lloreria, amb llarga vida també aquest espectacle, i amb les vostres carreres en solitari. I no sé si hi ha per marxar, donant les gràcies també als Nils, a la producció, al Nil Vía, i als Sons Celestials del Nil Hernández, voleu tocar-ne una altra o voleu que en posem alguna de les que ens hem deixat, què preferiu? Sí, posem una del Giancarlo, va. Una del Giancarlo, vinga. Doncs posem. Mira, el Giancarlo ens havia deixat dit. Que volia reivindicar Luigi Tenko una figura fonamental per entendre la cançó d'autor italiana i que es va suïcidar als 28 anys per cert, que Sapieco és el primer programa on no us faig preguntes al final per si us quedeu a l'altre barri si marxeu, perquè ho heu fet tan bé i la cançó i tot això que vaja ens podem quedar i tornar al mateix temps simultàniament universos paral·lels de tot teniu el bip oh. Tenim el carnet VIP de l'altre barri. Doncs acabem amb Ciao Amore Ciao de Luigi Tenco i. Us desitjo el millor. Moltes gràcies. Adeu. Adeu. La solita estrada

Bianca com en sale I el gran de creixer. I campi da rare Guardare ogni giorno Se piove o c'è il sole Per saper se domani Si vive o si muore E un bel giorno dire basta e andiamo.

Andar en vía lontana, buscaré un otro mundo, iré aquí o a los cortiles.

En un mundo de luces sentirse en el suyo.

Saltare cent'anni in un giorno solo dai carri nei campi agli aerei nel cielo e non capirci niente aver voglia di tornare da.