Marta Angelat: "M'he despertat del coma perquè encara tinc massa coses per fer com per morir-me"

El suplement, amb Roger Escapa.

La diada de Sant Jordi de l'abril passat la recordarem pel Polen que va sobrevolar els carrers de Catalunya i que va fer la guitza als curiosos que passejàvem amb el llibre i amb les roses. Aquell dia, una de les grans actrius de casa nostra, Marta Angelat, va ingressar d'urgències a l'hospital. Encara no ho sabia, però assistaria unes quantes setmanes lluitant per la seva vida. Veu inconfusible del doblatge, actriu de teatre i també de sèries mítiques com Estació d'enllaç, Polseres Vermelles o El Com si fos ahir. Fa uns dies recollia el Premi Actúa per la seva aportació al món del doblatge i ben aviat sabrem si s'emporta també el butaca pel seu últim paper, L'increïble Romina a una festa a Roma, una obra de teatre meravellosa escrita pel Marc Artigau. Ara al suplement visitem Marta Angelat a Sant Cugat del Vallès perquè ens expliqui un nou capítol de la seva vida en final feliç.

Marta Angelat, bon dia. Bon dia. Som en un entorn meravellós, al monestir de Sant Cugat, dins del claustre. Sí. I vens sovint, tu, aquí?

Menys del que hauria de venir, segurament, però alguna vegada sí que vinc. Ets una dona de fe? Sí. De fe, no en l'església, però sí de fe en que la vida, en la vida, vaja. Creus en alguna cosa? Sí, en la vida, en que. Sí, sí que crec en alguna cosa. Passa que no una cosa normalitzada ni. No en la religió. En una religió, exacte. I què creus que hi ha al final del viatge? No ho sé, és un misteri, però a mi m'agrada viure en el misteri. O sigui, crec que no cal saber-ho. Estem aquí, visquem i ja ho veurem. Ja ens ho trobarem. Esperem que d'aquí molt temps, no? El màxim possible.

Vaig anar a veure fa uns mesos una festa a Roma amb la Marta Angelati i el Lluís Martco, la Marta de protagonista absoluta, i em va meravellar. És una obra molt maca. Em va encantar, un text meravellós de l'Artigau, amb la direcció de la Clara Segura. I bé, d'alguna manera t'acomiadaves, aquell personatge s'acomiadava, una dona amb Alzheimer, que s'enamorava i que es volia casar en una residència. Oh, i es casava. I es casava, i estava esplatòrica.

Sí, sí, és que va ser una funció. Jo no tenia el cap fer teatre com a actriu. Era una cosa que feia 5 o 6 anys que no em cridava ningú i pensava que ja s'havia acabat això. I em va arribar el text aquest i clar, és que em va meravellar. Vaig dubtar bastant perquè el teatre és molt exigent. Demana molta energia, és cada dia, els caps de setmana, quan assages són moltes hores. I vaig pensar si jo estava preparada per això o què passaria, no? Però em va poder més el fer el text. Era un paper que no me'l podia deixar escapar de cap manera. I vaig fer-ho.

Era d'alguna manera també, no sé si com un comiat dels escenaris per tu, o no vols mirar-t'ho així? Perquè clar, el que explicava la història

era una Déu, no? No, jo no pensava que era un comiat, però pensava, si és un comiat, és una obra perfecta perquè sigui un comiat. O sigui, no soc de les que. Em retiro dels escenaris perquè no se sap mai. Pot arribar un altre text. Però sí que pensava, és un bon, una bona última obra, si no n'he de fer cap més.

La vau representar durant unes quantes setmanes al lliure de Gràcia. Havíeu de fer gira, però no sé si vas pagar un peatge d'un paper tan exigent.

Jo crec que no va ser sols això. Possiblement. El cansament que jo arrossegava, perquè vulguis o no, els assajos i gairebé dos mesos de teatre exigeixen i portes un cansament acumulat, però va ser una bactèria que em va pillar. I m'han dit que em podia pillar a mi com a un altre. Vull dir, no és una bactèria rara ni. El que passa que el meu cos va reaccionar d'una manera molt aparatosa i vaig tenir com una reacció inflamatòria de tot el cos i vaig anar a l'UCI. O sigui, va ser molt precipitat, eh? Un dia em vaig trobar malament. Què et passava? Bueno, tenia una mica de febre, allò que no mal cos, saps? Em vaig fer un test del Covid. És com una grip, com un Covid. Però això va ser un dia, l'endemà al matí, ja la meva filla, que estava a casa, per sort, em va portar al cap i aquella nit ja estava ingressada a l'UCI. O sigui, així de ràpid va ser. Vull dir que jo no vaig tenir consciència de res, saps? O sigui, perquè de seguida ja em van anar a urgències, ja no me'n recordo d'urgències, vull dir, ja estava una mica per allà. Vaig estar greu, es veu, vaig estar. T'ho han explicat perquè no recordes res? Uns quants dies greu. Què vol dir greu? Greu vol dir que no sabien què podia passar. O sigui, els que realment van passar-ho molt malament van ser els meus fills. I amics, no?, que quan passen coses d'aquestes A mi em van arribar a avisar a la

ràdio i em van dir la Marta Angelat està molt greu i de cop i volta. I jo em vaig quedar sorprès, dic, si la setmana passada

l'he vist al teatre, què li ha passat? Bueno, no, no la setmana passada, vaig fer un bolo quatre dies abans. El primer bolo el vam fer a Reus i era el dia 17 i això em va passar el dia 22. O sigui. Quant temps vas passar a l'UCI? Quatre setmanes. Uau. En coma vaig estar com una setmana o deu dies. No recordes res? Bueno, sí. Adormida, no. Adormida una setmana o deu dies, més o menys. Després ja estava desperta. No podia parlar, perquè anava connectada amb un aparell respiratori. No podia menjar, perquè anava amb una sonda gassonàstrica. Però. Jo en cap moment vaig tenir la sensació de perill, saps? O sigui, estava convençuda que allò ho superava. I a part, els metges ja em deien que allò pitjor ja havia passat. O sigui, el perill real ja estava superat. O sigui, va ser una neumònia, al final. Va ser una neumònia, una neumònia que es va complicar. Les infermeres em van dir que hi havia moltes pneumònies aquest hivern. Hi havia hagut molta gent, gent jove de tota mena. S'assumia diferent en aquest estat? Ui, els somnis. Clar, jo no tinc clar quin dia va ser, no em vaig despertar de cop, ja vaig estar desperta. Et vas com despertant, et tornes a dormir, et tornes a despertar, i aleshores tot aquest temps hi havia uns somnis molt forts, dels quals me'n recordo perfectament ara mateix, vull dir. Que es barrejaven amb la realitat. O sigui, posteriorment vaig anar dexifrant el que era realitat i el que era somni. Primer estava tot com barrejat. Y después ya, cuando ya me desperté completamente, ya los sueños normales. Eso duró unos días, que no puedo decir cuántos, porque no lo sé.

Well, it's a marvelous night for a moon dance With the stars up above in your eyes A fantabulous night to make romance Need the cover of October skies.

Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio, estem xerrant amb la Marta Angelat des del Monestir de Sant Cugat. T'ha fet replantejar coses?

Home, m'ha fet replantejar que he de fer tot el que vull fer. No era el meu moment, és evident que no era el meu moment. I hi ha moltes coses que vull fer, i ja les volia fer abans que em passés això. I això m'ha donat la seguretat que les he de fer, que s'ha d'aprofitar. Jo ja pensava això, però clar. Ara tens més pressa. T'ho reafirma totalment. Que estem aquí i que en un dia, en un dia, en 24 hores, pot canviar absolutament la vida. Per tant, som molt vulnerables, n'hem de ser conscients, però hem de viure com si no ho fóssim. Quines són aquestes coses que et queden per fer? Doncs mira, coses de feina, de feina, perquè la feina la tinc. Aprofita-ho, va, demana-ho. Hi ha molts directors que són oients al suplement. Tinc moltes ganes de dirigir teatre. Fa molts anys que no en dirigeixo. Jo havia dirigit deu anys, vaig dirigir bastantes coses, però després vaig parar i no hi ha hagut possibilitat de tornar a dirigir. I tinc ganes, estic buscant obres, textos, tinc moltes ganes de dirigir.

Què t'han dit els teus fills de tot aquest mes que vas passar? Què t'han explicat?

Com ho van viure? Home, ells ho van viure, ells ho van passar molt malament. El temps que vaig estar adormida, el temps de la gravetat, que no se sabia com evolucionaria la cosa. S'ho van passar molt malament i suposo que no m'han explicat tot el malament que s'ho van passar. A més, tampoc es van poder acomiadar, si calia, no? No, no, no, no, no, clar. Però després, bueno, han sigut uns fills, jo tinc uns fills fantàstics, han estat cada dia a l'hospital, s'ho tornaven, tinc un fill i una filla. I el temps aquest de l'hospital ja estàvem units, perquè jo tinc una família molt curta. Tinc ells dos i prou. No tinc germans, pares evidentment no tinc, i els meus fills no tenen cosins, vull dir que I ens ha servit per. Fer més pinya encara de la que ja teníem, no?

Parles dels pares, que evidentment ja no els tens. No. Tinc una novel·la que va escriure la Marta Angelat, que es diu Seguint les zones, que és la teva història, és la història dels teus pares. Sí, sí. Que els teus pares, d'alguna manera, també van marcar el teu camí professional, perquè es dedicaven a la ràdio, a les zones, al doblatge, com a guionista, com a actors, no?, Tot i que no és que em

diguessin has de fer això, mai m'ho van dir, però jo crec que estava ja encaminada, perquè als set anys vaig fer una peli ja.

És una història d'amor aquest llibre, però també és una història de patiment, suposo que a vegades l'amor també ho provoca, amb el teu pare, no? I la manera com els vas perdre, tots dos molt de pressa, amb sis mesos de diferència, de cop, i aquesta sensació tu de no poder-te'n acomiadar d'ell sobretot, o de que se n'anés en un moment en què estava aurellat, expliques. Sí.

Sí, jo he tingut la necessitat d'explicar això probablement perquè m'ho volia treure de dins. He estat 30 anys amb això. La sensació de culpa quan. Tens una discussió amb el teu pare, ens parlàvem, estàvem junts de vacances, però hi havia una tensió forta i llavors passa el que va passar, que es va morir, que me'l vaig trobar mort un matí. Clar, la sensació de culpa és impressionant. Perquè, clar, si ho haguessis sabut, mai de la vida haguessis deixat que allò es quedés així, no? N'haguessis parlat, haguessis. I probablement aquest llibre jo crec que neix de la necessitat de treure-m'ho de mi, d'això, i de purificar-ho d'alguna manera, no?

L'has escrit fa molt poc, els teus pares van morir que tu no tenies ni 40 anys, per tant, com expliques, han passat més de 30 anys des que t'has atrevit a explicar-ho públicament, perquè estava obrellat que li retreies el pare.

Sí. Bueno, el pare havia tingut una història d'amor quan era molt més jove, quan jo tenia 10 o 12 anys. Amb una altra dona que no era la teva mare. Amb una altra dona que no era la meva mare. Aquesta història va durar un temps i es va acabar. La meva mare i el meu pare van continuar. I quan va morir la meva mare, uns mesos més tard, el meu pare va tornar amb aquesta persona. I jo això després he entès que no tenia per què prendre-m'ho com una cosa personal, perquè ell tenia dret a fer el que volgués. Tots tenim dret a enamorar-nos a l'edat que sigui. Però això ho he entès molt a posteriori. En aquell moment era com una traïció a ma mare, saps?, d'alguna forma. I estàvem en aquell punt en què encara no estava paït ni digerit, això. Tu defensaves la mare. Jo defensava la mare. Que ja no hi era. Que feia molt poc que ja no hi era. Esclar, si jo hagués sabut que el meu pare, al cap de 15 dies, s'havia de morir, la meva reacció hauria sigut completament diferent, saps? Se't va morir el pare més a Formentera de vacances. Sí. A Formentera, que. L'any 92, que va ser quan va passar tot això, era encara un lloc. Bueno, no hi havia, ho explico en el llibre, no hi havia enterramorts, no hi havia un senyor que s'ocupés d'això.

Hi havia Pau Riba i prou. Hi havia Pau Riba. I. No, ja hi havia. Bueno, turisme poc, eh? Turisme molt poquet. I va ser un episodi surrealista. El cotxe que se'l van portar, l'anada a Eivissa, bueno, tot, tot. Com una pel·lícula una mica dels anys cinquanta, saps? Vull dir, neorealista italiana d'aquelles. Has pogut fer les paus amb els pares? Sí, sí, totalment. Totalment. Jo crec que ho necessitava. I necessitava no només això amb el meu pare, sinó d'alguna manera recordar-los, deixar testimoni, memòria, no? O sigui, fer una mica de memòria. De la seva vida, del pas per la vida que ells van tenir, que no va ser un pas fàcil, perquè eren èpoques molt anodines, no? Eren èpoques que les hem hagut de borrar perquè no ens interessa tot allò d'aquell temps. Era fosc, era pobre, era no sé. Tu deus haver superat l'edat dels teus pares quan van morir, ja. Sí, i això em va donar una tranquil·litat absoluta, perquè jo pensava. Ells van morir als 70 anys, tenien la mateixa edat, a més. I tenia una mica de. Em feia una mica de llullo, eh? O sigui, abans d'arribar als 70 pensava, bueno. Deu ser inevitable pensar, ara em toca a mi. A veure què passa, no? Però un cop passat els 70, vaig veure, bueno, passarà un dia o altre, però ja no hi penso. Ja no hi penso.

És curiós perquè la mort t'ha temptat recentment, l'has tornat a vèncer, però totes aquestes històries que t'han acompanyat en els últims temps, el llibre, l'obra de teatre, la festa a Roma, també la pèrdua del teu marit en els últims anys, parlen de mort. És que la mort és una

cosa que és igual que la vida, forma part de la vida. El que passa que no tenim una cultura de la mort. Ningú ens explica de petits que ens morirem o si ens ho expliquen és d'una manera, quan algú és mort aleshores has d'explicar-ho d'alguna forma. Però. No hi ha aquest concepte que la vida s'acaba, que és un pas, que en realitat és un temps, que estem aquí. Hi ha altres cultures que sí, però la nostra no. I jo crec que és important parlar una mica de tu a tu amb la mort. Enlluernem-nos una mica amb la vida, també? No, no. Tu que ets guionista. Enlluernem-nos a tope amb la vida. Però això no treu que has de saber, has de tenir consciència que la mort existeix i que és el final de qualsevol. Això ens iguala a tots. Hi ha una cosa molt plàstica que és morir a l'escenari, també, per tots els actors. No, però a mi això no m'agradaria. Tu plegaràs? No sé si plegaré, o sigui, plegada a l'escenari ja t'he dit que jo no decidiré, ja no faig res més, com hi ha molts actors que decideixen, perquè no sé què pot arribar-me. Però no és el que més il·lusió em fa en aquests moments. Home, si es torna a fer la festa a Roma, evidentment la faré, perquè és una hora que m'ha donat moltes satisfaccions.

I allà, la teva dona que interpretaves tenia Alzheimer, que evidentment és una pandèmia de la nostra societat, però pels que us heu dedicat a memoritzar textos i a representar-los tota la vida, penso també en la Carmelies, no? Sí. Haver de deixar de perdre la memòria, també, tu que la tens tan exercitada. Sí. I haver d'interpretar un personatge com aquest? No,

l'Alzheimer és una malaltia tremenda. Que jo no. L'he fet O sigui, la Festa Roma va ser com intuïció tot el que jo vaig. No vaig assessorar-me ni llegir llibres sobre l'Alzheimer, ni. Home, en vam parlar, evidentment, durant els assajos, però és com. Un enharten, no? Enharten en vida, de la vida. Això ho trobo molt pitjor que morir-se. Però també em sembla que depèn. Perquè em sembla que, per exemple, la karma està molt bé. Saps què et vull dir? O sigui que tot depèn de com ho enfrontes. I de com ho enfronten els que et rodegen, però realment és una cosa que fa molta por.

Com a guionista, va, i tots aquests projectes que tens damunt la taula, si els poguessis escriure, els propers anys de la teva vida, què t'agradaria que et passés, a banda d'aquesta part professional que tens ganes d'enxergar?

Doncs, també m'agradaria fer més audiovisual, que n'he fet molt poc. Fer alguna pel·lícula. Tinc la sensació que has treballat poc, però tot el que has fet ha estat molt recordat. Sí. De cine he fet poc, per això. De cine he fet molt poquet. Tu vols que un director de cine truqui després d'aquesta entrevista? Home, m'agradaria, sí, m'agradaria. Tria'n un, va. Un de bo. N'hi ha molts de dolents, també. Un de bo. No, perquè el cine. Quan tenia 30 anys era el que jo volia fer, jo volia fer cine. M'encantava el cine des de qualsevol punt de vista, des del punt de vista d'actor, de direcció, de guió, si m'agradava tot del cinema. Però el cinema no m'ha necessitat, i va arribar un moment que per no perjudicar mai a més el meu cap, doncs ho vaig deixar córrer. Perquè he tingut moltes altres coses que no han sigut les pel·lícules. He fet bastanta televisió, tot i que no és com el cinema. La televisió és un entremig entre el cinema i el teatre, per dir-ho d'alguna manera. I penso que és el que em queda per fer algun paper així guapo en cinema, no? Per què no? No ho sé, jo ara tinc ganes que arribi tot el que hagi d'arribar. Jo crec que estic en un bon moment, que em vindran coses bones.

I que quan seré vell seguiré cantant de cançons iguals. No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat, però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar. I em podran veure somriure una mica per sota del nas. I em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Marta Angelat, un plaer, Norma, xerrar una estona amb tu. Moltes gràcies. Fins aviat. Fins aviat. A dalt dels escenaris, eh? Val. O a una sala de cine.

O veient-ho també en una plataforma. Salut. Salut.