Max i Mercè Sampietro: "És el nostre somni fer de iaia i net també a la ficció"

El suplement, amb Roger Escapa.

Que bonic és sentir la teva veu, encara que sigui per dir adeu, quan es fa fosc i tothom torna a casa seu.

Som el Suplement, som a Catalunya Ràdio. El món de la interpretació és ple de nissagues familiars que han deixat empremta i a Catalunya ara en podem presumir d'un altre. El San Pietro, la Mercè, la gran dama del teatre, del cine i de la tele, a Catalunya i a més enllà, i el seu net, el Max, que tot just comença a fer els primers passos molt prometedors darrere l'estela de la seva àvia. Ara el Suplement, dues generacions d'actors, dos intèrprets que demostren que la passió per l'art es porta a la sang. Una àvia i el seu net, la Mercè, i el Max, San Pietro. Bon dia, bona hora a tots dos. Hola, bon dia. Com esteu? Doncs molt bé, molt bé. Escolta'm, ha costat molt això perquè l'àvia viu a Madrid i costa, no?, juntar-vos i trobar-vos aquí a Catalunya.

Sí, sí, ens costa fins i tot a nosaltres per aquests dinars familiars i tot.

Max, presenta'm la teva àvia, va.

La teva àvia, no la Mercè Sanpietro. La meva àvia. Doncs jo com presentaré la meva àvia? Jo la meva àvia la presentaria com una àvia molt activa, molt maca, molt xerraira, molt energètica. No sé, molt emblemàtica també per mi. És una cosa. No sé. I l'has hagut de compartir amb tot Catalunya, segurament, no? Sí, sí. Bueno, he de dir que canvia una mica. O sigui, la meva àvia és més personal que la

Mercè Sanpietro, que coneix tothom. I el teu net, el Max. Presenta'm el Mercè.

Un trasto, un trasto total. El Max. El Max jo crec que és fonamentalment una persona que s'està desenvolupant molt bé. M'agrada molt el. El cervell que té, m'agrada molt com amb els pocs anys que té i la poca informació que es té en aquesta edat, no?, com analitza les coses i com es forma una. Ell vol formar-se una opinió, no?, ell vol informar de les coses per tenir una opinió, i això sembla, encara que l'opinió ara sigui o no equivocada o diferent de la que pot ser d'aquí, lògicament, quan passi més temps, no?, però m'agrada molt aquesta tendència d'ell d'analitzar molt bé les coses, de que sap sobretot el que no li agrada, i això em sembla que és important. Quants anys tens tu ara, Max?

Jo ara tinc 16. 16 anys? 16 anys. Estic a punt de fer 17.

A punt de fer 17 anys. Clar, però has començat a fer coses serioses, perquè tens a punt d'estrenar una sèrie a Netflix que es diu La Cusación, i que és una superproducció, això, i no tens un paperet, és a dir, ets un personatge important d'aquesta sèrie. Sí, sí, sí. No vas per actor, sinó que ets actor, ja. Es podria dir així, sí. Clar, 16 anys vol dir que estàs fent primer o segon de batxillerat? Estic fent segon de batxillerat. Segon de batxillerat. On estudies? Estudio a l'ITAEP. L'ITEP, això. Està a Marina, davant del Razmataz. Aquí a Barcelona. Sí. I quin batxillerat fas?

Jo faig el batxillerat de modalitat escènica, que és un batxillerat enfocat en arts escèniques, principalment, i es tracta des de cant fins a arts escèniques, teatre, interpretació en general.

I suposo que has hagut de fer moltes campanes per gravar l'acusació a Netflix.

Doncs sí, vam tenir un últim tercer trimestre de primer de batxillerat amb bastantes absències al col·le. I ho has pogut trampejar?

Sí, ho vaig poder salvar al final. On s'ha rodat aquesta sèrie? Es va rodar a Madrid i a Santander. A Madrid i Santander i tu a l'escola a Barcelona. Sí, sí, sí. Com t'ho vas fer?

Doncs aves i aves i aves. A dalt, a baix, a dalt, a baix. Tot el dia. De fet,

se't va quedar una cara d'ave, que jo ho sabia, ho veia.

La teva àvia sap de què va l'ave, també, no? Sí, també. Tu, Mercè, com és que has decidit establir-te a Madrid?

Roger, això fa molts anys no va ser una cosa pensada ni voluntària, sinó com la majoria de coses, o la majoria de les que em passen a mi, és una mica per casualitat, per l'atzar. Exactament l'any 70. Ja fa temps d'això, i vaig anar per fer una obra de teatre amb l'Emilio Gutiérrez Cava, amb el Juan Diego, amb gent molt interessant d'aquell moment, gent jove molt interessant, fer una funció i vaig anar perquè m'agradava el teatre i perquè, bueno, una experiència, això durarà dos o tres mesos i ja està, no? I va durar tota la vida, perquè allò va tenir un èxit brutal, que era Olvida los tambores, que era la primera funció d'Anna Diosdado, que en aquell moment era la nòvia de Juan Diego. I era gent jove, un grup, que no tenien ni un duro, i que van fer aquesta cooperativa per muntar aquesta obra. Aquesta obra va tenir un èxit brutal. Va estar anys en cartell. Vam anar a Buenos Aires. Bueno, vull dir que allò es va allargar i d'allà van anar sortint coses. La televisió, els famosos Estudio Uno. Llavors els directors de televisió anaven molt al teatre i hi havia molt trasbassament de relació entre teatre i televisió. I així es va anar. I això va fer que em quedés allà i que desenvolupés gairebé tot la meva feina allà, a Madrid.

Però clar, també has hagut de venir molt a Barcelona, no només perquè la família se t'ha establert aquí, no? I el fill, no?

La família sempre. Bueno, sí, l'Emili es va establir aquí, sí. De fet, va començar professionalment a treballar, el papa va començar aquí, a Barcelona. Va estudiar a Madrid, però audiovisuals, no sé ara mateix com es deia en aquell moment. O sigui, també treballa en el món audiovisual, no com a actor, no? No, no, no, ell és realitzador.

Hi ha una generació al mig que també forma part del Grammy, però no ben bé.

Exacte, exacte, exacte.

Clar, Mercè, Max, jo amb 16 anys no sabia que volia ser periodista i també és un camí que m'hi vaig anar trobant una mica més enllà, no gaire més. Tu tens clar que vols ser actor, Max?

Doncs jo ho tinc clar, jo ho tinc clar. També és veritat que estic en una edat que estic bastant perdut, segon de batxillerat, no sé per on vull anar, també vull intentar estudiar un plan B. Una comunicació audiovisual per si de cas, però jo tinc clar que vull ser actor. Què et diu l'àvia? L'àvia em diu que em llenço la piscina. Ah, sí?

L'àvia li diu que, sobretot, Si li agrada molt, que és el més important. Si de veritat li agrada, que va, té que fer el que vulgui, intentant-ho naturalment. Li veus fusta? Sí, li veig fusta, sí, sí. Al principi no ho sabia, em va fer molta il·lusió, molta gràcia, era molt petitó quan va començar.

Clar, és que jo he vist que vas començar amb La llum d'Elna La llum d'Elna Que això és una pel·lícula que aquí no sabies ni llegir ni escriure Quants anys tenies?

No, no, jo tenia 6 anys 6 anys, no? I per aprendre el guió la meva mare m'havia d'ajudar Ella em llegia el que jo havia de dir

i jo ho repetia Clar, ho memoritzaves oralment amb la mare, no? Sí,

sí Amb la Marta De fet Amb la Marta, de fet Mentre jo jugava a la pilota O sigui, era un nen que no parava Estava tot el rato movent-me El futbol també t'ha agradat, eh? El futbol m'ha agradat sempre El Sant Andreu El Sant Andreu també m'ha agradat molt. Més del Sant Andreu o més del Barça? Doncs mira, ha canviat molt en els últims temps, però jo ara mateix soc més del Sant Andreu.

I a l'àvia li interessa el futbol? Sí. Si t'ho has de pensar és que no passa res. No, és que no ho sap.

Si t'ho has de pensar és que no. Però he de dir que mentre

jo vaig estar a Madrid vam estar veient molt futbol i ella també el mirava i també s'interessava.

No, jo vaig anar a molts partits quan ell estava jugant de petit allà a Sant Andreu. Però a mi el futbol com a esport m'agrada molt, m'agrada molt. I veig, però no soc seguidora i no veig els partits, veig els partits aquests emocionants, no? Dius finals de no sé què, Madrid-Barça, o el que sigui, no? Però coses que, i com a joc m'agrada molt, sí.

Quan dius que li veus fusta al Max Sampietro, el teu net d'actor, què li veus?

Li veig que té una cosa essencial, que és que. És molt de veritat quan es posa a interpretar. I és fonamental, fonamental, per fer verosímil qualsevol cosa que facis en aquesta feina. Llavors no és gens impostat. Ja des de molt petit era com. Bueno, això que no es pot explicar gaire, que dius. Hi ha una sinceritat, hi ha una cosa creïble allà, Sobretot li agrada molt, ho analitza bé, ho disfruta, s'ho passa molt bé, té tots els ingredients i el resultat crec que és bo. Hi ha una cosa que també és molt important per la imatge, en el teatre menys, que és extraordinàriament fotogènic. Té una llum brutal i això és importantíssim en el cine o la televisió digueu, és guapo, és guapo també no, no, és molt guapo és el més guapo del món sencer però això t'ho diu com àvia no, perdona, Roger sí.

I guapo o no és guapo? És un guapo. Però que no li pugin gaire els punts. Tu també ets guapo, veus? Aquí estic rodejada de guapos. No com el Max Sampiet. És un altre guapo. Jo per això m'he quedat a la ràdio i ell l'audiovisual l'ha estimat més.

És molt guapo, però no té res a veure amb la fotogènia. A més, és fotogènic. La càmera l'estima.

Sí. Max, i l'àvia? Clar, l'àvia, tens un fart aquí, també, no? Sí, sí, sí, sí. No sé si és un pes, també, perquè he de dir, ostres, clar, a més em dic San Pietro, el cognom, el llegat, no?

Doncs, clar, com que jo vaig començar tan petit, jo no ho veia així. Jo vaig començar l'actuació, de fet, jo quan era petit no sabia que la meva àvia era la Mercè San Pietro, era la meva àvia. Era l'àvia amb la que jugava, amb la que reia i amb la que tot. Però cada cop que m'he anat fent més gran, m'he adonat que sí. I que potser té més pes, tinc un cognom que és bastant important en aquest sector, I tot, però no és un pes dolent, per dir-ho d'alguna manera, sinó és un pes que em genera tranquil·litat, és un pes que. No sé, em sembla bonic poder tenir aquest cognom i poder compartir aquestes

coses amb ella. Sí, perquè un pes jo crec que seria, en aquest cas no ho és, crec jo, en absolut. Sí, no, no, la paraula no és pes. Perquè no és dir, és que tens aquestes càrregues d'un pare, una mare, el que sigui. Absolutament popular i famosíssim. Llavors sí que pels altres que venen darrere pot ser més complicat perquè els pot afectar per lo bo i per lo dolent. En el meu cas no és aquest. Vull dir, soc una professional que he fet una feina més o menys coherent i que, bueno, però jo crec que això no li pot pesar de cap de les maneres, no? Almenys jo no ho veig així. Va, una cançó.

A l'escola estudiar per ser algú, però jo a l'escola jo no soc ningú. I m'aconsella sobre com m'estir i els mòbils i les feines que haurien d'assumir. El que jo vull ser no ho sap ningú. El que jo.

¿De què rieu, de què rieu?

A mi m'agrada molt la cuina. Una altra cosa és que cuini molt. T'agrada menjar, doncs? M'agrada molt menjar. I la bona cuina m'agrada molt. Quan rodes a Madrid,

Max, et quedes a casa l'àvia o a l'allotjament? Sí, em quedo a casa l'àvia. La iaia. És la iaia, eh? Sí, és la iaia.

I tinc la gran sort que em cuina ella i tinc aquest menú especial de casa de la iaia.

Menú gairebé el mateix, gairebé de cada dia és el mateix. Quin és el menú? Turista de patata, arròs amb solis, que és com un pecat mortal.

Arròs a la cubana ens ha sortit de molts.

Però això és que no falti mai. Després, bueno, el que anem arreplegant.

També, clar, Max, estàs en aquesta època adolescent, postadolescent, no? Hi haurà un dia que et faràs gran i que l'àvia potser l'aniràs a veure i que tu ja t'emanciparàs d'alguna manera, no?, també. Sí. Però, mentrestant, que duri. Que duri. Ai, sí. I tant, per molts anys. I tu que li veus a la bàbia quan la veus actuar dalt d'un escenari a l'audiovisual així com tu et deia que ets tan fotogènic i que la càmera t'estima?

doncs sí que és veritat que jo em costa diferenciar-la perquè com he dit abans és la meva àvia i la segueixo veient com la meva àvia fins i tot a dia d'avui. Però jo quan la veig, és que clar, jo ho veig com una cosa admirable, és que no sé com descriure'l.

Però li han fet papers molt durs, no?, de dona dura, no?, amb mala llet a vegades, no? Recordo, clar, durant molts anys aquí a Catalunya, amb la telenovela, ens va acompanyar amb la Riera, no?, amb aquesta donassa, no?, Que encara t'ho deuen recordar, no? Sí, sí, sí, sí.

El poder de la televisió, tu fas una cosa, i vam durar bastants anys, i va agradar molt, i va tenir èxit, i estava molt bé el programa, i sí, sí, m'ho recorden, m'ho recorden, molt més que amb altres coses de teatre per descomptat, o inclús de cinema, que no he fet mai coses massa. Populars ni comèdies, que és per lo que la gent li queda més.

No et va trucar Clint Eastwood que hagués estat el teu somni?

Mira qui ha estat esperant, però ara ja ens hem fet grans. Estem grandets. Tu estàs bé, ell està molt gran ja. És més gran que jo. Però és que m'hauria agradat. Aquesta ha estat la teva il·lusió.

Com a director, com a actor, com a tot.

Com a director, però descomptat, com a director. I com a mi el trobo també guapíssim, tan guapo com el Max, no sé com dir-te, per mi superatractiu. I m'ha agradat molt sempre ell. Després crec que és un actor que resulta bé, és un tio intel·ligent i està bé. No és un gran actor. També es fa les pel·lícules a mite, naturalment. Vull dir que no intenta mai vendre't una moto, que no pot d'allò, no? Però com a director crec que és un dels millors directors vius.

Per què creus, Mercè, que sempre t'han vingut a buscar per fer papers tan temperamentals de dona dura?

Jo crec que és perquè jo vaig començar l'any 80, que era molt diferent del cine que es fa ara, i allà era una mica més estereotipat tot, el cine també, i vaig fer un paper que va sortir molt bé, que va agradar molt, amb unes característiques, i llavors. Repeteixen, els directors és com un d'allò, dius, aquesta dona que és forta, independent, autosuficient, no sé què, una mica d'usta, aquesta ho ha fet molt bé, aquesta. Llavors vas començant a repetir els papers, en aquella època passava molt això, excepte tres, tres. Grans, excepcionals, no que podien fer, que també era difícil, però Landa, per exemple, Alfredo Landa, va aconseguir fer un salt i sortir d'aquell estereotip a fer coses diferents, però això no era l'habitual. I suposo que és per això, falta d'imaginació, en definitiva, vull dir allà. Aquesta, mira, aquesta, què és que hi ha? Jo allò, quan obro un guió, obriria un guió i diria, mujer, tal, no sé què, independent, autoritària, amb aire de. És el meu personatge, ja ho sabia, no? Vull dir. M'hauria agradat molt fer coses més diferents.

Comèdia, fonamental. Comèdia. N'has fet poca, de comèdia.

M'he fet molt poca, molt poca, i m'he estat arrastrant davant dels directors per dir, per favor, per favor, vull fer comèdia. Un dels que em va escoltar va ser el Joaquim Uristrell, que vam fer alguna cosa, i aquell em va dir, vale, vale, sí, sí, sí, i em va fer cas. Però, en general, no m'han fet cas. La Judit Colell, també. Vaig fer una cosa que era mig comèdia, Però vaja, no n'he fet i m'hauria agradat molt.

I mira, Clint Eastwood no s'ha acabat de jubilar mai, no? Continua fent pel·lícules.

No, perquè ell pensa que treballarem junts i ens trucarà un dia d'aquests.

I tu, tens pensat un dia deixar-ho córrer o vols estar als escenaris?

Això de morir-me a l'escenari. Jo no tinc aquesta afició, no. Soc molt impacient, molt. I per temperament, el teatre em cansa. La repetició del teatre em cansa molt. A part que el teatre necessites. Bé, per aquesta feina en general, però pel teatre en particular, necessites tenir molt bona salut. Molta energia i molt bona salut, en tots els sentits, de cap i de físic, no? Bé, el teatre ja són paraures majors i és molt complicat. Però jo, dèiem de la impaciència meva a mi em va més bé per caràcter el cine que el teatre però és per les repeticions perquè al cap de 15 dies ja no puc més i jo, ai no, per favor, no,

no jo sé que ara estàs cansada segur que et proposin fer papers d'àvia precisament, però estaria molt bé que algun director hi caigués, que potser a la ficció també us fes fer de net i d'àvia aquí, ha passat això?

No ha passat. No. I mira que jo sempre dic que és un dels meus somnis. Ah, sí? Treballar amb la meva àvia.

Home, a mi m'encantaria treballar junts. I el que estic cansada de papers d'àvia, no. Ojalá tingués papers d'àvia, que és el que em toca. Però és que el que m'ha arribat no són papers. Vull dir, és una aparició de. Posa't la bufanda i no agafis fred. Això no és un personatge. A mi m'encantaria si hi ha una cosa bona per fer. Però no, no, no. No m'ha arribat.

Però bé, m'arribarà amb el Max. Mira, doncs és una bona. Home, clar, diuen que barrejar família i feina a vegades no pot sortir del tot bé, però bé, en aquest cas, jo crec que sí, eh?

Mira, tu, els Gutiérrez Cava, escolta'm, han barrejat tota la vida feina i família i són encantadors i es porten molt bé.

Què voldríeu que us passés aquests propers anys, a tu, Max?

Doncs jo A veure, m'agradaria principalment poder seguir estudiant alguna cosa, no sé el què. Però seguir estudiant alguna cosa i anar treballant. O sigui, poder-m'ho muntar per poder treballar i estudiar. I que el Sant Andreu pugi, no? Home, això també és un somni. Un somni que és bastant anual. Vas al camp? Vaig al camp, sempre que puc. Amb qui? Doncs vaig amb uns amics. Vaig sempre amb el meu grup d'amics i amb la meva nòvia. Sempre. Molt bé.

Coneixes la parella del Max, Mercè? Sí.

Sí, sí, la conec. Que boníssima, per cert. Vinga, va. Escolta, és que és veritat. Si no, no ho diria. Jo amb 16 anys crec que no m'atrevia encara a portar les nòvies a casa. Doncs mira, el màxim.

Ha canviat molt, això, afortunadament. Tinc una germana. Tenia el camí fet. Ella té nòvio, llavors no em va costar gens.

I tu, Mercè, què voldries que passés?

Quina pregunta, Roger. Quina pregunta. Jo què voldria que passés? Tenir molt bona salut. Aquesta alçada ja és una de les coses més importants que penses, no? La més important. I respecte a l'altre, sempre espero que arribarà alguna feina que m'encantarà, perquè m'ho passo molt bé, em diverteix molt el treball. I no, i res més. I veure què fa el Max, i l'Abril, i m'agradaria veure els fills que tenen, o no, i m'agradaria no morir-me mai. Però això són tonteries. O sigui, de moment, no futuritzo gens, i el que penso, per favor, per favor, que no em posi malalta.

Són la Mercè Sanpietro i el Max Sanpietro, àvia i net, dos talentassos dalt dels escenaris, dos actorassos que avui han volgut compartir la seva història i la seva saga també aquí amb els oients del suplement. Moltes gràcies i molta sort. Gràcies a tu. Ara tornem.

Cataluña Radio. El suplement. Roger Escapa.