Irene Pujadas: "És molt difícil apropar-se a la mort si no hi posem una mica de broma"

I em vaig descobrir caminant per un sender d'alta muntanya, precedit de dos homes que, vaig entendre, havien traspassat tot just uns segons abans. Un d'ells duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taralajava una cançó, fet que manifestava una certa felicitat vacua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos, haha, però llavors, què és tot això?

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les ones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a l'altre barri, un lloc amb superpoblació, amb més de 100.000 milions de persones de vacances indefinides. Ni cel ni infern, l'altre barri. O el que és el mateix, un buit indeterminat de l'espai-temps, on hi abunden preguntes sense resposta i la nostra preferida és aquesta. Hi ha música després de la mort? I crec que a la nostra convidada d'avui també li agraden les preguntes sense resposta, els finals oberts i el desconcert en general, és així? Sí? Sí, i tant, i tant, molt a favor. Doncs, ara ho descobrirem. Us acompanyem Blai Mercè, porter DJ i casarver de l'altre barri, avui amb Dani Jiménez del Sons Celestials. Llega a la puerta del cielo.

Coño el espíritu santo de los cojones! Llama. Dindo!

I hem volgut començar amb música ballable per rebre un dels grans talents actuals de les lletres catalanes, una persona que l'any 2020, mentre tots vivíem un any de merda i anàvem a comprar paper de vàter al supermercat, netejàvem les verdures amb lleixiu i fèiem no sé quants disbarats, ella no parava de guanyar premis. Premi Document del 2020 i Premi Ciutat de Barcelona per als Desperfectes, que de fet hem llegit el pròleg a l'inici del programa. I un d'aquests contes, el que ha donat títol al llibre, la convertiria al cap de quatre anys en la primera, a veure si ho dic bé, la primera escriptora catalana de ficció traduïda a The New Yorker. Sí, sí, increïble. I a partir d'aquí, moltes veus l'han definit com la Rodoreda del segle XXI. Fa cara que A part d'això, també va ser cofundadora de la revista Branca i, en el seu moment, col·laboradora d'aquesta casa.

Que em posi tonta si tu m'escrius si tu m'escrius sembla mentida que de tu m'arribi me les miro sembla mentida que tu perdoni tot si em somrio

sembla mentida no té res a veure amb la mosca en principi no té res a veure amb la mosca, no? no, però sí amb el Jordi Puntí amb el Jordi Puntí i amb el Miki Otero que fèieu aquesta secció El Suplement que es va convertir en un llibre. I ens hem deixat per final explicar que ets autora de La Intrusa, el millor llibre de l'any 25 segons alguns mitjans especialitzats en català. És la Irene Pujades. Què tal?

Bon dia. Com estàs? Quina presentació més ofenosa. Quin goig. Hem dit veritats o no? Escolta, molt de goig, molt de goig. I amb la cançó aquesta de Free From Desire que per mi és molt fundacional també, la veritat.

Sí, és que he llegit un escrit teu que explicaves que en una residència, no? Sí, sí. Que vas fer de finestres.

Sí, sí, és una cançó que vaig estar escoltant molt durant un mes, durant l'octubre del 23, diria, i llavors quan l'he escoltat aquí ha sigut com buf,

me n'he anat directe cap allà. Ben bé, sí, sí. I com és que et vas obsessionar amb aquesta cançó?

No en tinc ni idea, tampoc, vull dir, a més era una cançó que la coneixem tots des de fa 40.000 anys, vull dir que. Després vaig estar pensant molt en la trajectòria posterior d'aquesta edat, de la gala. Sí, que després ha tingut una vida com molt més tranquil·la i molt més fora dels focus, però no sé, crec que aquesta història. Vull dir, m'agradava la cançó i punt, però és veritat que mirant les lletres i tal, com aquesta idea d'alliberar-te del desig, em semblava bastant interessant, però bueno, res més que això, la veritat.

Pot inspirar un conte potser sí no sé si amb aquesta descripció, amb aquesta biografia tan ràpida, amb la biografia tampoc perquè hem parlat del que has fet a nivell literari sobretot dels últims 6-7 anys ens hem deixat alguna cosa que tu consideraries important.

Clar, és que fa de mal dir, perquè en realitat, si penso en les coses que m'han format com a persona, hi hauria com 40.000 més, i també com altres feines, a part de les publicacions o així, però clar, en cert sentit, sí, això seria el principal. Una cosa important, penso, és que vaig estar molts anys, bé, ara potser tampoc no té molt sentit, però sí que vaig estar bastants anys treballant a la revista Butxaca. Sí, sí. Que per mi també va ser una experiència molt formativa, tant a nivell humà, que diguem, perquè tenia uns companys meravellosos, com a nivell d'aprendre sobre música, sobre art, sobre cine, això va ser, sí, van ser uns anys molt, això, com molt entriquidors en aquest sentit.

I ara com a periodista no exerceixes? No, la veritat és que no. Vius d'escriure? Ni de conya.

No, no, visc de. Faig molts clubs de lectura, però una quantitat ingent de clubs de lectura. No només dels meus llibres, sinó sobretot d'altres llibres. Porto clubs de lectura. Curiosament aquest any amb molts científics. Em faig com al col·legi de farmacèutics, a l'Hospital del Mar, com amb molta gent de ciències. Llavors faig cursos d'escriptura, encàrrecs. Vull dir, faig ben bé autònoma del món del llibre, però. En part està bé i en part temps per escriure ara mateix tampoc no en tinc massa, que és l'etern problema, crec, però bueno. Vius de les lletres. Exactament, sí, sí. No d'escriure, però sí de. Sí, sí, que ja està bé.

De les lletres. Sí. Abans parlàvem, no?, que vas guanyar aquests premis el 2020. Es pot. Viure d'escriure sense premi a Catalunya, almenys?

Jo crec que no, sincerament. És a dir, clar, sí que hi ha autores i autors que avui dia estan tenint molt d'èxit i que entenc que deuen viure d'això. Penso en Irene Solà, Eva Baltassar. Si tens moltíssimes traduccions i vens moltíssim, entenc que sí que deus poder viure d'això, però. Si no és un cas molt sonat, em sembla completament impossible, sincerament. Vull dir que tots els pressupostos que hi ha en el món del llibre són molt ajustadets. Com una manera. Una de les maneres d'anar fent és que realment això puguis tenir com premis que et donin com uns milers d'euros i així com anar fent una mica de calaix. Si no, realment ho has de combinar amb moltes altres coses, que és el que fa pràcticament tothom, diria.

Anem a entrar una mica més a la introsa.

El Fidel va dir. Puc colorar-la. La Diana va dir, el què? El Fidel va dir, la nostra mort lenta. La Diana li va dir, calla.

Quin plor més gran que duc a dins del meu poc cos. Quin raig de foc que sento a dintre meu, que fort que bufa el vent. Aquesta nit suau, quines coses més estranyes que passen prop de mi. Què passa aquí on soc? Que tinc regust de res. Vaig i anem passant, anem i vaig passant, vaig i anem compartint sense cap novetat. A poc a poc, els minuts, a poc a poquet, l'hivern, tots passant un camí, havent-ne tants i tants i tantes coses més que neixen cada instant. Espero tant i tant de tu que esperant moro amb tu. Mil trencaments de viure, mils i mils d'enemics, tot contra tota vida, cops amagats, muntanyes de parants, enganys i més enganys, paraules sense lletra, imatges sense vida i un arma prop la mà pel que pugui passar. Espero tant i tant de tu, que no mato el meu cor, segueixo amb tots. I un pensament, però, per a aquells que estaran junts a tots i tots junts, per a aquells que ara estan tan lluny però tan a prop, tan a dins de nosaltres, per a aquells que fan possible l'esperança de viure, morint a cada instant, un dia qualsevol, serà la vida i tots, serà la vida i tots.

Canto a la vida plena, des de la vida buida,

tanco els ulls, baixo el cap, la sang em puja al cap i el cor em diu que sí, el cervell em diu que sí i tot amb mi és un sí que mai no acabarà. Canto a la vida, sí, canto a la vida, sí, canto a la vida, sí.

Canto a la vida, sí. Mare meva, quina cançó. És que és increïble. A més, és una cançó que l'has de deixar sonar, perquè trepitjar-la abans d'aquest esclat no té cap sentit. Per tant, i ha costat prou trepitjar-la ara,

però bé. A més, hi ha com tanta esperança per la vida en aquesta cançó, però és com desesperant alhora, perquè és com aquesta. Idea com de l'ideal esperes tant de la vida i al final la vida inevitablement et decep una mica perquè la vida és una mica decepcionant.

La vida és una mica decepcionant, eh? Ens diu la Irene Pujades. Com t'ha inspirat la mort i la vida a tu? Perquè hem llegit aquell pròleg dels Desperfectes del principi. Hi ha moltes referències a la mort, als Desperfectes. També, d'alguna manera, sentíem la intrusa que també n'hi ha, no? Sí. I això.

Però és veritat que els Desperfectes en concret sí que és un recull amb. És com el fil. Sí, realment sí que és bastant el fil conductor del llibre. Això va ser una mica accidental, he de dir. És a dir que jo va ser una època, doncs ben bé el que deies, preconfinament. Bueno, el fragment que has llegit és d'un llibre que recomano amb tota la meva ànima, que es diu Lincoln al Bardo, de George Sanders, que va sobre tot un els protagonistes són com tota una munió de gent que en realitat estan morts però no ho estan acceptant. Llavors estan com en aquesta. Estan en aquesta mena

de llim en què A l'altre barri, una mica. Exacte, completament. La idea que tenim aquí.

I que estan com despistant, no? Ens hem mort, però jaja, no passa res, i fins que no ho accepten és com que no s'acaben de morir. I és un llibre com amb molt sentit de l'humor, però alhora tracta molt això, una cosa tan complicada com és acceptar la mort. I ho dic perquè jo no crec que la ni la puc concebre, ni la puc acceptar, ni puc fer res així. I llavors amb els Desperfectes en concret sí que va ser com una època que tenia més temps i que per diverses qüestions el tema de la mort m'interessava. I m'interessava també com una mica, no ho sé, com tots els protocols que tenim al voltant de la mort, no? Que al final, avui dia, l'hem allunyat molt. Bueno, tu ho sabràs més bé que ningú perquè fas un programa

sobre això. Hi ha molta gent que li fa por aquest programa. Sí, bueno, clar, clar, clar. Que diu, ui, ui, és que amb aquest títol, aquests temes, a mi no. Clar, l'hem apartat molt de la vida, realment, no? I realment tampoc no és un programa que vagi sobre la mort, és com una cosa que ja.

No, però abans que parlàvem del tema dels informatius, que molt sovint es diu, ha desaparegut tal persona en el sentit, quan ha mort, i és com, no ha desaparegut, realment. Vull dir que, clar, hi ha com tots aquests eufemismes que fem servir per no parlar d'una cosa que ens passarà a tots, encara que la gent més rica del món estigui intentant fer coses absolutament hilarants i absurdes per intentar driblar la mort.

Aboli la mort, no? També apareix al concepte aquest.

Sí, sí, sí, això seria un molt bon conte, també.

Seria una bona campanya electoral, un bon programa electoral, no? Abolirem la mort, llavors. Majoria absoluta.

Però, bueno, m'interessava una mica aquesta idea dels protocols que hi ha al voltant de la mort, no? Com. Com s'ha de viure un dol, no? Per exemple, vull dir que ho vivim tot com que tenim instruccions per tot, no? How to, cinc passos per viure un dol, no? Les cinc fases del dol, tal qual, com et sentiràs, no? Aquestes instruccions per com ens hem de sentir amb tot. Doncs m'interessava això, maneres diferents de viure un dol. Mira, jo per sort no n'he viscut mai cap de molt proper, he de dir, però m'imagino que els deus viure de maneres absolutament diferents. O, per exemple, com la idea de no poder parlar malament d'un difunt. Un dels contes dels Desperfectes es diu L'últim sopar i va sobre una família que està acompanyant un moribund en les seves últimes hores, però aquest moribund ha sigut un patriarca bastant penques. Llavors, bueno, hi ha com aquesta cosa de. No sé, m'interessava també la idea de riures del mort i del quilbet. Hi ha una mica la manera com vivim la mort i. I suposo que en aquest recull per mi hi havia un puntet de riure'm de la mort o de fer humor fosc, negre sobre la mort, una mica perquè espanti menys, perquè al final aviam, és una cosa tan misteriosa pensar que deixaràs d'existir o que gent que t'estimes deixarà d'existir que si no hi posem una mica de broma trobo que és com molt difícil acostar-s'hi o com a mínim aquesta va ser la meva manera d'acostar-m'hi.

Els Desperfectes, La Intrusa, l'altra editorial, molt diferents, eh?

Tots dos, no? Ja, sí, sí, realment sí. O sigui, els Desperfectes crec que és més fosc, perquè hi ha com temes una miqueta més això, no? Com la mort, temes una miqueta més densos, i La Intrusa, doncs, bueno, és el que és.

És un viatge. Bé, millor no explicar res i que la gent s'ho trobi, no? Perquè. És un viatge cap a dins. És un viatge interior. Va ser un viatge interior per tu, també, escriure? Ara que ja fa una mica. Sí, ara que ja fa una mica.

És a dir, per mi no va ser un viatge transformador, en el sentit que per la protagonista tampoc és un viatge transformador. Però és que jo volia que fos així. És a dir, jo volia criticar una mica tota aquesta cosa de la. De l'autoajuda contemporània i del conèixer-te a tu mateix i tal. Però també és veritat que jo no havia pensat mai en escriure novel·les. Vull dir, sempre havia escrit contes i això sí que va ser un viatge important perquè van ser anys d'estar convivint amb la Diana i amb tots aquests personatges estranys i en aquest sentit sí que va ser una experiència que ara que ha passat un any és com que ho trobo a faltar. O sigui, sí que trobo a faltar com la cosa de quan estàs com amb tot el teu, amb tot el teu d'allò, no, perquè pel mig has de treballar, passar la vida, passen coses, tal, però amb una part molt important del teu interior com bolcada en una història i que estàs com pensant, no, en plan com avançar-la, com tal, i que hi ha com una alegria molt concreta de quan estàs com allà tu amb els personatges fent lo teu i fent-los avançar i equivocant-te, havent de borrar capítols, tal qual, però quan tens com el cap tan posat en un projecte, Això sí que, com ara que ja s'ha acabat, com no ho havia viscut mai en un projecte tan gran, perquè els contes és com una altra cosa, i això sí que ho trobo a faltar, la veritat. I ara en quin punt estàs? Ara estic una mica dispersa. Tens idees, allò, moltes idees, no?, potser? Sí, és com que hi ha com temes que m'interessen i que m'agradaria explorar, vull dir, hi ha com coses concretes que m'interessen, en plan, la idea de l'espera, per exemple, m'interessa molt, que també pot tenir potser una mica a veure amb la mort, en el sentit de, jo què sé, l'eternitat, no?, com aquestes idees de l'avorriment en un lloc, en un lloc on no passa res, però m'interessa, m'està interessant com coses molt disperses, però de moment està com tot flotant en l'aire, que diguem.

Normalment és la idea que et ve a tu o ets tu que vas a buscar allò, que vas a llocs i expressament per a veure si et ve ja l'eureka aquell definitiu per dir no, no, és que ha d'anar sobre això.

No ho sé, o sigui, per exemple, llegint, a mi em venen moltes idees, vull dir que per mi és molt com una font de, a vegades com llegint autors que m'agraden o així, només llegint-los és com hòstia. Notes com que el cervell va fent una mica de bombolletes, però és molt més l'opció que deies d'anar buscant. O sigui, això, anar agafant com temes que m'interessen i quan tinc temps i quan en tinc ganes també, doncs dir, va, el vaig a llegir sobre aquest tema, el vaig a explorar sobre això, sobre la idea del paradís. I llavors anar llegint per aquí, anar llegint per allà, amb l'esperança. Que en algun moment diguis com de cop tinguis com una idea més que pugui ser alguna cosa sigui el que sigui, sigui un conte sigui una novela, sigui el que sigui però sí, és com anar buscant una mica amb l'esperança que que sorgeixi alguna cosa Doncs parlant de

lectures farem una versió diferent de la secció que fem habitualment d'Espècies d'Espais però l'adaptarem a la literatura, ara t'ho explico.

Aquí normalment el que fem és anem dient noms d'espais, des del més gran fins al més petit, I la persona convidada ens diu una idea que li vingui al cap. Un concepte, una altra paraula, una història, el que sigui. Llavors, el que farem avui, si et sembla bé, és jo aniré tenint espais i tu em diràs un llibre amb una escena literària, un personatge literari, un escriptor o escriptora que et vingui al cap. Intentem-ho, intentem-ho, el lío. Vinga, va. Univers.

Univers. M'ha vingut Isaac Asimov. Alguna obra en concret? No, ni idea. Bueno, mira, ara de cop penso en Ray Bradbury, l'home il·lustrat. Increïble llibre de contes, no? Sí, sí, sí. Un conte concret que es diu L'última nit del món, que justament, perdó, molt ràpid, és sobre una parella que de cop i volta saben que és l'última nit de la història. En plan que el món s'acaba realment. I ells estan com tranquil·lament sopant i tot el conte és com ells sabent això i sabent que tothom ho sap, és a dir, hi ha consens sobre que és l'última nit del món i es queden com allà, com bevent la seva sopeta tranquil·lament i ja està.

És que Ray Bradbury té unes reflexions també sobre l'amor a cròniques marcianes, també. Sí. També hi ha un conte que, ara no me'n recordo ben bé com anava, però que troben els extraterrestres i els extraterrestres descobreixen, els marxistes descobreixen que el punt feble de l'ésser humà és de trobar-se amb els morts. Ah, uau! I és la manera de. Ja, ja, ja. De conquerir-nos,

no?, i de quedar amb nosaltres. Home, és que la Clara Bradbury amb les excuses galàctiques realment era un escriptor molt d'una humanitat molt gran, trobo. Europa. Europa.

També pots dir alguna cosa de literatura europea?

Mira, Dubravko Grisic. És una autora que ella va néixer a l'antiga Iugoslàvia, però es va haver d'exiliar quan hi va haver la Guerra dels Balcans i va viure molt de temps a Berlín i a Àmsterdam, diria. I és una autora increïble, bastant experimental, però que va escriure molt sobre l'exili, sobre la memòria, és a dir, com coses molt. Del tecle XX i XXI europeus, i una autora que recomano moltíssim. La veritat, està publicada a Angla Editorial. Molt bé. Espanya? Buf. Espanya. Espanya. No ho sé, puc passar? És que ara no ho sé. Ja he de pensar alguna cosa relacionada amb Espanya. Me la dius al final. Catalunya. Cataluña. Mare de Déu. Però t'he de dir escriptors.

O escriptors o escriptores, o llibres, o alguna cosa. No cal que tingui a veure amb l'espai geogràfic.

Ja, ja. Catalunya Víctor Català. Ja està. La millor escriptora de Catalunya. Vinga, ja està dit. A Espanya no ho sé. No ho sé, no ho sé. Vés pensant, vés pensant.

Barcelona. Vés-me dient. Ciutat de congressos. Artistes burgesos. Ciutat de fires, burgesos, artistes. La gran prostituta comprada i venuda, la prostituida venuda i traída, on les parets criden eslògans, mentides. Les boques que callen, les goles que canten, veritats dormides de cop de xundides.

Jo encara no entenc com no s'han fet samarretes musicals, de tot, amb aquesta cançó i amb

aquest disc de la Núria Faliu. Oi que sí? És que és increïble. Vull dir, sí, sí, és meravellosa aquesta senyora i aquesta cançó és increïble. En Barcelona, clar, es podríem dir 40.000 coses diferents. El primer que m'ha vingut al cap és una novel·la que vaig llegir fa molt poc, que es diu Si fos una civila, de la Maria Canelles, que justament parla una mica, bueno, molt, de la construcció del relat sobre la ciutat de Barcelona, de com. Com es va construir com un relat sobre la contracultura, que al final segurament no tenia res a veure amb com va ser la contracultura en realitat, sobre la institucionalització dels relats també, i com al final és una ciutat molt com de això, que sempre hi ha com molta batalla de relats per explicar-la. No ho sé, pobre Barcelona. O sigui, bueno. Podríem explicar moltes coses, eh? Sí, relació d'amor-odi, completament. Seguim a Barcelona.

Un altre dia, la Diana es va dedicar a llistar, de memòria i a ulls clucs, tots i cada un dels barris de la ciutat de Barcelona.

De tornada les mares passaran pel mercat, faran voltes i voltes perquè tot va molt car, molt car. Avui molt més que ahir, ahir. Quan era vil llumia, llumia, que no es fat tan de mal.

N'anumeres a la intrusa més de 70 barris a Barcelona. És que no m'imaginava que hi havia tants barris. I són, i són.

I a més, aquest fragment concret de la intrusa, sincerament, va ser com una cosa, una mena de primera broma que vaig posar al primer esborrany de la novel·la. Que és aquest moment en què la Diana està dintre, com molt ràpid, però la Diana entra dintre del seu cos, i està com viatjant per dintre del seu cos, i en aquest moment l'han empresonat, està empresonada, en realitat, dins del que jo penso que és el sistema linfàtic, i llavors comencen a enumerar coses del món de fora, i llavors a enumerar els 70 barris de Barcelona, que això, jo quan ho vaig posar, va ser una mica en plan, vaig fer aquesta brometa, però llavors van anar passant les versions de la novel·la, I de cop hi havia els 70 barris encara allà posats, i vaig decidir que els deixàvem. I de fet això va ser una miqueta lío a nivell d'edició després, perquè els havies de posar bé, és a dir, vaig mirar molt que fossin realment. Allò sí que és tot Barcelona, n'hi ha 70 i pico, crec, 72, no ho tinc del tot clar. En quin barri et quedes, d'aquests? En quin barri em quedo?

Algún que tingui un espai al teu cor.

Aviam, és que he viscut molts anys a Gràcia, llavors jo crec que em quedo amb aquest. Amb totes les seves botigues tampanades argentines i tallers de pintura i vi i coses que són completament hilarants, però és el lloc on visc i que m'estimo.

I alguna novel·la que et recordi a Gràcia?

Home, jo crec que tens fàcil, no? Bueno, clar, tenim Rodoreda. Clar, clar, és la senyora de Gràcia, no? Bueno, de Sant Gervasi, en realitat, però clar, ella guanya.

Si anem amb aquest joc dels espais més avall. Ah, ens hem saltat Sant Just d'Esbern, que tu vas néixer allà, no?

Sí, sí, i tant, i tant. És el teu poble. I tant, i tant, i tant. Vaig passar-hi tota la joventut. I alguna obra? Alguna obra literària? Deixem-ho pel final, també. És difícil, eh? Alguna obra que parli de casa? Bueno, Sant Just d'Esvern, sí, que també es va publicar, el que passa és que, clar, ella és de Sant Just, però l'obra, ella és argentina també, és a dir, és l'obra de la Silvana Bocht, que es diu El finorte de crear monstruos, que és la llibretera de Sant Just, ella. I és una novel·la situada a l'Argentina, però que és com una mena de novel·la, com mig de realisme màgic, sobre tot de coses estranyíssimes que passen en un poble que es diu Morteros, on de fet els morts conviuen amb els vius també. Sempre anem al mateix lloc. Una novel·la que parli d'una casa.

D'una casa o d'un carrer per anar cotant els espais Perec, no? George Perec Mira, ve d'aquí aquesta secció ve d'aquí Espècies d'espais

és Perec i també té l'altra novel·la de la vida i instruccions d'ús que és tot un immoble i tot el que hi va passant

I acabarem amb una habitació.

Una habitació. Eh, mira, el viatge, ara no sé si diré bé el títol, però el viatge per la meva cambra de Xavier de Maistre, que és un home que fa com tota una novel·la que només passa dins de la seva habitació. Mm-hm.

Molt bé, ens deixem pel final.

Espanya, i ja està. Espanya, només ens queda Espanya. No tinc res a dir sobre Espanya. Si em ve alguna cosa al final del programa ho diré. Estic més bloquejada en Espanya.

No passa res, no ets la primera que es bloqueja en Espanya. Preguntes metafísiques.

Preguntes metafísiques.

Doble pregunta habitual. La primera, si ara tornessis a néixer, des d'aquell altre barri tinguessis l'oportunitat de tornar a néixer, de tornar al món dels vius. I tornar a néixer i tenir una vida a la carta, què posaries en aquesta vida a la carta? Tornar a ser Irene Pujades, tot igual, fer-ho tot igual, exactament, Sant Just d'Esvern. Sant Just d'Esvern, en concret. Gràcia, Premi Documenta, etcètera, etcètera. O ser una persona totalment diferent.

És que clar, sempre és una temptació molt gran ser una persona completament diferent, no? És a dir. Només pots triar, eh?

Jo crec que he de triar una de les dues coses. Pots triar època, país, gènere, no ho sé, professió, futura, si vols.

Home, de cop, estaria bé ser un home durant un rato, la veritat.

Veure com s'experimenta l'existència. Biel Masquida.

Fa una setmana ens va dir que en una altra vida voldria ser una dona i ser una barreja entre Víctor Català i Rodoreda. Home, clar, clar que voldria ser això Pràcticament tothom en aquest programa diu que vol tornar a ser la mateixa persona tot igual i no fer cap canvi Tampoc no sé si diuen

la veritat Suposo que és la versió més segura o sigui, jo crec que la temptació de ser algú a l'altre i és tota l'estona és que la ficció és això, de fet, com intents de fotre el camp de tu mateix i d'intentar com ser algú a l'altre. No sé ben ben quina època em situaria, de cop i volta, no ho sé, com clar estaria. Home, ara que has dit clar, ser Víctor Català seria molt divertit, seria molt divertit, seria molt interessant. No ho sé, no sé quina època em col·locaria. També m'interessaria bastant ser un home durant un rato, la veritat.

Només per veure què passa. Què és el primer que faries? No, no, no, dir alguna cosa horrible, però no, no, no. No ho sé. Anar a lavar budomes i pixar dreta?

Bueno, res, deixem-ho. No sé gaire cap on anar, però. Ho hauria de pensar bé, ho hauria de pensar bé, però crec que no em quedaria amb mi, la veritat. O com a mínim durant un. Si sabgués que puc tornar després a ser jo, no? Com si poguessis fer una mica de viatges en el temps de. Ara me'n vaig una estona a ser, no sé. Una dona a l'illa de Safo, saps? Doncs me n'aniria cap allà una estona, però crec que després voldria tornar, en realitat. Cinc minutets? Exacte, exacte. Un parell de dies a Safo i un parell de dies sent, no sé, sent un senyor durant els anys 70 i cap a casa. Serviria també per valorar més el que tenim, no? Sí, sí, sí, sí, sí, tot i que bueno, sí, no crec que estiguem vivint en el millor dels mons possibles, ni en la millor època de la història, ni cap cosa així.

Però sigues en mons privilegiats, almenys tu i jo en aquest món.

Sí, sí, de calaix, de calaix, això està claríssim, claríssim, sí, sí.

Ara et faré dues preguntes que no te les faig jo, sinó que te les fa la veu de. Ah, no, abans d'això, ara vindran aquestes dues preguntes, m'has de dir amb quin animal et reencarnaries, si volguessis. Si et donés l'oportunitat o l'obligació.

Crec que em reencarnaria en una orca. En una orca. Com aquesta? Sí. Per què una orca? Escolta-la.

Sembla increïble, no? Que ho pugui fer un animal, no? Per fer això, clar.

Si pogués anar a l'altre barri, sí que O sigui, el que dèiem abans de cap a quina època aniries, crec que sí que seria un animal durant una estona, també. Sí, sí, sí. Home, les orques, vull dir, són animals enormes, ocupen una quantitat d'espai increïble, molt a favor, viuen en comunitat, crec, no? Vull dir que van així com una miqueta enmanada, eh. Les que no estan en parcs aquàtics. Exacte, exacte, exacte. La Gladys, la famosa orca que va estar com tombant iots allà. Trobo que hi ha un punt d'activisme en l'orca també que em sembla interessant i reivindicable. Em sembla un animal divertit, la veritat. Tot i que, clar, si de cop i volta has d'acabar en un parc aquàtic seria més fotut.

Doncs ara sí, les dues preguntes. Què li diries al teu jo del passat?

Què li diria al meu jo del passat? Companya, endavant. Vull dir, confiança i tu tiramilles. Diria això, la veritat. Què li diries al teu jo del futur? Companya, endavant. I tira milles.

Està bé. És difícil.

Està bé. És difícil. Sí, sí. Sempre endavant. Sí, donar-se consells a un mateix, no? No ho sé. Però, bueno, sempre endavant, o no, no ho sé, però al final. No ho sé. Crec que una cosa que sí que penso és intentar com no distreure't molt. És a dir, que si tu tens com una idea de coses que vols fer o d'una direcció cap a la que vols tirar, mira, crec que el consell seria més com intentar no distreure't. Intentar no distreure't amb, no? Com, jo què sé, amb opinions dels altres, expectatives dels altres, coses, el que es fa, el que no es fa, tal qual, no? Ara penso més en temes de. De creació, encara que em faci una mica de vergonya aquesta paraula, però intentar tirar milles en un sentit de tu anar amb la teva idea i tirar cap allà i no distreure't ni amb modes ni amb corrents del moment, ni amb què es porta, què no es porta, què funciona i què no funciona, que això també és com molt pervers, crec, o una mica perillós, vull dir, sí, pensant molt en això concret, com de treballar, de feina.

Viatgem al passat. La jukebox.

Aquest moment eufòric en què el duo alemany de música pop Milli Vanilli rebia el Premi Grammy als millors nous artistes de 1989 ha passat a la història per la seva falsedat. La veritat és que l'Acadèmia d'Arts Discogràfiques dels Estats Units de Nord-Amèrica els ha desposeït aquesta matinada, per primera vegada en 33 anys, del Premi. El dúo, format per Rob Pilatus i Fab Morven, no havia cantat mai ni una sola cançó de l'àlbum Girl You Know It's True, Nena, saps que és veritat, pel qual havien guanyat el guardó. La fer es va destapar la setmana passada, quan el productor del disc Frank Farian va fer públic que el dúo no havia cantat ni una nota de les cançons, ni en l'enregistrament ni en les interpretacions posteriors, en què feien servir el playback. Milli Vanilli havia manifestat als seus fans que el pròxim àlbum el volien cantar ells. Ara, caldrà saber si el productor estava espantat per la veu d'aquests nois, que podria fer ploure, o si l'any que ve poden guanyar de debò el premi Grammy.

Quina meravella, no?

El dia que tu vas néixer, 19 de novembre del 1990, a TV3 explicàvem aquesta notícia, que ens fa reflexionar molt sobre l'autenticitat. Clar, és que quina mentida, l'autenticitat. Què és l'autenticitat, Irene?

Prou, prou, ja n'hi ha prou amb l'autenticitat, Irene. No, aviam, aviam, és un tema important. No ho sé, suposo que avui dia també, a mi una cosa que em fa una mica de por, una mica de reticència, una mica de sospita, és que hi ha com tot aquest discurs, no?, que el que es valora és, doncs això, no?, com el ser autèntic, el parlar molt de tu, també, i el, no?, com tenir com una mena de vida personal molt oberta i molt compartida, i com, no?, jo realment soc això. O sigui, no ho compro gens, la veritat, perquè al final si el que mana és l'autenticitat, llavors tots estem sent artificials per ser autèntics. És a dir, que aquí ja es perd tot, no? Vull dir que crec que és un discurs això que pot generar com coses bastant perverses, a més d'una obligació de compartir coses que tu potser no et ve de gust compartir. Per què? Pel fet de ser una persona. Ínfimament pública o el que sigui, has d'anar explicant com coses. No ho sé, és que jo amb això també soc molt reservada, llavors no. També és una part del discurs que em molesta una mica, la veritat. Però sí que pensant en l'autenticitat, no ho sé, me'n recordo un cop una amiga que deia. Com penso en els amics antics, per exemple, en els amics que et coneixen des de l'institut o des de l'escola, allò que han vist, com totes les 40.000 facetes de tu, i ell sí que. Aquí sí que hi ha una cosa com que t'arrela, vull dir, aquesta gent sí que sap qui ets, encara que tu em vagis disfressant-te una mica d'això, disfressant-te una mica d'allò, evidentment que han vist, perquè això sí que és com un altre tema molt contemporani de tenir com una identitat molt fixa que no existeix, però sí que crec que hi ha com aquesta cosa dels amics que ens han conegut durant molts anys. Jo penso com en les meves amigues de tota la vida, que elles, o sigui. Et calen, et calen. De Sant Just.

Sí, de Sant Just, sí, sí, sí, i tant. És casa, això, no? Sí, totalment, totalment, totalment. Una altra data que no és la teva data de naixement, però que potser ens en pots explicar alguna cosa.

Vas tenir un minut i 33 segons d'identitat fica i inamovible el 9 de juliol del 1994. Cada 9 de juliol el celebrem. Va amanyegar-li amorosament els cabells i va dir-li eres una nena meravellosa. Què passa el 9 de juliol del 94?

El 9 de juliol del 94 és el moment en què la Diana, la protagonista de la intrusa, ha tingut un moment d'identitat completament fixa i inamovible. És a dir, això li diu. Això l'hi diu el Fidel, que és el seu company durant aquest viatge interior, i el Fidel treballa, o sigui, el Fidel treballa, o sigui, la Diana entra dins seu a través del melic, ella fa com un viatge per trobar com alguna cosa que no funciona, i quan entra a dins del melic es troba com en una oficina burocràtica plena de gent explotada laboralment, que es diu processament, on hi ha com això, tot de treballadors que intenten entendre com quins sentiments té, quins temes li preocupen, tal, tal, tal, llavors això és és com una mena de paròdia d'aquesta mena d'autoanalisi constant de per què em sento com em sento, per què penso el que penso, d'aquesta mena de deliri d'autoanalisi en el que podem caure, crec que avui dia, si ens posem una mica paròdics. Llavors, m'interessava una mica parlar també d'això, d'aquesta idea de saber com qui soc realment, que és una mica el que dèiem abans de l'autenticitat. Un realment que penses, bueno, és que em sembla una búsqueda molt vana, perquè. No ho sabràs mai. A més, quan ho sàpigues, ja serà massa tard, perquè ja seràs una altra persona. Llavors, és com, dins de processament, ell, com els treballadors es dediquen a intentar saber qui és la Diana a través del que ella va sentint, però, clar, sempre van amb retard. És com que sempre saben qui ha sigut, doncs, com cinc anys enrere o deu anys enrere. Llavors, bueno, era una manera. Una manera de crear una trama per fer una mica de paròdia sobre aquesta mena de búsqueda una mica quiixotesca al final del jo, no? Com que al final realment no el trobaràs perquè segurament O sigui, no sé si no existeix. Jo al final he fet aquesta novel·la explorant i no tinc com cap tesi grandiloquent sobre el jo, evidentment, però sí que m'interessa fer una mica de paròdia sobre aquesta idea de. Sóc això, no?

Sempre de la costa un guanyador, d'un sorteig el millor, qui sap qui l'ha afortunat, on està i està ocultat. Calella de la costa s'ha llevat un cop de fortuna massa gran, bona notícia de portada, tota la premsa s'ha acceptat.

Quan vas escoltar aquesta cançó, no sé si era l'any 94, jo crec que era una mica més tard, però eres una nena, no?

Quan vas descobrir-la? Completament, sí, sí. Aquesta cançó, o sigui, a mi em transporta molt el que escoltaven els meus germans quan jo era petita. Jo soc la germana, la petita, que diguem, bueno, que diguem, no, soc la petita, i a més soc una sorpresa absoluta, és a dir, vull dir que. No buscada. Soc molt més petita que els meus germans. Bueno, com 7 i 8 anys més petita. I vaig ser una agradable sorpresa en paraules de la meva mare. Llavors sí que recordo molt la cosa aquesta de quan era petita de. De les habitacions de mon germans que sonava molt el que ells escoltaven i que se'n va quedar com molt gravat i era allò, doncs, Doctor Calipso clarament, Escatelites, com la cosa aquesta de l'ESCA de l'època, Los Planetas també molt, com Postal Service, com totes aquestes cançons que jo era petita i estava allà mirant-los amb tota aquella admiració dels germans petits i els germans grans. I això, i llavors aquesta cançó em porta com molt allà, realment.

Escampats pel carrer. No sabem qui és, tots a tocat del dos, com una bola de fum. Buscant, buscant l'home més ric, l'home més ric per treure un profit. Buscant, buscant l'home més ric,

I ara acabes de mencionar Postal Service. Aquest himne, eh? El such great hex.

Sí, o sigui, clar, és una cançó com molt tòpica, però és meravellosa. A més, també hi ha com aquesta idea com que de lluny tot es veu millor, no? Com que al final, que és una mica també el que, no sé, el que dèiem al principi de quan t'imagines com l'idea, no? Com fins i tot la cançó de la Maria Arnal, no? De la vida, de com que tens com grans expectatives sobre les coses, i després, evidentment, quan t'hi acostes, com tot és més complex, més complicat, també més interessant, en realitat, no? Però però crec que hi ha algun moment de la cançó, ara no me'n recordo gaire, dels lírics, però hi ha aquest punt. Escoltem-la. Escoltem-la.

I de post al service passem a. Jo no sabia que també m'adonaries manuals de geografia, cent i lluny sós a un dibuix. Jo que sabia de l'ans que se trobaven, de llavells que s'emboiaven, de mans i de perfums. Dolça pesada, de gustos que s'acaben, punt i principi de viure sense tu.

Viure sense tu, Antoni Afon. Això què, Irene?

És que, clar, per mi l'Antonia Font va ser un grup, no sé si per tu també, però com molt fundacional, realment. Sí, sí, i tant, i tant. És a dir, com. Sí, com en la meva vintena i abans, i a més, realment hi anàvem molt, com amb la meva família, i anàvem com a. Vaig anar a moltíssims concerts d'Antonia Font, molts, molts, molts, abans que. Bueno, molts, molts, sí, molts, realment. Bueno, bastants, no ho sé ara, no sé d'allò, però i abans que ho deixessin i tal, i llavors quan van tornar, però vull dir que realment és un grup que va formar part molt, molt, molt de la meva joventut. A més que trobo que tenen unes lletres meravelloses.

Fabuloses. Antoni Afon, que esperem que puguin tornar en algun moment. Van tornant, no? Sí, però es va morir el Joan Roca, el baixista, aquest estiu. Però esperem que malgrat això puguin tornar. Una més abans de sortir de Festa amb Morts.

Linda Ronstadt. Sí, aquesta cançó em posa de molt bon humor, la veritat. A més diria que és una, ara això no ho tinc claríssima, però crec que és una versió d'una cançó que en realitat l'original era cantada per un home. I em sembla molt interessant que quan ho canta ella, diguem, tot pren un altre significat, perquè la cançó el que ve a dir és com tu i jo anem a ritmes diferents i com jo tinc molta més energia que tu, com. I m'estàs com d'allò i me n'he d'anar d'aquí. I clar, com que cada cop i volta que ho canti una dona, doncs em semblava molt guai, la veritat. I és una cançó que, sí, no tinc ni idea, sincerament, de quan la vaig començar a escoltar, però d'aquestes que t'acompanyen durant una època concreta de la vida i, no sé, amb molt de poder, aquesta senyora.

Sortim de festa.

Irene, si formessis una banda aquí a l'altre barri, a qui aniries a buscar?

Aniria a buscar la Núria Feliu, que ja m'ha escoltat durant aquest programa, només perquè trobo que ha de ser molt divertit passar una estona amb ella. Aniria a buscar a Pegui Lí. Pegui Lí.

Recuerdo que, cuando era pequeña, nuestra casa cayó en el fuego. Nunca olvidaré el mirar en el rostro de mi padre cuando me recogió en sus brazos y corrí al edificio quemado fuera del pavimento. Y yo estuve allí, llorando en mis pijamas, y vi a todo el mundo caer en las llamas. Y cuando se acabó todo, dije a mí misma, ¿es eso todo lo que hay para un fuego? ¿Es eso todo lo que hay?

¿Es eso todo lo que hay?

Quina meravella, la cançó.

És que aquesta cançó, o sigui, ja està, és que ho és tot. És a dir, a més, com aquesta elegància que té la Peguilia a l'hora de parlar del desencantament del món, realment. Però, bueno.

Sabies que és la cançó favorita del Donald Trump? No, això no ho sabia. Molt decepcionant. No ho volia saber. He estat buscant i és bo que ho va explicar en una entrevista.

Clar, suposo que aquesta cosa, vull dir, a mi m'agrada molt aquesta cançó perquè és tan mena de com. Cert desencant jo esperava molt de la vida i al final això és tot el que hi ha però suposo que clar, ara pensant-ho com que potser també et pot portar una actitud molt nihilista en plan si això és tot vinga, guerra nuclear que perquè total fatal, doncs quina pena a qui t'emportaries el món dels vius? Aquí m'emportaria el món dels vius. Ja n'he parlat molt en aquest programa, trobo, però m'agradaria molt poder xerrar una estona amb Víctor Català, realment, i veure com era, realment.

Crec que comencem a sentir unes campanes de fons això vol dir que hem arribat ja al final i aquí com sempre a l'altre barri et donem tres opcions i tu tries i recorda que tenim allò d'Espanya pendent Opció A et quedes aquí a l'altre barri rescatant aquelles històries de gent que va morir sense explicar a ningú i que el món dels vius. Mereixen saber. Aquelles històries que han mort amb la gent que s'ha mort, però que no s'han explicat i que hi ha persones que se les van emportar a la tomba. Seràs l'encarregada de parlar amb aquestes ànimes i. Escriure-les i que el món dels vius puguin conèixer aquestes històries perdudes.

Seria la teva feina. Això molt ràpid puc interrompre. Un dels contes que vam fer pel recull de Sembla Mentida. Els oients ens enviaven àudios i nosaltres havíem de fer contes a partir de les anècdotes que ens explicaven, i una anava sobre un home que havia estat a l'altre barri, és a dir, que realment havia estat clínicament mort durant una estona i tal, i que llavors després havia reviscut. I llavors vaig estar fent tota una investigació sobre això, i clar, hi ha com coses molt boges de. De gent que evidentment que ha vist el seu cos des de lluny que ja està, només volia fer aquesta

petita apreciació Molt bé, opció B reencarnar-te en un orca i a canvi d'aquesta reencarnació podràs fer realitat un desig col·lectiu el que tu vulguis. I opció C, seguiràs igual, però tindràs el superpoder, que no sé si el vols, d'autorevisar-te quan vulguis i ser la intrusa de tu mateixa com la Diana, i amb tot el que això comporta. Així que, de tu mateixa.

Realment, o sigui, molt sòlidament em reencarnaria en una orca. Sí, eh? Sí. Em dones aquestes tres opcions i jo me'n vaig cap a l'orca. I el desig? El desig seria ser concretament la Gladys i contribuir en l'eliminació dels superrics.

Doncs em sembla molt bé que et converteixis en orca, ja ens vindràs a veure de tant en tant. Vinga. I acabarem amb una cançó, la que tu vulguis, una cançó que et recordi un moment feliç de la teva vida.

Doncs mira, abans que parlava de la revista Butxaca, un grup que vaig conèixer i que allà em va marcar molt va ser The Kings. Així que podem acabar amb Better Things. Doncs vinga.

Moltes gràcies, ha estat un plaer. Gràcies. I també volem agrair al Nilvia la producció i al Dani Jiménez els controls celestials. Us deixem amb The Kings i tornem la setmana que ve. Que vagi bé. Gràcies.

The days ahead won't be as bitter as the ones behind you Be an optimist instead and somehow happiness will find you Forget what happened yesterday I know the better things are on the way It's really

good to see you rocking out in heaven.