Juliana Canet: "Quan vaig dir que tenia un Ondas, em van preguntar si m'havia comprat un cotxe"

El suplement, amb Roger Escapa. Ara el suplement, una ressaca que durarà anys.

Aquesta setmana a Catalunya Ràdio estem d'enhorabona. El que no surti d'aquí, el programa que encapçalen el Roger Carandell, la Juliana Canet, la Marta Montaner, s'ha cronat amb un premi Ondes a la millor idea radiofònica. Un guardó merescut a un programa, una idea, un equip que ha posat cap per avall la graella d'aquesta emissora, amb talent i passió, i sense renunciar en cap moment a ser genuïns, a ser ells mateixos. I això, que no fa tant, no fa gaire, el cervell serà el que no surti d'aquí, prometien això.

Un programa de tele a la ràdio fet per internet. Adolescents i Cats. Mai havia estat tan fàcil aguantar 30 minuts. Amb en Roger Carandell, la Juliana i en Joan. El programa que mai guanyarà un Ondas.

Ara el suplement, els plebants guanyadors del Premi Ondas, Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Bon dia, bona hora a tots tres. Bon dia. L'enhorabona. Moltes gràcies. Qui dels tres està més inflat com un peix globus? En Carandell, no? Sí, però crec que tu vas

al darrere molt a prop. Sí, sí, sí. I que és bo. Per mi no és dolent anar una mica inflat. Home, jo crec que aquesta setmana és el mínim, no? No passar per la porta.

Jo estic infladíssima. No sé quin és el top, però jo estic contentíssima, estic que no m'ho crec, estic en xoc, estic que només puc parlar d'això, donant pel cul a totes les meves amigues que no han pogut parlar de les seves coses perquè només he volgut parlar jo de la meva pròpia experiència amb això.

Han passat 4 o 5 dies ja des que ho vau saber. Com ho heu celebrat?

Doncs encara no ho hem celebrat, allò de fer la festa que tothom ens demana. Heu fet una festa, heu anat a sopar, us heu emborratxat, doncs no ho hem fet.

Tu tens difícil, no?, com a abstemi, Carandell, o com a pràcticament abstemi. Sí, saps que des que vaig venir al suplement com

a representant. Has començat a beure. No és que sigui un gran bebedor. Mama sense parar. No, però potser bec una mica més que abans, alguna cervesa més. Però fort fort no ho hem celebrat.

És que, de fet, el dia de l'anunci vam tenir ganes d'anar a casa nostra. És que hi havia sobre la taula la idea d'anar a fer una cervesa o d'anar a fer algun beure, però vam dir, és que no ho estem digerint, necessitem anar a casa nostra, el moment de reflexió. Tu el moment de cotxe també, que vas dir que volies plorar amb tranquil·litat dins del teu cotxe.

Perquè elles estaven ja plorades al moment que sabem que guanyem els Ondes, jo encara no, com en xoc. I necessitava conduir fins a casa, arribar a casa, estar tranquil, i llavors contestar tots els whatsapps i pedir-ho. I vam dormir fatal, crec, els tres, la primera nit post-Ondas. O sigui, fatal.

És que l'Ondas conserva aquesta cosa de. Hi ha molts premis radiofònics, hi ha els RAC, però el prestigi i. Bé, no sé, potser fa més il·lusió que la resta, no? Perquè de premi segur que us n'han donat alguna vegada o alguns jocs florals heu guanyat Juliana, algun rodolí divertit que devíem premiar a l'escola no,

res, que realment no així com el que no sortir d'aquí és que aviam, aquí en realitat més enllà de la faceta professional que evidentment també fa molta il·lusió. És ja com la xirereta del pastís en un projecte que té molt més a veure amb l'amistat que amb res. Llavors per això és especial i amb el que no surti mai no havíem rebut cap reconeixement i de fet et diria que pràcticament al contrari, sense fer-nos els víctimes perquè tenim un espai a la ràdio molt generós, sempre han apostat per nosaltres, tenim un oientat fidel que ens estima. Clar, que l'amor de la gent sempre la havíem rebut moltíssim. Sempre, però del sector. No estem fent un programa molt subversiu, vull dir que estem parlant de la etapa. Del sector havíeu rebut leques. Exacte. Moltes, moltes. Doncs aquest reconeixement dins del propi sector, vulguis que no, és un orgull.

De tots els missatges que heu rebut, i aquesta és una pregunta personal per cadascú de vosaltres tres, el que us ha fet més il·lusió?

A mi, la trucada de la meva àvia. La meva àvia que ens ha seguit des del primer dia, sense saber qui és la Itana, sense saber qui és Enristo Mejide, però això de dir, Marta, sempre has estat fidel a com ets, i això és un premi molt merescut. I més amb l'any tan difícil que has passat. O sigui, jo aquesta trucada me l'enduc per sempre al cor.

Juliana. Jo diria la meva germana petita,

Juliana. Jo diria la meva germana petita, que, a més, ella està estudiant Comunicació Audiovisual, llavors, a banda de ser la meva germana, és algú que crec que entén la dimensió, perquè a mi també m'ha passat que molta gent del meu entorn. Jo tinc una amiga que em va preguntar quan li vaig dir que tenia un Honda si m'havia comprat un cotxe, perquè et facis a la idea. Llavors, dintre del meu entorn, de la gent que ho hagi pogut entendre, la meva germana petita, que estudia Comunicació, també em va dir una mica això de dir. Bueno, ets una gran referent per mi, que això sempre emociona que t'ho digui una germana. I ets una referent també perquè has demostrat que sense renunciar a qui ets i als teus valors es pot arribar allà on vulguis. Roger. A mi em va passar que

just després de guanyar-lo em fa baixar en Garriga a l'estudi 1 ja en directe, havia passat un minut i mentre estic parlant se m'il·lumina el mòbil i m'entren a la vegada les trucades de papa i mama que estan separats de fa molts anys i els dos va i em truquen al mateix moment i allà sí que la meva veu va patir una miqueta perquè dic que acabo de guanyar. Com necessitaves el viatge en cotxe tu, eh? Sí, urgentment. Papa i mama alhora, trucant, dic, i no puc estar per vosaltres.

I després també vam pensar molt, i jo crec que és un missatge que a tots ens va fer molta il·lusió en Santi Faro, especialment amb aquest premi a millor idea, perquè és que ell va estar en tot aquest procés d'ideació i era inevitable pensar en ell.

Una hora estava molt forta pel Santi Faro, que us estima, ens estima a tots plegats, i al final també aquest Onda segur que és seu i se'l sent seu. 100%. Jo us he de dir que va ser la primera persona que vaig felicitar d'aquesta casa abans que vosaltres, perquè us vaig felicitar els tres per separat. I vas anar molt ràpid, eh? Però el primer li vaig dir al Santi, li vaig enviar un missatge, i li vaig dir que aquest també és teu, i va dir efectivament. Sí, una mica seu també, perquè va plantar la primera llavor. Escolteu-me, i la persona, allò que dieu que us va sorprendre més que us felicités, de dir, ostres, aquest missatge no me l'esperava, o la persona més famosa que us ha felicitat, A veure, deixa'm revisar. Ter Stegen me'l guardo per després.

No, sí que hi ha un home que és una persona que quan hem estat en el pitjor moment del que no surti va escriure de seguida i ens va venir a fer una abraçada i que en el millor moment, almenys en el meu cas, va ser el primer missatge que vaig rebre, que és Alberto. Sí. Que ell sempre ha estat molt pendent del que fem i ens ha acompanyat, fins i tot en els moments

que no era guai ser amic nostre. Ara que deies això d'en Ter Stegen, el dia que l'Australla ens entrevista, i vam haver de venir a la ràdio, apareix l'Albert Tom, que suposo que havia fet la secció, i ens fa una abraçada, en el moment en què no teníem, és que menys amics que mai. El pitjor dia per ser amics nostres. I ens fa una abraçada que jo recordaré tota la vida.

Per què creus que us ha apadrinat d'aquesta manera l'Albert? També per un tema de territori, d'Osona, Carandell?

Home, ja han sigut família, tu ja ho saps això, no?

Sí, però més enllà que vam ser família en una època i fèiem dinars de Nadal i que em consta que no agrada que ho hagi explicat. Una abraçada Albert una abraçada entre ells el tema és la cosa personal que més expliques teva segurament perquè no expliques res més res més quan diuen l'Alberto em fan un silenci com vulguem dir explica la relació que hi tens però més enllà d'això crec que amb l'Albert compartim moltes coses més enllà de la comarca d'Osona que és un tipus d'humor una manera de parlar una manera d'entendre el món i crec que tots tres connectem molt amb l'Albert i que l'Albert és un gran fan de la Marta i de la Juliana com a comunicadores.

Per què creieu que al Roger li costa tant despullar-se? Ell que es dedica precisament a fer un programa on

despulla els altres. Perquè és un home nascut al 87. Perquè es vol protegir. Aquí hi ha una també d'experiències no madurades o no digerides que jo crec que ho fa per estratègia de supervivència. És un home embussat com tants altres, com tu, sense anar més lluny, Roger.

Segur, segur, no en tinc cap dubte. Però jo no presento el que no surti d'aquí. Això també és veritat. Ja faig una cosa que potser té una exposició diferent, si més no. Hem recuperat del que no sortia d'aquí, amb la Marta Montaner, amb la Juliana Canet, amb el Roger Carandell, la primera vegada que la Juliana i el Roger es van trobar. Ara descobrirem on.

Coneixeu en Roger Carandell? Sí. Molt bé. Doncs avui el tindrem aquí darrere, en un segon pla, perquè li han posat brackets. No sé si us n'han posat a vosaltres.

Com aquest penses, que aquesta dentadura és natural? A veure, anem a provar amb aquesta paraula. Segona paraula, més nivells de dificultats.

Respira i digue-la. Fa vergonya, eh?, perquè ho heu dit com? Ai, Nino. Flàful. Bé. Bé, bé, bé. Està bé, està bé. Bé, ho has fet molt bé. Em costa molt la R al final.

Quan era això? Això era el 2018. Ernest Codina, sento per aquí al darrere.

Sí, un gran amic. De fet, anant bé, és finals del 2017, inclús. Pot ser, sí, tens raó. I sentint això, clar, és que també durant tots aquests dies et venen molts noms al cap, no?, de tothom amb qui has estat treballant aquests anys per arribar a on som avui dia, i jo he pensat moltíssim amb en Joan Gribé que vam començar junts tota aquesta aventura boja i després tothom ha fet el seu camí, però estic pensant molt en ell perquè, clar, tothom ha col·laborat a posar una mica la seva llavor.

I diria, diria, diria que hem trobat també la primera vegada que tots tres amb la Marta vau compartir micro.

A veure, s'incorpora al sofà la Marta Montaner. Marta, bona nit. Bona nit. Com a única periodista de l'estudi, jo crec que ens hauries de posar una mica de llum a la fosca i a les dades que tenim actualment

del coronavirus. Sí, però consti que, vull dir, jo no soc metge, eh? Jo soc periodista, que farem el que es pot. Has estat molt informada. Aquesta tarda la tia s'ha tancat.

Ha investigat, anem a desmuntar mites, anem a explicar exactament què està passant. Si ens hem d'alarmar, si no, endavant, Marta.

Jo t'havia pensat que això ho havies de dir tu com a presentador del programa. Què estàs pensant, Marta? Estic pensant que ho deixo. Vull dir que ho deixo immediatament. No puc amb aquesta meroteca. No, doncs la gràcia, no?

Estàs perfectament reconeixible, no?

Sí, jo crec que pel que fa a la veu sí, però crec que aquell dia del coronavirus vam fer un programa terrible que espero que s'hagi esborrat d'internet. I per ser justos tothom estava dient que no ens havíem de preocupar al principi. Això ho vam dir tots.

Fèiem el que podíem. Clar, aquesta naturalitat, el tema d'entendre's, que hi hagi aquesta complicitat, això no s'ha entrenat mai, o hi és o no hi és. Vosaltres, d'alguna manera, què ha passat? Us heu trobat i el pus l'han queixat o?

És que ha estat molt fàcil, perquè és el que t'ho diu, si això ho vols provocar aquesta química, no la trobes. I crec que ha estat de manera molt natural. Nosaltres vam coincidir en el programa, vam fitxar la Marta per fer producció, va començar també a fer antena. A mi m'agradava molt ja com feia antena a Flash FM i per això la vam trucar. I ens vam fer amics mentre treballàvem.

Sí, però alhora jo crec que com més amics hem estat, millor han sortit els programes. Absolutament. Vull dir que era una cosa que s'anava retroalimentant. Com més treballàvem junts, més amics érem i llavors millor sortien els programes.

Exacte. Però és com una parella, això. Vull dir que ha d'haver-hi aquesta part de sort, si vols tu, de trobar-se en el moment, de coincidir, de parlar el mateix idioma, de tenir el mateix humor. Però després hi ha una part de treball que no et pots saltar, d'intentar cuidar, jo crec, la relació també.

Hem anat regant, també, no? Hem fet vacances junts.

Tu tens una mica de llavor, però allò ho has d'alimentar.

Us heu enfadat seriosament alguna vegada? Perquè els amics s'enfaden i es desenfaden. Sí, algun cop, sí. Com a amics crec que no, però com a professionals, sí. Heu fet el programa enfadats

entre vosaltres? Sí. És que enfadats potser no és la paraula, però és amb errors de comunicació, que això sempre em flipa, que entre professionals de la comunicació sempre hi ha errors de comunicació. Més que anar cap al director. A l'altre sector ens guardem coses. Ai, és que em sap greu si li faig mal. Ai, és que no sé com plantejar-li això. I tu vas callant, tu vas callant. I això, al final, crea aquesta mala, Maru.

També és molt diferent el rol que tenim la Marta i jo, que estem més d'igual que amb el que tenim amb el Roger com a professionals, perquè és el nostre cap, encara que en algun moment ens puguem despistar i ho oblidem. I ens pensem que manem nosaltres, realment, en aquest senyor.

Em va també quan passa això. Hòstia, per fi algú pren decisions. Qui s'ha enfadat de debò és la Juliana a l'antena.

Dua Lipa, no tens vergonya. Et passes tot el dia a Catalunya, emborratxant-te amb el nostre Vidal Penedès, menjant-te les nostres gambes, les nostres, les nostres, anant als nostres restaurants, banyant-te a les nostres putes piscines, prenent el sol al nostre mar Mediterrani. Estàvem com una de les nostres, Dua Lipa, com una amiga, fins i tot. Com una germana.

El tècnic amb tu deu anar de cul. Sí, s'ho deuen passar bé.

Aviam, i no només ens hem enfadat amb gent externa de l'equip en directe, que això és el que és fàcil, sinó que hi ha molts programes que es titulen Bronca en el Marc Andreu, la Juliana i la Marta s'escridassen. Home, i que el teu pitjor amic és el senyor Trescat. Més que Rualipa. Sí, és tremendo. Per què? El senyor Trescat. Jo crec que això passa com amb les millors famílies, que sempre t'estimes molt i al mateix temps també et vas guardant cosetes, hi ha coses que et saben més greu justament perquè és de la família, hi ha confiança. A mi amb la Juliana Canet

em passa una cosa i és que ja fa uns quants anys que ens coneixem, hem fet diverses xerrades, però hi ha aquesta pàtina de misteri que no acabo de desxifrar quina part hi ha de personatge i quina part hi ha de veritat. I quan la veig també fent aquests moments brillants que té amb la Rosalía, amb la Dua Lipa, aleshores és inquietant saber. Què hi ha allà al darrere? Si hi ha impostura o realment és així? Vosaltres l'heu descobert, a la Juliana, Marta? És així. És tal qual així tota l'estona.

No té un botó per apagar-la. No, no. Tu la pots estar acompanyant en cotxe a algun lloc? I ella pot brotar així com a copilot cridant-te o enfadant-se amb el que sona a la ràdio. Encara que no hi hagi públic?

Sí, ella munta el xou igualment. És que li sap greu de veritat. Les vegades que ha cridat tant i que ha fotut aquestes bronques és que realment la primera que estava dolguda era ella. Fins i tot ha explorat alguna vegada.

És així, jo he tingut disgustos molt profuns. És que Roger Tothom té un personatge. Vull dir que clar que hi ha una part de personatge però jo el tinc actiu sempre 24 hores. També quan estic sola a casa perquè Tothom s'ha construït una identitat a partir que existeixen els altres.

El que passa és que aquests moments de deliri que tens, tan genuïns, també són molt aplaudits, no? Ves el que, d'alguna manera, la gent vol de tu, entre altres coses, però generes un moment viral, aquí. Vull dir que hi ha un moment en què dius, va, necessito ara portar la Juliana a l'extrem per generar aquest moment, com per exemple Rosalía.

No pots fer un disc amb 13 llengües i dir que vols entendre tothom per entendre't més bé a tu i fer cantar en castellà l'escolania. Jo no sé si la Rosalía sap el que significa Montserrat, però si ho sap és que

llavors té molt mala llet. Clar, això també va portar cua. Tu per què creus que agrades tant a la gent, Juliana?

Pel mateix motiu que molesto tant, no? Perquè els nostres millors defectes són les nostres millors virtuts. No ho sé, jo crec que és perquè dic la veritat del que jo penso en aquell moment i que ho faig molt afusivament i tot és extremadament radical sempre per mi. No existeixen els grisos i tot i que ara els defenso molt, per mi tot és o blanc o negre sempre i tinc una opinió encara que la improvisin al moment de qualsevol cosa.

La Juliana, que dins d'aquest equilibri de tres és el deliri, necessita de tant en tant l'equilibri i les altres dues potes que sostinguin. I aquí entreu vosaltres, amb dos rols també molt definits.

Sí, que no acabem de ser, jo crec, Roger, tu i jo, les veus del seny. Potser jo soc una mica aquesta la nena de la classe més aplicada, com una mica Hermione Granger, i tu fas el paper de despistat, que, tot i així, és el director del programa. Vull dir, el que no sap de qui estem parlant el que no controla els tempos i de cop i volta els sancionistes ja no entren perquè ens hem quedat sense temps. Però jo crec que el teu és el personatge més calculat dels tres.

I més divertit de tots, sense cap mena de dubte.

O sigui, és el David de plats bruts, saps? I perquè t'hi pots sentir identificat, segurament, amb el Roger. Clar, jo m'identifico amb el Roger. Fem-nos una abraçada aquí, Roger. Tal qual. Digue'm una qualitat i un defecte del Roger, Marta. Ah, el que deia ara la Juliana.

Divertit, però per mi el millor tipus de divertit, que és accidentalment graciós. Ell no ho busca i ell tampoc vol ser el protagonista, però et cola la broma i ho fa en un segon pla, que després t'has de tornar a escoltar el programa del que no sortia d'aquí per fixar-te només en les seves intervencions.

Una virtut i un defecte de la Marta, Juliana?

És que a mi és així d'odiosa tu saps aquesta gent que diu el meu pitjor defecte és que soc massa perfeccionista saps aquesta gent odiosa? doncs la Marta és real, de veritat jo crec que la seva millor virtut i el seu pitjor defecte si tu vols és que és massa perfeccionista, és molt exigent amb ella mateixa vol que tot surti perfecte a més és molt més exigent amb ella mateixa que amb els altres que això també és molt bo perquè t'allibera tu i ella pot tirar endavant, endavant, endavant però clar, també s'atura, saps?

El que no surti d'aquí és un programa, el definiu de crònica social, però entre moltes altres coses consisteix a despullar les intimitats de molta gent que forma part del nostre Star System, especialment també de Catalunya. Què passa si en el moment en què vosaltres us heu convertit en personatges coneguts i famosos, els protagonistes de la història sou vosaltres? Què passa si qui us separeu, com ha passat, heu estat vosaltres? Com heu gestionat això?

Doncs s'explica i ja està, no? Si es vol. És que es fa com pots, jo crec, també, en el moment, perquè tampoc estàs com ensenyat, ni saps com ho has de fer, ni vols donar-te massa protagonisme, en realitat, perquè el programa tampoc va d'això, en principi.

Però que tampoc hem tingut mai cap problema en explicar una mica la nostra vida. Vull dir, des del moment que tu controles el teu propi relat, és una sort tenir un micro, i sabem que a l'audiència li agrada també que expliquem coses personals. A partir d'aquí, quan venen coses personals no tan bones. Bueno, doncs calculem una mica més el que expliquem i som molt conscients. Jo crec que també tenim

en compte les víctimes col·laterals que hi pot haver de tot plegat, per exemple, si hi ha menors d'edat,

aquí sí que vigilem moltíssim més. I després que cada un de nosaltres té un perfil també molt diferent, que això ho comentem sempre al que no surti, respecte als famosos, és a dir, és diferent un famós que ha sigut molt hermètic que a tu també ja et fa més angúnia, depèn de com, parlar de la seva vida, que no unaitana, que ho sento molt, però si ho has explicat tot, el dia que ho deixes també ho has d'explicar, i amb això som exigents, i aquí també ho som. Jo, que he exposat relacions, després m'he sentit, no amb el deure, però sí que he pensat que era el més natural explicar que ja no existien aquestes relacions a la meva vida, no? La Marta i en Roger tenen un perfil molt més baix en aquest sentit.

Clar, és un programa on heu de tenir molt clar també els límits, perquè us arriba molta més informació de la que podeu explicar. Aleshores, teniu un codi d'ontològic intern del que no surti de això ho explico, això no, de tant en tant fico la pota i passo la línia vermella. Quin és aquest codi ideontològic que estàs buscant al telèfon mòbil? El vam redactar. Ah, sí? Després de Teres Tegen. Ah, sí? Per prescripció de l'emissora?

No, per tranquil·litat nostra. I la idea és, jo crec, que vagi evolucionant, vull dir que no s'estanca aquí, saps? Sinó que a mesura que anem equivocant-nos, el anem refent.

Un tema que vam tenir molt clar és el dels embarassos, per exemple, que no comunicarem un embaràs per voler posar-nos la medalla d'exclusiva fins que els protagonistes no ho anunciïn. Punt 6.

No anunciarem mai un embaràs si la persona no l'ha fet públic. Els menors. Mira, l'1. No publicarem converses de xat privades de persones que no siguin de l'equip del programa, que no hàgim tingut nosaltres. Molt bé. Dos, sí que podrem revelar el contingut de converses nostres amb altres persones sempre que no es publiqui una imatge del xat. M'agrada també el número 5 perquè va sortir d'una patinada molt grossa meva. No farem públics medicaments que prenen o compren els famosos, encara que en tinguem constància. Hosti. Perquè al principi del que no sortia jo vaig llegir un missatge de WhatsApp sense filtrar-lo que va arribar en directe i que ens explicava que una persona estava comprant una farmàcia i jo vaig explicar, no eren medicaments però un parell de coses i llavors es va emprenyar molt aquesta persona i vaig pensar, hòstia, té tota la raó, m'han d'anar explicant què compres a una farmàcia o què no compres.

Veig que al llarg d'aquests cinc anys hi ha hagut un aprenentatge a base de l'assaig i l'error, no? A base de pinys, no? I mira, al final. Ha anat prou bé. També heu tingut l'oportunitat aquests últims anys de conèixer gent molt popular, no? La Laura Escanes, la Jèssica Goy-Coché, l'Òrsula Corberó. No cal que em digueu qui, però hi ha algú que us hagi decebut molt? Home, oi tant. Una de les que acabes de dir.

Però que això de les decepcions també és molt trampós perquè té molt més a veure amb nosaltres i les expectatives que tenim generades al nostre cervell que no amb l'altra pobra persona, m'entens? Això té tot a veure amb la imatge que ens hem construït nosaltres de com eren.

Però, per exemple, amb la Laura Escanés, que heu acabat sent amigues, us deveu explicar coses en la vostra intimitat que tu després has de gestionar també al programa. És a dir, hi ha un moment que t'has de posar un autofiltre que no deu ser fàcil, no?

Bé, per això la Laura ja fa aquesta estratègia de fer-se amic de la gent que es dedica a la premsa del cor, perquè sap que llavors, depèn de què, ja no ho explicaràs. Ja li diem sempre, eh, que és llesta la tia. I la Itana? Què li passa a la Itana? No, que com. Estem molt millor ara que fa un any i mig, per exemple. Home, jo amb la Itana ara fa poc m'ho estava xatejant. I què? Bé, bé un rotllo. No pots reproduir els whatsapps de l'Aitana? Però sí que li vas demanar una entrada. Li vaig demanar unes entrades per al seu concert i em va dir que cap problema, que s'ho mirava, vull dir maquíssima. O sigui, i et seteixes per demanar-li entrades pel seu concert, bàsicament. Així mateix. Descaradíssima. He de dir que em tranquil·litzava perquè tu si puges al motxet amb l'Aitana, jo fa anys que li responc tots els incestoris dient, estàs guapíssima, preciosa, per molts anys, guapíssima, felicitats. I això que l'hem criticat també, hem estat durs amb la Itana. I li ha arribat. Com més estimem algú, més el critiquem. Això és que va així, això.

S'acaba aquest any el que no surti? Sí. Sembla que sí.

Hi ha hagut una pausa de tres segons. Sí, perquè la persona que ho té més clar i que va prendre la decisió ha callat la boca.

Tu ja saps que és més fàcil que et deixin que no pas ser deixat.

I no pot ser una estratègia negociadora, això, també? De dir, escolta, me'n vaig, me'n vaig, me'n vaig. No, no marxis, no marxis, no marxis. I després el catxé va pujant. No, no, no és una estratègia ni molt menys.

I que la Juliana mai no ha fet res per diners. Pel que fa a la ràdio.

És així. I creieu que el que no surti d'aquí pot continuar sense la Juliana? No. Si hauria de ser una altra història.

Aquí comença ara tot el procés de creació, de veure què farem Roger. Mira el Quim Gutiérrez, no?

Se'n va anar a fer el David del cor de la ciutat, el van matar, el que va ser que després van posar un altre actor que no va acabar de.

La Juliana és insubstituïble, eh?

Tu ja ho saps, escapa. Sí, i jo. He estat molt fan sempre de l'Axambusto i quan va marxar en Pemi vaig intentar seguir escoltant l'Axambusto i no vaig poder. Ha tornat el Pemi. Ha tornat en Pemi? Això, per què no? La gràcia és que som els tres,

llavors si falla un dels dos els tres, es poden fer altres coses perquè es poden fer milers de coses en aquesta vida, com ja ha passat de fet en llarg la història, diguéssim, de tots els projectes que hem fet junts, que hi ha hagut gent, ha marxat gent però el projecte es va transformar inevitablement llavors haurà de ser una altra cosa, no ho sé Tu t'has cansat de fer ràdio cada dia. Jo, per començar, penso que el que no surti, el bonic és que sigui això, que sigui una etapa molt concreta, que no es gasti. Vull estar en fase d'enamorament per sempre, saps? I després, si hi ha alguna cosa del diari que a mi necessito, vull pensar. Què t'haurien d'oferir per continuar un any més? No ho sé. La teoria de les tres P's que sempre defenses. És que plaer, ja no pot haver-hi més plaer que el que jo sento fent aquest programa. Prestigi, si m'asseguressis que aniria encara millor. No ho sé, és que crec que res. A no ser que m'hagués de fer, clar, multimilionària, que llavors podem pensar-hi. Al final diners, eh? No, però és que haurien de ser tants que n'hi poso sobre la taula. Perquè m'hauria de fer milionària.

És un tema delicat aquest escapa, perquè aquí hi ha gent que encara no ho tenim colla avall. Bueno, i que estem molt al principi

de la temporada. Poden passar moltes coses. No em dones esperances. Jo estic fent el d'òlia. No, doncs jo no. Jo crec que al contrari, que hem de remar tots, tota l'emissora.

Que bé, m'ho poseu molt fàcil. Sou tòxics, eh? Per intentar-vos convèncer. Jo estic intentant deixar-ho i ets el típic nòvio castellà, en plan, no em deixis, amor,

junts podem ser més forts, encara ens queden moltes aventures per viure. Jo crec que sí. Crec que la relació no s'ha esgotat. O sigui, que estem a la cresta de l'onada. Aleshores, vull dir que l'onada encara. I jo vull seguir treballant amb ells, saps? Sí, una pregunta. Entenc que té data de caducitat, veurem si queda o no, però què us agradaria fer després en solitari? Quin projecte personal, laboral, teniu en ment, si és que té a veure amb la feina? Per exemple, tu, Roger? Jo vull seguir fent ràdio. Tu tens clar que vols continuar fent ràdio diàriament, si pot ser, no? La dosi. Sí, sí, sí.

Jo crec que necessito micro cada dia i hi ha gent que em diu, però podries fer tele. 1. No sé si en volen. I 2. És que m'agrada molt més això, m'agrada molt més estar aquí amb un micro, tirar un acordeó i estar a París, jo sempre dic, i amb la tele te n'has d'anar a París, saps què vull dir? I per mi aquesta màgia de la ràdio és com que la necessito, i tinc la intenció de seguir-ne fent si la casa ho vol. I tu, Marta?

Busques algú, Roger? Tu vols continuar treballant amb el Roger a mi m'encantaria, és la gran sort d'aquest programa poder treballar amb amics, és que difícil trobar

més química i entendre's millor amb algú bueno, i dic Marta Montaner i és Marc Andreu

i és Paus Aspart, Jaume Miranda Víctor Navarro, si algun dia vol venir agenda complicada. I tu, Juliana, què vols fer? Jo vull pensar. Jo et veig molt feliç amb la

Marina Porres, parlant de literatura, a més fent una feina de divulgació brutal per totes les noves generacions.

També, sí, em fa molt feliç i a mi m'agradaria seguir d'alguna manera vinculada al Roger i a la Marta, seguir treballant junts. Jo em sento. Aquesta gent que té un nòvio des de com als 14 anys i que ja s'estimen molt i molt, però que no ha pogut compensar-se a ell mateix respecte al món com a individu sol. Doncs jo necessito comparar un moment i pensar. I ara podem tirar-ho de la moto, però em sembla que és un bon moment.

Ara que ho podem mirar amb una mica de perspectiva i des de la victòria d'haver aconseguit un ondes, de l'episodi de Marc-André Terestegui no us en deveu riure, no, ara? No. O encara no us en podeu riure, no? No. Podem fer-ne broma,

perquè a més nosaltres fem broma de les coses fins i tot quan passen, perquè si no ens queda humor ja em diràs tu què fem. Però no, no ens en riem, perquè jo crec que va ser molt seriós el que vam viure i el que vam aprendre. I més enllà de victimitzar-nos, que també podem posar-nos en aquesta situació, jo crec que nosaltres ens vam equivocar i que vam aprendre moltíssim. I crec que això és important tenir-ho en compte. I com a professionals

crec que és interessant passar per una polèmica com aquesta. Perquè tot i que ho passes molt malament, tot el que en treus i el que aprens i el que ens va unir també a aquesta polèmica, crec que jo no la canviaria. Ara que ja ha passat tot i que ja ha secretitzat.

I que tot passa, eh? O sigui, quan estàvem allò en el moment al punt àlgid de la crisi, ens pensàvem que això seria per sempre i va ser qüestió de dos o tres dies que la cosa

ja va anar rebaixant-se. Qui dels tres ho va passar pitjor? La Marta. La Marta.

Jo em pensava que la gent em tiraria pedres pel carrer, però t'ho prometo que jo veia mirades que em pensava que teníem una persecució i que s'acabaria el programa també. Jo m'ho vaig plantejar.

Però si una cosa m'ha pres durant tots aquests anys que no surtin, no només per les aventures professionals, sinó també per les personals, perquè ens ha canviat a tots moltíssim la vida, és que tot passa, Roger. Sí. El bo i el dolent.

Ja sabeu què direu el dia de recollir l'ondes? Ho hem de parlar. Parlarà una d'elles dues.

Jo no parlaré pas. A tots tres? Però hi ha molt poc temps. I elles parlen molt millor que jo. Elles tenen la capacitat, que jo no tinc tant, que és de dir per la boca exactament el que els passa pel cap. Això és una cosa molt difícil. Ens ho escriurem, Roger. Tinc ganes que ho expliqueu vosaltres.

Ens ho partirem entre els tres. Ho tenim parladíssim amb la Marta. Com a jefes ja li direm a en Roger. Marta Montaner,

Juliana Canet, Roger Carandell, moltes, moltes gràcies. La enhorabona a celebrar-ho, a gaudir-ho i visca la ràdio. Visca!