Luis Hidalgo: "Leonard Cohen tenia una veu que no semblava feta per dir ximpleries"

El suplement. Amb Roger Escapa.

Suzanne takes you down to her place near the river. You can hear the boats go by. You can spend the night beside her. And you know that she's half crazy, but that's why you want to be there.

Diu Roger Mas que un cantautor és aquell que se sent cantant entre escriptors i escriptor entre cantants. Una definició que no aplicaria per Leonard Cohen, capaç de plasmar la seva poesia tant en llibres com en discos, avui tot just fa 10 anys des que va marxar, però, com es diu habitualment, la seva música no morirà mai. Ara el suplement, la vida i obra de Leonard Cohen, la veu que va conquerir el cor de milers de fans d'arreu del món i el cos de moltes de les dones que va conèixer. Un homenatge que volem fer en companyia del periodista musical Luis Hidalgo. Luis, què tal, bon dia, benvingut. Què tal, bon dia, Roger. Què és el que més et va captivar de la música del Cohen a tu? Home,

d'entrada la cosa no és evident, la seva veu. Seria una veu que no sembla que estigui feta per dir ximpleries. Després, les seves melodies. Després les seves lletres, o millor dit, tot plegat, i fonamentalment la vinculació entre el que diu i com ho diu. És a dir, no hi ha una dissociació, hi ha sempre un entorn que ajuda a que quedis més o menys conmogut davant de les coses explicades, que representen una mirada bastant.

Bastant valenta la vida. Sobre aquesta veu tan penetrant, a mi el que sempre m'ha impressionat és la seva evolució i com de greu es va tornant, no? Sí. Aquí encara Déu-n'hi-do, força aguda. Clar, que era. En comparació amb el que es va convertir. El tabac. El tabac fa molt I alguna cosa més, eh?

Sí, però bueno, fonamentalment el que agreuixa la veu i el que la va deixar cavernosa al final de la seva època, al final de la seva vida, era que havia estat un fumador compulsiu, havia arribat a fumar molt, Leonard Cohen, i havia viscut també molt. I begut també, segurament. Molt, sí. Venia d'una família de músics? No, la seva mare va ser la que li van col·locar la passió per la música, era una jueva d'origen polonès, va néixer a Lituània i va emigrar al Canadà. El seu pare era d'origen polonès, però va néixer ja al Canadà. El seu pare era sastre, confeccionava vestits de luxe. Per exemple, Pudent, era una família molt ben assentada, i diuen, la seva biògrafa de capçalera, que és Sylvie Simons, diu que del seu pare va heretar l'estatura, la pulcritud, la decència i l'afició als vestits. Leonard Cohen deia del mateix que havia nascut amb vestit. I deia, va heretar el carisma, la melancolia i la passió per la música. I amb quins adjectius el definiries tu? Hi ha moltíssims. Apassionat, seductor, profund, sensible, poeta, amant dels excessos, i depressió durant una bona part de la seva vida.

All the sisters of mercy, they are not departed or gone. They were waiting for me when I thought that I just can't go on And they brought me their comfort and later they brought me this song Oh I hope you run into them you.

La seva font d'inspiració segurament va ser les dones.

Una d'elles, sí, una de les principals. Ell, de fet, deia que sempre s'havia passat la vida intentant escriure el millor sonet per atraure les dones. Aquesta és una sensació que ha tingut. I, bueno, de fet, la seva educació va ser també bastant femenina, perquè el seu pare va morir molt jove i es van criar la seva mare i la seva germana gran. És a dir, que va viure un entorn femení que li va donar jo, que admirava bastant el món de les dones. Aquesta, quan la va a compondre, aquesta peça, és Sister of Mercy, no? Sí, sí. Aquesta, la història és preciosa. Una vegada ella estava a Edmonton, va tenir lloc una tormenta de neu i va acollir a dues motxilleres que passaven pel carrer i les va deixar dormir a la seva habitació. I mentre elles dormien al seu llit, ell va composar aquesta cançó pensant en elles. Llavors, quan elles van despertar l'endemà, ell, ell s'hi va interpretar la cançó. Clar, imagina't, la major part de la humanitat s'hagués fos. Probablement altra s'hagués dormit. El que va passar després no cal que ens ho expliquin, no? No, no va passar res. De fet, 18 anys després, una d'elles, que es deia Lorraine, va coincidir amb ella en un restaurant. I quan marxava li va fer arribar una nota dient que els havien cantat la cançó, cosa que ja havien dit en el seu moment, però que moltíssimes gràcies per haver-la escrit, perquè llavors elles eren encara més conscients de qui era Leonard Cohen. Però va ser molt discreta, és a dir, no va haver-hi lloc ni tan sols a intercanviar paraules amb ell. Va desaparèixer abans.

It's four in the morning, the end of December I'm writing you now just to see if you're better New York is cold but I like where I'm living There's music on Clinton Street all through the evening.

Amb el Luis Hidalgo recordant Leonard Cohen 10 anys després de la seva mort. Aquesta quina és? Aquesta cançó es diu

Famous Blue Raincoat, que és una gabardina blava, diguem-ne. És una prenda que ell va tenir. Aquesta cançó té diverses explicacions o diverses aproximacions, però d'una banda es veu que parla, o es podria interpretar que parla d'un trio amorós, del dolor. De l'emprenediment, del perdó, però també ell ha dit que és un diàleg entre el jove Leonard Cohen, representat per l'home de la Gavardina Blava, i el vell Leonard Cohen, que es mira al jove i parla sobre ell. Aquesta peça de roba va existir i de fet va desaparèixer, la van robar a casa de Marian, la seva amant, parella més aviat, més que amant, de joventut, i efectivament existia. Després Leonard Cohen va fer servir Gavardines i Barrets Borjelino durant gairebé tota la seva vida. El seu segell, la seva marca, també. És que era una persona molt elegant. I una persona elegant s'ha de saber posar-se un barret. No sempre senten bé els barrets. I a ell li sentaven bé. Es va casar? No, mai, mai. Va tenir aventures i relacions estables amb diverses dones. Johnny Mitchell va tenir una relació. Amb Johnny Mitchell? Sí, sí, sí. I li va dedicar cançons i Johnny Mitchell a ella. Més aviat, són més clares les cançons que Johnny Mitchell dedica a Leonard Cohen que no passaran al revés. En Rebecca de Mornai, després va estar casada amb Susan Elrod, si no recordo malament el cognom. Per tant, la Susan famosa no és ella? No. La Susan Famosa es una coreógrafa que va tenir de parella, y ballarina, que va tenir de parella, y que a més a més es una historia curiosa la d'aquesta dona, perquè el senyor amb el que esta coreógrafa vivia. Quan va saber que ella estava tenint una relació d'amistat que no va ser en cap moment sentimental ni carnal amb Leonard Cohen, es va empapar de la seva obra i li va dir a ella, bueno, com a mínim en deixes per alguna persona que paga la pena. És a dir, que era també un altre cavaller. I després els fills es va tenir amb Susana del Rot, que va tenir dos fills.

Per tant, no sé quins records van emportar totes aquestes dones perquè hi ha diverses frases també de les ex

parlant d'ell el que passa amb Leonardo Cano és una cosa molt curiosa de vegades, particularment de la seva relació amb Susanne perdó, amb Marian a l'illa d'Hydra es podrien fer lectures no massa positives perquè ell tenia una relació de dominació completa. Ella estava convertida en subjugada per ell i feia el que ell volia. I de vegades no l'ha tractat tot ho bé que en principi s'ha de tractar una parella. Però totes, absolutament totes, estan fascinades. I totes tenen un bon record de Leonard Cohen. La seva exdona va arribar a dir que pel matí t'estimava i per la nit t'odiava. Era un home que pautava les seves relacions en funció de les seves necessitats. A Marian li va fer anar a Montreal. I a Nova York, si no recordo malament, li va posar un pis i ell anava de tant en tant al pis. I ell continuava tenint la seva vida. I fins i tot, a algunes èpoques, ell va arribar a presentar a mans a la pròpia Marian. És a dir, que era una mica contradictori. Evidentment, alguna cosa devia tenir, perquè cap donar, potser Nico va estar una mica cansada d'ell perquè l'havia intentat seduir i ella no va voler perquè volia gent més jove, homes més joves, potser Nico és l'única que potser no té un bon record d'ell.

Aquesta Susanne, que no és la Susanne Elrod, és una altra Susanne, i sobre dones i sobre trobades amoroses, també Chelsea Hotel.

I remember you well in the Chelsea Hotel You were talking so brave and so sweet Getting me head on the unmade bed While the limousines wait in the street. Those were the reasons that was New York We were running for the money and the flesh.

Quina és la història d'aquesta cançó, Luis?

És una història bastant divertida. Ell estava hostatjat al Chelsea Hotel, el famós Chelsea Hotel, i un dia arribava, després de passejar per la nit, li agradava molt passejar per la nit per veure la ciutat buida. Nova York, eh? Sí. I l'ascensor va coincidir amb Janis Joplin, que també estava allà. I llavors Janis Joplin es veu que es va quedar estabornida, perquè el va reconèixer, I va dir, estic buscant a Chris Christopherson, el cantant i actor. I el Leonard Cohen li va dir, bueno, soc jo, Chris Christopherson, i de l'ascensor al llit. I aquesta cançó explica la relació sexual que va tenir en Jenny Joplin aquella nit. Em sembla que només va tenir aquesta nit.

I don't need you And all of the chivin' around.

Era un personatge molt espiritual.

Molt. I religiós. I profund. I mirava les coses a la cara, no s'amagava. De fet, ell a si mateix es definia com un jueu zen. Va estudiar durant molt de temps el zen en un monestir amb el que va estar retirat després uns quants anys i va ser ordinat sacerdot. Després va estudiar hinduisme, però ell se sentia fonamentalment jueu. I de fet, cada divendres per la nit ensenia les espelmes rituals per donar la benvinguda al sabat i als seus fills els va. Educant el judaïsme, però sobretot era una persona espiritualment sincrètica, és a dir, agafava de cada religió i de cada creença les coses que a ell li venien bé i que ell podia aprofitar com a persona per ser millor i per vèncer aquesta mena de pressió constant e inseguretat permanent en la que va viure.

I de fet, aquest judaïsme, una de les seves cançons més celebrades va ser una cançó dedicada a l'Holocaust que sona així.

Dance me to your beauty with a burning violin Dance me through the panic till I'm gathered safely in Lift me like an olive branch and be my homeward dove. Dance me to the end of love. Dance me to the end of love.

Claro, ahora quise otra vez decirle que no. Ah, sí. Es que es irresistible.

Let me feel the moving like they do in Babylon.

El suplement amb el Luis Hidalgo, 10 anys després de la mort de Leonard Cohen, fent sonar les seves grans cançons, aquesta dedicada a l'Holocaust.

Sí, és una cançó que presenta una, diguem-ne, dissociació entre forma i contingut. Fa més plaent el contingut amb una forma entretinguda. És una cançó d'origen que té arrels a la música tradicional grega. I parlar de com els violins en flames, a base de metàfores, parla el camí dels jueus cap a les càmeres de gas, quan paral·lelament orquestes fetes per jueus, que també estaven en presó, tocaven música per dissimular el final que esperava les persones que caminaven cap a l'amor. I aquesta cançó, curiosament, paradoxalment, durant molt de temps s'ha fet servir en bodes, aprenent només el seu aspecte com festiu, oblidant que el que explica és una cosa tremenda i horrorosa.

Amb aquestes contradiccions que a vegades passa en moltes cançons, que parlen de coses tràgiques i potser la melodia és alegre o al contrari.

Es diuen carameles marinats, o carameles amb xinxetes per dins. És una forma de fer música que t'ajuda. T'ajuda a veure que la vida no és del tot negra ni del tot blanca, i que segons la teva mirada, la teva actitud, la teva conducta, la teva forma de ser, pots agafar els aspectes més positius o negatius de les teves pròpies experiències i presentar-les de manera que no sigui manifestament llegible.

Va ser un músic, va ser un cantautor, però va ser un poeta, i suposo que aquí també hi devia haver molta, molta influència de la literatura, especialment de l'Horca, que el va marcar moltíssim. Sí, de fet, el volia ser de gran,

el volia ser escriptor, i ho va intentar. Poeta, volia ser poeta, va editar llibres de narrativa, dos, abans d'esclatar com a cantant, diguem-ne, i també de poesia. L'Horca el va llegir als 15 anys, i de l'Horca ell va dir. Que li havia agradat com tractava la soledad. Bé, de fet, l'orca i ell, els temes, la temàtica és bastant similar. Amor, passió, soledad, amor, són elements que han estat presents sempre a la vida de Cohen i també a la vida de l'orca. I llavors ell va dir que gràcies a l'orca ell va trobar la seva veu com a escriptor i com a poeta. Llavors això, evidentment, va ser palès. De fet, l'admiració per l'orca arriba al punt, a l'extrem, que la seva filla, té dos fills, Adam, i la filla es diu l'orca. La filla es diu l'orca,

li va posar l'orca. I, de fet, una de les cançons també més aplaudides del Cohen és el Take These Walls, que és una adaptació del Pequeño Vals vianés. Efectivament.

Now in Vienna there's ten pretty women There's a shoulder where death comes to cry. There's a lobby with 900 windows There's a tree where the doves go to die There's a piece that was torn from the morning And it hangs in the gallery of frost. ¡Ay, ay, ay! Take this waltz, take this waltz Take this waltz with the clamp on its jaws.

I want you, I want you, I want you On a chair with a dead magazine In the cave at the tip of the lily In some hallway

where love's never. Aquí la veu ja li havia guanyat greus, eh? Sí. Això és del 88, ves? Sí, sí, sí.

I a més a més va suar tinta, ell va reconèixer, per adaptar la mètrica i el vocabulari de l'orca a l'anglès. Era un artista molt meticulós. Per exemple, a l'Eluja, va ser una cançó que va trigar entre 3 i 5 anys a acabar. I va reforçar 80 versos que ell ja havia escrit per aquesta cançó, fins trobar el que li agradaven. És a dir, era una persona molt meticulosa. Que jo crec que també d'aquí li venia una mica la seva inseguretat, o a l'inrevés, mai se sap què és primer, o sigui, l'ou, la gallina. El cas és que era un treballador infatigable, i es passava el dia escrivint, això és veritat.

Com a estudiós de l'ORCA, tu creus que a la bola negra li hauria agradat? Segurament que no. No ho sé, igual sí.

Bueno, t'he de dir una cosa, jo no he vist encara La bola negra, ho sento molt, però encara no m'ha arribat el moment, però parla de les coses que li interessen a Cohen. És a dir, que igual sí que l'hauria interessat. Parla de passió, parla d'amor, del que hem parlat ara.

I com a gran cantautor i com a gran poeta, també, hi havia aquesta pugna amb el Bob Dylan.

No, de fet, es coneixien, es respectaven i s'admiraven. O sigui, Dylan deia que no només sabia parlar de Cohen com a letrista, sinó que les seves músiques, les seves melodies eren celestials, i Cohen, bastant humil, deia que el costat de Dylan només era bastant bo. És a dir, que hi havia una mútua admiració que no sé si hagués pogut desenvolupar-se en una gran amistat. No va arribar, però es respectaven. El vas veure en directe, tu? Sí, sí, sí, sí. Se lo vaig veure el darrer concert que va fer a Barcelona, que va ser en la seda de Reagira. El 2012, que va tornar bàsicament perquè s'havia arruïnat. Per fortuna, perquè de fet ell ja havia trobat la pau espiritual, sobretot amb el guru hindú, gràcies al qual, bueno, que per estar amb ell va anar a viure a Bombai, ja no va ser depressiu, li va perdre la por a les gires, li va perdre la por. No li agradava tocar en directe? No, no li agradava. Creia que era com prostituir la seva música, un. Dos, després tenia por escènic, i després era insegur, llavors patia molt. Les gires eren molt cansades. Algunes gires li van anar bé, però després que la seva manager l'ha deixat gairebé sense un duro. El va estafar, no, la manager? El va estafar totalment. Era manager per ella o no? No, no, no, no. Però tenia confiança en ella. Fins al punt que es va arruïnar per culpa de la manager. Cohen no estava al corrent de la pasta que guanyava. Ell guanyava pasta i ja està. Llavors va confiar en una persona que al final li va trair i li va deixar però net, sense els estalvis de la jubilació, diguem-ne. Llavors va tenir que tornar a actuar. I va fer una gira ja molt gran. Sí, i li va encantar. O sigui, va trobar el seu moment. I a més a més, en aquesta gira, en les darreres, va actuar en Javier Mas, que és un senyor que toca el lleu de manera meravellosa, aragonès, que viu aquí a Catalunya, i va tornar a girar i el van tornar a veure. I el vaig veure i vaig tenir la sensació que tinc sempre quan escolto a Leonard Cohen, que és que aconsegueix que el temps es detingui.

Aquestes són les últimes produccions, no? Que sempre anava ja una mica més acompanyat, per grans cors, veus femenines.

De fet, ell va començar només en guitarra i veu, només composava en guitarra, després va començar a composar sobre teclats, a més a més a trotinats, després va fer un disc luxuriós amb. Ai, amb el del Mur de Só, ara no me'n recordo el títol, el nom d'aquest productor famosíssim de Soul dels anys 60, que a més a més va acabar a la presó per assassinar una dona, Phil Spector, Phil Spector, efectivament, m'acaben de xivar. I després va anar afegint instruments i veus a la seva música, és a dir, va tenir una evolució que va acabar fins i tot fent spoken poetry, és a dir, paraula dita, acompanyats d'entornos de jazz. És a dir, que és una persona que ha variat molt la seva música al llarg del temps a l'hora que ha anat agreujant la seva veu.

Aquesta no la volies posar, eh, Luis? No, aquesta ha sortit. És que no volia posar.

L'he demanat jo, dic, home, hem de posar l'Eluia, per favor. Sí, perquè dic que ha trigat molt. És una cançó que és de la que s'han fet més de 300 versions. Imagina't. O sigui, l'ha fet tothom. I, a més a més, com va passar amb Susanne, no la va fer famosa ell. La va fer famosa després el Jeff Buckley i el John Cale. Judy Collins va incloure Susanne al seu segon disc i la va fer famosa abans que el propi Cohen. Acabarem amb aquesta altra.

From bitter searching of the heart we ran. Para jugar un juego más grande.

Avui protagonisme parla un arcoen deu anys després de la seva mort. Aquesta peça que has escollit per acabar és. És una cançó de l'últim

disc que es diu Villain for Our Time i aquí és gairebé el que comentàvem abans. És un entorn gairebé jazi, ell no cantant sinó dient i els cors deliciosos recolzant la seva veu que, com deien també, és cavernosa, profunda, seriosa, de persona que diu coses de veritat.

El Roger Mas a la catalana segurament és el nostre Leonard Cohen, no? Sí, per mi sí. Si t'hagués de dir qui. Jo crec que és el Roger.

Mira, et diria el Roger Mas, no només per O sigui, per la veu té més a veure amb la música italiana, amb Fabrizio d'André en concret. També té uns creus al Roger bestials, eh? Sí, sí, sí, però la forma de cantar és clavadita, bueno, clavadita, no? Però està molt influenciada, reconeix el mateix, pel Fabrizio d'André. I després, té aquest punt religiós-espiritual-laic, Aquesta passió. Jo, de fet, jo no havia llegit al Verdaguer fins que va sentir el seu disc, la veritat. Ell li va treure les capes de religiositat més manifestes i ho va deixar com veies a Laika. I, la veritat, reconec la meva estultícia, però fins aquell moment no m'havia plantejat llegir aquestes coses a l'escriptor.

I el tinc a agrair al Roger. Avui aquest homenatge al Leonard Cohen, 10 anys després de la seva mort, amb una abraçada també molt particular al Roger Mas. Gràcies, Lluís. Que vagi molt bé. El Lluís Hidalgo, que ens ha volgut fer aquest retrat. Ara tornem al suplement.