Lluís Puig (Junts): "M'ha sabut greu que Illa no fos al Parlament el dia del meu retorn"

Lluís Puig i Gordi, diputat al Parlament de Catalunya pel grup de Junts per Catalunya.

Benvingut al programa a l'hemicicle i ben tornat a Catalunya i al Parlament. Què és el primer que li ha passat pel cap quan ha travessat la porta del Parlament i s'ha assegut el seu escó després de nou anys a l'exili?

Bé, m'han passat pel cap moltes imatges, moltes pel·lícules, molts records, perquè és fàcil imaginar que els mesos que vaig estar de juliol a octubre van ser molt intensos, i per tant els records venen un darrere l'altre, un estrepitja l'altre i de forma desendreçada, Però no perquè uns siguin més importants que els altres. Cada petit detall, cada petita imatge, mirada que pots fer de nou, t'aporta novetats. Què ha estat el més dur d'aquests anys a l'exili? Bé, el més dur era el moment que vam prendre la decisió de quedar-nos a Bèlgica per aguantar que ens asseguraren els advocats els primers 90 dies i per tant que podíem concórrer a les eleccions del 21 de desembre del 2017. No fèiem plans més enllà, però un cop passat això, un cop passada la investidura fallida del president Puigdemont al gener del 18, sí que es va obrir un escenari d'incertesa, de no saber què, quan i com seria aquest exili. Humà i personal és evident que la pèrdua de familiars i d'amics que durant aquests anys s'han succeït a la meva vida com a la de tothom i no cal dir amb la Covid que molta gent no va poder tampoc acomiadar-se el dol de les seves persones estimades són moments molt durs perquè et sents molt impotent ja ho som per naturalesa impotents davant la mort si a més a més estàs tan allunyat sense possibilitat d'acostar-t'hi. La duresa és molt forta.

Sé que porta poques hores aquí a Catalunya, però veu el país molt canviat.

Jo veig un país amb problemes serios en tot el que fa a l'estat del benestar, per exemple, amb els mestres, els metges, la pagesia, la gent que no pot arribar a treballar a l'hora pels problemes de transport públic que hi ha, diàries, no hi ha dia que no sigui notícia, els problemes amb la xarxa viària dels ferrocarrils de Renfe. Per tant, hi ha un descontent. Es parla de desencís independentista. Jo crec que és més preocupant que tota aquesta problemàtica de l'estat del benestar que havíem aconseguit, que no pas l'independentisme. L'independentisme hi segueix estant, malgrat que algú s'emperri a dir que està sumort o que ha desaparegut. Els més de dos milions de persones que l'1 d'octubre van votar hi són. I hi ha molt més jovent també que s'hi ha afegit.

Vostè mai ha deixat de fer política des de l'exili, tot i que físicament no ha pogut venir aquests anys al Parlament, sí que s'ha connectat telemàticament a totes les comissions de les quals forma part, com la de cultura, la de política lingüística. Vol acabar la legislatura com a diputat?

Sí, jo sempre m'he pensat que feia política cultural treballant per la cultura, amb la cultura, des de la cultura, molt abans d'aquesta etapa meva política estrictament. Sempre he pensat que la cultura i la llengua catalana són un dels pals de paller de la nació completa i és el que ens relliga amb tota una part de l'arc mediterrani interessantíssima culturalment, com ho són totes, però la nostra només ens té nosaltres. Telemàticament vam començar a treballar ja al novembre del 2017 i jo diria que vam fer un màster d'immersió en utilització de videotrucades. Tristament amb la Covid que parlàvem abans tothom va haver de fer aixòs. Però jo haig de dir que hi ha una part bona també de les videotrucades, que fa un estalvi de temps molt gran, no haver d'assistir i desplaçar-te a reunions. Per tant, la petja de carboni redueix i també és una manera que s'ha millorat molt la puntualitat. Les reunions comencen puntuals, des que es fan per videoconferència. Per tant, espero poder complir, ara que m'hauré de desplaçar físicament a tot arreu, però no descartem que aquestes tecnologies han vingut per quedar-se. I acabarà la legislatura com a diputat? És el meu objectiu, duri el que duri la legislatura, que evidentment això està en mans del president. El meu objectiu és, em vaig presentar a unes eleccions, la gent va votar la llista en què jo formava part, per tant el meu compromís és complir tota la meva feina, la que pugui fer.

Es veu molts més anys fent política institucional, li agradaria completar una legislatura més sencera com a diputat?

En aquests moments us puc ben assegurar que la meva agenda del portàtil i del telèfon no arriba més enllà del maig del 2018. Necessito un període de calma també de retrobar-me en molts punts del territori que m'estan esperant, en molts sectors de cultura, que sempre m'han fet costat des d'arreu del territori, des d'ara a tots els sectors de la cultura, i jo penso que aquests quasi dos anys que em queden, no sé si donaré l'abast a arribar a tots, espero que sí.

El jutge del Suprem, Pablo Llarena, els ha aixecat l'ordre de detenció a vostè, a Carles Puigdemont i a l'eurodiputat Toni Comín, però encara no tenen l'amnistia aplicada. Sembla que el Suprem es resisteix a amnistiar-los i que ho farà molt a contracor i obligat, d'alguna manera, pel Constitucional. Com ho valora l'actuació del Tribunal Suprem?

Bé, quan el Tribunal Constitucional resol i és tan estricte, dur i precis amb la seva sentència, és perquè hi ha hagut una anomalia. Una anomalia amb la reinterpretació dels mateixos delictes que han fet des del Suprem. No és gens habitual, per no dir que és gairebé. Una prevaricació que, per exemple, la definició del delicte de malversació del judici de l'1 d'octubre l'hagin modificat tres vegades. Una cosa jutjada no es torna a bellugar aquell delicte o aquella definició d'aquell delicte que van condemnar. Per tant, des de bon principi hi ha hagut, abans de l'aprovació de la llei, les xarxes de segons quins circuits de la judicatura ja s'hi oposaven frontalment. Això només passa aquí a Espanya, diguem-ne. No és lògic que els jutges critiquin una llei abans que s'hagi aprovat i, per tant, abans que sàpiguen ni tan sols quin redactat tindrà. I també les resolucions que ha fet el jutge Llarena, i el jutge Marchena també, des de la seva sala on és ara, fent una crítica en contra del Constitucional, dient que ho veien, però totalment a contracor, que dius, bueno, si no els agrada aquesta feina, potser que la porta deu ser oberta per entrar i per sortir, però no marxen. Doncs que assimilin on estan i quina és la seva responsabilitat, perquè al final el més perjudicat d'aquests posicionaments és la percepció de la justícia que tenim a Espanya. Per tots els habitants. No només de Catalunya, d'arreu, es genera un descrèdit i una desconfiança que costa molt tornar-te a guanyar. I precisament el poder judicial, dins dels tres poders de la democràcia, és el que ha de demostrar una imparcialitat, una serietat, que no es filtrin les coses, que s'executin les accions amb els terminis que s'han d'executar, etc. Jo crec que s'han desprestigiat ells mateixos molt l'imatge pública. És una llàstima. Aquest descrèdit que

diu de la justícia espanyola l'ha percebut fora de Catalunya, fora de l'estat espanyol?

Bé, i he passat una altra causa entre mig també amb el tema de la meva presumpta desobediència per les obres que es van emportar, que van expoliar del Museu de Lleida el desembre del 2017. He trobat el mateix. Hi ha un modus operandi bastant establert, almenys en aquests casos que afecten les qüestions de Catalunya, que veig que es repeteix. Això a Europa no ens hi hem trobat. A Europa he pogut anar. Sempre davant dels tribunals amb tota la tranquil·litat, la normalitat, la serenitat que era escoltat, que em podia expressar i que m'escoltaven i que valoraven després els pros i contras de cada cosa.

L'independentisme diu que l'amnistia no és el punt i final de res perquè el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat persisteix. Què creu que cal fer a partir d'ara?

Cal que acabin d'aplicar l'amnistia al centenar de persones represaliades. El meu cas és una anècdota que jo recordaré tota la vida, evidentment, però no soluciona res. Primer, o en paral·lel, cal aplicar l'amnistia, una llei molt clara que precisament des de Junts per Catalunya a Madrid es va treballar molt per afinar-la i millorar-la perquè no quedés ningú fora i per tant cal que s'apliqui d'una vegada ja i ràpid, ràpid vol dir que hauria de ser ja, cada setmana haurien de caure 50 amnisties noves ja resoltes i en paral·lel, bé, els partits independentistes. Sembla que no han estat treballant massa junts. Però si les coses van com apunten, sembla que no hi haurà altre remei que trobar una estratègia conjunta, malgrat les discrepàncies que sempre hi ha hagut. I és lògic que cada partit independentista defensi el seu posicionament i que siguin diferents. Entre la CUP o Junts o entre Junts i Esquerra ja hi eren el 2017 i han sigut durant aquests 9 anys i seguiran sent-hi perquè per això són opcions diferents perquè cada persona, cada ciutadà pugui dipositar el seu vot amb aquell que li mereix més confiança però això no treu que si ens hem de posar d'acord si demà per dinar fem arròs o fem fideus ens podem posar d'acord doncs cal començar a fer menús acordats per totes bandes.

I vostè veu possible refer aquesta unitat independentista, per exemple, no s'ha fet cap acte unitari per rebre a vostè, diguéssim, que ha tornat de l'exili? Si no es comença per aquí, li ha sabut greu que no s'hagi fet un acte unitari de l'independentisme?

Jo puc parlar personalment per mi. Jo personalment vaig anar a la porta dels països catalans, a Salses, a rebre la Marta Rovira i els que tornaven de l'exili de Ginebra, com abans ho havia fet amb en Josep Miquel Arenas, amb el tònic, i com sempre he mirat de tenir bona relació amb tots costats. En totes bandes, a mi no em cal cap acte unitari. El que m'agradaria és el que et deia, que es refacin els ponts necessaris per prendre els acords que el país necessita.

¿Li ha sabut greu que el president de la Generalitat Salvador Illa no estigués assegut a l'hemicicle el dia del seu retorn al Parlament?

Sí, perquè no ens enganyarem. Sí, però també suposo que el president de la Generalitat deu tenir els seus compromisos, les seves obligacions i potser tenia un tema que l'amoïnava més. No ho sé, en tot cas, ho sabeu que ja em vaig saludar amb ella a Bèlgica i en el moment que ens creuem, per mi és el meu president, de la meva Generalitat, del meu país. Per tant, respecte institucional, màxim al 100% i respecte a les seves decisions.

I què ha pensat quan ha vist el seu antic advocat Miquel Sàmper assegut a la bancada del govern com a conseller d'un govern del PSC?

Bé, amb el amic i advocat Miquel Sàmper la nostra relació ve de lluny i no s'ha trencat en absolut per res. Ell, si no recordo malament, el mes de gener de fa dos anys, quan no es va aprovar la primera llei d'amnistia. No va estar d'acord i ho va manifestar amb els dirigents del partit, tal com ho ha explicat ell, i per tant ell va cessar, va deixar de militar junts. Després la vida l'ha portat a tomar aquesta responsabilitat. Jo només puc desitjar-li que faci la millor feina possible que el país ho necessita i que li vagi tot el bé que es mereixi. En tot cas, la nostra relació humana i personal seguirà sent la mateixa.

Vostè ha tornat a Catalunya a les portes d'una campanya electoral per a les eleccions generals del 29 de novembre. Si, com apunten la majoria d'enquestes, després del 29-N governés a la Moncloa el Partit Popular i Vox, què haurien de fer els partits catalanistes?

No ha començat encara la campanya? Ara sí que m'has deixat sorpresa. Ja fa dies que estem en precampanya. Diguem-li per a campanya, que sabem que és un eufemisme per complir les normatives, però és evident que totes les maquinàries i tots els actes que s'estan fent són campanya. L'únic que no diuen és voteu-me, la resta és exactament el mateix. Jo crec que ja ha partit la pilota mentre corre. Hi ha opcions de partit. Vull sentir algun diputat d'aquest front d'extrema dreta i de dreta extrema que ja s'estaven repartint les feines per quan governin. Això hi ha un conte molt famós que és el conte de la lletera, que va fent negocis i va fent business i va guanyant diners abans d'arribar amb la llet i els ous al mercat. Que vagin amb compte que no s'entrebanquin pel camí, doncs.

Vostè doncs encara confia que la dreta i l'extrema dreta no arribin a la Moncloa el 29-N?

No, no, jo no confio en això, jo confio que la ciutadania dels pobles de la península ibèrica que estan convocats el 29-N votin amb seny i amb tranquil·litat. Jo espero que just per Catalunya. Ha demostrat que ha fet molta feina a Madrid, només set diputats a les Corts. Per tant, espero i desitjo que puguem incrementar encara més aquesta presència, perquè si amb set s'ha fet tanta feina, si això ho anem multiplicant i sumant, la feina suma i es multiplica.

Després de nou anys a l'exili, ja no veurem el llaç groc que ha ocupat durant aquest temps el seu escó a l'hemicicle. Ha pensat què en farà d'aquest llaç?

Home, doncs, quina sorpresa de pregunta. No ho havia pensat, perquè té la seva dimensió, és prou gran, com per tenir que buscar un raconet a casa. No em sobra molt d'espai a casa, però, evidentment, si me'l puc endur, o, no sé, ara ho improviso, o potser el podré penjar en el meu despatx, que encara no he ocupat. Tinc uns companys de despatx que vetllen pel meu racó. Potser el tindré en el despatx, sí, sí. A l'homicicle,

però encara hi ha un altre llaç groc, el de l'escó de Carles Puigdemont. Com s'imagina el seu retorn?

Home, si el meu ahir a Terrassa, al Raval de Montserrat, va ser fantàstic, el president Puigdemont serà superlatiu, perquè evidentíssimament és una persona amb un lideratge i amb un nivell com a polític del voltatge. És una torre d'alta tensió. Parlant en termes d'energia elèctrica. Per tant, estic segur que serà una rebuda per no deixar-te perdre si pots assistir-hi.

No sabem si Puigdemont, quan torni a ocupar el seu escó al Parlament, a vostè li agradaria compartir escó amb ell fins a finals de legislatura? Home, jo he tingut la sort

o el privilegi de compartir amb el president Puigdemont molt més temps que si haguéssim estat una legislatura en el mateix Parlament. Per tant, em puc sentir una miata privilegiat, perquè quan em va demanar entrar al govern, ja ens coneixíem de quan ell era diputat i batlla de Girona, però la nostra relació els quatre mesos abans de l'octubre ja va ser intensa, Però aquests nou anys, evidentment, ha augmentat a Mascarell. Per tant, per part meva, amb el que el conec, només puc tenir que el màxim respecte per la decisió que ell prengui, perquè estic segur que, per molt que jo ara fes una porra i fes apostes, les perdria. Ens sorprendrà. No sé com, però ho farà.

Aquesta setmana el Suprem ha amnistiat els exconsellers de l'1 d'octubre, Jordi Turull, Oriol Junqueras, Dolors Bassa i Raül Romeva. El president d'Esquerra ja ha dit que ell vol ser el candidat del seu partit a les eleccions catalanes que en principi són el 2028. Vostè veu bé que els líders de l'1 d'octubre continuïn en la primera línia política?

Mira, si ells ho volen i la forma d'escollir internament de cada opció política ho escollen, doncs a mi em semblarà fantàstic. Per això hi ha uns mecanismes, uns reglaments i un treball intern amb les bases i amb els quadres de cada organització. El primer és que la mateixa persona ho vulgui. Per tant, respecte ja a la decisió personal de cadascú. Si tenen ganes de continuar aportant en aquest procés apassionant la vegada que hem viscut i que seguirem visquent, màxim respecte. I repeteixo, i al final són els quadres interns de cada partit que té els seus mecanismes d'escollir. No crec que sigui només culpa o responsabilitat a favor o en contra d'una sola persona. ¿Tornaria a fer un 1 d'octubre? I tant, seguríssim, seguríssim. I espero que amb el que hem après aquests 9 anys encara millor, perquè al final posar les urnes, diria que en política social, cultural i de convivència no hi ha acte més emotiu, més simbòlic i més profund que posar unes urnes i que la gent es manifesti. Jo no podré oblidar mai les cares de de gent molt gran, amb cadira de rodes anant a votar l'1 d'octubre, i com tothom els deixava passar amb una mostra de civisme i d'alegria. Com el moment que van entrar a les urnes a cada mesa electoral que s'havia de tornar a organitzar, com he conegut i he trobat bastanta gent jove ara que aquell 1 d'octubre no podien votar per l'edat i que ho tenen molt present i tenen tantes ganes de poder tornar a votar que al final si ho tornem a fer i millor serà pels nostres fills i pels nostres nets. Els hem de poder deixar un país millor.

Primer, però, hi haurà feina a refer la unitat dels partits independentistes.

Doncs, com deia abans, decidim quin menú fem durant la setmana per combinar bé les viandes, les llagums, les carns, els peixos i les pastes. S'ha de fer un bon menú.

Vostè ha viscut una part de l'exili a la Catalunya del Nord, on ha creat molts vincles. Ha liderat en concret el projecte de rehabilitació de la Casa Macià de Prats de Molló, que s'ha d'inaugurar d'aquí a pocs dies, crec que el 8 de novembre. Què representa per a vostè aquest projecte?

Per mi ha estat apassionant, ha sigut una oportunitat a la meva vida. Jo no havia viscut mai el procés de restauració, de rehabilitació, de contractació de serveis, a la vegada que, combinat amb una cada vegada més creixent xarxa de voluntaris, que han vingut i que han pogut coexistir perfectament les feines de professionals amb la del voluntariat. Hem tingut tècnics de l'Associació de Defenses Forestals, ens ha vingut gent d'Euskadi, de les Terres de l'Ebre, del Rosselló, del Vallespí, dels Empordàs, dels Vallèsos, de l'Alta Ribagorça. Ens ha vingut voluntariat de molts llocs que no esperàvem. De País Valencià, perdona, també m'oblidava, i de les Illes, eh? Aquesta xarxa de voluntariat ens ha fet viure i conviure una aventura apassionant que jo dic cada vegada que sembla que sigui el museu del poble, perquè és el poble qui se l'ha fet. Si l'ha fet seu. I només et poso un exemple. A l'entrada de la Casa Macià hi ha una campana, fosa expressament, que ens ha regalat, per exemple, la confraria de campaners i carillonistes de tot Catalunya.

En fosa una campana que es diu Vila de Nis, Prats de Molló, 2026, en motiu del centenari d'aquest any dels fets. Aquesta mobilització del poble amb aportar una campana, i és també amb molts altres objectes, eh?, amb la persona que s'ha cuidat de dissenyar amb seda natural l'estalada que hi ha en la sala. Aquesta persona ha guanyat no sé quants gaudís i no sé quants premis de disseny de vestuari i no donaré més pistes. O sigui, tothom ha aportat allò que sabia, des dels arquitectes fins als que passem l'escombra. Tots, cadascú ha fet el que ha pogut. Estar en l'exili va trepitjar molts cops Catalunya. Molts no, els hauria trepitjat moltes més. Però ho he dit clarament, quan estàs en un lloc tan transfronterer com són les Alveres i el Pirineu, els passos naturals els han fet servir des de fa segles. Les persones, els animals, els ramats, tothom ha anat d'un costat a l'altre de forma tranquil·la, fins i tot els contrabandistes, però també els passadors, els que passaven soldats europeus perseguits pels nazis que els ajudaven a passar. Per tant, també és un lloc de pas de solidaritat. I quan del sud hem necessitat llibertat, hem anat cap al nord. I quan del nord hem necessitat llibertat, hem anat cap al sud. I això és el que converteix aquesta ratlla administrativa, a la vegada en una salvaguarda. Ens molesten les fronteres, però també han servit per salvaguardar quan hi ha persecucions.

Quina lliçó n'ha pres de tots aquests anys a l'exili? Bueno, és una lliçó de vida, una lliçó de vida en tots els sentits, tant a nivell físic de com t'has de bellugar i t'has d'instal·lar de nou una vida que no havies pensat, però també una escola de vida amb la quantitat d'experiències i d'amistats fetes, de llocs de trobada, de suport en totes les expressions que ens han arribat, Recordo, per citar un exemple només, els mesos que va estar el president Puigdemont a Alemanya, que evidentment ens vam posar des del Casa de la República a anul·lar l'agenda. La gent no volia anul·lar l'agenda encara que no hi hagués el president Puigdemont. Vam haver d'executar la seva agenda com vam poder. Perquè constantment, fins al dia 1 que es va fer el toc de queda per la Covid, era un constant diari, diari, diari de suport, i després de la Covid ja ha tornat. Evidentment, jo des de Catalunya Nord la gent ho ha tingut molt còmode. Hi ha gent que diu, que ens hem reunit, per exemple, a Perpinyà, i hem dit, ostres, però si he anat més ràpid a Perpinyà que entrar a Barcelona. És així, perquè amb el tren de velocitat, quan funcionen bé, estàs al centre de Perpinyà en una horeta, una horeta i quart. I quan vas a Barcelona no saps quant tardaràs a entrar, no?

I si vas en transport públic encara menys. Per tant, ha sigut un grapat, un tsunami de coneixements, de relacions humanes molt importants quan vius així, i que també et fa sentir ferm i fort.

Lluís Puig, diputat de Junts per Catalunya al Parlament, gràcies per atendre'ns al programa a l'hemicicle de 3Cat Info en uns dies que sabem que són de moltes emocions per a vostè i fins aviat.

Gràcies a vosaltres que sou la meva ràdio nacional pública de Catalunya.