"He sobreviscut a un pneumotòrax fent submarinisme a Indonèsia, els metges diuen que he tingut sort"

El suplement, amb Roger Escapa.

Tens 22 anys, te'n vas de viatge a Indonèsia amb les teves amigues, t'endinses per primera vegada en el món del submarinisme i la teva vida acaba fent un gir de 180 graus. Unes vacances somiades que es converteixen en un malson i després de tenir un greu accident tornes a néixer, això sí, sense un tros de pulmó. La protagonista d'aquesta història ens acompanya avui a l'estudio de Catalunya Ràdio. Ella és la Carlota Ormat. Hola, Carlota, bon dia. Hola, bon dia. I també la Blanca Marín, l'Alba Bonet i l'Eva Rodríguez, totes quatre, bon dia, bon hora. Les amigues amb qui van prendre aquest viatge. Quants anys teniu? 22.

22 anys. D'on sou? De Barcelona i jo de la Río. Quant temps fa que sou amigues? Ara ja fa 4 anys, bueno, i més de 4 anys. Ens vam conèixer a la universitat i ara ja l'hem acabat la carrera universitària, així que. Què estudieu? Vam estudiar Negocis i Marketing Internacionals. Per tant, totes amigues de la carrera, no? Totes, sí. Des del primer any.

I allò que acaba la carrera, suposo, i decideixes fer un viatge. Celebrar-ho tot. Això. O sigui, va ser viatge de celebració que s'havia acabat la carrera? Sí, exacte. Així va ser. I feu una destinació així una mica ostera, fàcil. Indonèsia. Sí.

Ens feia il·lusió, sí, sí. La veritat que ho vam estar esperant un temps, tots estem ja acabant la carrera, treballant i demés, i ens feia molta il·lusió organitzar-ho totes juntes. Teníem diversos destins, però sí que és veritat que ens va encaixar una mica a totes. I sí, després hi ha unes en un altre lloc i demés. Però era un lloc, un punt en comú on a totes coincidíem i vam decidir fer Indonèsia. Quin era el pla? Quants dies marxàveu? Bueno, aquí depèn una mica del cas, de cada cas, però jo marxava un mes amb algunes dies, de fet, i anàvem a Indonèsia i després a Tailàndia. Elles, en el sucre, es van continuar el viatge i jo, malauradament, no vaig poder, però sí, sí.

O sigui, comenceu per Bali, no?, que és aquesta illa tan turística. Sí. I allà tot va bé, a Bali. Sí, vull dir, portàvem una setmana. I després marxeu cap a Lombok.

Sí, això. Vam començar a les illes Gili, que pertanyen a Lombok, però són les petites illes.

Molt paradisíques. Sí. I bastant turístiques també els últims anys.

Sí. L'únic que allà teníem, bueno, la germana de l'Alba, que us introduiré si vols, però bueno, la Clara, que estaré per sempre agraïda per l'ajuda que em va donar. Vivia allà, llavors era com un lloc molt esperat per nosaltres, perquè ens trobàvem amb la seva germana, i a més l'escola de submarinisme, que està allà a Gelitrawangant, es coneixia, teníem uns coneguts d'allà, llavors sí que en aquest sentit estàvem més segures perquè.

Per tant, un cop esteu a Lombok, decidiu fer submarinisme i, pel que m'expliques, aneu a una escola de la qual ja teníeu referències.

Sí, sí, sí, sí, així és. O sigui, no. Hi haurà una activitat planejada amb anterioritat i anàvem segura. A més, l'Alba i la Blanca, les dues havien fet submarinisme abans. Són quasi expertes. Tu no, Carlota. No, en el meu cas era la primera immersió. Sí que és veritat que en feia cosa, jo sempre he sigut una mica així poruga, però m'encanta el mar. Vaig pensar, vinga, va. Tot aniria bé, no passarà res.

Però et feia impressió com a qualsevol persona. Jo, per exemple, a fer submarinisme tinc la Maika Navarro aquí cada dissabte a les 10, que sempre me'n parla perquè li agrada anar d'entre taurons, però jo no m'hi he atrevit mai perquè precisament em fa por, em fa claustrofòbia. I el mar em sembla meravellós i anar a l'aquarium, doncs mira, el meu fill és la classe dels taurons i ja en tinc prou per anar a l'aquarium. Però tu vas decidir que t'atrevies malgrat aquest cert recel. Sí, sí.

Bueno, és que de fet el meu somni era és anar fent balenes i jo es pensava, per algo es comença, no? Però no, no hi haurà més humor. El bateig exactament en què consisteix? És la primera immersió. Llavors, primer et donen tota una explicació durant, bé, massa una bona estona. I després et submergeixes en una piscina per veure com et sents i, a més, et poses tot el que t'han explicat en pràctica. I ja, un cop surts de la piscina, vas cap al mar i sempre estàs amb un instructor al costat, sempre. Per tant, el bateig el vas fer en aquesta piscina. Bueno, primer no, primer vam fer com la prova a la piscina, re, potser eren 20 minuts amb totes mirant que no, enteníem quines senyes fer en cas que passés qualsevol cosa, i veure com et senties una mica tu amb aquesta primera immersió, i després ja vas dins el mar, i allà ja baixes uns 10 metres o així, la primera immersió. En el batet tot va anar bé? No, de fet, el bateig, si no m'equivoco, ja és on va passar.

Realment, la piscina és només una prova de provar com respirar. No baixes metres. Després del mar. Però en aquesta piscina

sí que tot va anar bé, per part teva.

Bueno, si soc sincera, jo em vaig agobiar una mica. Vaig haver de sortir un moment per respirar aire. No m'acabava de. No ho sé, m'acabava com una mica de. D'angoixa. D'angoixa, sí. Però tot i així et vas atrevir al mar. Sí, vaig dir, vinga, va. Ves a saber si era una bísia, jo què sé, bueno.

I què passa quan al mar vas cap avall? Tot anava bé.

Vam començar la immersió, no? Hi ha una tortuga, una altra tortuga, aquí és el corall.

Totes quatre juntes, eh, entenc.

No, jo no. De fet, justament, aquí només hi havia la Carlota, perquè l'Eva no ho va fer, i jo i la Blanca vam fer una immersió diferent, perquè nosaltres ja teníem un títol i anàvem més a baix. Això mateix. Sí, sí.

I ja en el moment de pujar cap a dalt, estàvem uns 8-10 metres sota l'aigua, i de cop ja va passar. Vaig notar com si alguna cosa esclatés molt fortament aquí a la part del pit, el pulmó, i molt molt mal, molt dolor. Llavors, res, va ser com un moment de pànic, jo crec, del dolor, no sabia què fer. Vaig intentar respirar, no podia, i vaig pujar cap a dalt. Clar, això tampoc va ajudar, però era el que em va sortir al moment. Llavors, un cop a dalt, vaig començar a tossir, seguia sentint molt dolor, em costava respirar. Llavors, vaig pujar al vaixell, estava amb totes, i vam tornar cap a l'escola. I allà, mentrestant. No, amb qui estaves sota l'aigua.

Abans de. Quan vas veure que alguna cosa passava, que no et trobaves bé i que et feia mal el pulmó, i vas enfilar cap a dalt, sota l'aigua qui hi havia? Érem tres amigues.

Tres amigues i la instructora. I després hi va un altre grupet de tres i una altra instructora. Per tant, el teu instint el que et va dir és. Pujar, sí, del dolor. Jo crec que no vaig ni poder. Reunar i assimilar el que estava passant. Llavors vaig mirar cap a dalt i vaig dir, bueno, no estic tan lluny, pujo. Perquè era just ja quan començàvem a pujar. Igual vam pujar un metre i va ser quan ja va passar tot. Què va passar, que t'has seguit? Llavors, com bé l'escola té un protocol per si passa qualsevol cosa, vaig primer anar a una petita clínica que hi havia a la illa i ja quan vam veure que segurament es tractava d'alguna cosa més, de fet ells no ho sabien perquè mai havia passat una cosa així i menys a aquests metres de distància. I res, llavors ja. Entenc que abans d'arribar

a terra estàs al mig del mar fent aquesta immersió, vull dir que puges a una barca, et tornen a la platja, no? Aquí estaves acompanyada de les teves amigues?

Sí, aquí sí, estàvem totes. Totes vam tornar a la superfície i vam esperar dos minutets que vingués el barco i ja quan érem totes vam tornar cap a la vora del mar.

Què vau fer la resta quan vau veure que ella estava així?

Realment, o sigui, en aquell moment, la Carlota estava com molt agobiada i estava amb la instructora que tenia donant-li aire. I aquell moment era de no agobiar-la, que es calmés, i realment com. Vam pensar al principi que li havia donat un atac d'ansietat, algun moment d'estrès de sota l'aigua, i era com totalment normal, com com no li vam donar molta bola i com deixar-la al seu espai per això.

Els instructors que són els que al final ja saben i quin protocol s'ha de fer, doncs ja la tenien amb oxigen, ja tenien tot, llavors, a veure què ens deien.

I com vas arribar a terra?

Vam anar a una petita clínica, allà em van mirar un o dos metges, no sabíem ben bé si eren metges o no, llavors ja vam fer això, vaig tornar a anar a un vaixell d'emergències i a l'hospital de Lombok, de la illa gran de Lombok. I allà em van acompanyar l'Alba, la Blanca i la germana de l'Alba, que és la que hem mencionat abans que viu allà, que és la Clara.

Clar, amb l'afegit que teniu 22 anys, ets a l'altra punta del món, acompanyada de les teves amigues, dels teus pares, suposo que aleshores encara no en sabien res, i no tens idea del que t'està passant, si és greu o no és greu. A, en un altre idioma, parlaven anglès tots aquests assistents que

et van atendre d'entrada? Sí, no, depèn. Sí que hi havia vegades que ens podíem entendre bé, però sobretot al principi costava, costava bastant. Quin és el primer diagnòstic que reps? En aquest primer hospital, molt caòtic, molta gent. Va ser una mica. M'anaven mirant, m'anaven fent proves. I ja el primer diagnòstic va ser dins un pneumotòrax quan em van fer la radiografia. Allà es veu molt clarament. Llavors estava tot el pulmó oprimit al dret. Què vol dir un pneumotòrax? El pneumotòrax passa quan entra aire a la part pleural, que és entre el pulmó i la part toràcica, el tòrax. Llavors dins d'aquest aire, en el meu cas hi havia una bulla molt gran, llavors quan va petar aquesta bulla. Va entrar aire en aquest espai pleural, llavors es comprimeix el pulmó. I en el meu cas, al ser tan gran aquesta bulla, per això patia tant en el moment de respirar i hi havia tant de dolor. Per això va ser quan vam veure en aquesta radiografia. Que el pulmó estava tan petit quan van dir que s'ha d'operar i en el primer cas va haver-hi el drenatge que intenten que surti tot l'aire possible i ja com veien que no millorava va ser quan van dir que anaven a operar Aquesta bulla

pulmonar entenc que ja la tenies i el que passa a l'hora de fer una primera experiència i anar més avall és que el cos no respon i col·lapsa. Sí, totalment.

Sí, sí, va col·lapsar el pulmó per aquesta bulla. Tu no tenies ni idea que tenies problemes respiratoris? No, mai. De fet, jo sempre m'agrada molt l'esport. De fet, abans de tenir aquest viatge, vaig fer una cursa a la muntanya, uns mil i pico metres d'alçada, i tot estava bé. Vull dir, normalment aquestes bulles acostumen a petar amb canvis de pressió. Vull dir que, ja m'han dit, em podria haver passat en un avió, sota el mar, o sigui, sota l'aigua, qualsevol lloc. De fet, hi ha gent que li passa en el dia a dia. Et van haver d'operar? Sí, sí, sí. A Indonèsia? A Indonèsia, sí. Quan van veure que no millorava, ja em van operar. Que si no sabien al 100% si m'havien de treure una part de pulmó. Això depenia de com veiessin el pulmó un cop fessin la incisió. Et van arribar a dir no sabem si podrem salvar el pulmó? No, això per sort a mi no m'ho van dir. Sí que jo estic superagraïda de com tothom ho va gestionar perquè em van fer sentir molt segura. Sí que és veritat que depèn de quins metges, al final hi ha un xoc molt cultural entre. Per el país, per la llengua, per moltes coses. Però m'ho van posar molt fàcil les meves amigues. Que t'han fet de família, suposo, allà. Totalment.

Qui és que avisa la família? Deia la Carlota, és en un hospital.

Bueno, els hi vas avisar tu. Els vaig avisar jo, sí. Si vam dir que era potser millor que vingués de part teva, per no espantar-los tant. Sí, sí, sí. I a la que ja van dir que li havien de posar un drenatge i havia d'entrar a quiròfan sí que ja vam passar nosaltres a parlar amb ells directament, però que vam dir que mira el primer contacte que el fes ella per no espantar-los de cop.

Sí, de fet el primer hospital, perquè vaig estar a dos hospitals, primer aquest primer que era públic i ja quan em van haver d'operar vaig anar a un privat, que era com més petit comitè, doncs al primer hospital ja vaig fer la trucada a la meva mare amb la Blanca i jo li dic, mama, bueno, a veure, tu et plantejaries si no venir? Va dir, bueno, a veure, però què és? I dic, bueno, a veure, potser m'han de posar un tubet per drenar una mica, però res, tres dies. Saps? I dic, bueno, anem a fer-ho.

Anem a fer-ho suau. Sí. I els pares van agafar

un avió i van venir o no? Sí, sí, sí, sí. Van arribar per l'operació? Per l'operació. Just a l'espertar-me O sigui, no hi eren durant l'operació, però un cop ja vaig despertar, ja eren allà.

Sí, sí. Quant temps vas estar de recuperació en aquest hospital d'Indonèsia?

Allà vaig estar una setmana a l'UCI, quatre dies en tovada, amb respiració insistida, i tres dies més allà a l'UCI, i després em van passar a planta una setmana més. Tenies assegurança mèdica? Sí. És el gran tema i la gran sort, perquè m'ho ha acabat cobrint tot i.

La importància també de contractar una assegurança mèdica quan fas un viatge d'aquestes. Bé, qualsevol viatge, però especialment a l'altra punta del món si vols fer submarinisme, per exemple. Sí, és això.

O sigui, mai saps, mai, mai, mai saps el que et pot passar. Més val gastar-te una mica més amb l'assegurança que no després. De tornada a Barcelona suposo que també has anat al metge. Sí. Què t'han dit? Bueno, ara estic amb proves. És un procés molt llarg de recuperació i he d'esperar uns quants mesos més que em puguin fer un altre atac, una espora a l'espirometria i demés, però és temps. O sigui, és una recuperació d'uns sis mesos en el meu cas. Llavors, ara vaig pel quart, ara arribaré quasi ja al quart mes de recuperació, llavors, bueno, a poc a poc. Has estat de sort, et diuen? Totalment. M'ho han dit més d'un metge. He tingut molta sort. Et podria haver passat el pitjor? Sí. Sí, sí, sí. Però bueno, tot bé. Llavors, bé, bé. Ets positiva? Molt, molt, molt, molt. O sigui, al final és això. Sí, he tingut les millors amigues que podia tenir i també la meva família m'ha donat molt suport en tot moment i crec que és molt, molt important sentir que la teva gent està allà amb tu. Llavors, sí, he tingut molta sort i també la ment fa molt aquí. Tu ser positiva i pensar que te'n sortiràs i realment sí, sí, sí. Ha quedat com un ensurt. Què n'has après de l'ensurt? Moltes coses, moltes. Estar molt agraïda de tot, del que tens, perquè veus que et pot canviar la vida en un moment, i mai se sap, la gent que tens al voltant, com t'estimen i com es preocupen per tu, i moltes coses. També conèixer Indonèsia, realment, tota la gent bona que hi ha hagut. Estic molt agraïda. A partir d'ara suposo que els taurons a l'Aquarium, eh? No, tampoc ni a l'aquarium

ni a l'aquarium o sigui, esport en podràs continuar fent? entenc que submarinisme segur que no però esport sí,

podré fer si tot va bé, si en principi no hi ha d'haver cap problema en uns mesos ja torno a córrer vau patir tant

com fa la sensació ara un cop ho està posant i ho està verbalitzant amb paraules la Carlota avui aquí a la ràdio vosaltres qui éreu allà?

Sí, sí, però en tot moment, o sigui, va ser com molt escalonat les notícies, no? O sigui, no del primer moment ja sabíem, vale, té una bolla, l'hauran d'operar, sinó que va venir molt escalonat i també havíem de posar aquesta cara com valenta també per ella. I en el moment potser no ho pensàvem, no? Tant que anava a ser com tot el que després va anar sent. Però òbviament, la sort que teníem entre nosaltres, teníem a la Clara i la Carreta també, ens de moment estava molt valenta i demostrava molt que. Que estava tranquila i que aniria tot bé, però sí, sí, es va patir, es va patir.

Sí, totalment. A més, va passar que érem un grup bastant gran, vull dir, no totes estaven a l'hospital amb la Carlota. Van anar primer la Blanca i l'Alba, després vaig anar jo amb una altra amiga, i clar, al final, des de la distància, també es pateix molt perquè no la veus, no saps com està, el que està patint, i és això. Estar tan lluny de casa, aquestes experiències les pateixes molt més.

També va ser bastant fort com el moment d'estar passant això amb la Carlota. Ens hem de preparar, ens hem d'estar atentes a tot el moment i fer el possible. Realment nosaltres no sabíem què estàvem fent. També vam tenir molta sort de la germana de l'Alba que sabia més com tema burocràtic i què havíem de fer, però realment vam veure que érem nenes molt petites per estar allà i fer tota aquesta gestió que no ens esperàvem en ningú moment que ens podia passar.

Què et diuen els teus pares, Carlota, ara?

La veritat és que no em recolzen. Em diuen que tot anirà bé i que.

Home, de recolzar-te ja m'ho imagino. Però vull dir, l'ensurt O sigui, el porten per dins.

No, home, jo ho he vist com han patit. En un pare més es va haver de quedar aquí, llavors jo ho veia, sentia el seu patiment. Però no, estem. No, no, no. El proper viatge on serà?

A Vic. Exacte, a Vic o a Conit. La Carlota Ormat, la Blanca Marín, l'Alba Bonet, l'Eva Rodríguez, aquestes quatre amigues, amb aquest estiu una mica accidentat, amb una història en banda sonora també de White Lotus. Gràcies a totes quatre, molta sort i salut. Gràcies. Fem una pausa i saludem la Maite Curto pendent de l'estat de les carreteres amb un dissabte molt accidentat també amb diversos accidents en diversos punts de Catalunya, especialment a la P7 tensionada a aquesta hora. Ara tornem.