Mònica Terribas: "Les segrestadores de busos feien una lluita amb sentit, al contrari que Blocus"

El suplement, amb Roger Escapa.

Sona van morir sol al suplement, això vol dir que ja tenim la Mònica Terribas de tornada en aquest programa. Hola Mònica, què tal? Bon dia. Hola, molt bé. Com estàs? Com va aquest refredat de tardor ja? Doncs aquí està. Ja el tenim, eh? Està, està. Tenim la campanya de vacunació en marxa ja. Sí, sí, sí, però no tinc gana fins d'aquí tres setmanes. Doncs mira, hem fet tard ja, aquesta temporada hem fet tard. Déu-n'hi-do quin cap de setmana que ens espera. Avui la cosa sembla acabar de protestes. Sí. I ara parlarem d'un altre tipus de protestes, farem una mica de memòria. Exacte. Posarem una banda sonora, primer va.

Hay gente de todas partes y estoy viniendo de Singerlin. Hay gente de todas partes y estoy viniendo de Singerlin. Unos morenos, los otros menos, en el fondo se dan la mano.

Unos morenos, los otros menos, en el fondo se dan la mano.

Avui al Suplement viatgem en el temps per parlar de protestes, de lluites ben diferents que perseguien una vida millor. Tots recordareu la pel·lícula del 47 del Marcel Barrena, que va protagonitzar l'Eduard Fernández, molt recent. Donava vida al Manolo Vital, l'home que va segrestar un autobús per fer-lo arribar al barri de Torre Baró. De seguida vam saber que Manolo Vital no va ser el primer ni l'únic segrestador d'autobusos. Allò no va ser una anècdota, sinó que als anys 70 segrestar busos es va convertir en la protesta tossuda d'una època pels drets dels que vivien als barris més humils. Ara, la periodista Odei Echearte ha fet una reconstrucció periodística d'aquesta memòria col·lectiva, el llibre Les Sagrastadores, memòria oblidada de l'Extraradi, que es publica ben aviat, el dia 9 de novembre, amb l'editorial Segona Perifèria, perquè sí, sovint ha estat una lluita silenciada, però les pioneres, dones del barri de Camp Franquesa, de Santa Coloma, de Gramenet, tenen nom i cognom, i l'Odei les ha trobat. Odei, què tal? Bon dia. I ben tornada al suplement. Moltes gràcies, molt contenta de ser aquí. Com va la vida? Molt bé, enfeinada, però bé. Ja ho veig, quina feinada, quin llibre que al final parla de la memòria del teu barri, de la teva ciutat on vas néixer, on vas créixer, i has tornat a les arrels també per reconstruir la teva història d'alguna manera. Sí, sí, la meva història i la

de molts altres, perquè la gràcia és que és una història col·lectiva i sobretot perquè els segrestos d'autobusos s'havien oblidat moltíssim, que és curiós també, però té a veure, penso, en que es produïen en barris de la perifèria, de la perifèria, perquè són en uns pisos que es van construir a la muntanya, en una maniobra especulativa en el franquisme, i el fet que també fossin barris aïllats i que aquestes coses es fessin amb naturalitat, sense pensar que estaven fent història realment, doncs va contribuir suposo també a que s'anessin oblidant, a mesura que la gent anava morint o anava

canviant de barri. Tu has documentat des dels 73, per tant finalíssims del franquisme, fins al 85, una trentena de segrestos.

Hi ha de convois, de cotxes segrestats, n'hi ha un centenar. I llavors, de tongades diferents, hi ha moltes jornades diferents. Jo he comptat una quinzena de cicles diferents, però hi ha cicles que duren deu dies, o que duren a vegades tres dies seguits de segrestos continuats. Són diferents moments, no són normalment fets aïllats, de vegades sí que és només un dia, però normalment són diversos dies que segresten autobusos i en segresten uns quants cada vegada. Què demanaven? Què volien? Sobretot al barri de Can Franquesa, que són aquests pisos de la muntanya, i al barri de les Oliveres, que són pisos construïts a l'altra vessant de la muntanya de la Guinardidera, que són aquestes muntanyes que, si aneu per la Bevin o pel Nus de la Trinitat, veureu que hi ha uns edificis enormes a dalt de la muntanya, i algú es preguntarà què feien aquells edificis allà. Doncs allà hi vivia gent. Van ser uns pisos que van construir en el règim de protecció oficial de les hores, i van viure tot de gent que es va trobar que no tenia transport públic, que no tenia autobusos per moure's, i. En el cas de les segrestadores del carrer Menorca, que són els pisos que estaven més amunt de la muntanya, que són al cim de la muntanya. Si pugeu algun dia, veureu que és espectacular on vivien, perquè a més a més, si veu tot Barcelona, hi ha potser les millors vistes de l'àrea metropolitana. Doncs es van trobar que els havien dit que hi hauria autobusos i no n'hi havia. I llavors què van començar a fer? Segrestar-los.

La història del Manolo Vidal s'ha fet universal també per la pel·lícula del 47. Sabem que ell volia fer arribar l'autobús a Torre Baró perquè allà no hi havia autobús ni tan sols els carrers estaven asfaltats. Aquí la particularitat de les segrestadores és que aquests autobusos les segresten dones, moltes vegades anònimes, i que això no havia estat documentat. Per què creus que la història del Manolo Vidal, a banda de la pel·lícula abans, la seva història ja era coneguda, no? El Maragall s'hi va instal·lar a casa seva. Per què el Manolo Vidal s'ha fet tan popular i aquestes dones són anònimes? Doncs, per una banda,

aquestes dones no militaven a cap partit polític, que això ja crec que és important perquè a vegades els partits polítics se senten hereus de les seves pròpies històries i reivindiquen els seus propis militants. Aquestes dones eren dones de barri i ja està. Després també eren dones, que això. Tampoc crec que no ha ajudat a la transmissió en general, la història, la transmissió de la memòria de les dones, que sovint són les grans oblidades de la història i en aquest cas va ser així. I després perquè tampoc eren dones joves. Una de les protagonistes d'aquestes dones tenia 50 anys. Llavors tampoc era el prototip de dona jove, lluitadora, militant, antifranquista. Eren senzillament dones que vivien a casa seva, que eren mestresses de casa. Moltes d'elles treballaven en negre netejant cases o. O cosín, i es manifestaven, s'agrasten autobusos, perquè no tenien més alternativa, no? Però a mi em semblava que aquesta història tenia molta força justament per això, perquè eren dones que en qualsevol, si tu mires la història en general, són persones que no existeixen, que són gent que es dedica a les cures, bàsicament, de la seva família, però en realitat sosté barris sencers, no? I aquest era el cas d'aquestes dones.

I això fa que hi hagi en aquest llibre moments meravellosos com aquest. Una tal Gabriela va i romple els despatxos de la cotxera de la Tussa, acompanyada de dos conductors. I un dels responsables li va engegar. Ja deu saber que hem vingut a portar-nos tres autobusos. No surti de l'oficina perquè el lligaran. I la O'Day li pregunta, Gabriela, vas ser tu? Això vas fer la nit del 5 de març del 79? Diu, no me'n recordo, podria ser. La Gabriela Serra també em va dir que aquell estudiant basc que seria el meu pare havia arribat al suburbia Roig a fer el mateix que ella. Proletaritzar-se. És a dir, l'Audey retrata d'una manera magistral en aquest llibre de les Sagrastadores com tota una generació també de dones, com ella ara deia, dones del barri, dones que es cuidaven de les seves famílies i tal, es converteixen també en militants de causes justes, per dir-ho d'alguna manera, que tenen a veure. Amb la ideologia que sosté aquestes protestes i amb aquests entorns on no arribava el bus ni arribava la dignitat més enllà de la que li donaven els habitants que hi vivien a mi em va encantar aquest retrat perquè la Gabriela Serra com saben molts oients del suplement és una militant de causes va ser diputada de la CUP i la Gabriela diu. No me'n recordo, podria ser. Què vol dir això? Que la Gabriel estava fotuda en tantes causes que no se'n recorda si va participar en aquesta. I això vol dir que estava 100% implicada en totes les causes de protestes d'aquella època, d'aquest tardofranquisme. A mi em sembla una meravella això.

Sí, clar, aquesta frase la vaig treure de l'expedient judicial perquè va anar a judici per aquests segrestos. Això van ser uns segrestos de l'any 79 que van durar 10 dies. Durant 10 dies, al barri de Can Franquesa van tenir 3 autobusos segrestats autogestionats que continuaven funcionant, servint al barri, perquè els treballadors de la TUSA, que era Transportes Urbanos S.A., que era l'empresa que vestia aquestes rutes d'autobusos, que era una empresa autogestionada, ubicada a Badalona, estaven en vaga i llavors van arribar a una mena d'acord amb els conductors perquè els barris més aïllats, que eren el de Can Franquesa, però també a Badalona, el barri del Canyet i de Bona Vista, que es van endur quatre autobusos més, els conductors i els veïns feien funcionar els autobusos de manera autogestionada i recollien la voluntat a la gent que pujava a l'autobús. I clar, aquests segrestos havien estat absolutament esborrats, ningú se'n recordava d'aquests segrestos. Clar, la Gabriela em va dir, és que jo recordava que havia estat en un segrest, que recollíem els diners, i quin any, Gabriela? Ostres, no ho sé, i buscant, buscant, buscant, vaig trobar tot el segrest.

És un quart de dotze, estem parlant amb la Mònica Terribas i l'Odea Echearte de Les segrestadores aquest llibre que retrata la memòria històrica de Santa Coloma de Gramenet d'aquestes dones que van segrestar autobusos per aconseguir millores a l'extraradi i en zones que tot estava per fer i tot semblava que era possible Santa Coloma aquells anys també va estar marcada per un episodi polític, un dels episodis més recordats també, de la presidència de Jordi Pujol, és aquest.

Oiga, ese señor ha tirado una piedra contra mi coche. El que se ha puesto delante del coche con voluntad de provocar. Por lo tanto, cállese usted. Luego le daré la palabra. No le corresponde ahora. Aquí tenemos que aprender a convivir, a hablar entre la gente, no hacer el acto que han hecho ustedes. És un document memorable

que és molt més llarg i que ha estat comentat, parodiat moltes vegades. Posa context, Odei, què va passar i com es va emprendre aquest episodi de Jordi Pujol? Quin any era i com va impactar això a Santa Coloma? Perquè 40 anys després encara el recordem.

Sí, això era el novembre de l'any 88, Jordi Pujol anava a la inauguració del GR92, que és un camí que arriba al poblat Ibero i Puig Castellà, que és justament el cim que hi ha al costat del barri de Can Franquesa, a les muntanyes de la Serralada Marina, i els veïns de Can Franquesa van aprofitar que venia el president de la Generalitat per anar a protestar. Entre altres coses, demanaven murs de contenció perquè els queia la terra per la carretera. Demanaven neteja, demanaven millores en el transport i van anar a abordar el president Pujol. Llavors el president Pujol no tenia ganes en aquell moment de parlar amb els veïns i es va produir un enfrontament amb els veïns. Li van tirar una pedra al cotxe? Es va publicar que li havien tirat una pedra al cotxe i el mateix Pujol va dir m'han tirat un roc al cotxe, però després quan. 40 anys després vaig a parlar amb els veïns, per preguntar-los sobre els segrestos d'autobusos, em diuen, no hi va haver cap pedra. 40 anys després ells defensen que no hi va haver cap pedra, que un dels veïns del que més estigmatitzat, que era un senyor que portava un jersei vermell, i li he dit un capítol al senyor del jersei vermell, explicava que havia tirat un tarrós de sorra perquè li havien atropellat el peu. Però no es va poder explicar perquè tot va anar molt ràpid, es va accelerar. Ara hi hauria 40 vídeos d'això. Clar, en aquell moment hi havia televisió espanyola i TV3 i van gravar unes imatges, però els veïns no van poder parlar. És curiós perquè Jordi Pujol en altres ocasions sí que ho feia, de parlar molt amb els veïns. I al mateix barri de Can Franquesa hi havia anat.

I va baixar del cotxe a parlar amb ells.

I que aquest espig dura 3 minuts o més.

Però els vas broncar en comptes d'escoltar-los i després se'n van a casa seva. I allò després va ser un gran símbol de l'autoritat que sabia exercir Jordi Pujol per defensar la Generalitat.

Però fixa't una cosa, que ara que estem, i aquesta nit estem pendents del que pugui passar amb les escurrialles de blocos, i després en parlem si voleu, aquesta confrontació. Que no era el primer episodi que tenia el president Pujol perquè el president Pujol es passava el dia al territori i aquestes confrontacions hi acabaven sent no hi havia el nivell de protecció institucional entre la gent i les persones i això es podia produir i això es podia produir amb el nivell d'atenció que hi ha a dia d'avui. Ens costa molt trobar moments on un ministre es digui Puente, es digui Sánchez o es digui president Illa es pugui trobar amb la gent confrontant-lo perquè està tot protegidíssim i el que és curiós i a mi m'ha agradat molt que ho recordessis perquè al final aquests episodis el que fos més afortunat o menys el president Puigdemont en aquell moment fa que a posteriori es prengui consciència. Dels ulls d'aquella gent que t'estan increpant i t'estan dient ei posa

les piles Odey, expliques també en aquest llibre buscant les vides dels altres trobava la dels meus tu vas créixer i vas néixer a Santa Coloma de Gramenet, de fet la teva carrera periodística comença a la revista Grama què has descobert del teu passat de la història dels teus pares que t'hagi fascinat també escrivint la història de les segrestadores.

És que a mi em va passar que quan vaig començar a fer investigació sobre els moviments veïnals vaig descobrir que el meu pare era un militant clandestí d'un partit que es deia Moviment Comunista. Jo no ho sabia, el meu pare era. Per mi tota la vida havia estat un mestre que havia vingut a estudiar a Barcelona, a primer arquitectura, després va fer magisteri i ja està. I llavors la gent em va començar a dir ah, però si tu ets aquesta és la filla del negro, tu ets la filla del negro. I jo, el negro, qui és el negro? I el negro era el meu pare, era el nom de clandestinitat del meu pare. I llavors. D'alguna manera, això també era un element que em col·locava a mi, a la història, com a filla d'aquestes lluites que s'havien produït, perquè al final la lluita política que feien molts d'aquests militants eren els barris. I tenia molt a veure això amb la dignitat dels autobusos, amb la dignitat de la plaça, del mercat, de tot. I em va semblar també curiós perquè jo justament que soc periodista i que d'alguna manera volia que aquestes històries no es perdessin m'adonava que sabia tan poques coses de la meva i de la meva família perquè el meu pare, tota aquesta part de la clandestinitat no me l'havia explicat gairebé mai i a més es va morir. I tot aquest bagatge, moltes preguntes que em van quedar per fer, no li vaig poder fer mai.

El moviment comunista anteriorment era ETA-Berry, no?

La scissió comunista d'ETA, no? Exacte, sí, sí, sí. Això tampoc ho sabies? Sí, sí, això sí que ho sabia. O sigui, només sabia que ell havia estat militant d'aquest espai polític, però no sabia anècdotes que fins i tot m'han explicat com accions que havien fet d'anar a penjar cartells, de repartir octavetes, d'anar a pintar, de fer una pintada amb un altre militant que els van enganxar i va haver de marxar a Tarragona durant una setmana a protegir-se perquè si hi havia la cèl·lula els podien detenir a tots perquè havien detingut un parell que havia format part del piquet que havia fet. O sigui, anècdotes que al final també.

I com és que va anar a parar a Santa Coloma i a Catalunya el teu pare? Com és que va atarrar aquí?

Doncs justament per això, perquè Santa Coloma era un nucli que militants dels partits revolucionaris d'aquella època identificaven com un lloc amb molta classe obrera on es podia fer la revolució, entre cometes, no? És a dir, lluitar per derrocar el franquisme amb. Les masses que deien ells que eren aquesta gent i a Santa Coloma venia molta gent a proletaritzar-se que és això que abans deia la Mònica que eren estudiants moltes vegades que no formaven part de la classe obrera però que molts eren comunistes i tenien aquesta consciència que calia anar a fer feina amb aquesta gent i per això va arribar el meu pare a Santa Coloma perquè si no el meu pare per estudiar arquitectura hagués anat a parar a la residència de fet va estar un temps a Sarrià amb els jesuïtes perquè ell venia d'un internat dels Jesuites a Tudela i aquest era una mica el seu entorn, no? I en canvi va acabar a l'extraradi, com molts altres que després es van quedar perquè van trobar llocs on enamorar-se, on teixir amistats, on fer una vida més ajustada al que ells pensaven.

Ah, jo vull tornar a posar en valor el llibre de les segrestadores per aquesta part més personal, sens dubte, però sobretot per la part col·lectiva, perquè en dies com avui, que estem parlant molt del sense sentit, de lluites pràcticament nihilistes, no?, d'avui aquest matí ho explicàveu molt bé i aquesta entrevista que li has fet a mon mestre. Ho ha exemplificat que dius han de ser-hi perquè queda guai haver estat allà alerta amb això jo m'agafaria el llibre de les segrestadores de l'Audey a tots els instituts i llegiria dos paràgrafs cada dia perquè se n'adonin que hi ha lluites que valen la pena que responen a realitats i hi ha performances que no responen a això.

Però és que això d'avui no és una protesta, no hi ha una ideologia, no hi ha política al darrere. Aquí sí que hi havia política. Aquí hi ha política al darrere.

Per això et dic que jo crec que una manera d'explicar i traslladar aquesta memòria, aquest coneixement que l'ODI ha recollit a les segrestadores, és compartir-lo amb els joves que avui poden pensar que aquestes protestes formen part de la impotència que ells senten legítimament que el món no els està donant tot el que ells esperen. Però moltes vegades això no vol dir trencar, vol dir construir. I les segrestadores és una història de construcció col·lectiva. I en protesta, i contra el franquisme, i en el tardofranquisme, i en els inicis d'una democràcia que no ho era, i amb amnèsia, i amb tot, és construcció. I l'altra és destrucció.

Sí, puc dir una cosa? Que les segrestadores, les primeres, les que identifico com les dones que van segrestar el primer autobús l'any 73 a Can Franquesa, les de dalt de tot del carrer, van trigar 16 anys a tenir l'autobús. Vull dir, que no és que s'agrestessin un autobús i al cap de dos mesos el tinguessin. Va trigar 16 anys. Amb aquest accident del Pujol, l'autobús encara no hi pujava, va pujar l'any següent. Vull dir, que van perseverar moltíssim, que són una gent que estava absolutament conscienciada que sabia el que feia i que s'assaltava les normes per un bé superior, que era que si no feien això no obtenien res i quedaven abandonats i absolutament marginats socialment i culturalment.

Més enllà de la història dels teus pares, tu què has redescobert de la teva pròpia història, del teu vincle amb Santa Coloma, el lloc on descobreixes també que t'interessa el periodisme i ara aquí això també és la constatació que ha valgut la pena aquest trajecte, et connecta també amb els orígens. Totalment.

Jo sento molt orgull de venir d'on vinc i penso que aquestes històries oblidades formen part de la història col·lectiva de Catalunya i que moltes vegades no les tenim presents o se simplifiquen molt. La gent té idees com molt prefixades sobre coses que no acaben sent certes. També he volgut fer en el llibre una mena de lligam i explicar o reconciliació amb la gent del poble antic que va veure d'un dia per l'altre destrossat el seu poble i convertit en un soborbi, que va perdre els seus paisatges de joventut o el seu paradís perdut, diguem-ne. Perquè penso que tot és més complex del que sembla. La maniobra especulativa que va permetre que es construïssin pisos a la muntanya estava feta per les elites del franquisme. No eren uns senyors que de sobte son a l'Ajuntament i pensen, aquí va haver un procés d'urbanització i requalificació de sols que va fer que grans dirigents del franquisme s'enriquissin.

La història recent dels últims 50 anys de Santa Coloma tampoc s'entendria sense la figura de Justo Molinero. Aquesta setmana en parlàvem a TV3 amb aquest documental i és importantíssim com retrata la gestió del Justo Molinero com a empresari de la comunicació, la gestió amb el poder, amb Jordi Pujol, amb tots els ajuntaments socialistes, amb Esquerra Republicana, quan Oriol Junqueras agafa el timó i també té un pes important, amb com Justo Molinero. Intenta aprofitar-se dels polítics, però és que els polítics també s'intenten aprofitar-se i molt d'ell per la capacitat que tenia de comunicar-se amb una comunitat nova a Catalunya que també votava, que tenia moltes demandes i moltes necessitats. Hi ha un moment d'un míting especial en què Jordi Pujol se'n va a Santa Coloma i acaba dalt d'un escenari cantant amb els chunguitos. Sí, sí, sí.

Jo, la veritat és que aquest documental cal posar-lo un valor i la vida del Justo, que, per exemple, el Tom per la vida, t'estic parlant de principis dels 90, ja se li van dedicar 4 hores de tele en el Justo, eh? Com qualsevol estrella, diguéssim, es digués Cruyff, es digués en aquell moment Judit Mascó i Justo Molinero en el sentit. Que el Puyala el va voler posar en valor com un exemple del que havia construït el Justo. I el Justo, la història del Justo Molinero, la biografia del Justo Molinero, no està molt lluny d'això que explica l'Audei, és un migrant, va arribar amb autobús en comptes del tren del Transmissarià, però va arribar. De Villanueva de Còrdoba, sí. I va arribar arreglant l'autobús de Villanueva, que suposo. Que molta gent que ens està escoltant ell i el seu germà van arreglar-ho per poder arribar aquí a Catalunya i després tota la seva història és la història d'algú que ha sapigut treure-li partit a les seves circumstàncies també políticament però alhora això ha volgut dir un assemblatge una integració dins del nostre panorama mediàtic per descomptat vull dir que molt ben retratat.

Hoy vengo a cantarla mi ciudad y me llena de alegría, de orgullo y felicidad, mi casa, mi día a día. Mucha juventud y mucha tercera edad que hacen de Santaco imposible de igualar. Barrios de bares, bares de barrios, varias amistades con sueños de millonarios, vivo orgulloso de la tierra donde yo nací, Santa Coloma, yo me quedo aquí.

Les segrestadores de l'ODHR té memòria oblidada de l'extraradi, un llibre que ens connecta també amb el que pot passar aquesta tarda a Barcelona, amb aquestes concentracions que no protesten per reclamar res polític, sinó concentracions que algú intenta pilotar. Per intentar alterar l'ordre públic, ja sigui a través del pillatge, a través dels aldarulls, a través dels saquejos. Veurem amb aquest ampli desplegament policial si és que acaba amb alguna cosa o acaba amb no res, perquè hi ha diverses convocatòries a diferents punts de Catalunya. Clar, és que no és comparable amb res recent que hem viscut a casa nostra, no? No.

No, perquè no. Les coses. Tu pots batallar contra les coses que tenen una lògica. La especulativa contra. No? Ara ho deia l'Odei, no? És a dir, el que fa que en el seu dia Marcel Barrena, animat, evidentment, per la producció. Del Jaume, i això posar un valor, perquè són aquells trusquistes, aquells extrusquistes, diguéssim, o trusquistes encara, que estan fent cinema a través dels 47, i després les segrestadores, això té un sentit, és una batalla que té un sentit. A quin sentit té això, a part d'expressar, no sé quina frustració, perquè tots ens podem sentir molt frustrats de tot el que està passant al món, però no ho expressem a base de destruir, les coses del nostre entorn aleshores és molt diferent perquè no saps com combatre-ho això no saps com combatre-ho perquè no hi ha una lògica ideològica aquí al darrere no hi ha una batalla entre faccions interessades a una banda o a l'altra i aleshores atrapar en una agulla, en un paller que per cert ho estan fent molt bé perquè han detingut una part de blocos que hi ha al darrere de tot això. I després. Les edats, no? 14 anys. El fet que siguin menors. És a dir, algú ahir deia, bueno, els pares, però és que els pares. Escolta, tu t'hi trobaràs d'aquí quatre dies, Roger, els nanos es passen amb una part important de les seves hores de lleure enganxats en una pantalla que tu no els fiscalitzes perquè consideres que és la seva vida privada o la seva intimitat o el que sigui a partir de l'edat adolescent, que és una edat. Ho heu dit aquest matí, a la tertúlia complicadíssima de gestionar. I ara és molt difícil posar-li vigilància, entre cometes, i raonament en això. Perquè els alumnes que nosaltres ens trobem pocs anys després, amb 18 anys a la universitat, et diuen que estan 5 hores enganxats en una xarxa. Doncs això, si troben la manera d'entrar-hi.

És que el problema, crec que aquest abús de les xarxes el que fa és alienar-los, perquè al final acaben consumint porqueria, ho sento molt, és així. Llavors acaben sent unes protestes buides de contingut, sense fonament, sòlids, crec. I és justament el contrari de tota aquesta gent que dèiem que lluitava als anys 70, que estava absolutament conscienciada amb fonaments ideològics que podien ser més o menys ajustats, això crec que és igual, però que els feia. Prendre consciencia de la seva situació i saber que fins i tot s'incomplien lleis franquistes, que fins i tot les lleis franquistes que no eren democràtiques s'incomplien perquè vivien d'una manera absolutament deixada de la mà de Déu en tots els sentits, sense cap servei, etc. Jo per mi tot això és el contrari, aquell procés va fer que gent analfabeta pogués formar-se culturalment a través d'aquests partits polítics i d'aquesta formació que per exemple feien els capellans rojos i ara tenim gent. Que no sap gairebé ni el món on viu. Sí, una coseta només.

Això que diu l'Odey suma-li el fet que aquella gent admirava i buscava referents. Estem en una generació on els referents s'han desconnectat i això, hi ha una part que sí una part petita que sí però hi ha una gran part que no, i quan tu no tens referents és molt difícil tenir un nord de batalla.