Les conseqüències de les eleccions: "Quan guanyen els teus, la gent consumeix més pornografia"

El Suplement, amb Roger Escapa. Yo me voy a dar de baja del ABC. Me costaba, digo, pero ¿cómo honro mejor a mi padre? Ahora seguro. Yo le honro mejor si me doy de baja, porque mi padre no podría entender que usted escribiera en el ABC. Ahora sí va en serio.

A ver, esa niña, joder, que tiene derecho a hablar. Que todos vosotros sois muy feos, joder. Chao, perrao. Me tendrán que echar a tiros.

La Semana Tràgica.

A Londres hi tenim el Toni Rodón, que és professor de la Universitat Pompeu Fabra. Hola, Toni, què tal? Bon dia. Bon dia i bona hora, què tal? I el Ion Sindreu, que és editor d'Economia Global a Reuters Breaking News. Hola, Ion, com estem? Hola, què tal? Molt bé, i vosaltres?

Bé, home, escolta, escapa, vam gaudir molt ahir de la teva americana. Ah, sí? Sí, sí, i em va fer molta gràcia que a la TDT et pintessin com una persona que no menja des de fa una setmana, perquè semblava que t'haguessis abraonat sobre els canapés d'allà al Camp Nou, eh?

No els vaig sentir, els de la TDT, ahir, perquè, evidentment, doncs, vaig tenir l'oportunitat d'anar al Camp Nou d'acompanyant a la llotja, no em van convidar a mi, sinó la meva esposa, i. I vaig anar de mes 1, que és el que em toca fer tot sovint a vegades. Bé, però no és resposta, eh? De consorte. T'ho vas fotre tot, eh? No, no, aleshores, què van dir la TDT? És que no els vaig sentir. Que estaven drapant els canapés.

Sí, t'havies abraonat sobre els canapés i es preguntaven si duies un tàper per aprofitar el viatge. Qui ho va dir, exactament? No ho recordo, però van estar una bona estona, eh? Quan em creuï per aquí el Bernat Soler. Ets com l'àrbitre, eh?

Ets com l'àrbitre a l'acte, eh? No ho recordes exactament. O Laia Tudel, o Bernat Soler, o algun d'aquests, eh? Vull dir que quan els trobei per aquí a la redacció, que canvien de carril, per si de cas. Però a veure. No, t'he de dir que va ser un gust i un honor i un privilegi, i que es menja molt bé. Veus? Tenen raó, eh? I vaig fer allò tant que és anar-me a presentar ahir a l'Homenatge i la Sacada d'Honor a Pedro. Sí. I estava amb tota la família i com que vam arribar una estona abans vaig fer allò que és tan incòmode que és presentar-te a un famós i vaig allà i li vaig dir hola, som el Roger i la Diana i et volem donar les gràcies per tots aquests anys. A Pedro? Sí, sí, sí, per tots aquests anys de felicitat. Ostres, tu, quin privilegi. Doncs sí, sí, li vaig anar allà donant. Em va semblar un pares, a més vaig estar pendent d'ell tota l'estona perquè el tenia assegut al davant, i ja estem en aquesta època de l'any en què fa fresqueta, o almenys jo ja tinc fresqueta els vespres, i va haver-hi un moment del partit que un dels fills tenia fred, i això que ja portava jaqueta, vull dir que no és allò que no obrigues al fill, i no, no, ell es va treure l'americana el dia de l'homenatge, li va deixar l'americana que li anava 27 talles grans a la criatura. I a la criatura li va deixar l'americana tota arrugada i el Pedro tota la segona part que és quan començava a fer fresca amb maniga curta sí, sí no, no, a veure tenia una guarderia, crec que hi havia tres criatures i crec que de fet també en té una quarta que és la que portava la falda el dia dels parlaments i tot això.

Crec que no era Fuster que deia allò que de la vida s'han de tenir principis, però pocs, no? Doncs una mica això, eh? Si has d'estar sense americana i passar fred fins a l'últim minut, endavant.

I a moda de queixa diré que, o sigui, bueno, els que som alts, els avions no hi cabem, les potes, les cames van una mica justos. I sí que vaig notar això, que el seient de davant m'anava just. Però després, just al darrere, Se'n va posar un jugador, un d'aquests fitxatges del Barça de bàsquet nous, que no em facis dir el nom perquè encara no me'ls he pres tots, però que almenys media dos metres deu i vaig veure que s'havia de posar absolutament en diagonal. I després també t'he de dir que vaig conèixer, clar, és que quan vas a aquests llocs passen coses, Tibiboy, sabeu qui és Tibiboy? És el dels grafitis? Exacte. Se'm va presentar TV Boy.

Una panteta quan no mirava cap avall.

No, explicaré l'anècdota. Va, l'explico. Ara la Diana em matarà. O sigui, moment canapés abans de l'inici del partit i se'ns acosta una parella. Una parella que. Com cap dubto que sigui huient del suplement, una parella que en interiors portava ulleres de sol. Desconfia. Sí, sempre. Agafa la cartera. No se les va treure en tota la tarda. I li diu a la Diana, la meva dona, jo t'ho conec, que és una cosa que a vegades en aquests entorns a ella li passa. Li diu sí, tal, tal, té vista Valeria, el caça-papel, no sé què, i després tibi boi, mira a mi, anava amb una dona que parlava anglès que ens va explicar que era alemanya em diu, jo tu també et conec perquè tu també ets actor i jo dic pam i jo dic que em sembla que et confons, no passa res, no soc actor diu i li diu a la Diana, no, no, és periodista i diu, ah, és veritat, perdona m'he disculpat, diu, tu ets periodista esportiu, oi? fas un programa de tele, d'esports. Vull dir que Tibiboy. Sí, sempre va amb les coordenades allò, aquest noi, ja se'l veu. Segona epífia de Tibiboy, que suposo que deu tenir un nom de persona normal, però el nom és Tibiboy. I ja està, vull dir que tot el que seria el meu ego el vaig haver de recollir allà a la llotja blaugrana. I després se'ns va seure al costat Tibi Boi. Tibi Boi és aquest grafiter, aquest artista que. Bé, el mural aquest del Ferran Torres que va aparèixer a Gràcia de la selecció espanyola el va fer ell. I també tinc entès que aquesta setmana va dibuixar, tan bon punt va morir, Mari Carmen Abascal. També va fer un mural a la ciutat de Barcelona.

Hi ha debat de quanta intel·ligència artificial hi ha en el mural aquell

sí perquè hi ha unes coses que realment no és l'única cosa artificial

diguem la persona en qüestió va mirar tot el partit a ulleres de sol i després és aquest.

Bueno, ja. No era TV Boy, eh? A minuts 70 van marxar, que això ho trobo un insult. O sigui, a minuts 70 marxar, un dia que vas a la llotja, doncs no. Però aquest no era TV Boy, el de les ulleres? És un altre? Sí, sí, sí. Només estem parlant de TV Boy. Ah, val, val, val. D'acord. Estic pensant més. Bueno, altres coses que van passar. Sí, bueno, ens van presentar Pedro, que això sempre fa il·lusió, i I ja està. Molt bé, escolta,

Escapa, ens agrada molt que hi vagis. Vés-hi cada setmana.

Tant de bo, vull dir, tantes vegades com convidin a la meva dona, doncs allà hi seré de més un. Sí, sí, efectivament.

No, només, l'únic problema és que et pots arribar a fotre com un bacó de tant de canapé, però més enllà d'això,

jo i jo som molt fans d'aquestes històries. L'Spotify que em nou fa goig, i quan estigui acabat, vaig quedar molt, molt impressionat amb la quantitat de llotges VIP que hi ha, que encara, evidentment, no estan en funcionament. I em va sorprendre, també, perquè. Tinc la sensació que estan bastant amunt, estan entre la segona i la tercera graderia. Aleshores, clar, veuràs, els jugadors bastant en miniatura, no? Però bé, en qualsevol cas, n'hi ha moltíssimes i segur que quan el camp estigui acabat farà molta, molta patxoca perquè és enorme i serà descomunalment grandiós i espectacular. I bé, el Barça no cal dir que va tornar en forma, no? Fins i tot va marcar Gordon, eh? Sí, mit rebotat, eh? Però el Getafe, primer minut de partit, desencalles un partit que pot ser feixuc, després de la tornada d'allò, i a sobre ho fas així.

A mi em sembla. Sí. Gol! Ha marcat Anthony Gordon per fi ha marcat Anthony Flash Gordon seguint la bona dinàmica que ha tingut amb la selecció anglesa ha rebut la pilota del frontal

tancant boques i on Anthony Gordon?

sí, sí, sí i tant de bo tant de bo sigui així al final de la temporada perquè a més a més a l'aturada aquesta he de dir que no he mirat cap partit però es veu que n'ha fet molts de gols també ara. No ho sé, eh? Jo segueixo pensant que el shoot no seria la virtut, eh?

Et va convèncer, Toni?

La veritat és que el seu partit va ser dels discrets, no?

No, però sí, després de la tornada a la TDT sí que vaig veure que el van votar com un dels millors del partit, crec, ell i Gabriel Jesús. Va estar molt bé, va estar molt bé.

Sí, sí, potser sí, potser sí. És veritat que ahir, saps què passa? Que amb aquest Barça ens ha generat una trampa i ara, que és que hem començat tan bé, que clar, tot allò que no sigui l'exoberància del principi, tenim un llindar molt alt i hem de tocar de peus a terra. Però bé, sí, escolta, 3-0, què més volem, eh? Setmana, jornada 8, i hi ha entrenadors que celebren gols com si fos una final de Champions, eh? No parlo pas del Barcelona. Fins i tot no gols.

Fins i tot no gols, correcte. A veure, va, anem al Madrid, que sé que hi voleu sucapar. Ahir, Madrid-Villarreal-Bernabéu, partit ensopidot, primera part 0-0, segona part s'avança al Madrid amb gol de Diomander, que per fi, doncs, fa un gol. I al voltant del minut 70, Vinicius marca un gol, Mourinho i tot el madridisme embogeix fins al punt que Mourinho abandona la seva zona, el seu terreny de joc, la zona d'entrenadors, i se'n va corrents a abraçar Vinicius i esperonar-lo perquè portava una sequera considerable i és un jugador que sempre està qüestionat. Y acta seguit, Alvar, revisa la jugada y pasa això.

Isidro, te recomiendo una revisión, ¿vale? Para que valores una posible conducta violenta en la consecuencia del gol. Vale, avisa cuando llegues a la pantalla, Isidro. Ya estoy a la pantalla. Vale, te vamos a. Según observamos, Vinicius tira del pelo al jugador del Villarreal. Perfecto, ya lo he visto. Esta jugada pertenece a la misma fase de consecución del gol. Perfecto. Alex Puli, para mí Villarreal va con falta y Rojas para el 7 del equipo local, ¿vale? Recibido. Recibido, gracias.

Doncs revisen el gol, l'anulen per aquesta estirada de cabells. Vinicius, que entra en còlera, veu la targeta vermella, és a dir, en pocs instants passa de celebrar un gol després d'una sequera a ser expulsat amb targeta vermella. Per sorpresa de ningú, ho paeix molt malament i tothom enfurismat i els jugadors del Madrid que l'han de retenir perquè l'ascensió no vagi més els propers dies. Veurem si li condiciona o no el Clàssic.

Però bé, el reglament el que diu és que A veure, a veure, un moment. Fem una. Escapa, escapa.

Fem una juguesca aquí, va. De debò us penseu que espera el Clàssic? Un partit i fora, sí.

No, no, la meva predicció és dos partits apel·laran i es quedarà amb un.

Bé, és igual, o sigui, el resultat és que podrà jugar al Clàssic, segurament. Però bé, el que diu el reglament és que estirar els cabells, que no hi ha cap dubte que la imatge ho deixa claríssim, innecessari, com sempre, doncs, vull dir que te'n vas al carrer en targeta vermella, directa, i és el que va passar. El que es va estalviar l'explosió és Mourinho, que tampoc podien celebrar el gol com ho va fer d'aquella manera. Sí, sí.

No, i efectivament, i jo crec que aquí, tot i que evidentment s'hauria de perdre diversos partits, ja sabem com acabarà. A mi el que em sorprèn, perquè a més després Mourinho es va negar a sortir a la roda de premsa, i a mi el que em sorprèn és que és una mica com, saps allò que quan arribes al final de la vida, diuen que la vida et passa per davant dels ulls. Jo crec que això està sent una mica Mourinho, està sent l'etapa Mourinho accelerada, l'estem visquent a velocitat 3X, perquè ja hem viscut el por què, hem viscut el no em presento, entenc que un dia d'aquests portarà caranca, perquè surti també, i hem viscut ja les corregudes per la banda, i els histrionismes, és increïble, estem veient tota l'etapa Mourinho, tots els trucs, tots en velocitat triple. Per tant, no sé quin és el següent. Suposo que marxa emprenyat amb Florentino, ja ho veurem. Toni.

No, falta el fenomen del dit, una mica. Joan, el pobre de Tito, que va repetir en el seu moment.

No sé a qui li tocarà, que la gent s'aparti. No sé a qui li tocarà el dit a l'ull, aquest cop.

Aquí hi ha un tema escapa, que és que per saciar el meu interès intel·lectual, he buscat aquesta idea de que si un entrenador és agressiu, o és histriònic, o és narcisista, si això provoca que els seus jugadors de cop ho siguin. Perquè bé, em pot semblar obvi, però a vegades va bé certificar aquestes coses. I hi ha tres o quatre estudis que ho estudien i efectivament sembla ser el cas. Per exemple, en el cas del Regne Unit, en esports com el críquet o com el bàsquet, el que hem trobat és que quan fitxen entrenadors que tenen una puntuació elevada en l'escala del narcisisme, que és una escala que es fa servir en psicologia i que crec que el nom queda bastant bé al personatge que parlem avui d'entrenador del Madrid, el que es veu és que de cop això fa que els seus atletes, els que estan per sota, actuïn de la mateixa manera. I en futbol també passa, per exemple, és més probable aquests equips amb entrenadors narcisistes que rebrin més targetes grogues, targetes vermelles, i de fet també, i aquí potser és una cosa que m'ha interessat bastant, és que fora del camp també se'ls detecta una actitud més antisocial. És a dir, tenen més incidents amb la premsa, fins i tot alguns problemes amb la policia, etc. Per tant, aquella idea que dèiem al principi de que tens un entrenador una mica malparit, amb perdó, si això es trasllada als jugadors, sembla que té bastanta evidència empírica.

Heu vist el documental a Netflix de Mourinho? No, no, no. Tu i jo tampoc? Encara l'he de veure. No, no el vull fer, però no he tingut temps. Jo sí que he tingut aquest plaer culpable i malgrat ser un documental edulcorat, supervisat i en què intenta enaltir els èxits de la seva carrera esportiva, Jo entenc que menteix molt, no? Menteix molt, alimenta i explica d'una manera molt tergiversada la rivalitat amb el Barça de Guardiola d'aquells anys, però tot i així el retrat que fa de Mourinho és d'un personatge fonés que és impossible que caigui bé. I per mi no aconsegueix l'objectiu final que és retratar-lo com uns dels grans entrenadors de la història del futbol. Per mi no se'n surt i fracasses trepitosament perquè després de veure quatre capítols t'adones que no hi ha cap filosofia al darrere, que la filosofia és guanyar, que és una mica la filosofia del Madrid, costi el que costi, però no hi ha cap idea de futbol allà al darrere, no? I que aquesta competitivitat passa per manipular psicològicament a vegades els seus jugadors, estimular-los de maneres perverses i bé, no sé, sembla una persona bastant lamentable.

He llegit que John Terry, no?, surt a parlar d'això.

Sí, està molt bé i sobretot en l'època aquesta del Chelsea els jugadors el defensen molt públicament, o sigui, no n'hi ha cap que el critiqui, però sí que. Interpretes alguns silencis i algunes actituds però els anys de plenitud del Chelsea que tenien aquella mortarada per gastar i que li va anar mínimament bé tot i que no va aconseguir el gran objectiu que era la Champions

el seu millor equip jo crec va ser el Chelsea tot i que jo també diré, jo trencaré una llança a favor del seu anterior Madrid jo crec que és un Madrid que és veritat que les males arts embrutaven molt però jugava molt bé futbol de fet et diré que és el Madrid florentinesc

però es va topar amb el millor Barça de la història.

Correcte, però jo et diria que si no fos per això estem parlant del millor Madrid florentinesc, jo crec que de mai. Potser et faria un parèntesi, hi va haver un any desidant que va ser molt bo, que és una mica que totes les peces se li van començar a encaixar, però deliberadament i de manera consistent jo crec que el Madrid de Mourinho era un grandíssim equip, per tant això també se l'he de dir.

Jo no vull cantar victòria abans d'hora, però no teniu la sensació. No, no. Que això de Mourinho aquesta vegada acabarà molt malament i que potser fins i tot s'emporta Florentino Pérez pel davant. Perquè és que, o sigui, Florentino Pérez, després d'aquella roda de premsa que va fer, que ha deixat de ser immortal. Jo crec que Mourinho és l'última carta que li quedava. Aleshores, si aquesta tampoc li surt bé, per molt que acabés de guanyar després d'aquestes eleccions, o sigui, ja està, s'ha acabat això. És un senyor que. Jo crec que no marxa, jo crec que no marxa. L'altra vegada va marxar, va marxar també quan no t'ho esperaves, va fer una bomba de fum, Toni. Era diferent, era diferent.

Jo crec que l'altra vegada pensava que podia tornar. Jo crec que ara no marxa, jo crec que la carta que encara queda, ara sí, és renovació de plantilla, que no s'ha acabat de fer, jo crec que ara sí. És a dir, el següent és que marxin els pesos pesats i no sé amb quin entrenador, però encara queda aquesta.

Sí, jo hi estic d'acord. La dopamina del poder és la seva joguina, ho ha estat tota la vida. L'única cosa que el podria apartar, al meu entendre, és alguna qüestió de salut o algun altre cas fora del club. Però jo no veig que marxi, sincerament.

I també l'alerta que sempre fem aquí compta amb el Madrid i la Champions. Aquest relat que el Madrid és un desastre s'ha fet conscienciar. Al final, sempre ho diem aquí, el Madrid de Florentino és un projecte fet per guanyar la Champions i res més. No és un projecte fet per jugar bé consistentment a futbol.

Sí, sí, està fet, és un projecte per fer uns 20 partits bons a l'any, que són la gran majoria d'ells a la Champions. Menys. Menys.

Minuts dins d'aquests partits. Sí que seria molt típic de la colerada del Barça i dels catalans, ara que tot ens va tan bé, 8 partits consecutius a la Lliga ben guanyat, amb el Madrid que no acaba d'arrencar, 6 punts, ara que aviat vindran al Camp Nou i que segurament és el moment per enganxar-los i rebentar-los, si m'ho deixeu dir així, dir aquella cosa d'ai, no? I de que.

No, però, Escapa, sí que estaràs d'acord que normalment en aquestes condicions és quan al Barça li costa més.

Per això, veus? Aquest discurs, aquest discurs, aquest discurs d'ara que ens hauria d'anar tot a favor, patapam. Ara els donarem.

No, però jo al revés. Jo m'ho prenc, i ja saps que soc també pessimista, però jo m'ho prenc des de l'altre punt de vista. És a dir, un empat ara mateix al Barça li va prou bé contra el Madrid. Jo crec que s'ha de rebaixar una mica les expectatives també. Sempre que el Madrid ve aquí, per què és aquest tipus d'equip? Perquè al final tenen molt talent i quan. Això ho deia Modric en una entrevista, crec que era amb el Dano, i evidentment no tenen Modric ara mateix, ni Kroos, per tant no és el mateix. Però Modric ho deia, que el Madrid que ja havia viscut era un equip que treia el millor que tenia quan estaven contra l'Espasa, amb l'Espasa contra la paret, i se'ls hi anava la Champions, no? Clar, quan aquest efecte replica la Lliga, en què realment si perds aquest partit segurament ja s'ha acabat, jo crec que aquests jugadors treuen el talent que tenen i treballen més. I això ho hem vist històricament moltes vegades. El Madrid venint molt per sota el Camp Nou rendeix. Jo de fet recordo un cop que si no fos que Palanca falla un gol, compta, no? I era un Madrid absolutament desastrós. Llavors, jo rebaixaria les expectatives, per mi és al revés, precisament el avantatge que té el Barça en aquest partit és que si no juga bé i empata, doncs escolta, no passa res, perquè és això, té la velocitat de creuer. Ara, si guanya, que també és molt probable, o si guanya bé, doncs millor. Totalment, i a més cal pensar aquí,

Escapa, que jugarem contra ells, si no vaig errat, uns dies després d'anar a París, per jugar contra el PSG. Per tant, això en compte, i a més a més, deixa'm tornar a posar aigua al vi, que sé que t'agrada molt, Escapa, per rebaixar el teu optimisme, que és que encara no hem jugat contra cap equip allò de primera espasa. Per tant, calma, calma, això és llarg.

Escapa, no parlem de lo nostru avui? O què? Què passa?

Un moment, és que s'està allargant la cosa. Mira, hem trobat els documents de la TDT, de la transmissió d'en Torquemada, criticant el director del suplement de Catalunya Ràdio. Doncs la gent es posa a dreta,

aquí a prop de la zona de la tribuna. La Diana Gómez, també, a la llotja, també està a dreta per aplaudir. Mira-la. Roger Escapa no se'n xerra, eh? Roger Escapa no va acompanyant. La Diana sí, aplaudiments per Gabriel Jesús.

Bueno, efectivament, jo no m'aixeco per no tapar els del darrere. I després hi ha un altre element, que és que a la llotja tothom és molt moderat. No pots ni cridar, ni celebrar gaire els gols, ni aixecar-te i. Per això t'ho diuen, hi ha un paperet. No, però tu com que veus que els del costat tampoc no s'entusiasmen gaire, no t'atreveixes a fer cap càntic i anaves contingut. I sobre els canapés.

Avui Catalunya Ràdio està molt ben representada a la llotja perquè veig que hi ha Roger Escapa. Home, sempre en tenim algun d'infiltrat. Sempre n'infiltrem algun. Que per cert ha tastat els canapés de la mitja part, crec que han pujat de qualitat. Li han agradat? Sí.

Home, doncs el Roger és un bon termòmetre. Home, sobretot perquè ha d'omplir un cos llarg i estilitzat.

També hi ha l'obra de Murriols que també em consta que als canapés li han agradat bastant. També, veus? Hi ha hagut canvis, tu.

No, ara fora conya. A mi hi ha gent que me n'ha parlat, de la millora dels canapés a la llotja. Ah, doncs farem un estudi de.

Que bé que s'ho passen, eh? Si no poden fer l'anella a Escapa és perquè t'has gastat tots els diners dels canapés, eh? No, no, eren bons, eren bons.

Però almenys deixen clar que tu, diguem, absorbeixes canapés perquè t'ho pots permetre. Sí. A nivell. Va, escolta'm,

4 minuts per dos quarts d'11 del matí. Teníem una cosa preparada, però abans hem de resoldre o recordar l'enigma criminal. Aquesta temporada tenim algunes novetats. Una d'elles és que cada dissabte i cada diumenge, just abans de les 9 del matí, proposem als oients un enigma criminal amb la veu del Lluís Soler. Avui diu així. Enigmes criminals.

Narcís Vardalet va sobreviure al seu propi funeral i, a més, va acabar amb la vida d'una persona. Què ha passat? ¿Què?

Narcís Vardalet va sobreviure al seu propi funeral i a més va acabar amb la vida d'una persona. Què ha passat? Respostes a suplement arroba catradio.cat. La més original s'emporta un talonari de xec regal per valor de 200 euros, bescanviables a prop de les 1.500 botigues de Catalunya adherides a la comerciada. Alguna idea de què pot haver passat? No farem espòilers, no? No, pots fer volar la imaginació. M'han dit que aviat hi ha un enigma criminal que el protagonitzeu vosaltres dos. Ostres, sí. Ja us avisarem.

Metafòric, espero. Un dels dos.

O tots dos. Jo crec que com que sou. Neu junts, vosaltres. No s'entén Toni Rodon sense Ion Sindreu i al revés. Però és que jo assassino a Ion al revés? O que tots dos compinxats amb alguna cosa? Ens ho dirà el Lluís Soler d'aquí uns dies.

Dius que no s'entén, però jo la secció aquesta la tenia abans jo sol. Jo només vull recordar.

És veritat, però va durar un any va durar un any el segon any ja vam fitxar el

Toni va durar menys que una pel·lícula catalana

a la cartellera l'havíem de reforçar va, escolta'm, anem a la història d'avui. Avui a la Setmana Tràgica volíem abordar les conseqüències domèstiques de la convocatòria electoral del 29 de novembre. Toni, una convocatòria electoral, sigui anticipada o no, afecta les nostres decisions quotidianes? Per exemple, afecta el futur econòmic de decidir si t'hipoteques, de decidir si tens un fill, si decideixes casar-te o a jornes, si decideixes comprar-te un cotxe o no?

Bé, sí, aquesta seria la resposta curta, que és que tot sembla indicar, pels estudis que s'han fet fins ara, que quan es convoquen a les eleccions i quan hi ha el resultat, sobretot un resultat inesperat, això té un cert efecte a les decisions individuals d'algunes persones. Òbviament, aquí, per avisar els oients, no hem d'esperar que de cop passi el que passi en les properes eleccions generals o les catalanes quan sigui, tothom canviarem la forma de comportar-nos i la forma de pensar, però sí que a vegades hi ha decisions individuals, micro o petites, que no es detecten en el nostre dia a dia, però que de forma agregada sí que es poden veure. I fins ara sabíem tenir molta recerca en aquesta qüestió. Per exemple, la més bàsica i fàcil és que és en relació a les expectatives de futur i l'optimisme. Si tu, per exemple, creus que l'economia va molt malament i no governa el teu partit, l'endemà que guanya el teu partit, de cop, et poses a pensar que l'economia anirà com un coet. Això s'ha detectat en molts països i és bastant notori en llocs on hi ha molta polarització, com el cas dels Estats Units. Però no només això, sinó que, com bé deies, aquestes petites decisions també entren en l'economia o en la manera de comportar-se més íntima o més individual. Fa poc ha sortit un estudi coautorat per tres economistes, de Libertat, en Lluís i la Blanca,

en el que bàsicament investiguen si la sorpresa electoral, és a dir, que guanyi algú que no t'esperaves, pot tenir conseqüències demogràfiques. Aquí la idea quina és? Imagina't que tu estàs embarassat o tens una esperança o una voluntat de tenir un fill i de cop hi ha un xoc polític com és que hi hagi un partit que no t'esperaves que guanyés i a més a més aquest partit està a les antípodes ideològiques del que tu penses. A partir d'aquí, això de fet, aquest estudi en qüestió ho miren en el cas de l'estat espanyol, i el que veuen és que en les eleccions del 2004, aquelles que va guanyar el PSOE en certa sorpresa, a l'apartament del PP, després dels atemptats, etcètera, el que veuen és que hi ha una petita disminució de la fertilitat, és a dir, perdó, de tenir fills, en aquells llocs on era el PP majoritari. Que ara es va celebrar, vaja, la victòria. Que no es va celebrar, correcte. Seria el sistema contrari, aquella idea de marca el Barça i de cop estem tan contents que ens dediquem a tenir un progenitor. I no és l'únic lloc on això s'ha mostrat. De fet, com deies al principi, quan guanya o perd el teu rival o aquella persona o aquell partit amb el que combregues ideològicament, hi ha unes certes decisions que es poden arribar a posposar. Per exemple, les decisions importants

de comprar una casa de comprar un cotxe, que representen un xoc econòmic per la gran majoria de les famílies, s'acostuma com a mínim a pensar-se una miqueta més i a fer que no s'esdevinguin de manera immediata. I de fet, per últim, i aquí cap una mica l'espitx, escapa, és que hi ha una cosa que s'ha demostrat també. Que en uns quants països, en un estudi molt gran que es va fer fa uns anys, que és que quan guanya el partit que tu esperes que guanyi, o que és dels teus i que per sorpresa guanya, què passa? Doncs que el consum de certs elements que et poden fer feliç creix. Amb això que em refereixo, em refereixo a inversions en certa manera superflues amb oci, algunes d'elles creix, no? Però també, per exemple, el consum de pornografia en molts llocs, doncs, també creix arran d'aquestes victòries d'allò que tu vols o que tu esperaves.

Per tant, en resum, no? O sigui, se celebra mirant pornografia, allò que tu volies.

Sí, sí, sí, això és un estudi que s'ha fet al districte de Columbia, però n'hi ha d'altres, eh? Que és una mica aquesta idea. Quina manera de celebrar les coses, no? Bé, ja se sap que la vida està plena de sorpreses, no? Però hi ha una relació que està molt testada en certs àmbits científics, és aquesta relació entre la testosterona i la competitivitat, no? Això, evidentment, afecta els homes, eh? Que és aquesta idea que en situacions competitives la testosterona puja i quan hi ha una victòria necessites una vàlvula d'escapament. I el consum o la competició està relacionat amb això que deia, consumir pornografia o altres tipus d'elements com per exemple drogues. Endavant, Ion.

A veure, financerament, l'instrument que es fa servir per fer trading sempre que hi ha unes eleccions, quan s'anuncien unes eleccions, és un contracte derivat que se'n diu les opcions. I una opció és un instrument que, si tu el compres, et dona el dret, però no l'obligació, pots triar, de comprar o vendre un actiu a un cert preu, que ve determinat primer. De manera que tu, per exemple, això es pot fer, això ho vèiem amb el Brexit, passava amb la lliure, en el cas de l'estat espanyol tenim l'euro, per tant no es pot fer tant, però es pot fer, per exemple, amb accions de l'Ibex. I una cosa que es fa molt és, doncs, uns informes. Els inversors compraran un contracte que els diu, si resulta que l'IBEX caigués molt, tu podries seguir venent l'IBEX a un preu determinat. Per tant, suposem a un preu més gran d'allà on tu tens por que l'IBEX pugui caure si les coses van malament. Cal dir que en aquest cas no s'espera en els mercats que el resultat pugui determinar particularment la política econòmica espanyola. Sí que hi ha una certa noció de que l'estratègia de la immigració massiva del PSOE, que ha inflat molt el PIB, i això evidentment és bo per les accions, no podrà continuar, perquè segurament guanyaran PP i Vox, i hi ha certa incertesa en el tema del mercat immobiliari. Però més enllà d'això, no hi ha la sensació que serà una elecció

molt significativa. Però en tot cas, la manera en què es fa financerament és així, i d'aquí hi ha una derivada econòmica d'una teoria de. D'economistes com per exemple Stuart Myers i després Avinash Dixit, que és el que se'n diu la teoria de les opcions reals, que trasllada una mica aquesta lògica que existeix en aquest mercat de derivats a la vida real, a decisions que van sobre actius reals o tu a la teva vida diària. I el que bàsicament vol dir és que quan hi ha. Incertesa política i regulatoria, s'activa el valor de l'opció d'esperar, que vol dir que, home, si tu, per exemple, havies de fer una inversió en una fàbrica, si eres una empresa, sabem empíricament que a la que hi ha eleccions es tendeix a esperar, per dir, doncs, mira, jo prefereixo. Les coses no van bé, canvio d'opinió. I això ho veiem, per exemple, també amb fusions, adquisicions, sortides a borsa, tendeixen a esperar quan hi ha aquestes convocatòries, o, per exemple, com dèiem, decisions de consumidors, s'ajornen despeses grans, per exemple, una compra d'un habitatge o d'un cotxe, i s'espera una mica que passi tot plegat. El que és curiós és que també hi ha evidència que en certes coses a vegades va al revés, i particularment és el cas d'inversions en el que se'n diu I més D. Per exemple, ets un laboratori que estàs pensant en investigar un nou fàrmac, resulta que,

i tenim per exemple un estudi del 2017, que estudien si en el cas de les eleccions a governador dels Estats Units hi ha un efecte contrari, i troben que sí, la incertesa política estimula aquest IMSD un 4,6% de mitjana més. Per què? Doncs perquè diuen bé que és una inversió que no va tota de cop, és a dir, quan tu pots fer una inversió en fases, una mica primer, una mica després, una mica després, i estàs en un mercat molt competitiu, resulta que precisament el que tu vols és que aquestes inversions et comencen a rendir ràpid per dir, home, si la incertesa política se'm dispara, almenys el que inverteixi ara em generarà un resultat una mica més abans i, per tant, passa una mica al contrari.

Dos quarts i mig d'onze del matí, les reflexions del Lion Syndrome, editor d'Economia Global a Reuters Breaking News, i el Toni Radón, doctor per Ciències Polítiques, professor de l'UPF, també en relació amb aquesta convocatòria electoral. Digue'm. Escapa,

això de que hem anat tan lluny avui, això és per l'oient aquell que es va queixar, o sospito que és que Diego Luna t'ha donat una entrevista més aviat breu?

No, és perquè l'audiència cada vegada demana que la vostra secció duri més, sorprenentment, cosa que no entenc. I aleshores he de retallar el que veia ara. Diego Luna el tenim aquí fora esperant, pobre, que es pensarà com una estrella de Hollywood.

Molt fan d'Andor, eh? Diga-li. Has d'anar a veure Fenice en la boca, que està ambientada a Barcelona i també està molt bé en aquest cas com a director. Vaig sentint la veu de Diego Luna al cap mentre vaig pel món, jo.

Fem una pausa i després d'Ion Sindreu i Toni Rodón, una estrella de Hollywood que fa estona que s'espera per dir-hi la seva. Gràcies a tots dos, que vagi bé. Que vagi bé. Que vagi bé. Pausa i Diego Luna, El Suplement.