Òscar, professor que va identificar un alumne als aldarulls: "Sents molta frustració com a mestre"

L'Òscar és professor de secundària que, tot mirant els aldarulls de dissabte passat per la televisió, va identificar un alumne seu participant en les destrosses i els sequejos al centre de Barcelona i, evidentment, suposo que es va quedar parat. Òscar, bon dia. Bon dia, què tal? Et presento sense cognom i sense dir el centre on treballes perquè no vols que s'estigmatitzi. Entenc que és un institut d'alta complexitat i prefereixes preservar on és aquest institut, oi, Òscar? Exacte, millor, millor.

Perquè no crec que sigui un lloc en concret, sinó que és una cosa planejada a l'extraradi de Barcelona, i depèn en quins barris de Barcelona també. Molt bé.

Tu portes 34 anys de professor, les has vist de tots colors. Què va passar dissabte passat, entenc, mirant les notícies per la tele?

Bé, dissabte no, més diumenge i dilluns matí, no? Doncs tristor, tristor al veure que un dels teus alumnes, en què portes molt de temps treballant amb ell, al final acabi disfrutant d'una activitat delictiva com si fos una festa, no? I això no és que sigui molta sorpresa, perquè hi ha un perfil determinat. D'alumne o exalumne, sinó perquè moltes vegades la feina que estem fent diàriament amb ells no arriba enlloc.

Per tant, entenc que era un alumne teu directament que perfectament identifiques a través de la televisió, que et sorprèn, que et xoca, o no? O realment no et va sorprendre tant veure-la amb una actitud com aquella? No. No et va sorprendre? No. Per què?

Perquè d'alguna forma nosaltres portem batallant amb aquesta tipologia d'alumne que no té por a les normes ni a l'autoritat que pot significar un profe dins les aules, al pati, doncs imagina't una persona que ja no té cap tipus de por. Davant d'una persona que està dedicant el seu temps a ensenyar-li coses, doncs arriba un punt que, bueno, si el profe no és autoritat, al final la policia tampoc és autoritat. Llavors em dona igual que passi, perquè el que vull és disfrutar del moment, no? Sense cap tipus de por i pensant en el que pot passar, no?

Aquesta actitud l'has viscut recentment a les aules o històricament sempre ha passat? Perquè d'alumnes conflictius n'hi ha hagut tota la vida. Sí, tota la vida.

Evidentment, tota la vida. El que passa és que l'accentuació de la violència cada cop és més gran. És a dir, que el nivell de la violència va incrementant. És a dir. Aquest tipus de violència no tan exagerada, evident, de trencar coses, però sí, la veiem als patis, la veiem com es relacionen entre ells, és a dir, com qualsevol tonteria provoca una baralla al pati, i clar, tu has d'actuar constantment, no? És a dir, i fins i tot no al pati, sinó també a classe, no? És a dir, que arribo a un punt en què, en el punt en què jo em trobo d'alguna forma que ja estic a punt de marxar d'aquesta activitat diària de l'institut, és que en què t'has convertit com a profe, no? És a dir, t'has convertit en un terç mosso, un terç psicopedagog i mentor personal dels alumnes.

O sigui, tu et sents una mica de policia fent de professor, també, no? Home, evidentment, tots. Tots? Tots. Tots ens sentim així. I conserves l'autoritat o l'has perdut davant dels alumnes o davant d'uns alumnes determinats?

Jo la conservo. Jo intento conservar-la. Però depèn del perfil personal de cada professor. Hi ha gent que està preparada per. És un excel·lent docent, però no està preparada per la batalla diària. De què significa estar en un institut? És a dir, que, clar, hi ha instituts i instituts.

Explica'm una situació d'aquesta batalla diària, és a dir, un desafiament. De quina manera us desafien avui dia els alumnes?

Bueno, d'alguna forma posarem en dubte tot el que estem fent, no? D'alguna forma, per què serveix això si després no hi ha feina, no sé què fer en la meva vida, i això és d'alguna forma aquesta falta de reglament de molts alumnes al seu barri, al seu entorn, al final provoca que sigui una decisió constant i que no vulguin estar a l'institut. I nosaltres, evidentment, lluitem perquè aquest alumne s'integri, s'adapti, dissenyem amb ell les seves sortides educatives i professionals de futur, dediquem molt de temps i al final tens recolzament de les famílies, a vegades ni la pròpia família sap què fer amb ell. I amb ella, eh? No sé com és en general, eh? Amb ell o amb ella, eh?

Aquesta frustració entenc evidentment també bé perquè tu ja has dedicat moltes hores i has intentat redreçar aquest alumne que va pel mal camí, pel que expliques, no? Aleshores, d'aquí al fet de veure la tele i dir, doncs mira, he fracassat, no me n'he sortit, evidentment no és culpa només teva, sinó que és culpa també del sistema, però el que et volia preguntar és, ell continuava venint a classe? I de quina edat estem parlant en el cas d'aquest alumne que tu vas veure per la tele?

No, a. Aquest alumne vam aconseguir que estigués en una unitat externa, perquè ja era un espacial, d'alguna forma, que aquests alumnes que són espacials, és a dir, que no s'integren en res i que destrossen tot el que fem, hi ha una sèrie de classes en unitat externa, llavors aquest alumne estava allà. Però fins i tot cada migdia, quan acaben les classes, ve a la porta de l'institut a buscar els seus amics, i aquests dies estava per allà, actanzada de la que havia fet, d'alguna forma, com un gran heroi. I a sobre queda descoberta, dius, tot tu. Arriba un punt que la por el que pugui passar no existe. Estem pensant què estem fent nosaltres per molts recursos que posem i això no vull centrar-me en ell perquè tenim un percentatge d'alumnes excel·lents que troben el seu futur i tenen les mateixes. Les mateixes coses per desenvolupar-se que aquests. És a dir, que a l'institut tothom treballa amb les seves pissares digitals, té el seu equip de psicopedagogs, té els seus tutors, és a dir, el seu equip de profes que fan una feina brutal, bons professionals, però, com sempre, no? El que passa és que aquest petit gruix d'alumnes. Arriba un moment que es desarrelen de lo que és la vida de l'institut, no troben res a fer més que aprofitar aquests moments per vida seva.

Òscar, a la meva època, jo fa 20 anys feia batxillerat, per tant, en fa una mica menys de 25 feia ESO, la secundària, i hi havia molts alumnes que repetien curs, i fins i tot jo recordo expulsions al meu institut per mal comportament. Ara s'expulsa els alumnes? De l'institut, també, eh?

Sí, sí, és a dir, hi ha un protocol. Hi ha un protocol de disciplina, d'alguna forma. Són incidències, l'acumulació d'incidències provoca una expulsió d'un dia, de tres. Aquest alumne que marxa es porta un dossier per treballar. Normalment, aquest perfil d'alumne que expulses no fa aquest dossier, torna, i així anem fent. El que passa és que, quan són coses lleus. D'alguna forma vas intentant redreçar l'alumne i guiar-lo perquè torni d'alguna forma al bon camí. Però hi ha un perfil que també hi havia abans. I segueixen, però ara hi ha més. En una forma que li dona igual. I cites a les famílies per parlar amb elles i la mare potser diu, però és que no sé què fer amb ell. Aquí almenys està controlat. Aquí està controlat. El controles tu, no com a profe, però potser la feina del docent acaba a l'hora que acaba. És a dir, després és la feina de la família, que ha d'intentar filtrar. El que fa el seu fill o filla, la informació que rep o que fa amb el seu temps lliure.

N'heu parlat a classe del que va passar dissabte passat amb tots aquests aldarulls violents al centre de Barcelona?

Sí, no hem tingut una directriu exacta per part de la gent o per part de la direcció. Simplement, els professors amb les seves tutories o jo amb la meva classe he fet reflexions amb els alumnes, per exemple, de batxillerat. Els vaig dir, bueno, què heu sentit quan vau escoltar que hi ha una dient, vaya merda d'instituts, vaya merda de classes, vaya merda de professors, no? És a dir, que. Aquí estem a classe, tenim llum, tenim una pissarra digital amb la qual jo estic treballant, anem al gimnàs i tenim un gimnàs amb un teatre, i això és l'escola pública. D'un barri d'una població de l'estradi de Barcelona. És a dir, que d'instruments per fer la feina les tenim. La cosa és qui el vulgui aprofitar i qui no.

¿Et consta que els Mossos d'Esquadra us hagin sol·licitat a l'escola, a l'institut, informació per identificar aquests sospitosos que tu vas veure a través de la televisió?

Crec que de moment no. Però també ha sigut una setmana una mica intensa. Tu pensa que la setmana de la castanyada és una setmana intensa de mogudes a l'institut, de fer coses, de preparar coses. Llavors, entre mig, el d'accident de tren. És a dir, moltes coses, moltes informacions, que a vegades tu t'arriba la informació dilluns, la reunió pedagògica quan és, dimarts, dimecres, dijous. Aquesta reunió pedagògica és la que. Envien les tutories de què s'ha de parlar la tutoria i potser no hi ha hagut temps pràcticament de poder parlar amb els alumnes del que ha passat Òscar, gràcies Li voldria fer una pregunta Ella ha dit, feu un terç de policies un terç de psicopedagogs i l'altre terç? De profes. I l'altre terme és de profes. De profes, és a dir, de profes, és a dir, al final, si tu estàs en una guàrdia de pati, una guàrdia de pati significa que som quatre, cinc, sis profes, a la mitjana que dura el pati, doncs tu imagina't que veus de sobte que un coro d'alumnes comença a caminar de pressa a un racó del pati. Què significa que passa alguna cosa? Hi ha una moguda. I tu vas cap allà com a docent? No. Vas com a psicopedagog? No. Vas com a poli. A veure què ha passat. A Torallo, a Separación Navarraia, i a fer una feina que ningú t'ha preparat per fer-la. Al final, l'experiència et fa olorar que quan hi ha moviments, no? Algo passa, no? Aquesta és la feina, no? I al final, i els passadissos, quan fas guàrdia, és a dir, quan has d'intervenir d'alguna forma perquè passa alguna cosa més greu que estar fora del que és el teu fet docent i d'ensenyar continguts al feedback dels alumnes, quan supera això, que és pel que tu t'has preparat i pel que et paguen, La resta és la cosa que ve donada del fet de ser profe ara. Òscar, gràcies pel teu testimoni. Molt bé, gràcies a vosaltres. Una abraçada.