Joan S. Luna: "Riure als funerals és més habitual del que pensem"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació a la imaginació i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri amb Lai Mercè.

Et doneu la benvinguda a l'altre barri, un lloc amb superpoblació. Aquí hi trobareu més de 100.000 milions de persones de vacances indefinides. Ni cel ni infern, l'altre barri. O un buit indeterminat de l'espai-temps on hi abunden les preguntes sense resposta. La nostra preferida? Hi ha música després de la mort? Us acompanyem Blai Mercè, porter DJ, que serve de l'altre barri, avui amb Nil Hernández, els Sons Celestials. Llega la puerta del cien.

Coño el espíritu santo de los cojones! Llama. Dindo!

I avui qui truca és una eminència del periodisme musical d'aquest país i a diferència de la majoria de periodistes musicals catalans i espanyols, ell mai farà veure que coneix un grup del qual no n'ha sentit mai a parlar. Ell va arribar al món el mateix dia que la ressenya d'aquesta cançó es publicava a la revista Rolling Stone. 23 de novembre del 1967, la nostra Jukebox ens ho revela. La Jukebox.

Have tracked us down they're going to destroy.

I amb aquesta psicodèlia va arribar al món el Joan Saluna. Què tal, Joan?

Com estàs? Què tal? Molt bé. Està molt bé començar així perquè demostra que, tot i que hagin passat molts anys, hi ha coses que encara estan vigents o que encara no sonen passades de moda, amb la qual cosa, mira, no em veig tan malament.

No, no, tu mai passaràs de moda, Joan. I la música del teu any, precisament, Déu-n'hi-do.

Sí, sí, tot i que no soc molt de música de 60, és cert, eh? Ja en parlarem, però sí, sí, la música de 60 no és la que més m'ha m'ha influït al llarg de la meva vida. Si haguessis de triar una dècada, quina tries? Possiblement finals dels 80 i principis dels 90. Segona meitat dels 80 i primera dels 90. I després el moment actual també, cap problema, em sembla fantàstic. Està molt bé.

No faria falta cap excusa per convidar-te, però en tenim dues de bones. La primera, que si no anem errats, 30 anys dirigint la Mondo,

la Mondo Sonoro. Sí, del. 30, jo crec que més encara, jo crec que portem 30. La revista porta ara, crec que 35, si no me equivoco. Però tu dirigint la revista. Jo dos anys menys, doncs 32 anys o 30, o una cosa així, moltíssim. Sembla increïble pensar que, quan vaig començar, que realment jo pensava que seria una feina molt temporal o que durarien pocs anys. Plantejar-me que després, tantes dècades després, encara seguim amb això.

I de fet, si tirem més o menys aquestes tres dècades enrere, és quan arribem als fets de. Són quatre dies, aquesta novel·la gràfica de la qual tu fas el guió i el Jordi Pastor fa aquestes il·lustracions precioses, I que també és el motiu pel qual t'hem convidat. Sí, sí, sí.

Acaba de sortir fa. El 27 d'agost va sortir, que és una data una mica estranya, però així ja quan comença el curs escolar, per dir-ho d'alguna manera, ja la gent ja el pot llegir.

Editorial Estiberri. Anem-nos ambientant amb la música, perquè com no podia ser d'una altra manera, hi ha música. Sí. Menys de la que m'agradaria, però sí que hi ha. Ah, sí? Ara ens ho explicaràs. Sí que hi ha música, sí.

Per ser més exactes, què hem de parlar? De novel·la gràfica o de còmic? La veritat és que a mi en tots dos termes em sembla correcte jo crec que és una problemàtica d'aquestes una mica absurdes que no li trobo gaire sentit la veritat suposo que tenint en compte que és un tema una mica adult d'alguna manera hauria de parlar de novel·la gràfica però és que jo he crescut llegint còmics doncs parlem de còmics

una de les cançons que surt referenciada en aquest còmic. Es aquella que diu. Estaba con Joan. Sé lo que hicisteis

Estaba con Joan y él siempre lo ve Luego te cuenta cómo lo ve Cómo lo vivisteis Yo siempre cierro los ojos Y me acuerdo del día que me vino a la cabeza. Estaba mucho alto en el bucle, era el año en que te conocí.

Un Buen Año de Calavento és una de les cançons que veus referenciada quan tu comences a llegir el còmic.

A la segona pàgina ja apareix, si no m'equivoco. Sí, sí. Per mi un dels millors grups que tenim al país des de fa deu anys i cada disc és millor que l'anterior. I hi havia una cosa molt important en el fet de que sortissin Calavento, que tot i que m'avanço una mica parlant del còmic, però tot està fet una mica, parla molt de l'amistat, òbviament, d'altres coses que ja en parlarem, però hi ha molt aquest duet o aquesta dualitat de dues persones diferents, que la Bento són dos persones, en l'última fila d'aquí parlarem després fonamentalment són dos persones, el còmic l'hem fet entre el Jordi i jo, que som dos persones, és a dir, que era important que aparegués una cançó d'un duet, i en aquest cas d'un dels meus grups preferits, vamos. Tu creus que li haguessin agradat Calavento a l'Ismael? Doncs no sé dir-te, era molt clàssicote, la veritat. Però segur que hagués contagiat jo de la meva exaltació pel grup, segurament.

Per qui no sàpiga encara de què va aquest còmic, són quatre dies. Sí,

no em pega molt tenint en compte que. Que habitualment la gent en coneix per escriure de música. Sempre he tingut clar que el que vull escriure fora de Mondo Sonoro, dels mitjans on col·laboro, són coses que no tinguin que veure amb música. El primer que vaig fer va ser Los colores de underground, que era un llibre sobre pintors de surrealisme a pop. Després la primera ficció que vaig escriure va ser un bolsilibro d'aquests westerns, com els que llegien els nostres avis o abes avis, fins i tot. I clar, ara volia fer una cosa que tingués que veure una mica més amb la meva vida, una mica més autobiogràfica d'alguna manera.

És total, és una autobiografia de la teva època universitària i de la teva relació amb l'Ismael, amb un amic de la universitat que es va suïcidar. Sí, efectivament.

El primer dels amics que al llarg de la vida s'han suïcidat. El que passa és que jo crec que li passa pràcticament a tothom que té algú proper que s'acaba suïcidant. Però si per mi és tan important aquella etapa és perquè quan tens 20 i pocs anys, bueno, de fet vaig començar a la universitat a 18, sí, l'època universitària, jo crec que no t'entra al cap que algú pugui prendre una decisió d'aquesta importància. Clar, llavors no saps del tot com enfrontar-te. Jo crec que amb el pas dels anys vas veient. Com la gent reacciona als seus problemes, com els encaixa, com no els encaixa, però clar, en aquell moment estàs vivint amb una mica, com es deia abans lo de los mundos de Yupi, estàs vivint amb una mica una fantasia i obrint-te al món i que algú tri com a sortida vital aquesta, doncs sorprèn moltíssim la veritat i et deixa totalment descol·locat. I tu has carregat una culpa.

Durant tota la teva vida, de no haver estat allà, de no haver pogut fer alguna cosa per evitar-ho, no?

Jo crec que això, en certa manera, si parles amb qualsevol persona que hagi tingut alguna situació semblant propera, jo crec que et dirà pràcticament el mateix. Tothom acaba trobant la seva part de culpa amb el que va passar. Siguin familiars, siguin amics, tothom sempre quan ja ha passat el més terrible, tothom pensa que podia haver fet més, però jo en aquest cas em sento especialment culpable perquè no vaig contestar en un moment a unes trucades que hauria d'haver contestat.

Mis amigos suman más que mis demonios Mis amigos suman más que mis demonios.

Mis amigos suman más que mis demonios. Sí, la frase en la que s'obre una mica el volum i jo crec que és una frase que diu molt. De fet, tota aquesta lletra, tot i que no apareix referenciada posteriorment a les pàgines del còmic, jo crec que és una lletra que diu molt i que qualsevol que hagi passat per una situació semblant com he dit abans, jo crec que relaciona perfectament amb certs moments. Totalment, és una depressió. Sí, sí, sí.

I al final penses aquests petits detalls que t'aferren a la vida, no? De fet, mira,

fa molt poc algú em preguntava sobre el còmic i em deien en certa manera que era un còmic que estava molt bé, de cara a que la gent que es plantegés la possibilitat de suïcidar-se. Estirés enrere. I jo directament el que vaig dir és que no és un còmic que estigui escrit per la gent que està pensat amb el suïcidi, sinó que està escrit per la gent que es queda. Hi ha una referència a Left Towers en un moment del còmic molt minsa, però que jo crec que explica força que és això el que en el fons el problema l'acabem tenint i carregant la gent que es queda, la gent que s'ha anat, doncs òbviament els tenim a la memòria constantment, han pres aquesta solució, però jo crec que el difícil és després encarar què vas fer o no vas fer davant aquella situació. Una altra referència musical del llibre.

You don't have to call me Lieutenant Rosie I don't wanna be your son. The only little lover I'm ever gonna need Is our sweet little girl's tongue Dynamites and the bells we play Playing with the bats Little guns down trying to follow us Trying to have this attitude on all the cats.

On et porta aquesta cançó?

Em porta a una part important que apareix al còmic. He de dir que al llarg de les 144 pàgines hi ha coses que són 100% reals, hi ha coses que són reflexes del que em queda a la memòria, que òbviament amb els anys canvia molt, hi ha algunes parts ficcionades, però tota la relació que tinc jo i que té l'Ismael amb Bruce Springsteen és exactament així, era exactament així, i jo en certa manera. No vull dir que acabés fart una mica de Springsteen per aquells anys, però sí que vaig acabar una mica saturat. I ara, òbviament, el record és una de les dues persones. Després tinc un altre amic, el Jordi Mella, periodista musical també, que és ultra fan de Rock Zone, ultra fan de Springsteen, i sempre quan se'm parla de Springsteen penso en dues persones, l'Ismael i el Jordi Mella. I és veritat que. No has anat mai a veure Bruce Springsteen? Bueno, el vaig veure en el seu moment amb l'Ismael, com es deia, el concert aquest amb l'Sting, amb Amnistia Internacional, això mateix, i llavors, des del moment que vaig dir, bueno, anirem tu al concert, i òbviament ja no anirem ell, i no l'he anat a veure mai més. I jo crec que ja aquestes alçades és una cosa que compliré al 100%. Per un director d'una revista musical. Sí, és força curiós. Sí, sí, sí. I el continuo escoltant, escolto els discos nous quan apareixen, però una mica jo crec que és. No sé, jo crec que poques coses pots fer a la teva vida, mantenir com una mica els principis al llarg de tota la trajectòria, això pot semblar una absurditat, per molta gent, però mantenir una paraula amb algú que no està, jo crec que en certa manera és una cosa que em fa sentir, com diria, una mica millor persona, en certa manera.

Abans ho comentàvem fora del micros, però si jo ara faig un còmic, i vull fer una referència a una cançó com fas tu amb Bruce Springsteen, Calavento, Carolina Durante, serà demanar permís, també?

Sí, sí, és més complicat del que sembla. De fet, en el cas de Carolina Durante, cap problema, perquè és una cita que apareix a l'obrir-se. Però, per exemple, tant en el cas de Calamento com en l'último de la fila, òbviament has de demanar drets, has de demanar permís als artistes, i de fet us donareu compte que al llarg de les pàgines es parla de cançons i d'artistes que la lletra no es reprodueix, perquè si la lletra es reprodueix, Home, pots fer-ho de manera molt anàrquica, posar les lletres directament, i si l'editorial discogràfica no s'entera, doncs òbviament no et reclamaran res. Però si ho veuen, i més tenint en compte que Estiberri és una reputada, diem-ne, editorial de còmics, llavors sí que et demanen pagar drets per totes les cançons, llavors apareixen. Springsteen no apareix cap lletra, de fet, només es parla d'ell, The Cure, B-52, molts artistes així, i més que apareixien i que això sí que ha hagut de desaparèixer. Quins artistes s'han quedat fora? Tots eren molt coneguts, eren del seu moment, Subjan Stevens era el més actual que hi havia. Ah, sí? I no ha pogut ser, eh? Bueno, és que no vaig demanar ja directament vaig dir, si he de posar-me a demanar permisos de tot i alguns reclamen pagament no surt per l'editorial rentable el llançament he de dir que l'Avento va trigar 0,5 minuts no, 0,1 minut, perdó amb dir-me que endavant, que podia fer servir la lletra sense problema i a veure el cas del Manolo García i el Quimi Portet la veritat és que els vaig enganxar en un moment complicat perquè era quan estaven enmig de la gira. I vaig dir, ara es pensaran que en el fons tot això està muntat per aprofitar-nos una mica del seu nom, d'aprofitar que estan una mica d'actualitat. Llavors el que vaig fer és escriure una carta que jo crec que està al voltant dels tres fulls, on jo explicava per què per mi era molt important que apareguessin dues cançons, apareixen "Son cuatro días" i apareixen "Dulces sueños". I els explicava per què era tan important i els deia que ells, com a compositors de cançons, ho entendrien perfectament. I sí, sí, jo crec que els vaig enganxar que estaven els dos junts i el Gerardo Sanz, que és el manager de Quimi Portet, em va escriure poc després dient, escolta, estaven junts, ho han llegit tot i han dit que endavant. Amb la qual cosa estic supercontent perquè, òbviament, el. El títol del còmic podia haver canviat, però la referència que hi ha dins la cançó és impossible, no tindria sentit. Son cuatro días, el último de la fila.

La muchacha negra entra en el bar parece borracha a ver quién no le está grita que los blancos huelen más.

Té una curiositat aquesta cançó, no?

Sí, té una curiositat perquè si esteu llegint al còmic i no coneixeu la cançó i aneu a Spotify, YouTube, on sigui a escoltar-la, Moltíssima gent va acudeixer al Nuevas Mezclas, que és com l'actualització de moltes de les cançons dels inicis de l'última fila. Llavors, la tornada que apareix al còmic no apareix en aquesta versió. Llavors, heu d'anar directament a la de Cuando la pobreza entra por la puerta, que és el primer disc de l'última fila, i allà la cançó sí que té aquesta tornada que apareix al còmic, una cosa força curiosa. De fet, és que la versió de Nuevas Mezclas és pràcticament la meitat,

Déu n'hi do, és com un petit tresor que recuperes i li dones una nova vida a aquest còmic. Ara deies que hi ha coses que són ficció, però la gran majoria són coses de veritat. És veritat que l'Ismael et trucava fent-se passar per Quimi Portet a l'agència de publicitat

on treballaves? Bueno, amb moltes conyes diferents aquestes, sí, sí, sí. El que no és veritat és el company de la feina, perquè de fet el meu company de la feina no el tenia tan a prop. I després, què et puc dir? Hi ha converses que són molt reals. De fet, a la presentació de Barcelona va venir gent que realment apareix al còmic i saben que les converses que tinc amb ells al llarg del còmic són molt reals i que reproveixen fins i tot parts quasi textuals. I després hi ha altres converses que he creat jo a partir de coses que m'ha explicat gent. Òbviament, hi ha alguna història que m'ha explicat. Jo em vaig passar un temps, no sé si en el seu moment t'ho vaig dir a tu, potser fins i tot t'ho vaig comentar a tu, que jo li preguntava a tothom si coneixia algú proper que s'hagués suïcidat. Llavors m'explicaven les seves històries, i jo a partir de totes aquestes històries que m'anaven explicant, vaig fer una petita divisió entre tipus de casos una mica diferents. De fet, el darrer cas d'entrevista que tinc amb algú és una història que m'han explicat i per mi és molt important que aparegui perquè és una mica la porta a l'optimisme enfront a aquestes situacions. De veritat que ha estat.

Ha estat tot, tot, tot, tot, tot, molt ben aconseguit. Entens per què hi ha cada part, cada flashback, cada entrevista teva, per entendre tot això. I la veritat que et felicito, Joan. Ai, moltes gràcies. Perquè vaig acabar plorant.

Hosti, doncs mira I ja t'ho han dit, no? Sí, m'ho han dit, m'ho han dit. No era la intenció.

És que hi ha una sensibilitat al darrere, que crec que forma part del teu ADN, també.

Sí, suposo que una de les coses que m'han dit és que m'exposava molt. Per això, de fet, el Jordi Pastor, que és amb qui he tractat moltíssim, perquè òbviament és el dibuixant i ha portat molt també al còmic, per això em va posar a la primera imatge despullat dutxant-me, perquè va dir no, no, aquí et despulles des de la primera vinyeta, i vaig dir, mira, tens raó. I la veritat és que jo crec que no hauria tingut gaire sentit fer una cosa així i no exposar-te. Si jo hagués amagat molts dels errors que he comès o la forma amb la que m'he comportat doncs no li veuria jo una mica la gràcia. Un dels moments, al marge de lo de respondre o no trucades, que això quan la gent el llegeixi ja tindrà la seva pròpia visió, per exemple, una cosa que m'ha comentat un parell de persones és quan al cementiri, no, al cementiri no, perdó, sí, quan hi ha el funeral, ens partim de riure. És que això va succeir i això no ha succeït només, no em va succeir només en aquest cas, sinó que és bastant habitual quan estàs en moments d'aquests de molta tensió que amb qualsevol xorrada acabes deixant sortir una mica tot el que tens a dins.

I això també és real. Has dit riure en un funeral, no? Sí, sí, sí. Escolta aquesta cançó.

Em sap greu riure als funerals dels meus amics. Recordar els bons moments.

És que va ser llegir aquestes vinyetes i pensar

en aquesta cançó dels hipnosis. És que no es pot dir millor, o sea, ho explica tot a la lletra, i és que jo crec que és una reacció molt humana i força més habitual del que pensem. No sé si t'haurà passat alguna vegada, però ja et dic jo que a mi m'ha succeït més d'una ocasió.

No, no m'ha passat, la veritat que no, però ho puc entendre, sí, sí, sí. Ara farem un joc que fem sempre. Dèies això d'exposar-te, doncs et farem que t'exposis una mica més, que es diu Espècies d'espais. Aniran sonant cançons i jo diré llocs i tu ens has de dir què et suggereix aquest lloc. Ens pots contestar amb una paraula, amb una frase, amb una reflexió, amb el primer que et vingui al cap. Algunes cançons estan relacionades amb l'espai i d'altres me les he tret una mica de la patilla, però. Amb l'espai geogràfic. Sí. Espècies d'espais.

Espècies d'espais La

primera

seria l'univers. Jo et pregunto per l'univers i de moment posem aquesta cançó.

Shout to the Devil de Motley Crue. Comencem fora.

Què estàs important? Doncs et diria a un lloc geogràfic. Sí, aquesta la veritat és que no té massa relació amb l'univers.

Jo et diria Los Ángeles, tot i que quan he estat de viatge a Los Ángeles no era la mateixa etapa en la que escoltava Motley Crue. Estem parlant dels primers 80, que jo era un teenager i és una cançó jo crec que és força curiós perquè estem molt habituats que. Que els crítics musicals, per exemple, quan miren enrere i comencen a parlar del seu background, tothom generalment parla de, jo no sé, o dels Beatles, o de Dylan, o de molts clàssics, i que va créixer escoltant clàssics. La meva empanada de gèneres des que era petit és brutal, i a principis dels 80 barrejava els news romàntics amb els discos de música disco del meu pare, o amb això, amb el Hey Metal, el Sleazy, el Hair Metal, que vaig estar molt, molt picat en aquells moments. És que jo crec que la

Mundo Sonoro també sou una revista que us heu caracteritzat per deixar enrere els prejudicis. Sí. I de dir, no, no, no hi ha música bona i música dolenta. Jo fa molts anys deia que nosaltres.

Teníem més clar el que no podia entrar a Mondo que el que podia entrar, saps? Que hi havia coses que deia, hòstia, no ho sé si això entra en algun moment, si ens agrada, i jo crec que veient la trajectòria de la revista és que està claríssim. Jo crec que no té a veure només amb mi com a cap de redacció, sinó que jo crec que al juntar-se la gent que fem la revista és gent amb gustos musicals molt diversos. I llavors jo crec que d'aquesta barreja, doncs, qui no li agrada una cosa li agrada l'altra i acaba formant part de les pàgines de la publicació. És a dir, que podem anar de Rosowski als Gurriers i sense cap problema, vamos. Sí, sí, sí. Doncs d'aquest gran univers passem al món.

Fins ara era un escalfament, però ara ja sí que la cosa. Això és. T'he posat Rafa Chili Peppers. Suposo que. Saps per què està relacionat amb el còmic?

Suposo que és per quan aparec amb la samarreta. Hosti, pues has filat molt. Sí, de fet, jo crec que jo li vaig passar al Jordi un munt de samarretes, imatges de samarretes meves durant molts anys, no que les tingués, sinó que moltes, a buscar a Google i li deia, i crec que apareix una record Chili Peppers perquè en aquell moment jo era molt fan, recordo que un company meu de classe, que era l'Antonio Baños, que molt conegut, òbviament, per diferents motius, Em feia molta conya, perquè vaig tenir una època que anava escoltant tot el dia Raccoon Chili Peppers, amb el Blood Sugar Sex Magic, amb el Mother's Milk, i estava com molt obsessionat. I hi havia molta conya, i llavors portava samarretes de Raccoon Chili Peppers, i crec que l'altra samarreta que apareix és The Mission, que també és un grup que m'agradava molt des de petit, però crec que possiblement cap més.

Doncs del món passem a Europa, més concretament a Islàndia.

¡Vamos!

Sigur Rós. Glossoli de Sigur Rós. A veure, aquesta cançó, així com tu deies que havies plorat en algun moment del còmic, jo amb aquesta cançó he plorat moltíssimes vegades, és el més proper que puc tenir al cap de com sonaria el cel. I si no apareixen Sigur Rós al còmic, és primer perquè l'espai temporal no encaixa del tot, i sobretot perquè si hagués intentat reproduir una lletra, en molts casos, o és islandès, o és hoplàndic i no hagués tingut molt sentit. És una cançó que m'inspira moltíssim. I a més, Islàndia és molt curiós perquè jo crec que és una mena de paradís a la Terra on m'agradaria en certa manera viure, tot i que després penso en el clima que tenen la major part de l'any i se m'oblida ràpidament l'aire. No sé què dir-te, veient aquestes onades de calor i tot plegat. És veritat, això. I després també, una altra cosa que m'agrada molt d'Islàndia és que ha aparegut en diferents etapes de la meva vida. O sea, jo, per exemple, als 90, quan em vaig fer superfan de Björk, per mi, volia dir tot el contrari del que és si horror. Era molt més festa, ballar, amb el debut, per exemple. Has dit Björk? Has dit Björk.

Since I met you.

Sí que és diferent, eh? Molt, molt diferent. Bueno, quan arrenca.

Sí, sí. Doncs això era un moment en el que no estaves molt habituat a escoltar coses d'Islanda. Jo, els Sugar Cubes, la veritat és que és un grup que havia vist els videoclips i tal, però no els havia seguit, realment, i va ser amb el primer disc de de Björk, que em vaig fer molt fan, i clar, era aquesta barreja de pop electrònica, un moment molt d'excitació total, de ballaruca, diguem-ne, i em va marcar molt. Després hi ha el següent moment, que és quan apareixen mum, quan apareixen cigorros, que és una mica tot el contrari, calma total, relax total, també em va enganxar totalment. Suposo que són etapes diferents de la vida, i per mi aquests dos vèrtexs que tenen que veure amb Islàndia han sigut molt, molt importants. El seny i la rauxa. Sí, efectivament.

Som a l'altre barri amb el Joan S. Luna, ara mateix fent un viatge musical per diversos llocs. Em sembla que hem obert un atlas i passem d'Islàndia a Egipte.

Diem Egipte, però en realitat podríem dir Amèrica també. Efectivament. Perquè són els Modern Lovers amb aquest Egyptian Reggae.

Aquesta cançó, jo crec que és força curiós la meva relació amb la cançó, i és que, com deia abans, a casa meva la barreja d'estils musicals era força sorprenent. Jo crec que el meu pare era una persona que comprava molts discos directament per la portada i no tenia gaire criteri en el sentit d'aquests prejuicis que parlàvem. És a dir, que igual un dia apareixia un disc de la trinca, un altre amb un de tangos, un altre dia amb un de música disco, i tenia un disc que, de fet, el meu germà encara el conserva en format físic, que era el típic recopilatori que es feia a l'època on sortien cançons de coses totalment diferents. I llavors hi havia una cançó en concret, que era aquest Egyptian Reggae, que jo i el meu germà quan érem petits, fins i tot, tot i que és un tema instrumental, la cantàvem en el sentit d'anar repetint la. Però clar, jo no tenia ni idea de qui era aquesta cançó. La vaig oblidar perquè vaig passar per altres etapes musicals i llavors arriba un moment sempre en el que dius, hòstia, m'he de comprar. Al Jonathan Richman i als Modern Lovers, perquè és un clàssic. Llavors, quan vaig comprar-me el disc on apareixia la cançó, em vaig quedar flipat totalment, com dient, com? Era això? Hosti, que fort. I des de llavors és una cançó que recupero de vegada en quan, sí.

I una cançó que ha fet molts viatges, recordo no fa gaire la PJ Harvey, crec que, no me'n recordo quina cançó era, que ho sampleja o que ho homenatge, no?, aquesta cançó, que és.

És una llàstima que el Jonathan Richman, perquè quan va haver una època que venia molt aquí, que parlava molt en castellà, parlava en castellà, cantava, perdó, he repetit, parlava, cantava en castellà, era realment molt entranyable, els concerts van estar superbé, però òbviament ja és molt gran i ja no està girant com abans. Sí, sí,

jo els hi poso els meus fills. Jonathan Richman és una música que connecta molt amb els nens, sempre, perquè ell també era com un nen a. És, vaja, en cos d'adult però em sap greu perquè crec que és un personatge molt infravalorat i arribarà un dia que morirà i en el meu cas m'hauré de fer uns farts d'explicar qui era i acabarem reduint-ho sí, sí que sortia algo passa con Mary sí, és cert és veritat, no recordava és molt més que això passem d'Egipte a Alemanya.

Sos de Man Machine? De Kraftwerk, sí, sí. Doncs mira, quan jo era petit, tot i parlar d'aquesta barreja d'estils que deia, que escoltava una mica de tot, música electrònica, diem-ne, no havia escoltat gaire, perquè realment o era música disco, o no se'm passava pel cap que pogués haver un grup fent algo com feien Kraftwerk. I una vegada, quan jo era petit, estem parlant de l'any 79 o 78, una cosa així, els meus pares, lo típic dels pares que queden en un altre matrimoni, vas a casa d'ells, i llavors tenien un fill que era uns 8, o no, una mica més, potser era 12 o 14 anys més gran que jo i el meu germà. Llavors ens va preguntar, vosaltres quina música us agrada? I jo què sé, jo li vaig dir, no recordo aquel que escoltàvem en aquell moment. I llavors tenia a sobre d'un moble el disc de Man Machine que la veritat és que la portada em continua semblant increïble aquesta portada on van els membres de Kraftwerk amb la corbata, la camisa vermella és molt, molt impactant realment i li vaig dir, ai, per què no poses això que ho escoltem? i òbviament em vaig quedar frapat quan ho vaig escoltar perquè no em podia imaginar que amb màquines es pogués fer una música així des de llavors he estat escoltant Kraftwerk tota la vida. I me n'alegro molt que un grup com ells existís i es consideri una referència encara.

I ara en època d'intel·ligència artificial i doble que els Kraftwerk ens estaven marcant el camí. Això mateix, totalment, totalment. De Kraftwerk, d'Alemanya, passem a Espanya, a Madrid.

No vas a escuchar-me un lament. El cielo, el 100% Antes de morir quiero el cielo El 100% por cierto Antes de que muera yo Pienso follarte hasta borrar el límite entre los dos.

Yo no quiero hacer lo correcto Para esa mierda ya no tengo tiempo No vas a escucharme un lamento. Esta mierda ya no tengo tiempo Antes de morir quiero el cielo El ciento por ciento Antes de morir quiero el cielo El ciento por ciento por cierto Antes de que muera yo.

Deu-n'hi-do, deu anys d'això, deu anys de. Antes de morir-me. Deu anys, sí, deu-n'hi-do, eh? Deu anys que va canviar tot, una mica, no?

Sí, sí, sí, doncs, bueno, Antes de morir-me em sembla una cançó preciosa. Els tres involucrats, Àliz, Rosalía i C. Tangana, la veritat és que la van clavar. I C tangana a mi ja una mica abans amb el Lovesia em va semblar un canvi en el so del hip hop que es feia a aquest país molt important i per això em sembla un disc també de referència. I moltes vegades m'agrada explicar l'anècdota també, tot i que ell és tant, tant de Madrid, jo després de parlar i de veure la Magorazén en directe i tal, la vegada que el vaig conèixer en persona, el vaig conèixer precisament al barri de Gràcia, a la botiga Becore, i ella estava com a públic d'un concert de l'Anna Andreu, o millor dit, no era encara l'Anna Andreu, que era Calido Home en aquell moment, era el duet on estava l'Anna Andreu, i ella estava com de públic, i llavors vam començar a xerrar, i em va semblar molt sorprenent trobar-nos en una situació així.

De fet, això ho expliques al llibre, que també parlem-ne, d'aquest llibre de. Del rap crudo de l'Alfombra Roja. Que va sortir fa un any.

Sí, de un i dos, Joan. Sí, de un i dos, al final, i no volia escriure la música, però al final em va liar el José de Montfort, que és la persona amb la qual el vaig coordinar i el vaig fer. I també apareixen altres col·laboradors que van escriure diferents articles i tal. I per què el vam fer? Jo sempre dic que precisament per això que diem, que ja fa deu anys d'Antes de morir-me, però fa vint anys des que va començar la seva trajectòria a Cetangana. I estava molt bé que molta gent que pràcticament el va conèixer o des d'Ídolo o molta gent des del madrileño, és a dir, encara més tard, descobrís una mica que hi havia un passat i que si havia arribat on estava Cetangana era per algú.

Canviem radicalment de Madrid a Catalunya.

Caragol, Caragol, treu les banyes, treu les banyes. Caragol, Caragol, treu les banyes, que eixa el sol.

Això t'ho cantava en Joan? Hosti, Xescu Boix, el Cargol, sí. A veure, quan intentes pensar en les primeres cançons que tens a la memòria petit, a mi sempre em ve el Xescu Boix, perquè quan jo era molt petit i encara pràcticament com a molt el que havia escoltat eren algunes cançons que pogués cantar-me la meva mare o coses així, el col·le on jo anava, que era un col·le molt català que no existeix i ara hi ha un capravo en el seu lloc, De vegades convidava a cantautors, jo no sé com s'ho feia, el senyor Cuyere, que era el director de l'escola, i va portar el Xescu Boix, i el Xescu Boix ens va cantar totes aquestes cançons, i recordo que és la primera vegada que puc dir que vaig estar a un concert en directe, d'alguna manera. Era molt criu, i des de llavors sempre he recordat que el primer artista que vaig veure actuant va ser el Xescu Boix. I és curiós perquè és un artista que es va suïcidar. Sí, efectivament, efectivament.

Un dels grups fills del que feia Xesco Bosch en aquell moment també és un grup que crec que ha estat important per tu.

Provem d'encaixar en escenes boniques amb ports de diumenge aferecits de gavines en grans sobre taules on els avis canten en nits vora el foc abraçats a una manta es tracta de ser. Els simpàtics del barri, els que ballen i ballen, fins que els músics parin i rompre arrogants, lluïn les millors gales amb discos, amb dones, amb feines estables i a vegades ens en sortim. I a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. A vegades ens en sortim.

Els Manel, jo crec que va ser també una quan va aparèixer als millors professors europeus, estem parlant del 2008. Del 2008, per mi va ser una sorpresa increïble. Per què ho va ser? Doncs perquè jo estava acostumat a escoltar altres tipus de formacions catalanes o la majoria en castellà o fins i tot en anglès, i tenia aquesta imatge de que no hi hauria coses en català que realment m'arriessin molt, saps? Era com una assignatura pendent d'alguna manera, com dient, hòstia, no hi ha cap grup català que m'arribi tant. I quan va aparèixer el primer disc de Manel, vamos, no és que em callés, és que em vaig convertir en un dels més fans durant molt de temps i intentava menjar-li la olla a tothom amb lo molt que molava, però bueno, no va fer falta que fes molt esforç, perquè és un disc ja que tothom va abraçar amb moltes ganes i que va arribar a molta gent i que va tenir molt èxit. Per mi continuen sent un dels grups referents del pop que s'ha fet en català i formen part, òbviament, sí, de la meva trajectòria vital.

I a vegades ens en sortim.

I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

Ara et farem, jo crec que tres o quatre preguntes i després sortirem de festa amb morts.

Volec dir.

Les dues són preguntes que sempre fem. La primera és, si ara tornessis des d'aquí a l'altre barri, tinguessis l'oportunitat de tornar a començar, o haguessis de tornar a començar, voldries tornar a ser el Joan S. Luna, fer-ho tot igual, exactament igual, o provar sort. Em dóna una cosa totalment diferent. M'agradaria ser un nen que neix a Islàndia i que.

Hosti, no sé què dir-te, complicat. Jo crec que m'agradaria ser la mateixa persona i no et diré canviar situacions, com per exemple el de són quatre dies que podia haver actuat d'una altra manera, sinó deixar-me sorprendre per la vida com em vaig deixar sorprendre en el meu en el seu moment. Jo crec que he sigut una persona que no ha tingut traumes com molt, molt greus més enllà d'un parell de coses, que jo crec que tothom té d'una manera o l'altra, amb lo qual estic força content de la vida que he tingut i de tot el que he passat, tant lo bo com lo dolent.

Si t'haguessis de reencarnar en un animal, quin animal voldria ser?

això en un mico, això sempre he fet conya i ho tinc molt clar en un mico que en el fons seria més o menys el mateix d'intel·ligent que soc a dia d'avui però si, jo crec que tenen una vida com molt lliure i a sobre tenen bona relació familiar, tenen un entorn amb el que es porta molt bé i jo crec que això m'agrada molt. Un monkey man? si, com a exemple.

Never saw you Only heard of you.

Monk You Man, cantat per Amy Winehouse, una de les cantants que més ens demanen veure aquí a l'altre barri quan fem aquestes festes amb morts. Abans, pare, una pregunta que no et faig jo.

Què és el més important que has aconseguit?

Hosti, aquesta pregunta és la més complicada de tot, per això no t'atreveixes a fer-la, eh? Per això no t'atreveixes. Mira, jo crec que del que estic més orgullós és de no considerar-me un brètol, saber que hi ha molta gent molt millor que jo, I després de tenir amics que conservo des de pràcticament des de que era un criu. I això crec que és molt important perquè si arribes a algun lloc és per la gent que tens al voltant i no només per lo llest i lo guai que siguis tu. Molt bona resposta, Joan. Vinga, sortim de festa.

¿Tu has tingut mai una banda, Joan? Jo quan tenia uns 14 anys tocava el baix, estava aprenent a tocar el baix i era un grup de poble, estàvem a Covelles, Covelles Cunit, i ens vam dir cada per un relat de H.P. Lovecraft i era horrorós el grup. Després sí que vaig estar molt de temps. Primer amb el Roger Gascon i després amb Solitary fent música electrònica, vaig treure alguns singles, vam fer remixes de molta gent, en plan de Loba Blesbia, de La Bienquerida, de Lori Meyers, però òbviament no és com fer música. Jo davant d'un programa puc fer moltes coses, però tocar, tocar realment, no és el meu fort. Sóc un cantant frustrat, això sí que sempre ho he dit.

I aquí a l'altre barri, aquí aniries a buscar, si volguessis.

Per un grup. Per un grup. Sí, sí, sí. Doncs mira, el Kurt Cobain ho tinc clar, m'agradaria a la guitarra. I després, la Amy Winehouse no te la diré, però sí que et diré dos veus de soul amb molta personalitat. Que eren la Billie Holiday i la Nina Simone. Jo no sé la barreja com podria sortir, però m'agradaria moltíssim. Per què? Perquè dues persones molt carismàtiques, una, per exemple, l'Estrange Fruit de Billie Holiday és un dels temes més emos i més duros que pots escoltar a la teva vida, i després la Nina Simone, que era una pura essència de la música, i Kurt Cobain per mi, perquè representa, podia haver agafat altres músics, Però Kurt Cobain per mi representa una mica trencar coses, saps? Trencar una mica motllos i el mateix apareixia vestit de noia que feia uns discursos molt, molt importants en aquell moment amb uns 90 que eren molt machotes, diem-ne, amb els anys del grunge i jo crec que va ser fonamental i després la manera que tenia de cantar i ser tan visceral que en certa manera crec que és molt diferent però a vegades està molt proper al que dic, per exemple, de Billy Holly. I una sobretaula, d'aquelles que s'allarguen,

a qui aniries a buscar?

Una sobretaula. Algún escriptor, potser, no? Sí, mira, una sobretaula, et diré fins a tres persones. Per passar-m'ho bé, sens dubte. M'ho passaria superbé amb Kurt Vonnegut. Òbviament, he vist 10.000 entrevistes, he llegit alguns dels seus llibres. Matadero 5 per mi és un dels millors llibres que he llegit a la meva vida. Després m'agradaria. Com ha de ser gent que està morta, doncs et diria Will Eisner per la part de còmic, que també m'agradaria molt, i després, realment, per continuar amb la conya, ja que tenim a Kurt Vonnegut, m'agradaria que estigués, per exemple, el Tony Wilson, la persona al darrere Factory Records, la gent que va estar al darrere dels inicis de Joy Division, de New Order, i que si heu vist, per exemple, 24 Hours Party People, entendreu perfectament que la vida es pot gaudir moltíssim.

Sentim unes campanes, això vol dir que hem arribat al final, Joan. Molt bé. Ha passat molt ràpid. Ha estat superbé, la veritat. I això vol dir que hauràs de prendre una decisió, que és quedar-te aquí a l'altre barri un temps més, indeterminat. L'altra opció sempre és normalment reencarnar-te en un animal, o l'opció C és tornar al món dels vius. Opció A seria. Podries sortir de festa per aquí, no sé si et podries anar a buscar l'Ismael, i també hauries de sortir de festa amb aquest senyor.

Ja saps qui és, no? Sí, l'Emi Kilmister. Òbviament de la part més hard rockera o més metalera meva. Jo crec que m'agradaria molt conèixer. Espera, digues, digues. Que no l'he conegut. De fet, jo diria que l'Emi no l'he entrevistat mai. No el vaig entrevistar mai. Tot i que jo crec que em tornaré al món dels vius, perquè tot i que penso que seria un molt bon company de gresca i de festa, jo no crec que estigui al nivell, eh? Jo soc una persona força tranquileta, i que així fins al rematat t'arribo, o la polo, però després ja cap a casa.

Reincarnació en un mico i a canvi d'aquest sacrifici que fas tu per la humanitat, doncs podràs fer realitat d'un desig col·lectiu.

Ah, jo vull conquerir, vull ser l'art. Vull ser, vull ser, vull que em donis les calcetes d'una noia. Que no pot ser aquest desig, eh?

Ha de ser un altre desig. I opció C seria I opció C seria tornar al món dels vius, però cada mes, en lloc de fer una revista, has de fer un vestit, com el teu pare. Has de canviar de feina i ser sastre no seria

problema ho vaig viure molt des de petit a casa jo quasi que el que voldria és tornar al món dels vius i puc demanar un desig o no?

si tornes al món dels vius ja està sí que pots demanar un desig que és triar l'última cançó amb què acabem que seria la cançó per acabar ja el programa.

Vale, doncs mira, el meu desig triaré una cançó que és la cançó que, per exemple, espero viure uns quants anys més, però si no és la cançó que m'agradaria al funeral que sonés. No és la d'Himnosi, eh? No és la d'Himnosi, tot i que estaria. Bé perquè demostraria que. Sí, sí, això mateix. Però seria jo crec que l'Adelante Bonaparte d'Està en Estil, un altre grup que per mi ha estat fonamental al llarg de molts anys i que tenen un disc per dintre de molt poc i l'Enric Montefusco també ha tret una novel·la gràfica relacionada. Doncs el convidarem. Sí, sí. Mira, el convidarem a l'altre barri.

Molt bé, estarà bé. Gràcies per la idea perquè no hi havia caigut i jo també l'admiro molt de fa molts anys l'Enric Montefusco i. Serà un plaer parlar-hi. Moltes gràcies al Nil via la producció i a l'altre Nil, el Nil Hernández dels Controls Celestials i sobretot a tu, Joan.

Ha estat un plaer. Moltes gràcies. Play ha estat superbé i moltes gràcies per atendre'm aquí i escoltar les meves, els meus rotllos. Sempre és un plaer.

Us deixem amb estànstil. Que vagi bé. Una abraçada.

Me voy a inventar un plan para escapar hacia adelante.

Lo único importante.

Que hay dudas y si luego resulta que hay dudas.