Mario Vilau: "Soc un torero de 20 anys, català i animalista"

Papa,

jo vull ser torero. Papa, jo vull matar toros. Papa, jo vull saltar els ruedos.

I ai, papa, jo vull ser torero. I el pare es desesperava, ell que era tan humil.

Ara el suplement, la història d'un noi de l'Hospitalet de Llobregat que un bon dia va ficar a la banya en el món de la tauromàquia. Un jove de només 20 anys que es va prendre el peu de la lletra, l'Albert Pla, quan cantava això de Papa, jo vull ser torero. Ara el suplement ens visita per primera vegada un torero, un torero català que va pel camí de convertir-se en una promesa i que ve acompanyat del seu pare. Una conversa que esperem que no acabi mastocada a final. Mario Vilao, bon dia. Molt bon dia. Com estàs, Mario?

Bueno, mica en mica anem millor. Surs d'una lesió. Sí, ara mateix estic una miqueta mal físicament, però bueno. Què va passar? Bueno, fa ja uns dies, el 27 de setembre, precisament el meu aniversari, vaig turallar i va passar la cara bé del turallet i em va ficar una cronada en bou.

Un bou, o sigui, et van vestir un toro. Sí. A on? A la cuixa, aquí darrere. Quants centímetres? 20, 20 centímetres. 20 centímetres? Sí, sí. I què va passar després?

Bueno, pues, lo normal, no? Et van operar? Sí, només sortí de la plaça, hi havia un quiròfan mòbil i m'operen i ja cap a l'hospital.

Què se sent quan una banya d'un bou et penetra 20 centímetres la cuixa?

Bueno, és complicat d'explicar-ho, no? Perquè, per exemple, la primera sempre dic que no vaig ni sentir-la, no? Però, bueno, mica en mica van passant una arre d'altra, doncs ja et vas adonar del que passa i ja saps, no? Quan t'agafen i t'ha ficat la banya, que saps, no? Que vas ferit i la veritat que és complicat, no? Saber reaccionar mentalment, però, bueno, ja ho tinc més que ansibilat i quan passen aquestes coses intento sempre tomar-m'ho de la millor manera.

Clar, són 20 centímetres en una cuixa d'un noi de 20 anys. Entenc que si estàs aquí i ho estàs explicant tan panxo, vol dir que no et va

enganxar cap artèria vital. No, no, la veritat és que per sort, no em va agafar, sí que és veritat que em va partir algun múscul que l'altre, però bueno, per sort, va estar a punt de tocar el nervi ciàtic i tot això, però vaig tindre sort que només, com dic, va partir algun múscul, però bueno.

Quantes vegades t'han vestit un toro, un bou? Tinc sis, sis cornades.

Tres l'any passat i tres aquest, i bueno, totes a la zona de la cama, de la cuixa, menys una aquí al cul també? Al cul, bueno, a la zona baixa del cul sí, tinc dues aquí i aquesta una mica més. Pregunta molt òbvia. No tens por? Bueno, sempre, no? Hi ha por davant d'un bou, òbviament, saps? Que és una cosa que et pot treure la vida. I quan ho fas, pues òbviament surt aquest sentiment, no? Però bueno, nosaltres treballem dia a dia i estem molt mentalitzats per poder fer-ho i aquesta por, pues transformar-la en així dir-ho, no? Perquè al final i al cap és el que volem, pues transformar-ho en el que volem fer. Clar, un toro, què pesa? 600, 700 quilos? Hi ha de tot, no? Per exemple, aquest estiu he matat fins i tot a 540, no? Que ni en bous encara es poden veure, no? Però bueno, sí que és veritat que pot variar molt el pes.

En què consisteix el toreig i què va fallar perquè una d'aquestes cornades t'enganxés la cama? Què vas fer malament?

Bueno, moltes vegades no depèn de nosaltres, no? Sinó dels animals. Els animals. Fan el que ells tenen dins i moltes vegades no són adequats per fer el toreig. Quan un es posa de veritat davant del bou i es posa a fer les coses bé i el bou no vol fer les coses bé, passen aquestes coses.

Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio. Estem xerrant amb el Mario Vilau. Ell és torero, només té 20 anys i avui ve acompanyat del seu pare, que és el Jaume Vilau. Hola. Hola, bon dia. Què tal, com estàs? Bé, aquí. Tu i eres el dia que el van lesionar? No, aquesta vegada no. Altres vegades ho has vist.

Altres vegades, sí. I què? Bueno, ho veus a l'aire, com està, i de seguida el porta a l'hospital, vas tu cap allí, i de seguida quan l'operen, de seguida et diuen què ha passat, i com està, i tot això, i ja A tu t'han agradat mai els toros? A mi, no és que ni m'agradin ni me deixin d'agradar, és que no. No sabies de què anava això dels toros? No, sí, sabía de qué anaba, pero es una cosa que no. No m'ha cridat mai. No t'ha cridat mai l'atenció?

I a la família hi havia antecedents? No. Tu, Mario, d'on et ve aquesta afició pels toros?

Dona la casualitat que un germà seu es va casar i se va anar a viure a un poble de Castelló. I que allà fan bous al carrer, com aquí a la zona de Tarragona. Nosaltres cada any anàvem a les festes d'estiu i va ser, em va interessar el bou dins de mi i cada any que anàvem aquesta locura anava creixent. Des de molt petit?

Des que vaig néixer. Aquesta bogeria, dius, anava creixent. És a dir, no sé, què m'he d'imaginar, un nen de dos, tres, quatre anys que ja comença a jugar en comptes de girafes, elefants i tigres amb bous? Pues exactament. Sí? Exactament.

Jaume, explica-m'ho això. El pastís del tercer aniversari era el pastís

i portava un bou. Ja us l'havia demanat, de petits. Com t'ho expliques, això, Jaume? T'ho vas entendre mai? No.

¿Y a la clase, por ejemplo, els teus companys d'escola ho entenien? Que juguessis amb bous ja de tan petit, Mario?

Jo tinc la sort que des de ben petit sempre he anat amb els mateixos companys i des de ben petit ja sabien qual era la meva afició i inclús de vegades feia llogars bons als meus amics perquè era el que jo necessitava i ells ho entendien perfectament Entenc,

Jaume, que el teu fill et va agafar un dia i et va dir la frase de l'Albert Pla de Papa, jo vull ser torero Jo me vull apuntar a l'escola taurina de

Catalunya I tu què li vas dir? Al principi intenta escampar, escampar, però bueno, al final diu, o m'ho emporteu o vaig jo. I el va emportar el sato.

Tot i així, tinc entès que com que estava tan obsessionat amb tota la qüestió dels bous i dels toros i del toreig, el va portar el psicòleg.

Sí, una part dels toros, una altra cosa, però per als toros també. Com va anar això, Mario?

Bueno, jo no ho sabia. Jo anava al psicòleg perquè em portaven. Jo era petit, no sé si tenia 8 o 9 anys, no me'n recordo. Sí, més o menys. I fixa't que fins i tot jo anava al psicòleg i hi havia lloguines, un psicòleg de nens, i hi havia justament una figureta d'un bou i jo jugava els bous al psicòleg. I llavors ni ell mateix entendia què em passava.

I el psicòleg va dir, escolta'm, apunteu-lo als toros perquè si no això. No sé què té, que ara hi sortirà. Tothom ha entès aquesta afició o aquest model de vida que has decidit adoptar, Mario? Sí. Tot el teu entorn, la família? Perquè si el teu pare tampoc això dels bous i els toros ni li va ni li ve.

Pensa que quan una persona com jo entrega tota la seva vida a algú, el que sigui, la gent del seu voltant ho ha de respectar. I sobretot en una professió com la meva, que pràcticament no, em llugo la vida cada dia. I llavors tota la persona que li he explicat, que ha vist la meva forma de vida, no li s'ha quedat una altra cosa que apujar-me i fins i tot interessar-se al tema.

A ritme del Sals de Snabur, amb aquest tourejador, amb el Mario Vilau i el Jaume Vilau, pare i fill, pare d'un toureiro de només 20 anys, el Mario. Escolta, Mario, quina reputació creus que té la teva feina aquí a Catalunya?

Bueno, jo crec que és important. Jo crec que ara mateix el que estic sent capaç de viure crec que és impressionant. Mai imaginava quan era petit que hi hagués la quantitat d'afició que estic descobrint. Cada vegada veig que n'hi ha més i sobretot la. La afició que té la gent de Catalunya crec que no l'ha vist en ningun lloc. El que és capaç de fer la gent d'aquí, de viatjar, de fer hores a cotxe, i sobretot per veure'm a mi, la veritat que és un orgull i que és molt bonic el que estic sent capaç de viure en la afició de Catalunya.

A tu t'agrada reivindicar que ets un torero català? Sí, a mi.

A mi m'agrada que la gent sàpiga que soc català, que estic orgullós de la meva terra i que jo sempre que he anat per fora d'aquí, òbviament no per fora d'aquí, però que sempre que ho he pogut reivindicar ho he fet amb tot l'orgull del món.

És habitual a vegades que en el món de la tauromaquia el públic llenci banderes al torero. Què et llencen? Banderes espanyoles, banderes catalanes, senyeres?

Jo sempre, com saben, que soc català perquè. La veu s'escolta, em porten banderes de Catalunya. De fet, a la final, quan vaig quedar campió d'Espanya a la Lliga Nacional, la volta al Roble la vaig donar amb una bandera de Catalunya i al final la vaig mostrar, perquè amb la televisió, amb tot el món que ho estava veient, volia reivindicar que Catalunya era més teorena que mai i crec que era el moment per fer-ho davant de tot el món.

L'univers dels toros sí que és veritat, però que està envoltat de tòpics o de prejudicis a vegades, d'uns valors associats a una ideologia més conservadora, a un fort sentiment d'espanyolitat. Diries que són tòpics o són prejudicis o són certs?

Són totalment tòpics, no? Tu vas a una plaça de bous i pots encontrar-te amb tot tipus de persones de biologies diferents. La veritat és que és un món on aquestes idees no importen, perquè al final el que importa és que una persona s'està llogant la vida davant d'un animal i importa el que ets capaç de sentir veient això.

Formalment, les corredes de toros no estan prohibides a Catalunya. De fet, el Parlament les va abolir el 2010, però el 2016 el Constitucional va anul·lar la llei. Ara bé, l'última corrida que es va celebrar a casa nostra va ser el 25 de setembre del 2011 a la Monumental. Tu entens que no hi hagin toros a Catalunya, Mario?

Jo era molt petit, no? Per saber el que estava passant. Jo, vamos, ni quan era petit sabia ni que havia, no? Correr a Barcelona. Però, bueno, no entenc, no? Per què. No es va solucionar la cosa més ràpid, no entenc per què, quizá el nostre sistema no es va mobilitzar abans, però bueno, quan ja es va anul·lar la previsió, doncs bueno, crec que ja és una porta oberta per poder tornar i ojalà per nosaltres podem tornar a disfrutar del que més volem a la nostra plaça. Tu entenc que el teu somni deu ser poder torrejar un dia a Catalunya. Doncs sí, de Catalunya. Sí que és veritat, és el meu somni, poder treballar amb la meva gent, la meva terra, la meva plaça, i gaudir del que estimo, que m'estan traient.

Tu entens la gent que pensa o que diu que el que tu fas. És maltractament animal? Clar que ho entenc, no?

Hi ha tot tipus d'opinions, però hi ha que respectar-les, no? Igual que nosaltres respectem a ells, ells se'n s'han de respectar a nosaltres, que crec que és el més important. Tu et consideres animalista? Jo sí. Tu et consideres animalista? Jo em considero molt més animalista que moltes altres persones. Per què? Explica-m'ho això. Perquè jo sé com viu l'animal, jo sé com s'ha tractat l'animal, jo he cuidat l'animal i sé tot el que hi ha darrere d'una correguda de bous, tots els ecosistemes, totes les persones que viuen del món del bou i tot el que es cuida gràcies a que hi ha corregudes de bous.

Clar, però al final el teu objectiu és matar-lo, no?, quan us enfronteu a la plaça.

Doncs igual que un matadero, no?, quan els animals moren. De vegades, n'hi ha que veure, no?, què porta detrás d'un animal. Igual, el sofriment no és morir, sinó la vida que ha portat un animal. Tu creus que el toro es diverteix a la plaça o pateix? No ho sabem. Ningún ser humà s'ha posat a la pell d'un bo al ser aturallat. No ho podem saber.

Explica'm què passa. Jo mai he assistit a una corrida de toros, no ho he vist mai. Vaig veure la pel·lícula de l'Albert Serra. De fet, tenim la banda sonora de la pel·lícula de l'Albert. No sé si vas tenir l'oportunitat de veure-la. Jo l'he vist unes quantes vegades. Unes quantes vegades, és així.

Això és Tardes de Soledad, aquesta famosa pel·lícula documental sobre toros de l'Albert Serra, que va ser molt aplaudida i també molt criticada, l'Albert Serra és així. I a tu què et va semblar la peli?

A mi és veritat que, hombre, òbviament em va agradar que un director com Albert Serra, català, aposti per un món com la catedral romàquia, és important, però sobretot va mostrar la realitat dins del que ve un torero, del que pot patir a l'hotel a l'hora de canviar-se, el que pot patir de caminar a la plaça a la furgoneta, tot aquest tipus de coses que, quizá, l'aficionat no pot veure, ho va mostrar.

I tot el ritual també de vestir-se, no? Tu també el deus haver viscut aquest ritual, la vestimenta. Unes quantes vegades. Quanta estona trigues a vestir-te? Bueno, pues depèn, no?

Cadascú les manies que tingui, però bueno, jo soc un turero que la veritat no tinc moltes i tardo, encara si es triga, no? Puc trigar, no sé, 40-45 minuts.

Jaume, què? El patiment va per dins o va per fora o com el proceseu? També amb la teva dona. El patiment va per dins i per fora. Perquè entenc que sou una família, pel que expliqueu, que mai havíeu tingut tradició. Tu havies assistit mai a una corrida de toros? Mai. Ni a Catalunya ni fora de Catalunya. Ni a Catalunya ni fora. Per tant, la primera corrida de toros que veus a la teva vida és la del teu fill. El meu fill. Amb 16 anys, davant d'un animal de 500 quilos. Sí, sí. Tot això. Va per dintre. Tens més fills? Sí, una filla. I la seva germana, la teva filla, ho entén, el que fa el Mario? No acaba d'entendre-ho. Li costa una mica més. Mario, explica-m'ho.

Que és més gran o més petita ella? Bueno, és més gran. Ella té 4 anys, és més gran que jo. A què es dedica ella? Ella és higienista local. Però bueno, mai hem tingut aquesta afició en comú. T'ha vingut mai a veure ella?

No. Ella no t'ha vingut a veure. T'ha vingut mai a veure. Et sap greu?

Home, no m'agrada dir-ho perquè la meva germana, però sí que em sap greu perquè no entén el que és la vida del seu germà. Discutiu? Sí. Què et diu? Bueno, ja no m'agrada entrar al tema de discutir amb ella perquè, òbviament, l'estimo. Però bueno, és complicat perquè ella ho ve totalment contrari a mi. Tu et guanyes bé la vida? Pots viure del Toreig? Ara mateix sí, puc viure del Toreig. I quina projecció tens?

Perquè hi ha toreros que es guanyen molt bé la vida, no?

Bueno, mai es pot dir això, perquè no ho saps, però bueno, per sort i pel que estic, si és, sin capaç de viure, doncs gràcies, puc dir que tinc una projecció important, que ojalà que sigui veritat, però bueno, mai es pot dir.

Explica'm què passa amb les orelles del toro, el ritual aquest de les orelles.

Bueno, estallant a moda de trofeis, no?

O sigui, un cop el toro ha caigut, no? Se li tallen les orelles i se li entreguen al torero com a un trofeu? Sí. I després es mostren

al públic o com va això? Clar, és la forma, no? Com de valorar una feina i les demanar, de fet, al públic. Les demanar al públic.

Qui et va acompanyar aquella primera vegada a l'escola taurina? La meva mare. Quants anys tenies? Tenia 14. 14 anys. I amb 14 anys tu i la teva mare us planteu a l'escola taurina, que suposo que l'ambient era una mica més veterà.

Sí, bueno, era una època, bueno, ja més en intransa, no? El tema de l'escola va ser una època de canvi, va entrar una nova directiva i els meus companys ja eren més majors, no? Tenien 17, 18, 19 anys, ja era més majors que jo. Què s'hi fa en una escola taurina? Bé, doncs es fa com una mica, com he dit abans, no? Un teatre es fa entrenar, no? Un teatre, un teatre. Clar, perquè entenc que evidentment no podeu entrenar amb veus allà. Exactament, doncs fem com si hi hagués un veu, una persona fa de veu i l'altre s'imagina, no? Fent una feina a una plaça i per automatitzar

els moviments. Són moviments molt automàtics? És una coreografia bastant repetitiva? No,

perquè cada animal no són igual, no? Tots els animals són diferents i llavors, aplicant la tècnica i torallant cada vegada, vas agafant aquests diferents moviments. Però bueno, sí que és veritat que entrenant intentem agafar la perfecció perquè davant dels animals, encara que no hi sigui perfecta, per la nostra composició corporal i moviments, sigui el més perfecte possible.

Recordes la primera vegada que et vas posar davant d'un toro de debò? D'un toro de debò. Sí. Quants anys tenies?

Tendré 15 o 16, com a molt.

Tu, Jaume, què, aquell dia? Les tenies totes? S'ha de patir molt, no?

Molt, es pateix molt. Un criu de 15 anys, amb un bitxo, no són molt grans perquè són petits, però bueno, que l'enganxa i fa la voltaleta. I no sé com caurà. Què vas sentir tu aquella

primera vegada de tenir un toro davant?

Bueno, a veure, n'hi ha dues parts. Quan vaig posar la primera vegada, que va ser un animal molt més petit, que sí que em va impressionar molt, perquè jo ho veia i tot, però no sabia el que era posar-se davant. I quan ja vaig posar davant un veu gran, sí que vaig sentir sobretot la força que tenia un animal. Que podia agafar-te i podia fer-te mal, no? I sota el volum, amb tot, pues era. Impressionava molt, més del que me llenava.

Quin any t'espera? És a dir, viatges amunt i avall, toreges arreu de l'estat, o crec que també a França, no?

A França, a Mèxic, ara la setmana que ve anem a Perú. Sí que crec que, bueno, aquest any ha sigut un any molt mogut, no? Perquè hem torejat. Per totes parts, i és una vida complicada, perquè són molts viatges, moltes hores de cotxe, i després d'aturar ja, tants dies seguits es fa dur, però al final és el que vull viure.

L'acompanyes sempre tu, Jaume, o hi va pel seu compte, ja? No, no, una altra poqueta vegada el podem acompanyar. Estou treballant i. Sí, estem treballant i és impossible. A què et dediques, Jaume, a tu? Jo sóc encarregat d'un magasem. Molt bé. Volia preguntar si el públic és gaire diferent, el de França, el del Perú, el de Mèxic, el de Madrid. Com reacciona? Sí, és diferent, no?

Cada públic és el que ha vingut. El que ha viscut la història, no? Per exemple, a Mèxic són, bueno, més com una festa, no? A Espanya sí que és veritat que n'hi ha de tot, per la festa dels pobles i les places importants, i a França sí que és veritat que guarda un respecte també especial, no? A França n'hi ha molt respecte pel Bou, molt respecte pel Torero, i la veritat que són aficions que n'hi ha que entendre, no? Cadascuna per fer-la agradar, però que gràcies he pogut entendre-les a totes.

Avui al suplement la història del Mario Vilau, torero de només 20 anys, català, de l'Hospitalet i del seu pare, el Jaume Vilau, company d'aventures, amb una història sorprenent, que no havíem conegut encara aquí al suplement, però que segur que també ens planteja molts interrogants i algunes respostes. Jo, i em perdonareu, però no puc acabar aquesta entrevista sense que soni aquesta cançó. Sé que es cierto.

Mario Vilau i Jaume Vilau, moltes gràcies. No he autorejat gaire les preguntes, o sigui que us hem de donar les gràcies. I molta sort, i cuida't de la lesió, i que hagi de ser el que hagi de passar. Gràcies a tots dos, que vagi molt bé. Ara tornem al suplement.