Mayka Navarro: "Jonathan Andic no va dir que havia fet la ruta amb una ajudant de la terapeuta"

El suplement. Amb Roger Escapa.

Maika Navarro,

bon dia i bona hora. Roger Escapa, bon dia i bona hora. Benvinguda, donem per inaugurada la novena temporada del suplement amb l'Hora Negra de Maika Navarro, que es diu aviat 9 anys, eh? I és des del primer dia, eh? Sí, jo. Des del primer dia que vam començar aquesta etapa. Perquè són 39 temporades del suplement. 39, eh? Es diu aviat, eh? 39. Qui va ser el primer? Xavier Solà, 20 anys. És veritat, ho vam recordar. Xavier Solà, després del Solà vam tenir Núria Ferrer, Tatiana Siskella, Sílvia Copolo, Ricard Tostrell, un servidor, i fins a 39, tu, imagina't. Això vol dir que l'any que ve en fem 40. Tens una. T'has posat un límit. Jo no. Jo tota la vida. Fins als 65. Fins als 65.

Perdona, ets un xavalet molt ambiciós. Tu no estaràs aquí tota la vida. I tant que sí.

Jo fins que passi el solà.

Em queden, què, 11 anys? Fins que em passin fora. Tota la vida fent esprit de cap de setmana. Fins que em passin fora.

Al final, això jo no ho decideixo. No ho decideixen els oients, clar. No, els oients no ho decideixen. Les direccions. Els oients també decideixen moltes coses, però al final les direccions diuen, et posen i et treuen quan toca.

No, però a veure, normalment el cap de setmana és una mica, doncs, el trampolí per unes altres. Però si porto 9 anys, trampolí de què? Però hi ha algun moment que.

Ara et diré una cosa, mai m'he pres el cap de setmana com un trampolí de res. I si no, no hagués arribat a la temporada número 9. I la veritat és que no. Potser és aquest l'èxit, eh?

D'aquest suplement. I que no.

Bueno, hi ha una cosa que és que no me'n canso. No em canso de trobar-te cada dissabte a les 10. Aleshores, els oients també em diuen la maica, la maica, la maica, i vols que et digui?

És a dir, que ens vam trobar l'altre dia i sé que és veritat que tenia unes ganes de tornar i unes ganes de ràdio. Sí, sí, sí, perquè,

bueno, és que jo, si no em trobo, em falta alguna cosa sempre. I l'estiu ha estat sensacional, amb la Marina Laminos, amb la Núria Pujades, però sempre falta alguna cosa. I aquesta cita dels dissabtes a les 10, doncs, a més a més, els oients també la celebren.

9 anys jo crec que és la relació més estable que he tingut mai. Jo? Sí. Sí, sí.

Sí que t'han durat poc els nòvios. Perdona, poquíssim. 9 anys no l'has tingut tant, però vaja. Una relació de 9 anys no l'has tingut.

No, la més gran va ser 5, 6, 5, 6.

Deixa'm compartir amb els oients que aquest dijous al vespre la Maika Navarro i un servidor vam coincidir a l'estrena de Cronos.

No vam coincidir, sembla que ens haguéssim trobat per casualitat, tio, vam quedar. Què vol dir que vam coincidir? I vam anar plegats. Perdona, vas estar dos dies per preguntar-me com anava vestida. Perquè sabia que anaves molt engalanada i jo no volia quedar malament. Engalanada, quina paraula més maca. I va ser la sensació d'una de les sensacions. Mira, a vegades més elegants, eh? Doncs sí, i tant.

Saps que em va encantar? O sigui, Cronos, la pel·lícula que retrata el 17 d'agost, aquell operatiu de tres dies dels Mossos d'Esquadra, amb l'estrena en Liceu. Resonant. Amb l'Enric Auquer, amb la Diana Gómez, evidentment. Per tant, jo quan parlo d'aquesta pel·lícula no soc parcial de res. Absolutament. Em va agradar molt com vas enganxar el Pablo Derqui, que és l'actor que interpreta el Trapero. El vas enganxar al mig del passadís, just després de l'estrena, i no sé què li va xiu-xiu-aixar a l'orella, però dic, mare de Déu, el que li deu haver explicat. Què li vas dir, el Derqui? Ostres, doncs que.

Li vaig mentir, bàsicament li vaig dir, el Trapero té moltes ganes de veure aquesta pel·lícula i veure com fas d'ell. I es va mirar i diu, en sèrio? Dic, sí, que ho sàpigues. I és mentida? Tu creus que el Trapero no ha vist la pel·lícula? Estoper no l'ha vist perquè es va presentar. Ahir la feien al cine, ahir la feien ja. Bueno, no em consta, tampoc li porto l'agenda al trapero, però no em consta. Jo crec que la veurà. Que sigui per curiositat. No, no, perquè són uns fets que va viure en primeríssima persona i, a més a més, perquè fan d'ell I crec que el Pablo Derqui fa un gran trapero, eh? Doncs mira, Pablo Arquí fa un gran trapero, perquè a més a més l'he escoltat en algunes declaracions, crec que en aquesta casa, que va dir que no imita, no fa una imitació de trapero, fa una interpretació de trapero, agafa el personatge, se'l fa seu, i ostres, jo quan veig la peli veig el trapero, veig el Josep Lluís. I a més a més, ell i la Diana Gómez, que és la Patricia Playa, tot i que és veritat que la pel·lícula incomprensiblement no es diu Patricia Playa, cosa que no entenc, perquè si Trapero és Trapero, Patricia és Patricia. La relació de tots dos a la pel·lícula està molt bé, molt bé tramada. I és veritat, jo els veig a tots dos, i veig la Patricia i veig el Josep Lluís. I aquesta relació que tenen tan especial, tan d'absoluta confiança, en aquells dies tan complexa, els identifico plenament, està molt bé.

En aquest estren al Liceu hi havia molts policies,

molts Mossos d'Esquadra. Havien moltíssims policies, pràcticament tota la cúpula de Mossos. Estava la consellera, que jo no la vaig veure, però estava la consellera, al costat del president del Parlament.

El president ella no hi era perquè, evidentment, estava de viatge a Ucraïna, però la consellera sí que hi era. Era important també saber la reacció del cos dels Mossos d'Esquadra i alguns dels policies que van participar de l'operatiu. Per exemple, jo recordo que vas parlar amb un policia que havia participat també dels fets d'Alcanar,

d'aquella explosió. Doncs mira, dues de les coses més maques d'aquella estrena, a part de compartir el fotògol amb tu i xupar càmera al TN I amb els meus sogres, també. Havia els teus sogres i xupat càmera al TN d'una manera espectacular.

Jo no entenc per què m'ho he posat al TN. O sigui, semblaves una actriu del repartiment. Vas sortir a la crònica del Telenotícies. Dic, a veure, però si mai Canavarro no surt a la pel·lícula. Sí, sí, sí. És que una mica més, és un to més que la Diana. Jo crec que anaves tan guapa, tan elegant, tan maquillada.

Aquesta segur que té un paper. Doncs bé, ara fora xascarrillos, una de les coses més maques d'aquesta nit del dijous va ser, primer, trobar-me en persona per primera vegada. A un mosso que també és protagonista de la pel·lícula, que és una escena que passa el mateix 17 d'agost, tot just després de l'atemptat. Hi ha un grup de Fures de Ciutat Vella, de la Comissaria de Ciutat Vella, que corren direcció la Rambla, perquè saben que alguna cosa ha passat. Es comencen a creuar gent que està fugint desesperada. Ell es queda una mica retardat del seu grup i, de sobte, amb un carreró darrere de la gardunya, es queda, es deté perquè es queda fixat en un xaval que ve de cara i que també se'l queda, bueno, tots dos es queden paralitzats mirant-se l'un a l'altre. I ell té com una mena de sensació que l'aguanta la mirada, el persegueix, es queda immòbil, no sap per què, però té la sensació que aquest xaval no corre com la resta per el mateix motiu que la resta. I té l'instint d'aturar-lo, però els seus col·legues li diuen, ei, va, li diu el nom de, ara no vull repetir el nom, Anton, com sigui, Joan, tira, i surt corrents darrere i tal. I aleshores, aquell mateix dia, hores després, quan s'aconsegueix, bueno, jo crec que és aquest mateix dia, o bastant després, quan s'aconsegueix el primer printer, el primer printer, ell s'adona que és l'alt

xaval amb el que s'ha creuat. Aquesta escena a mi me l'expliquen. Jo crec que va ser 4 o 5 dies després i jo faig una crònica d'això aquest mosso demana el meu e-mail i m'escriu un e-mail que guardo com un tresor perquè explica que no sabia qui m'ho havia dit, qui m'ho havia explicat però que era tal qual el que va sentir i m'explica també que té un sentiment de dolor insuportable perquè ell. S'autorecrimina que si hagués seguit la seva intuïció d'aturar aquest home, doncs el Pere, l'últim mort, el Pau Pérez no hagués estat assassinat. Perquè en aquesta fugida roba un vehicle, assassina el Pau Pérez i continua. I aquest sentiment, aquell dia va continuar treballant, com tots, i després va necessitar marxar de Ciutat Vella. No va aguantar la pressió d'aquests mateixos escenaris i va marxar. I després, amb els anys, va ser el policia que va detenir l'assassí de Sense Sostres de la pandèmia. Que això va ser una mica com. Una cosa personalment per ell, doncs amb aquest mosso ens hem continuat escrivint per e-mail ni per feina i el dia de l'estrena ens vam posar cara i va ser super emocionant aquest i després l'altre que vaig veure que tu estaves al costat meu perquè va ser super emocionant. En aquests atemptats, recordem que el primer episodi dels atemptats és Alcanar, i aquesta explosió de matinada.

Que en un primer moment no es pensa pas que sigui res que tingui a veure amb un atac terrorista.

Es pensa que pot ser primer un accident en un laboratori de drogues, un accident d'un grup que està reomplint ampolles de buta, bombones de buta I arran

d'aquest accident és quan els terroristes improvisen el pla de la furgoneta de la Rambla, perquè la idea inicial era atemptar contra la Sagrada Família. Sí, era un dels objectius. Per això preparaven aquests

explosius. Efectivament. Doncs, i gràcies a aquest accident, segurament les conseqüències dels atemptats no haguessin sigut. Bé, ara estaríem explicant una altra cosa, o potser no seríem ni aquí. En aquell moment, o sigui, hi ha una primera explosió, hi ha un grup de policies d'informació de Terres de l'Ebre que estan treballant en aquell laboratori, estem parlant del matí del 17 d'agost, Hi ha bombers també, hi ha Seguretat Ciutadana, hi ha veïns per la zona, hi ha una excavadora que està treballant, pica part dels explosius que hi havia, hi ha una segona explosió terrible amb lesions molt greus que pateixen policies, bombers. Doncs un d'aquests policies, que va estar a més a més hospitalitzat durant molt temps i que es va patir per la seva vida durant dies, les conseqüències van ser tan terribles que ell no ha tornat mai més a treballar. Les conseqüències emocionals, més enllà de les físiques, etc. Doncs amb aquest policia, vincençant un altre mosso, ell no havia volgut parlar mai i. Doncs anys després, crec que van ser tres o quatre anys després dels atemptats, em va passar a rebre'm a casa seva, a un tros allà a Terres de l'Ebre, i li vaig fer una entrevista que va ser molt emocionant, molt, molt, molt emocionant. I ell va quedar molt content, i jo també vaig quedar molt contenta d'aquesta entrevista que vam fer a l'avantguàrdia. I ens vam trobar ahir el dijous al Liceu que tu eres i va ser super emocionant perquè a més a més ell venia amb molta por, no sabia si aguantaria la peli i jo li vaig dir aguanta els cinc minuts primers.

Perquè la pel·lícula comença amb el canall i amb l'explosió, amb la segona explosió del canall.

Aguanta, aguanta i després ja ho veuràs. I després em va fer un missatge de veu molt llarg. Donàvem les gràcies de dir, ostres, sort que anava previngut, sort que em vas dir aguanta, vaig aguantar i la vaig veure sencera. La reacció generalitzada de Mossos és que els ha agradat la peli.

Hi havia, evidentment, moltes víctimes també al Liceu i crec que la pel·lícula s'ha de veure, crec que està feta amb molta sensibilitat per les víctimes. Que l'ambició de la pel·lícula només és retratar els 3-4 dies des que hi ha aquesta explosió d'Alcanar fins que s'abat i un és avui a CUP. Per tant, no va més enllà d'això. Hi ha tota la trama de Ripoll, però tampoc busca. No va d'això la pel·lícula, és l'operació dels Mossos. I crec que. Només han passat nou anys, però que potser comencem a estar preparats per explicar, perquè és una pel·lícula molt periodística.

Però, preparats, aquesta. Ara ho parlàvem amb les noies aquí a la peixera. Preparats, què vol dir estar preparats? O sigui, quin és el millor moment per fer un. Quin és el millor moment? O sigui, quin és el millor moment.

Jo crec que per portar al cine uns fets tan tràgics com aquests, has d'esperar un temps prudencial, se n'han esperat nou anys per pair-ho, perquè vulguis que no estàs ficcionant una realitat. Estàs ficcionant una realitat, és una pel·lícula basada en fets reals que és molt fidel al que va passar. Però ho estàs ficcionant amb actors coneguts i amb llicències cinematogràfiques. Aleshores, nou anys. Hi ha qui pot considerar que nou anys és massa poc temps. Jo ho entenc perfectament, les víctimes, per exemple, segur que hi ha qui ho pensa, però crec que té la sensibilitat necessària com per poder-nos enfrontar i crec que la reacció del públic de moment està sent bona.

El Robert Manrique, que era representant de moltes de les víctimes, no només d'aquest atemptat, sinó d'altres, estava present allà i em va explicar, i he parlat d'algunes víctimes d'aquest atemptat i totes estan satisfetes dels resultats. Es van fer passes previs. De la pelicula que la vam veure i cap d'elles ha aixecat la mà per dir em sento i això era important que les víctimes se sentessin reconfortades i no bueno, doncs no remoure, com no ha de remoure ens remou a tots, però vaja bé, jo crec que és una pelicula que s'ha de veure,

que s'ha de veure Un quart d'onze del matí. Amb la Maika Navarro i el Kazan Dik també, que ha tingut alguns girs aquest estiu i que segur que ara.

Aquesta sí que es faran pel·lícules, no es trigaran nou anys. No? Vols dir que no? No, què va. El judici quan arribarà? Bueno, a veure, la voluntat de la defensa és no arribar a judici, que jo crec que és una voluntat massa optimista, però aquí tindrem, vaja. Aquí tindrem pel·lis, serials, documentals, pel·lícules. Aquesta pel·lícula sí que l'haurà de fer el Carles. El Carles Porta l'haurà de fer, suposo, no? La pel·li, la sèrie, el documental. Perquè el Carles Porta tampoc ho ha fet tota la vida, no? El llibre. Espero que hi hagi Maika Navarro també en aquesta pel·lícula. En aquests moments, no sé, no et puc dir el número de. Ofertes que deus haver rebut per fer la pel·li de l'Andic. De productores, de productores, no, películes, jo no sento res, documentals, documentals, documentals, o sigui, productes per plataformes.

La història la sabem de sobres, l'última novetat, i aquí és on anem, és que hem conegut la identitat d'una altra persona indicada aquests últims dies, que és la Joana. Jou, Joana. Jou, Joana, explica'ns qui és aquesta dona i per què ens ha sorprès tant aquesta

revelació que ha fet. A veure, és que en aquest cas tot és sorprenent i és com una caixa, en aquest cas és una caixa infinita, que de tant en tant s'obre i apareix un altre personatge sorpresa que li dona la volta a tot. I tu et penses, és impossible, és impossible que amb uns fets tan simples en un primer moment, perifil, van a passejar, perquè han de parlar de les seves coses, en un moment que la relació, segons Jonathan, començava a redreçar-se, i el pare es precipita per aquest barranc i, evidentment, 100 metres, el resultat que coneixem i estem parlant d'un dels homes més rics d'Europa amb una. Amb un significat social i econòmic molt important i sembla un accident i comença una investigació. Al cap de poc temps apareix aquesta terapeuta amb aquesta metodologia poc ortodoxa, estranya, que ens deixa tots bocabadats. I tenim una jutgessa, Maria Júlia, tenim una jutgessa i una fiscal que fins i tot arriben a plantejar a Mossos la possibilitat d'obrir i que no només hi hagi un investigat sinó que anem a veure aquesta Maria Júlia quin és el seu paper. Doncs havia passat més d'un any i apareix un altre personatge sorpresa amb un paper importantíssim i és que sabem que. Ella és una professora d'anglès. Joana. Joana. Que treballava per Maria Júlia. Bueno, eren col·legues. I aleshores, la Maria Júlia, quan tenia pacients per l'anglesa, li demanava que. Traducció i suport.

Bueno, més que traducció, que determinades exercicis o determinades teràpies les fes ella directament amb el seu idioma. Imagino que per no. Bueno, per fer-ho l'altre amb el seu idioma, que seria més eficaç. Bueno, no ho sé, és que és tan rara això que fa la Maria Júlia. Doncs bé, la Maria Júlia, aquesta professora d'anglès, li agrada fer senderisme. Bueno, és una dona d'aquestes que el cap de setmana se va fer rutes per la muntanya. I la Maria Júlia li havia demanat que li busqués una ruta que tingués un barranc, però per un altre pacient. Un altre pacient, no estàvem parlant del Jonathan. I li demana. I llavors li troba i li busca una ruta. Sí, sí, ja tinc una, que és el camí de les faixades, aquest de Coelbató. Molt bé. Aquesta ruta amb aquest pacient finalment no es fa i el que sabem. Hem sabut dues coses. Una, abans de marxar. Ho hem sabut perquè Joana ho ha anat a explicar a la jutgessa. Perquè Joana, un any després, porta un any de tanta angoixa que ella el que es pregunta és els Mossos tard d'hora arribaran a mi? Em trobaran? Perquè al final qui va ensenyar la ruta, qui va mostrar la ruta a Jonathan Andik en la primera de les tres ocasions que va, prèvies a la mort del seu pare, soc jo. O sigui, ens assabentem tots Mossos, defensa. Jonathan no, perquè estava allà.

Qui acompanya per primera vegada, qui mostra aquest camí a

Jonathan Andik és Johanna. En totes les declaracions que havia fet Jonathan Andik, ella en cap moment havia mencionat aquesta tal Johanna, no?

No, i tu dius, i em pots O sigui, però I clar, i dius, però per què no ho dius? Que t'estan investigant per haver matat el teu pare.

Li van assenyalar la ruta tots dos junts, la van fer anteriorment, abans del dia de passejar amb el pare, la ruta. És a dir, la Joana i Jonathan Andik havien fet aquesta ruta. No només li van assenyalar, li van dir. No, no, la van fer junts, la van fer plegats. Quants dies abans de

la mort del pare? El dia 1, o sigui, estem parlant del 14, 14 dies. 14 dies abans. Els investigadors, el que determinen, i no per declaracions del Jonathan, que ell diu, en el primer moment, en aquesta primera interrogatòria amb seu policial a Mossos, recorda que va fer dos interrogatoris, El primer, el mateix dia dels fets, i per tant, va ser una cosa molt curta, ell estava en estat de xoc, i per tant, poc determinant, crec que són 14 dies després, torna a ser citat a comissaria, és una declaració molt més llarga, i allà sí que parla de. Bueno, sí, he anat dies abans, unes setmanes abans, no concreta, i Mossos. Gràcies a l'actors de matrícules del pàrquing de Collbató, certificen que aquest cotxe amb Jonathan ha anat tres vegades. Tres vegades en dies, bueno, doncs, d'aquella. L'1, crec que és l'1, el 8, el 13 i el 14. Potser vaig a redar ara amb els dies concrets, però vaja. Llavors, aquest primer 1 de desembre, Va amb la Johanna i dius, però és perquè no ho has explicat? És més, ell quan li pregunten Mossos i la fiscal, ell només, el seu judicial, només va respondre les preguntes de Cristóbal Martell. Li van preguntar, qui et va ensenyar aquesta? Com la vas conèixer? Uns amics, una professora d'anglès que treballa per la teva terapeuta. Aleshores, el que vam explicar aquest estiu a La Vanguardia, vam avançar, és que no només Johanna i Jonathan havien anat el dia 1 a fer aquesta ruta de Montserrat, sinó que. La pròpia Maria Júlia i Johanna havien anat dos setmanes abans a fer-la també aquesta mateixa ruta. Sense el Jonathan, en aquest cas. Totes dues. Perquè és veritat que la. Recordo que t'he dit abans, Maria Júlia li demana busca'm una ruta amb un precipici per un pacient, finalment.

La idea era aquesta cosa metafòrica de matar el pare, no? Aleshores. Metafòricament.

A veure, aleshores. Amb aquesta ruta, per què era important el precipici? Jo no tinc ni idea per què era important el precipici en una teràpia, però sí que sabem, i això és el que hem explicat a l'avantguàrdia, que els missatges de la terapeuta a la professora és necessito una ruta amb precipici. I quan la. Clar, tu un pet preguntar-se, a veure, Maika, anem per parts. Els oients ara estan fent-se el mapa. I per què una professora d'anglès acompanya Jonathan a fer aquest camí? Què fan aquests dos? Perquè Maria Júlia, en aquests moments, aquests dies de desembre, Maria Júlia estava a full amb la teràpia amb Jonathan. De fet, hi ha missatges que han transcendit de Jonathan al seu pare, dient-li, escolta'm, estic a tope amb la Maria Júlia i l'estar a tope és, Escolta'm, vull reconduir la meva relació amb tu, vull que això sanejar-ho. Aquestes paraules tal com me les estic inventant, però una mica aquest és el context. La idea de la teràpia era que recuperessin la relació. Sí, millorar-la, sobretot era una relació pels missatges que tenim també, que podem interpretar de tòxiques sensuaus, perquè allà es diuen de l'alçada d'un campanar. Aleshores, per què? Aleshores, en aquesta, estic a full amb ella, la Maria Júlia li demana a la professora, escolta'm, en aquesta ruta que em vas preparar i que em vas ensenyar l'altre dia, porta el Jonathan. I el missatge que li trasllada Maria Júlia

a la professora és posa'l al límit. Posa'l al límit, amb ell. Posa'l al límit, a la vora d'un barranc, posa'l al límit amb ell. O sigui, posa'l al límit. Una situació extrema, al límit. Posa'l al límit al Jonathan. El Jonathan no ha declarat sobre aquest passeig amb la professora, no ha declarat encara. Però ho haurà de fer. Però entenem que no. Primer, posa el límit. El que no ha declarat ni a Mossos ni al jutjat sobre aquest passeig amb la professora d'anglès. Però sí que hem pogut saber el que ha explicat, collons, el seu entorn. I el seu entorn és el seu equip de defensa. I el que li ha dit és que sí, que va fer el passeig amb la professora. M'agradaria saber quin raonament li va donar Cristóbal Martell quan li va preguntar. Per què no m'havies dit que això va anar amb aquesta senyora? No m'ho puc imaginar. El que ens han traslladat és. Per ell no era rellevant perquè no li va donar cap importància i que en cap moment li van posar a cap precipici ni en situació límit ni res, que es van limitar a fer el trajecte fins a les coves del Salitre, van tornar i cadascú a casa seva i ja està, i que no li va donar cap mena d'importància. I tu et preguntes, tu recordes que al principi. Bueno, aleshores. En aquests dies que ens espera, citacions per part de

les citacions en aquests jutjats de Martorell, tornarà l'activitat i és possible. No, la primera que serà citada a declarar serà la Johanna, la professora d'anglès, perquè expliqui tot allò que ella ha explicat a Mossos, a la magistrada, a la fiscal Teresa Ioldi, en presència del Cristóbal Martell, dels advocats i Sebastián de Juan, que també farà les seves preguntes. Recorda que ens queden per declarar el Toni Ruiz i la resta personal de Mango i dos Mossos de l'Unitat de Muntanya. I ja veurem fins a quin punt Cristóbal Martell vol o no que Jonathan torni a declarar amb aquestes novetats. I després una altra cosa important. Estem molt pendents de la resolució de l'audiència a la sala novena que ha de respondre al recurs que ha de presentar Cristóbal Martell. Si recordes, al principi de tot aquest cas, una frase dels investigadors que he repetit molt, i és. Des del primer moment, Jonathan Andik, amb tota la presumpció d'en Deunsenja per davant, es situa, ell sol, amb les seves accions incomprensibles, no estic parlant d'aquell dia, amb les seves accions o omissions en el foc de les sospites. Ell sol. I ara, omitint, no explicant des del primer moment que aquest passeig del dia 1 ho havia fet amb la Johanna, doncs escolta'm, és lògic i comprensible que la gent es faci preguntes i diguis, ostres, doncs és lògic i comprensible. ¿Hauran Mossos d'Esquadra d'investigar per què

Johanna apareix d'aquí de sobte? I bueno, clar, me dius, bueno, ha aparegut Johanna, potser d'aquí quatre dies tenim una altra sorpresa, clar. És que, no sé, bueno, pues res, que me'n vaig. Ah, per cert, primer dia de la secció ni pastes.

Se les ha menjat als tertulians. Perdona? Havia pastes? No, avui no. Avui no, t'ha matat la portada. Què collons d'home amb la portada? Jo demà no vinc. Dos minuts.

És una vergonya, collons de Catalunya, ni una pasta. Que tinc la publicitat que m'estan paitant.

Pausa i anar a part do de vera. Ara tornem.

En fin, un desastre, com sempre.