Mar Pujol: "Quan va morir Pau Riba vaig pujar a una ermita per dedicar-li un ritual"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació, la imaginació, i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort, perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a l'Altre Barri, un lloc amb superpoblació. De fet, aquí trobareu més de 100.000 ànimes de vacances indefinides. Ni cel ni infern. L'Altre Barri. O un buit indeterminat de l'Espai Temps, on hi abunden preguntes sense resposta. La nostra preferida. Hi ha música després de la mort. I després de no sé quants programes, encara no l'hem resolt. Us acompanyem Blai Mercè, porter DJ i casarber de l'Altre Barri, avui amb l'Isma, els Sons Celestials.

Llega la puerta del cielo. ¡Coño el Espíritu Santo de los cojones! Llama. ¡Dindo!

Avui, a l'altre barri ens visita una persona amb una llum excepcional, algú que es defineix així.

Les mans no hi tinc res més que una guitarra i el meu gest, que el meu futur a dins d'un plec. Els meus ulls no hi tinc res. La gent desperta el dia de la gent. Dins la pell hi veig un bosc, dins el bosc hi corre el vent, i el vent no li diu.

No sabem si existeix el paradís, l'inframont, el cel, l'infern, el purgatori o l'altra vida, però sí que ens aferrem a veus com la de la nostra convidada d'avui, I no és només una veu, és una dona capaç d'emocionar amb una guitarra i lletres cada vegada més poètiques, i que està d'actualitat perquè ja es troba presentant el seu tercer disc, titulat D'aquesta aigua no em beuré, un àlbum amb col·laboracions de luxe, després les escoltarem, que arriba després de tastar l'èxit amb l'anterior Cançons de rebost, un disc que, diem-ho, ja és història d'aquesta dècada.

Allà on vius tu que a les nits hi ha cuques de llum porta'm amb tu on floreixin pessigolles d'herba seca. Mar Pujol, què tal?

Benvinguda a l'Altre Barri, com estàs? Molt bé, encantada de ser aquí. Sí? És un espai, l'Altre Barri, que m'interessa molt. T'interessa, eh? Sí. Home, per les lletres de les teves cançons es veu que t'interessa bastant, una mica, saber què hi ha més enllà, en quins moments de la vida de vegades transcendim aquesta línia, no?

Totalment. Per mi la música és com un portal, no? De vegades en aquest Altre Barri o. Sí, en una dimensió desconeguda.

Sí. Parlaré molt d'aquest disc, d'Aquesta aigua no em beuré, però, de fet, crec que no parlàvem des que acabaves de publicar aquest Cançons de rebost. Hi ha algunes coses que sempre, quan la vegi, li vull comentar. I la primera és la versió d'aquesta cançó de Berta Vallaner. Porta'm allà on dius

tu que les vips ja. ¡Permasejad!

I ara no sé per què però et veig més teu, més gran, més tu, més sincer.

Són els Derby Junior versionant el Berta Ballaner. Tu com et vas quedar quan. Quan van fer aquesta versió, i a més que no és habitual, després d'una cançó que acaba de sortir tan recent, no? Que surti una versió tan diferent a l'original, però que al final reforça la cançó perquè dius, li posis el vestit que li posis, funciona.

Total, sí, sí, no, no, no, jo em vaig quedar flipant quan m'ho va enviar en Roger. En Roger m'havia estat ajudant amb el primer disc a fer el merchan, a fer les samarretes i tot plegat, Y bueno, em va fer molta il·lusió perquè, o sigui, ja et poden haver fet versions, saps? Però és que està molt ben feta, a més, aquesta. Jo recordo el dia que me la va enviar de ballar-la a tope a la meva habitació, saps? De, uau, que fort, com pot O sigui, l'eco de la teva música, saps? Fins on arriba. Sí, sí, sí. I que. No sé molt honor i no només això perquè mira una flor cada matí

un got d'aigua per cada abril això és per cada un també

una de les cançons d'aquest disc que s'amplejades són així.

És la cançó 2002 de Lluc, amb aquest sampler de la veu. Per tant, aquí. Jo crec que no exagerava quan deia cançons de rebost a punta clàssic o a punta disc, que serà recordat, perquè quan passen aquestes coses i passen tan ràpid, doncs vol dir que aquí hi ha una influència i hi ha una petjada. No sé. Què rius?

Sí, sí, sí, no ho sé. Se'm fa com raro sentir-ho, saps? De fet, fins que no han passat uns mesos que ara estic tornant a fer entrevistes i això, la gent em diu coses així i em quedo com.

Bueno, no sé, és raro. Sí, sí, quan vas fer les entrevistes d'aquest disc, era una veu bastant desconeguda, la de Marc Pujol, que sí que havies publicat un primer disc, però els mitjans en començaven a parlar, no?, I has fet un viatge molt fort des de la sortida del disc anterior fins ara, que suposo que hi ha molta expectació també de veure què haurà fet amb el seu tercer disc, la Marc Pujol, després d'haver fet el Cançons de rebost. Has sentit pressió, tu? Molta. Molta, no?

Sí, de fet ha sigut molt dur fer aquest disc per mi, però el repte era desfer-me del judici perquè. O sigui, per mi la música és algo molt, molt més profund que que aquesta por, saps? De de, uà, he de ho he de fer millor que l'altra perquè és com no és que no es tracte de fer-ho millor, es tracte de. Transmetre el que hi ha i el que vius. I cada. Cada etapa serà diferent, no? I Cançons de rebost representa una etapa i Aquesta aigua no em beuré en representa una altra. I l'important no és que sigui millor o pitjor, sinó que sigui de veritat.

I a grans trets, quines diferències creus que, a part de les col·laboracions, que ara, d'aquí una estona, les anirem sentint, amb tu. ¿Creus que són discos germans? O que hi ha. No sé, jo potser. Percepció, eh? Jo crec que aquí potser hi ha més poesia. Aquí, amb aquest, no? Potser. I amb l'altre potser hi havia una mica més de quotidianitat.

Sí, sí. O sigui. Sí, sí. I no sé si amb una mica més de foscor, potser també, no? Totalment, crec que és més fosc aquest disc. Per mi és com que l'altre és en un espai molt més recollit. Mmm. Sí, més O sigui, crec que els dos recullen quotidianitats, però l'altre potser és com més petitet, no? És com. Més de rebost, no? Més de rebost, més de. Mira, jo abans estava, quan vaig fer el disc de cançons de rebost, estava allò senès. Al Lluçanès tenim una riera, que és la riera de Marlès, i per mi és com aquell espai, no? Com un espai que va fent pous petits, bueno, basses petites, l'embolcall al bosc, és tot com un espai més tancadet, més recollit, i ara estic vivint a Sant Quiris de Besòra, per allà passa el Ter. Per mi s'assimila això, no? És com una cosa més torrentosa, més gran, com oberta, també. I sí, per mi és com que un és la continuació de l'altre, però i mira que jo volia que fos o sigui, jo havia dit, jo m'agradaria fer cançons de rebost dos, saps? De voluntat tenia aquesta, després ha set una altra cosa, ben diferent.

I amb l'aigua de fil conductor, una mica, no? Sí, sí. Perquè ara farem un joc. Normalment fem aquest joc, que és un joc pels espais, i el fem del. Anem del lloc més gran al lloc més petit, comencem per l'univers i acabem, doncs, no ho sé, per una part del cos o per l'habitació o per alguna cosa. Però avui ho farem diferent. Estàs preparada? Sí. Vinga. Espècies d'espais.

I com dèiem, normalment ho fem així, amb llocs geogràfics molt clars, però avui ho farem amb llocs aquàtics. Opa! I ho farem. Gairebé totes les cançons són teves, però n'hi ha alguna que no. Per tant, comencem per l'oceà. Una nou.

Però què hi ha a l'interior d'una nou? Què és el que hi veus quan és ben tancada? Hi pots veure un sol brillant com els ulls d'algun infant, uns llampets en saia enllà i al vell mig de l'oceà el titànic que naufraga.

Amb la Guillermina Mota, que no només ens dona l'entrada sempre a aquesta petita secció, sinó que avui hem posat aquesta cançó. No sé si és referent,

Guillermina Mota. No, de fet, em fa gràcia perquè és que l'he conegut fa poc, la Guillermina Mota. Me la va recomanar l'Anandreu.

És normal, perquè està retirada de fa molt de temps, no va voler retirar-se de tot, dels mitjans de comunicació, de la música, pràcticament ningú sap què fa en el seu dia a dia, però si et poses a buscar, a rescatar el seu cançoner, te n'adones que va ser una gran pionera. Per desgràcia, com passa amb la majoria de dones de l'època, mai prou reivindicada.

Ja. No, no, total. O sigui, jo ella, bueno, me la va recomanar l'Anna Andreu, però la vaig sentir fa un any o així per la ràdio, i vaig pensar, però, que és aquesta meravella, saps? Com que cançó nova, però com que també. Té com un fons jazzístic, no? També una mica. Sí, sí, sí. I. Sí, em va sobtar que no ho sapigués, no? És com, ostres, que fort que no en tingués ni idea, no? Alguna cosa passa aquí amb qui visibilitzem i amb qui no, que fa que no. Que a l'escola no m'hagin parlat mai d'aquesta persona, no?

Sí, perquè Lluís Llach també fa molts anys que està retirat i segur que. N'hem sentit a parlar. Segur que no hi haurà ningú que no sàpiga qui és. Bueno, segur que sí que hi haurà algú que no sap qui és Lluís Llach o que mai ha escoltat una cançó de Lluís Llach, però vaja, és difícil. De l'oceà passem al mar.

Sobre el llit i es perdin en somnis els minuts i arribin a quilòmetres lluny. Bona nit.

Això és Kilómetres Llum, una de les cançons d'aquest nou disc, on hi ha una referència al mar, però també en una altra cançó.

Camino, com sé caminar, poc a poc, o tres passes per davant. Que se ve, no sé, però si jo sabés navegar en un vaixell de paper mongolíons.

En el disc anterior el mar també hi era present, a part de ser el teu nom, que de fet ho cantes, eh? I anar a veure el mar i dir el meu nom, no? Crec que és així la lletra. Què significa el mar per tu?

Ostres, sí, sí. Per mi és aquest vertigen de lo immens i incomprensible, no? Que és aplicable a l'univers. Per mi és com. Un lloc que fa tanta por com gaudi a la vegada. Jo els primers cops que mirava el mar. Bueno, no els primers cops, sinó. Quan vaig ser conscient jo, hòstia, de plantar-me davant del mar i dir, tu et vius així? Per mi era molt forta aquesta experiència, saps? De dir, uau, jo em dic, com això que és tan immens que ni cap al teu cap. Mhm. I t'han explicat per què et van posar Mar? Saps que O no te'ls pregunten mai? Simplement, no, sí, sí, però a la meva mare li agradava molt el nom i els meus pares volien que els dos germans tinguessin noms curts. O sigui que. Home, segur que té alguna mica més profund, eh, també, la meva mare. Però no, la veritat és que no l'hi he preguntat. Si hi havia alguna cosa més profunda. Sempre queden preguntes per fer, no? Sí, ja li faré.

Està bé que sigui així, no? Doncs del mar passem al riu.

És la mala mel, un poema d'en Tobias, eh? Sí, exacte. És l'única lletra que no és teva, aquesta?

Sí, correcte. Que de fet, o sigui, Cançons de rebost, hi havia Flor de nit, que era l'única cançó que no vaig escriure jo, la lletra, i era un poema de monosílops, i aquest continua sent un poema de monosílops.

Mira, t'anava a dir, mira, aquesta és la que em transporta més a Cançons de rebost, eh? Sí. No sé si has parlat també del tema de la mel i la melmelada.

Total, sí, sí, sí. És un rebost sense aquesta cançó,

també. Però va néixer juntament amb l'època de cançons de rebost? No. Allò que dius,

una descartada, l'aprofito. No, no, de fet, aquesta va néixer com amb uns arpegis de guitarra que tenia. Jo tenia una lletra completament diferent que no em convencia i vaig anar a fer una residència artística al convent de Puntós, que és on viu l'Anna Tobías. I jo em sabia, em sé, diversos poemes seus, Però és increïble, ella. I allò, la cançó feia I de cop dic, ostres, l'Anna tenia aquell poema tan bo de la mala mel, i dic I dic, ai, ai, ai. I vaig anar corrents a casa seva a dir, Anna, deixa'm el teu poemari. I és que va ser com molt fort, perquè vaig començar a llegir i quadrar perfectament amb la cançó. L'únic que no quadrava eren aquests versos que hi he afegit jo, de oi que ho veus no sé quines a quantos. Bueno, que va encaixar perfectament. Ja la convidarem a l'Anna Tobias. Sí, és un personatge digne de convidar.

Ens la convidarem. També has estat a Ferrera, no? Sí. Allà al Pallars. Sí, exacte. És que hi vaig estar fa poc. Ah, mira! I és un lloc especial, eh?

Molt, molt, molt. Allà vam fer quilòmetres llum de saber on ser,

bueno, fer, les vam com arranjar. Van néixer una mica, o van créixer. Sí, van desenvolupar-se, sí.

Doncs el riu a la pluja. Miro la promesa de Raúl Miro la certesa amb els ulls clucs.

Com mirar-te, com mirar als altres que veuen més clar. I aquí hi ha la primera

col·laboració del disc, eh? La Carmen. La Carmen Aciar, argentina, però que viu aquí de Fomón fa molts anys ja, per tant catalana o argentina. Sí. Té una veu molt especial, eh? És molt forta la Carmen.

I s'ha d'escoltar el disc que ha tret ella, de Amores y Miedos, es diu. És de les coses més fortes que he escoltat. Ella, en general. Però aquest disc que ha tret és absolutament preciós. Lletres que. Sí, per mi. Sí. És aquesta cançó, eh?

Sí. No és la soledad.

No es la soledad más que otro silencio, palabra en vilo. No es la

soledad más que otro silencio, palabra en vilo. Pues la soledad reflejó del alma frente a sí mismo.

Déu-n'hi-do, eh? És Atau al Pena, una referència a Atau al Bayo Panky, suposo que és un dels referents de la Carmen. És d'aquestes veus que se't queden, eh? I que t'arriben a un lloc, no? Sí, sí, sí. O no? M'ha costat molt arribar-hi.

Sí, i si l'escoltes en directe encara és més fort. Vull dir, jo ha estat una de les inspiracions més fortes, també per fer el disc.

És la veu principal, o una de les veus, no, és la veu que acompanya la Clara Peia, ara actualment en directe, no? Sí. Seguim amb aquest viatge per l'aigua i passem a parlàvem de pluja, no? Doncs el que es forma a terra quan plou.

El dia, només amb una espurna faria el que podria i ja n'hi hauria.

Un basal de fang. Això ho has fet, aquest exercici, t'ho has fet de forma conscient o ha anat sortint així? Ha anat sortint així,

però m'està agradant molt que vagi resseguint totes les unitats d'aigua, perquè. I jo em vaig enterar com després dic, ai, mira, aquí parlo d'un basal, aquí parlo del riu, aquí parlo del mar, aquí parlo de, bueno, diferents formes d'aigua. I els que no contenen res d'aigua, tenen algo que parla com en si del títol de la cançó, ai, del títol del disc, perdó. O sigui que no ha estat conscient, però és que clar, jo vaig començar el disc pel títol, tenia molt clar el títol. Llavors, jo crec que a partir d'aquest paraigües, doncs, ja estava com embolcallada d'una energia concreta, no?

Per tant, d'aquesta aigua no em beuré, en un got d'aigua jo m'ofegaria.

Jo m'oferiria en un arrel d'olivero, jo m'oferiria tan fort com se piés, tan lluny com va l'olivo, que de la branca la boca passa a mitja vida.

Mitja vida, així comença el disc. T'has ofegat mai amb un got d'aigua? Sempre. Tot el rato. És el teu caràcter, no? Ai, Déu, sí. A la mínima ja. Ai.

O sigui, soc molt tranquil·la i potser des de fora no es veu, però O sigui, sí, sí, sí, jo. En poques coses ja O sigui, m'estresso. Sí, sí, vull dir. Jo, per exemple, aquesta cosa de fer multitasking, no. Jo una cosa puc fer a la vegada, perquè si no m'estresso.

Als músics és el que es demana ara, no? Que sigueu actius a les xarxes socials, que aneu aquí, que sortiu als mitjans de comunicació, que feu els concerts perfecte, que aneu traient una cançó cada dia o cada setmana, no? I després un avançament de 10 segons, tot això, no? Sí, total.

No, i ja m'agradarà. Vull dir que fer-ho ho faig, però intento una. De mica en mica però bé, tampoc la veritat és que no soc jo què sé, a xarxes no m'ho prenc tant en sèrio, saps? intento dedicar més energia a la part musical i ja està és que jo crec que

tot fer-ho tot i fer-ho molt bé tot és impossible i també crec que per l'estil de música que tu fas has de tenir has de poder-te desconnectar d'aquest soroll perquè si no seria impossible no, no, no.

No, tinc la sort de viure a Sant Quiris de Besora, tranquil·la, que no tinc. Sí, els matins per mi són tranquils, de poder anar fent mica en mica, de l'art, les gallines, vull dir que no. Bueno, aquí a Barna suposo que també t'ho pots prendre amb tranquil·litat, eh? No és el mateix despertar-te a

Sant Quir de Besora cada dia amb les gallines que aquí amb el soroll del carrer Aragó o de Gran Via, no?

No en tinc ni idea per què no hi he viscut, però jo crec que es respira una pau molt diferent, sí.

Què hi ha més petit que un got d'aigua? Una gota, no? Sí. Una gota pot ser una llàgrima, també, no? Sí. En un moment, el disc anterior.

Això és Ploranera,

eh? Aquell disc on t'imagines. Les bledes plorant, no? El. Què era al final? El somriure que plora, no? Les rialles. Les rialles, això, sí, sí. No, no, un exercici molt interessant aquest de literari. Has llegit molt últimament per allò de. Trobes refugi o inspiració

en la literatura? Sí, inspiració, sí. L'únic. No soc molt lectora, jo. Vull dir que no. Justament no, però últimament estic llegint bastant i l'últim llibre que em vaig llegir és Jo no sé d'altres coses, de l'Elisa Levy, que em va emocionar moltíssim i m'ha inspirat fort. Jo no sé d'altres coses, eh?

Sí. Ens l'apuntem. Sí. Ens el llegirem. És molt fort. Ja et direm el què. Som a l'altre barri on la Mar Pujol i ara passem a preguntes

metafísiques. Uh!

I sempre comencem aquest apartat amb les mateixes preguntes. La primera és, si ara tornessis a néixer, o sigui, des d'aquí a l'altre barri, tornessis al món dels vius, però tornant a néixer, voldries tornar a ser la Mart Pujol, igual, a Prats de Lluçanés, que tot més o menys tenés igual, o provar sort i ser una altra persona totalment diferent? Ai no, m'agrada molt la meva vida. Per molt que t'ofeguis amb un got d'aigua, eh?

Per molt que m'ofeguis amb un got d'aigua, per molt que siguem de classe baixa, no, no, no. O sigui, molt agraïda de la vida que he tingut. De vegades sí que en aquesta mateixa vida em penso, ai, què passaria si fos, no sé, cuinera? No? Què seria de mi? Bueno, no sé, suposo que en el fons hi ha com una essència creativa que jo he triat la música per desenvolupar-me, però podria haver set una altra cosa.

Tu creus que estaràs músic tota la vida? Que estaràs cantant tota la vida?

Ai. És que, clar, d'aquesta aigua no em beuré. M'agradaria, sí. Tampoc ho sé tant si m'agradaria tota la vida, és que no sé. Potser de cop i. Ara tu vius d'això. Sí. Jo vaig estudiar Educació Infantil i Primària, o sigui, per semestre de Música. Això sí que crec que no m'agradaria, ser mestra. O almenys no m'agradaria com que fos tot el meu. No ho sé, treballava un forn de pa, no ho sé, he de saber.

I deies classe baixa, el teu origen és molt humil?

Molt, extremadament, sí, sí. O sigui, bé, els meus pares, la meva mare té alguna d'estudis, però aquest que va estudiar com d'alineant, que em sembla que era una cosa molt típica en aquell moment, si no tenies molt clar cap on anar. El meu pare no va estudiar gaire, però sí que es va agafar el bosc ràpid i motoserra, i a partir d'aquí netejant boscos i això per sempre. Vull dir que sempre ha treballat molt per ell sol. I i si, si, si, si, si. Mi mare després va tenir una llibreria. Bueno, molt humil, la veritat. Però tampoc t'ha faltat mai de res? No m'ha faltat mai de res i molt menys amor. No, no, no, vull dir que. Humil, però molt. Ostres, jo estic molt contenta de la infància que m'han donat els pares. Si t'haguessis de reencarnar en un animal, quin triaries? Ai O sigui, els ocells sempre m'han atragut molt, però. Un cargol, potser. Ai, sí. Aquí ho sabem tot. Aquí ho sabeu tot, eh? Sí, un cargol. Perquè és el meu alter ego, jo crec. Ah, sí? No, alter ego no. No, és el meu ego. Sí, perquè. Admiro les persones que no tenen complex per anar lentes, saps? Jo no en tinc gaire, però sí que de vegades xoco molt amb altres ritmes més ràpids. Llavors, ostres, aquesta cosa de ser complexada. Ho vaig fent i ja està. Amb tot l'orgull del món. Llavors, sí. He vist l'amor en moltes

formes. He vist el cel com feia bromes. El s'ha tondit buscant respostes i l'infinit. M'ha preguntat si m'he amagat darrere un núvol o la veritat que m'he empassat, si és el mateix. Si no hi ha ni significat.

He vist el cor plorar de plena, he vist la mort amb un somriure.

He pres para un. Les canto, volen lliures, colla per magnetismos. Apropa-m'hi per discutir, que no hi ha trobo, que a mi m'espera. Sense destí. He vist tan sols on m'han quedat.

Hi ha cançons que no es poden trepitjar. Clar, i escoltes la Mar Pujol i a sobre s'hi posa la Sílvia Pérez Cruz i dius, què faig? Jo ja tanco la paradeta i me'n vaig, no? Una mica. Molt fort això, eh? Ai, no.

Sí, sí, és fortíssim. Eh? Aquest duet és fortíssim. No, no, és molt fort. O sigui, jo, bueno, aquesta cançó, jo crec que ve de l'altre barri. Sí, totalment. O sigui, va ser com, crec que l'única cançó del disc que sí que va ser com una fletxa, saps? Les altres han estat més treballades i més. De picar pedra una mica, però aquesta va passar, simplement va passar, i quan va passar a mi em va venir la veu de la Sílvia directament. I així directament la vaig escriure jo, havíem coincidit unes quantes vegades, i vaig pensar, uau, si vol serà increïble. I serà molt guai perquè no m'imagino ningú més. Llavors va ser com li vaig enviar la cançó i em va respondre el dia del tio, el 24 de desembre. 24 o 23?

Depèn de hi ha gent que el fa el 24 a la nit, hi ha gent que el fa el 25.

No, el 24 a la nit, a la nit ho fem nosaltres. I per mi va ser el meu regal de tio em va dir ai perdona que no m'havia pogut escoltar l'àudio tal compta amb mi. I jo, uau, ostres, o sigui, perfecte, perquè no podia ser ningú més.

Ella t'havia recomanat, crec, alguna vegada, no?, potser. Crec que ho havia expressat, que li havia agradat el disc anterior. Ah, sí, sí, sí. I fins a quin punt la Sílvia és una referent teva?

Fins al punt que a mi m'ha obert un camí, jo crec. O sigui, a mi hi ha molta gent. Hi ha moltíssima gent.

Sí, que me'n recordo precisament un dia. Vaig preguntar-li això a la Sílvia. I em va dir, fa molts anys, eh? I em va dir, sí, sí, mira, em diuen això, el Jorge Drexler em va dir que jo he obert una porta. I tant, ha obert un portal. Una portassa que déu-n'hi-do, eh? Sí, i tant, jo recordo.

Jo vinc de, bé, ja ho has vist amb les cançons, vinc d'un passat molt pop, molt cançons de ràdio. Llavors, quan vaig entrar a la Uni i jo vaig reconfigurar com el meu pensament, em va influenciar molt l'anarquisme, molt el feminisme, i a través d'això em van venir nous referents musicals. La primera, ella, la Sílvia. I clar, per mi va ser com un ai, ai, ai. Ui, ui, ui, com es composa, com la lletra et pot fer arribar a llocs tan profuns. Sí, i com la manera de cantar, no?, també.

Planteu-me una flor, penseu-me en amor. Que la lluna empenyi el sol, que espodreixin tots els fruits i rebrotin els teus dits. Que el mar puja i caia el rei.

Això és el principi d'una d'aquelles cançons que venen de l'altre barri i que no pots trepitjar, per això em vull avançar una mica, perquè si no l'haurem de sentir sencera i se'ns acabarà el temps del programa. Però si heu començat a escoltar aquesta cançó de la Silvia Pérez Crudía, El Salvador Sobral, que es diu Amor, i no ho heu fet mai, Quan tingueu un moment, estigueu a casa, amb calma i preparats, preparades emocionalment pel que pugui passar. Després d'escoltar aquesta cançó, feu-ho, perquè hi ha poques cançons que arriben d'una forma tan profunda, no? I que són tan clares a la lletra, no? Sí, sí, sí.

Jo recordo molt escoltar aquesta cançó amb el meu company a casa, això, dedicant-li l'atenció plena a escoltar la cançó i acabar plorant de totes les coses que et recorda que estan adormides o que formen part del tu i de no sé quantes vides passades, saps? Vull dir que. En aquest moment, són recordatoris, aquest tipus de cançons, recordatoris de que formem part d'alguna cosa comuna. Sí, és per mi un recordatori de la nostra part espiritual. I en aquest segon de

vida on tot sembla fet a mi. Plorem parts i funerals. I elles pareixen mentre celebren funerals. Les cançons són immortals.

Hi ha aquest símil que el naixement i la mort estan tan a prop. Hi ha un moment allà, si ho hem explicat, dones que han parit, que s'uneixen les dues coses. Hi ha una porta, aquesta porta de l'altre barri, precisament, que està allà, i a una banda de la porta hi ha els naixements i a l'altra els funerals és molt bèstia és molt fort. I això com l'explicaríem a un extraterrestre, tot plegat? Seria difícil, eh? Hi ha alguna cançó que t'ofereixi servir allò per.

Sí. Sí? Sí, jo crec que O sigui, a veure, és molt complicat. Però a mi en Xarim Arasté també em porta molt en aquesta sensació de, tot el rato, a través de les seves cançons, recordar el nostre esperit o d'on venim. El que havíem escrit és una cançó que.

La tendresa és fàcil d'espantar l'odi és senzill de sembrar tu que havies pensat recollir.

Enxari Maresté és molt gran. Aquí ens l'estimem molt, també.

És referent per mi, absolut. I és guai perquè de tant en tant, a través de cançons de rebost, a través de Cadernera, que un dia li vaig passar una versió que vaig fer, vam començar a parlar. Llavors, sempre ens hem reconegut que tenim un fons comú. És com que no sabem de què va la cançó però que hi ha algú aquí fora que ens uneix.

M'agrada molt això. Ara et faré un parell de preguntes que no te les faig jo, sinó que te les fa la veu de l'altre barri.

Ahir. Ahir?

D'emoció. D'emoció, eh? Sí, sí. Em passa de vegades, depèn del moment del meu cicle hormonal, però bueno, no, estic volant, per tant, en principi no tindria per què estar tan més sensible, però sí, vaig plorar de bellesa. Simplement parlant de com ens estimem amb la meva parella.

I que bonic, per favor. Sí. I quan va ser l'últim cop que vas plorar de riure?

Plorar de riure? Ostres, a veure, això és més complicat, eh? O sigui, plores més d'emoció per la bellesa. Sí, que de riure. Però, ostres, quan vaig plorar de riure, jo. Segurament amb la meva cosina.

Riu molt amb la teva cosina? Ostres, fem uns farts de riure, sí, sí. Molt bé.

Bon dia. Quantes vegades no us

han trobat cantant a la dutxa o al cotxe? El fet de tralejar cançons en privat és força comú, però hi ha persones.

Això és una notícia a TV3 el 19 de maig de l'any 99. Què va passar el 19 de maig de l'any 99? Vaig néixer, jo. Doncs mira, feien una notícia sobre karaoke's. Com una gran tendència d'aquell moment, que era anar a cantar karaoke, i és un reportatge molt divertit, que surt tota la gent cantant a karaoke. Llavors, ara el que et volem proposar no és que et posis a cantar, si no vols, però sí que anirem a posar algunes cançons que han estat importants per tu, que potser t'agradaria cantar-les en karaoke. Comencem per la primera. El diablo está en mi vida

Pequeña Carolina Efe, por favor.

¿Aquesta la cantes de tant en tant?

No la canto mai, però l'havíem cantat molt amb el meu pare. El meu pare toca la guitarra i era el temazo que cantàvem quan era petita amb ell. La lletra em va llet bastant malament, eh? Sí, sí, sí. És una mica allò que. Moltes, moltes de les que escoltava. Sí, una altra, vinga.

Aquesta és la història d'un que volia ser ocell. Volia saltar muntanyes i amb els arbres barallar. La gent se'l mirava enganar. No t'ho pots imaginar. Els cabells li tapaven la cara. Tenia lleugers.

S'han creït, l'home que volia ser ocell.

Sí, aquesta cançó va ser de les primeres que vaig començar a tocar amb la guitarra, que també me la va ensenyar el meu pare. I ai, sí, té com algo de. No sé, de que et fa sentir com aquesta llibertat, no? La podries gravar, no, algun dia, aquesta? Uf. Allò, un.

Marc Pujol, versió de Sant Traït. Ja, ja, ja, ja, ja, total. Estaria mal, eh? No estaria mal. Si ho portes al teu terreny. Sí, sí. Va, deixo aquesta idea aquí.

Una altra, vinga. Ja no em mires mai en vera, perquè em sents a tu costat. Perquè saps que en un somriure t'obriré.

Gratitud, de Damià Olivella.

Té mazo, té mazo. ¿Tú el coneixies?

¿Damià Olivella? Sí. Sí, no molt, eh, però. Vale.

És que jo, no sé, em va arribar d'adolescent aquesta cançó, i altres cançons seves, Em va encantar la seva veu, bueno, tot. I també va ser de les primeres cançons que vaig tocar amb la guitarra. I és molt fort perquè potser fa cosa de dos o tres anys que vam quedar amb en Damià Bonivella. Ah, sí? Sí, sí, a mi. O sigui, a mi em va fer molta il·lo perquè de petita era com megafan. I a ell li va arribar a verte ballar per alguna banda i va dir, uau, això m'encanta, tal, no sé què, i vam quedar per cantar un dia. Vas coneixent tots els teus ídols, eh? És molt fort, això. Sí, sí, sí. Total, total. De qui et faltaria? Allò que dius, m'agradaria conèixer. Mentre

tu penses, la cabra mecànica.

En el mismo folio, la lista de la compra y una canción como un cupón de los ciegos. Rima la soledad con el atún en aceite vegetal y en oferta. Vaya precio sin competencia. Una mano pide el cielo, la otra en el cajón del pan. Hay manchas de grasa, de llanto, de tinta. Estoy harto de tanto frotar tu querer.

Aquesta sí que és de karaoke, eh?

Hombre, no, no, aquesta la cantàvem al cotxe a tope,

a tope. Allà per la C-17, no?

No, per no. Això era. Estàvem a la Roca. El meu pare va néixer a la Roca del Vallès, però en aquell moment estàvem com bastant a casa de l'àvia de la seva exparella, que vivia allà a la Roca. I recordo molt parlar el Maresme, recórrer el Maresme amb aquesta cançó a tope. Està molt bé, molt bé.

La cabra mecànica i els catarres. Aquests sí que els has conegut, no? No, mira, saps qui pensava?

Pensava la Roser, bueno, i els que tarden en general no els he conegut mai, però, no sé, em faria il·lusió.

Ja passarà, ara amb aquesta gira que tens coincidiràs amb ells algun dia. A més, és veritat que feu estils

molt diferents. Molt, sí, sí, i a veure, hi ha gent que, no sé, que em diu, en sèrio t'agraden? I jo, pues va, va. O sigui, els porto molt al cor, de veritat. Estaves en la primera fila, al principi, al concert. Només vaig anar a un concert. Jo, quan era petita, no anava a gaires concerts, però. Vaig anar amunt i recordo que m'encantés. Està bé.

Ara sortirem de festa a morts, però abans.

Él dijo una vez que no es la fama ni el dinero Pero cada lago significa el mundo entero si es sincero Seguiré tocando si me muero No importa si vivo de esto o de ser camarero. Hay un fuego dentro que nos guía desde niños La llama se quema si detrás no hay un latido Hay un fuego dentro y será vuestro peor enemigo Arderán vuestros continentes sin contenido.

És del que parlàvem ara, una mica aquesta lletra, no? També, que no importa si vius d'això o no, però que seguiràs. Total.

Seguiràs fent música, no? Sí, sí, sí. La Moda és un grup que molt de la universitat hi ha. No sé, no sé què dir, no els conec molt. Sempre m'han quedat per veure en directe. Tenen molt bon directe, eh, aquesta gent? Sí, sí, sí, el Nacho és parella de la Maya Miranda. I també ha set com substitut d'en Gorka Urbizu guitarrista i la Maia sempre m'ha dit que ho peten sempre s'han de

deixar coses per fer si no, anar a l'altre barri si no, a l'altre barri s'acumula la feina fem una immersió més cap endins a l'altre barri.

La festa morts.

Imagina que aquí a l'altre barri has de formar un grup. Qui aniries a buscar? Qui serien les primeres persones que aniries a trucar a la porta? A veure, la Mercedes Sosa,

Cambia lo superficial.

Cambia también lo profundo. Cambia el modo de pensar. Cambia todo en este mundo. Cambia el clima con los años.

La negra Sosa, Mercedes Sosa. Aquesta no te la acabas, eh? No te la acabas, no.

Aquesta cançó, de fet, Todo cambia, és una cançó que ha set com. La cançó del meu grup d'amics. És com la cançó que sempre feia amb els sobretaules. Sí, a mi em va emocionar molt. Quan la vaig descobrir, jo vaig pensar, guau, gràcies. És com la carta que necessito quan algo va malament. És com, tranqui, tot canvia. Sí.

M'apunto, tot plegat.

Una altra. El dia és llarg, la nit també, un dia i un altre dia. I l'esperar es fa en sopit si ningú et fa companyia.

I tu ja arribaràs. Una jutge, eh, de la Remei Margarit, dels setze jutges, encara menys reivindicada que la Guillermina Mota, que comentàvem ara fa una estona. I hi afegiríem el Pau Riba, no?

Ai, els teus somriures

són esclars de sol com quan mans a mans descorren les cortines risc,

ras, explosions de llum envaïn

l'espai.

Pau Riba, el trobem a faltar.

Mira, jo aquesta persona, quan vam saber que es va morir, amb en Nil Sabatés, que és un amic meu i poeta, molt, molt recomanat. Mira un altre, que me l'apunto. Sí, sí, important, en Nil, sí. I, bueno, o sigui, estàvem molt tocats, i vam agafar, vam agafar unes espelmes, i ens en vam anar amb les espelmes cap amunt una ermita, vam pujar al castell de Llosà, I li vam fer un ritual. Ah, sí? I tant. Sí, sí, ben merescut. És que, clar, quantes coses ens ha ensenyat sobre el món. I sobre els altres mons. No, en pau arriba. És com I es va posar

a cantar cançons seves, el ritual aquest, eh? Sí, crec que vam recitar Nina de Miraguano. Preciosa interpretació, la que fa el Pau Riba en aquella cançó de la Firilutxe. Exacte. Una sobretaula, a qui convidaries? A veure. Escriptors, escriptores? A la Gloria Fuertes. Gloria Fuertes.

Crec que també convidaria en Joan Broso. I a la. Sí, Joan Brossa. I a la Mercè Rodoreda.

Ja que has dit Joan Brossa, i he posat la gent. Que la va amb música Maria Arnali i Marcel Bagés, que també és un poema bestial. Molt fort. Sí, sí, eh? La gent no s'adona del poder que té, eh? No. Tu creus en la gent o no?

Jo, sí, sí que crec en la gent i tant. Vull dir, hi ha moltíssima gent que s'adona del poder que té, el que passa que no. No l'aplica. No estem gaire. Bueno, sí que estem organitzades, però. Sí, sí.

Doncs pel poder i per la gent, crec que. Estem arribant al final, sí, mira, veus, sonen les campanes aquestes. Et donem tres opcions i tu tries. Opció A, et quedes aquí a l'altre barri i et quedaràs com a coordinadora del departament de les cançons oblidades o les cançons que neixen d'aquí. Saps allò que diem, les cançons aquelles que no saps d'on venen però que estan en algun lloc, eh? I altres que en el seu moment es van fer però que ningú les va agafar i que s'han de repartir per nous creadors i nous cantautors i cantautores i músics. Opció B.

Ah, jo vull conquerir, vull ser l'art. Vull ser, vull ser, vull que em donis les calcetes.

És un desig, com el de bola de drac aquest, de les boles de drac. L'opció B és reencarnar-nos en l'animal que has dit abans, que en aquest cas és un cargol, i podràs fer realitat qualsevol desig. I opció C és tornar al món dels vius, a fer aquesta gira, que ha de passar per Girona, Barcelona, Terrassa, Vilanovela, Geltrú, Vilaplana, València, Esparreguera, etcètera, etcètera. Però has de renunciar al teu repertori. Només podràs tocar cançons d'altres, d'una persona. O sigui, cançons del repertori d'una altra persona. Uf. Aquí t'ho hem de posar una mica difícil. Clar, clar, clar, clar, clar. A veure, la A, quina era? La A era quedar-te aquí a l'altre barri. Gestionant el departament de les cançons oblidades. O sigui, vas a l'arxiu de cançons que hi ha aquí oblidades, cançons que no han vist la llum, que es van quedar perdudes en algun lloc. La A. La A, eh? Sí. I algun dia ja tornaràs. Sí. Doncs perfecte, doncs benvinguda aquí a l'altre barri, Mar Pujol, ha estat un plaer parlar amb tu. No, un plaer meu. D'aquest disc que recomanem molt, d'aquesta aigua no em beuré, bebeu, bebeu el disc, sisplau. I acabarem amb una cançó que no és teva, però que és una cançó que a tu et recorda un moment feliç. Quina cançó ens deixes?

Us deixo amb Everything is Falling. De? Kevin Johansson.

De Kevin Johansson. Bé, ja comença a sonar. Una abraçada al Nil via la producció i a l'Ismael contra el Celestial. Que vagi molt bé, Mar. Gràcies. Adéu.

Sí sí. Everything is, everything is Everything is, everything is

I know it sounds wrong

And I don't have the faith.

Sí es una.