Mònica Bernabé: "El que passa a l'Afganistan ens acabarà afectant a nosaltres, vulguem o no"

Avui un suplement que mira cap a Ceuta, també cap a l'Afganistan, perquè avui, 15 d'agost, fa cinc anys exactes, per tant, any 2021, que els talibans van recuperar el poder i el règim dels talibans, lluny de perdre força a l'Afganistan, doncs sembla que cada vegada té més i més poder i ha instaurat el terror com l'eina més efectiva per reprimir la població afganesa i especialment, això és important, les dones. Que són, com és habitual, la cara més crua de la repressió del règim. Per prendre el pols a la situació a l'Afganistan, quan són. Dos quarts de deu del matí. Podem saludar una de les periodistes que millor coneix el país i que a més acaba de tornar de Kabul, la seva capital, és la Mònica Bernabé, periodista del diari Ara. Què tal, Mònica? Molt bon dia. Hola, molt bon dia. I et llegíem aquests dies fent aquest retrat al diari Ara de l'Afganistan, de Kabul, una ciutat catastrobàtica. Expliques que poc té a veure amb el Kabul de fa cinc anys, quan els talibans recuperen el poder.

Doncs sí, jo feia tres anys que no viatjava a l'Afganistan i la veritat és que m'he portat una gran sorpresa perquè des de fora tenim la imatge que el règim dels talibans és un règim improvisat, caòtic, no? I m'he trobat una ciutat on s'estan impulsant millores, entre cometes, no? Hi ha edificis en construcció per totes bandes, mai no s'havia construït tants edificis a Kabul. Com des del 2001, quan es va reconstruir la ciutat després d'anys de guerra. S'han obert noves avingudes, estan arreglant els carrers. Això és el que m'ha sobtat, que els talibans pensem que són quatre salvatges que controlen el país amb les armes i resulta que tenen poder financer i de gestió. Que des del meu punt de vista és que des de fora algú els està ajudant i assessorant per mostrar que ells són capaços de mantenir-se en el poder, que és el que volen. No crec que vulguin millorar la situació de la població afganesa, perquè després et trobes que als hospitals públics la situació és un desastre, però sí el que pretenen és perpetuar-se el poder.

Per tant, Mònica, ¿en quin punt diries que es troba el règim talibà cinc anys després d'arribar al poder, més enllà d'aquesta febre constructora que també s'explica per tots aquests interessos, en part també geopolítics, que ara anirem desgranant? ¿En quin punt es troba el règim, ara diries?

Doncs jo crec que cada vegada té més força. Perquè malgrat que els països occidentals hagin establert un bloqueig contra el règim, els talibans s'han buscat d'altres aliats. La Xina és un dels seus principals aliats. Una de les coses que també m'ha sorprès és que la Xina estava aixecant un barri sencer nou a Kabul. Qatar també està construint a la capital un complex residencial, un país aliat d'Occident. Els talibans s'han buscat d'altres aliats, o Rússia, que és l'únic país del món que ha reconegut el règim dels talibans com a govern legítim de l'Afganistan. A tot això afegit que quan els talibans van arribar al poder fa cinc anys es van fer amb totes les armes que pertanyien a la policia i a l'exèrcit afganès i que eren armes que els països occidentals havien facilitat, armament de fabricació nord-americana, moderns, tot això ho tenen els talibans. Llavors no són els talibans el primer règim. Són uns talibans amb molt més poder i amb molt més armament, que jo crec que realment, malgrat que des d'aquí vivim a esquena del que està passant allà, això ens acabarà afectant d'una manera o una altra.

I. Són cinc anys, ja ho deies, no és el mateix que el primer règim, que si no vaig errada també van ser cinc anys, per tant ara ja superem el temps que els talibans han estat al poder. No sé com t'expliques que aquesta vegada s'hi hagin estat cinc anys i que res no fa pensar si no em corregeixes que la cosa hagi de canviar aviat.

Exactament, el primer règim va durar cinc anys i ara fan cinc anys. Per això aquesta data avui és tan important, perquè es pot dir que els talibans ja superen el seu propi rècord, entre cometes. La gran diferència és que durant el primer règim, en aquell moment, l'Afganistan estava en guerra, hi havia una facció que també era. Islámica radical, no és que fóssim monges de la caritat, ni molt menys, però hi havia un conflicte obert a l'Afganistan, per tant els talibans havien de lluitar contra aquesta facció rival, però a més en aquell moment l'Afganistan era un país totalment devastat per la guerra. Com exemple, a Kabul jo vaig viatjar. L'any 2000 per primera vegada a l'Afganistan, Kabul era una ciutat totalment arrasada. En canvi, els talibans quan van arribar al poder fa cinc anys es van trobar en un país que lògicament tenia mil mancances, però que era un país reconstruït i que més o menys funcionava. I es van fer amb un munt d'armament. O sigui, els talibans actualment no tenen res a veure amb el règim anterior, tot i que la seva ideologia no ha canviat com queda palès, com tracten la població, especialment a les dones.

Aquí volia anar, perquè parlàvem d'aquesta febre constructora, parlàvem de tots aquests suports internacionals, però al cap i a la fi, sobre el terreny, i com és habitual en aquests casos, La cara crua de la repressió normalment és especialment dura per les dones. Quina és la situació ara mateix de les dones afganeses, Mònica? Doncs la situació.

Mira, precisament ONU Dones, l'organisme de les Nacions Unides dedicat a temes de dones, va publicar aquests dies un informe que deia que la meitat de les dones afganeses diuen que surten de casa dues vegades o menys al mes per la situació de por. Les dones se senten insegures quan surten al carrer. I a més ja ho veus. Totes les dones van amb la cara tapada. Normalment porten una mascareta, no porten el burka, però sí que porten una mascareta. I a més hi ha una anomenada policia de la mural talibà que va voltant pels carrers i que et poden parar en qualsevol moment si consideren que no vas vestida com ells creuen que has d'anar. A més, en una societat en què actualment, bàsicament, hi ha homes allà on vagis, no? I no pots fer cap mena de gestió tu sola si ets dona, no? Això afegit, doncs, que les dones han estat expulsades, doncs, per exemple, a totes les institucions governamentals, no treballa cap dona, o que les nenes, a partir dels 12 anys, no poden estudiar, no? Que això és l'únic país del món que passa això. Llavors, jo sé que Afganistan queda molt lluny i és molt difícil fer-se una idea i que a més tenim potser una imatge distorsionada, de bueno, som musulmans i ja se sap com som els musulmans, aquesta imatge que tenim des d'aquí. A mi m'agradaria que la gent vellés la cara de les nenes afganeses. Precisament avui al diari Ara publiquem un reportatge especial on surten imatges d'aquestes nenes parlant a càmera, nenes que podien passar perfectament per catalanes, si parlessin català, vull dir físicament. Ho dic perquè de vegades és difícil aconseguir que la gent intenti empatitzar, connectar amb el que està passant allà. Em pregunto què passaria aquí si de cop i volta les nenes a partir dels 12 anys no poguessin anar a l'escola. No sé si la gent es fa una idea del que això suposaria.

I a més fas un retrat molt interessant avui a l'hora que llegi aquest matí de com funcionen les madrasses, aquestes escoles que d'alguna manera el règim dels talibans està aprofitant per adoctrinar les nenes afganeses i a més utilitzant un dret tan bàsic com és el dret a l'educació.

Doncs sí, les nenes són expulsades de les escoles a partir dels 12 anys, però el que estan fent els talibans, que això també fa molta por, és que han promogut l'apertura de milers de madrasses, o sigui, l'apertura de milers d'escoles islàmiques. Mai abans a l'Afganistan s'havien obert tantes escoles islàmiques. Quan els talibans van arribar al poder el 2021, es calcula que hi havia al país 5.000 madrasses. Actualment n'hi ha 23.000, no?, I com bé deies, en aquestes madrasses poden anar els nens, però, curiosament, també permeten que vagin les dones. I a les madrasses el que intenten és rentar el cervell tant a nens com a nenes. A les nenes, bàsicament, el missatge que transmeten és que una bona musulmana, una bona dona, el que ha de fer és casar-se, tenir fills, obeir el marit i quedar-se a casa. Res més, no? Això és el que estan intentant inculcar en les noves generacions, cosa que realment fa molta por perquè estan intentant posar la llavor per transformar la societat afganesa per aconseguir una societat que els doni suport, que ara lògicament no el tenen. La gent té molta por dels talibans, això sí.

I reprenga el fil, Mònica, d'una reflexió que ens comparties, que és que encara que a Occident visquem d'esquena tot allò que passa a l'Afganistan i aquesta realitat que d'alguna manera avui ens apropa, dius que és un règim tan extremadament fanàtic com aquest, que vulguem o no que ens acabarà afectant. Com ens pot acabar afectant, Mònica?

Bé, l'Afganistan, el primer règim, que també semblava que estava molt lluny i que el que passava a l'Afganistan tampoc ens havia d'influir de cap manera, va resultar que allà es va exiliar un terrorista anomenat Osama Bin Laden, que després és el que va idear els atemptats contra les Torres Bessones de Nova York, que va posar en risc, diguem-ne, tots els països occidentals perquè teníem, temíem que podia haver-hi atemptats a qualsevol banda. Jo crec que un règim fanàtic d'aquesta mena correm el risc que passi una cosa similar. O també que es normalitzin coses que no són normals, com per exemple que en l'actualitat, el passat mes de juny, la Unió Europea rebeix els talibans a Brussel·les, cosa que em sembla vergonyós, i negociar amb ells com si fossin uns interlocutors vàlids i com si fos un govern normal i corrent, quan és un govern que té la meitat de la població tancada a casa. La senyora Borderline, la presidenta de la Comissió Europea, com a dona, realment em sorprèn que. Vol dir que no té ni idea del que està passant a l'Afganistan, això d'entrada. No té ni idea ni es pot imaginar el que està passant a l'Afganistan. Llavors jo crec que això, sense cap mena de dubte, ens pot tenir conseqüències.

I ara potser, i acabo amb això, és la pregunta del milió, i de resposta imagino que gens fàcil. Però creus, Mònica, que queden molts anys de règim talibà a l'Afganistan?

A mi no m'agrada fer mai futurologia sobre l'Afganistan perquè l'Afganistan històricament ha demostrat que els canvis al país poden ser sobtats. Jo recordo durant el primer règim dels talibans que jo anava. Per anar fent conferències, explicant la situació de molt motivada, jo, en aquell moment, també, explicant la situació de les dones afganeses, i recordo que hi havia gent que em deia, però per què expliques tant, si tot això no canviarà mai, no? I de cop i volta, l'11 de setembre del 2001, el regent dels talibans va caure al cap de poques setmanes després dels atemptats contra les Torres Bessones. O sigui, els canvis a l'Afganistan històricament es produeixen de forma brusca. Ara bé, veient la situació actual, realment el règim dels talibans actuals fa molta por perquè no sembla que hi hagi res que els pugui fer trontollar. I això realment ens ha de fer pensar fins a quin punt, com és possible que un país on durant 20 anys, 20 anys que es diu ràpidament, Vam estar invertint diners en el desplegament de tropes amb víctimes pròpies, perquè l'estat espanyol, molts militars espanyols van morir allà, que l'haguem deixat a la seva sort. I que ara ni tan sols estigui a l'agenda internacional. És que ni tan sols ens preocupem tant que parlem de les dones afganeses d'anem a buscar una alternativa, educació online. Existeixen alternatives d'educació online però totes són alternatives privades impulsades per associacions. No he vist lloc a cap país. Ni tan sols aquest petit detall ho hagi impulsat. Jo crec que diu molt de nosaltres com a societats occidentals que diem que defensem tant els drets humans.

Doncs és el retrat de l'Afganistan el dia que fa cinc anys exactes que els talibans van tornar al poder. Ens el fa la Mònica Bernabé, periodista del diari Ara. Moltíssimes gràcies, Mònica. El llegim.

Gràcies a vosaltres.