Hi haurà públic a l'entrevista de Santiago Abascal a "La revuelta"?

El suplement. Amb Roger Escapa.

Passant 5 minuts de les 12 del migdia, avui d'excursió amb el Joan Callarissa i la Rebeca Rodríguez. Bon dia, bon hora. Hola, què tal? Bon dia. Surtit de l'estudio de Catalunya Ràdio. Ràpidament fins a Rosselló 425 de Barcelona, l'espai fantàstic del Super3, el barri de la Sagrada Família, on fa tot just uns instants ha acabat la representació del secret lluminós del Super3, aquesta obra escrita pel Marc Artigau amb música del Marc Sambola, amb una preestrena exclusiva per oients del Suplement, que fa tot just acaben d'aplaudir aquesta estrena amb el Marc Artigau, que també està païnt tots aquests aplaudiments que ha rebut. Marc, què tal?

Bon dia. Molt bé, molt bé. No sé si se sent una mica el guirigall.

El públic està sortint, perquè tot just hi ha hagut aquesta primera representació, el Fantastics del Super3. Escolta'm, d'entrada, Marc, explica'm una mica què representa aquest espai, que jo estic trepitjant per primera vegada. I Déu-n'hi-do quina meravella, quin desplegament, 2.000 metres quadrats, veig, de tot l'univers dels súpers, amb un escenari, amb un teatre, no?

Home, sabent que les últimes notícies dins del nostre sector era que tancava el Jove Teatre Regina i que era una mala notícia pel teatre familiar, de cop i volta. Saber que s'obre un teatre nou, que és un teatre familiar, un teatre amb aquest equipament, doncs és una molt bona notícia. Com a mínim tenim un espai on, com pots veure, també ho podem explicar, la relació de l'espectador, del públic amb l'espai és molt proper, és un teatre de molt a prop. On hi ha molt treball d'immersió, de projeccions, i que fan que l'experiència, com també hi ha uns fanalets que formen part de la funció, fan que l'experiència sigui una mica diferent,

per dir-ho d'alguna manera. Tu has escrit aquesta obra de teatre, aquest secret lluminós, pensant en els més petits. A veure, la gent que també ens sent des de casa i que té ganes de venir-ho a veure, Entenc que això és un espectacle a partir de 4 o 5 anys, si fa o no fa. Sí, podríem dir 6, no passa res.

És que depèn, sempre ens trobem amb gent que quan dius 5 o 6 anys sempre diuen, no, però és que el meu fill, que té 6 mesos, és molt despert i no ho va entendre tot.

Que vingui, que vingui. Per tant, a partir dels primers anys de vida, tot l'univers del Super3, però tu aquí has anat a una obra que has anat més enllà, no? I que d'alguna manera vols combatre o vols reivindicar l'avorriment.

Una mica sí, una mica sí. No tant, sí, reivindicar l'avorriment, però que l'avorriment pot ser el principi de moltes més coses, de moltes coses divertides. Pot ser un cant a la imaginació, pot ser no viure en aquesta dictadura constant que són les pantalles, que estem segrestats constantment per aquesta llum i per aquestes pantalles. I el secret lluminós intenta ser un espectacle que agafa, recull una mica el món del Super3, però si no coneguessis el món del Super3, també pots venir a veure l'espectacle, perquè és una història d'aventures de la Lia, que descobreix que té una escletxa de llum a l'habitació, entra en aquell món i comença una història d'aventures.

Tu has escrit tant per adults com per infantil, és més difícil el públic infantil fins i tot que l'adult? Mil vegades més. Sí?

Per què? Perquè no hi ha filtre, perquè són sincers, perquè de manera molt evident veus si el públic està connectat, si s'ho està passant bé, si s'avorreixen, o sigui que el públic infantil amb això és molt més transparent, afortunadament.

Anem a que et jutgi el públic. Molt bé, que benvingut aquí a un judici. Jo encara no he pogut veure perquè he arribat a l'última escena, estàvem fent directe, però aquí hi ha tot de públic que ja hi pot dir la seva. A més a més, han vingut convidats en aquesta preestrena pel suplement. Hola. Hola. Com et dius? Nora. Què tal? Molt bé. Què t'ha agradat, això?

Moltíssim. Una història que, bueno, és meravellosa. Quants anys tens, tu? 12. D'on vens? De Sant Vicenç dels Horts. De què anava la història? Doncs d'una noia que es troba a una esquerda a la seva habitació que representa el món de les pantalles d'avui en dia i representa l'obduïts que estem d'avui en dia.

Per tant, les pantalles, si les podem tenir encara una mica lluny a aquestes edats, millor, potser, no?

Sí, crec que és una cosa

que s'ha de llunyar el més possible. Què tal, com estàs?

Bé. Com et dius tu? Elia. D'on véns? De Sant Vicenç, venim juntes. Heu vingut juntes.

Què t'ha semblat, això? Molt bé, la veritat. És una història que crec que molts nens d'avui dia haurien de sentir, però que, clar, com que diuen que és del Super3, jo crec que no arriba a molts ullets, però hauria de veure moltes persones, perquè, clar, jo crec que és molt bonica i és molt important, el missatge.

Ets fan de tot l'univers Super3. Has pogut passejar una mica per aquí al Fantàstics, perquè més enllà també d'aquesta obra de teatre, hi ha altres activitats que es poden fer aquí, eh?

Sí, sí, és molt guai, sobretot com per als nens d'ara i els que estàvem abans, perquè jo els veig des que era superpetita i m'ha vingut molt la infància, els moments de quan era petita.

Quants anys tens ara? 12. 12, també. Què mires al Super3, o què has mirat, o què t'ha agradat aquests últims anys que hagis vist allà?

Bueno, el fuet m'agrada bastant, perquè la història i tot.

El sentit de l'humor, també, no? Sí. I els beta, també. Sí. El titó et queda lluny,

que és el que em sé jo. Sí, bueno, és que el titó el miro més amb els meus cosins, però bueno. Els cosins són més petits.

Sí. Alguna cosa més? No, però jo crec que. Alguna crítica que li diríeu al Marc Cartigauda? Ostres, aquí aquest. Ell ha escrit aquesta obra de teatre que heu vist, l'ha escrit el Marc. Si li voleu fer algun suggeriment, ara que tot just estan amb aquesta primera representació?

No, perquè crec que ho ha fet molt bé tot, era molt bonica la història i era. Jo crec que ha encertat molt bé el tema que estem patint ara els nens i també potser nens ben grans.

Et prometo que no està afectat, això. Els oients, els hi prometo, i el Marc Artigau, també. A veure els adults, també, els pares i les mares. Hola. Hola, bon dia. Com et dius? Aida. D'on vens, tu? De Barcelona. Molt bé.

Què t'ha semblat, això, d'aquí? M'ha agradat molt, m'ha agradat molt. Com a mare m'he sentit interpel·lada en alguns moments, de dir, igual estem una mica massa amb les pantalles, però molt bé. És a dir, que a casa mirem bastant el Super3, i llavors amb això dic, bueno, em sento interpel·lada, però per altra banda, almenys no ho estem fent

tan malament. I quina edat tenen els teus fills, o suposo que són les teves criatures,

eh? He vingut amb el Jan, que en té 9, l'Èlia, que és una amiga de l'escola, que com que ens van tocar 4 entrades, ens hem emportat l'Èlia, i la Júlia, que en té 5. Abans d'ahir, la Júlia. Què mireu al Super3? Què mireu? Jan.

El Henry Danger, el Fuet, el Sveta. El grizzly també? Sí, és molt divertit.

El grizzly jo també me l'empasso bastant, eh? Sí, a mi el grizzly quan érem molt petits. Després ja vaig preferir que miressin coses que parlessin.

I després ara n'han sortit uns dalidefics que també estan bastant bé. No sé si els heu vist, els dalidefics? No. El famós gos de l'Astérix i l'Obèlix.

Però, o sigui, els de l'any passat, no I el Marc Artigau,

sobre l'obra de teatre que heu vist aquí, què? Al final us ha agradat o potser l'hem de canviar? Sí, està molt bé. Està prou bé, no? Sí. El felicitem. Sí. Gràcies, Jan. De res. Doncs aprofiteu també per passejar, aprofitar també aquest espai tan fantàstic que teniu per aquí amb el Marc Artigau, doncs que entenc que això ara els oients, els espectadors de 3CAT, la gent fidel al Super3, doncs aquí hi ha entrades obertes i aquesta obra representarà durant un temps llarg encara, eh?

Sí, crec que és dissabtes i diumenges. Matinals i tardes? Sí, diria que sí. Aleshores, quan venen les festes de Nadal, sí que llavors no fem només caps de setmana, sinó que no et sé dir els dies exactes. I si va bé. Mira, veus? Fantàstic. És genial.

Has trobat la porta de sortida. La porta màgica, que una mica m'estimbo per aquí al darrere. I si tot va bé,

doncs la idea és anar tirant, veiem no tenim una data tancada.

I això d'escriure amb el segell del Super3 al darrere t'ha posat més pressió al damunt o què Marc?

I tant, més pressió i clar, escrius i finalment el text passa per més mans, ho mira més gent i forma part d'un procés creatiu. Però clar, jo que he crescut amb el Super3, que forma part de la meva educació emocional, doncs per mi ha sigut, no només, a barreres et diuen un encàrrec, no, no, un encàrrec però ho he viscut des d'un altre lloc.

Ara connectant també, sent aquí, passejant amb la infantesa i amb aquests records previs a l'adolescència, Jo recordo que m'avorria molt de petit, amb el xoc inclús, que a vegades els Reis em portaven coses que després no hi jugava perquè no m'interessava, o estar avorrit, o dir als meus pares, és que m'avorreixo. Jo m'avorria molt. I no és dolent, segurament.

Mira, jo crec que em dedico al que em dedico perquè els estius els meus pares em deixaven al poble dels meus avis, que era Arbeca, i jo m'avorria, i en canvi en tinc un record preciós, de jugar a futbol, d'estar per allà, de donar voltes, però d'avorrir-me també, i segurament d'aquest avorriment m'ha vingut, doncs no ho sé, una certa capacitat d'imaginar històries, suposo que. Quan vas començar a escriure tu, Marc? Jo des de molt petitet era el nen repel·lent que escrivia els poemes de Sant Jordi. I guanyaves els Jocs Florals. Sí, i m'enfadava si no guanyava, em semblava que no era just, o sigui, terrible, terrible.

Però això ho compensaven, perquè si guanyaves un any després era difícil guanyar consecutivament.

Jo ho intentava, era competitiu en aquest aspecte, però mira, va com va. Després veus que aquest món passa per molts més llocs, que el teatre té una cosa meravellosa que és un treball en equip, que sí, he escrit el text, però aquí hi ha una feina de direcció, d'interpretació, d'escenografia, i aquests moments compartits, mira, els tenim tots allà, veus que ara estan allà, tot l'equip artístic, doncs, li donen molt més valor que el simple fet de l'escriptura.

Marc Artigau, l'autor del secret lluminós del Super3, des d'ara i fins almenys el 17 de gener. Veurem si després també es prorroga els caps de setmana i en funcions especials durant les festes de Nadal. Gràcies, molta sort. A vosaltres. Dos avorrits, com són el Joan Callarí i la Rebeca Rodríguez, avui des d'aquest espai fantàstic al carrer Rosselló de Barcelona. Com éreu de criatures vosaltres dos?

Jo molt activa, eh? Tu també t'avorries o no? No era gaire d'avorrir-me, eh? No, no, no. O sigui, jo feia molt d'esport i, a més a més, després dels temps lliure. De petita, també, ja. Sí, de petita. Què feies? Bé, he fet gimnàsia esportiva, he fet futbol, natació. Vull dir, era. No sé si superactiva, però gairebé. I després, quan estava a casa, de les que jugava sola, perfectament, eh? O sigui, sense problema.

Jo sóc fill únic i jugava tot sol moltíssim, però jo gaudia moltíssim mirant los informatius. I ja de petit, eh? Sóc aquest tipus de criatura. Ets el dels Jocs Florals, també? Podria haver-ho estat, diríem que no li vaig ficar tota la passió que mereixia, però sí, o sigui, jo era un nen vell.

O sigui, ja miraves els informatius sol o acompanyat dels teus pares? Amb dues. I ara estic en aquella fase que, clar, he de mirar tots els telenotícies, a banda de com a consumidor, i després, quan surt Donald Trump, el meu fill em diu, mira, ja surt aquell senyor que no t'agrada. És que ho saben, eh, qui no t'agrada. Tu comentaves les notícies amb els pares de petit, Joan?

Jo el record més hardcore que tinc és mirar informatius en Muniello que insultava directament a les persones que no li agradaven a la tele. Llavors tenia tota una llista de persones odiades que tots teníem el rànquing al cap. Diríem que el seu preferit era Fidel Castro. A partir d'aquí podeu construir la resta. Així ha sortit, no?, també, una mica. Doncs zero sorpresas, diríem.

Avui aquí protagonitzarà la crònica de cultura de l'informatiu, del Telenotícies, segur que és l'Oreja de Van Gogh, que ha tocat a casa nostra, ens n'hem fet ressò també a primera hora, amb la Maya Montero, i avui repeteix, vull dir que avui doble reacció de l'Oreja de Van Gogh, i a finals de mes també tornen. Heu pogut digerir també, Paí, una mica més tot el que s'ha dit al voltant d'aquest concert, Rebeca?

Mira, jo he parlat amb dos amics periodistes, a més a més, que van anar al concert, i els dos, és curiós, tenen la mateixa sensació. Ells els van cantar al concert, diu que va ser un karaoke, pura nostàlgia, van sortir eufòrics, fins i tot em van dir, no, no va desafinar, però clar, després han vist els vídeos i han dit, escolta, o al Palau Sant Jordi ho sentíem tot meravellosament, o realment no sembla ni la mateixa persona que canta. Fins i tot sí que em van dir, per exemple, quan ella fa aquell discurs sobre Barcelona, que se n'adonen que. No parla fluidament, diguéssim, no? Però sí que és cert que quan cantava ells no van notar cap desafinament, i després sí. Va ser que era l'eufòria que els hi podia.

Bueno, i que és un concert que és un karaoke col·lectiu, com dius, no? Totalment, el karaoke col·lectiu, sí, sí. De fet, això que ha explicat la Rebeca té molt de sentit, perquè si et llegeixes les cròniques dels periodistes musicals que han anat allà,

No son tan dures. El Bianchotto no l'ha deixat gens malament, el nostre Marc Ruiz tampoc.

No son tan dures com los vídeos, quan tu els observes después en una mica de deteniment i els escoltes.

Crec que també hi ha una voluntat de no cribillar-se especialment amb ella, no? Una certa misericòrdia, jo crec. I que també és una persona que tu veus que no està bé i que està patint. Que és vulnerable. La no és vulnerable. Per molt que hi hagi discursos que diguin ella ja és adulta per fer el que vulgui, vés a saber com de protegida està també per la resta de la banda, que l'ha sotmès a una gira per la qual.

Potser no està preparada, bàsicament per la pressió que suporta. Tenir aquest ritme, per exemple, ara se'n va a Pamplona, després torna a Barcelona dos dies més, o sigui, esta gira de concerts potser és massa, tal com està Amaya Montero. Ella deien que ahir estava molt en Barcelona, la gent li va donar molt de suport, va voler cantar el Boig per tu en català, que li agraïm molt des d'aquí, com a mínim faci aquest esforç. Que ho intentés. Que ho intentés, perquè la lletra no la va clavar gaire, però sí que és cert que fa aquest intent, no?

Avui repetirà amb el Boig per tu? O el set lís és el mateix?

Sí. En principi, hauria de ser. Home, jo crec que si la gent que va avui no els canta el boig per tu, se sentiran una mica més estafats. Xiularan, no? Xiularan, no? Xiularan. Encara més estafats. Jo crec que al pobre li aniran bé els 15 dies que ara tenen de parada, no? Hasta que tornen a Barcelona d'aquí dos semanetes. Jo crec que li anirà bé parar descansar i agafar una mica d'aire, perquè, pobreta. Se la veu patint. La veritat és que quan va fer el discurs aquell, lo feia amb els ulls tancats, intentant-lo repetir de memòria.

Sobretot l'addicció, que veus que patina, que no acaba d'enllaçar dues frases. Que van supegar, que han vist tots els vídeos que van supegar. Sí, sí, sí, ha caigut, ha caigut. Però es va rebifar, eh? Va rebifar.

I crec que això va ser molt simptomàtic, que quan van supegar, en vez de fer socorro, ja l'he tornat a liar. Va riure. Sí, va quedar-se mirant els col·legues de la banda i va fer rollo, ja no ve d'aquí, no?

També ha de ser molt difícil per ella, tants anys d'inactivitat, i tornar i rebre totes les crítiques que ha rebut per xarxes. Perquè és cert que la gent que la va veure li dona aquest suport, ella nota aquest escalf del públic, però deu ser molt difícil, i més en el seu estat de salut, rebre, depèn de quines crítiques, i quin hate a xarxes socials.

Què heu esbrinat sobre l'estada de Laura Ijade i Van Gogh a Barcelona? Sabeu on s'allotgen?

Molt poca cosa, jo crec que quan sortim d'allí cadascú se'n va a fer la seva i poca vida comunitària i sobretot

a descansar. Crec que van venir junts en furgoneta, que ella normalment ve amb avió i ells no, i aquesta vegada sí, crec que es volia preparar el boig per tu, però sí que és cert que no se sap on s'han allotjat.

Sí que va arribar una mica abans, sí que s'ha sabut que va arribar una mica abans per poder-se preparar el boig per tu, però no prou abans, com s'ha demostrat. Molt elegant, Joan Callarissa. A mi em fa pena. A mi em sap greu, però com a periodistes hem de descriure una mica els fets també.

Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio, som d'excursió amb el Joan Callarissa, la Rebeca Rodríguez, avui a l'Espai Fantàstics del Super3, Carrer Rosselló, on fa tot just uns instants s'hi ha representat el secret dominós del Super3, aquesta obra de teatre, en exclusiva avui pels oients del Suplement, i a partir d'ara oberta al públic general, especialment també els caps de setmana i les dates nadalenques. Joan Callarissa, tu ets un home que al futbol ni et va ni et ve, però aquesta setmana has experimentat una, doncs, experiència religiosa, que és trepitjar l'Spotify Camp Nou.

És que clar, és que potser això ho hauríem de dir en passat, és que potser he viscut una epifania, potser no era tan greu com semblava, la meva, la invisibilitat del futbol als meus ulls, vull dir que m'ho vaig passar bé. Com és que has anat al Camp Nou? Doncs mira, per circumstàncies, la vida em va portar fins allí i vaig tenir la sort de. Però quines circumstàncies? Doncs mira, que m'ho van posar molt a huevo. Una parella futbolista has trobat. No, no, no, no, no. No m'emboliques, que això és molt greu. Això sí que seria un xoc. Home, un futbolista sortint

de l'armari sí que seria un xoc, bàsicament, perquè ningú s'hi ha atrevit, encara.

A veure, n'hi ha 10 guapos, vull dir que si algú està així que no s'acaba de decidir, jo l'ajudo. Yo a la judo, vaig veure que érem bastant monos, la veritat. Una mica massa joves. Quins d'ells? Els de l'Aston Villa o els del Barça? Amb dos. Tenies bones localitats? Home, jo he de dir que tenia més bones localitats que el visitant estrella del partit que va ser lo príncep de Gales, Guillem, fill de Lady Di. Ell s'estava mullant, jo no.

Amb el seu fill Jordi, de 13 anys, amb aquesta visita il·lustre de la reialesa britànica a la llotja del Camp Nou, sota la pluja, amb aquest Barça Stone Villa, amb aquella gorra que lluïa, a diferència de tota la resta de la Junta Directiva, que anava fins i tot d'eco. Amb aquestes capelines divertides, no? Que heu rebut el mem de Deco amb la capelina, suposo.

Una mica de moment parxís, no? I tu com és que no et mullaves? On eres? Perquè jo estava assegut sota sota sota el príncep de Galesa. Mai hagués dit que un príncep de Galesa s'asseuria sobre el meu. Has fet gràcia, eh? Ara ho estava visualitzant. En fi, jo em vaig asseure sota el príncep de Gales, llavors ell se mullava, jo no. Però bé, bé, bé, una experiència molt xula. Vaig descobrir algunes coses. A veure, explica què et va semblar,

és a dir, el. Bueno, d'entrada. Què és el que et va sorprendre? Me l'imaginava més gran?

No, no, no, va aparèixer. És a dir, jo havia anat al Camp Nou Antic, que crec que va ser un partit contra el Betis, no ho puc recordar perquè vaig anar a una amiga. Va guanyar o no? No, crec que van perdre.

Ah, mira, anava a dir, perquè si no ets talismà, si vas a dir sempre guanyen, potser has d'anar més al partit.

No, és que vaig anar a una amiga meva i no me'n recordo molt d'aquell partit perquè vam estar jo i ella parlant de les mateixes coses. Però ara el meu acompanyant era molt expert en futbol i me va instruir i em va ajudar a entendre el que jo estava veient. Llavors li vaig trobar una mica més de gràcia, per exemple.

I els insults que hi ha, no et va sobtar? Perquè vaig portar un dia el nen i vaig pensar que potser, depenent de quina edat, millor no portar-los al camp.

Clar, és que també és un tema que no volia tocar aquí al Fantàstics del Super3. Però diríem que hi ha tota una sèrie d'insults. Una paraula que comença per Chu i acaba per el nom d'una coneguda vigilant de la platja, de cognom Anderson, la repeteixen moltíssim, jo sabia que tinguessin el sexe oral masculí tan present en aquell context. I també fan molt de comentari body shaming, fan molt de body shaming, sí que ens va sorprendre, comenten molt, vaig sentir alguna gent de per allí que dien, ah, este està un poquito entradito en quilos, no? No ho va dir d'aquesta manera. No, clar. Però ja m'enteneu, no vull reproduir la vulgaritat. Però clar, això és una cosa, els gais ja no ho fem, perquè quan veiem una desfilada de Victoria's Secret ja no comentem cossos, ja hem après això. Allí encara no ha passat. Ara un pas per darrere, els animem. Tot més heteronormatiu, no? Els animem a fer un pas endavant.

Sobre la visita de la reialesa britànica, ¿us va sorprendre veure'ls al Camp Nou d'aquesta manera, amb aquesta naturalitat? Clar, la capelina no se la van posar, perquè a la pluja aquesta gent és evident que hi està acostumada. Totalment.

Exactament. A la pluja de gols ja no sabem, eh?

Oh, apuñalada, apuñalada. Sí, pobre se'n va anar una mica en la cara llarga, el pobre príncep de Gales se'n va tornar.

Va aprofitar les vacances justament que té el seu fill a l'internat d'Eton per poder venir a passar el dia aquí a Barcelona i a veure el partit, perquè ell és molt fan de l'Aston Villa, ho diu de sempre, a més a més, acostumen als partits, acostumen al futbol també amb el seu fill, és una cosa que. Passa de pares a fills moltes vegades. I mira, per això et dic que tampoc s'opta tant veient-lo, però sí que va fer una gràcia que la pluja, aquella pinta, la gorra, el nen, tot plegat.

El pobre pla de pare i fill va sortir igualit, mai més ben dit, perquè pobrets se'n van anar amb la cara llarga. Jo estic gaire esbrinat que l'equip de. L'equip personal de Guillem va estar a Barcelona abans que arribés ell i després van estar allotjats aquí a un molt bon hotel de Barcelona, però ell no. O sigui. Tots de l'Aston Villa, dius. No, no, no, l'equip personal. Ah, l'equip de seguretat. Ah, l'equip de seguretat. El príncep Guillem, sí. I ells on dormen? I ells, a Esfarosa i Nou, crec que van sortir d'allí, van agafar l'avió i van marxar perquè. Tot en el mateix dia, no? Clar. Perquè tens jet privat, vull dir, si t'agafes on el seu jet t'hi pots agitar a dormir, saps?

Diria que l'anada per això va ser amb un British Airways un vol comercial regular, sí.

Sí. En fi, pobret, em sap greu per la pobra criatura. I tornaràs? Vas celebrar els gols? Home, vaig celebrar els gols, clar, però perquè soc una persona molt empàtica, no? Vull dir que al final aquí també m'hauria fet il·lusió la obra que han vist els nens, no? Però és veritat que jo soc del Barça, eh? Vull dir, poc a broma, és el meu equip, a no ser que dispute. Un partit contra el Sant Pauli d'Hamburg, que llavors soc del Sant Pauli, però ja està. Amb el Joan Callarissa

i la Rebeca Rodríguez comentant pantalles i cor d'aquest cap de setmana i dels dies que vindran. Avui parlàvem amb la tertúlia Rebeca i tu que estàs ficada a dins m'agradaria que m'expliquis a veure què n'has esbrinat. Tot el soroll que hi ha al voltant de la visita de Santiago Abascal dilluns a la revuelta, en aquest cas amb el David Broncano, amb aquesta polèmica si és que el públic. Se li farà un càsting prèviament, si és que les condicions de l'entrevista seran diferents a les que va rebre, per exemple, Pedro Sánchez?

Tot aquest soroll al voltant. No hauria de ser així, eh? O sigui, per un tema de neutralitat i d'impartialitat, o sigui, la productora al final és qui gestiona el públic. L'única cosa que pot haver passat és que Santiago Abascal no pogués anar per la tarda a l'hora que tenia pactat el públic per anar, i aleshores, evidentment, canceles. Nosaltres ens ha passat amb alguns polítics que ens han demanat un canvi d'hora, llavors sí que has de canviar el públic, i també ens han demanat saber noms i cognoms per veure si tenen antecedents penals, això sí que ens ho han demanat, però mai ens han dit qui ha d'entrar i qui no, independentment del polític. És cert que al nostre programa només hem convidat polítics d'esquerres. Perquè no volem. No volem humanitzar ni blanquejar cap polític d'extrema dreta.

Ara ho podeu fer, això, perquè sou a tres mèdies, sou un mitjà privat, no?

Sí, ho podríem fer, però al final és també una mica l'editorial del programa i el que el Marc vol fer. Sí, però que això en un mitjà públic. No, no, ell s'ho està menjant perquè ell té l'obligació de donar l'oportunitat d'expressar-se a tots els polítics.

Però això de només convidem els que ens cauen bé

perquè tenim una línia editorial. No, això ell no ho pot fer, ell no ho pot fer, ell no ho pot fer. Ell sí o sí, per això ell mateix jo crec que no deu voler

entrevistar Bascal, evidentment. El que no estava tan clar és que Santiago Abascal o Vox acceptés anar-hi. I ho han jugat i ho han acceptat. Aleshores, a partir d'aquí, clar que l'ha d'entrevistar.

Però la lectura política és que ells no són la derechita covarde. És que, si no, ells no podien no anar. És a dir, ells que se passen la vida omplint-se la boca, dient-li al PP, sois la derechita covarde, clar, ells no es poden quedar a casa amagats. O sigui, ha d'anar allí i fer-se el Milanes, ha d'anar allí i demostrar que és un mascle alfa. I això pot sortir, és que això pot passar

qualsevol cosa en aquella hora. El problema al final és que li estem donant una altaveu, que ja et dic que Broncano no pot fer una altra cosa que entrevistar-lo, que a mi d'alguna manera em fa por, perquè al final és un programa d'entreteniment, no serà una entrevista política convencional. Estic segura que Broncano intentarà posar-lo entre les cordes en més d'una ocasió, perquè evidentment ell no hi combrega amb el discurs polític de Abascal. Espero que vagi ben preparat per poder rebatre tot el que ha de dir Abascal al seu programa. Em faria por que no hi hagués públic, perquè espero que això no passi, perquè a mi m'agradaria que el poguessin escrit de sa, com fan sempre, amb qui sigui que hi va, i que sigui al final una entrevista com les que fa sempre una amiga més punyent, això sí, perquè no és de la mateixa corda.

¿Tu creus que d'audiència pot superar la de Pedro Sánchez, que recordem va fer un 33,9?

Sí, gairebé un 34, sí. Jo crec que no superarà Pedro Sánchez, espero, però jo crec que funcionarà molt bé, perquè al final.

Rufián i Montero van fer un 21,7. Que també està molt bé. Sí, que està molt bé, però que es va quedar lluny del Pedro Sánchez i era un dia en què també competien de manera una mica més difícil. Aleshores, jo crec que el pot superar fins i tot, perquè falten dos dies per l'entrevista i n'estem parlant des de Catalunya. Sí. Bueno,

i que a més a més genera O sigui, la gent que l'odia d'alguna manera voldrà veure com es defensa de Broncano i la gent que li dona suport voldrà veure com fa de faixenda, que és una mica el que acostuma a fer ell. Jo crec que una cosa

graciosíssima que pot passar, no sé, tu, companya Rebeca, que ets més experta en tot això, serà observar com a l'Hormiguero, de cop, aquell dia que Santiago Pascal va a televisió espanyola, perd molta audiència, perquè adon sí que retratarà el target de cadascú, eh?

La Rebeca Rodríguez i el Joan Callarissa a veure dilluns també com païm aquesta entrevista. Gràcies a tots dos avui d'excursió a l'espai fantàstics del Super3. Us podeu quedar i també jugar amb el Tito o el que us vingui de gust. Llocs insospitables, eh?

Portaré el nen, portaré el nen. Fantàstics, futbol, jo esta setmana estic, ja no sé ni com me diu, eh?

De foto. Gràcies a tots dos. Fem una pausa i saludem el Pep Noguer.