Lídia Heredia: "Al mig d'Amèrica la gent se sent molt lluny de Washington"

El suplement, amb Roger Escapa.

A ritme dels Beach Boys, demà diumenge a la nit, el 30 Minuts estrena el reportatge Ruta 66, escoltant els Estats Units, una feinada de la corresponsal de TV3 a Washington, la nostra Lidia Heredia, per uns dies ha deixat d'escoltar Donald Trump, per posar el micròfon a aquells a qui Trump condiciona la vida a cop de titular, els ciutadans.

American means like fun, and like what, freedom. I don't know, it's just the place I'm from, I guess. And like independence, I feel like it's like.

En aquest reportatge, la Lídia abandonant la moqueta de Washington per endinsar-se allò que en diem l'Amèrica profunda. 15 dies de carretera i manta pels 4.000 quilòmetres de la famosa ruta 66 de Chicago fins a Los Ángeles, de punta a punta del país per parar l'orella als nord-americans de tot tipus d'origen, d'estatus social, de gènere, de religió. El resultat és el retrat d'un país que mai abaixa el cap, però que ha entès que alguna cosa ha de canviar. El resultat el tindrem aquest dimarts en unes eleccions de mig mandat en què Trump, malgrat no tenir cap papereta amb el seu nom, mai s'hi havia jugat tant, o almenys s'hi juga tant o més que les últimes vegades. Des de Washington, Lidia Heredia. Bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora, com esteu? Molt bé, Déu-n'hi-do, quina excursió, Lídia.

Sí, el primer que vull dir és que l'he fet amb el Guillem Ayats i l'Emili Legren, que això és una feinada, com tu has dit, això és així, però d'equip, si no, impossible. Qui són? El càmera, entenc, i la productora? El Guillem és el càmera, el meu partner in crime des de fa quatre anys i pico aquí, i l'Emili és la productora. Vull dir que sense ells dos això no surt. Però sí, sí, sí.

Ho hem fet. Per tant, entenc, la ruta 66 amb tots els tòpics que envolta, no? I també per captar com està el país de cara a aquest moment també tan decisiu, eh, Lídia?

Mira, ens va passar allò que a vegades ens passa als periodistes, que quan veiem quatre xifres rodones ja ens excitem, no? Llavors vam dir, ostres, dos anys de trama a la Casa Blanca, unes eleccions de mig mandat aquí a la cantonada, un país que aquest any ha celebrat el seu 250 aniversari, no?, que sempre és un motiu per posar-se davant del mirall, I una carretera mítica, que és aquesta 66, que a més a més, ara, al novembre, fa 100 anys. Llavors, jo vaig veure tots aquests números rodons i vaig dir, escolta'm, em va fer pronunciar aquella famosa frase que diuen que et passa alguna vegada a la vida, que és, això té un 30 minuts, no? I ho vaig proposar. Un cop ho vaig proposar, em va agafar tots els mals, eh? De dir, bueno, però a veure, però tu qui t'has pensat que ets? Com has de fer un 30 minuts? Com has d'explicar un país de 350 milions d'habitants, no? T'entén entre la síndrome de la impostora i un darrere l'altre. Però ho hem fet, ho hem fet, i si ens n'hem sortit, doncs jo crec que és el retrat d'un país en un moment molt concret, a través de les experiències i de les vides dels seus ciutadans, i sobretot jo crec que responem a una necessitat que jo aquesta sí que la sentia als budells des de fa molt temps, que és hem de deixar, en algun moment, hem de marxar a la Casa Blanca, perquè aquest president també viu de tenir-nos allà lligats, no?, i de tenir-nos ofegats amb titulars tot el dia i ocupats. Llavors, Això sí que ho sentia des de feia molts mesos, et diria que des de feia ben bé un any, de dir, hem de marxar, en algun moment hem d'anar a parlar amb la gent, perquè estem explicant Trump, però aquí hi ha tot un país que, a més a més, és enorme i hem d'entendre com estan, tant els que estan a gust com els que estan a disgust, com els molts que ho viuen amb indiferència, Roger.

Clar, perquè sempre hi ha la gent que sembla que això no vagi amb ell. Des de Chicago fins a Santa Mónica, passant per Illinois, Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, New Mexico, Arizona, California, país de punta a punta. Clar, heu dormit en aquests famosos motels de carretera que també serveixen, entenc, dins de la ruta del 66 per copsar com està l'ambient?

Hem dormit on hem pogut. Aquestes coses sempre sonen més glamuroses, allò, quan veus el resultat final que quan hi ets. Però jo sentia que l'havíem de fer sencera, perquè en algun moment vam dir, doncs fem-la a trossos, però saps aquella sensació de dir, no, no, no, l'hem de fer i ens ha d'entrar tot pel poro, també, no només pel cervell. I la ruta també va ser una manera, perquè clar, és que poca broma, és a dir, com pretens explicar un país tan gran i en cap cas has de pensar que el resultat serà la veritat absoluta o definitiva. I al final vam dir, aquesta ruta passa, és prou llarga, passa per prou llocs diferents, travessa zones molt rurals, però també travessa ciutats, és a dir. Al final, el mètode va ser, amb tota la humilitat, però amb l'ambició de triar una ruta que ens garanteixi diversitat. I això és el que vam fer, aprofitant que a més a més és una ruta centenària, que està en l'imaginari de tothom, que tothom la reconeixerà, i que la diversitat del país, política, social, econòmica, cultural, ens la donarà el fet que la travessem de punta a punta, perquè això era una mica el que sempre fa angúnia. I llavors dius, escolta'm, això no és la veritat absoluta, Però el que hi veureu és veritat, perquè és la veritat crua, arran de carretera, que ens vam trobar.

De fet, has fet un exercici, que és un pacto bàsic, el tornar als bàsics, per llegir als entrevistats el preàmbul de declaració d'independència que assumeix la igualtat entre tots els homes, i la reacció passa això.

Aquí una dona negra s'emociona al llegir-ho i admet que no se sent gent seva aquesta Constitució, que ella no la representa.

¿saps què passa? Realment, una de les lliçons que m'emporto de que la tele m'hagi també sigut prou generosa com per deixar-nos fer aquest 30 minuts, és que al final, quan vas al carrer, és un recordatori d'aquell bàsic del periodisme també, de dir, no t'entestis a trobar el que volies explicar, sinó explica el que et trobes. Que a vegades ens n'anem amb unes tesis preconcebudes que t'ofusquen una mica, i has llegit molt, i assajos molt profuns de com està políticament el país, al final, quan surts al carrer dius, a veure què em trobo. Això va ser una idea d'aquelles que jo hi crec molt, en televisió, quan treus un objecte, quan tu li dones a la gent una cosa perquè toqui amb les mans, passen coses, i a mi això m'agrada. I vam pensar, mira, en Dunguerra, ja que han fet ara 250 anys com a país. I per als americans aquestes coses són bastant sagrades. Jo no sé què passaria si féssim aquest experiment a Espanya, si tu donessis la Constitució a la gent, o l'Estatut a Catalunya, no sé què passaria. Però aquí, com que tenen aquesta cosa tan patriòtica i ho mamen a l'escola. Per ells és important i ens vam trobar reaccions de tota mena i aquestes perruqueres afroamericanes de Tulsa es van posar a plorar i això sí que no estava preparat perquè jo no els avisava al final de l'entrevista la majoria els deia mira, us volem fer llegir aquesta primera frase que tothom sap aquella de tots els homes han estat creats iguals i tenen dret a perseguir la felicitat, la llibertat. I ella es va posar a plorar i va dir i fa un discurs preciós de nosaltres aquí no hi vam estar mai inclosos i encara ara quan ens atura la policia sabem que la nostra llibertat s'acaba quan hem de posar les mans a sobre el cotxe abans de dir abans de dir el nom. Vull dir que ha sigut un experiment que jo crec que ha reixit, ja m'ho sabràs dir. Aquí la reacció d'una dona blanca.

Aquí reconeix aquesta

dona que la Constitució està dissenyada per les elites però no pels immigrants ni per les dones, no?

Sí, aquesta és una dona que vam conèixer a Los Álamos, que a Los Álamos la gent li sonarà perquè és on hi ha el laboratori de seguretat nacional nord-americà i on abans de la Segona Guerra Mundial es va inventar la bomba atòmica, és a Oppenheimer, on treballava qui tingui la pel·lícula al cap. I sí, ella, per exemple, estava molt preocupada pels drets reproductius i pels drets que s'han anat perdent aquests últims anys als Estats Units. I aquesta cosa de no ens enganyem, aquest país, per més que va ser una revolució per la llibertat i per la independència dels britànics, és un país fundat també per les elites en aquell moment. Van deixar de dependre de les elites britàniques per per dependre de les elites nord-americanes, per més que després se n'hagin fet moltes pel·lícules de Hollywood.

Ara parlarem també d'aquest capítol de Penheimer, d'aquesta visita a Los Álamos, però continuant amb aquest exercici de fer llegir el preàmbul de la Declaració d'Independència. Mira la reacció que ha trobat la Lidia amb els indígenas de la nació Navajo, que sí que l'accepten com a pròpia.

Clar,

aquí és curiós que els indígenas que se sentin seva aquesta declaració d'un país que d'alguna manera es va apropiar de la seva terra i fins i tot els va aniquilar, no?

Aquí ens va passar això que et deia, que tu vas a. Teníem claríssim que l'any en què havíem fet 250 anys com a país havíem de passar, i a més a més la ruta 66 hi passa, per la zona on fa 250 anys no només ja hi eren, és que se'ls van carregar un darrere l'altre. En moltes d'aquestes àrees van cometre genocidis i, si no, unes massacres terribles. Òbviament aquest 30 no el podem generalitzar, segurament no tots els navajos o tots els nadius americans opinen això, però aquest concretament, que era un agent de la policia tribal navaja, ho tenia claríssim, i per tant no ens va donar l'incert amb el que nosaltres anàvem cap allà, de dir, bueno, això serà una crítica absoluta a l'imperi nord-americà? Doncs no, no, no, no. Aquest nano, que era jove, que és d'aquests que havia sortit de la reserva per formar-se fora i havia tornat, tenia claríssim que. Que ha permès que tingués clar que el conqueridor blanc els va aniquilar, ell no volia passar-se la vida mirant enrere i llepant ferides, volia mirar endavant sense renunciar, òbviament, als seus orígens, però ell se sent en aquest país absolutament seu. A veure, és que de fet ho és, i de fet ho era de seu abans que els pioners conquerissin l'Oest.

I escolta'm, aquesta aturada que explicaves de Los Álamos, conegut, com dius, per la pel·lícula Oppenheimer, per la creació d'aquesta bomba atòmica, no forma part de la ruta 66, però tu tenies clar que hi volies fer parada. Per què, tenint en compte també com va arribar aquesta història al cine i que al final Oppenheimer no es pensava que el seu invent servís per destruir part de la humanitat, eh?

Doncs justament per això també, perquè tenia molta curiositat de veure qui eren els que vivien allà, que hi treballaven i com gestionaven aquesta contradicció d'una banda un orgull científic absolut d'haver-la inventat i després aquest trauma, per molts, no per tots, d'haver-la utilitzat contra el Japó. No passar per la ruta, però en el procés de remenar, buscant històries al llarg de la ruta, perquè el resultat del 30. Que ja t'aviso que no és un 30, eh? És gairebé un 40. Això passa amb tots, ja, eh? Deus haver acabat de brallar, allà dins. Ha sigut com si ens arrenquessin una cama.

No li pots treure tres minutets més? Patapam! No,

i a més a més t'haig de dir que no. Deixa'm agrair també l'equip del 30 i de documentals de la tele, perquè la versió que quedarà penjada a la plataforma és de 55, que és la que nosaltres defensem. Aquesta és la que heu de mirar. Exacte. No, heu de mirar els 30 minuts, això també. Però, si us ha quedat ganes, que sapigueu que a la plataforma, la de 55, hi ha alguna història, hi ha algun bonus track. I jo crec que sembla que ens sentim allò més còmodes. Però, buscant històries, vaig acabar parlant amb algú que treballava al Laboratori Nacional i em van dir que ells no tenien permís per parlar amb la premsa, però em va dir, mira, aquí hi ha tota una comunitat d'extreballadors que estan jubilats alguns, que potser se vindrien, que es troben per fer tertúlia habitualment. I el lloc era molt lleminer. Per tant, els vam proposar i de seguida ens van dir que sí. I s'ha d'agrair la generositat de tothom, perquè tothom va quedar molt encuriosit que un equip de televisió europea, d'una tele relativament petita, respecte a les televisions que a vegades tenen equips aquí estiguéssim interessats en parlar amb ell i tothom ens va obrir casa seva, els seus cors, els seus caps i vam parlar amb molta llibertat, amb molta tranquil·litat i agraïts també que algú els escoltés, perquè al final. El títol és aquest, Escoltant els Estats Units, que pot ser un verb poc ambiciós, però que jo el defenso perquè és imprescindible per qualsevol exercici que vulguis fer després.

Amb la Lídia Heredia xerrant d'aquest 30 minuts que veurem demà a TV3, titulat Ruta 66, Escoltant els Estats Units.

A veure, Lídia, ¿tu creus que a Donald Trump li agradaria aquest reportatge que heu preparat?

A veure, per què no? Jo he intentat. És a dir, una de les coses que sí que teníem clar és aquí no cal anar a preguntar a la gent ni què vota, perquè primer, que la gent t'ho diu bastant a la primera. I segona, que la nostra idea era fer un retrat tampoc O sigui, que està lligat a l'actualitat, perquè Trump sobrevola tota la ruta, les eleccions també la sobrevolen, la guerra a l'Iran, el preu de la vida. Tot això hi és. Però. Però jo volia escoltar sense priorismes i també per entendre'ls, per mirar d'entendre'ls, perquè en un moment en què el món sencer es pregunta cap a on van els Estats Units, dic, escolta, preguntem-los i a ells també, i com ho viuen, i quines sensacions tenen. I aquest era una mica l'esperit que ens movia quan vam tenir aquesta idea una mica boja. Diria que per exemple fins i tot els votants de Trump troben que en aquest segon mandat està sent excèntric fins i tot per ells i per ell les corrupteles, el fer-se construir monuments homenatges, en general hem detectat que això no agrada, ara bé claríssimament això no vol dir. Que dimarts que ve aquesta gent vagin a votar un candidat demòcrata, eh? És a dir, això és una idea potser més des del nostre punt de vista, de dir, ah, però com el poden votar? No, senzillament potser el deixaran de votar, però no crec que canviïn partits, tampoc, no? Perquè també és veritat que al mig d'Amèrica, allà al mig, la gent se sent molt lluny de Washington, eh? Alguns molt lluny i alguns directament abandonats.

El que pasa es que la autoestima al norteamericano la acostuma a tener alta. I love this country,

but there's some things that gotta be changed.

I think America in an aspect, in theory, is beautiful. I like America. Yeah, I love my country. God bless America. Nice to meet you. Nice to meet you.

Thank you, guys.

És a dir, aquest sentiment de pertinença el mantenen. Absolut. I això no se'n va, diria. Per molt Donald Trump que tinguin, eh?

No, no, és que això està per sobre de partits i de presidents. Això sí que es palpa, aquesta confiança, aquesta seguretat, aquesta sensació que ells que el seu destí universal és dominar el món, no? Però alhora també aquesta necessitat de dir que el govern no es posi en la meva vida, no? És veritat que potser la sensació que hi ha alguna cosa una mica tocada, no? Aquest orgull que tenen sempre potser està un palet ferit, però un palet, eh? Saps? I després és veritat que a ells no els agrada sentir que estan fracturats. És curiós, no? Perquè és una república que es va unir per voluntat pròpia, no? Les colònies, les 13 colònies inicials i després. Però ells. Sentir que estan fracturats, que això tots ho reconeixen i els preocupa, els preocupa molt. Ells voldrien estar units i tenen un punt de no, com abans, que estàvem units. Però alhora, un camioner. Fantàstic que ens vam trobar per casualitat en una benzinera, d'aquests que omple els dipòsits de les benzineres, al final ens ho deia, diu, a veure, és que geogràficament som uns privilegiats, no ens afecta res. En el fons ens venia a dir, res del que fem, el món, ens afecta, perquè és que estem entre dos oceans, tenim un parell de fronteres, que sí, la sud potser ens dona algun problema, però la nord, bueno, ara amb el Canadà, perquè Trump s'ha entestat en enfrontar-s'hi, però. Ells mateixos són conscients que tenen una posició econòmica, geogràfica fins i tot i política privilegiada i els agrada que s'hi sigui. Aquesta cosa del declivi de l'imperi americà, de si ha començat, de si la Xina. Jo crec que això ens passa que. Que a més a més ara que tenen un president amb molts aires d'emperador, per tant l'imperi està present, però tinc la sensació en aquests quatre anys, com a mínim que porto així, que els que el desitgen, aquest declivi, el veuen més imminent del que és. I els que no el contemplen, sobretot ells mateixos, n'ignoren els senyals que també hi són, d'aquest declivi, i són, i bastant clars. Vull dir que ens passa una mica això, que aquí voldria que els americans potser ja deixessin de dominar el món. Confonen els desitjos amb la realitat i ells mateixos, i alguns ens ho reconeixen, fan veure que tot va que tot sortirà bé, que dèiem, i no, i hi ha senyals que hi ha algunes coses en aquest país que òbviament no funcionen o que no funcionen com abans, està claríssim.

Veurem què passa aquest dimarts, demà també saludarem el Garriga, de camí també cap als Estats Units per explicar-nos a través de Catalunya Ràdio com acaben desenvolupant-se aquestes midterms i com acaba tot plegat.

Aquesta serà una de les coses que sabrem dimarts, no? És a dir, aquesta implicació de Donald Trump, que en el fons no es presenta a les eleccions, Ha afavorit o ha perjudicat els candidats republicans? Perquè n'hi ha que el necessiten, però n'hi ha que miren de no apropar-s'hi perquè els perjudica. Però alhora necessiten que la seva base, aquesta base que nosaltres vam trobar, el mig oest nord-americà, que en un moment donat, en unes eleccions de mig mandat, que no trien president i que ells se senten molt lluny del Congrés de Washington, decideixen no anar a votar, ell fa aquests mítings perquè aquesta gent no es quedi a casa, també. Veurem. Veurem si ha estat un encert o ha estat un error.

Demà, diumenge, 1 de novembre, a les 10 de la nit, Ruta 66, escoltant els Estats Units. Reportats a Lidia Aridial. 30 minuts i de tot aquest equip tan fantàstic que l'ha acompanyat amb aquests 4.000 quilòmetres. També disponible a la plataforma 3CAT en versió extesa. Si el voleu degustar, doncs, encara amb més detall. Una abraçada ben forta, Lidia. Moltes gràcies. Felicitats. Gràcies a vosaltres. Que vagi bé. Adéu. Ara tornem al suplement.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.