Lluís Soler: "Vaig aprendre a escriure en català fent la mili a Madrid"

El suplement, amb Roger Escapa. Quan es fa fosc, molta gent dorm. D'altres, però, aprofiten la nit per ballar, mamar o simplement treballar. N'hi ha també que donen el pit o preparen biberons. I fins i tot n'hi ha que fan l'amor. Els diumenges al migdia, el suplement de Catalunya Ràdio es fa de nit.

L'eclipsi, amb Roger Escapa.

Si vols que surti el sol, abans s'haurà de fer

de nit.

Passen 6 minuts de les 12, s'ha fet fosca a l'estudio de Catalunya Ràdio, quan la llum s'apaga es desperta un nou món, cada diumenge al migdia fem l'eclipsi, i perquè torni a sortir el sol, abans s'haurà de fer de nit.

Avui a l'Eclipsi, un peixos que va arribar al món un dimecres de lluna en quart creixent, un home que va néixer el 14 de març del 1954. I aleshores la cançó número 1 de totes les llistes era aquesta.

Avui a l'Eclipsi del Suplement, l'actor Lluís Soler. Bon dia i bona hora.

Bon dia i bona hora. M'ha fet molta gràcia saber que vaig néixer en dimecres i un quart creixent. No ho sabia. Doncs mira,

ja has après una cosa avui. També vas néixer el dia que aquesta cançó que es diu Make love to me, Fes-me l'amor, era la número 1 de totes les llistes. Ah, és maca. Quina és l'última vegada que has dit Fes-me l'amor? Hòstia, ara faràs tirar molt enrere, no ho sé.

Tant enrere vols dir? No, tant enrere, però és. Fes-me l'amor de dir-ho així, segurament no A veure qui s'atreveix a dir-te que no amb aquesta veu. Buah, molta gent. Ha estat la principal arma de seducció, la veu? No ho sé, que ha estat un arma que a mi m'ha servit per la feina, això és. Per guanyar-te la vida, per suposat. Per guanyar-te la vida, és evident, m'ha ajudat molt amb la feina que faig. No. No ho he valorat mai com un arma. No ho he valorat mai, de veritat.

T'ha tret les inseguretats tenir aquesta veu? No. Ets un cagaduptes, igualment. Igual. Ah, sí? Absolutament. Què et fa dubte? Tot. Tot, tot, tot.

Tens inseguretats amb la feina? Sí, soc. Entrant en intimitats, soc d'educació catòlica, és a dir, vaig néixer el 54, tu has dit que havia nascut amb quart creixent i amb un dimecres, però era, i que soc peixos, però són 72 anys, per tant l'educació era molt diferent. I si eres un bailet així tímid, molt tancat, molt tu, això, esclar, l'educació se't podia imposar molt fàcilment, no eres contestatari. I per tant, la falta d'autoestima i la inseguretat i el tot ho faig malament és una de les coses que t'impregnaven per poder-te tenir dominat. Com era la teva veu quan eres un nen? No en tinc ni idea. No te'n recordes? No, jo sempre. Una persona una vegada em va dir, una persona molt concreta que sabia què em deia, em va dir tens la veu del teu avi. I jo no m'hi havia fixat. I llavors, a partir d'aquí, m'imagino que els gens són els que comencen.

Però recordes aquella adolescència, aquell moment en què et comencen a sortir galls? No. No te'n recordes? No, no me'n recordo gens.

No, no, clar, han passat molts anys ja. No, no, i no en tinc una consciència. Ni tinc consciència de. No em sento jo quan parlo.

No, però sí que et sents després, perquè has posat veu en moltes coses. Aleshores, aquesta veu, que a mesura que et fas gran, també es torna més greu? És conseqüència d'alguns vicis o és pura genètica?

Jo diria que en un percentatge molt elevat és genètica. I després hi pot haver. Si afegeixes el fum. Si afegeixes un fum i un whisky. Un mam. Un mam i una cosa. Tot el que vulguis, però jo diria que el component amb molt percentatge és la genètica. Saps si ho xiu aixà? Sí, home, jo ho provo. El que encara et surt aquesta. És que et surten els greus per tot arreu.

Et surten els greus per tot arreu, sí. Bé, escolta'm, aquí a l'Eclipsi sempre preguntem al convidat per la nit més memorable, la millor nit de la seva vida. I ens hem de remuntar un dia bastant enrere. Sí, el 82.

Què va passar? Doncs senzillament, sempre que se'm demanen coses, la nit, dius, quina nit vull dir? Aquella nit que vas anar a veure una aurora boreal al Pol Nord, aquella nit. Però vaig dir, dic no, dic el més important és el 29 de setembre del 82 que plegava de treballar de la feina de Sant Tomàs, un taller ocupacional que treballava i anava amb vespa i un cotxe no va fer estop i em van vestir i duia un casco d'escalar perquè em dedicava també a pujar alguna muntanya. I vaig tenir convulsió cerebral i per tant va quedar tot esborrat, tot. No tinc cap record ni de l'accident, ni d'abans, ni de després, ni de dolor, ni de res. Però sé que vaig tornar a néixer, que realment va ser. Va parar d'un pèl. Sí, no, d'un pèl petit, molt primer. Què t'han explicat? No, bé, res, em vaig fracturar la cara, set fractures, vull dir que aquí tinc un. Vaig trobar, per sort, el doctor Pifarré aquí a Barcelona, que segurament. Ja no hi deu ser perquè era molt gran, però va fer una autèntica obra d'art a l'hora de recomposar la cara i tot el que es havia trencat. Ja eres actor aleshores? No, feia teatre aficionat semiprofessional, allò que ja ens guanyàvem, però no havia vingut aquí a Barcelona. Jo vaig venir amb 34 anys aquí i l'accident en tenia 28. Vaig venir aquí a Barcelona amb 34 a provar a veure si me'n sortia. Clar, perquè tu ets de Manlleu, no? Vas néixer a Manlleu. Sí, vaig néixer a Manlleu. Vic, perquè estava molt costat, ja vi que és quan hi havia parts difícils, havies d'anar a Vic. Va ser un part difícil, el teu? Sí, molt difícil. Per què? No ho sé, però va costar i van decidir que no n'hi hauria cap més, per això soc fill únic. Per tant, tinc una germana, la Teresa, però és adquirida de nou, perquè la meva mare va morir el meu pare quan jo tenia 11 anys i després, quan en tenia 17, es va tornar a casar. Per tant, havies de néixer a Manlleu, et van portar a Vic perquè

la cosa es devia complicar I després em van tornar a Manlleu al cap d'un dia. I al cap d'uns quants anys vas tornar a néixer amb aquest accident. Exacte. Jo crec que ho hem de celebrar, això, que avui ets aquí. Absolutament. Per tant, posem una cançó per una nit de festa.

Va, vinga. Eh.

Touching hands, reaching out, touching me,

touching you. Sweet Caroline, good times never seem so good.

El suite Caroline del Neil Diamond. ¿T'ho has passat millor a la vida de nit o de dia? A tota hora. A tota hora. Fas cara d'anar a dormir tard.

No, ara no. Ara no. Com les gallines, ara. Hasta poder, algun dia, abans que les gallines. Però no, però sí, ara, ara, ara. No. Però no he mirat, de veritat, ara llegir aquí, llegint el diari mentre m'esperava, i veus que tothom ofereix receptes per dormir més bé, per menjar més bé i tot, i dius. Evidentment que és important tenir en compte coses, però jo si una nit, per exemple, em fico llit i no dormo, jo hi ha dues o tres nits a l'any que no dormo gens, res. Per què? No ho sé, no ho sé. I no m'he posat mai nerviós, m'estic al llitet, visc sol, vaig pensant coses, aventures, vaig pensant cosetes. Abans havia dedicat alguna època a passar text, passar text d'obres que feia. Ara això ho he eliminat perquè com que estàs una mica amb su mort, el text no surt amb la fluidesa que ha de sortir, però. No m'he posat mai nerviós, vull dir que no. Llavors, no tinc uns horaris fixes, menjo sí d'hora, o sigui, jo dient-ho al migdia, als 12, una cosa així, si puc. Carai. Sí, i sopo 6 quarts de 7, i ja està, vull dir que no. Però no tinc unes pautes concretes.

On t'ha portat això, Lluís, ara? No ho sé. Saps quina és o no? No. Aquesta l'hem triat nosaltres. Ah, no m'ha traslladat, això. Són els canons de Navarone, eh? Els canyons de Navarone. És aquesta, eh? És aquesta, sí, sí.

Hosti, això és molt fort. Ara, ara comença la tonada. Ara puja, puja. Ara, ara, en una isla vella, vella com el sol, sí, sí, sí. Això és el primer disc que vaig tenir, que em van passar el rei, el tió. El tió? El tió em va passar un tocadisc, com ho has investigat, això, un tocadisc d'aquells de 45-33 revolucions, i hi havia un disc, que encara el tinc, un disc de 45, que hi havia els canyons de Navarone, hi havia Ramona. Hi havia quatre cançons, dues per cara, no me'n recordo de les atres ara.

I això creus que va despertar la teva vocació d'actor? Aquesta cançó? No. I aquesta pel·lícula?

No. Aquesta pel·lícula en tinc un record molt besti perquè quan tenia 7 anys vaig anar amb el meu pare i la meva mare, amb els 600, a Roda de Ter, que és el poble que hi ha al costat de Manlleu, al cine, em sembla que era l'Eliseu, el que hi havia a Roda, a veure aquesta pel·lícula. I era com I me'n recordo que anant cap a Roda va travessar un conill amb els 600 i el van matar. Ah, sí? Sí, vull dir que no. D'això sí que te'n recordes. D'això me'n recordo. I que va ser una pel·lícula que, esclar, em va. Com que em va colpir en Gregory Peck, en David Niven, tota aquella colla de monstres, sí que em va afectar com a pel·lícula. Com a interpretació encara no hi pensava. A què es dedicaven els teus pares? El meu pare, la meva mare era modista, dona de casa, i per tant que portava tot a la casa i tot, i el meu pare treballava en un torn de manar, però la seva gran passió era la bicicleta. És a dir, si el meu pare no hagués mort quan jo tenia 11 anys, jo hauria sigut biciclista, no hauria sigut actor. Ah, sí? Sí. No et faig, eh, fent el Tour de France? Sí, sí, sí, jo l'anava a veure cada any. Ah, sí? Mira, aquest any va passar per aquí. Sí, però penso una cosa, aquest any no és possible, per exemple, donar un plàtan, pelat, a en Federico Martín Mamontes, i la meva mare li pelava el plàtan. I li donava, sensacional, aquella època. Pujava turmalet o embalira o això. Cada any anàvem a veure el Tour. És el record que tens del pare? Sí, sí, el més fort que tinc és la bicicleta anàvem cada dia amb bicicleta jo hauria sigut biciclista després la mare, el quedar sola la bicicleta era perillosa per les baixades, per tot i a poc a poc va anar fent feineta i em va passar cap a altres cantons les mares en saben molt Com és que vas perdre el teu pare amb 11 anys? Càncer, l'any 65 de pàncreas i tot no se'n va sortir I com se'n surt un nen d'11 anys que ha perdut el pare? Bé, tenia una mare molt arriada, tenia una mare molt, molt arriada, tenia els dos avis, els pares del meu pare, que vivia amb ells, i per tant no hi havia problema aquí. Tenia figures per emmirallar-me i sobretot la mare, que era un. Era un portento. Clar, tu et vas escolaritzar en castellà, suposo, de dalt a baix.

Sí, tota la vida, fins a sempre. Però has treballat moltíssim en català i tens un català preciós, que, a més a més, m'han dit que l'escrius molt bé, també. On l'has après,

a escriure el català, tu? No ho sé, poder llegint, poder llegint, però, esclar, nosaltres havíem fet molta. Una cosa és escriure l'ortografia O sigui, perdó, o sigui, la cal·ligrafia. I l'altre és. M'imagino que ve de llegir i coses d'aquestes. És a dir, a partir. El moment del canvi, perquè el tinguis present i d'allò, és a la mili, curiosament. Faig la mili a Madrid, de policia militar, vaig a Càceres a fer el campament i després a Madrid, i a Madrid. Conec un senyor que es diu Llorenç Sol de Vilabalar, que va morir fa dos anys, pobre Llorenç, i filòleg, gran filòleg i tot, i m'obliga a apuntar-me a Òmnium i a fer català per correspondència des de Madrid, fent la mili. Té nassos que durant

la mili a Madrid aprenguessis a escriure català. Exacte, exacte.

I llavors, és a dir, jo escrivia cartes a la meva mare quan era perquè havia anat a la laboral de Targona i d'Eiber i tot i això, i ens escrivíem en castellà. La meva mare no, la meva mare escrivia en català. Jo no sé què feia. No, no, jo escrivia crec que en castellà, però a la mili vaig aprendre a escriure català.

El Lluís Soler, aquests dies, a banda de sentir-lo els enigmes criminals que fem cada dia, ben d'hora, ben d'hora, aquí al suplement, el trobareu a la sala Atrium de Barcelona fent Impossible, és una obra dirigida pel Ramon Simó, que gira al voltant d'una mort, d'una mort que ens recorda també a un context d'actualitat, que podria ser el cas en dic, no? Què passa en aquesta obra de teatre i quin paral·lelisme té amb el cas en dic? Doncs, senzillament,

que és el judici a una persona. Perquè un antic company que el va delatar i per culpa del qual el van empresonar, quan eren revolucionaris tots dos, doncs resulta que mor en una caiguda, en una lleixa, una lleixa de sorra, i el que descobreix el cadàver és el seu company, el que van empresonar per culpa seva, i per tant té molts punts per. Per ser el culpable de la mort i el que es tracta en aquesta obra això està escrit de molt abans del cas antic sí, sí, no, i això està fet nosaltres vam començar a assajar abans del cas antic i mentre fa un parell d'anys, quasi bé i mentre ho estàvem assajant es va produir el cas antic devia ser un reclam també perquè la gent us vingués a veure sí, però no tant no crec que hagi afectat massa el reclam més important és que aquí impossible és meravellosa una altra cançó.

El Lluís Soler, que per una nit d'insomni d'aquestes que té dos o tres cops l'any, es queda amb Stanley Myers. Això es diu cabatina.

Sí, és la música del tanto. No és per l'Stanley Myers, sinó que és per en Robert De Niro i tota la companyia d'actors que surten al caçador. Que és una pel·lícula increïble i, per tant, aquí sí que ja em fixava en les interpretacions. En aquesta hi ha un moment que ell va caçar per la muntanya i perdona la vida a un cérvol amb banyes que hi ha dalt a la muntanya i posa en aquesta música de l'Stanley Myers, que és fabulosa.

Tu vas treure el son a molts catalans durant una època. Que segurament és l'època més popular del Lluís Soler pel que fa a la televisió, que és aquell personatge meravellós, el Tomàs, al cor de la ciutat, aquell fuster que darrere d'aquella façana de Bonjan amagava un violador encapotxat. Aquell últim capítol de la sèrie, amb protagonisme absolut pel Tomàs, va fer a TV3 un 41% de quota de pantalla, perquè ens entenguem, això seria un Barça-Madrid d'aquesta nit. I clar, el Lluís Soler, aquell Tomàs, era el violador. Sí, era el dolent. Durant quants anys et deien violador? Molt, molts. No ho sé.

No sé quants va arribar, però ben bé 7 o 8. Et va perseguir, aquell personatge, eh? Sí, sense perseguir, no amb maldat, em va perseguir dolçament. I com ho encaixaves, que la gent t'insultés pel carrer? Bé, és que. No, no, al final ja els hi deies tu, és que perquè molta gent no t'ho gozava dir, deia, bueno, aquell dolent, i deies, el violador, ja està. Vull dir que no. Normalment hi ha molt respecte. En tant, en tant, surt algun a celebrar, però no. Encara te'l recorden? No, poc, ara no Últimament et veig sempre al teatre, no? Sí, sí, sí, força, sempre, sempre, durant aquests 20, 20, 20, 36 anys. Des de l'any 88, o sigui, dilluns que ve, dia 2 de novembre, farà 36 anys que vaig arribar a Barcelona amb una bossa al dematí per anar al col·legi de teatre d'en Jordi Massalles i en Joan Uller, que ja no n'hi ha ni un ni l'altre, a estudiar teatre, amb 34 tacos. I mira, va anar bé. I durant aquests anys,

doncs sí, n'he anat fent. M'han dit que fa ja uns quants anys que dius que és el teu últim any. Sí, sí, sí.

Encara ho dius o no? Sí, encara ho dic. Encara ho dic massa i em prometo que no ho diré més, però ho faré, però no ho diré més. No ho tornis a dir. No ho tornaré a dir. Per si de cas. Encara aquesta setmana ho he dit en un amic i tot.

No, no. L'alternativa és no dir-ho i no fer-ho. Exacte. Vull dir que tu no tens per què jubilar-te. No, però, hosti, és que. Aleshores, si hi ha un convenciment dins teu que és l'últim any però després sempre tornes, deu ser perquè estàs enganxat.

No, no és enganxat, és que també és una feina que t'ajuda a estar despert, t'ajuda tant el cos com el cervell que funcioni, per tant, el buit que hi pot haver darrere és important. El que aquesta tercera fase de la vida, diguem-ho així, és allò 30, 60, 90, ja anem. A veure, 30, 60, 90, quina és aquesta teoria? Bé, fins als 30 aprendre, fins als 60 treballar i fins als 90 disfrutar. O sigui, ara estàs entre els 60 i els 90. Exacte, estic a l'últim. Llavors, esclar, repetir-te en aquesta fase amb coses que. Tot i que. Ara és també quan tens més ofici, quan, si més no, tu subjectivament fas la feina més a gust i et sembla que la fas més bé. I per tant, costa, costa això, aquest joc de. Qui et fa tornar? Qui et demana no pleguis, Lluís? Ah, no, els companys que t'ofereixen, per exemple, aquesta obra de l'Impossible Sky, que són textos meravellosos i que t'ho passes molt bé, evidentment, amb els companys d'escena i tot. I ara encara me'n venen un preu també d'increïbles. Vull dir que no, que de moment seguim.

En el grau de coses importants que hi ha a la vida, la feina, quina posició del podi ocupa?

Home, durant molt temps la primera. Durant molt temps la primera perquè és una feina que no només és feina, sinó que també t'ajuda a conèixer-te a tu mateix, t'ajuda a treballar-te a tu mateix, t'exigeix, per exemple, una mica de cos, sense arribar a ser un ballarí o una persona que visqui del cos, però està una mica en forma. T'exigeix memorització, t'exigeix anar eliminant l'atenció que tens abans de sortir a escena i tot per arribar a considerar-ho un fet absolutament normal i que puguis disfrutar i donar el màxim de tu. Per tant, durant molts anys, durant aquests 30 i escaig d'anys, la feina ha sigut la primera.

Però tu que no has tingut, per exemple, ni fills, crec que no t'has casat, no? No. Què hi ha hagut més important que la feina?

No res, però bueno, hi ha la vida, hi ha la vida que vius, però evidentment que sí, que aquí tens raó, és la feina. Què és el millor que t'ha passat del donar escenari? No ho sé, perquè et passen moltes coses, de veritat. Això és com aquell que té 15 fills i li dius quin t'estimes més. De cada un dels 15 et pot dir coses. Llavors, a dalt d'un escenari, a dalt o al costat d'un escenari, n'han passat de molt grosses i de molt petites, de molt maques i tot. Ara, per exemple, perquè em vingui al cap una patacada, i també em torna a venir una patacada, quan fèiem la barca que va morir la Marta Uller, el dia que feia 20 anys, i que feia de filla meva el grec, i tot. O sigui, n'hi ha de positivíssims, eh? Vull dir, el mercader de Venècia amb el Xailo, que va ser. El fermeta de Gronholm, també, una pila de temps aplaudit, no? Sí, sí, quatre anys, quatre temporades vam estar fent-lo. Vull dir que hi ha, és a dir, els quatre companys, els tres companys del metro de Gronholm, ja són de per vida, vull dir que no. Llavors, són moltes coses que valen la pena, que. Ho sento, ets un privilegiat. Lluís, vull dir, no hi ha. Tu dius això? Sí.

Has tingut molta sort. Molta. Dos quarts d'una. Ens queda una cançó. Ah, val. Hem quedat que dos quarts ho acabàvem, això, que tens pressa. Però ens queda una cançó. Ah, doncs va.

Es una cançó que ens portaria una nit tórrida, però que també ens portarà un final, no? A veure, presenta-la tu,

aquesta peça. Home, és una cançó, la Puixer d'Aqua, del. Bradoardi, que és una cançó que refresco una mica, que té un cert ànim i tot, i veig que amb cançons, evidentment, m'he quedat al segle XX, vull dir que jo no he travessat. Està bé, eh, a vegades, quedar-te allà. No he passat el XXI, però, bueno, se m'ha de perdonar, això.

Si la d'avui fos l'última nit. Com t'agradaria passar-la? Dormint.

Absolutament. Ho tinc molt clar. I demà no despertar-te. Però claríssim. Havent vist el Barça-Madrid o no? Sí, havent vist el Barça-Madrid. I per anar bé. Quin final, eh? Sí, i ara han dit una notícia que a mi m'ha. Quina notícia, la del Courtois? Sí. Però això és una bona notícia. És important, això, perquè aquell home és terrible. Ets futboler, eh, veig? No. No, no, no. Home, si saps qui és el Courtois, ets futboler. Sí, home, sí, però tinc una colla, tinc una colla de. Com veuràs el partit d'aquesta nit? Mira a casa els veïns. En Ferran, la Sílvia, en Jordi, que m'ha dit que vindria un altre amic, no sé si ho veurà. Com celebres els gols? Cridant? Depèn. No, no, no, no. Normalment, quiet, i a vegades, evident, a vegades pots. Deu haver coincidit molts partits importants amb obres de teatre. Crido més quan hi ha injustícies. Quan jo considero que hi ha injustícies arbitrals o. Doncs calça't avui. Això és quan crido més, més que no pas pels gols.

Lluís Soler, un pla enorme. Doncs el mateix dic. Saluti fins la propera. Fins la propera. Fem una pausa i farem una mica de xup-xup també futbolístic. Sumem el Ricard Torquemada, el Bernat Soler, el David Clupés amb aquesta última hora, que és que Courtois, el porter del Madrid, es baixa perquè té la grip. Són èpoques en què cal vacunar-se i potser Courtois aquests dies no s'ha vacunat. Ara tornem.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.