"Jordi Cubino és el Forrest Gump de la música catalana"

Els anys 80 a Catalunya a les discoteques es ballava Sabadell Sound.

Una música d'inspiració italo-disco que sortia de la capital de la Vallès Occidental i que va tenir, com a un dels màxims exponents, un nom. David Lyme.

Hey, let's go to Sitges, come on, let's go. Hey, let's go to Sitges, let's go tonight.

Let's go to Sitges, let's go tonight. Amb només 16 anys, Jordi Cubino, el nostre Jordi Cubino, es va convertir en David Lyme, un alter ego artístic que va ser un ídol de masses, no només a Catalunya, sinó arreu del món. Una carrera curta de només 4 anys que va marcar un abans i un després.

Ara la docusèria El Doble s'endinsa en aquest èxit radical de David Lyme. Jordi Cubino busca un doble del seu alter ego musical, una docusèria que s'estrena el dia 1 de novembre a l'Inèdit, dirigida per Carlo Pardial i que és una idea original del Carlos Bayona. Ara el suplement Bye Bye Mi Amor. Bye Bye Mi Amor, oh oh oh I will miss you forever Bye Bye Mi Amor, my baby Don't you leave me tonight Bye Bye Mi Amor, oh oh oh.

En aquesta pista de ball ens acompanyen dos pares de la criatura, el Jordi Cubino, David Lyme, per una estona. Què tal, com estàs? Bon món. Ben tornat al suplement, Jordi. Sempre és una alegria saludar-te. I per mi també. I el Carlos Bayona, que és productor, que és DJ. Carlos, bon dia, bon hora. Què tal, bon dia. I que vas tenir aquesta idea de portar el Jordi Cubino, en aquest cas, no sé si és una mena de ficció, una docusèria, un documental.

Jo no sé com explicar el que és, però és divertit. Com us vau conèixer, vosaltres dos? Com ens vam conèixer?

Jo fa anys que ens coneixíem, el que passa que no teníem tanta relació, jo el coneixia com a DJ, i a través del seu germà també, i després, no me'n recordo quan ens vam conèixer.

Sí, jo crec que vam parlar per l'Instagram, em sembla que va ser, i venia. Venia a algunes festes seves, també.

Punxava, venia, i. Tu, Bayona, el deus haver punxat moltes vegades com a DJ, el David Lyme, eh, Dick?

Sí, sí. I de fet va venir un dia a una de les festes i parlant, ja ens coneixíem, i parlant, parlant, em va dir. No, el David Lime sóc jo. Jo vaig flipar en aquell moment. Tu no sabies que era el Cubino. Jo David Lime, però si David Lime és famós, no? I em diu, sí, sí, el David Lime sóc jo.

Clar, és que el Cubino ha tingut tantes vides que amb 16 anys va ser David Lime, però és que després. Va ser productor, els últims anys l'hem vinculat evidentment a Euphoria, però ell ha fet el Corazón Latino, ha produït artistes com Mecano, David Bisbal, Alejandro Sanz, Sergio Dalma, Mónica Naranjo, Laura Pausini. Quantes vides has tingut tu, Cubino? No sé, unes quantes.

Jo penso que el món és, i la vida és reinventar-se, i quan et reinventes és quan tires endavant. I més en aquesta professió tan complicada que és el món de la música.

El David Lem, el Jordi Cubino, és el Forrest Gump de la història, de la música catalana. El Forrest Gump. Quan ha passat alguna cosa, allà estava el Cubino.

I com s'ho fa? Tens tan bona pell, Cubino? O sigui, com t'ho fas per brillar tant? Ara, en sèrio. Ah, perquè soc de Sabadell. Ah, mira, no, però jo soc de Sabadell i, coita, escolta'm, el dia 5 del matí, aquí no. És una pell fantàstica. És una pell fantàstica. Jo crec que té molta gràcia això del doble, perquè el Cubino també se'n riu d'ell mateix, no? Vull dir que és aquesta capacitat de de recuperar el David Lyme, però també en fotre-se'n una mica i saber que totes aquestes vides que ha tingut també tenen

sentit de l'humor. Sí, sí, i de fet ja quan va sortir la idea jo li vaig dir que això ho fèiem, si era capaç de riure'ns d'ell mateix i ho ha fet molt bé i per això és tan divertit, no?

I fins i tot muntes un càsting a l'estil Euphoria també per buscar a 2026 una persona que. Faci de David Lyme, amb la promesa i el contracte de que farà un single radiofònic amb videoclip, amb llançament a les radiofórmules i a les ràdios convencionals, i amb possibilitat de després defensar David Lyme a 2026 amb gires i el que vingui.

El que vingui, tot depèn del que passi amb el documental. Aquesta era la idea, sobretot la idea boja del Carlos, una mica com ho va explicar al principi, em va espantar una mica. Això comença, ara me'n recordo,

ell va venir a veure'm punxar i em diu, jo soc el David Lang, i jo, tu ets el David Lang? I jo li vaig dir, has de tornar, no? Perquè està tornant tot. Totes les 80 tenen festivals per tornar. I ell em deia, no, jo no puc tornar ara perquè ja estic molt. I llavors vaig pensar, si els 80, aquests que cantaven mai eren, era un model el que cantava, no eren I li vaig dir, doncs mira, perquè busquem un noi jovenet com tu, amb 18 anys de l'època, i que faci de tu. Clar, jo li vaig dir, com ho dic jo, sempre tot, que ho dic mig en sèrio, mig en broma. Dius, ho vam prendre al peu de la lletra i després. Ho vam prendre al peu de la lletra, i llavors és que vam fer això, vam fer un càsting, un munt de nois, molt guais, tots els nois, i vam fer un càsting, vam triar un, i ell va fer després, com el senyor Miyagi, va fer de Mr Miyagi, i li va instruir com s'ha de ballar, com s'ha de cantar, i el vam fer debutar, i tot això es veu al documental i és molt divertit.

És molt divertit, i m'apretava molt, però bueno.

Escolta'm, Carlos, clar, la teva vida, el teu cognom va associat al món del cine, perquè el teu germà t'ha fet molt de mal, en aquest sentit. Sí. Però quina importància ha tingut la música per viure la teva vida?

Home, jo soc més de la música, cinema en primer. A mi m'agrada molt la música des de l'any 96 o 97, que vaig començar a punxar, I encara punxo, aquesta tarda estic al Màgic del Born de Barcelona, llavors és el que a mi m'agrada. I després, clar, treballo amb el meu germà a diari i el cinema ho tenim a la sang, els dos, també, llavors.

I, Cubino, ¿qué tenia la música dels 80? Pels que l'hem recuperat una mica dels temps, no? Sí. És a dir, els 60 Beatles, 70, 80, 90. La dels 80, ¿per què es caracteritzava? Per aquests sintetitzadors que sentim.

Molt. Jo crec que la música dels 80 era música optimista. Va ser una dècada de fi molt optimista, no? I això es reflexava en la música, en la moda, en moltes coses, no? Sobretot el so era molt característic quan es van començar a utilitzar els sintetitzadors. Els Moog, els DX7, els Roland. Tot aquest tipus de so és molt característic de la música italo, però de la música també que es feia anglo-electrònica a Londres, per exemple, o als Estats Units, no? I jo penso que sobretot és l'època en què va canviar la guitarra, per dir-ho d'alguna forma, pel sintetitzador, no?

Comencem amb Jordi Cubino.

Nothing to lose

Fire away Fire away Ricochet You take your aim Fire away.

Home, hem començat, eh? És perit de cap de setmana. Això és culpa teva, Cubino. Quin crescendo, eh?

No s'acabava mai, eh? David Guetta, això. Això no són els 80. No, és posterior. Jo dic una cosa. Mira, ara, no ho he dit mai, això. Tot i que jo vaig començar a fer música als 80, la meva època de discoteca i de sol electrònic són els 90. L'altre dia vaig estar al festival Love the 90's, aquí al fòrum, que era meravellós. El bon rotllo que hi havia, 30 i pico mil persones, és el rotllo que em reflexa aquella època. I jo soc més de música dels 90 que dels 80, imagina't. Però si parlem dels 80, penso que és on va començar tota aquesta línia que comentàvem abans, però soc més dels 90 a nivell de música electrònica. Per què hem arrencat amb David Guetta, amb Sia? Primer, perquè és una cançó que la lletra m'identifico molt. Clar, molta gent no identifica la lletra, perquè potser no sap anglès, però parla molt del que és el Renaixement, no? Pots anar contra mi, pots fer-me mal, pots intentar enfonsar-me, però jo sóc de Titanic, estic fet de Titanic i segueixo endavant, i és part de la meva filosofia de vida.

Carlos Bayona sí que se'n va una mica més enrere. Primera petició.

Una a cero, oigo yo. Sí, una a cero. Ets dillet, és més sort.

I aquí posem Ice, Ice, baby. Aquesta és la mescla. Vanilla. Això ho fem en directe. Aquí la gent com reacciona quan punxes de peix mogut, Carlos? Bueno, és que és la cançó, és la cançó, no? Per mi és el grup que em va canviar la vida, és una producció. Per què, per què? Doncs és el grup que em va canviar la vida, perquè sortíem els amics i ens agradava molt. Jo tenia el meu grup d'amics, per un costat tenia amics que eren molt bacales i sortíem a escoltar música màquina, i per l'altra banda teníem els gòticos que anàvem a escoltar Depeche Mode i The Cure, i Depeche Mode era el grup. I de sobte, no sé com, em vaig veure un dia punxant música en una festa de Depeche Mode i és que m'han canviat la vida.

Va, ens parem als 80. Rock set!

Aquesta que l'ha triat dels dos? Aquesta l'ha triat. És que és el primer disc que em vaig comprar, un disc de rock sèrie. Això és el de Look, però és el de Look de l'Emplàquet, de la MTV. Ho sé tot d'ells. És que és el primer grup que em va agradar i els vaig veure moltes vegades, els vaig seguir. Ara continuen fent música, però. Aquestes continuen sonant,

és a dir, de peix mou, d'aquestes continuen sonant totes les radiofórmules. És un clàssic, sisplau, per mi és una meravella de cançó.

Sí, és el que té la música pop, que és atemporal quan funciona.

I els 80, quan es sortia de nit i es deia, va, avui anem a cremar-ho tot? Què volia dir, a diferència del 2026?

Jo als 80 no sortia perquè estava treballant com a David Lyme, o sigui, estava a discoteques a cantar. Amb alguna festeta com a David Lyme t'havies d'haver fet. Poquetes, no et pensis, no masses. El que passa és que jo sortia més als 90, però començava la festa un dijous i s'acabava el diumenge a la nit i la gent el diumenge al matí. Era una festa qui va treballar a dilluns.

Clar, el que significava. Hi havia algun complement allà a la nit, també. El que significava és que érem joves, si ho podíem fer. Jo sortia divendres tarda, dissabte tarda i nit, i diumenge a la tarda. Ara surto un divendres i ja no soc persona fins al dilluns.

Jo vaig fer un experiment una vegada, que és. Mira, una de les cançons que més he venut meves, la vaig fer als 90, al 95, que és Cherry Coke, no a Gasolín Jocel Cherokee, que era meva aquesta cançó, també. És màquina, és bacala total, però va vendre milions. Aquesta cançó la vaig aprendre fent la ruta del bacalao un cap de setmana. Imagina't. Imagina't.

Aquesta es diu 80's song, és una cançó molt actual, no té ni un parell d'anys, i és el so Synthwave que ha retornat ara i que a mi m'agrada. Que m'agrada escoltar i que m'agrada fer. De fet, en un grup de Barcelona que es diu Oblique vam treure un àlbum que es deia Songfort i tot eren cançons de 5F i és una mica el retorn aquest dels 80, que reflexiona una mica també a la sèrie.

Jo el Cubino l'he vist ballar com a David Lyne i balla de Sina. Riu-te'n de Chayanne o de Ricky Martin. Aleshores, tu què tal? La pista de ball com la portes?

Jo fatal, si m'he de guanyar la vida ballant. No, eh? A veure, no. Això no se t'ha encomanat, eh? No se t'ha encomanat, això. No, a més a més, com a disc jockey tens una cosa, que vas a la discoteca. Si tu ets posició barra, tu ets una mica com jo. No és barra, estàs allà a la pista però no gaudeixes perquè de sobte, a veure, què està fent el disc jockey, com ho està posant, què està posant? Llavors és que no pots desconnectar i és. És el mateix amb la música. És una mica un patiment

anar a la discoteca. Petició de Jordi Cubino.

Aquesta és fàcil per mi, i t'explico per què. Primer, jo penso que ABBA és un, si no el grup que més representa la intergeneracionalitat de les coses. Hi ha gent, tu te'n poses una cançó d'en 5-8 a la discoteca, amb gent de 14 anys i te la canten. És tan universal i abarca tantes dècades, a part de les seves melodies que són meravelloses, les veus, penso que van marcar una època, però és que no van marcar, és que segueixen, i amb el fenomen que van crear amb els musicals, Mamma Mia i tot això, ha arribat a un punt que tothom, tothom al món, coneix les seves cançons. I penso que la universalitat d'Ava és bàsica pel món de la música i el món de la música pop.

Però tornem a la docusèrie. El Cubino ha triat ja Titanium i The Winner takes it all, no? Un home que és un triomf amb cames, no? I t'ha agafat ja Titanium, no em faràs mal, i l'altre és The Winner takes it all. Ja està, què amaga el Cubino, saps?

Això és l'essència, això és l'essència. Però escolta'm, Cubino, clar. A l'hora de triar un altre ego que en el fons és algú amb qui tu et veus reflexat i que creus que pot interpretar el paper amb David Lyme 40 anys després, com, és a dir, què li has de veure? És a dir, què necessita aquesta persona? El nou David Lyme, què té? Sobretot, aviam,

una mica de carisma és importantíssim. A mi el més important és que tampoc vaig voler fer una còpia del que jo era en aquella època, sinó que és traslladar aquell esperit a ara, adaptar-lo, i amb diferències, evidentment. La persona que m'ha escollit m'ha dit que ha sigut 90. Jo faig un 69. O sigui, que imagina't, no? Has crescut amb l'edat. Sí, crescut amb l'edat, molt. Però ja no només amb això, sinó en el punt de vista de les coses com són i adaptar David Lyman a aquesta època. Això és el que buscàvem. El que passa és que durant tot això ens hem perdut perquè el Carles Balló em anava matxacant. Va haver moments que no sé si surten perquè no he vist tot el documental acabat, però em matxacava molt, eh?

Em matxacava. Va, més música. Dava, és que el nivell avui està molt, molt, molt alt, eh? Dava a Queen.

Inside my heart

is breaking My makeup may be flaking But my smile.

Bueno, un altre cas, no? Un altre cas com Abba, que després de la pel·lícula que van fer, molta gent l'ha descobert, que és graciós que gent que ara té 15 anys descobreixi Queen per una pel·lícula, no? I per mi és el millor cantant de rock de la història,

és un gust personal, no? Bé, però de bastant consens, segurament, eh? Sí, sí, sí. Segur que hi ha molta gent que discrepa, però a tu et sembla just?

Clar, és que no vull fer comparacions, però clar, tu escoltes el Freddie Mercury, Queen, el pop de l'època, i el que escoltes a la ràdio és a. El pop que es fa avui dia, no cal posar nom. Doncs clar, no vull dir noms, però ja tothom sap a qui m'estic referint, no?

A veure, que ens heu portat una llista que és el millor i les cançons que us han marcat la vida i per les quals us dediqueu a la música. Aleshores, clar, això sí que és un delicatessen.

Sí, jo crec que cadascú té el seu gust, no? Tot i que jo feia dents i electrònic, poder un pet més rockero i pop, ell és DJ, a més a més, i ell toca molt més la música electrònica. Tot i que coincidim amb les cançons, eh? Perquè a mi de pet me flipa, però bueno. Mira que ve ara, mira que ve ara.

Clar, és que ara jo m'imagino un programa d'aquí a 30 anys, gent recordant la música que escoltava quan era petita, i ho sento molt, però res a comparar. Bueno, és que els 80 van donar molt de sí. Mercury, Michael Jackson, no sé, no.

Són personatges que després has d'abraçar totes les seves contradiccions, perquè el cas de Michael Jackson. Però clar, la música és la que és.

És que mirem-ho com a artista, hem de separar la imatge que pugui ser personal de l'artista, jo penso que molt. Inclús a la pel·lícula de Michael Jackson, que la vaig estar veient, hi ha moltes coses que no coincideixen, perquè el fan veure com si ell fos el creador. Bé, perquè és un massatge de la família, no? Evidentment, i com si, per exemple, una anècdota molt ràpida, ell no és qui va escriure Thriller, va escriure Rod Tempest en aquesta cançó, però sembla que l'hagi composat ell, natal com va anar a pel·lícula, ell l'ha interpretat. Però no la va escriure el Michael Jackson, però és igual, era l'artista perfecta. I les cançons de David Lyme eren teves de dalt a baix? Sí, sí. Amb 16 anys ja ho vas parir tot allò? Sí, les cançons eren composició meva, sí, sí, sí, sí. El Bambino ja era teu, eh? Tot, tot això era meu, sí. Carai, tu. I el Let's Go to Sitges. El Let's Go to Sitges.

Com se't va acudir el Let's Go to Sitges? Hi havia tota l'escena

discotequera ja, aquella època. Sí, clar. Jo vaig ser el primer a citar-lo que va sortir aquí a Espanya, vull dir, perquè a Catalunya també, no? Però perquè la cançó no es deia Let's Go to Sitges, era Let's Go to Caribe. I vaig arribar a Max, dels Max Mix, i el Campó i el Legan van dir, escolta'm, canviem això, que s'ha de fer Sitges. I també perquè li havíem venut la portada de l'Anti de Sitges, de.

Clar, que d'això, d'això, és que el Cubino va fer, d'això va fer una fàbrica, perquè va fer Let's go to Lloret,

Canària, i Let's go to Canària. Només feia falta Santa Góloma.

Sí, però que va fer, ella no va fer cançons.

I Playboy amb 16 anys, que és que ja tenies la ment una mica.

No, Playboy va ser perquè vaig veure una pel·lícula, i se'm va acudir la cançó, i va ser el tercer single, després van vinar, crec que va ser això. No parlaves anglès, tu, llavors? Sí, clar, sí, sí, clar. Jo vaig començar molt jovenet. Sí, però el que li ha fet

guanyar més calés a la seva vida, no es parlar anglès, és corazón latino, segurament. Bueno, sí, la veritat és que va

ser una cançó emblemàtica. També n'hi ha hagut moltes, eh? És la cançó que t'ha fet guanyar més diners? Aviam, sí. Aquesta, alguna de Luis Fonsi, que també he escrit, i Cherry Coke. Aquestes tres són les tres que més, però Corazón Latino és destacada, perquè és un clàssic. Sí, sí. Aquí,

quan ve la carta de l'Esgai, ve pesa. Aquesta pesa, eh? Venen dos pallos, sí, sí. I darrere venen els dixenda. No ve una carta, ve un maletín. Sí.

Carlos Bayona, Jordi Cubino, posant cançons, les cançons de la seva vida, el Carlos Bayona, en aquesta petició, fent honor a l'Italodisco, Hipnòtic Tango.

Avui un suplement musical, i fent números, a veure si em fitxa aquesta nova ràdio musical que muntarem, que ens transformarà iCat, a veure, presentant candidatura, també. Aquí estem, els tres. A veure, Hipnòtic Tango, això què?

És la meva cançó favorita de Tolita Lo Disco. En my mind, una cançó que es balla, però que té un punt fosc, que a mi sempre m'agrada, un punt d'oscuritat a la música, i és un tema perfecte per mi.

De fet, l'ha fet servir per la capçalera de la docusèria meva. Sí, sí, sí. L'ha fet servir. Sí, sí, ha sigut brutal. A veure, puja una mica més.

Això per defensar un directe, tot disparat, entenc, aquí, no?

Sí, clar, això, evidentment, és disparat.

Tu què vas viure a l'època? Com era, llavors, un directe dels 80?

El directe dels 80 era molt divertit. Jo vaig tenir dos tipus de directe. Els que anàvem cantant a discoteques aquí, a Espanya, a França o a Alemanya, anàvem amb el playback, la veu en directe i el playback gravat. La veu la feies, per això.

No feies com Shakira. No, no feies com Shakira.

Ho cantaves. I en quin format et tiraven la música? Amb dat.

Amuntat. Sí, sí, prèvia a tot això. Això va ser abans, per exemple, quan vaig fer la gira al Japó, que vaig estar va matar molt la història anar al Japó, allà portava part gravat i part en directe, amb músics en directe. Érem assincronitzats, el que fan ara tothom, amb una claqueta, unes tracks gravats i els altres que anaven en directe. I les veus en directe, per això ho fa tothom, ho fa estar odós. O sigui, playback no en feies tu. No, no. Home, si hi havia alguna presentació de ràdio. Alguna tele, potser, no? Sí, a tele sí, però el que eren els shows els feia sempre en directe.

Ecuador! Ecuador! L'altre dia la vaig ballar perquè estava el paio aquest aquí a Barcelona. Això de qui és? De Sash. Sash. Tenies de veure l'altre dia allà al fòrum, 35.000 persones, tothom saltant i cantant aquesta cançó. És el que dic jo, l'energia aquella dels 80, dels 90, jo no la veig ara quan vaig amb una pista de ball. No la veig.

I ara farem que tothom baixi revolucions amb una cançó que arriba. No miris, no miris. Podria ser-hi, però també és una balada.

Aquesta cançó estaria cancelada avui dia, eh?

Sí, sí, perquè. Puja, puja. Qualsevol moviment que facis t'estaré espiant, d'alguna manera, aquí les tinc, no? Ell ho va dir, a més a més,

en una entrevista, que era una cosa sobre l'obsessió amb una persona, la lletra d'aquesta cançó.

El vaig veure a l'Estinc, va venir a Barcelona a principis d'aquest estiu, a 300 euros l'entrada, també s'ha de dir. Sí, déu-n'hi-do. I la va cantar, i el públic, evidentment. Home, és un dels seus clàssics, jo crec que hi ha 4 o 5. No, sí, però a l'Estinc últimament feia gires en què no tocava les cançons de polis, i aquí no se'n va estalviar cap de clàssic.

Sí, sí. Jo crec que quan, a mesura que et vas fent més gran, ells assumeixen aquestes cançons i les tornen a cantar. És veritat, això passa amb molts artistes.

Això t'ho ha passat a tu, Cuino, que tu la. No, li ha passat al Cubino. Li ha costat agafar el David Lime. Clar, perquè això es viu a la sèrie. I li dic, Cubino, abraça el Lime, no? El vull recuperar, però no. És que ens va tornar bojos fent la sèrie. Llavors era com, però Cubino, tu vols recuperar el David Lime o no? Perquè de sobte és que. Sí, no, sí, no, i és una mica el que li passa als artistes que. M'ha fet de psicòleg, eh? Clar, no, però tu tens un hit molt gran, que és el que tothom vol escoltar, però tens una carrera al costat i vols dir, és que també tinc aquestes cançons, però la gent vol escoltar l'Every Breath You Take, no? Llavors és una mica I llavors quan ja t'emprenyes dius, no la cantaré, no la cantaré, perquè soc més coses que l'Every Breath You Take, no?

Fins que al final fan les paus i també. Sí, sí. Hi ha el caixa cobri, eh, a vegades, vull dir que.

No, no, però també a mi fer el documental amb ell m'ha servit, i no ho dic de conya, em va fer de psicòleg, perquè vaig aprendre a retrobar aquella època que jo tenia com una mica d'aversió cap a aquella època, i l'he tornat a abraçar gràcies al Carlos Bayona, sense cap dubte. El Tonson.

And you can tell everybody This is your song It may be quiet. Now that it's done I hope you don't mind I hope you don't mind That I put down the words How wonderful life is While you're in the woods.

Elton John, i tampoc ens podem estalviar de cap manera, ens aturem als 60, els Beatles.

El Cubino està enamorat.

Tota la seva selecció. No, home, no he posat dos faladetes, que és una de l'Elton John. Sí, sí, és tot així. Jo sempre estic enamorat de tot. Està enamorat, el Cubino.

El citeu, el citeu, els Beatles, el doble, eh? Sí. Perquè els que es presenten al càsting. Bueno, n'hi ha que et situen els Beatles als 80. És boníssim, és boníssim, és això. Però a veure, o sigui, també hem d'entendre aquesta gent. Vull dir, no ho van viure. Aleshores, el passat és passat. 60, 70, 80, doncs els queda ja molt lluny tot això.

Completament, completament. Jo penso que la seva referència musical comença quan tenen començament de raó, als 5 o 6 anys. Després, el que abans no existia, ho van recuperant. Petició de Carlos Bayona.

Clar, és que el doble té molt d'aquesta cançó. Això és OMD, que quan ja ha fet tota la seva carrera, als anys 90, gairebé als 2000, i fa aquesta cançó per una mica d'introspecció i la lletra diu directament ens hauries d'haver vist quan estàvem a l'àvia làctea i volàvem, no? I una mica el cubino de la sèrie és això, no? M'hauries d'haver vist quan estava al Japó i a Corea i cantava per 30.000 persones. I he triat aquesta cançó perquè representa molt a la sèrie, a l'ocu-sèrie. I és una cançó d'això, d'un artista que, com aquest, com el Sting, quan diu, ja puc tornar a cantar una altra vegada l'Every Bed You Take, un artista que observa la seva carrera i diu, ostres, és que he fet moltes coses i estan molt bé i estan molt orgullosos. I el Bayona també has comprat una mica cap a casa. Vine a parlar del meu llibre. A veure, explica'ns-ho això. Això és el meu amor als anys 80. Ho deia amb un grup de Barcelona que es diu Lick. Vam fer un àlbum on hi havia 6-8 cançons i cadascuna d'aquestes cançons estava dedicada a una pel·lícula i aquesta estava dedicada a la pelicula dels Goonies, i fèiem, jo me'n recordo, vaig escriure la lletra, i a la lletra parlava d'una antiga, això, una reunió dels Goonies, 40 anys després, que passaria, i la noia li diu al noi que ella estava enamorada d'ell, tota la vida enamorada, i si mai ells diuen morir, perquè ella estava morint d'amor per ell, no? Estic molt contenta d'aquesta cançó, molt maco.

I aquesta és l'últim tema que he fet jo, que es diu Ja nada importa, que el teniu a Spotify disponible. Sí, home, sí, clar que sí. A veure, un moment, Ja nada importa, Carlos Bayón, això ho tenim a Spotify. Això ho tenim a Spotify, Ja nada importa. Això està a Spotify, si és l'última cançó que he tret. Està molt bé aquesta cançó.

I el que també trobarem de seguida a 3Cat és aquest el doble, aquesta docu-sèrie protagonitzada pel Jordi Cubino a la recerca del nou David Lyme, aquesta idea original del Carlos Bayona en direcció del Carlo Pardial, que recomanem moltíssim, i si no, doncs totes les bones cançons que han anat sonant aquesta última hora. Escolta'm, Carlos, aprofitant que et tinc aquí, com tenim el nou disc de Quint, Doncs no ho sé, estem esperant, no? Jo crec que. Escolta, però els quioporteus esperen 3 anys? S'ho prenen amb molta calma, això?

Bueno, a veure. Jo estic igual que tu, a mi no m'ho expliquis. Has parlat amb el Tom o no? No, no, no hem parlat. Se t'escapa el riure. No, no, no hem parlat. L'últim que sé és que havíem de venir en concert, te'n recordes? No ho vam quadrar. Van estar a Madrid i no van venir a Barcelona perquè el cantant tenia entrades per la Taylor Swift i no li podia fer això al seu fill. A veure la Taylor Swift.

Bé, doncs, escolta'm, esperem que a la propera gira sí que passin per Barcelona, perquè allà em trobareu a primera fila, eh? Amb el Jota, amb el Carlos, que suposo que també sou els fans número 1 que té aquí Catalunya. Sí, sí. Us disputo el lloc, eh? Vull dir que estem allà, eh?

Cap problema si sóc el 2 o el 3. Si torneu una entradera, jo també vinc.

Sí, però vull afegir, és important que el dia 1 estem allà a l'inèdit i que l'entrada és gratuïta. Llavors, si demaneu l'entrada, veneu gratuïtament a l'inèdit a veure el doble.

Carlos Ballino, Jordi Cubino, moltes gràcies, molta sort. Vosaltres dos teniu una secció, eh? Ah, sí? Sí. Ara en parlarem. Molt bé. Gràcies, que vagi molt bé. Moltes gràcies. Ara tornem. Adéu. El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.