Miguel Perlado: "La terapeuta dels Andic és una guru que buscava manipular i controlar pare i fill"

El Miguel Perlado, psicòleg clínic forense especialitzat en sectes, president de la Societat Europea sobre Influència i Control Coercitiu en Grups. Miguel, què tal? Bon dia i benvingut. Què tal? Bon dia. Tu ets psicòleg col·legiat. Què t'ha semblat aquesta teràpia de simulació de caigudes a la muntanya que aquesta setmana n'hem anat parlant tant? Anem a veure la primera aclaració, perquè, clar,

torna a sortir terapeuta, etcètera. Aquesta senyora no és terapeuta. Tampoc terapeuta. Aquesta senyora. No és psicoanalista, aquesta senyora no és terapeuta humanista, aquesta senyora no és coach, etc. Aquesta senyora té una professió que té quatre lletres, que és guru. Si estem parlant d'una persona que en un moment de la seva vida, com és bastant habitual en aquest tipus de perfils, tenen una crisi, accedeixen a algun tipus de cursos de creixement personal, etc., asoleixen una espècie d'il·luminació a través de la qual creuen que tenen un mètode, una tècnica que ajudarà a tot un plegat de pacients i que la finalitat finalment és dissenyar un mètode, escriure'l i per això valdrà tot, fonamentalment estimular la dependència.

De fet, el volia escriure fins a tal punt que van lluitar perquè li publiqués un llibre i així és com argumenta el Jonathan Andik el viatge que va fer a Quito, a l'Equador, ho publicava i també ho avançava al país.

Sí, la Rebeca Carranco i el Jesús García, la cirereta era. Tots ens preguntàvem, Equador, per què no expliques? Per què no expliques que has anat a fer a Equador? Que insisteixo, no és que tinguem curiositat en aquest viatge, sinó que és un viatge que la magistrada cita en els seus set indicis quan el deté. Per què? Doncs perquè és un viatge, el fa quatre mesos després de la mort del pare, és un viatge llampet que fa i on. Desapareix el telèfon mòbil que portava el dia que mora el seu pare. Telèfon que l'assegura que l'han robat. I ha costat un any i mig saber que va fer a Ecuador. I un altre cop, qui apareix? La terapeuta. La terapeuta. La Maria Júlia. La Maria Júlia. I per què. Perquè totes aquestes creences que ella sustentava i practicava en aquesta ciutat de Barcelona, a gent que viu molt a prop d'aquesta ràdio, amb molta, molta gent, amb molta capacitat adquisitiva, doncs hi havia un projecte per convertir-los en un llibre.

Fundamentalment sí, passar per aquí i aglutinar els pacients i sí, sí, el modus operandi és ben conegut d'aquestes senyores i com d'altres, que com diu la companya, estan a casa nostra també treballant-hi, suposadament com a terapeutes o coaches o el que sigui. ¿Hi ha algun fonament científic que sostenti

que portar al precipici una persona pot ser una bona idea? No és ni una teràpia,

no és cap. Vull dir que això és el que podríem descriure com una teràpia boja, una pràctica, diguem-ne.

Un diagnosticat d'esquizofrènia, no perdem de vista aquest apunt.

Són persones que estimulen un tipus de pràctiques que és portar les persones al límit, sota la il·lusió que si jo faig una bona sacsejada això et transforma, no? Això es ben a dir avui en formats intensius, de caps de setmana, etcètera, però a petita escala, com veiem en aquesta situació, són persones que tenen capacitat verbal i una capacitat de fer una posada en escena molt seductora per introduir-se en cercles socioeconòmics potents. Amb un llenguatge místic, espiritualista indefinit i amb un alt component esotèric. Tota la teoria de les set cronologies arrela directament amb tota la tradició teosòfica i esoterista occidental, els set chakres, els set nivells de vibració, etc. Fum, tot és fum. Bueno, tot és veure de fonts majoritàriament esotèriques, combinar-les en una manera que sembla atractiva i amb una posada en escena sota la rúbrica de terapeuta quan, evidentment, ni ho és ni de lluny.

Aquesta relació tan propera entre pacient i terapeuta, com sembla que tenien, que anava més enllà també de les estrictes sessions, perquè fins i tot li indicava, li triava l'excursió i feia un viatge expressament perquè tenien un projecte conjunt, que és publicar un llibre, i que li aconseguís els contactes per poder publicar el llibre. No sé si l'hem de qualificar d'estranya, de que és una relació que va més enllà de la professionalitat, si és que hem de parlar de professionalitat tenint en compte que l'acabes d'etiquetar de volum.

No, no, no parlem ja ni de pràctica professional. Això és una transgressió, diguem-ne, dels límits i de la vulnerabilitat de les persones. És a dir, el modus operandi és, jo t'obro un canal, tu m'expliques tots els meus problemes, quan estiguis sagnant jo et donaré l'eina que és, segueix aquesta tècnica que jo et proposo, i que fonamentalment es basa en estimular una dependència excessiva de les persones, anul·lar progressivament la seva capacitat, diguem-ne, de discriminar i de percebre per si mateixos, introduir-los en un context on els elements cada vegada són més complexos i més esotèrics i més incomprensibles, totalment incomprensibles, i finalment estimular, no?, que s'apropa molt a un vincle sectari. Són aquest tipus de vincles molt fusionals, com formar una nova família, com jo t'ajudaré a tots els nivells, i finalment, clar, tots els nivells són les finances, la teva consciència, i el que tu faràs o deixaràs de fer.

Pregunta per Montguilot evidentment Maria Júlia no hi era el 14 de desembre en aquesta muntanya no estava aquell dia recordem que en un dels seus escrits la magistrada ja encarrega Mossos obrir una via per la possible participació de terceres persones en aquest presumpte homicidi via que a dia d'avui no està tancada de fet. El fet que la defensa a dia d'avui, gairebé quatre mesos després, no hagi tingut accés a la declaració de la professora d'anglès i la importància que té, tot són una sèrie d'elements que indueixen a pensar, i evidentment aquí no pot haver-hi cap confirmació, que en aquests moments als jutjats de Martorell hi ha una peça secreta centrada en la possible responsabilitat d'aquesta terapeuta. Tot aquest dibuix que ha fet el Miguel del poder que tenia, recordem que venim d'un escenari on, ara, hem sabut aquesta setmana, que ella és la que decideix quin és el camí. Per fer què? No, jo no sé si Mària Júlia sabia. Confiava en que ell portaria el nabot o era un encarre per fer-me el pare? Això no tinc ni idea. Per tant, no entraré aquí. Però sí que Maria Júlia dissenya, decideix quin és el camí. És el que convida, indica a Jonathan que el faci amb una col·laboradora, però és el que l'indica. I que venint d'un moment en què, en un moment de confrontació pare i fill, és ella la que li diu a Isaac, al pare, o li dones 40 milions d'euros o perds el teu fill. O sigui, pressiona el fill. O sigui, que té una capacitat real cap a aquest Jonathan Antic. No sé com definir aquesta. Pressió. Aquest ascendent. Aquest ascendent. La pregunta és, tot això que he dibuixat té alguna traducció penal? Perquè jo crec que en aquests moments s'està investigant. Això és una creença que no tinc elements, però vaya, per índices.

Segur que deu haver-hi una peça secreta, perquè si no la defensa necessàriament hauria de tenir la declaració. Té transcendència penal. Hi ha una figura que és la participació per inducció. Un delicte es pot cometre personalment, com a còmplice o com a inductor. La inducció ha estat molt treballada per la jurisprudència. La inducció no és tan senzilla, perquè jo puc dir ara a la Maik, mira, ara quan surtis vas a robar una cartera i ens n'anirem a dinar. A veure, si ella surt i roba una cartera, a mi no em condenen per inductor perquè ella ha fet un acte lliure i jo no l'he obligat psicològicament. La inducció ha de ser potent, ha de ser amb una relació de causa-efecte acreditada i el més important. Pel que sabem, ella mai li va dir vés en aquest camí amb el teu pare i tira'l del tabaix, perquè fins i tot la teràpia que ella, digueu, que volia fer amb el noi que és esquizofrènic, ella s'hauria posat en el paper de mare, amb la qual cosa qualsevol advocat diria, miri, si ella es posa en el paper de mare és per llevar el límit en la teràpia, però no pensant que l'apretarà,

l'empotxarà i la tirarà del tabaix. Sí, però recorda l'autodepressor. Jo estic fent ja una mica d'advocat. Si n'anem a l'autodepressor, recorda que la magistrada ja fa referència a aquests missatges compartits de matar el padre i que Martell va respondre amb això és una idea freudiana. O sigui que aquesta figura d'aquest exercici que es realitzaven en aquesta teràpia, si no dic teràpia, els oients no. Pseudoterapia. Bueno, en aquesta pseudoterapia, en aquests exercicis exoteris, o digue-li com vulguis, que exercien, ja es parlava de matar el pare. Element que fa servir la magistrada i que Martell rebat en el seu escrit dient, escolti, això és unes tècniques, és bé de Freud, és una cosa metafòrica.

Jo crec que ho hem dit abans que és el que es coneix com prova de contraindici que és una prova de contraindici quan tu puguem donar una explicació que t'exculpa no la dius i te demostren que has mentit si ell tot això ho hagués explicat us podria contextualitzar molt més bé ara que ens sorprèn per què ho amagaves

per què no ho vas dir. Aquí, a veure, jo penso que juntament amb el que dèieu, que sí que és ben difícil, quan un entra a sala, la qüestió de la inducció és altament complexa. No obstant, no s'ha de perdre de vista una altra pesa que és fonamental en aquest tipus de processos d'influència excessiva que es posen en marxa, que és que en aquest tipus de pràctiques, el sacsejar d'aquesta forma la persona. Perquè l'oient ens entengui, totes les coses que un té a dintre es fan un bate-burrillo i comencen a sortir com una emborralla d'una forma descontrolada. Llavors, hi ha un punt intermig, diguem-ne que és el factor de l'impacte psicològic que tot aquest tipus de pràctiques té, que és desestabilitzar la identitat, fer ressorgir elements molt primerencs i molt d'odi, de sentiments d'enveja, de rivalitat, de sentiments molt potents que poden accelerar. O poden incidir secundàriament en un procés que després es pot complicar de moltes maneres. I aquesta peça és la que és men difícil d'objectivar des del punt de vista forense o penal. Quan tenim, evidentment, àudios, material documental, podem fer i filar més primi i dir aquí, aquí, aquí i aquí, i així va ser el recorregut. Però quan desapareixen àudios, quan les proves no s'atornen, llavors és més difícil. Miguel, ja hi som,

per també aprendre alguna cosa de tot plegat, més enllà d'intentar esbrinar què va passar. Com ens podem assegurar que la teràpia que estem seguint l'aplica algú col·legiat i que no hi ha cap mètode estrany al darrere?

La pregunta tu ja dones una primera pista, que estigui col·legiat a la persona, ja és un primer element. No obstant, no és l'únic. Hi ha persones col·legiades que poden derivar cap a una pràctica. Abusiva o una malpraxis, etc. Però ja és un primer element que ens garantitza que aquell professional, home, si més no, és un professional. I després. L'UJI ha de saber que la professió de psicoterapeuta és una professió que a dia d'avui a casa nostra requereix encara una reglamentació, altres països la tenen a llei estatal, hi ha un cert buit en quant a la pràctica, però hi ha federacions que veien pel bon funcionament de l'aplicació de la psicoterapia en les diverses orientacions i l'usuari, l'UJI ha de saber que quan un va a un psicoterapeuta ha de ser psicòleg, metge i amb una formació de postgrau no inferior moltes vegades a 4 anys de formació de postgrau. És a dir, a veure, hi ha uns mínims que l'usuari ha de conèixer.

I un gurú es pot tornar gurú perquè ell ho ha decidit i ningú s'ha col·legiat sense que assumeixi cap conseqüència? Pot exercir conseqüències? Com a tal,

mentre hi hagi gent disposada a anar-hi. Evidentment, com aquesta dona, senadora, xamana, guru, guia, coach, da igual, va canviant la rúbrica en funció del moment i per cabona hi ha una indefinició. Llavors, clar, des del punt de vista legal, tu mateix demà pots penjar a casa teva, que fas sanació energètica i ningú tira res. Hi ha alguna senyal d'alerta pel pacient que decideix anar-hi, que ens hagi de fer saltar l'alarma? Sí, sí, alerta. Alerta quan aquella persona, ja no dic ni professional, quan aquella persona, i si té un ascendent professional encara, a més, s'introdueix en àrees de la teva consciència que són íntimes i teves. Hi ha jardins en els quals un ha de respectar i no. Posa'm un exemple, sisplau. Home, anem a veure, decisions econòmiques. Decisions empresarials. Dos més dos fan quatre,

en aquest cas. No paro de pensar.

Recordem el paper de Maria Júlia en tot el procés, en aquesta voluntària O sigui, ella. Anem a veure, jo, clar, si estem parlant. De la família amb el patrimoni més gran de Catalunya. Un dels homes, una de les fortunes més grans d'Europa. Val, és aquest el context. Algú pensa que Jonathan Hendy li anava de 40 milions o 30? És igual, o sigui, qui determina que aquest home li ha de donar 40 milions al seu fill perquè pugui marxar de Mango i encetar nous projectes és ella. La que pressiona Isaac Andik és ella. I això tampoc és una suposició. Perquè a més ella ho defensa. I a dia d'avui ho continua defensant, que feia bé. I això ho sabem perquè és un dels elements que també va declarar en el seu moment aquest psiquiatre catedràtic, el doctor Volvena, que l'hem tingut aquí, i que ell. Va tenir pare i fill a la seva consulta a més a més ho va explicar molta gent dient amb voluntat compartida de tots dos de sanar la seva relació perquè estava molt deteriorada i el catedràtic li diu a Isaac no li ajuda amb els projectes però no li entreguis 40 milions perquè t'ho diu ella per què 40 i no 100 o 20 o 10 és que aquest jardí però què feia ella ficant-se en aquest jardí.

Controlar, manipular, i finalment marca un camí que persegueix apropiar-se, beneficiar-se.

Dos quarts d'onze del matí, el Miguel Perlado ens ha estat de gran ajuda. Moltes gràcies, Miguel.