Llorenç Torrado

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.

La Federació Catalana d'EOP i IGP us ofereix la fonda de Catalunya Ràdio amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Sabiu que els monjos van ser els grans cuiners de l'edat mitjana? Els monestirs es cultivaven ors, es criaven animals i es cuinava en saviesa. Les receptes passaven de mà en mà escrites amb caligrafia pacient. La cuina monàstica era senzilla, però plena de sentit. Cada ingredient tenia un propòsit, cada àpat una pau.

Molt bon dia! A la cuina catalana el temps és un ingredient més. El temps de deixar reposar, el temps de deixar confitar, el temps de fer xup-xup. Avui reivindiquem la cuina lenta, la que es fa amb paciència i estima, com abans, com sempre. Comencem!

I ja tornem a tenir en Jordi Avila aquí, que com ell s'ho agafa per així, per allò, doncs li va dir cada setmana, doncs cada setmana el tenim per aquí. I és curiós que vingui gairebé el mateix dia cada setmana. Jordi Avila, bon dia.

Sí, he aprofitat, mira, m'he agendat aquests dies de la setmana per venir a Barcelona, que a mi venir a Barcelona m'agrada, treballo sovint a Barcelona. I a aquesta hora del migdia, per aquí als barris de Catalunya Ràdio, no només s'hi està bé, he pogut aparcar bé i, a més a més, ara, acabat la

fonda, aniré a fer una queixalada per aquí al costat. Home, a l'estiu, si alguna cosa té bé a l'estiu, és que va bé, a més a més pots aparcar i no pagues el pàrquing, eh?

No, no, ben content, he vingut així, ben content. I escolta'm, i vinga amb aquesta olla express sota el braç, perquè no sé si

vols parlar d'olla express, avui. Ara ho veig, això. Mira, jo soc d'aquells que. Mira que és antiga, l'olla express, eh? Però jo encara em costa cuinar amb olla express. A veure, digue'm per què jo hauria de cuinar amb una olla express.

L'olla express, tot són virtuts. No he trobat, o pocs, millor dit, pocs contres he trobat, perquè la immensa majoria són virtuts. El primer de tot, ja saps que a nosaltres ens agrada parlar d'estalvi energètic i d'estalvi de temps. Ara resulta que ningú té temps per cuinar, ningú té temps per fer res, perquè hem prioritzat altres qüestions de ben segur. L'olla express estaríem reduint amb un 70% el temps de cocció. D'alguns productes. Per exemple, llegums, talls grossos de carn, estofats, inclús l'escudella, que a casa meva es fa escudella tot l'any, és igual que sigui estiu o no estiu, escudella tot l'any, o la sopa, o qualsevol altra cocció. Això principalment, 70% de reducció del temps. El resultat d'allò que estem cuinant allà dintre. És un resultat que jo sempre dic gastronòmic, és un resultat de professional de cuina. Tu fiques unes galtes a l'olla express i aquella melositat i amb aquella rapidesa que es couran. És una meravella. Parlo de galtes, però podríem parlar de peus. Els peus, que és també el gran drama de temps per dedicar a cobrar uns bons peus de porc. L'olla express, amb un 70% menys de temps, quedarà cuit. I aquesta virtut que deia en Pep, gastronòmicament, nutrients no han marxat mai de l'olla. Inclús per fer, ara que estem amb aquesta explosió d'hortalisses. A les nostres hortes, inclús fer un bon escaldat de verduretes. L'Oll Express, en cinc minutets, tindrem unes verdures cuites, dos o tres minuts, moltes vegades, un cop ha començat a escalfar-se l'aigua, la tanquem. Un cop hi ha la pressió, tornem a parar-la i en cinc minuts tindrem unes verduretes. Cuites, perfectament. Si veieu que la primera vegada us queden una mica cuites o massa cuites, l'altre dia dos minuts menys i tindrem unes verdures al dente, fantàstic. Inclús amb els gadgets nous de les olles express o olles ràpides podem fer coccions. Tu que ets un apassionat del flam, la pastisseria portada al món de l'olla express. Tenim un gadget en què podem generar un bany maria. I podrem fer-ho la cocció d'un flam, amb la mesura que la nostra olla sigui. Fiquem un motllo que s'adapti a la nostra olla i podrem fer una cocció ràpida d'un flam. Estalvi energètic, nutrients i resultat gastronòmic.

L'olla express té més virtuts que contres. Però hi ha una cosa amb tot això, i és que hi ha molta gent que encara té certa resistència, allò que li fa por que no exploti l'olla express, eh? És a dir, a veure, això del vapor de caxiola, quan l'hem de poder obrir? Perquè jo recordo que abans que deien, amb aquelles ollas express antigues deien, no, no, t'has d'esperar que sigui gairebé ben fred, eh? Com funciona això?

Mira, això és veritat. Hi ha una part de llegenda i una part de realitat, però hi ha més llegenda que realitat en tot això. Tothom coneix algú que li ha explotat una olla express. O sembla ser que el coneixia algú d'algú d'algú que li havia explotat una olla express. Una olla express, o sigui, quan t'explota una olla express és que hi ha un mal ús total i absolut. Un mal ús i, escolta'm, s'han conjurat diferents qüestions perquè això pugui succeir. Perquè a dia d'avui amb una olla express és pràcticament impossible, amb els nivells de seguretat que té una olla express és pràcticament impossible que això succeixi. Tenen diferents vàlvules de seguretat. Després, si veiem que no xiula, que no surt vapor, aquí parem el foc perquè vol dir que està obstruït. Però, ja et dic, com a mínim té entre 3 i 4 mesures de seguretat que farà que una olla express mai pugui passar això. Si a algú, per exemple, per la tapa se li ha escapat el vapor, vol dir que la vàlvula no està funcionant. La tapa ja està pensada, per si en algun moment no està funcionant la vàlvula, ella mateixa es dilata per un foradet que tenen les. Allà on teniu la goma, veureu, si busqueu la vostra olla express, veureu que hi ha un foradet, una finestreta, que per allà surt la goma quan les vàlvules no estan funcionant.

Per tant, hauria de ser una cosa ben segura i bona, com dius tu, tot i que jo tinc els meus dubtes, per exemple, en un cas com és l'Escudillo-Carranolla, però això ja en parlarem un altre dia, perquè si no, avui no acabarem aquí, que a les dues n'hi ha que ens esperen. Jordi Avila, moltes gràcies. Fins la propera, Pep. I ja tornem a tenir l'Òscar Gómez a punt per portar-nos un restaurant més per aquí, a la Fonda de Catalunya Ràdio. Òscar Gómez, molt bon dia. Molt bon dia, Pep. Avui, avui, avui anem bé, eh?

Avui agafem el cotxe, fem uns kilometrets des de Barcelona. Fem una pujadeta. Fem una baixadeta, després agafem una carretera i al final hi ha un trencant a la dreta que no està indicat.

Que diu, que diu, prena feta.

Sí, i després, però abans d'arribar al poble i fora del poble, perquè això és un mas, perquè és un celler, és un celler que fan vins i també tenen restaurant. Llavors, per arribar, vaig haver de trencar la dreta i no posa res. Vaig preguntar i em van dir que no ens deixen posar un cartell. Coses de les autoritats no poden posar un cartell que digui el restaurant per aquí, i si vas, igual te'l passes, però bueno, amb el Google Maps t'indica bé, t'arribes, sí. És un celler, el celler es diu Escoda-Sanaúja. I el restaurant es diu. Tussal Gross. Tussal Gross. Molt bé. I tenen un cuiner des de fa tres anys, un xef que és rus de Sibèria. A veure, com es diu? Hòstia, Pep, jo pensava que m'estimaves. Es diu Vladi, però el cognom. Deg.

Deg Yaref. Deg Yaref.

Deg Yaref. Però, bueno, l'important és que cuina molt bé. Això és el més important, més que el cognom. És una cuina directa, de producte, de temporada, amb barrejos i combinacions sorprenents, però no extravagants. Molt bé, a veure què hi mengem. Per exemple, picanha de vedella blacangus, picanha és la tapa

quadril. Exacte, o colatí.

El colatí, amb rossinyols i tofuna d'estiu. O encara millor, rossinyols amb aquesta mateixa vedella, però amb el lacón, fet com si fos gallegos, amb la part de la pota, tallada i escada fina i emburrada de cabra. Que és aquesta foto que veus aquí, que tu, Pep, tens el privilegi de poder veure la foto, i és fantàstic, perquè ve la burrata amb una mena de com d'arròs bif, però està feta amb el lacón de la vedella i els rossinyols. Que jo, la meva pregunta va ser, la burrata de cabra, eh, xapó, a veure quan en aquest país comencem a posar els recuits, també. Dintre dels plats, eh? Exacte. Això estaria molt xulo aprofitar aquest producte. Molt bé. Què més? Què més? A veure. Gnocchis fregits amb tomàquet i piquillos de temporada. Bé. Pollastró de Lleida a la brasa. Bé. I atenció al sàndwich cubà de costella de sanglar.

Uf, a veure. Un cuiner rus que fa un sàndwich cubà. Sí.

Amb costella senglar. Sí. Interessant. És molt interessant aquest sàndwich, per qui no ho sàpiga, té origen als cubans que vivien a Florida al segle XX, al principi del segle XX, i originalment es fan pernil i porc rostit, formatge, cogombre i mostassa. Aquí li posen costella senglar. Rostida, desossada, evidentment. Està boníssim. Bé, bé, bé. L'acompanyen amb uns amb vinagrats de gradols de cogombre i és un plat fantàstic. Jo crec que és un dels grans hits de la casa. I de postres, què? Tenim alguna cosa o? Tenim formatges catalans, de formatgeries variades, tenen el Miracle, Xau, Xalabal, de l'Obreda, tenen compte de donar marge als formatges nostres, i de postres, cireres amb xocolata blanca, és un pastisset de xocolata blanca farcit de cireres, sorbet de maduixes amb

via ancestral, i si ets clàssic, clàssic, doncs un colant. Bé, bé, bé, bé, doncs escolta'm, jo crec que amb totes les de la llei, el restaurant Tussalgros, de prena feta del Camí de l'Illa, a Montblanc, entra a la guia dels restaurants de la Fonda de Catalunya Ràdio. I ja tornem a Tini, aquí a l'Ancaran. An, bon dia. Molt bon dia, Pep. Avui, una nova dona del Vic. Què ens portes?

I vamos a hablar con Ana Isma Noven Mora. Con un proyecto también femenino que se llama María Rigol Ordi María Rigol Ordi, ¿qué es María Rigol Ordi? Pues es un proyecto muy femenino porque ya llevan tres generaciones de mujeres que pasa de madre a hija. Es una manera muy artesanal de hacer vinos, es una pequeña bodega, muy monas, por cierto, las etiquetas, me contó una anécdota que cuando decidió cambiar las etiquetas la abuela no entendía por qué lo tenía que hacer tan colorado, tan bueno. Quería algo clásico, pero.

Si sigues parlavi encara faríem coses daurades, no?

Exacto, exacto. Los cambios cuesta a veces. Pero la verdad es que las botellas le han quedado muy bonitas. Ella trabaja con largas crianzas, ¿vale? Cree que cuando más larga es, pues más elegantes, más complejos, obviamente. Una burbuja fina y más persistente en sus cabas. Y hoy vamos a probar un cava que se llama Maria, de Maria Rigolordi, que es un Gran Reserva del 2017. Ha estado 78 meses en crianza. Esto es mucho, es muchísimo. Y es de Charelo, que es la variedad típica de ahí. Y es un cava muy complejo. La verdad es que si este verano tenéis. Una comida para gente especial, un enamorado o un cumpleaños importante, lo recomiendo. Tiene muchos aromas de fruta con huesos, pero también tiene orejones, tiene algo de avellana, azafrán, bueno, muy complejo. Y una boca muy redonda, una sirena muy vibrante y un final muy seco, pero a mí, la verdad, es mi tipo de cava.

Déu-n'hi-do. Home, això, a més a més, ara, a l'estiu, que hi ha molta gent que no té tantes ganes de cuinar, fer una amanideta de tomata bona, amb bona oli d'oliva verge extra, i un formatge que, ara mira, per aquí a la zona del Penedès, a Sant Sadroní de Noia, també hi ha bones formatgeries artesanes, Crec que aquest brot maturi del Maria Rigol hi quedaria de meravella, tu. Doncs sí, m'hi apunto. Doncs va, mira, Dani Jiménez, vés a buscar una miqueta de pa, que aquí ens hi posem.

I avui passa pel Boccato di Cardinale en Joan Carles, vinyeter de la Gotina. Joan Carles, per esmorzar, dolç o salat?

Dolç. Torrades amb mantega, unes bones marmelades.

Del mar?

La gamba. I de la terra? El tocino. Quin és el teu plat preferit a l'hora de sopar?

Jo, una triteta de dos ous amb mantega i un bon entrepà amb tomàquet, fantàstic.

Un bici culinari que puguis explicar.

Bici culinari, el mantega amb sucre és bona.

Veig que t'ha agradat molt la mantega, eh? Sí, hòstia. De fet, toques molt a França, tu, allà a la botina. Sí, és aquest el problema. Quin utensili de la cuina no pots estar sense ell? Jo crec que el bon garimet ben esmolat. Molt bé. Un sabor o aroma de la teva infància. L'arròs amb llet, amb canyella i llimona. Quin és el teu restaurant de capçalera, aquell que hi vas sempre que pots? Cal Ignasi de Cantoni Gross. I quin és el teu bocato di cardinale, aquella mossegada que et fa veure les estrelles? Ah, com el tiramisu de la Bàrbara, no sé si hi ha res de més bo. Sí, el tiramisu és que és molt bo. I hi ha un producte que no suporti Joan Carles? No, no, no, és cert, és que no, jo m'ho foto tot. La truita de patata, amb ceba o sense? Amb ceba i all. Amb ceba i all. I l'última, acaba la frase. Un bon tall de pernil salat amb.

La coca de Sant Climent de Cebes, amb pa amb tomata i un bon oli a la gotina. Escolta'm, això és un bocato de cardinale.

Joan Carles, moltíssimes gràcies. A tu, Pep.

La Fonda de Catalunya Ràdio, amb Pep Nogué.

La Iba Dal, molt bon dia. Hola, bon dia. Amb el producte, que és treballar amb els petits productors. Laia, quin projecte esteu fent?

Exacte. Mira, nosaltres estem molt orgullosos de dir que podem aplicar la nostra metodologia d'investigació i més de culinari, anem a dir, per petits productors del territori, per ajudar-los a donar valor als seus productes principalment primaris o més evolucionats, per donar un valor afegit a aquests productes que produeixen i ajudar-los a fer productes transformats en sentit locals i amb interès, diguem-ne, pel territori.

Clar, perquè aquesta és una d'aquelles coses que a vegades, dient-ne les empreses petites, és on tenen això que avui en dia se'n diu el handicap, no? És a dir, jo soc un pastor o una pastora que tinc un ramat de xais i que he viscut tota la vida venguent el xai tal qual, és a dir, així quan està a punt d'anar a l'escorxador, però el temps va canviant i ara m'adono que ja no n'hi ha prou a fer això, sinó que l'haig de transformar d'alguna manera, no?

Exacte, realment el ritme actual que estem visquent i cap on estem anant és que cada cop més ens demanen aquests tipus de productes o ja preelaborats o elaborats del tot. I per poder seguir, que aquests nostres productors puguin seguir visquent del seu producte, doncs a vegades tenen que intentar fer aquest passet per transformar el producte en un producte que la gent ja el vegi com més finalista, i així poder seguir consumint aquest fasol, aquest chai, aquestes llagums, i poder-ho consumir, però bueno, ja una miqueta més fàcil pel nostre dia a dia.

Amb quins productors, productores esteu treballant? Com ho feu això? És a dir, aquí s'hi pot apuntar a tothom? Com va la cosa?

Això ara farem, ja portarem uns cinc o sis anys que estem, la Generalitat ens està ajudant a finançar aquests projectes, perquè són complicats, com bé tu deies, de poder-los tirar endavant, ja no només pel coneixement, sinó també pels recursos que s'hi han d'invertir, perquè tot això és un recurs personal i econòmic gran, fer aquest pas. De transformació. Llavors, com et comentava, hem treballat amb gent de, per exemple, amb gent de Santa Pau amb el tema del fasol, amb molts, amb molta llegum local, hem treballat amb vedella del Pirineu, amb ossos de vedella que no s'aprofitaven, hem treballat amb fruit sec amb denominació d'origen de Catalunya, hem treballat. Realmente intentem treballar amb productes que tinguin un sentit per fer aquesta evolució cap al producte transformat.

Que moltes vegades aquest producte transformat després es transforma en un emblema no només del propi productor o de productora, sinó també a vegades del poble perquè ara precisament que deies això dels brous un cuiner que surt de Barcelona en un restaurant allà al carrer Ibau que se'n va a cuidar cabres a la muntanya i se'n dona compte i de què en fan dels ossos de les vedelles ecològiques allà és a dir, la manera també d'ajudar no només a una persona o a una empresa sinó després també a donar feina en un poble determinat.

Exacte. Aquests projectes tenen com a base això, millorar la sostenibilitat, fer un producte que arribi al mercat i que tingui sentit. I és el que tu dius, hi ha petits casos com aquest que explicaves, que al final dona la possibilitat que algú dinamitzi una mica el territori a partir de l'ús d'aquest producte. I tu comences amb una idea i has de fer que aquesta idea sigui viable. Llavors aquí també és la feina de cercar qui pot produir aquests productes. També ha de tenir sentit que qui ho produeixi sigui algú local. Llavors vas fent aliances una mica amb diferents agents del territori. Però sí, sí, és ben bé. Jo els admiro profundament, tota la gent amb la qual treballem, perquè sempre penso que valents de decidir fer aquest pas, que no és gens fàcil, perquè entres en un món que desconeixes en molts dels casos, en inversions, tot per mantenir això, productes locals, al final no deixa de tenir aquest sentit i és realment d'admirar la valentia que tenen de fer-ho.

Com ho ha de fer la gent que a vegades està en un lloc, en un poble, que té un producte, que vol millorar, que vol fer coses noves? Quins passos ha de seguir perquè es pugui posar en contacte amb vosaltres i dir, ei, que em voleu ajudar?

Exacte, ara anualment estem traient aquesta convocatòria, aquest any ara tot just tancarem el 25, 6 de juny la possibilitat d'inscriure'ns i anualment estem treballant una mitjana entre 3 i 5 projectes, depèn de l'anualitat, i és molt senzill. De fet, el que els demanem sobretot és, si tenen ben clara la idea que volen tirar endavant, no cal que estigui molt desenvolupat, però sí, sobretot, la voluntat de tirar-ho endavant. Són projectes que són projectes de desenvolupament i aplicació al mercat. I no tant de recerca, com poden dedicar-se a fer altres tipus de centres o altres tipus de convocatòries. Aquesta és molt amb la voluntat de dir, jo vull tirar endavant això. Llavors és a través d'Alicia i de la Generalitat que també llença la convocatòria, d'adreçar-se a omplir un formulari molt senzill, realment. I presentar-se i amb aquestes categories que més o menys t'explicava de sostenibilitat, relació amb el territori, qualitat, també si hi ha algun aspecte de salut que tinguem en compte, es valora i llavors escollim aquests projectes, que ja ens agradaria poder-ne fer més, però per una qüestió logística podem arribar a fer aquest nombre anualment.

De fet, és que feu molts projectes diferents i el que recomanem és que la gent miri la vostra pàgina web, alicia.cat, que allà hi trobarà molta informació, hi trobarà el contacte i també hi trobarà maneres, diguem-ne, de buscar a veure quin és, sobretot, el millor projecte per ella, sigui d'una banda o de l'altra. Laia Badal, moltíssimes gràcies per parlar-nos avui d'aquest projecte tan interessant, aquest projecte per dinamitzar un territori, per dinamitzar un poble i també moltes vegades per donar feina i sobretot productes que a més a més ens toquen, que a vegades no és només un producte que sigui gastronòmic, sinó com és aquest que ara parlaves d'aquests brous de molta proteïna i de zero greixos, que. Que són coses aquelles que moltes vegades són necessàries funcionals, com es diu ara, eh, Laia? Exacte, sí, sí, totalment, totalment. Laia Badal, moltíssimes gràcies.

Gràcies a vosaltres. Adéu-siau. Vinga, bon dia, adéu.

I ara és el moment de tastar un dels formatges icònics de l'artesania formatgera catalana.

Hola, bon dia, sóc en Lluís Mauri, de Mas del Gret de Tona, i ens dediquem a fer formatges ecològics. I ara mateix el que més ens agrada és el torrat, que es barreja de vaca i cabra i fregat amb ratafia. Aquí us ho deixo.

La fonda.

Girona Excel·lent, el segell de qualitat alimentària de la Diputació de Girona, us ofereix aquest espai.

I avui som al Poblenou, al Poblenou de Barcelona. Avui ens reunim per fer memòria viva d'un dels noms imprescindibles de la nostra gastronomia. Llorenç Torrado, gastrònom, divulgador, apassionat de la cuina i del patrimoni culinari del nostre país. Però, sobretot, avui parlem de la persona, de l'home, del germà i de l'amic. Per fer-ho, ens acompanyen dues veus que el van estimar i acompanyar de prop. La Núria Vágana, gran coneixedora i divulgadora de la cuina catalana, i la Carme, una de les seves germanes que ens ajudarà a descobrir aquella part més íntima i domèstica que sovint queda amagada darrere els reconeixements i les pàgines dels llibres. Una tertúlia per recordar anècdotes, valors i moments, però també per entendre quina llavor ens va deixar i com podem fer que el seu llegat continuï així de viu.

Núria, Carme, molt bon dia. Bon dia.

Escolteu, jo no sé què diria avui en Llorenç Torrado si baixés aquí a la Rambla del Poble Nou i veiés que hi ha tants restaurants de tants llocs del món i, en canvi, tan pocs de cuina catalana, no, Carme?

Sí, bueno, tots els pocs que hi havia de cuina catalana han desaparegut aquí, vull dir, ja queden molt poca cosa, pràcticament jo diria que res, perquè a nosaltres ens costa molt de trobar un lloc per dir, bueno, un dia que no tens ganes de cuinar, doncs bueno, anem a menjar fora de casa, no? I costa moltíssim, i bueno, són molt senzills, però els poquets que queden

són molt senzills. Aquell. Ho fan bé, eh?

Jo no hi estic d'acord, eh, amb la Carme? Perquè l'alta cuina, el Quim Vila, al costat, fa cuina catalana. Sí, home, però vull dir que no és aquí la Rambla. No, la Rambla no, però que a Barcelona ara hi ha molts joves com els de la Ullanga o de moltes bars que fan menús amb cuina catalana. És una cosa que està rebifant i molt. És una de les tendències. Jo crec que els fodis se n'aniran, els arreconaran, que són com passats de moda ja. Bueno, comença, comença.

Bueno, no et dic que no tinguis raó, eh, Núria, perquè sí, clar, però preguntar-me aquí al Poblenou, aquí al Poblenou, costa moltíssim perquè ha començat ara. La vinguda d'estrangers i la vinguda de gent aquí al barri segurament tens tu més raó que jo perquè jo no en tinc ni idea vull dir que segur que sí que és això que tu dius i sí que les tendències sempre van canviant ara una, ara l'altra i van retornant les antigues van marxant unes altres, venen unes més noves i així ho anem fent sempre això crec que és cíclic.

Carme, tu ets la germana del Llorenç, però tu, Núria, com us vau conèixer? Quan us vau conèixer amb el Llorenç Torrado?

De joveneta, als 18 anys o 17, al barri de la Ribera, perquè ell anava sempre amb el Vendrell, amb el Bernils, amb el Ramon, i els veia en el Frankfurt del Pep. Ah, mira, que bé que veus. Llavors jo em començava a fer coses de cuina i ell ja era un que en sabia molt i vam començar a parlar. Després va ser nòvio d'una amiga meva. Llavors ens vèiem en el frontón de la Gambles, aquí i allà. Bueno, de nit, diguéssim, però parlant. I després, doncs, ens vam fer amics, no ho sé, perquè jo feia coses de cuina i vam anar coincidint.

I com era el Llorenç de petit, Carme? Uf, això no t'ho puc contestar. És que ens portem molts anys, el Llorenç i jo.

I jo sempre el recordo llegint-hi fora de casa.

I jo sempre el recordo llegint-hi fora de casa. Jo era una nena i ell ja que pràcticament treballava o estava estudiant. Per tant, pocs records en tinc de petits ni d'haver coincidit a jugar ni fer aquestes coses.

No en tinc cap record.

Clar, jo imagineu-vos que el meu record és veure una persona amb armilla parlant de gastronomia a la tele, que és ben curiós que una persona molt mudada amb armilla i amb aquelles ulleres que portava parlés de gastronomia i de productes catalans.

Des del primer programa de TV3 amb la Maria Gorges, que agafava un pebrot i parlava amb l'armilla que tu dius i ensenyava un pebrot. Sí, sí.

Escolta, Carme, i vosaltres a casa vostra com menjau? Com era la cuina de la vostra família?

Una cuina de casa molt normal i correnta. A casa la meva mare es cuinava molt bé, hi havia una tia que sempre estava darrere dels fogons i era la que cuinava. I la mama em va aprendre molt, em va aprendre molt i cuinava molt bé. I el Llorenç, quan anava amb els escoltes d'excursió, sé que la mare, però això ho sé per referència de la mare, que li anava explicant sobretot això ben cuit, això no sé què, això no sé quan, que si fes un sofregit, que el sofregit havia d'estar molt ben fet. I jo crec que una mica va venir per aquí. Per altra banda, per la banca paterna, L'avi ja feia arrossos amb els aplecs d'arròs de la Terra Alta, del seu poble, del Pinell d'Abrai. I el pare també a casa cuinava l'arròs i cuinava alguna cosa. En tota la família hi ha una branca de la cuina que agrada.

Però és curiós que un home com en Llorenç, amb aquelles característiques d'aquell moment, li donés per la gastronomia, perquè ell no era cuiner.

Però sabia cuinar, per això, una mica. Jo li havia vist fer plats. I una vegada vam fer una conferència al Pius a l'Ibec. El Llorenç i jo, a l'Ella, al centre Lleonard. I fèiem la cuina del Xai, l'Olivec cuinant cuina d'Iraq, jo cuina medieval i el Llorenç del Pirineu, una cassola així. I era divertidíssim perquè tots tres interveníem amb les tres cassoles i allò, què poses ara, tu què fas aquí? I així. I sabia cuinar perquè aquesta cassola va guanyar la de Llorenç.

Però el Llorenç a casa cuinava poquet, no? O era més de cuina així de transcendència?

No, jo a casa no l'he vist cuinar A veure, almenys a casa dels pares jo no l'havia vist cuinar mai. Era sempre la mare la que ho feia.

A Can Toni sí que cuinava, també anava a menjar fora, però cuinava.

Ell sí que es cuinava, segur, i a més a més sempre tenia amics a Can Toni, com diu la Núria. Vull dir, sempre tenia amics i tenia gent per cuinar i menjar i fent tertúlia, això segur.

Sí, un dia jo estava amb la teva mare, que en Toni, i vaig fer fideus a la cassola com feia la meva àvia, que era de Manlleu, digués. I quan va arribar Llorenç, diu, oh, no són els de la meva mare, eh, perquè estava convençut que cuinaria la seva mare, i vaig cuinar jo. I la seva mare reia, diu, no, no, els ha fet la Núria com la seva àvia.

Sí. Clar, en aquella època hi havia pocs llibres de cuina, hi havia poca gent. Hi havia en Vázquez Montalbán, hi havia en Néstor Luján, hi havia en Josep Pla i companyia, no?

Hi havia molta gent, eh? Cada diari tenia un periodista, eh? La Fred, com es deia. Bueno, n'hi ha molts, jo te'ls puc dir, els tinc llistats.

Clar, però vull dir que amb ell va ser curiós com el va enamorar la gastronomia, però des de, podríem dir, des dels orígens, anant a buscar l'estat més íntim de la cuina, que és el producte.

Sí, però jo no en tinc ni idea de com li va venir aquesta. Bueno, no sé, perquè li agradés, perquè era molt observador amb tot, Amb tot, però anaves passejant, anaves pel carrer Envell per Barcelona i sempre anava amb el cap en l'aire, no anava mirant els baixos ni el terra, sempre amb el cap en l'aire i descobria coses. Suposo que per aquesta curiositat, i no ho sé, potser era molt avançat per la seva època o el cap li volia molt, no sé com definir-ho.

Als anys 80, finals dels 70, la cuina es va posar com de moda. Hi havia moltes cuineres de restaurants de luxe, menys 5, i hi havia molts. Era una cosa que era excipient. Hi havia molts restaurants de gent jove com ara hi ha, també n'hi havia. Amb una sopeta o una, bueno, hi havia molts. Així, hi havia un ambient culinari. I al Llorenç li agradaven molt els ingredients, també. Anar a mirar. Anar a collir bolets, anar a collir. Però collia pedretes, el que diu ella al camp, també. Mirava com a terra i veia plantes i coses que tu no veies a simple vista i t'explicava la geologia, però després obria, obria, obria i t'explicava tota la comarca. Mirava de petit a gros, així molt ampli en el camp i era interessant perquè sempre aprenies moltes coses.

De fet, hi ha una cosa important en els seus programes de ràdio, que ell sempre començava anant a fer aquest suposat viatge cap al mercat de Barcelona per veure quin producte hi havia, quin pujava, quin baixava de preu, quin hi havia allò de, no tant d'oferta, sinó de dir, eh, aquesta setmana compreu aquestes xíndries que són molt bones. Això que una cosa que ara sembla que s'hagi desballestat, perquè ara tenim certs productes gairebé tot l'any. Sí, Sí, això sí.

Sí, clar, això a mesura d'anar fent programes i anar fent coses, doncs li va anar sorgint. Suposo, bueno, no sé les raons, perquè clar, hi havia contacte, però cadascú feia la seva feina i no sé, suposo que, bueno, o a través. Ell deuria pensar o es deuria posar en contacte amb Mercabarna, a través de Mercabarna els dos li donaven el. Si no més no els preus, el que aniria a l'alça, el que aniria a la baixa, per l'època de l'any, de la producció que hi havia i el que arribava a Barcelona, sigui de peix, sigui de carn, sigui del que sigui. Sobretot, el que sí que li agradava molt era el menjar de temporada, o sigui, el producte de temporada. Això sí que el tenia molt capficat.

Que molt important. Encara ho és, encara que ara s'ha allargat, perquè podem trobar fins i tot hivernacles ecològics de proximitat, diguéssim, podríem tenir. El que els ha tocat el sol o el que es cullen en l'època que li toquen són més bons. Diguéssim, això s'ha de defensar, eh?

Una cosa també que li passava a en Llorenç és que tenia temps per poder pensar, reflexionar, discutir, valorar. El fet que ara sembla que això no tinguem temps, que ara el món corre molt ràpid, però des de fa 50 anys amb ara i fa mil amb ara, el dia té

24 hores. En Llorenç, com començava el dia? Baixava, vivia damunt de l'òpera, de la Gambles, baixava i anava a esmorzar a la buqueria. Llavors ja es trobava l'Isidre, es trobava. Jo esmorzava moltes vegades amb l'Isidre i en Llorenç quan era molt joveneta, perquè estaven allà en bars de per allà. Trobaven amb els cuiners, anaven a parlar hi havia el Cabau, que vivia que també era amic seu, el Patràs tota aquesta gent, començaven el dia parlant tots aquests, o sigui, parlaven de cuina, i després amb la panxa d'una esmorzar de forquilla que ara estan de moda, dient que això es feia i els treballadors ho han continuat fent.

Doncs després ja tenia el dia bé sí, però això també ho feia quan encara no vivia a la Rambles no vivia sobre el cafè de l'òpera perquè ell havia estat visquent aquí al Poble Nou a la casa que era dels avis paterns i també anava a la buqueria potser no anava tant a primera hora però sí, amb el Ramon Cabau van tenir una gran amistat i amb el Llorenç Petràs també amb molta gent.

Ara sí veies, en Llorenç, que a la buqueria hi ha tants sucs de fruites de fora i tantes botigues d'aquelles que ara costa, eh, Núria, a vegades?

Sí, fa mal. La vida va canviant, diguéssim, i els mercats. També passa perquè la gent deixa d'anar a comprar als mercats i els mercats han d'evolucionar. O sigui, molta gent no anem al mercat cada dia, com es feia abans, que agafàvem un cistell i anà al mercat, o quatre dies a la setmana. Ara hi anem si hi anem un dia a la setmana i ho comprem tot i ho posem a la nevera, ho cuinem, ho congelem. I clar, els mercats han de viure, doncs si han de viure es tornen folklòrics, no? Com els que passen a ser tots restaurants o tots bars o tots. És llei de vida, o sigui, els mercats moriran, diguéssim, en certa manera. Home, no m'ho diguis això, Núria. Els mercats de Barcelona ja em diràs tu de què poden viure si la gent no hi va cada dia ho diuen els propis mercats perduraran algunes coses però no els dels pobles no ho pararan perquè van a vendre els pagesos i van els dimonyes i et bellugues i estan sempre plens però els mercats de Barcelona és molt difícil que perdurin llavors què han de fer? doncs posar sucs i coses jo crec que el Llorenç no estaria lluny de la meva no li agradaria però no estaria lluny del que jo dic.

És molt possible. Sí, evidentment han de viure, el que té la parada la té ell i ha de viure, ha de subsistir d'una manera o d'una altra.

Realment, sí, fa pena. Escolteu, quins valors creieu que tenia en Llorenç Torrado durant la

seva vida? Perquè, clar, a ell li agradava molt la cuina catalana, la gastronomia, li agradava molt divulgar. Hi havia alguna cosa que l'enfadava?

Les actituds molt burgeses davant de la cultura. O sigui, la visió burgesa, només burgesa, que hi ha molt de política també, d'analitzar la cuina o qualsevol altre tema polític, diguéssim.

Això no li agradava gens. Era molt honest amb les seves idees. Sí.

Valorava tots els sectors, els obrers, els pagesos, els pescadors. No suportava una visió litista burguesa, que perdura, perdura això encara ara.

Això crec que és difícil de canviar-ho, però bé, potser sí que en algun moment donat. Però sí, era molt honest amb les seves idees i lluitava per allò i si no li quadrava i que no vingués el cas, doncs jo què sé.

Se n'anava o deixava la feina.

Ell era un home que, això, amb un bon esmorzar senzill i humil, allà al mig

de la buqueria ja en feia prou, no?, Sí, però era amic del Ferran Adrià també, i del Juli molt, moltíssim, no estava desdit de l'alta cuina tampoc, anava a l'Isidre i anava a llocs que eren considerats molt bons. Amb l'Isidre també eren molt amics, vull dir, molt, molt.

És que en aquella època que l'Isidre l'orotava, hi havia una bona colla ja, que feien una cuina, diguem-ne, diferent.

Sí, bona, de la considerada la millor de Barcelona. Hi havia Benetó, n'hi havia molts, el Reno, el Finisterre, n'hi havia molts, el Gòria, que encara existeix. I es menja superbé encara, però bueno, no és la gran fama que tenia abans, però la té, continua sent igual.

La diferència potser d'ara amb abans, Carme, és que abans no feien falta tantes etiquetes per parlar de cuina, de gastronomia, no, amb el Llorenç? No, jo crec que a ell no li feia falta cap etiqueta ni cap.

No, ell parlava de. Però és que de la mateixa manera que parlava de cuina, parlava de qualsevol cosa. I realment queia la bava escoltant-lo, perquè tenia uns coneixements de tot que era fantàstic. Vull dir, jo no soc capaç de recordar les masses coses. Tampoc era exigent, perquè, bé, els dinars de Nadal o els dinars de venir aquí a casa, menjava, ja està. Ni criticava. Vull dir, no feia cap comentari.

Però sí que tenia aquella rialla una mica punyetera, no?

No ho sé, no, però vols dir que era punyetera, no?

Era capciosa, vull dir, sabia, diguem-ne, fer-te veure que potser allò que deies tu no hi estava tan d'acord, sense dir-te que no hi estava d'acord, no? Buscava opcions.

A mi no m'ho feia, això que jo a vegades no estava sempre d'acord amb ell, perquè jo com que estudio la història de la cuina, a vegades deia que això era romà, o àrab, o el que sigui. Vull dir que jo divergia a vegades amb coses, i parlava amb mami, mai m'ha de ser irònic. Potser sí que ho feia, però jo no ho vaig veure, això.

Hi ha una frase que.

A mi personalment no, sí que a vegades, per feina que el trucava i així, estava cap ficat i bueno, segons com em contestava jo ja dic, vale, adeu, un altre dia. Això tots ho fem, això tots ho fem.

Hi ha alguna frase que Llorenç repetia en el món de la cuina? Alguna cosa que ell sempre deia?

Jo no me'n recordo que hi hagués algú concret.

Va arribar un moment, abans parlaves de Can Toni Gros, va arribar un moment que va canviar Barcelona per Can Toni Gros. Allà hi va trobar-hi, diguem-ne, bona gent, com per exemple l'Ignasi de Can Toni Gros, que de fet allà en el menjador de Can Toni Gros, de Cal Ignasi, encara hi ha una part de la seva bibliografia, dels seus llibres.

La Maradà està dadada per.

Llorenç l'hi va donar, tots els receptaris estan allà amb Toni Gros jo em vaig agafar algun perquè no el tenia o que estava duplicat i ja està perquè em va fer gràcia però tot ho va agradar l'Ignasi i se'n va anar

cap a la muntanya. Sí, sí, sí, a ell li agradava molt, molt, i passejava molt per la muntanya, passejava plovent, fent sol, fred, calor, li era igual, posava una capelina, i una vegada amb ell al vendrell, diu, anem a passejar, i caia una, una de forta, i diu, no té una capelina, es volen tres capelines i a passejar per la muntanya, es té una navaja, un tros de formatge, un formatge ben antiga, eh?, Se senten damunt una pedra plovent i es posen a menjar i no paraven de parlar. Era molt divertit. Eren persones extraordinàries, diguéssim. En Llorenç va viure en una època en què hi havia molta gent que era extraordinària. Va saber complir N'hi ha també, però eren especials, diguéssim. Ja ho veus tu també, sí.

Eren més diferents de la gent corrent i ara poden n'hi ha. Sí, jo penso que això sí que tens raó, Núria, que hi ha gent més especial. Bueno, perquè a més.

Com tu, com jo, com aquest, com l'altre. Ara seríem 100 o 200 i abans n'hi havien 3, diguéssim.

Va saber complir els seus somnis, en Llorenç, no? Va fer el que va voler en cada moment de la seva vida. Jo crec que sí.

Jo crec que sí. Però va patir molt físicament, no? Perquè va tenir un accident, no? Amb un cavall o no sé què.

Sí, va caure d'un cavall una vegada i va tenir molt.

Sí, sí, sí. A més, va tenir molt, molt dolor i això va aprendre a viure amb el dolor. O sigui, que el veies rir allà i tot això, però sempre tenia uns dolors terribles.

Llorenç de Núria, tu què vas aprendre del Llorenç?

A mirar, a mirar més, a mirar tot, a preguntar-m'ho tot. Jo tinc coses que ja de naixement ja em venen com també de família, diguéssim. Llegir llibres, preguntar-me, qüestionar-ho tot, no creure't res si no t'has preguntat i coses així a mi em venen de família, per això ens vam fer amics també. Però Llorenç tenia una mirada molt més àmplia de la cuina i jo tenia 17 o 18 anys, doncs vaig créixer amb ell. El que passa és que jo després he crescut més a les cuines de tot el món, ho he comparat la catalana amb tot el món, diguéssim, i amb la història, i això ens feia també especials, perquè tothom s'ha de has d'aprendre d'un i tirar endavant.

Carme, si haguessis de quedar-te amb, ja sé que això és molt difícil, però amb un record que tinguis de Llorenç, amb quin et quedaries?

Doncs no t'ho sé contestar, la veritat. A veure, Núria, ja amb quin?

Començar bé i hores i hores. Estar parlant i parlant i passar cinc i sis hores, allò que es posa el sol i tu estàs continuant parlant amb el Llorenç.

Bueno, és que clar, tots els records són molt generals, vull dir, són de contactes o d'estades familiars o d'estar. Ell i jo grans converses tampoc les hem tingut, perquè veníem, el fèiem, parlàvem i marxàvem, vull dir que no. També, sí, una de les característiques era això, que quan es cansava d'estar amb massa gent o estar aquí ja tancat a casa, marxàvem.

Jo me'n recordo molt de la sintonia del seu programa de ràdio, que volia dir, ostres, ara hi haurà una colla de gent que parlaran tranquil·lament sobre una cosa tan senzilla i tan humil com era la cuina catalana.

I parlar de les anchoves o de l'oli, de qualsevol cosa. Jo hi havia anat moltes vegades també. En aquesta ràdio i per mi tremolava jo quan anava a aquest programa allò d'emoció estava molt contenta i si parlaven de qualsevol tema i feien tot el programa amb una anxava tot el programa omplia hi ha una cosa que

això sempre ens passa i és que tots en una família hi ha productes que ens agraden més que ens agraden menys en Llorenç mai va ser llepafils no? no.

No, a casa jo crec que ningú ha sigut llepafils. Potser la més llepafils era jo, però amb poques coses. Si hi havia alguna cosa que no li agradava, ho desconec totalment. S'ha menjat el que es posava a taula i no hi havia una altra cosa. El que feia la mare, feia la mare, es menjava i ja s'ha acabat.

Però a casa, si no coneixia cap producte que no li agradés, però a casa li agradava molt menjar sopars. Sopetes. Sopetes. Les sopes per sopar, les sopes d'oliver i tot, era el sopero.

Sí, sí. Jo diria que tots a casa som bastant soperos i la cullera ens agrada. Sí, tens raó, Núria.

També va haver-hi un fet important en aquest i és que va escriure una bona colla de llibres i va començar a escriure llibres, podríem dir, que no hi havia receptes.

Per exemple, un llibre dels embudits catalans, una bona recopilació. Sí. I fa molts anys d'aquest llibre, sí, sí, i també amb el Siuran, també va escriure amb col·laboració, ara no me'n recordo, un d'Olis, en té molt, té una bibliografia molt llarga. Ara amb la Carme l'estem posant al dia. Mirem el seu arxiu que el té la Carme i l'estem ordenant.

Una bona feinada això, no, Carme? Sí, però penso que tocava.

Tocava, he estat molts anys guardada, malgrat continuarà guardada, perquè a mi em dol molt de llançar tot això, però penso que s'havia de fer i tampoc no li puc deixar a la meva filla aquestes coses. Si més no les he d'ordenar jo i les he de tenir jo ben posades.

Crec que aquí primer de tot.

Jo el que m'interessaria molt, molt, molt, és escanejar tots els textos del Llorenç i tenir-los en un CD o que algú els penjés en xarxa, en alguna institució o algú, buscar. Llavors estic escanejant tot, tot, tot el que trobo. I molts són classes, com una que va fer sobre el Pirineu a la Universitat de Barcelona, que hi havia un a la Casa de Cent Subic hi va haver-hi uns anys. Doncs va parlar, doncs jo tinc el text perquè el vaig transcriure jo, o unes classes que va fer d'estris i tècniques comuns a la Mediterrània, preciós, per fer un curs online de fa molts anys, jo el tinc aquest text, o coses així, i de llibres i tot, jo ho intentaré escanejar tot fins on jo pugui també, perquè és molt pesat, i és lent, vull dir, més que pesat, vull dir, sí, escanejar és pesat.

Això, Núria, per tu ha de ser un regal d'aquells que cada 15 dies quedeu aquí a aquesta casa i aneu mirant coses. És una manera també d'anar recordant certs moments de la vida d'en Llorenç. Sí, i tant. I tant, i tant.

Els primers dies ploràvem, eh? Els primers dies, jo sola, la Carme m'ho va intentar, em vaig oferir, a fer-ho sola, que m'emportava caixes a casa i poc que vaig poder, eh? Perquè era com una muntanya de tantes caixes i de tot, i vaig dir, Carme, jo sola no puc, menos que em moriré aquí. Llavors vam decidir fer-ho juntes i a vegades anem a menjar porall, a vegades llino aquí, que cuina molt bé la Carme, i em fa plats especials.

Carai, Carme, a veure, a veure, què és el que cuines molt?

Una pilota de can picada una pilota de can picada com es feia antigament amb pinyons i així rostida, boníssima i he menjat grans plats aquí cuinaves

algun plat dels llibres de Llorenç?

No, crec que no. Bueno, no ho sé. O sigui, no me'n recordo. Ara, en aquest moment, no t'ho sé contestar. No, bàsicament cuino el que cuinava la mare, el que cuinàvem a casa. És que, clar, jo em vaig haver d'aprendre amb 13 anys a cuinar. La mama em deia, has de fer això, has de posar allò, has de fer això, perquè el pare estava malalt i ella se n'anava al metge amb el pare. Aleshores, qui quedava a casa per donar de menjar i anar a la plaça era jo.

Bé, de fet, el mercat de Poblenou el teniu a prop, eh?

Sí, està molt a prop, però és un mercat molt amagadet que la gent no el troba.

Té la seva gràcia, us haig de dir. Sí, sí, sí que té la seva gràcia.

Sí, ara ha canviat molt perquè l'han reformat i hi ha un gran súper a dalt, però bueno.

Però la gent encara és molt maca, els botiguers són molt macos, la veritat. Carme, Núria, si haguessin de parlar, mira, ara us estic mirant i estic veient aquí aquesta colla de soperes de porcelana tan maques que tens, Carme, que se m'imbanen els ulls. Però si hagués d'escriure un llibre en lliurens que no hagués escrit, què creieu que seria? Un llibre per escriure? Sí. Que no hagis escrit, perquè clar, va escriure molta cosa en Llorenç, eh?

Llibres propis, només en té un, que és la en castellà de la Plaça de Genès, com es diu? Mediterrània. O sigui, l'he tingut a les mans ara fa un rato. Aquest de Plaça de Genès.

Mediterrània. La Dieta Mediterrània. Sí.

Sí. En tens molts, no?

Una cosa és escriure i l'altra escriure llibres, no?

Està bé, perquè fer grans introduccions, com la col·lecció aquella que es va fer de l'editorial Manresa, que van sortir al diari i després es va editar, que ell va fer una introducció molt bona, Ah, mira,

ja el tenim aquí. Llorenç Torrado, La Dieta Mediterrània, col·lecció Consells i Receptes i Principis per la Salut Diària. De quin any és aquest? Aquest és del A veure, aquest el tenim aquí. Del 97, la primera edició. I es va fer una edició el 2001. En castellà i en portuguès.

En portuguès el van demanar una traducció, una editorial portuguesa va demanar-ho, sí. Aquest sí. Escolteu. Per les Borges, els de la Casa Borges, també en va demanar uns quants, també ho va demanar, però això no ho sé, suposo que entre l'editorial i la Casa Borges va quedar la cosa.

Clar, el que sí va fer va ser això, com dèieu ara, moltes xerrades, moltes conferències, que en aquella època totes escrivien fins i tot si anaves a fer un pregó, eh, Núria? Sí, sí.

Hi ha moltes coses editades d'aquestes així. Això és el que estem intentant guardar i esquivar. I jo m'agradaria escanejat. I si pogués ser penjat, perquè si és en un CD i se l'emporta algú, tampoc n'hi ha d'haver-hi moltes còpies d'això. Això avui en dia amb el tema digital. Virtual també, a part de físicament. Bueno, ja ho aconseguirem.

Ho aconseguirem. Carme, Núria, Núria, Carme, gràcies per deixar-me entrar en aquest vostre món d'un dia cada 15 dies per anar revivint aquesta memòria de Llorenç que tant va fer per aquesta cuina catalana, per aquesta gastronomia i per aquesta cultura, perquè al final, si perdem això, perdem gran part de la nostra vida.

Perdem tota la identitat, jo crec, o una part de la nostra identitat, que és molt important. A tot arreu del món ens la veneren, vull dir que nosaltres no anirem d'esquena, no ens hi posarem d'esquena en això. Jo penso que sí, que s'ha de protegir.

I tant, és inseparable de les cultures, les cuines. Una cultura que perd la cuina és pitjor que perdre la llengua, quasi. Perquè les llengües es recuperen, mira com la fitnesa, que es va recuperar al segle XIX, però si perds la cuina ho has perdut tot ja.

La fonda.

Para hacer un tiramisú hacen falta huevos. Más carbone también se pone y hay que echarle huevos.

La Fonda. Cuina, beure i migdiades. Amb Pep Nogué.

I avui passa pel Boccato di Cardinale el tècnic del món de l'oli, Sergi García. Sergi, per esborzar, dolç o salat? Salat. Què t'agrada menjar de salat? Una bona torrada amb fuet. Que bona, que bona. Del mar?

Del mar, la gamba de Viranova. I de la terra? L'oli d'oliva.

L'oli d'oliva, que bo. Quin és el teu plat preferit a l'hora de sopar?

Un gazpacho fresquet i una amanida. Un bici culinari que ens puguis explicar. Mira, de petit feia galetes Maria amb nasilla i chorizo.

No, si llei xoriostros, tu. Quin és el teu restaurant de capçalera, aquell que hi vas sempre que pots? Cal Chim, Sant Pau d'Irdal. Oh, que bo. Un sabor o aroma de la teva infància?

Les plantes de tomàquet, on li robava el meu avi i els tomàquets.

Quin és el teu bocato di cardinale, aquella mossegada que et fa veure les estrelles?

Una truita de patates poc feta. I, escolta, hi ha un producte que no suporti, Sergi?

M'agrada tot, però el coriandre em costa. Has dit truita de patata, clar, amb ceba o sense? Sempre amb ceba. Sempre amb ceba. I l'últim, acaba la frase, un bon tall de pernil salat amb.

Una bona torrada amb pamoli, sal, oli, verge extra. Sergi Garcia, moltíssimes gràcies i passa un bon estiu. Moltes gràcies, bon estiu.

I des del cellerrim a rebost d'Empordà, històries i reflexions d'un vinyetaire lliure.

Per Jordi Esteve. I des del cellerrim a rebost d'Empordà, històries i reflexions d'un vinyetaire lliure.

Vull escriure amb unes paraules. Veig màgia a la vida evident, poder per persistent. L'anarquia és pura en l'infant. Hi ha massa elements a la vista, hem de simplificar, tornar a respirar. Avui he buscat pedres, totes són bones. El meu nom ha estat Pissarra durant una estona. L'aire entre les pedres. Ara ho tenim tot a cop de clic. I quan fem clic, el nostre cap fa clic, clac, i d'aquí un temps farà clic, clac, cluc. Un dels meus objectius del dia és fer la migdiada. Encara que siguin uns minuts, allà on m'agafa la son. Hi ha dies que em sobren elements. M'he fabricat un espai que m'encoixina de valent. Un racó que m'engloba. La calma és existent en una hora infinita que es fona amb la nit. M'he dissenyat una vida, un estil semillibre. Tinc una maca al mig del celler i ella em crida, em gronxa. Com la vida, tot són paraules, idees connexes per a desenvolupar. No vull esperar que sigui demà perquè passin coses. Provocaré una nova realitat.

I per acabar la fonda d'avui, una frase del mestre Jaume Fàbrega que diu els fogons són el cor de la casa, allà on es cou la vida. I per això aquí a la fonda tenim uns fogons aquí a l'estudi perquè ens agrada coure la vida. Això sí, a foc lent. Esperem que us hagi passat bé i que ens tornem a trobar la setmana que ve. Adeu-siau i moltes gràcies.

Catalunya Ràdio.

Catalunya Audio. Som podcast.