Nobel d'Economia: quina és la contribució a les ciències econòmiques dels guanyadors d'enguany?

El Suplement, amb Roger Escapa. Yo me voy a dar de baja del ABC. Me costaba, digo, pero ¿cómo honro mejor a mi padre? Ahora seguro. Yo le honro mejor si me doy de baja, porque mi padre no podría entender que usted escribiera en el ABC. Ahora sí va en serio.

A ver, esa niña, joder, que tiene derecho a hablar. Que todos vosotros sois muy feos, joder. Me tendrán que echar a tiros.

La Semana Tràgica.

En punt, dos quarts d'onze del matí, som al Suplement, som a Catalunya Ràdio. Cada cap de setmana, cada diumenge, a Londres ens hi espera el Ion Sindreu. Ell és editor d'Economia Global a Reuters Breaking Views. Hola, Ion, bon dia. Hola. Què tal, com estàs? Bé, mira, millor que alguns a França. I també tenim el Toni Rodont, que és doctor en Ciències Polítiques i professor de la UPF. Hola, Toni. Bon dia i bona hora, què tal? Molt bé. Les protestes a Londres encara no han arribat, eh, Ion? No, no, no cridis el mal temps, tampoc. Bé, escolta'm, això s'està estenent com un atacadoli per tot Europa, veurem quina dimensió agafa, també. En qualsevol cas, a Londres, de moment, sou notícia per altres coses, si és veritat, però no per aquestes protestes. Ara entrarem en matèria. Abans, però, avui ens ha sorprès l'enigma criminal, que sabeu que és una de les novetats d'aquesta temporada i que cada cap de setmana narra el Lluís Soler. Avui l'enigma criminal deia així.

Enigmes Criminals Cada mes,

John Sindreu i Tony Rodon s'intercanviaven una perruca russa exuberant. Realment feien patxoca quan la portaven, però la policia els va veure al lleutor i van acabar entre reixes amb una condemna d'assassinat. Què ha passat? Què ha passat?

Puc dir la meva? Escapar? Espera't un moment. Espera't un moment perquè aquí hem de jugar, són els oients. Ah, mal val. Misteri, ara ens hem quedat aquí en silenci tots. Les respostes a suplement arroba catradio.cat, la més original de totes, s'emporta quatre entrades. Per visitar la Sagrada Família. Ja heu estat a la Sagrada Família a dins?

Sí, una vegada. I tenia ja, crec que, 20 llargs anys. És la típica cosa aquella que està tan a prop que no hi vas mai. Però sí, sí, hi vaig acabar anant.

Què? Tu i jo en tens alguna idea o no? No ho diguis. No, perquè, escolta,

vosaltres quan feu això, quan ho dissenyeu allà, teniu una versió, diguem-ne, estàndard.

De resposta? Sí. Sí. Hi ha una, és a dir, el Lluís Soler, la persona que encarna el Lluís Soler en aquest cas, hi ha una resposta correcta aquí. Però. No us baseu, eh, amb els oients? No, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Per a mi, amb l'originalitat. És a dir, nosaltres tenim una idea de resposta, però per a mi hem sempre l'originalitat de l'oient. És a dir, l'oient sempre supera les nostres expectatives. És a dir, jo, si vols, et puc dir quina és la resposta que hem pensat. D'acord. Nosaltres. Sí. Nosaltres. Però jo puc dir la meva o no escapa? Sí.

Va, mira, jo tinc la meva. Això, jo havia pensat, és com un dilema del presoner, ja comencem, eh? És a dir, tu, Roger, estàs atrapat, molt atrapat.

No em posis a mi d'exemple perquè sempre m'incomodes molt. Aleshores posa una altra persona. No, home, no. L'exemple és amb tu, Roger. No, posa una altra persona. Mira, posa Emmanuel Macron avui.

Val, posaré Emanuel Roger Macron. Total, que estàs atrapat, escoltes la nostra secció i per tant t'avorreixes moltíssim. El problema és que si no l'escoltes et perds la millor mitja hora de la ràdio. I l'única manera que tenim, jo en cindreu i servidor, perquè no t'avorreixis, és intercanviar una perruca rossa. El problema és que jo no tinc memòria, me la deixo i aquell dia morts d'avorriment.

No té res a veure amb la resposta que nosaltres havíem pensat, que era infinitament més original que la teva. Vaja. I segur que la.

Porto tot el matí pensant, eh? Per matar d'avorriment?

Exacte. Per matar d'avorriment no ningú va a la presó. Al final això seria un homicidi involuntari, no? Bé, seguirem pensant. Seguirem pensant. Tu que pots, eh? Ion, tu tens alguna idea més brillant?

Home, a mi em suggereix que, diguem, l'intercanvi de la perruca és per intentar dueter-me a algun crim, no?

És a dir, per simular, per exemple. Aquí vas bé, aquí vas bé. I fixeu-vos de quin color és la perruca. De color rosa, ha dit, no? Perruca rosa. Perruca rosa. Aquí pot haver-hi un fil conductor. Repeteixo, eh? No, no, no és bruna, és rosa.

Intentàvem ser Gabriel Rufián. Però, clar, rosa no és complicat.

Cada mes, John Sindreu i Toni Rodón s'intercanvien una perruca rosa exuberant. Realment feien patxoca quan la portaven. Però la policia els va veure el lleutor i van acabar entre reixes amb una condemna d'assassinat. Què ha passat?

Ah, d'assassinat, eh? Mira, això m'ho havia perdut. No és un crim així només en general. Clar, jo et diria que potser ens volien fer passar per Úrsula Corberó, no? Úrsula Corberó. Una vegada al mes. Clar, pot ser un algú rosc, algú català rosc.

Anem molt perduts, eh? Escapa. A veure, va, una pista.

Estan jugant els oients, eh? Suplementa robacatradio.cat, la resposta més original al final d'aquesta secció, d'aquí 20 minuts. Entreguem premi. La nostra versió, la de l'equip del programa, és a dir, quina fixació teniu vosaltres dos, sense faltar el respecte, eh? Important. Important aquest matís, ara, eh? Sense faltar el respecte. Es pot criticar qui vulgueu. I més si es parla de futbol. Frankie de Jong? Home, ja ho vaig veient. Ja ho vaig veient. Ah, us ha costat, eh?

Clar, m'havia perdut buscant celebrities catalanes.

No havia pensat en expats. Quina fixació en un personatge rosc teniu en aquest espai vosaltres dos?

Sí, sí. Aquí, clar, el que podria ser, diguem, no? És que un cop al mes nosaltres, és a dir, que hem reptat de jo, val? I, diguem, hem intentat que no es noti. I clar, anant nosaltres a l'entrenament del Barça, la diferència entre nosaltres i de Jong és poca. Primer, perquè és molt dolent. Però següent. No, o sigui, per aguantar la pilota i no fer res, això també ho podem fer. Però a més a més, perquè el tio, vull dir, està allà assegut sobre aquella nevera portàtil sense fotre l'ou, perquè diu que s'ha lesionat. Llavors, jo entenc que aquest és el nostre pla, un cop al mes intentem ser la feina, L'altre mes, per guanyar-nos les garrofes, l'altre mes ens estem fent passar pel de Jong, ningú ens para atenció, però clar, el que no havíem caigut és que quan tu tens un presoner allà al. Tancat a casa li has de donar de menjar.

Bé, bé, vas bé d'imaginació, vas molt millor. O sigui, vas molt millor, però encara no hem ajustat del tot la resposta. Donarem aquests 15 minuts als oients. Les respostes més originals a l'enigma criminal d'avui. I la més original de totes se'n va a la Sagrada Família amb quatre entrades per regalar a la família. Respostes a suplement.cat. Anem a la setmana tràgica.

Avui, la meva secció preferida de l'any, amb el Ion Sindreu i el Toni Rodón, per intentar dissimular que aquesta secció és una imposició dels dos col·laboradors del programa, hi posarem entusiasme. Ha arribat la millor secció de l'any de la Setmana Tràgica, la que més ens agrada, la més sagrada, la que comentem el Premi Nobel d'Economia. Aquest any el guardó ha estat per dos professors nord-americans, Michael Woodford i Robert Hall. Se'ls ha premiat pels seus estudis sobre polítiques d'estabilització econòmica o, dit d'una altra manera, s'ha premiat la seva contribució a evitar que l'economia es descontroli. Molt bé, nois, doncs soc tot Orelles. Vull dir, ho he intentat interpretar bé, no? Ho has fet molt bé, molt, molt. Vull dir que se m'ha notat que a partir d'ara, doncs.

Jo vaig tenir moment amb el meu cap aquesta setmana, d'aquells que vaig quedar fatal, perquè ell va fer una broma allò pel xat, bueno, jo pensava que era una broma, dient, ostres, aquest any han premiat dues persones molt obscures, eh? Clar, jo em pensava que el tio estava de conya. I vaig posar allò, saps, careta somrient, i bueno, em vaig enfotre una mica, i després em vaig adonar que realment no tenia ni punyetera idea de què era aquesta gent. O sigui, em vaig quedar, va ser l'efecte, diguem, viure dins la bombolla, per mi, pensant-me que aquests senyors eren celebrities, i després resulta que no els coneixia sa mare. Toni. No, no, jo ja estic d'acord.

Tot i que jo ja us he dit que jo coneixia el fill del Robert Hall, que va ser professor meu quan vaig ser als Estats Units. I curiosament, John, aquesta història t'agradarà, ha deixat l'acadèmia i ara treballa, això es públic, per cert, no revelo res, i ara treballa en criptos per entendre una mica el model descentralitzat de les monedes. Quines coses, eh?

Sí, jo crec que es ve d'un lineatge de no entendre què són els diners i això no es perd, segueix sense entendre-ho, fins i tot en la segona generació.

Bé, aquests dos personatges que s'han inventat, per què se'ls ha premiat? Què s'ha valorat d'aquest Nobel d'Economia i on? Però escolta, Escapa, tu vas fer Economia. Sí, jo vaig estudiar dos anys i mig d'Economia, sí, sí.

I tu no et vas anem una mica al que jo deia, que jo aquí m'he perdut, però jo em pensava que aquesta gent era molt famosa. Tu no vas fer això?

Vam estudiar més Keynes que no Michael Woodford i Robert Hall, sí, sí. Però bé, és una evolució de la teoria keynesiana pel que he llegit, no?

En absolut, en absolut. Per això no vaig acabar la carrera, Ion. No, no, no, no, o sigui, a veure, ells es diuen noukainasians, que no és el mateix que neokainasians, perquè això, que quedi claríssim, és molt diferent. Neokainasià és Paul Krugman, noukainasià és Michael Woodford, cap dels dos realment és kainasià, però segurament el que de debò que no ho és és Woodford, eh? O sigui, no té res a veure amb Keynes, això. De fet, és bàsicament, això és una mica, això es fa molt en política, eh? O sigui, agafar. Tot allò contra el qual tu lluites i tu agafes la seva etiqueta i te la imposes a tu i d'aquesta manera has completament desactivat el que feia l'original. És una mica això. És a dir, per entendre'ns, tot el. Però la gran paradoxa és que Apa té raó. És que quan tu vas a la uni, se segueix explicant molt, no ben bé el model de Keynes, però sí aquest model que en deia neo-calinesià, en què la lògica de les coses, i això segueix sent així, tant a la universitat com, per exemple, no ho sé, quan surt la Christine Lagarde, o el que sigui, d'un man central, a parlar sobre economia i per què fan el que fan, acostumen a fer servir molt aquesta lògica, o sigui, d'explicar les coses com. Per què estem baixant els tipus d'interès, no? Per què estem fent política fiscal?

Diuen, doncs perquè així a la gent li entren més diners, no? O se li baixen els costos d'endeudament i gasten més, oi? I així l'economia, doncs, com que hi ha més diners circulant, la gent contracta més persones i l'economia va millor, no? Però aquí hi ha un problema, que és que a vegades si ho fas massa surt inflació, oi? Això és una mica com ho expliquen. Però el que és curiós és que. Ni a nivell acadèmic, quan tu te'n vas una mica més enllà del que tu vas arribar, escapa, ni a nivell de com ells realment estan pensant internament en aquestes coses en els bancs centrals, els models que utilitzen, aquesta lògica no la fan servir en absolut. És a dir, t'estan explicant una lògica que no és la que ells en el fons segueixen i pensen. I la que ells en el fons segueixen i pensen, de manera pràcticament unànime, és aquesta lògica que primer en Robert Hall va començar a desenvolupar amb un article molt famós, en l'any 78, i després aquest senyor, Michael Woodford, primer a través d'una sèrie d'articles més o menys obscurs, però sobretot amb un llibre que va escriure el 2003, que els recopilava tots, han instaurat en el món de l'economia. I aquesta lògica, i amb això deixo que el Rodón digui la seva, aquesta lògica no té gaire a veure amb això

de t'entren més diners i tu gastes més. De fet, és el contrari de tot això. És el contrari del keynesanisme. Ells el que diuen és, ells recuperen el que deia Milton Friedman, que era l'enemic de Keynes, no eren contemporanis, però era l'enemic ideològic de Keynes, que diu, no, no, escolti, vostè i totes les persones, ells tenen una noció de quan tu guanyaràs al llarg de la teva vida. És a dir, tu saps que a la que vagis pujant els glaons a Catalunya Ràdio, doncs et pagaran més diners. I llavors tu sempre conceptualitzes el teu consum basant-te en aquesta hipòtesi del teu cicle vital. Quan un govern et promet més diners avui, com que diu el model, els consumidors som racionals i mirem en el futur, tu saps que això després el govern t'haurà de pujar els impostos per pagar-ho. Per tant, tu que el govern et doni més calés o que et baixin els tipus d'interès ara, a tu t'és igual. I això no reaccionen. El que els consumidors reaccionen és en el que el senyor Hall li va dir, l'equació de consum euleriana. Aquestes paraulotes el que bàsicament volen dir és que tothom estem mirant a les expectatives de futur, de què passarà en el futur, i basem el nostre consum en el tipus d'interès corregit per la inflació que alhora el Banc Central t'està dient què serà en el futur.

Llavors és tota una visió basada en les expectatives que els bancs centrals et comuniquen. Llavors si els bancs centrals et diuen alguna cosa que tu t'esperaves, no fa res. Per més que baixin els tipus d'interès o els pugin el que sigui, tot està basat en la sorpresa. Si a tu et sorprenen de cop, doncs llavors sí, llavors tu potser puges el consum i l'economia fa el que sigui. Clar, jo la pregunta que tinc és, escapa, tu saps, a quan estan els tipus d'interès?

Digues. Avui en dia? Sí. A l'Eurozona? Quan? El 2. No? El 2? I mig.

T'ho dono. Però crec que si encastéssim la població, què creus? Ni idea, Joan. No, això la gent no ho sap. L'he clavat o no? L'has clavat, l'has clavat. Aquí m'has arruïnat la secció. Va, però escolta'm, la inflació quan està? La inflació al voltant del 3, no? Al voltant, però quan al voltant?

2.7, 3. Bueno, digues, digues. Al voltant del 3, sí. Està al 4,9. Doncs aquí no l'he clavat tant, ja.

Cagada, Pastorets. Per tant, ja et ve a dir una mica això, aquesta teoria. Estàs fent aquell test

d'Inés Arrimadas que li van arruïnar la campanya electoral, eh? És veritat, és veritat. Sí, crec que era quan va la dotzena d'ous o la mitja dotzena d'ous era.

Sí, també et dic menys que en aquell debat que va tenir Arrimadas amb Marta Rovira, que Marta Rovira

no sabia ni la taxa d'atura catalana. Era Marta Rovira, efectivament. Veus? Era Marta Rovira amb el debat dels salvadors amb Inés Arrimadas. Sí, sí. Bé, no ens desviem. Escolta'm, la inflació està al 4,9, dius, eh? 4,9.

És a dir, la idea aquesta de que a la població tu li pots guiar les expectatives i que amb això es basa la teva política econòmica, si tu fas una enquesta, la gent no té ni idea de quin és el dèficit, la inflació o els tipus d'interès. Tenen percepcions. Llavors, tu aquí pots afegir-hi tot tipus de. Tu pots modelar tot tipus d'imperfeccions i el que tu vulguis. Però és que jo crec que la lògica d'entrada és incorrecta. I el. La prova de que és incorrecta són els darrers 15 anys. És a dir, totes aquestes prediccions, aquests models, no han servit de res. És a dir, la gent es fixa molt en que aquests models no tenen diners, ni bancs, ni finances, i llavors acusen molt aquests models de crear la crisi financera del 2008. Perquè diuen, ah, uns models que no tenen res d'això com poden servir per preveure res. Jo amb això soc una mica més crític, perquè jo crec que tot això tu l'hi pots afegir al model. Per mi el problema més de base és això, és que la fundació del model és equivocada, perquè la gent no actuem així i l'economia no funciona d'aquesta manera i hem tingut la prova. Els bancs centrals podien dir missa que les expectatives de la gent no canviaven. Toni. Sí, no podria estar-hi més d'acord.

De fet, un parell d'exemples que venen a donar aquesta idea o il·lustrar aquesta idea que la gent no només forma el seu patró de consum via expectatives. Per exemple. Imagineu-vos una casa concreta o la teva família escapa que de cop rebeu un bonus de 1.000 euros. Segons la teoria aquesta, què diu? Doncs si aquest bonus de 1.000 euros és només que te l'han pagat ara, perquè jo què sé, la setmana tràgica la secció t'ha incrementat l'audiència moltíssim i t'ho han volgut premiar, tu no augmentaràs el teu consum perquè no augmenta el teu sou, sinó que és com una mena de premi. La qual cosa ja és discutible, perquè hi ha molta recerca que ens diu que, per exemple, amb la doble paga que en aquest país es rep, molt sovint abans de l'estiu i Nadal, això incrementa la despesa irracional. Però bé, el model diu això, tens un bonus de 1.000 euros i per tant res, no fas res perquè saps que això a llarg termini no ho gastaràs i no és part del teu sou. En canvi, si et puja en el sou permanentment 1.000 euros, això sí que farà que el teu patró de consum canviï. Aniràs a més restaurants, compraràs un entrepà a tots els membres de la TDT ara que hi vas cada cap de setmana, etc. Per tant, i això és molt dubtós, perquè, com deia en Jon, no només actuem per aquestes expectatives futures. De fet, l'altre gran exemple que se sol posar és en la crisi que va haver-hi l'any 2012, la famosa promesa de Mario Draghi, aleshores el president del Banc Central Europeu, que va dir aquella famosa frase quan hi havia la crisi del deute, no sé si us en recordeu, amb tot el tema del rescat de Grècia, etcètera, que va dir que ells.

Primes de risc, tornen a estar de moda les primes de risc en França.

Correcte, que va dir allò, whatever it takes, no? És a dir, farem el que sigui per preservar l'euro. I tothom ho posa com a exemple de que si no hagués dit això, la crisi del deute hauria anat molt a pitjor i, per tant, s'hauria hagut de rescatar Espanya, Itàlia fins i tot, etc. Jo no nego que això podria arribar a haver estat un factor per tranquil·litzar els mercats, però entenc que hi ha moltes altres elements en la qüestió.

És així, és així. La confusió aquí, i això s'ha vist clarament en l'experiència que tenim en els darrers anys, és que aquestes expectatives poden guiar perfectament els mercats financers. El poder és molt fort sobre ells, però tenen un impacte pràcticament nul sobre la gent. De fet, s'ha tastat aquesta equació de Euler mil vegades. Els economistes mateixos han fet aquests tests i sempre surt que res. Que és un buñol, o sigui que no prediu res. És molt convenient per codificar matemàticament l'economia, però a l'hora de veritat no serveix de res. I el contraexemple rodó del que tu posaves, què va passar durant tota aquella època? Els tipus d'interès estaven a vegades sota zero, negatius, el consum, l'economia, no es recuperava, o es recuperava molt lentament. Això és amb aquesta idea que ve o justificada o, com a mínim, creada per Woodford, que el Banc Central té el poder total sobre l'equilibri econòmic, sobre l'estabilització macroeconòmica. Què va passar en el moment en què va arribar el Covid i ens vam deixar estar d'aquestes històries i vam començar a injectar calés via política fiscal a la gent? Bueno, l'activitat econòmica va saltar pels aires. L'impacte d'enviar-li xecs a la gent al seu compte corrent. És indiscutible. I en canvi, l'impacte dels tipus d'interès pel que estem veient, no només abans, sinó també ara que els han pujat a uns nivells espectaculars, amb aquesta idea que no podem deixar que les expectatives d'inflació es disparin i tal qual, el que hem vist és que les expectatives d'inflació no canvien gaire i pujar els tipus d'interès tampoc fa gaire res. Per tant, jo crec que més desacreditat difícil.

10 i 51 minuts. És l'hora de resoldre l'enigma criminal després d'aquest repàs del Premi Nobel d'Economia amb el Ion Cindreu i el Toni Rodon. Ho voleu o no? Voleu que hi diguem A veure què han dit els oients i també us direm la nostra versió. Tornem. Recordem què deia avui.

Confirmes, eh? Que tu tenies aquesta versió abans. No estàs agafant el que diuen els oients, eh? No, no, no, no.

Sempre. Home, si no. No, un moment, un moment. A veure, anem a explicar la intringulis de la història, aquí. És a dir, com vols dibuixar cada dia un anunciat d'un enigma criminal si no saps la resposta? És a dir, tu fas.

Home, res més fàcil que inventar-t'ho i deixar que els oients

n'escollin un, no? Sí, és a dir, nosaltres sempre tenim la nostra versió. No l'expliquem. Ah, va. Avui us l'explicaré. Sóc un cínic de mena. Avui donarem dues versions. La que hem escollit de l'oient i la nostra. Vinga, va.

Enigmes Criminals.

Cada mes, Joan Sindreu i Toni Rodon s'intercanviaven una perruca rossa exuberant. Realment feien patxoca quan la portaven, però la policia els va veure al lleutor i van acabar entre reixes amb una condemna d'assassinat. Què ha passat?

A veure, primer anem a la que hem escollit dels oients. Ens acompanya l'Ismael Ibrahim. Ismael, què tal? Bon dia. Bon dia. Entre totes les respostes a suplement.radio.cat, la més original, què diu? Sí.

Bé, s'ha convençut? Home, jo tinc una cavallera

frondosa i no soc calp, però m'ha agradat, Jon, que has estat a punt d'encertar-la.

Sí, jo crec que la nostra té més sentit, perquè realment, mira, amb tots els defectes, sobretot a nivell fisionòmic que tenim, crec que la manca de cabell, precisament, és un que hem evitat. Per tant, compro més que el mòbil era substituir de Jon fins que fessin fora, diguem-ne. A més a més, fixa't que la meva versió, el tema del soterrani no és tant que el volguéssim matar, sinó que ens vam oblidar de passar-li els tranxetes per sota la porta, que també ho veig una mica més possible.

Bé, doncs l'Esteve Gironès és qui s'emporta aquestes quatre entrades per a No la Sagrada Família, oi, Ismael? Sí, exacte. Estupendo. Ion, Toni, a veure, la nostra versió era, Ion Sindreu i Toni Rodón, van voler matar un conegut futbolista neerlandès. Públicament eren crítics amb el seu joc, però el mòbil del crim en realitat era l'enveja volient la seva cavallera rossa. Per resoldre aquest dèficit, el Lyon i el Toni no van tenir més remei que tancar el futbolista neerlandès en un soterrani i reparar-li el cap al zero. Bé, fins aquí. I on cindreu, Toni Rodón? Una abraçada ben forta que tingueu. Escolta, escolta, jo vull saber altres versions. No, de moment tenim aquestes dues, n'hem rebut més. Jo les vull saber totes, de fet.

Bé, de moment, o sigui, tenim la guanyadora. Què és el que no esteu entenent? A veure. Jo vull. És que no entenc res aquí. Tant gestos per algunes coses, eh?

Jo vull saber més versions possibles.

Bé, doncs ja les anirem recopilant. Ara tenim aquestes dues, de moment. Jo, Antoni, una abraçada. Tenim publicitat i tenim les notícies de les 11 que estan a punt d'arribar i també en part Moliner, que ens explicarà com s'ho ha fet per treure's el carnet de conduir. Aviat la reunirem també amb el seu professor d'autoscola.

Sense conyes, eh? Ara que torna, ja li agradaria a l'oient mitjà que haguéssim reptat de jo.

Una abraçada ben forta. Cuideu-vos. Que vagi bé. Ara tornem. Gràcies, Ismael. El suplement, amb Roger Escapa.